Ulisses20

És la primera escola valencianista del país, sens dubte. La primera de les cooperatives emblema al País Valencià. Van començar l’any 1968, enmig de la dictadura, i enguany han preparat un programa de festa que mereix: els dimonis de l’escola, els dimonis de Massalfassar, La Gossa Sorda, Urbàlia Rurana, Pep Gimeno Botifarra… van tirant la casa per la finestra, tu; aquests mestres són bojos, esbojarrats, perquè mantenen la il·lusió del primer dia, i el goig intacte a favor del coneixement i l’educació. Són model sens dubte per molts dels mestres que continuem traballant cada dia.
Dissabte fan la festa grossa, però avui dijous actuarà Naia i el Botifarra, després de sopar. I en acabar el programa de dissabte, segons que anuncien, conviden tothom a seguir-los cap a València, de manifestació.
La Masia, a Museros, és una lliçó d’escola d’aquest país, de nord a sud. Un exemple d’empresa i d’equip de treball, i es mereixen tots els reconeixements, després de tant d’esforç i compromís. Sense defallir, que resisteixen. Per molts anys.

Alcàsser, han començat avui les trobades de cors de l’Horta Sud. Són les Trobades musicals, dins el programa de la Trobades del país, amb l’objectiu de fer una crida a les famílies perquè matriculen els fills en valencià. Al País Valencià, la matrícula és oberta a partir del sis de maig, i ja sabem que l’Administració valenciana posa tot d’entrebancs contra les línies en valencià. No les prohibeix, que és el que en el fons voldria –durant tres-cents anys han prohibit tot de coses, a València, així que ara, en el segle XXI, en té suficient per satisfer la torpesa fent ús de paranys i subterfugis per entrebancar l’escola, l’escola en valencià a València.

A Alcàsser les escoles portem els cors de xiquets i xiquetes i presentem una cançó. El final de festa és un altre regal: apareix Paco Muñoz, amb aquella senzillesa de sempre, gran, gros, immens, i comença a embadalir els xiquets. Amb unes quantes cançons, picant de mans, de cames, tocant-se el nas, fa ballar tothom, i córrer, i cantar. La senzillesa del gest, l’experiència, els anys de món a l’escenari, són suficient per fer rodar la imatge que seríem un país de primera, a poc que ens deixaren treballar, que és respirar amb una certa llibertat.
Em quede atònit, després de tants anys, davant l’incombustible Paco Muñoz, per com entusiasma centenars de xiquets que no paren, incansables. Malgrat que ja s’ha retirat, a Ca les Senyoretes entre més indrets significats li han fet sentits homenatges, però ell no diu mai no, a escola valenciana.

Cap al final dels setanta va venir a Bétera. El recorde dalt l’escenari de la cambra agrària, aquella nit. Fa més de trenta anys, era més jove sens dubte, també incansable, de veu dolça, dins el programa de la segona o tercera setmana pel país que organitzaven uns joves del poble. Recorde alguna dificultat en l’organització, fins i tot un altre cantant d’aquella època que va venir a fer d’obrellaunes del concert. Tots hem anat fent anys, fent-nos vells: ell n’ha fet setanta, però encara ara fa anar els xiquets en un ball interminable, a favor de l’escola i de la llengua.
Malgrat el que som, hi ha alguns exemples d’homes, d’històries, d’accions, que paguen continuar treballant-hi. A ritme d’aquell trenet de Carcaixent, que ell cantava avui, a Alcàsser; contrast del fals tren d’alta velocitat contra els valencians.
Per molts anys.

L’atac contra els mestres per les paraules que fan servir, com ara ‘aleshores’ i ‘gairebé’, és premeditat. El PP ha tocat la trompeteta de xafarranxo (n’hi ha eleccions i n’hi ha més acoses a amagar) i els destralers han començat la batalla. De primer contra els mestres; després tornaran contra TV3, contra Acció Cultural a continuació, contra el catalanisme, que també és el valencianisme, i sempre contra la llengua, un recurs que la dreta i l’esquerra espanyola fa tres-cents anys que utilitzen.

