Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: mestres d'escola

Els sindicats d’ensenyament diuen ‘Prou’ a Font de Mora

0
Publicat el 11 de juny de 2008

Ahir m’arribà la convocatòria d’una manifestació a València en contra dels plans de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana que, entre d’altres coses, ara proposa un nou invent per atenuar el fracàs de la seua gestió: el Pla Èxit. Això d’èxit no sabem si és escapada o, quina broma, prova de fer-nos creure en miracles.
La convocatòria m’ha arribat tard, i malgrat que m’havia fet el propòsit d’anar-hi, la visita al dentista m’ha tret les ganes i l’humor de moure’m de casa, i ves que no tenia res a veure amb les lectures de fa quinze dies (llevat d’un parell d’incorporacions noves, de cotxes, el percal era similar.)

El Conseller Font de Mora no troba qui predique en anglés aquella àrea que ell ha decidit de fer en llengua estrangera, no siga el cas que la democràcia, l’homosexualitat o l’origen de la vida, tres exemples que fan por, contaminen en excés l’alumnat.

El Conseller tampoc no vol facilitar que els xiquets valencians puguen estudiar amb major garantia la llengua del seu país: els nega de poder-ho fer de socarrel, evitant obrir més línies com reclama la Federació Escola Valenciana.

El Conseller no prioritza l’ensenyament, ni l’escola, ni els recursos necessaris per evitar que siguem un dels territoris amb major fracàs, amb pitjors condicions, o amb menys apostes pel coneixement (som per davall de la mitjana de l’Estat en inversió educativa per alumne.)

Solament faltava que el Conseller també tingués la culpa de la pujada de carburants, si és còmplice organitzador, amb el govern del qual participa, de l’invent de convertir els carrers de València en circuits urbans de cotxes que xuclen benzina com sangoneres.

S’imaginen els camioners de vaga impedint el pas i el desficaci de la fórmula 1 a València? Impedint les falles? Impedint les corregudes de bous? Impedint els partits de futbol d’Espanya? Impedint el pas als borbons?
No, els camioners impedeixen el pas dels desgraciats que, com ells, també paguem els preus abusius dels carburats, fa més de cinquanta anys que ho fem.

Tot això ha portat els sindicats a manifestar-se unitàriament contra el desficaci i el desgavell. Prou, és el lema, prou de desficaci! Sobretot perquè, parlant d’educació, ensenyament i escola, el desficaci que vivim i patim mereix cada dia una manifestació. Però aquesta ens ha arribat per sorpresa, sense gaire opció a planificar la nostra presència massiva.

A hores d’ara no he trobat cap mitjà que diga com ha anat la participació. POtser que ho ha impedit la vaga de camions.

La victòria a Albal

1
Publicat el 8 de juny de 2008

‘No m’ho pensava, que arribaria mai aquest dia, que es faria la Trobada d’Escoles Valencianes al meu poble.’ Són paraules d’Isabel Torrent, completament emocionada, saludant vells amics, mestres de l’escola Gavina, famílies, sense poder aguantar les paraules: ‘Mai no m’ho haguera cregut, que arribaria aquest dia, que Albal acolliria una festa tan gran per l’escola.’

Acabem d’arribar a casa, són quarts de dues de la matinada. Encara no fa una hora ha acabat l’últim dels actes de la Trobada d’Escoles Valencianes a Albal, amb un correfoc pels carrers del poble. Fa justament vuit hores que ha començat tot. En realitat ha començat molt abans, amb els preparatius de l’organització. Concentrar milers de persones, més de quinze mil, i enllestir parades, tallers, espais per a sopar, actuacions, parlaments, regals, acollida de les escoles i tant com calga i mereix l’escola, no és una feinada fàcil ni senzilla. Cal suport, logística, inversió, temps, voluntariat i organitzadors amb totes les coses necessàries. El col·lectiu Guaix, amb Vicent Font, Vicent Moreno, el suport de l’ajuntament i les escoles del poble que ens acullen, i un equip de mestres increïble ho maneguen perquè res no falle. Sobretot perquè havíem rebut amenaces que podia passar qualsevol cosa, que hi hauria intransigents: parades del PP que convidaven a la confrontació, al destorb. Ells, la dreta més reaccionària, eren allà amb les banderes i els adhesius, provocant per trencar l’harmonia, la festa, provant de fer-nos caure amb l’insult, amb la seua manca de respecte i d’educació. No ho han aconseguit.

