Club 7 Cinema

Pel·lícules molt diverses, de resultats ben diferents, tan interessants al marge de la competició (Jonás Trueba, Alain Guiraudie…) com subjectes de la crítica ho han estat les que aspiren a la Palma d’Or (tot i que no sembla pas que en siguin bones candidates), per molt que vinguin avalades pel renom de David Cronenberg (amb un film especial, ombrívol, sobre el dol…) o toquin un personatge de la mena de Donald Trump.

Competició.

D’Ali ABBASI, “The Apprentice”. Producció: Canadà, Dinamarca, Irlanda. Durada: 2h. Guió: Gabriel Sherman, Ali Abassi. Repartiment: Sebastian Stan (Donald Trump), Jeremy Strong (Roy Cohn), Martin Donovan (Fred Trump Sr.), Maria Bakalova (Ivana Trump). Nota sinòptica: Els inicis d’un jove Donald Trump (Sebastian Stan) en el seu negoci immobiliari a Nova York durant els anys setanta i vuitanta i la seva relació amb l’home polític Roy Cohn (Jeremy Strong). Informació: Sembla que es tracta d’un relat mentor-protegit, que documenta l’inici d’una dinastia nord-americana i toca temes com el poder, la corrupció i l’engany. Donald Trump va presentar un ‘reality’ televisiu entre 2003 i 2015 de nom ‘The Apprentice’. Sebastian Stan acaba de guanyar el Premi a la Millor Interpretació a la Berlinale 2024. | DE: Vértigo*. DF: Metropolitan Films*. DI: Bim Distribuzione*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) La pel·lícula no mira de subvertir les regles del cine biogràfic, i no diu res dels seus personatges que no es digui ja a la Viquipèdia. Tampoc ho pretén: se centra a establir un paral·lelisme invers entre la història d’un jove ingenu i ambiciós que en poc més d’una dècada es va convertir en el fanfarró narcisista i mancat d’escrúpols que avui coneixem [Donald Trump] i la del seu Mefistòfil particular [Roy Cohn], que es va veure derrotat per la sida i pel monstre que havia creat. La negativa d’Abbasi de caure en maniqueismes no impedirà que qualsevol espectador amb dos dits de front detecti la mala bava que la pel·lícula dedica al seu protagonista. El mateix Trump, això sí, probablement se sentirà afalagat al veure el retrat que en fa. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Ali Abbasi aborda amb aquest film un afany certament difícil: narrar els començaments de la carrera empresarial de Donald Trump des dels seus temps juvenils: els seus pactes amb els grups mafiosos de la ciutat de Nova York, el seu arribisme cruel i caïnita, el seu menyspreu per qualsevol tipus de valors que no siguin els dels guanys i els diners, el seu vessant messiànic, el seu moralisme egoista, el seu menyspreu per les dones, les traïcions als seus amics…, el catàleg podria ser infinit . El cineasta compta amb l’esforçada interpretació de Sebastian Stan en un treball molt desigual i moltes vegades amb registres insuficients, però també amb la col·laboració preciosa de Jeremy Strong per donar vida a Ray Cohn (l’advocat del magnat) i amb un estil vibrant que aconsegueix mantenir un bon ritme narratiu. La relació entre Trump i Cohn –de la col·laboració i l’amistat a la traïció i el menyspreu– genera, de fet, la matèria dramàtica més intensa i cinematogràficament més interessant de la pel·lícula, però el conjunt pateix una servitud que ni el seu guió ni les seves imatges aconsegueixen superar: el fet que, quan arribem als títols de crèdit, no se’ns hagi explicat absolutament res de Donald Trump que no sigui ja matèria ben coneguda per tothom i, sobretot, el fet que relat sigui incapaç d’oferir de l’empresari cap altre matís, cap altre vessant o recambra que el pogués convertir en un personatge dramàticament atractiu. Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: A la peça teatral de Tony Kushner, ‘Angels in America’ s’explica la història d’un advocat i fervent republicà, de tarannà neocon, pervers i homòfob que va atrapar la SIDA. Kushner mostrava la història oculta de Roy Cohn que va portar els Ronsenberg a la cadira elèctrica, va tenir complicitats amb Joseph Mc Carthy, va estar al costat de tots els assumptes corruptes de Richard Nixon i al seu club privat va conèixer a principis dels setanta un milionari amb pretensions immobiliàries anomenat Donald Trump. A “The apprentice”, en Trump és un jove que [aprèn] com escalar a l’esfera social, com convèncer els alcaldes de no pagar impostos i com erigir-se en un especulador sense pietat. El mestre va ser en Roy Cohn i el procés d’iniciació va tenir lloc a finals dels setanta i als inicis de l’era Reagan. Durant aquests anys, el mestre va ensenyar Trump a creure en la relativitat de la veritat, a no mostrar cap debilitat en públic i a portar al límit la indecència per aconseguir els seus fins. L’imperi Trump no va sorgir inicialment amb la política, sinó amb la construcció d’edificis, de torres que formaven part de les noves Megalòpolis. A la setena avinguda de Nova York va construir la Torre Trump i després va aixecar gratacels al món dels casinos d’Atlantic City, fins a estendre les seves torres pels Estats Units i col·locar-les al centre de Chicago oa Las Vegas. L’associació del poder amb la construcció de grans torres babèl·liques acaba emparentant aquesta ficció del cineasta iranià Ali Abbasi amb el substrat al·legòric que alimenta “Megalópolis” de Francis Coppola. Trump va començar el camí cap a les altures invocant la fantasmagoria d’una Amèrica que tot ho va justificar. Ali Abassi tanca el procés d’aprenentatge on Tony Kushner va acabar la seva obra teatral, en el moment en què Roy Cohn va morir de la SIDA. A diferència de la pel·lícula de Coppola, la posada en escena d’Ali Abassi és tan discreta que resulta gairebé inexistent. El cineasta utilitza una textura que sembla propera a les velles càmeres U-Matic dels vuitanta, mentre avança la història des dels marges, gairebé com si fos una sèrie B sobre la creació del monstre. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) El film, que pren prestat el títol del ‘reality’ que va presentar Trump a la NBC el 2004, relata el que sembla un procés de transferència de maldat: a mesura que en Trump deixa de ser aprenent, en Cohn va perdent el seu poder sobre ell. L’èxit desmesurat d’un, acompanyat per l’absolut menyspreu per tots aquells que no estan a l’alçada de les seves ambicions, es tradueix en la decadència de l’altre, homosexual a l’armari que va acabar morint de SIDA camuflant la seva malaltia fins a la tomba. El que, inevitablement, funciona a un nivell dramàtic -recolzant-se en un ritme amfetamínic i les inspirades interpretacions de Sebastian Stan i Jeremy Strong-, resulta més discutible per poc que ho sotmetem a un mínim escrutini. És molt fàcil convertir en dolent Donald Trump, tenint en compte l’energia negativa que desprèn el seu capital simbòlic a l’imaginari popular, i és una mica trampós fer-nos sentir compassió per un ésser tan abjecte com Roy Cohn, per molt amic dels seus amics que li agradés ser. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ De qui va aprendre Donald Trump?: (..) Partint d’un guió de l’escriptor Gabriel Sherman i amb una realització convencional, però efectiva, Abbasi (que fa dos anys va triomfar a Canes amb “Holy spider”) exposa com Trump (Sebastian Stan) ha assumit i adaptat les regles de Cohn, encarnat de manera esplèndida per Jeremy Strong: cal atacar sempre; la veritat no existeix; no donar-se mai per vençut. Tot això amb la idea fonamental que cap llei i cap política han de posar fre a les ambicions de qui sap moure’s en la selva capitalista: que es foti qui no en sap. O qui perd. Acabada la seva torre a la Cinquena Avinguda de Nova York, Trump va bandejar Cohn quan l’advocat, homosexual que sempre ho va negar mentre declarava la seva homofòbia, va contraure la sida mentre també va ser apartat de les seves funcions per corrupció i perseguit pel fisc. Els taurons no tenen compassió i sempre estan disposats a batallar: Trump ha anunciat que demandarà la pel·lícula per difamació. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) El director iranià Ali Abbasi (“Holy spider”) recorre a l’estètica de l’època que retrata per explicar com el jove Trump, ple d’ambicions i mancat de talent, entra en el cercle de confiança d’un Cohn que es converteix en una mena de figura paterna substituta (..). “The apprentice” funciona com la història d’origen d’un malvat de còmic de superherois, amb els traumes familiars, traïcions i deshumanització que acompanyen aquests relats. Sebastian Stan, que ve de guanyar el premi a millor actor a l’última Berlinale, interpreta Trump amb l’encert d’anar adquirint progressivament i a poc a poc totes les expressions i modismes típiques del personatge. I a Cohn l’interpreta un Jeremy Strong que en alguns moments sembla sortit de ‘Succession’. Distreta, informativa i un pèl sensacionalista –l’escena en què Trump viola la seva dona–, la pel·lícula ja ha rebut amenaces d’accions legals per part de Trump (..). Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatal.net’ Abbasi fa una impecable dissecció dels inicis de Donald Trump: (..) Una incisiva proposta sobre el poder i el diner, sobre l’ambició i els tripijocs, posant l’èmfasi en un lloc de trobada com les festes socials on es congreguen els capitostos dels grans diaris, polítics influents o celebritats, com el cas de Warhol. El resultat és un treball esplèndid, amb una extremadament cuidada posada en escena, amb un control absolut de l’escenografia i els espais. Sobresurt també el talent immens de Sebastien Stan donant vida a Trump (..). Altres reaccions.- Elisabeth Franck-Dumas, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: El cineasta danès-iranià eixoriveix la competició amb la ben executada història de la trobada entre el futur president dels Estats Units i l’advocat sulfurós Roy Cohn, que li ensenyarà tots els seus trucs i el convertirà en la criatura que coneixem. Marta Balaga, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: La sàtira d’Ali Abbasi sobre el jove Trump és superficial i buida, una veritable ensopegada per al polifacètic director. Peter Bradshaw, crònica per a ‘The Guardian’, en què li posa 2 estrelles sobre 5 i en remarca: La pel·lícula d’Ali Abbasi presenta el jove Donald com un narcisista amoral, malgasta el talent de Jeremy Strong i inclou una escena de violació horripilant que s’oculta ràpidament. Owen Gleiberman, ressenya per a ‘Variety’, en què remarca: Sebastian Stan interpreta a Donald Trump en un docudrama que ho revela tot sobre ell, menys el seu misteri. La pel·lícula d’Ali Abassi crida l’atenció quan ens mostra Donald Trump essent instruït per Roy Cohn; però allò va ser prou com per a convertir-lo en el Trump que coneixem?. Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’, en què remarca: Sebastian Stan i Jeremy Strong estan magníficos en un esgarrifós relat de la impietosa aliança que va donar origen a Donald Trump.