Mai cap polític espanyol no atacarà la llengua castellana, ni els mestres, encara que aquests feren un ús culte de la llengua. Al contrari, si els mestres ensenyaren a l’escola una llengua coixa, farcida de barbarismes, d’errors, construïda amb estructures copiades del francés, o de qualsevol altra llengua, tothom s’agafaria el cap i posarien remei urgent: i sobretot posarien diners, molts diners. En realitat és el que fan. En canvi, els polítics espanyols no fan escarafalls, ni posen remei, ni recursos suficients per qualsevol altra llengua que no siga espanyola.

El cas dels polítics valencians pel català de València, polítics de dreta i d’esquerra, sense diferències, és de protocol cerimoniós: amb una almoïna en tenen suficient per sentir-se satisfets. Malgrat que saben que n’hi ha pocs recursos, pocs mitjans, i encara menys voluntat institucional. A més, no poden suportar tants esforços, i tant de coratge com posen els mestres per la llengua, malgrat els entrebancs. Els mestres i l’escola conformen un espai que no dominen, amb l’absolutisme que desitjarien, i no els deixa viure, ni dormir, l’esforç i el voluntarisme estés a tot el país. Les Trobades són un exemple de coratge cívic contra la burrera política que ens governa, contra la burrera d’una oposició que tampoc vol saber-ne gairebés res de llengua, si no és l’espanyola. Els últims atacs de l’equip d’Alarte, l’alternativa a Camps, demostren el tarannà antivalencià dels nous líders del PSOE valencià.
Contra la llengua, contra l’escola, contra un dels moviments socials més important al sud, els uns i els altres, PP i PSOE, també són de bracet.
Aleshores, quina és la diferència?, ens demanem. No n’hi ha, gairebé no n’hi ha cap ni una.
Tants se’ls en dóna. Perquè la llengua, la llengua dels valencians, els la bufa. Ells són en política per altres coses, que per ells són objectius més lloables, més importants, més fonamentals. El poder, l’enriquiment, la notorietat, la fama, la corrupció, la monarquia, la constitució, les comissions,  i un seguit de reptes més o menys d’aquest nivell d’importància que ells prioritzen tan bé.

La llengua dels valencians?, a l’escola, i prou. A la vida pública, a la vida social, a la vida política, ells en tenen una altra, de llengua.

L’atac contra els mestres és recurrent, que no és casual. D’un armari franquista, d’extrema dreta, va eixint el model feixista dels anys trenta del segle passat, mentre anaven preparant el colp militar de Franco.

El president de la Diputació de València va adobant el necessari: trau balons fora, per enganyar l’opinió pública, i fer oblidar el desastre que tenen a casa: corrupció, frau, prevaricació, abús… De quantes coses més poden acusar el govern valencià? Però Rus prefereix posar en el punt de mira els mestres: acarnisseu-vos-hi, en els mestres.
Potser perquè l’home ha llegit el manual que va instaurar el feixisme espanyol, quan va derrocar la democràcia legal i va instaurar un règim sanguinari, cruent i repressiu: sobretot es van acarnissar en els mestres, perquè sabien què representaven, els mestres. En van afussellar, en van torturar, en van castigar, empresonar, n’hi hagué qui s’exilià… Els mestres van pagar car la gosadia del coneixement. De voler ensenyar models no convencionals, a partir d’una altra escola.
Rus voldria una societat valenciana analfabeta, votant del PP, sí, però analfabeta. Per això recrimina els mestres que volen parlar la llengua correctament. Per això convida a rematar-los. Com un berro, s’ha comportat el president, com un camisa blava, legionari de Cristo Rei, que crida els seus perquè ataquen l’escola, els mestres, la llengua…
Temes recurrents, també, per alçar cortines de fum a la casa pairal dels valencians, les Corts i el Palau de la Generalitat, tan habitada ara mateix de vergonya, de corrupció, de putots, de tants subterfugis com puga dibuixar un govern de poca classe, barroer, cutre, friqui, d’un nivell intel·lectual a lo Rus: berros!

A lo Rus, doncs: remateu el president de la diputació! Remateu-lo!