Perquè res de tot això no ha passat, perquè milers de xiquets i pares, famílies senceres, i mestres, han pogut gaudir d’una jornada per l’escola i per la llengua amb el respecte que els altres no demostren: el PP d’Albal escampava eslògans com ara ‘mai no ens fareu catalans’ o ‘Albal parla en valencià’. Ells no diuen que el seu mateix partit estronca l’ensenyament en valencià, elimina línies, obstaculitza que els instituts puguen continuar l’ensenyament en valencià, aprova que mestres sense capacitació puguen desfer com vulguen, promou l’objecció contra la llengua o, simplement, nega l’ajut a l’escola valenciana.

La lliçó de civisme i de participació multitudinària ha estat la clau: contra la intolerància de la dreta, contra la política indecent de la conselleria, milers de persones hem festivat amb noblesa perquè el moviment escola valenciana és una de les coses més grans que ens haja passat mai en aquest país. Amb altruisme, amb voluntat, amb la dignitat de saber qui som i què volem ser.

Encara em fan tuf els dits de traca, de coet de dimonis, encara veig aquelles mares amb les xiquetes al braç, rient, celebrant d’estar fins a l’ultim moment amb els seus, veig els ulls d’Isabel Torrent, germana de Ferran Torrent, a la vora del seu home, Vicent, sorneguer i tranquil, escoltant amb entusiasme aquelles paraules de la seua dona, perquè sap que som en un territori difícil, que ningú no ens regalarà res, que cada dia hem de guanyar: ‘No em pensava que arribaria mai aquest dia!’
Per aquell somriure d’Isabel, per Vicent Moreno, per Guaix, per l’escola, per molts anys, aquesta gran victòria a Albal.

Triadú, Baldiri, Pedralbes, Barcelona? l’escola majúscula

0
Publicat el 5 de juny de 2008

Ahir vam ser a Barcelona per rebre el premi Joan Triadú, dins els XXX Premis Baldiri Reixac. La cerimònia de lliurament es va fer al palau de Pedralbes, davant les màximes autoritats del país del nord i una nodrida representació del món de la cultura i de l’educació. Hi havia molts mestres, alumnes i amics d’escoles guardonades i reconegudes pel treball, pels projectes, per la història que van bastint conjuntament. Pel camí fet.
I ves que ens queda tant a fer; tot plegat sembla que a penes si comencem a desllorigar l’objectiu. Va deixar escrit el rector Baldiri Reixac, al seu llibret Instruccions per a l’ensenyança de minyons (XVIII): ‘Entre totes les llengües, la que amb més perfecció deuen saber los minyons és la llengua de sa pròpia pàtria.’

Amb la discussió de més hores de castellà, amb l’acarnissament contra mestres valencianistes, i amb més perles que podria afegir-hi, sembla que no ens en sortim si no és amb conflicte, amb oposició, amb més falques a les rodes perquè l’objectiu, el bell propòsit d’aquell mestre precursor, arribe a mig camí.

Però avui volia fer un tancament gojós, per tan bé que ho vam passar. Per com ens van atendre, pel suport rebut durant tants anys, pel premi rebut, que és una distinció màxima, que ens ompli i ens fa continuar. Per tant com vam riure en les onze hores d’autobús, Picanya-Barcelona-Picanya, i en les sis d’estada a la capital. Pel sopar entre els amics, entre els mestres, per la passejada final pel barri vell… Per com els xiquets ens van acomiadar i rebre i encara volen saber tots els detalls. Pel goig i la sort que tenim de treballar a l’escola, i vosaltres que ho pugueu veure. Moltes gràcies.

Baptiste

5
Publicat el 27 de maig de 2008

Almoines és a la Safor, amb menys de 2.000 habitants té una escola molt significada arreu del país, de les primeres escoles públiques a fer l’ensenyament completament en valencià. Amb un grapat de premis, d’experiències pedagògiques, de bon mestratge, capdvantera sens dubte en infinitat d’àmbits. Una escola que ha sabut estendre el compromís, la participació, la pluralitat i el treball en equip, que s’ha guanyat la gent del poble, el seu, a base de participació col·lectiva, d’entusiasme i de vida democràtica al si de la institució. No debades, és la primera escola pública a tenir la Creu de Sant Jordi, l’any 2005, i això que dalt, de vegades prou que són cecs.
Al capdavant de tants aconseguiments hi ha un equip, però també el seu director, Baptiste Malonda, mestre de mestres, estimat arreu on el coneixen, que ha sabut contribuir a dignificar l’escola que vivim i l’escola que volem. No hi ha xiquet a la Safor que no sàpia qui és Baptiste.