Competició.

De David CRONENBERG, “The Shrouds” / “Les Linceuls”. Producció: Canadà, França. Durada: 1h56. Guió: David Cronenberg. Repartiment: Vincent Cassel (Karsh), Diane Kruger (Becca / Terry / Hunny),  Guy Pearce (Maury), Sandrine Holt (Soo-Min), Elizabeth Saunders (Gray Foner), Jennifer Dale (Myrna Slotnik), Eric Weinthal (Dr. Hofstra), Jeff Yung (Dr. Zhao), Steve Switzman (Dr. Jerry Eckler), Al Sapienza (Luca Difolco). Nota sinòptica: En Karsh (Vincent Cassel), empresari innovador i vidu de dol, que examina els motius pels quals es fan malbé diverses tombes, inclosa la de la seva dona, en un cementiri, construeix un dispositiu per connectar amb els morts dins d’un sudari. Sinopsi: En Karsh, de 50 anys, és un reconegut home de negocis. Inconsolable des de la mort de la seva dona, inventa un sistema revolucionari i controvertit, GraveTech, que permet als vius connectar-se amb els seus éssers estimats en els seus sudaris. Una nit, diverses tombes, inclosa la de la seva dona, són vandalitzades. En Karsh es proposa trobar-ne els culpables. Informació: Originàriament, havia de ser una sèrie de Netflix i, de fet, en Cronenberg va escriure’n dos episodis abans que la plataforma ho cancel·lés. El cineasta ha dit que la pel·lícula és molt ‘personal i ‘autobiogràfica’ (la qualifiquen com la més personal de Cronenberg). L’actriu Diane Kruger va acabant substituint Léa Seydoux, que inicialment havia d’interpretar el film. | VI: SBS*. DF: Pyramide Distr. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ El dol segons Cronenberg: una comèdia conspiranoica, necròfila i tecnosexual -nota: posteriorment, s’ha canviat el títol de la crònica-: (..) El director va perdre el 2017 la dona, Carolyn Zeifman, amb qui portava casat 43 anys, i l’experiència plana de manera evident sobre “The shrouds”, però transmutada per la sensibilitat del canadenc en una història inclassificable i negríssima que reflexiona sobre l’amor i el desig i que protagonitza un home (Vincent Cassel, ‘alter ego’ físic de Cronenberg) que ha construït una tecnologia [anomenada GraveTech] per observar en directe a través de càmeres en 3D la descomposició del cadàver de la dona, morta d’un càncer que la va devorar a poc a poc. (..) Malgrat el to contingut de les converses que són el gruix del film, es tracta d’una comèdia amb la paraula com a gran protagonista i un sentit de l’humor tenebrós i desconcertant. Cronenberg no ha rodat un drama íntim i biogràfic sobre el dol, sinó una estranya faula sobre conspiranoies que activen el desig sexual en els personatges. Amb una envejable sobrecàrrega d’idees, “The shrouds” es desentén de la lògica del relat i del naturalisme per construir un retaule d’escenes tan potents com el ‘flashback’ en què Cassel i la seva dona (una excel·lent Diane Kruger) intenten fer l’amor tot i la fragilitat i els estralls (mutilacions, cicatrius) que li ha deixat la malaltia. L’escena contrasta amb una altra escena de sexe en què el més excitant (..) són els diàlegs que s’intercanvien els amants durant el fornici. Amb tot, es tracta d’una pel·lícula molt cerebral i verbal, que barreja en una mateixa escena la tendresa absoluta, l’humor negre i la incomoditat, una obra lliure i sense concessions, molt singular en la carrera de Cronenberg, i que va introduint noves idees amb una generositat força absent de la competició. Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat per Facebook-: L’arrencada de “The Shrouds” -els sudaris- és esplèndida i ens introdueix al millor cinema de David Cronenberg. Després d’haver enterrat la nova carn a “Crímenes del futuro”, ens en mostra la lenta descomposició, la seva putrefacció. En Karsh -Vincent Cassel convertit sorprenentment en l’alter ego de Cronenberg- ha creat un sofisticat cementiri on les tombes disposen de càmeres d’alta definició que filmen i escanegen la descomposició dels cossos. En Karsh observa, des de la seva sofisticada talaia, com el cos de la seva dona, morta uns mesos abans i embolicat per un sudari es consumeix, com la seva carn es descompon i està envoltada de cucs. En Karsh és un necròfag que és capaç d’estimar i desitjar amb més força el cos mort de la dona que el cos en vida. En Cronenberg dissecciona el voyerisme d’en Karsh amb la seva fredor, situant-nos al millor del seu cinema. Transcorreguts els vint primers minuts, la història perversa d’en Karsh comença a transformar-se en altres coses i sorgeixen moltes pel·lícules possibles. El cementiri és profanat i comença una investigació. Cronenberg deriva la seva pel·lícula cap a un thriller on es produeixen alguns girs inesperats, mentre s’intenta descobrir el motiu de la profanació i el destí de les tombes. També apareix una germana de l’esposa morta del protagonista que suplanta el seu lloc i activa altres formes del desig en què el fantasma del cos mutilat pel càncer de l’esposa és sublimat pel de la seva germana bessona. Finalment, tot deriva en una especulació sobre les noves imatges, sobre el control del món a partir dels nous poders de la intel·ligència artificial i del destí d’una imatge que ja no és com a “Videodrome” un cementiri de moments viscuts, sinó una visió del món on tot s’ha transformat en imatge per establir una confusió entre la carn dels vius i la carn dels difunts. Cronenberg allarga la seva pel·lícula, divaga, la desplaça cap a territoris propis del thriller de sèrie B i acaba submergint-se en un estrany laberint dins del qual resulta molt complicat trobar la sortida. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) nova i valenta proposta de Cronenberg (..). Cronenberg fa una reflexió sobre el dol fruit de la seva experiència personal de perdre la dona i connecta el món dels vius i els morts fent reviure els difunts com una manera de vèncer la mort, com una derivada necrófila.  Cronenberg manté la seva debilitat latent per la nova carn, amb cossos amb membres amputats o travessats per cicatrius. També li agrada burxar en el paper de les noves tecnologies, com la intel·ligència artificial i la virtualitat amb els avatars. I, també, s’ocupa de les conspiracions internacionals amb països poderosos al darrere d’aquestes tecnologies (..). Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) una pel·lícula que per una banda és molt densa i fosca i, de l’altra, s’organitza com una mena de thriller conspiratiu amb mil fils per estirar. Les dues pel·lícules conviuen, no sempre de la millor manera, en aquest retrat d’un home vidu que no sap com sortir de la depressió/obsessió que sent per la mort de la seva dona, anys enrere. (..) Mentre en Karsh i companyia busquen resoldre el misteri [dels atacs a les tombes], per altra banda en Cronenberg va posant en discussió el més interessant que té la pel·lícula, que és parlar de la relació amb el dol, amb els nostres morts, amb la manera com ens permetem o no seguir amb les nostres vides o si només ens quedem «penjats» amb la tragèdia. (..) El costat de la investigació barreja espies xinesos, hackers russos, ecologistes islandesos, ex amants, milionaris hongaresos, metges i fins i tot els mateixos protagonistes com els sospitosos d’estar destruint des d’endins aquesta càmera de seguretat que veu gent morta. La cadena de sospitosos i teories conspiratives estan jugats tan a l’absurd que, en un punt, deixa de ser important, per la qual cosa costa entendre els motius pels quals Cronenberg torna una vegada i una altra a intentar resoldre-ho. “The Shrouds” brilla (és una manera de dir ja que es tracta d’una pel·lícula fosca) quan es treu els ‘plot points’ de sobre i es dedica a entendre la vida del protagonista. (..) Entre altres aspectes entre tecnològics i pertorbadors que presenta el director de “La zona morta” hi ha una assistent d’IA que li contesta (amb la veu de Kruger també) les preguntes al protagonista, li resol problemes i potser també l’espia sense saber-ho, com estem segurs que ho fa el nostre telèfon mòbil també. (..) Però dins del tenebrós univers que la pel·lícula presenta com una cosa que podria passar tan sols en uns anys, el més impactant segueix sent el que va més enllà de la tecnologia, aquest tipus de preguntes tan cares al cinema de l’octogenari realitzador canadenc ‘Què és un cos real en un món intel·ligència artificial?’ ‘Es pot continuar pensant en una persona com una cosa física concreta quan aquesta persona ja va morir?’ I ‘què passa quan una abraçada forta pot destrossar els ossos d’algú?’ Cronenberg ha fet tota la vida pel·lícules amb metàfores tecnològiques que «alimenten» idees profundament humanes. I “The Shrouds” se suma a aquesta carrera que té en “Videodrome”, potser, el seu millor exemple. Aquesta pel·lícula dialoga també molt amb [“Dead Ringers” / “Inseparables”], “Spider” i altres films seus sobre dobles en què es barregen la realitat i la imaginació de maneres persistents i pertorbadores. En algun punt, l’obsessió per resoldre l’enigma de qui està destrossant les tombes de GraveTech no és tan important com a tal. És un McGuffin que porta el protagonista –i els espectadors– a intentar entendre el que és inentendible i així no haver de pensar que, una vegada [s’és] a dos metres sota el terra, ja ningú se n’anirà enlloc.  Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) En aquesta pel·lícula sempre mutant (les trames de Cronenberg s’han tornat cada vegada més intricades) conviuen traumes personals amb estudis sobre el càncer, nus i escenes de sexe amb cossos mutilats, una assistenta via IA que comparteix informació sensible, una enigmàtica multimilionària franco- coreana anomenada Soo-Min (Sandrine Holt) i una Diane Kruger que interpreta tres papers: la difunta esposa (Re)Becca, la seva neuròtica germana Terry i Hunny, l’esmentat “personatge” d’Intel·ligència Artificial. Amb producció i vestuari d’Anthony Vaccarello, de Saint Laurent, que és present com a financer i dissenyador en diverses pel·lícules d’aquesta edició de Canes, “The Shrouds” va perdent part del seu encant i la fascinació inicial i té una mica menys de vol visual que altres treballs previs de Cronenberg, però no deixa de ser una pel·lícula provocadora, inquietant, que aborda múltiples qüestions molt pertinents i contemporànies des de la perspectiva sempre intel·ligent d’aquest autor fonamental i indefugible del cinema dels últims 55 anys. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) L’exploració del dol és l’aspecte més interessant del film, amb el qual Cronenberg es perd en un dels seus grans temes (les mutacions del cos, en aquest cas dels cadàvers) i en una deriva cap al ‘thriller’ en què entren en joc la intel·ligència artificial, l’espionatge informàtic, els experiments mèdics i tota mena d’hipotètiques conspiracions. Potser massa en un ambient morbós marca de la casa (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) El resultat és molt decebedor. El 2021, en Cronenberg va dirigir un curt d’un minut de durada, “The Death of David Cronenberg”, en què el cineasta es trobava amb el seu propi cadàver al seu llit. Acabava abraçant-lo, i la confusió entre les dues cares era pertorbadora: impossible distingir quin era el viu i quin el mort. La por a la mort -o la mort com a porta a una altra dimensió de la carn- és un dels temes recurrents de la filmografia de Cronenberg. Aquesta fascinació, en què el dol participa d’una relació amb la imatge del cos descompost de l’ésser estimat, és el motor narratiu de “The Shrouds”. La idea té un fantàstic potencial, però ben aviat descobrim que es queda estancada en una trama on una suposada conspiració, un jardí de senders que no paren de bifurcar-se, impliquen el protagonista, (..), el seu germà, la germana bessona de la seva dona i el fantasma de la seva dona morta (totes dues són Diane Kruger). La conspiració és un tema típicament cronenbergià, però aquí només és un pretext per emmascarar una cosa més greu: que la complexitat metafísica tan afí al discurs del cineasta canadenc brilla per la seva absència (..). Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) és temptador donar la culpa al dolor causat per aquesta tragèdia [la mort de la seva dona] a l’intentar explicar com és possible que un director de la seva talla hagi fet ara una pel·lícula com “The Shrouds”. Que per fer-la s’ha inspirat en el seu propi procés de dol és evident (..) El canadenc mostra un menyspreu absolut cap al pols narratiu, la lògica argumental, el gust estètic i el sentit comú en general. És, de llarg, la seva pitjor pel·lícula. Li desitgem de debò una ràpida recuperació. Altres reaccions (només enllaços).- Luc Chessel, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: El cineasta canadenc va una mica més enllà de la seva vena abstracta amb una pel·lícula amb un to absurd sobre el dol, les imatges i la tecnologia on tot acaba caient en picat. Peter Bradshaw, crònica per a ‘The Guardian’, en què li posa 3 estrelles sobre 5 i en què comença dient-ne:La nova pel·lícula de David Cronenberg és una esfinx retorçada sense secret, una meditació necrofílica erotitzada sobre el dolor, l’enyor i la pèrdua que retorna aquest director als seus fetitxes ballardians, ara ben familiars.És intrigant i esgotador: un misteri de quasi assassinat i un drama sexual doble combinat amb un thriller de conspiració de ciència-ficció (..). No obstant això, per tot això, la pel·lícula té la seva pròpia atmosfera de mausoleu esgarrifosa i envoltant de inquietud, ajudada per la discordante partitura electrònica de Howard Shore (..). Owen Gleiberman, ressenya per a ‘Variety’, en què remarca: David Cronenberg fa una pel·lícula sobre el dol, i l’horror corporal i les làpides digitals, que a la seva manera ombrívola s’aproxima a l’autoparòdia.

Cannes Première.