Un responsable institucional valencià, president d’una diputació provincial, la de València, demana que maten els mestres. Ho demana repetidament i doblement: en concret diu, remateu-los. L’home encara va lliure. Vull dir, que la policia no l’ha enxampat, ni trobe que el jutge Garzon, ni el Marlaska, ni l’altre, tan preocupats pels adjectius que utilitzen algunes persones, hagen dictat un ‘auto’ contra el polític en qüestió, un berro en realitat.
Per molt menys n’hi ha gent tancada, jutjada, denunciada, amb la prohibició expressa de no exercir cap càrrec, ni polític ni cívic.
El president de la Diputació de València, el berro Rus, ha dit públicament en un míting del seu partit, el PP, que maten i rematen els mestres, si parlen correctament valencià. La desvergonya i l’amoralitat dels homes del PP, cada dia que passa, és més grossa, i en trauen a manta a passejar fora de l’armari. S’atreveixen fins i tot amb les amenaces contra els mestres, si proven de parlar correctament la llengua.

El berro de Rus, president de la Diputació de València, i alcalde de Xàtiva, en un país democràtic i responsable –pense en qualsevol país d’Europa–, ja hagués estat cessat pel seu cap. A Europa, un personatge d’aquest calibre, que vol el mal dels mestres i de l’escola, no tindria cabuda. Però a València, sí, a València els seus li riuen les gràcies, per berro.

En aquell discurs, el vicepresident del govern valencià, Vicent Rambla, era present. I ja veia com articulava el discurs aquell berro de president d’una diputació, que no sap parlar, l’home, però s’atreveix a demanar que rematen els mestres, si fan un bon ús de la llengua. Per ell, fer un bon ús de la llengua és dir ‘aleshores’ o ‘gairebé’. Si ho fan, els mestres valencians han de ser rematats.

La justícia valenciana hauria de saber si ‘rematar’ ací vol dir fer el tret de gràcia, o afussellar directament, o passar per garrot o estimbar per un barranc de l’infern, per exemple. Però demanar públicament que rematen els mestres, un home que representa un càrrec institucional important, malgrat que ells mateix, els del pp, saben que és un berro, hauria de portar-lo directament a la presó sense excuses.
Sobretot perquè, a València, ja sabem com les gasten els individus de l’extrema dreta, i també sabem com estan d’emparats per la policia, pels jutges i pels polítics del PP.
Donar ales perquè s’ataque els mestres, cosa que ja passa a molts pobles del sud, i els rematen, hauria d’estar penat per llei, malgrat l’espècie de polítics que ens governa. Fóra això el més sensat en un país civilitzat, fins i tot en un país tan poc democràtic com el que vivim.

Ací hi ha un motiu excepcional, imperdonable, perquè l’escola pública i privada comence una vaga de mestres indefinida. No solament fins que el berro presente la dimissió; cal una vaga indefinida fins que la justícia actue d’ofici i empresone aquest impresentable president dels valencians i el deixe a pa i aigua. I si la valenciana és una justícia insuficient i parcial, que ho és, que n’actue una de rang europeu superior.

Solament els règims totalitaris feixistes s’atrevien a demanar públicament, irresponsablement, que remataren els mestres i el que això representa i significa. Matem els mestres, cremem els llibres, tanquem l’escola… és aquest feixisme que va destapant-se impunement, el que vivim els valencians per a vergonya pròpia, per culpa de l’espècie autòctona d’homínids polítics, subespècie valenciana.

Alarte! Que el PSOE també està en contra de l’Institut Ramon Llull, de la llengua i de més coses… I avui mateix, la ferida és doblement penosa i el ridícul majúscul. Quina pobresa d’esperit, i com de migrada és la intel·ligència política al sud.