Ara mateix, l’AMPA de la seua escola ha denunciat públicament l’atemptat de la Direcció Territorial de València, pertanyent a la Conselleria d’Educació de la Generalitat valenciana, que ha desestimat que Malonda, Baptiste Malonda, continue de director d’aquell projecte. La mesura, per arbitrària, injusta i no exempta de malícia, és un atac directe a Escola valenciana i a un dels projectes més singulars del país, pel que fa a l’educació. No debades, l’escola pública El Castell d’Almoines rep no solament alumnes, sinó ensenyants i mestres fets a formar-se i aprendre contínuament de les seues experiències.
Aquesta negativa de l’Administració valenciana a què un home tan professional continue al davant de l’escola (la Conselleria s’ha negat a explicar les raons de la decisió) és una declaració de principis amb tota regla: contra els mestres, contra els projectes decents, contra l’honradesa professional, contra l’escola valenciana i contra l’educació.

Ni ètica, ni principis, ni moralitat. El desgovern educatiu del pp ja no amaga les vergonyes, el lladrocini, o les mancances. Vet ací, contra l’home senzill, amatent de la seua escola, com actuen els responsables educatius d’aquest tros de país.
Contra la desmesura i la prostitució de valors, sembla que no n’hi ha mans ni seny. Ni límits. Collons, Malonda, vols dir que no els fas por?
Per molts anys, director.

Intercanvis (2)

0
Publicat el 24 de maig de 2008

Comencem la jornada, després de les presentacions, amb el treball de tallers. Som al parc de Vallparadís, a Terrassa, els uns a l’edifici del museu, els altres a la Muntanyeta. M’han encomanat que coordine el taller de ràdio, i malgrat que els he dit que no n’he feta mai, em diuen que no em preocupe: hi haurà dos professionals fantàstics d’XTEC Ràdio, el Pitu i el Ramon. No s’equivoquen, són dos grans professionals que, ho comprove de seguida, saben què fan: maneguen amb els xiquets de manera fantàstica. Tots dos van adobant tècnicament la taula, i ànimen els alumnes perquè vagen pensant el programa que faran. ‘No feu aquesta cara, sou vosaltres que fareu sols el programa de ràdio.’
Els locutors tindran un parell de d’hores per aprendre, per dominar la tècnica, per fer el guió, per enllestir i eixir en directe, a través de xarxa i de l’XTEC.

Gerard, de Palma, Ricard, de València, Gabriel, d’Eivissa, Judith, de Sant Bertomeu (Osona) i Helena, de Terrassa, són un equip de locutors divers, entre nou i onze anys, una diversitat fonètica que no trobem al llarg de les ones de les nostres ràdios professionals. Són fonètiques diferents, riques de matissos, d’una mateixa llengua que avui mateix mostra en aquesta experiència tota la potencialitat de l’escola, i d’una ràdio infantil que fa una lliçó i un envit a la ràdio adulta, a Barcelona, a València, a Mallorca, l’experiència pagaria cada dia. TV3 mateix, prohibida al sud pel govern Camps, defensada a ultrança per molts col·lectius valencians, mai no s’ha atrevit a oferir aquesta riquesa de veus a la vegada. Solament de veure com s’han entés, els xiquets, com han sigut capaços d’organitzar-se per fer ràdio, val tota la lliçó d’avui.

Davant la resta de participants dels diferents tallers, han fet el directe a l’hora convinguda. Tret d’alguns detalls, l’experiència té un nivell professional molt acceptable. Solament aquesta mitja hora de programa, de provatures, d’entusiasme per l’aprenentagge, ja pagava el viatge.
El Projecte Intercanvis és una mostra per com les coses ben fetes tenen resultats excel·lents: no fóra exagerat dir què malgrat la nostra història, tenim poques oportunitats de trobar-nos alumnes de tots els territoris que conformen el país. L’experiència encara no té el suport suficient, malgrat la seua importància simbòlica, i l’entusiasme de la Rosa Boixaderes, emocionada en les paraules de tancament de la Jornada, de veure’s tot de xiquets, al·lots i nens, en un acte senzill que aplegava més que alumnes d’escoles. Tret d’Omnium, Vilaweb, Escola catalana, o Escola Valenciana, poques institucions i encara menys polítics van venir a fotografiar-se. Deuen penar que una trobada d’una quinzena d’escoles del país no és suficientment productiva per als seus interessos.