D’ Alain GUIRAUDIE, “Miséricorde” / “Misericordia”. Producció: França (CG Cinéma*, Arte), Catalunya (Andergraun*), Portugal (Rosa Filmes*). Durada: 1h42. Guió: Alain Guiraudie. Música: Marc Verdaguer. Amb Catherine Frot, Félix Kysyl, Jean-Baptiste Durand, Jacques Develay, David Ayala. Nota sinòptica: En Jérémie, un home de trenta anys, torna a Saint-Martial, al Massís Central, per assistir al funeral d’un vell amic. En aquest poble ple de paraules no dites, s’enfrontarà a rumors i sospites, fins que comet l’irreparable i es troba al cor d’una investigació policial. Sinopsi: En Jérémie torna a Saint-Martial per al funeral del forner pel qual havia treballat. Es queda amb la Martine, la vídua, durant uns dies, que no el vol veure marxar. En Vincent, el fill de la Martine, no ho veu clar i els dos homes s’acaben barallant. En Jérémie mata en Vincent. Aconsegueix amagar que ell n’és l’assassí, amb la inesperada complicitat de l’abat Grisolles, el capellà del poble, que li proporciona una coartada a canvi del seu amor. Vet aquí que la seva curta estada al poble pren un gir inesperat. Informació: Film ‘noir’. Entre mentides i malentesos, en un joc de llenguatge del qual en té el secret, Alain Guiraudie s’apodera del cinema negre (..) i en recargola els codis (nota de producció). Segons Thierry Frémaux, delegat general del Festival de Canes, a la roda de premsa d’anunci de la Selecció Oficial 2024, quan veurem el film entendrem perquè es titula “Misericòrdia” i va de la circulació dels desitjos de cossos, de mirades, especialment entre els homes. Rodat a l’Aveyron natal d’en Guiraudie.  | VI: Les Films du Losange. DE: Filmin. DF: Les Films du Losange.  Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, Les Inrockuptibles (fr). | En aquest blog: Una coproducció catalana, al Festival de Canes 2024 |

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat per Facebook-: Alain Guiraudie és un gran cineasta hedonista. A les seves pel·lícules la moral convencional sempre és posada entre parèntesis per permetre l’aparició d’una altra moral basada en la ruptura de les convencions sexuals i religioses. No hi ha culpa, ni expiació, ni cap dels elements claus de la moral catòlica, únicament hi ha una llibertat de consciència guiada per la força d’un desig que sembla com si tot ho determinés. El director de “L’inconu du lac”, realitza a “Miséricordia” una mena de revisió de “Teorema” de Pier Paolo Pasolini situada al cor d’un entorn rural inspirat en una part de la novel·la escrita pel mateix Guiraudie titulada ‘Rabalaïre‘. La productora Andergraun films de Montse Triola i Albert Serra n’apareixen com a coproductors. En Jéremie que havia treballat de forner a Tolosa torna al poble de la seva infància per assistir a l’enterrament del seu antic patró. Al poble retroba dos dels seus amics d’infants, un dels quals és el fill de l’home mort. En Jéremie deambula pels boscos del lloc, retroba els seus amics, desperta gelosies insospitades i és desitjat per una part de la comunitat. Com el misteriós desconegut de “Teorema”, el desig marca la relació amb cadascun dels seus personatges, aquesta vegada combinat amb unes quantes dosis de pastís. Després d’una discussió, en Jéremie mata un dels seus amics, n’amaga el cos i comença el que podria ser definit com un thriller rural de ressonàncies chabrolianes. Tot podria derivar cap a una pel·lícula convencional d’investigació si no fos perquè, tal com hem dit, els codis morals del cinema de Guiraudie són uns altres. El cineasta ens mostra com el desig circula entre tots els personatges que són presents a la història, inclòs el vell capellà de l’indret. El crim acaba sent minimitzat moralment, encara que totes les proves siguin evidents, la veritable qüestió residirà a descobrir si veritablement serveix d’alguna cosa acusar un culpable, destruir-li la vida i si l’assassinat implica l’existència del mal, si el món pot ser millor sense la víctima i si es pot viure al marge de l’angoixa generada per la consciència. La història negra de Guiraudie acaba adquirint lleus aires hitchcockians, l’ombra de “Però, qui va matar en Harry?” i de “Jo confesso” interfereix a la de “Teorema” de Pasolini. Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: No sé si “Misericórdia” acabarà sent la millor pel·lícula del festival (sens dubte estarà al Top 3), però sí que ha estat la més gaudible de tota la programació. (..) El seu nou opus [d’en Guiraudie] és dels més accessibles de tota la seva filmografia sense resignar per això la seva mirada punxant, incisiva, provocadora. (..) Pendulant tothora entre el thriller, el drama hetero i gai, l’acumulació d’embolics i l’habitual humor negre que aquesta vegada inclou l’Església (situacions més simpàtiques que blasfemes com una extraordinària confessió invertida amb el capellà exposant les intimitats), en Guiraudie va brodant sense pressa però amb enorme gràcia i sensibilitat una simpàtica, fascinant, lúdica, encantadora tragicomèdia sobre el desig, l’empatia i el perdó que és d’aquelles que un voldria veure cada dia com a refugi per sentir que la vida, el cinema i el món poden resultar força millors del que en realitat són. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatalà.net’: (..) La pel·lícula de Guirauide explota la pulsió homosexual de Jérémie que desbarata l’harmonia local. El resultat és un conte moral juganer i murri que subverteix el thriller rural en una celebració del desig i els cossos. Un dels grans protagonistes és el bosc tardoral, espai tel·lúric i misteriós, espai de trobada casual del mossèn i Jérémie, amb els desitjables bolets com a apunt curiós. La gràcia del conjunt prové també de les repetides trobades de tots els personatges enmig de la nit en una perpètua ronda somnàmbula. El resultat és una apetitosa, fresca i desinhibida proposta. Altres reaccions (només enllaços).- Luc Chessel, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: La pel·lícula de l’indispensable cineasta i escriptor, presentada a la secció de Cannes Première i no en competició com s’hauria merescut, segueix un jove que torna al poble, i amaga darrere la seva senzillesa abismes de bellesa i ambigüitat. Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Alain Guiraudie signa un estudi deliciós sobre la naturalesa humana, a mig camí entre el cinema negre i la comèdia, sobre la microsocietat d’un poble aïllat. Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’, en què comença dient: Revisitant els misteris de l’assassinat del seu premiat llargmetratge del 2013, “Stranger by the Lake”, però amb un to còmic més fosc que es troba en gran part de la seva altra obra, l’última de l’escriptor i director francès Alain Guiraudie, “Misericordia” (Miséricorde), juga com dues pel·lícules en una: la primera és una història d’homicidi sinistre i d’un petit poble en la línia de “Shadow of a Doubt” d’Hitchcock, en la qual apareix un home per fer estralls a persones aparentment innocents. La segona és una variació recargolada del “Teorema” de Pasolini, en què una família es veu destrossada per la sexualitat generalitzada d’un visitant i la negativa a deixar-los sols. Les dues pel·lícules no sempre es cristal·litzen en una, i si busqueu un thriller criminal creïble en què tothom es comporti de manera lògica, potser “Misericordia” no és per a vosaltres. Si, en canvi, busqueu una exploració del desig sexual reprimit i la hipocresia religiosa als boscos de França, la nova pel·lícula estranya i sòbria de Guiraudie fa el fet (..).

Sessions Especials.

De Raoul PECK, “Ernest Cole, Lost and Found“ / “Ernest Cole, Photographe”. Producció: França (Velvet Film*). Durada: 1h45. Documental. Amb Lakeith Stanfield. Nota sinòptica: Retrat d’Ernest Cole (1940-1990), el primer fotògraf independent negre a Sud-àfrica durant l’era de l’apartheid. Sinopsi: Ernest Cole, un fotògraf sud-africà, va ser el primer a exposar els horrors de l’apartheid al món. El seu llibre ‘House of Bondage’, publicat l’any 1967 quan només tenia 27 anys, el va portar a exiliar-se a Nova York i a Europa la resta de la seva vida, sense trobar mai la seva orientació. Raoul Peck relata els seus vagarejos, els seus turments com a artista i la seva ira diària, davant el silenci o la complicitat del món occidental amb els horrors del règim de l’apartheid. També explica com, l’any 2017, es van descobrir 60.000 negatius de la seva obra a la caixa forta d’un banc suec. Informació: Ernest Cole va ser el primer fotògraf independent negre de Sud-àfrica, les primeres fotografies del qual van posar al descobert les injustícies de l’apartheid per a un públic mundial. Cole es va exiliar als Estats Units, on les seves experiències van quedar lluny de les seves expectatives del somni americà. La recerca de Raoul Peck de l’ànima d’Ernest Cole, aquest gran però ignorat artista, està enclavada en un thriller internacional que recorre els passos de la seva agitació i el llegat de les seves imatges atemporals i poètiques. A través de la lent i la vida de Cole, Peck explora les complexitats i contradiccions de la raça (Mk2). | VI: Mk2. DE: Avalon. DF: Condor Films*. EF: 25.12.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -avançat per Facebook: (..) Ernest Cole, però, era lluny de la seva Pretòria natal, lluny de casa seva i dels seus. L’exili es va convertir en una terrible experiència vital que va marcar la vida. No va suportar la llunyania, el contacte amb el seu propi món i a principis dels vuitanta va desaparèixer. El món va oblidar Ernest Cole fins que es van tenir notícies de la seva mort el 1990, als 49 anys. El 2016, en un banc d’Estocolm, el nebot de Cole i altres membres de la família van descobrir l’existència d’un valuós fons fotogràfic amb milers de negatius d’imatges inèdites capturades per la càmera de Cole tant als anys de joventut a Sud-àfrica com als Estats Units. A partir d´aquest material, situant sempre les fotografies en primer pla, Raoul Peck ens explica el trajecte del reconeixement a l´oblit d´un fotògraf que va denunciar la intolerància d´un règim polític. Peck barreja les fotografies, amb imatges d’arxiu del mateix Cole, textos autobiogràfics i un retrat global del pas que va experimentar Sud-àfrica des de l’abolició de l’Apartheid fins a la creació de l’anomenada comissió de la veritat. Tot i el to didàctic del viatge que proposa la pel·lícula, hi ha una cosa essencial que perviu amb força: la qüestió de l’exili. Raoul Peck ens parla del dolor, del desarrelament i de l’angoixa que genera la pèrdua de les arrels.