Hem estat d’intercanvi amb una escola alemana, de Hürtgenwald, a tocar de Colònia. Això m’ha torbat el temps i la dedicació, a més d’altres feines que ja són rutina, però gens rutinàries. Per això que no he vingut pel bloc en gairebé una setmana. Entre altres responsabilitats, m’havien encomanat de fer el discurs de cloenda, formal però curt. Sobretot, fes-ho curt, perquè el final no s’estire com una goma elàstica. que ja sabem què passa amb la gent que us agrada parlar. 
Ho he fet curt, a mi almenys m’ho ha semblat, perquè els altres que intervenien han depassat de molt la meua intervenció. Més o menys, he dit això, davant els alumnes i els mestres alemanys, i les nostres famílies, alumnes i mestres que els acollien:
‘Sobre un intercanvi amb la Realschule de Hürtgenwald. Ja ha passat el més gros. Demà marxeu, així que ara van unesparaules protocolàries. De l’un costat, agrair als mestres la possibilitat del’organització d’una activitat excelsa. S’hi han volcat de valent. Els alumnes sé que també heu respost amb il·lusió. A les famílies: sense el vostre suport no fóra possible una acollida així, ni podríem fer-la ni tindria sentit. Gràcies sobretot a les famílies que ho feu possible. L’esforç de tots plegats fa realitat una vegada més la relació entre escoles tan llunyanes. L’objectiu és la relació, el coneixement, la llengua. L’entesa entre els pobles, entre escoles… No voldria acomiadar-vos sense una sol·licitud, als mestresque heu vingut de tan lluny:
Quan arribeu a Hürtgenwald, telefoneu a l’Àngela Merkel i dieu-li que, ací, a tocar de València, també tenim gent entenimentada,intel·ligent, culta… I amb ganes de xerrar del món i de les coses que li passenal món, als joves, a l’escola, a Europa. Dieu-li que, a València, tot no són abusos urbanístics, ni falles, nipolítics que visten gratuïtament. Que també n’hi ha, de persones de bé, nobles, i amb un sentit comú que depassa la mitjana europea.
A vosaltres, mestres i alumnes que heu tingut el coratge de venir, us dic que ens farà goig d’acollir-vos novament un altre any, si teniu el goig de tornar. Moltes gràcies. 

Després, això mateix ho han dit en anglés, i també alguna cosa en alemany, malgrat que això últim ja no calia, pel que sembla.  

El PP prohibeix l’escola. L’escola valenciana, naturalment. Ha prohibit que Escola Valenciana presente les Trobades a Sant Miquel dels Reis, a la seu de la Biblioteca Valenciana. Solament un país governat per corruptes pot prendre una decisió així. Un país de pollastrellots, de xixarel·los, que es queixen perquè no els paguen les putes i les barques de luxe, però tenen la barra de prohibir que l’escola puga festejar les Trobades, per la llengua, i enguany per la lectura. Potser perquè estan en contra de la lectura, els monyicots de Camps, Rus, Rita, Rambla i Serafí, s’enorgulleixen de prohibir la veu de l’escola, perquè no gosen de prohibir la lectura directament, o la llibertat, o altres coses més grosses. Aquests pinxos governen els valencians, i arriben a decidir pel boc gros, la bestiesa més estranya i inversemblant. 
Quin país de cafres pot decidir de tenir uns governants d’una alçada intel·lectual tan minsa? Em demane. Què no farien al nord, els de la capital del nord, davant tanta burrera… S’han afartat d’odi, els governants del PP, de males arts, i aquest calvari que els fan passar per vestits, corrupcions, abusos, lladrocinis, entre més delictes, li’l fan pagar a l’escola, a escola valenciana, particularment. Renunciem als polítics valencians, al Govern, als corruptes, perquè renunciem a tanta addicció a la ignorància i a la mala fe.   

El país és d’una solidesa extraordinària, malgrat els entrebancs, les males arts i una política a la contra que tombaria un gegant. Però Escola Valenciana, com altres projectes cívics d’aquest país, són més forts que un gegant, tenen la força de cent homes, de mil homes, de cent mil si els cal. És veritat que no solament de cultura, o de música en aquest cas, o d’educació, viu la societat valenciana. Però, el que va davant, és l’essència del ser. pel que sembla, en una reduïda part dels valencians, l’esperit és del ser, no del tenir.

La Gira és una idea. Una de sola, i amb una n’hi ha prou per moure muntanyes. Escola Valenciana mou muntanyes, si li cal. Com va cantar Miquel Gil, cercant maneres. Això és la Gira, trobar un espai perquè els músics valencians, i els valencians mateix, puguen fer música, els uns, i escoltar-la, els altres.
Anit, a Burjassot, resonava el clam, de nou, després de l’homenatge a Guillem, en l’inici de la Gira 2009. Com l’exemple que ja va passant en alguna comarca (el Camp de Túria, per exemple, i el seu institut, com a exemple, malgrat la bona ironia de Testenguaret), busquem espais per als nostres músics, com els busquem per als nostres escriptors, o els nostres mestres, o els nostres professionals, o… Penseu en l’ofici noble que vulgueu, tant se val, els hem de buscar un espai, perquè puguen expressar-se, fora dels canals oficials. Els canals oficials clouen la finestreta, si ens expressem en la llengua dels valencians; els corruptes del PP ens prohibeixen d’expressar-nos.
És així com va a València. Si ets valencià i parles valencià ho tens fotut, molt fotut.
Anit, a Burjassot, davant milers de persones, joves en la seua majoria, la Gossa Sorda va fer el ple: per la qualitat de la seua música, per la tria de lletres, perquè són lúdics i divertits, per un compromís a prova del ferro… La Gossa va convertint-se en el nou referent. Atenció al nord, el país del nord, a veure si sabeu trobar com el sud us convida a continuar fent un país d’idees, de noves maneres, de referents de qualitat indiscutible.