Premi Joan Triadú

3
Publicat el 16 de maig de 2008

El treball de l’escola és el resultat d’una conxorxa: d’objectius, d’il·lusions, d’un esforç constant i col·lectiu envers allò que fem cada dia, envers allò que volem.
L’escola també és un cul de sac on van a parar excessives responsabilitats que, massa vegades, no sabem atendre. L’escola no té resposta per a tants buits, tants avatars que la volten a favor i en contra, que ningú és capaç d’acometre tants fins.

Som al cap de carrer ara mateix, per multitud de temes, conflictius en la seua majoria. L’aprenentatge deficitari en llengües estrangeres, la manca de formació científica, la resistència a parlar sense embuts d’ètica, de filosofia, de ciutadania. Tot plegat amaga no poques frustracions particulars i interessos absurds. El baix reconeixement social entre més emperons.

En algun territori se n’ha parlat d’un pacte per l’educació, d’un acord que garantís el treball des de l’escola sense la pressió de partits o dels mitjans. D’un contracte que deixés fer a l’escola, als mestres i a les famílies. No oblidem que tenim un dels índex més alts de fracàs escolar d’Europa i encara perdem el temps en discussions tangencials. Fins i tot, hi ha vegades que perdem totalment l’interés per l’escola mateix.
Amb tot, el paper de mestres i famílies continua essent cabdal perquè l’escola treballe amb el goig d’obrir cada dia per atendre l’alumnat amb la major de les garanties. Aquests és el nostre paper. Hi confiem plenament.

Per això mateix la distinció que hem rebut ens satisfà i ens encomana a continuar. Perquè és també una distinció a les persones que confien en l’escola valenciana, i en l’escola cooperativa valenciana.
Gràcies a tantes persones com heu fet possible que rebem el premi Joan Triadú.
www.escolagavina.cat

L’escola i la vida (variació 1)

0
Publicat el 13 de maig de 2008

L’escola i la vida és un reflex de l’estil de viure i de sentir de molts
mestres que es deleixen per allò que fan, cada dia que van a l’escola
per aprendre, per atendre persones, en el sentit moral més ample.
D’allò, els mestres en diuen satisfacció pel que fan. Això es un regal,
arribar a aquesta maduresa. N’hi ha mestres d’aquesta envergadura, que continuen essent mestres més
enllà de l’escola i de l’edat reglamentària de fer de mestres. A
València, a Castelló, a Barcelona, hem tingut grans mestres que han
sabut moure la passió indondicional per l’ensenyament. Un estil que no
té a veure amb promoció, amb nivells, amb aprofitats, amb gent que és
de pas per l’escola, que l’entén com un trampolí. O pitjor, com un ‘noensémés’ on passar la rutina.
Tampoc no podem jugar a la gallineta tot el temps: a València no som
sinó el 25% dels mestres que ensenyem en valencià. Us quants més, si
voleu. Però no atenem sinó el 25% de l’alumnat en valencià, i de vegades en condicions precàries. Amb qualsevol dels comptes, no arribem al cinquanta per cent de res. Per l’una cosa o l’altra, hem d’acceptar que encara queda
molt a fer.

Sobretot caldrà bandejar les idees que volen escampar alguns que, en fer-se vells, comencen a pensar que l’escola es fa vella per simpatia. N’hi ha que pensen a servir-se’n, i es passen tot el temps fent d’esquerps, disgustats, emprenyats, com si l’escola no els reportés sinó el disgust de la seua presència i de la presència dels joves i els xiquets. No poden traure’s del cap que, afortunadament, l’escola no s’acaba amb ells. Al contrari. Ho diu molt bé Cardús:
‘És com si en una empresa de iogurts la decisió de si se’n fan amb sucre o sense depengués del nombre de treballadors diabètics i no pas de les necessitats o gustos de la gent que se’ls han de menjar.’

Malgrat que la matrícula a València acabarà dijous, els incombustibles d’Escola Valenciana continuen organitzant les Trobades arreu del país: dissabte ens trobarem a Albal més de vint mil persones a partir de les 17.00, per celebrar l’èxit de l’escola a l’Horta Sud. Malgrat els emperons, els esquerps, i tots els que caben lligats en un mocador de fardo. Perquè caldrà escampar iogurts de tota mena, malgrat els mestres diabètics, mentre dure l’escola.