Cinema de Mitjanit.

De RYOO Seung-wan, “Veteran 2” (“I, The Executioner”, “Beterang 2”). Producció: Corea del Sud (Filmmaker R&K*). Durada: 1h58. Guió: Ryoo Seung-wan, Won-Jae Lee. Repartiment: Hwang Jung-Min (Seo Do-Cheol), Jung Hae-In ( Park Sun-Woo),  Oh Dal-Su (‘Team Leader ‘ Oh), Jang Yoon-Ju  (‘Miss’ Bong), Oh Dae-Hwan  (detectiu Wang), Kim Shi-Hoo (detectiu Yoon), Park Gun-Ha. Nota sinòptica: Thriller d’acció amb caire de comèdia que presenta una nova crisi en què s’enfronten un detectiu més experimentat Seo Do-cheol (Hwang Jung-min) i un veterà equip d’investigació d’homicidis. Sinopsi: El detectiu Seo Do-cheol, juntament amb el seu equip de la Divisió de la Gran Investigació Criminal, persegueix implacablement els criminals dia i nit, sovint en detriment de la seva vida personal. Quan l’assassinat d’un professor revela enllaços amb casos anteriors, apareixen sospites d’un assassí en sèrie, que submergeixen el país en l’agitació. Mentre l’equip investiga més, l’assassí els provoca llançant públicament un ‘teaser’ en línia, anunciant la seva propera víctima i sembrant el caos. Per fer front a aquesta amenaça creixent, l’equip recluta el jove oficial idealista Park Sun-woo, la qual cosa condueix a girs i girs inesperats en el cas. Vídeo: Tràiler. Informació: Seqüela de “Por encima de la ley” / “Veteran” / “Beterang” (2015) -Seo Do-cheol, un policia veterà, s’ha fixat com a objectiu portar davant la justícia Tae-oh, hereu d’una megacorporació. El problema és que el cap li ha impedit investigar-lo. Quan un antic col·laborador del policia es converteixi en víctima de Tae-oh, Do-cheol farà de la caça del magnat una autèntica guerra-, premi a la Millor Pel·lícula del Focus àsia del Festival de Sitges. |Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Un Certain Regard.

De Julien COLONNA, “Le Royaume“. Producció: França (Chi-Fou-Mi Productions*). Durada: 1h48. Guió: Julien Colonna, Jeanne Herry. Amb Ghjuvanna Benedetti, Saveriu Santucci, Anthony Morganti. Sinopsi: Còrsega, 1995. La Lesia (Ghjuvanna Benedetti) viu el seu primer estiu d’adolescent. Un dia, un home irromp i la porta amb moto a una vil·la aïllada on troba el seu pare, amagat, envoltat dels seus homes. Esclata una guerra a la comunitat i el llaç s’estreny al voltant del clan. La mort colpeja. Aleshores comença una persecució durant la qual pare i filla aprendran a mirar-se, entendre’s i estimar-se. Informació: Òpera prima. | VI: Goodfellas. DF: Ad Vitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: El primer llarg de Julien Colonna, que segueix la filla adolescent del cap d’un clan cors atacat pels rivals, impressiona per la tensió i la precisió. Jodan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter, en què remarca: Una filla es veu arrossegada pel perillós món del seu pare en un encisador drama de màfia corsa El primer llargmetratge de Julien Colonna està ambientat a Còrsega durant una època mortal de baralles de sang entre mafiosos i nacionalistes. L’ombra d’ “El padrí” s’alça sobre el formidable debut en el llargmetratge del director francès Julien Colonna, “The Kingdom” (Le Royaume), i no només perquè un dels personatges es diu literalment “Padrí” (..). Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Caimán’: (..) una remarcable incursió a la guerra de clans que va sacsejar l’illa a mitjans dels anys noranta, a partir del vincle entre Lesia, una jove adolescent (una magnètica Ghjuvanna Benedetti) i el seu pare absent. La pel·lícula arrenca amb el que podria ser l’enèsim retrat naturalista de la vida a la Còrsega profunda, a través del seguiment d’una partida de caça d’un porc senglar per part d’un grup majoritàriament masculí, on ja es destaca Lesia, que acaba esbudellant l’animal mort. Però una banda sonora de caires inquietants marca un cert estranyament sobre aquesta quotidianitat retratada. Tampoc és habitual la vida de Lesia, que veu interrompuda la rutina estiuenca per l’obligació d’anar a visitar el seu pare a una residència amagada de la resta del món. A través de petites escletxes que ofereixen la narrativa i la posada en escena se’ns va dibuixant la realitat sobre el progenitor de la protagonista, cap d’un clan mafiós que es manté a la clandestinitat protegit per un petit seguici. Des d’allà continua dirigint operacions en una illa marcada pels enfrontaments violents a diferents bàndols. Aquesta sòlida òpera prima de Julien Colonna es distancia de les inèrcies del cinema de gènere sobre màfies locals per endinsar-se a les entranyes d’un clan a través de l’acostament progressiu i profund d’una filla cap al pare. El director aposta per dur a terme un retrat des de dins a partir de l’evolució de Lesia, que passa de la reticència a la implicació en les activitats del grup del seu pare, en una anàlisi encertada que vol entendre, sense justificar-les, les dinàmiques que forgen els cercles de violència transmesos de generació en generació en aquests contextos.

Un Certain Regard.

De Sandhya SURI, “Santosh“. Producció: Anglaterra (Good Chaos*), Índia (Suitable Pictures), Alemanya (Razor Films*), França (Haut et Court). Durada: 2h. Guió: Sandhya Suri. Amb Shahana Goswami, Sanjay Bishnoi. Nota sinòptica: Neo-noir ambientat a l’Índia. Sinopsi: A l’interior corrupte del nord de l’Índia, una jove vídua, Santosh (Shahana Goswami), hereta la feina del seu marit com a agent de policia. Quan el cos d’una noia es troba en un pou, es veu obligada a enfrontar-se a la brutalitat que l’envolta i a la violència que hi ha al seu interior (Sundance Directors Lab, 2016).  | VI: Mk2. DF: Haut et Court. EF: 17.07.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, ScreenDaily-IMDB (ang), CrewUnited (ang).|

Algunes reaccions.

David Katz, crítica per a ‘Cineuropa, en què remarca: Una nova policia es queda amb el lloc del seu marit mort a l’impressionant policíac de l’índia Sandhya Suri. Siddhant Adlakha, ressenya per a ‘Variety’, en què remarca: El primer llargmetratge de Sandhya Suri és intel·ligent, encara que poques vegades captiva. Eulàlia Iglesias, l’article per a ‘Filmtopia’: (..) el primer llargmetratge de ficció de la documentalista Sandhya Suri, proposa una variant de la ‘buddy movie’ de policies arrelada a la realitat de la Índia, on no és estrany que la vídua d’un agent mort hereti un lloc en el cos, a falta d’altres alternatives per guanyar-se la vida. És el cas de la protagonista del títol (Shahana Goswami), que es fa policia després del traspàs del seu marit durant uns disturbis polítics. La Santosh acaba en una unitat a una zona rural del nord del país on han d’investigar la violació i assassinat d’una menor, després que aparegui el seu cadàver en un pou en un poble de descastats. “Santosh” s’estructura a partir de les etapes habituals de les ‘buddy movies’ dramàtiques. La poli novella s’aparella amb una agent veterana, la Sharma (Sunita Rajwar), una referent en la lluita per la incorporació de les dones a les forces de seguretat. Però de mica en mica s’adona que la seva mentora tampoc és un exemple de virtut en l’exercici de la seva feina. I ella mateixa acaba assimilant algunes actituds que en principi deplorava en una suposada defensa dels drets de les dones. Sandhya Suri aprofita els recursos del thriller policial per reflotar qüestions enquistades a la societat índia com el masclisme, el classisme i la islamofòbia, però des d’una visió complexa dels personatges i la realitat en què es mouen. Suri dibuixa una d’aquelles trajectòries en què una policia acaba rossegada pel mateix sistema podrit que volia canviar, en una constatació de com és de difícil canviar les coses a l’Índia.