La resposta a la Gira, anit que va començar, va ser espectacular. Burjassot, de nou, és el clam, és el nou referent de ciutat, en moments puntuals. Llàstima d’alguns detalls, dels joves que deixaven tot de brutícia, de bosses, de vidres, de llaunes, per terra, com un femer. Ep, per aquest cantó, l’exemple no passa del deficient. Com no el passa tant de castellà com s’escoltava entre el públic. Oh, sorpresa.
Amb tot, enhorabona a Escola Valenciana, a la Gossa, als músics que ens feu viure el deliri de les coses ben fetes. Per molts anys la Gira, un festival off contra corruptes, contra festivals d’adinerats i xics petits burgesos de casa bona, contra collonades de benicàsssim o benidorm, i uns organitzadors de la idiotesa cultural més ximple…
Per molts anys, la Gossa, ara que els Obrint fan vacances.

[com que vaig arribar-hi tard em vaig perdre els Orxata i els Aspencat. Que algú altre explique l’experiència d’anit, d’aquests grups.]

Amb la Gossa, Orxata i Aspencat. Tres noms que ja són un què, per la tria i per la música. N’hi ha qui compara la Gossa Sorda amb els Obrint Pas; n’hi ha qui els posa davant, encara que, si bé m’agrada molt la Gossa, els Obrint són el referent, encara que ara facen vacances. Tampoc no cal que siguen gaire llargues, les vacances, però així i tot per mi són el referent, sens dubte. Però caram la Gossa, i Orxata també. La tria d’Aspencat ha sigut per votació popular a partir d’un volum de mil cinc-centes persones.
La Gira és un projecte que naix amb Escola Valenciana, és el quart any de tot plegat, per donar veu i aire a la música dels grups de música ben parits. Vull dir, que no els cal de canviar de llengua per fer música. Per això els corruptes del pp, el Govern corrupte dels valencians, els nega el pa i la sal, no els convida, ni els contracta, ni deixa que els ajuntaments que domina, la majoria, els convide a festes, a encontres populars, ni a res de res.
La queixa ve de lluny, i el calvari que passem fa anys que dura. Ara, totes aquelles collonades de festivals de música per a joves de sexualitat indefinida (no ho puc dir com ho diria a casa, ni com ho diria amb els amics), la coentor de Benicàssim, per exemple, o de Benidorm, o de l’estiu a València, a Castelló… i totes les festetes de pobles i altres exemples, amb processons, beates i tota la mandanga, sí que van a càrrec dels valencians, sempre que els grups, sense excepció, no canten mai en la llengua dels valencians.
Ves perquè hem de continuar fent escola, quan en realitat, el que voldrien molts, és fer música. Música a seques. Però és veu que, en aquest país, res no és pot fer a seques. I sort que les figues ens agraden amb pèl.
Au, cap a Burjassot falta gent.

Segons que publica la revista Sembra, revista de la Federació escola valenciana, una capçalera dels mestres valencianistes dels moviments d’escola popular dels anys trenta i quaranta (Soler i Godes, Carles Salvador, Porcar i altres penyores de l’estil), més del 50% de les escoles de València no ofereixen ensenyament en valencià a València. Cap línia en valencià. Segons això, solament 130.000 alumnes reben actualment ensenyament en la llengua de les valencians. La resta ho fa, naturalment (!), en la llengua dels espanyols (és una manera de dir-ho). 