[*disculpeu si algun tros d’aquest apunt l’havia fet servir alguna vegada.]

25 d’abril, 300+1

0
Publicat el 27 d'abril de 2008

Arribe a l’escola i penge a la web el Manifest del vint-i-cinc d’abril, que m’han enviat els del Col·lectiu Guaix. Instal·lem el so: sonen lladres que entreu per Almansa, d’Al Tall, Cant de Maulets, mentre els alumnes de primària es preparen per anar caminant al poble. Ens trobarem amb els alumnes de les altres escoles de Picanya i, a la plaça, llegiran els parlaments, cantarem i tornarem amb la feina feta a l’escola. Ens acompanyen els tabals i les dolçaines, amb el reforç de Ramon Asensi (Xe que burrà). Hem tornat del passeig satisfets, perquè l’acte ha estat lluït, senzill i sentit. A l’escola infantil les mestres expliquen el 25 d’abril. A la vesprada preparem una sessió de contes, amb animació per a l’escola infantil i primària, són contes en àrab, explicats prèviament en català, representats amb titelles. Hi ha una atenció fantàstica, en totes dues sessions. Hem de repetir més vegades això d’explicar contes en àrab. Preparem la parada de llibres, de nou, serà el tercer i últim dia de parada, de llibres exclusivament en català (a València calen tres dies perquè Sant Jordi faça forat, perquè els libres arriben als pares, perquè els llibres en català tinguen un aparador suficient. La fira del llibre de València ja és oberta, dimarts la visitarem, ja veurem el percentatge de llibres i quina llengua serà la dominant.

Acabem satisfets de la setmana. Encara una part dels mestres serà de Congrés a Castelló, fins diumenge, i uns altres serem a Albal, a l’ermita de Santa Anna: es lliuren els premis Sambori de literatura feta per xiquets, i tenim adjudicats uns quants premis. Els Sambori són una institució, de treball i de coratge per la llengua, d’entusiasme. A dalt l’escenari hi ha el Vicent Moreno i el Sequi Castellano, que van animant l’acte de lliurament dels premis. Escola valenciana no para, diumenge hi ha més trobades a diferents comarques. I encara, l’acte gros d’aquest vint-i-cinc d’abril, la manifestació a Alacant. Enguany no hi aniré, no li valen les excuses, però m’he decidit per altres obligacions. Seguim les notícies: si en són vint mil, en són molts, però després no acabem de pintar allà on compta. No he sentit l’emoció de l’any passat: l’encesa, els cims, aquell esperit de la nit. Supose que la gent que venia en aquell tren especial, amb tants d’avatars, mereixia tots els honors. La nostra consideració més entusiasta. Perquè el sud existeix, també, malgrat que massa vegades t’hi sents foraster. Enhorabona a tots els assistents. És per ells que escric aquesta nit. Perquè els propòsits desplegats no caiguen en el buit. Per ells. Per nosaltres.