Quinzena dels Cineastes.

De Jonás TRUEBA, “Volveréis” / “The Other Way Around” / “Septembre sans attendre”. Producció: Espanya (Los Ilusos Films), França (Les Films du Worso* – Sylvie Pialat, Alejandro Arenas). Durada: 1h54. Guió: Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz. Repartiment: Itsaso Arana (Ale), Vito Sanz (Alex).  Sinopsi: Després de 15 anys junts, Ale i Alex tenen una idea que podria semblar absurda: organitzar una festa per celebrar la seva ruptura. Aquest anunci deixa perplexos els seus éssers estimats, però ells es mantenen ferms en la decisió de separar-se. O potser no? Text de presentació de la Quinzena: Per a celebrar la seva ruptura, una parella vol organitzar una festa. Quan el seu entorn se n’assabenta, ningú s’ho acaba de creure. La nova pel·lícula de Jonás Trueba, que ve a Canes per primera vegada, és una comèdia moderna de nou casament. Citant a Stanley Cavell i Kierkegaard, “Volveréis” reitera constantment l’anunci de la separació per posar la parella a prova del seu amor. “Volveréis” és una comèdia que suggereix amb tendresa que ser parella també és cinema.| VI: Memento*. DE: Filmin. DF: Arizona Distribution. EF: 28.08.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) La proposta és senzilla i va partir a la vida real del mateix Fernando Trueba, que aquí interpreta el pare d’Alejandra (Itsaso Arana), una directora de cinema que està editant la seva última pel·lícula. Ale està en parella fa quinze anys amb Alex (Vito Sanz), un actor amb qui sol treballar, i tots dos han decidit de comú acord tallar la seva relació i anar-se’n cadascú pel seu costat. I la pel·lícula comença amb la proposta de dur a terme una idea en aparença absurda: fer una festa amb aquesta separació. Es tracta d’una idea del pare d’Alejandra que els sembla simpàtica tirar endavant i decideixen organitzar-la, posant data i tot. El que falta ara és comunicar-se amb tothom i explicar-los alhora que se separaran però que està tot bé i que faran una festa. “Volveréis” s’organitza al voltant del que va passant entre ells mentre truquen per telèfon o es troben en persona amb amics, veïns, col·legues i fins i tot el lampista o el professor d’anglès per explicar-los les dues notícies. (..) En paral·lel a aquestes trobades, [Jonás] Trueba afegeix una altra capa a la seva pel·lícula, una que la torna autoconscient dels seus mètodes i mecàniques. El film que està editant l’Alejandra és el mateix que estem veient i, moltes vegades, decisions editorials fan que el muntatge es modifiqui «en viu», que canviïn escenes, s’alteri la música o s’analitzi –en un moment clau– si la pel·lícula funciona o no. És, en certa manera, un film que inclou la seva pròpia crítica, una que porta a la que potser és la seva reflexió més bella i romàntica dins aquesta curiosa comèdia de separació. Un amic comenta a Alejandra que la pel·lícula li sembla repetitiva, que gira i gira al voltant d’una mateixa idea: les converses per anunciar [la] separació i [la] festa. I un altre li pregunta si és una pel·lícula lineal o circular. Dit altrament: si els personatges creixen i aprenen alguna cosa o si es tracta de posar en joc alguna idea. No direm com es resol l’assumpte però “Volveréis” juga amb aquesta dualitat d’una manera intel·ligent. És, sí, una pel·lícula sobre l’amor com una cosa que hi ha en temps present i en cada moment però és, alhora, una que no nega que les relacions també viuen de records i de projeccions a futur. “Volveréis” té un esperit lúdic similar a altres comèdies romàntiques del director de “La virgen de agosto” però amb un to còmic una mica més marcat i evident, amb incessants cerques de gags, repeticions que arriben a l’absurd i l’humor que sorgeix de les incomoditats que es generen en les diverses trobades. I la capa «meta» de la pel·lícula és part integral de la forma gairebé familiar i casolana de Trueba de fer el seu cinema i, alhora, un element que permet la transició entre el classicisme de la idea i la modernitat de la proposta. Com gairebé tot el cinema del realitzador espanyol –que arriba a Cannes amb quinze anys de carrera i més de mitja dotzena de pel·lícules al damunt, encara que amb prou feines té 42 anys–, “Volveréis” també és un retrat generacional. Com en títols anteriors, com “Los ilusos” o “La reconquista”, en Trueba va «documentant» els recorreguts personals, laborals i de relacions d’una generació nascuda als anys ’80. Així, la seva filmografia inclou festejos, relacions, fills (en alguns casos) i separacions, treballs canviants, mudances, viatges o altres avatars propis d’un grup que va començar a donar-se a conèixer quan en tenien vint-i-tants i avui ronda els 40. I en aquest llarg retrat de les seves vides, la cronologia pot ser lineal, però cada pel·lícula és circular. Se senten com a moments robats alhora que existeixen en un present continu. Hi són per sempre. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ Jonás Trueba aposta per l’amor: És possible que els membres d’una parella revisquin el seu amor quan, creient que s’ha esvaït, volen separar-se? Jonás Trueba ho aborda a “Volveréis” (..). En certa manera, també parteix d’una altra pregunta: per què no fer una festa de separació, considerant que aquesta pot dur a una vida diferent i potser millor? La cinefília del director s’hi fa absolutament present, en una pel·lícula en què homenatja la comèdia nord-americana de ‘remariage’ (i el filòsof Stanley Cavell, que va escriure l’assaig ‘A la recerca de la felicitat); Ingmar Bergman i Liv Ullmann; François Truffaut, mostrant la seva tomba al cementiri de Montmartre; i el seu pare, Fernando Trueba, a qui filma de manera emotiva. Protagonitzada per Itxaso Arana i Vito Sanz, coguionistes de la pel·lícula amb Jonás Trueba, “Volveréis” juga amb la repetició (..). Tot funciona amb lleugeresa, ironia i encant mentre s’invoca una idea de Kierkegaard exposada a ‘La repetició’: l’amor ‘repetit’ du a un gaudi de l’instant perquè ni s’enfronta al desconegut ni a la malenconia del record. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) El cinema i la vida, com sempre a les pel·lícules de Jonás Trueba, es relacionen de manera indissoluble i en aquesta ocasió les referències, en una i altra direcció, fan de “Volveréis” el que és, segurament, el més sòlid, complex i apassionant dels films del cineasta fins ara. La pel·lícula avança en base al concepte de les variacions sobre un mateix tema: Ale i Alex expliquen, una vegada i una altra, segons van trobant-se amb diferents amics i familiars, no només que se separen, sinó també que és de mutu acord, que estan bé i que, de fet, celebraran una festa. La repetició com a motor del film, però també com a possibilitat per al canvi subtil però profund tant dels personatges en el seu particular trajecte emocional com de la pròpia pel·lícula (..). I per això també la referència a l’etern retorn de Nietzsche o a ‘La repetició’, el llibre de Kierkegaard que, juntament amb [‘Pursuits of Happiness: The Hollywood Comedy of Remarriage’] i ‘El cine, ¿puede hacernos mejores?’, tots dos de Stanley Cavell , són més que cites literàries i, com també és habitual al seu cinema, Trueba fa explícites al llarg del metratge mentre va establint a través d’elles suggerents ecos i relacions amb la història i els motius principals del mateix film. Però si es tracta de cites, també n’hi ha de musicals (..). I sobretot, n’hi ha de cinematogràfiques (..)  i la pel·lícula “10, la dona perfecta” (Blake Edwards, 1979) sobre la qual, sense donar el seu títol en aquest cas, tots dos discuteixen una nit, a propòsit de “la crisi dels quaranta i l’elogi al matrimoni”, com diu l’Alex, i “de l’humor i la mirada masculina”, que assenyala l’Ale, de nou en un molt poderós joc metacinematogràfic que és, alhora, una oportunitat per parlar de ‘coses de la vida’ i una declaració d’amor al cinema i al seu poder transformador (..). Altres reaccions (només enllaços).- Elisabeth Franck-Dumas, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: Protagonitzada per Itsaso Arana i Vito Sanz, la pel·lícula de l’espanyol sobre una parella que celebra la seva ruptura és un nou emocionant riff sobre la comèdia de ‘remariage’.

