L’Aigua i la sobrepoblació
Quin paper galdós li toca fer ara a ICV!!! La tècnica del PSC, no per ser diàfana i repetitiva no deixa de ser mortalment eficaç.
El PSOE desautoritza directament i sense previ avís qualsevol iniciativa que prenguin els socis de govern. Sobretot si és conflictiva i errònia (com és el cas).
Fàcil i simple. A partir d’ara el PSC intentarà solucionar l’entrellat. Si el PSOE admet negociació, el PSC s’apunta un tanto que no hauria d’existir perquè la desautorització ja no s’hagués hagut de produïr. Si el PSOE manté la seva postura, queda desautoritzat igualment el senyor Baltassar, per reclamar coses que no li pertoquen.
L’excusa de que “ens volen mal”, tant ben utilitzada pel Molt Honorable Jordi Pujol, no s’aguanta perquè no pots dir que els teus socis de govern “et volen mal”.
Això no treu, en tot cas, que en el tema de l’aigua qui tingui la raó de totes totes sigui la Cort Castellana.
(segueix)
Té la raó la cort castellana per dues raons. En primer lloc, la raó política principal és evident. Si s’obre la veda de l’aigua de l’Ebre, des d’un punt de vista castellano-cèntric (l’unic que existeix a Madrid), s’obre per tots els territoris que hi poden tenir accés. I en concret per al territori que més ha fet bandera de la voluntat d’aconseguir-la. La Comunidaz valenciana.
Això és així. Podria no ser-ho si fossim un país independent. Però no ho som.
En segon lloc, i el més important (no crec que el PSOE se l’hagi plantejat). La culpa de que falti aigua és nostra. Dels pixapins i habitants de les conques seques.
Hem augmentat durant aquests últims anys irresponsablement la nostra població en un 20%!!! Tots.
Ho hem fet nosaltres i ho hem fet per diners.
A tots i cadascun de nosaltres ens queia la baba quan veiem com creixia el suposat valor del nostre habitatge.
Quan veiem com dilapidàvem les poques valls que quedàven amb arbres per construïr horribles polígons industrials i cases clòniques.
Quan algú ens explicava que havia venut aquell trosset d’hortet i li havien donat diners com per viure a cos de rei tota la vida.
Quan el “creixement” és una màxima de valor intrínsicament positiu (el “progrès” l’anomena el PSC).
Quan veiem com els nois que deixàven els estudis quan no els tocava o els personatges mediocres llençàven els diners en el tunning o es compràven cotxes de luxe per pintar quatre parets i a sobre malament.
I sobretot, hem mirat cap una altra banda quan ha vingut una allau immigratòria provocada per un creixement excessiu del mercat de la construcció (la població autòctona no donava per fer tantes cases i tants polígons).
Ma d’obra quasi esclava i a sobre contenta!!!
Molt bé. Això és el que hem fet. Reconeixem-ho perquè és exàctament el que hem fet.
I ara aquesta població de més consumeix aigua. I es dutxa. I rega les seves plantetes.
I per tant, consumim un 20% més de l’aigua que el que hauríem d’estar consumint.
Així que els pantans han perdut en un any un 20% de la seva capacitat, quan només haguessin hagut de perdre un 16%.
Si hagués estat així, tindríem ara un remanent del 26% i podríem tirar un altre any. Però la nostra avarícia castellanòfila generalitzada ha provocat que els pantans estiguin al 22% i això significa problemes greus.
Solució? Que ens fotem. Nosaltres hem fet crèixer la nostra població irresponsablement durant 10 anys. Ara si hem de racionar l’aigua és culpa nostra.
Això crec honestament jo.
La causa de la crisi hídrica actual s’ha de buscar molt més en la imprevisió i en la cultura del no – imprudentment fomentada pels partits que ara són al govern – que no pas en l’augment de població.
L’exemple més evident avui és la fuita d’aigua de la canonada a Badalona. Però és que a més va costar Déu i ajuda començar a fer dessaladores. I l’agricultura de regadiu podria optimitzar molt més l’ús de l’agua. I es podrien reciclar les aigües procedents de les depuradores. I probablement encara es podria fer alguna resclosa més. I les interconnexions entre conques no tenen per què ser un anatema: entre el desori del PHN i el “ni una gota” hi ha d’haver un terme mitjà, argumentat amb xifres a la mà.
El perill més gran que tenim ara és, paradoxalment, que es presenti un abril plujós, que s’omplin raonablement bé els embassaments i que deixi de parlar-se del tema i tornem a perdre quatre o cinc anys més.
Un país equilibrat és aquell que harmonitza tots els seus recursos. Alemanya, per exemple, és un país molt curós amb el medi ambient, i té boscos, i explotacions forestals, i parcs naturals,l i agricultura, i vies de transport, i ciutats, i un excel·lent teixit industrial, i zones rurals, i estacions d’esquí.
Cal doncs equilibrar tots els recursos de Catalunya sense apriorismes gratuïts i indemostrables. La política de l’INCASOL, posem per cas, malgrat alguna crítica puntual que es pugui fer, ha estat globalment encertada, perquè calia, certament, una descentralització de la indústria. Avui tenim polígons indiustrials com el de Berga. i a quatre passos Queralt i una mica més enllà els Rasos de Peguera i una mica més ençà Pedret, i tot conviu amb harmonia. Cal doncs dir emfàticament sí a la proliferació de polígons industrials. O és que tot ha d’estar concentrat en un sol lloc?
El que cal és plantejar i desenvolupar d’una vegada plans d’ordenació territorial ambiciosos i realistes i emprendre – per exemple a 20 anys vista – les obres que en derivin.