Sant Jordi, primer dia

0
Publicat el 24 d'abril de 2008

El xiquet ve amb el diari i un llibre de regal: l’home que adorava la Janis Joplin, de Xavier Moret, és un llibre regal perquè és Sant Jordi. Li dic si no li han donat el dvd de Franckfurt: –No m’han dit res del dvd. Deixe el diari al seient del costat i marxem cap a l’escola. Primer passem per la partida del Pla, comprove que el programador del reg no em fa cap cas, el tanque manualment i, ara sí, peguem cap a l’escola. Arribem prompte i comence els preparatius.
És Sant Jordi, tenim notícia que ens visitarà la inspecció, tinc una reunió d’un projecte sobre competències docents i una altra sobre Reglament Intern de les cooperatives. M’apunte a Sant Jordi sense dubtar-ho, em faig un café, el segon dels cinc del dia, però són tantes reunions, compromisos, notes i entrevistes, que no acaben de deixar-nos respirar com voldríem. Finalment, amb l’ajut dels alumnes, acabem de muntar una parada fantàstica. Gairebé 20 metres quadrats de taula farcida de llibres, tots en català: assaig, novel·la, poesia, infantil, juvenil. Tenim gairebé mil llibres a la parada. En trie tres per a casa: Jordi Pàmias, des de la foscor, un dietari dels anys 60. Arbres dels nostres paisatges, de Celdoni Fonoll, i L’home manuscrit de Manuel Baixauli. Fullege el suplement especial Sant Jordi de l’AVUI. Fan una tria de cent llibres. Comprove si n’hi ha cap dels que he comprat: n’hi ha. Llegesc la proposta sobre Baixauli de l’Isern. M’alegra la tria feta. Finalment, L’home manuscrit és el llibre més venut a la nostra parada. En una escola de Picanya, això està bé.
Acabem a quarts de nou l’última de les reunions. Plou, Maria ens avisa que cau un xàfec de tenir en compte: a infantil entra una mica d’aigua. En canvi, més enllà el cel és seré i net. Els pares són de Junta, preparen noves activitats. Els deixem les claus de l’escola. Torne a casa amb els llibres i la rosa, per suposat que ja han sopat. El xiquet em comunica que Ronaldo ha fallat un penal. Li demane que no em diga el resultat fins al final. Ell va amb un dels equips, jo amb l’altre. Ell és del Manchester i de Cristiano. Es gita, vol que continue llegint-li En Joanet i es set missatges. Es queda com un soc. Plegue veles i comence a veure què diuen els blocs sobre Sant Jordi i els llibres.
N’hi ha cent raons més per continuar demà. Caic de son, ara mateix. Cent raons per anar a dormir.

L’aparador (de llibres)

1
Publicat el 23 d'abril de 2008

Demà organitzem la parada per celebrar, des de l’escola, la tradició dels llibres i les roses. Perquè els xiquets agafen el bon hàbit de comprar llibres, perquè aüixen els seus pares a comprar-ne, perquè s’entrenen a triar-ne. A València no és una tradició que haja fet forat, entre més coses que no fan forat ni senyal, per això fa molts anys que alguns llibreters i editors proven d’anar insistint en l’empresa, que n’hi ha que no haurien de morir-se mai.
València inaugura la fira del llibre dijous, però com en edicions passades, els llibres en català que trobarem seran els menys, i de les novetats que avui es presenten a Barcelona, no en veurem gairebé cap; perquè trigaran setmanes a passar l’Ebre.
Amb els llibres valencians que han de pujar a la gran capital passa si fa no fa el mateix. Els esforçats editors valencians, una tria de molt de coratge, pugen cada any a presentar què editem els valencians. Ho vaig explicar en un apunt que, no és casualitat, em portà no pocs retrets. No avancem gaire, en segons què.

A la nostra escola, per exemple, perquè no passe que solament el 20% dels llibres que es vendran demà seran en català, únicament que fem parada de llibres en català. És la nostra tria i la nostra decisió política i comercial. Si en venem cent, són cent en català.
Quina barra, dirà algú, i quin negoci més ruïnós. Bé, potser serà cert. Però, xiquets, és el país que tenim al sud. I al nord, pel que fa a la llengua dominant, no penseu que varia gaire. Demà explicaré l’estadística del primer dia de venda.

Rondaies

0
Publicat el 22 d'abril de 2008

Això era un rei que només tenia una fia. Era molt desxondida; i, quan va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella es presentassen, i es qui li guanyaria a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaria; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyarien amb una verga de bou llarga, i los pegarien fins que los arribassen.
[Inici d’En Joanet i es set missatges, Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’Es Racó, Tom I, 19a edició, amb dibuixos de F.de B. Moll]

Finalment m’he decidit a fer llegir Antoni Maria Alcover a l’escola, juntament amb Valor, naturalment, perquè facen literatura comparada, a veure si mos ixen una escopinada de l’Steiner. Sens dubte que en les rondalletes d’aquests dos gegants, Valor i Alcover, n’hi ha més literatura que en molts dels llibres que es presentaran en aquest Sant Jordi.
Tampoc no sé si els alumnes de sisé estan preparats per a la nova experiència del mallorquí, o encara són massa tendres. Ara, qui no prova no erra i, en tot cas, sempre podem tirar mà de la verga de bou llarga.