Quinzena dels Cineastes.

D’ India DONALDSON, “Good One“.Producció: EUA. Durada: 1h30. Guió: India Donaldson. Repartiment: Lily Collias (Sam), James Le Gros (Chris), Danny McCarthy (Matt), Sumaya Bouhbal (Jessie), Diana Irvine (Casey), Sam Lanier (Zach), Peter McNally (Jake), Eric Yates (Andy). Sinopsi: En aquesta òpera prima, tranquil·la i exasperada alhora, una noia de 17 anys accepta fer una excursió pel bosc amb el seu pare i un vell amic seu. Cap gran revelació, cap gran trauma, però els homes pesen cada cop més. La noia, fins aleshores considerada la “bona”, la criatura sense problemes, ho encaixa però acaba que ja no pot més. Text de presentació de la Quinzena: La primera pel·lícula de l’Índia Donaldson, “Good One” ofereix una caminada pels Catskills amb la jove Sam, de 17 anys, obligada a acompanyar el seu pare i el seu amic durant un cap de setmana. Retrat d’un avenc intergeneracional, aquest relat iniciàtic delicat aconsegueix fer conviure dos mons irreconciliables quedant-se ben a prop dels seus personatges. Una passejada lleugera i bucòlica portada per una actriu formidable. | VI: Visit Films. DF: New Story*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Jaime Pena, l’article per a ‘Caimán’: La Sam, una adolescent de 17 anys a punt de fer el salt a la universitat, surt de viatge amb el seu pare i un amic d’aquest. Van tres dies de càmping a les muntanyes de l’estat de Nova York i l’absència inesperada del fill de l’amic condemna la Sam a passar aquests dies en companyia de dos adults amb poca cosa a compartir amb ella. Podria haver estat un viatge d’iniciació, però “Good One” és més aviat un intent de confraternització entre la Sam i el seu pare, que es va divorciar de la seva mare anys enrere. La figura de l’amic no deixa de constituir una molèstia, en molts sentits. Hi ha alguna cosa al to d’aquesta primera pel·lícula de Donaldson que ens remet a “Old Joy” i, en general, al cinema de Kelly Reichardt, no només per aquest to relaxat que aparca els conflictes o que només els enuncia tímidament, sinó també per aquests plans en què la directora es recrea en la natura, des dels grans paisatges de les muntanyes als enquadraments que fixen la seva atenció a les basses, les pedres o els cucs. Però hi ha un altre tema que, per allò insòlit, acaba conformat una subtrama subterrània o un rerefons. Abans d’emprendre el viatge, a la Sam li baixa la regla i fins a quatre vegades veurem com s’ha de canviar el tampó, dues vegades al bosc, darrere d’un arbre. Això no només explica la seva incomoditat permanent, també ens alerta, per allò de la nostra sorpresa, com de poques vegades el cinema ha tractat la menstruació, almenys amb aquest caràcter tan quotidià.

Quinzena dels Cineastes.

De CHIANG Wei Liang i You Qiao (Aimee) YIN, “Mongrel” / “白衣蒼狗”. Producció: Taiwan, Singapur, França. Productors executius: Hou Hsiao-hsien, Liao Ching-sung, Jennifer Jao. Durada: 2h08. Guió: Chiang Wei Liang. Repartiment: Wanlop Rungkumjad (Oom), Daniel Hong Yu-hong (Hsing), Lu Yi-ching (Mei), Kuo Shu-wei (Hui). Sinopsi: Com molts vietnamites, filipins, indonesis i tailandesos, l’Oom és un treballador il·legal a una província accidentada de Taiwan. Sota el control d’un cap sense escrúpols, no pot rebutjar cap de les feines que li confia. Males feines però també un autèntic sacerdoci: ajuda a casa una vella malalta i un jove discapacitat, amb paciència i delicadesa, com si hi reconegués la seva pròpia presó. Una obra en negre on afloren llums intenses. Text de presentació de la Quinzena: Òpera prima ultracontrolada, “Mongrel” s’enfonsa en les aspres terres del camp taiwanès on hi ha els immigrants il·legals del sud-est asiàtic revenuts com a cuidadors de salut domiciliària. Vaja! és un d’ells: un personatge gairebé crístic, imbuït d’una gran compassió, que ha de triar entre fugir per sobreviure i quedar-se per humanitat. | VI: Alpha Violet. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Jara Yáñez, l’article per a ‘Caimán’: Un dels elements més valuosos de la pel·lícula de Chiang Wei Liang i You Qiao Yin és la seva capacitat per narrar alhora la complexa situació de clandestinitat que viuen els emigrants vietnamites, filipins, indonesis i tailandesos a Taiwan i la història d’un home, Oom, que mentre intenta sobreviure en aquest entorn, és capaç també de posar sobre la taula la necessitat i la dificultat de l’assistència i les cures en un entorn com aquest. D’acord amb aquesta doble línia narrativopolítica, “Mongrel” elabora una posada en escena en què la foscor i el fred dominants es trenquen només, de tant en tant, a través d’un treball delicat i suspicaç amb la llum càlida que, provinent a la major part dels casos de les estufes, il·lumina només en certs moments i de manera simbòlica, el rostre d’Omm, l’únic capaç, efectivament, de donar una mica de calidesa a tota aquella situació. “Mongrel” és un film humanista (amb un rerefons catòlic) que destaca el rostre i la figura mitjançant un format quadrat i un ús particular del primer pla. Enfront del que és devastador de les vides d’aquests homes i dones, que el film relaciona a més amb l’omnipresència de la mort, només la possibilitat de la cura mútua introdueix al film una possibilitat de llum. Altres reaccions (només enllaços).- Didier Péron, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: Malgrat la seva singularitat, la pel·lícula de Chiang Wei Liang, jove cineasta taiwanès, sobre un treballador migrant explotat porta una mica més enllà el seu pessimisme i duresa. David Katz, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: El reeixit debut de Chiang Wei Liang explora tant la situació dels treballadors migrants com la del crim organitzat al Taiwan rural. Peter Bradshaw, crònica per a ‘The Guardian’, en què li posa 4 estrelles sobre 5 i en remarca: Història zen de compassió i sofriment entre els treballadors migrants. Es requereix molta atenció per a aquest ombrívol però impressionant debut taiwanès sobre el personal il·legal explotat i els seus pacients i caps de banda. (..) El productor executiu de la pel·lícula és el director taiwanès Hou Hsiao-hsien: les seves influències hi són, i també hi ha alguna cosa del treball de Tsai Ming-liang (..).

Setmana de la Crítica.

D’ Antoine CHEVROLLIER, “La Pampa” / “Block Pass”. Producció: França (Agat Films – Ex nihilo). Durada: 1h43. Guió: Antoine Chevrollier, Bérénice Bocquillon, Faïza Guène. Amb Sayyid El Alami, Amaury Foucher, Damien Bonnard, Florence Janas, Artus Solaro, Léonie Dahan Lamort, Axelle Fresneau, Mathieu Demy, Hadrien Heaulmé, Marlon Hernandez Yannis Maaliou. Nota sinòptica: En Willy passa el temps amb en Jojo, el seu millor amic, a La Pampa, el camp de motocròs on en Jojo entrena per al campionat de França. Un vespre, en Willy descobreix el secret d’en Jojo. Aleshores hauran d’abandonar el món de la infància. Sinopsi: Enfadat per la mort del seu pare i pel fet que la seva mare està refent la seva vida amb un altre home, en Willy passa el temps amb en Jojo, el seu millor amic, a La Pampa, el camp de motocròs on Jojo s’entrena per al campionat de França i on tots dos somien escapar del seu poble. Un vespre, en Willy descobreix el secret d’en Jojo… Quan això passa, les conseqüències són desastroses. A mesura que tot s’ensorra al seu voltant, en Willy s’adona que ha d’allunyar-se del món de la seva infància per complir el seu destí. Comentari de la Setmana: Primer llargmetratge del director francès Antoine Chevrollier, de seguida planta l’escenari de tot plegat: esport, virilitat i virilisme a pagès. Interpretat per actors novençans i experimentats, amb la mateixa intensitat, aquest drama travessat de llum parla de l’amistat com a baluard contra la intolerància. El cor s’estreny i s’afluixa sense forçar mai l’emoció. Informació: Òpera prima rodada a la regió i vila natal d’Antoine Chevrollier.  | VI: Pulsar Content. DF: Tandem Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, NotreCinéma-elDirector (fr).|