Un estudi elaborat per la Conselleria d’educació, poc sospitós de ser de tendència valencianista, determinava que els alumnes que fan ensenyament en valencià acaben l’escolaritat amb millor domini de les dues llengües, fins i tot del castellà, que no els que fan l’ensenyament exclusivament en castellà. Naturalment (!), l’estudi no ha tingut gaire difusió. Però no l’han pogut amagar.
Ara, com va dir Diego Gómez l’altra nit, i ves que va dir coses, gairebé 1.000 escoles d’aquest sud de país, no ofereix l’ensenyament en valencià. Malgrat que, si n’hi hagués oferta, enguany mateix, augmentaria la demanda de famílies que matricularien els fills en valencià. Passaríem de 130.000 a 225.000 xiquets escolaritzats en la llengua del país, que no és la llengua dels espanyols, naturalment (!). Gairebé doblaríem l’alumnat que fa ensenyament en valencià, d’una sola tacada. Som més vitalistes, però som més coses, i les famílies no són ximples. Però la Conselleria no vol. No li interessa tanta família guanyant voluntats i fent passes a favor de la llengua dels valencians.

Imaginen què passaria a Espanya, a Madrid mateix, si mil escoles es negaren a fer ensenyament en la llengua del seu país? Ho imaginen? S’imaginen els directors de, per exemple, El Mundo, La Razon, la Cope, La Ser, El País, Levante, ABC, La Vanguardia, Tele 5, Antena, TV1, Canal9, La Provincias… Els bisbes, els militars, les ministres, Rosa Díez, Boadella, i aquest…, el de la veu d’ultratumba que para per Europa, i tota la resta d’esforçats salvadors de la pàtria d’ells, imaginen què dirien, tots plegats, si mil escoles, mil solament, es negaren a fer ensenyament en la llengua del seu país…? Gaza fóra una bassa d’oli i de pau, i perdoneu-me la lliscada.

Sens dubte, escola valenciana és el moviment cívic més vitalista d’aquest país. Naturalment (!) 

Som el moviment cívic més vitalista, va dir Diego Gómez, i ho van confirmar els premiats a Calp: Tudi Torro, Josep Gregori, director d’edicions Bromera i Carles Alberola, d’Albena. Tres exemples, personals i empresarials, de com l’entusiasme, carregat d’idees, fa anar una part vital de la nostra societat, malgrat els entrebancs, l’intent de substitució, o la invisibilitat que practiquen molts dels mitjans, públics i privats. Contra la fallida social, contra el pessimisme per tanta brutícia com destapa la justícia sobre els nostres màxims responsables (quins polítics no hem de patir), l’escola valenciana és l’exemple d’un model contracorrent, d’un país que es va fent a força de treball, de compromís i de voluntariat incansable. Al sud, benvolguts del nord, l’escola particularment, és una lliçó vitalista, de força per viure i redreçar-nos, cada dia.
Però malgrat l’optimisme, el president d’escola valenciana va convidar-nos a fer visible constantment la importància de l’estima per la llengua, amb referències a Sanchis Guarner, al país, al poble, a identificar que tenim una sola llengua pròpia, els valencians, que ens ha de servir per acollir, per fer-la més nostra, per integrar, per transmetre esperança.

Ep, també és veritat: has de tenir molts ous, per continuar parlant valencià, a València. Has de tenir molts ovaris, per continuar parlant valencià, a València. Malgrat tot, a València, i gràcies a l’escola, a escola valenciana particularment, parlem valencià. Ho diu el lema d’enguany, el valencià és teu.

