Què ha passat a les eleccions castellanes?
Durant aquestes dues setmanes (tant fa?) des de les eleccions a les corts de Castella, se n’han dit de tots colors sobre el què i el perquè dels resultats assolits per ERC i pel nacionalisme en general.
Curiosament mai es parla dels lamentables resultats de Convergència, si no s’engloba en “el nacionalisme en general”.
De fet, em contradic a mi mateix dient que de tots colors no s’han dit. Introdueixo dos punts al debat que em sembla que no s’han comentat com haurien. Dos punts que no surtiràn a l’Oracle de CatRadio, però que jo opino que són claus per explicar el moment en el que ens trobem.
(segueix)
En primer lloc: L’error d’ERC. L’error d’ERC no fou al meu entendre el de donar la presidència a en Montilla. L’Error d’ERC fou la manera com es va fer.
Fou un error infantil. Literalment. Recordeu aquelles partides de Risc o de La Canasta o de Póquer on encara erem massa joves i a la vista d’una carta que ens interessava ens impacientàvem, i saltàvem i somreiem nerviosos sense adonar-nos que estàvem donant una informació als competidors que acabaria arruïnant el nostre avantatge?
Això li va passar a ERC. ERC havia de representar l’excel·lent posada en escena del primer tripartit, fins i tot quan sabia, com a la primera vegada, quin era el moviment lògic a fer. Feia falta el teatre que després tots critiquem.
Feia falta que demanés la presidència de la generalitat a qui volgués pactar amb ells. Feia falta que deixés ben clar a la opinió pública quins eren els punts per els que escolliria una opció o una altra.
Perquè el món funciona així. I per molt que el pacte acabés sent el mateix, un cop arribat a l’acord, cap periodista es va interessar a saber quin era aquest acord.
I la opinió pública va arribar a la conclusió lògica. S’han venut per res. Als mateixos que els van fotre fora del govern per dir que el rei era nu!!!
Aquest fou el gran error d’ERC. No tenir en compte que a vegades és més important que els altres no descobreixin que vols una carta que no pas aconseguir aquesta carta. Que era preferible córrer el risc de restar a la oposició o obtenir la presidència de mans convergents que no pas donar la impressió, certa o no, que s’havien venut per un plat de llenties.
En segon lloc, el gran error del Vicepresident ha estat el de no actuar com a President, sobretot quan el President actua com a Vicepresident!!!
El president parla i el vicepresident actua. Això a qualsevol organització. Però quan el president és el gestor i el Vicepresident el visionari és aquest segon el que ha d’actuar de president i treure protagonisme al primer. Si no hi havia possibilitat de fer aquest moviment, no tenia cap mena de sentit posar un presidenciable a fer de gestor.
En tercer lloc, i més important: Hem perdut la guerra de la comunicació. Les emissores de televisió de Catalunya són en el 90% castellano-cèntriques i castellano-parlants. Hem passat d’un 50% quan va apareixer el 33 a un 10% si arriba amb la TDT.
I continuem baixant de la manera més absurda.
Aquesta guerra està perduda però en podem començar una altra per recuperar el nostre mercat audiovisual. Us puc donar pistes de com fer-ho. Però això serà un altre dia.