Algunes reaccions.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) En Jojo i en Willy (..) tenen una amistat que va molt més enllà de les motocicletes. Van al col·legi junts, surten amb noies, semblen haver crescut gairebé com a germans. En Willy viu amb la seva mare, la seva germana i la nova parella de la seva mare, ja que el pare ha mort. A l’escola li va malament, ja que només pensa en les motos i en sortir amb en Jojo i amics, a més d’una latent bronca per la mort del seu pare, cosa que li fa sentir al seu nou padrastre. Però el conflicte principal de “Block Pass” té a veure amb la relació entre en Willy i en Jojo, i amb el que passa quan ell s’assabenta d’un secret que el seu amic té ben guardat. Si bé és una cosa que es revela en els primers 15-20 minuts de pel·lícula, compleixo a donar l’obligat avís d’espòlier: en entrar en un cobert, en Willy descobreix en Jojo tenint sexe amb un altre home, un paio que treballa amb ell a l’equip de motocròs. La revelació sorprèn i deixa en estat de xoc en Willy, però potser el més interessant de la proposta passa pel fet que no és aquest el conflicte central del film, sinó el seu punt de partida cap als altres. Després d’alguns «aclariments» i peticions de disculpes pel silenci, tot semblarà resolt entre els amics, però se sap que aquestes notícies tendeixen a explotar a escoles i pobles petits on tots es coneixen. I aquí comencen els veritables problemes. Per a tots dos. “Block Pass” és un drama sobre persones que amaguen les seves vides personals, les seves inseguretats i pors sota una façana de masclisme típica de llocs així i d’ambients lligats a l’esport. En Jojo no té conflictes personals de ser homosexual, però no vol saber res que els altres se n’assabentin. Ni a l’escola, ni al seu pare, ni al seu equip. Aquest «estigma» està tan arrelat entre els pares, que no podria suportar les seves segurament brusques reaccions. Per a en Willy, el veritable protagonista de la història, el contacte amb l’experiència d’en Jojo el fa enfrontar-se a la seva pròpia vida i a actuar amb la brusca confusió amb què actuen molts adolescents quan no saben bregar amb emocions fortes. El seu pare va morir, el seu amic no confiava en ell, hi ha una noia que li agrada però amb qui no acaba de passar res i la seva mare li posa més frens i límits dels que ell pot tolerar. I el noi en un moment no pot fer res més. El film segueix bastant rigorosament el format de relat iniciàtic en el context d’un drama familiar de poble petit. És una d’aquelles històries en què un o més joves acaben perdent la poca innocència que els quedava a partir de passar moments durs i circumstàncies inesperades. I, en aquest sentit, per moments el seu guió sembla dependre massa dels girs narratius i les sorpreses pròpies d’un treball forjat amb una cura que voreja el que és excessiu, gairebé de manual. Però són les petites diferències d’actitud i de comportament dels personatges (..) les que el distingeixen i li donen una personalitat pròpia. Potser no n’hi ha prou per transformar-la en una gran pel·lícula, però sí per ocupar el seu lloc propi a la cada vegada més atapeïda safata d’històries de ‘coming of age‘. Altres reaccions (només enllaços).- Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Antoine Chevrollier signa un delicat i dinàmic primer llargmetratge amb un relat d’iniciació al rural francès, sovint invisibilitzat o caricaturitzat a la pantalla.

Cannes Classics. Lucy Barreto, productora al Brasil.

“Bye Bye Brasil“, de Carlos Diegues (1980). Durada: 1h42. Una presentació i restauració de Lucy i Luiz Carlos Barreto per a Produções Cinematográficas LC Barreto, en associació amb Quanta, Alexandre Rocha i Marcelo Pedrazzi, i Rede D’Or.

Setmana de la Crítica. Curtmetratges en competició a la Setmana de la Crítica – Programa 1.

De Daphné HÉRÉTAKIS, “What we Ask of a Statue is That it Doesn’t Move” / “Ce qu’on demande à une statue, c’est que’elle ne bouge pas” / “Αυτο που ζηταμε απο ενα αγαλμα ειναι να μην κινειται”. Producció: Grècia, França. Durada: 0h32. Guió: Daphné Hérétakis. Amb Grigoria Metheniti, Hélène Chalastanis, Sotiria Chrysovergi, Natacha Efstathiadi, Nikos Ioakeim, Katerina Konstandourou, Stavros Moiras, Takis Papanastasiou, Dimitris Petimezas, Stamatis Tsimbidis, Kyveli Zoi. Sinopsi: A Atenes, res sembla moure’s, els seus habitants semblen immòbils com estàtues. Tanmateix, en algun lloc, una cariàtide s’escapa d’un museu i un petit grup demana la destrucció de totes les antiguitats. Filmar seria potser l’única manera de no romandre de marbre. Comentari de la Setmana: Manifest poètic i polític igualment ben arrelat a la seva època, qüestiona amb humor la inèrcia contemporània i el pes invasiu del passat.

De Veronica MARTIRADONNA, “Supersilly“. Producció: França. Durada: 0h09. Guió, fotografia, muntatge (amb Gaia Rizzi), decorats, intèrpret: Veronica Martiradonna. Sinopsi: Una nena que ha entrat a una tenda de campanya, en surt espantada, gran i estranyament vestida amb una disfressa de conill. En aquest viatge interior, aquesta noieta intentarà entendre el drama original que provoca el patiment que suporta. Comentari de la Setmana: Veronica Martiradonna desenvolupa amb cruesa el traumes infantils de la seva narradora, en un enfocament també radical i inquietant.

D’ Isadora NEVES MARQUES, “As minhas sensações são tudo o que tenho para oferecer” / “My Senses Are All I Have to Offer”. Producció: Portugal. Durada: 0h20. Guió: Isadora Neves Marques. Amb Ágata de Pinho, Isadora Alves, Mário Afonso, Albano Jerónimo. Sinopsi: La Lourdes i la Lana es van conèixer després d’haver près “píndoles sensorials”, una tecnologia que permet accedir a les sensacions dels altres de forma remota. Al cap d’uns mesos, la Lourdes decideix visitar els seus pares, Vicente i Carl, a casa seva al camp, i presentar-los a la seva xicota. Comentari de la Setmana: Quina comprensió i quin coneixement és realment possible tenir els uns dels altres? Aquesta és la pregunta que es planteja, amb gran elegància i humor, la pel·lícula d’Isadora Neves Marques.

De Jan BUJNOWSKI, “Dancing in the Corner” / “Taniec w Narożniku”. Producció: Polònia. Durada: 0h14. Guió: Jan Bujnowski. Amb Marcin Bujnowski, Filip Bojarski, Henryk Ceballos, Ignacy Ceballos, Ignacy Marczyk, Jędrzej Matwijów, Artur Urbański. Sinopsi: D’ençà la caiguda del comunisme el 1989, la televisió en color ja no és un producte de luxe a Polònia. A les cases poloneses, les pantalles s’assemblen més a la realitat que veuen per les finestres. Però quins són els veritables colors d’aquesta realitat?. Comentari de la Setmana: Jan Bujnowski hi observa com l’amor al futbol uneix un pare i el seu fill, convertint-se en una metàfora alhora íntima i política.

De Cem DEMIRER, “Absent” / “Noksan”. Producció: Turquia. Durada: 0h24. Guió: Cem Demirer. Amb Haydar Şahin,  Şencan Aslan,  Barış Yılmaz Gündüz, Aydın Erek, Salih Uysal, Alev Karaçam. Sinopsi: En Mert, d’uns trenta anys, treballa en un parc d’atraccions que sembla abandonat. Lluitant amb la seva dualitat intrínseca, sent una identitat que s’amaga a les ombres decidida a soscavar-lo. Al llarg de la pel·lícula, en Mert entra en contacte amb diferents individus i criatures, intentant comprendre els defectes de la seva salut mental. En la seva obstinada recerca de respostes, en Mert ha d’enfrontar-se a les profunditats de la seva psique, frenat per la reticència a enfrontar-se plenament als seus misteris interiors. Comentari de la Setmana: I què passa amb el coneixement que creiem que tenim sobre nosaltres mateixos? ? A “Noksan” / “Absent” de Cem Demirer, el personatge principal arriba a dubtar del seu propi estat mental. Una immersió tènue en l’estrany, magnificada per una posada en escena impressionant.

FOTO DE L’APUNT: “The Shrouds”, de David Cronenberg

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!