Qui s’ha endut el formatge del Duran?
segueix
Fa uns anys es va posar de moda un llibret “Qui s’ha endut el meu formatge?” que explicava la història de dos ratolins que vivien a un lloc on sempre hi havia formatge.
Amb el temps, el formatge va deixar d’aparèixer a aquell lloc amb la assiduïtat amb la que ho venia fent, així que un dels ratolins va decidir marxar a cercar una nova beta.
El ratolí que es va quedar va passar-ho molt malament a la llarga, perquè el formatge va continuar sent més i més escàs, mentre que el que va marxar, tot i passar una llarga travessia, va acabar trobant d’altres llocs amb més formatge que d’on havia sortit.
El conte em va venir a la memòria mentre sentia aquest cap de setmana el discurs del Duran. Un discurs dels anys 80 reclamant per CiU les mateixes tècniques fallides dels últims 30 anys.
Utilitzar la força de CiU a Madrid per imposar-hi el model d’estat en el que ens hi podríem sentir a gust.
Però aquest formatge ja no existeix. El PP i el PSOE han demostrat clarament que el model que volen és un model castellano-cèntric, tant culturalment com econòmica.
Castella mana i els demés obeeixen. Aquest és el tracte. Podem tenir certa autonomia de pandereta. La gestió d’alguns aspectes no esencials per l’estratègia de Castella. Però res més. Es reserven el dret a sobreescriure la nostra legislació quan els sembli, i a destinar els nostres diners allà on els sembli. A més de controlar totes les nostres infraestructures estratègiques: Aeroports, ferrocarrils, autopistes, ports i sobretot diners.
A parer de Castella, Catalunya és el competidor més gran que poden tenir en el seu mercat, per tant, el tracte que se’ns ofereix és el de subjugar-se al poder de Madrid. I per assegurar-se’n ataquen sistemàticament i sense aturador totes i cadascuna de les nostres indústries. Amb els nostres recursos.
Turisme. Indústria. Energia. Banca. Tot és manllevat dels territoris i portat a la capital de Castella.
El formatge d’en Duran, la il·lusió d’aconseguir un encaix estable de Catalunya a l’estat, ja no existeix.
S’ha esvaït.
És evident que encara molta gent ho creu possible. També creien fa 10 mesos que la crisi económica no existia i van votar estúpidament “la Catalunya Optimista” de la Chacón.
Però el nom no fa la cosa. I la crisi econòmica existeix per molt que la neguem i la determinació de Castella d’organitzar la península en base als interessos de la Cort castellana existeix per molt que en Duran no ho vulgui creure.
Game Over.
La única via que queda és la via de la sobirania. Tant per els que volen ser independents com pels que voldrien trobar un encaix estable a alló que va ser en un passat el nostre país. Els nostres països.
La única via que queda és la de deslligar-nos-en. I llavors, si voleu, des l’independència fixar les basses d’una col·laboració més o menys estreta amb els nostres veins.
Unes bases sòlides que ens permetin atacar projectes comuns amb la seguretat de poder tirar enrere si les coses es desviessin. Com passa amb Europa.
El formatge del Duran ja no existeix. Per molt que ho vulgui.