Anit vam ser a Calp. Més de sis-cents mestres festejàvem la sisena nit d’escola valenciana, en un sopar llarg, d’una durada protocolària que caldrà revisar, perquè som mestres, i treballàvem aquell dia i treballàvem de nit, i potser els exigim tant, als mestres, que allò que vol ser un regal als presents i als que no havien pogut venir, acaba per cansar-los, per rendir-los de tant com els demanem. A les taules ho comentàvem, que caldrà revisar els temps per reorganitzar la nit, la setena, d’escola valenciana. Avui m’ha costat de recuperar-me,  arribàvem al voltant de les quatre a casa, satisfets de tant de coratge i una ànima de president incombustible, Diego Gómez, un tot terreny que encomana l’entusiasme i l’esperit que l’escola necessita. Il·lusió no en falta. Ni idees. Ni el suport inqüestionable de mestres i famílies que som al darrere de tot plegat.
Com bé va dir Diego (el nom propi no l’haurem de contrafer?), som el moviment cívic més vitalista d’aquest país. Té raó. Per això va començar dient que un altre sistema educatiu és possible, més compromés amb la llengua, amb més recursos i, sobretot, amb una Adminitració valenciana més sincera. La nostra menteix, descaradament, i per això, també, Diego va dir-ho alt i clar: ‘Amb aquesta educació, Font de Mora dimissió.’
Al llarg del discurs, apassionat com sempre, d’una realitat crua com vivim, no van faltar referències a la toponímia, a la repoblació de mallorquins, als referents d’un país de gran abast, i de molt de futur, si no estigués constrenyit de pirates i polítics de la indecència.
“Diuen que el Penyal d’Ifac ahir confessà el Montgó:
Des de fa un grapat de segles l’Aitana és el meu amor.”
la cançó és de Paco Muñoz, érem a la Marina i la referència toponímica obligada. Com el lema triat enguany per la Federació, ‘El valencià és teu‘, que penja de la samarreta dissenyada per Mariscal (dubte que l’haja encertada, que l’haja pensada fins i tot.), fóra millor el lema que va cridar l’actor Salvador Oliva, per collons parlem valencià, amb tants entrebancs que ho posen difícil. ‘Has de tenir molts recursos (!), per continuar parlant en valencià.’
Realment, quanta raó. Anit, a Calp, per escola valenciana.

La conxorxa, les fatídiques coincidències, el cansament de l’electrònica, l’errada dels aparells, dieu-ho com vulgueu. Hem estat deu dies sense connexió, deu dies sencers. Deu dies perduts, incomunicats, absents, extraviats, muts, i tots els altres adjectius i pensaments de la gran apagada. No sabeu quants equilibris han calgut per tornar a ser. De nou, enmig del món i a expenses de la tecnologia. No podia ser d’una altra manera. Benvinguts a la pàgina. A partir d’ara mateix comencem a actualitzar continguts. Però ara mateix ja tenim la pàgina, la xarxa interna, les dades, malgrat que encara hi ha coses que non funcionen, i algunes altres coses funcionen a la velocitat del trenet de Bétera. D’aquell vell trenet de Bétera de tants bons records d’infantesa i d’adolescència. 
No puc dir que no han treballat de valent, els tècnics, i encara no sé el cost final de tant d’esforç. Però paga la pena, de nou, el patiment, i la col·laboració de la gent que ha fet possible que tornem a ser al món. Amb gairebé la majoria de dades recuperades. Ací mateix, als Quatre-cents colps,  Jordi explica com ha viscut l’experiència, des del seu propi bloc, fantàstic, tan especial per a la gent del cinema jove, des de l’escola. Benvinguts.  

Vivim uns dies d’incertesa, a l’escola, des que vam perdre la connexió i el senyal del món. Exagerats!, diuen uns quants, per traure ferro. Alguns ho diuen sincerament, perquè recuperem l’ànim i les ganes de continuar empenyent. Però han fallat massa coses, massa, perquè l’ànim siga ara mateix suficient. Passen les hores, els dies sencers i la crisi és si fa no fa com el primer dia. Sense pàgina, sense xarxa interna, sense poder explicar què fem, i sense poder garantir un mínim la comunicació a través de web. Sense la pàgina, sense els blocs, sense el correu electrònic, les coses no es veuen igual. No són iguals, realment. Ja no som els mateixos, que va dir Vicent fa molt de temps. Dependència? Abús tecnològic? Ca, home, sempre podem tornar al guix, i acomformar-nos.
Sense xarxa, i sense la pàgina que és la nostra finestra al món, se’ns fa difícil el dia a dia. Sense l’ordinador, sense el telèfon, sense la televisió, sense la rentadora, sense la calefacció, sense l’ipod, sense…, de quina cosa podem desprendre’ns ara mateix i que gairebé tot continue igual, el treball, l’oci, la felicitat, la il·lusió, l’escola…?  
Com dure molt aquesta situació, la crisi ens agafarà de ple, i tant se valdrà començar el quinze com el set, no tindrem temps material de preparar amb garantia res de bo, i menys encara un curs escolar sencer.
 
(Fa cinc dies que tenim mort el servidor. N’hi ha tècnics que hi treballen, almenys això ens diuen. Tenim un renting tecnològic que, abans de signar-lo, tot eren garanties i atencions. Després que has signat, no penses mai el calvari que pots arribar a passar.)