Després de la crisi l’economia millora
Fa deu anys un amic meu es va comprar un baix a Barcelona per 17 milions de peles. Per el seu salari tot semblava indicar que necessitaria quinze anys per pagar-lo. Havia començat la crisi.
Des llavors ença la crisi només ha fet que empitjorar més i més. Any a any hem anat de pitjor en pitjor, perdent cada any economia productiva, fabriques, teixit industrial i capacitat de fabricar coses.
Durant aquests fatídics anys hem substituit l’economia productiva per la totxana inútil. Hem hipotecat una generació sencera de joves donant-los sous de vergonya (per alts) perquè deixessin d’estudiar i es posessin a pintar parets o jugar amb la playstation. Hem deixat que se’ns morís el tèxtil amb un Euro als nuvols per substituir-lo per un estèril entramat d’empreses de la construcció, que morirant tant ràpid com la propia bombolla immobiliaria.
Els governs, TOTS, han ajudat a fer més i més gran la crisi que hem patit durant tots aquests anys. Fins a proporcions astronòmiques. Primer el PP a Madrid, alliberant el mercat de lloger i escanyant els Ajuntaments per obligar-los a financiar-se lliberant sól i malmetent el medi. Després els Convergents, amb ajudes fiscals als compradors (entre tots posàvem diners perquè pugés el preu de l’habitatge) en comptes d’aplicar mesures fiscals als que mantenien pisos buits. Finalment els sociates de banda i banda i banda (ajudants per ICV i ERC) que veient com petaria la bombolla han deixat que pujés i pujés en comptes de rebentar-la abans perquè no fés tan mal.
Hem estat veient any a any com les fàbriques tancàven mentre els treballadors oblidàven el que sabien fer i es posàven a treballar directa o indirectament en el món de la construcció.
Hem vist com importàvem gent a quantitats industrials sabent que aquests, el dia que explotés la bombolla, no tornarien allà d’on van venir, perquè més val ser un aturat marginal a casa nostra que tornar a ser un pobre a la seva comunitat (no és veritat, però és el que creuen).
Hem vist astorats com malmetien l’economia davant dels nostres ulls mentre la gent, la família, els coneguts, es mantenien ben contents i anestesiats davant la increible crisi que estàvem atravessant.
Hem vist com l’economia creixia un 3 percent mentre l’endeutament ho feia un 7%, prova evident que les coses estàven molt malament i que realment estàvem en una recessió tècnica d’un -4%.
No fa encara un any, el major perill que afronta Catalunya, la Carme Chacón, regalava els diners de tots als llogadors per intentar evitar que la bombolla esclatés abans de les seves eleccions, i ho feia encara sota el fals propòsit d’ajudar als llogaters. Coneixedora que si un percentatge significatiu de llogaters disposàva d’un xec de l’administració això només repercutiria en l’augment o manteniment del preu de l’habitatge.
I encara es presentava com la Catalunya Optimista: El cinisme portat a l’extrem. La vergonya sense vergonya propera presidenciable del nostre país. Desapareguda de la vida pública mentre poguem recordar als seus votants el mal que ens farà quan sigui presidenta d’aquest país que tan poc estima.
Hem estat deu anys en una crisi rotunda. I ara en sortim. En sortim de la pitjor manera, perquè han deixat que la bombolla petés en comptes de fer-ne una explosió prematura més controlada.
En sortim malament, perquè els que han contractat hipoteques impagables seran esclaus de la seva hipoteca mentre que els que han deixat els diners perquè s’arribés a aquesta impagabilitat els asseguren els dipòsits.
En sortim malament perquè els que han contractat hipoteques que poden pagar no podran ser l’eina imprescindible d’innovació i aventurisme que haurien de ser per recuperar l’economia, ja que estan lligats com esclaus a la seva galera hipotecària i no tenen el marge de llibertat que haurien de tenir per emprendre aventures sense càrregues.
Però finalment sortim de la tremenda crisi en que ens vam ficar fa deu o quinze anys i comencem a veure la llum al final d’aquest fosc tunel en el que hem estat vivint els que sabiem que estava passant.