La vida afortunada

0
Publicat el 18 d'abril de 2008

Hi ha dies més cansats. Eufòrics, malgrat tot. Una setmana així em regala sovint aquesta sensació, en uns moments breus si voleu, però n’hi ha coses que paguen tots els esforços. Llavors, arribes a casa i encara tens esme de més passions, d’afrontar nous i vells reptes. Encara aquestes hores abans de seure a escriure, a partir de la mitjanit, poden ser un calaix de sorpreses i de feines diverses. Sopem a casa, com cada nit, amb el convidat, però amb una taula especial que mereix –Empar s’acreix i ens regala encara més noblesa: lluç fresc, canyuts, caxels, mero, amanides exòtiques, taronges, cervesa, pa, all-i-oli, vinagre de Mòdena, abundosament sopem sense queixa, amb la conversa sobre el que hem anat fent els uns i els altres durant el dia.

Demà és l’últim dia de preparació de la setmana dels Gegants del coneixement, dic últim a propòsit d’algunes coses d’avui, que han anat passat i m’explicaven els uns i els altres. Malgrat que som en uns dies especials per l’escola, també hi ha les rutines, el viure de cada dia, la problemàtica adolescent, els conflictes, els pares, algú proper, molt proper que encara és malalt, una mestra que té el pare a l’UCI, que vol saber si els seus xiquets van tenint preparada la feina per dissabte, hi ha els detalls i els botons que han de passar uns traus finals de tot plegat, perquè el vestit encaixe a la mesura feta. Com diria Monzó, cap a quin costat carrega l’escola, ara mateix, abans de l’estrena de dissabte, em pregunte. Parle amb un amic immens de l’impremta, el nostre Gutemberg de l’escola, dues vegades, tres. Em diu que no m’amoïne, que tot serà a temps i quedarà de llegenda, de mite que va explicant un altre amic aquests dies a segon de primària, a sisé, a segon de secundària: Pandora, Zeus, Prometeu, quina guerra i quin neguit.

Abans de decidir què dire, que els diré als mestres demà mateix, abans d’obrir l’escola als xiquets que han treballat de valent aquesta quinzena sobre els gegants, sobre el coneixement, abans de convidar els pares a participar del goig d’una cruïlla d’edats, de fets, d’il·lusions per l’escola, em pose a l’orella l’IPod i engegue Norah Jones (Ain’t Gonna Ask You, Wish i cold, Those Sweet Words), potser perquè la cervesa m’ha fet moure cap a l’excés, i necessite oxigenar l’ànim. Respirar.

Caguen-mi, n’hi ha alumnes de secundària que dubten de venir a l’escola perquè la festa de dissabte esguerrarà els seus plans adolescents de cap setmana ‘Allà vaig contra el món que no em comprén. La vida regalada dels adolescents no els ensenya a diferenciar què és més important, dissabte, si venir a l’escola a homenatjar el treball, tenir respecte pels gegants i els seus al capdavall, que han fet possible que siguem on som, o destriar de ser al carrer Colom de València (la gerra de Pandora fa més mal que no pensem) davant una cosa que ells en diuen ‘Runes’, adobant contra cultura que avui priva entre els adolescents. Oh, som incompresos: Deen, rescata’ns!

Allò que em dol no és obligar-los a fer el que cal fer, malgrat que es creuen protagonistes d’una aventura. Em dol que no sàpien diferènciar, malgrat l’estudi i la seua adolescència, si Galileu és un perfum o un jugador del Manchester. Malgrat que els seus pares també haurien de tibar la corda de l’un costat, si us plau; carats de pares, que potser tampoc no tinguen tota la culpa.
Com insinua Steiner, sobre l’adolescència, massa obstacles els hem tret, perquè puguen reconèixer res fóra del seu principal melindre de poc estil.

El nivell cultural de l’escola a colps de granera

2
Publicat el 17 d'abril de 2008

Ara mateix, setanta-dues hores. És el temps que no visitava el meu propi bloc. L’excés de feina a l’escola, la preparació d’una setmana especial sobre els gegants del coneixement, entre més obligacions, m’han impedit la feina del bloc durant tres dies. La intermitència, que en un altre moment no em destorbaria, ara mateix em provoca un buit, com si no estigués complint amb un deure que, ho confesse, cada vegada m’agrada més. Perquè em val de teràpia, de descans de la feina obligada, de trencament d’una rutina que, ho he dit alguna altra vegada, també m’agrada amb deliri. Potser que sóc un esclau del treball, que diu l’home del manteniment de l’escola, la qual cosa, ell, ni remotament, solament faltaria, que de l’infart aquest no morirà, i mira que és atent i bona persona amb els xiquets, però ja anuncia que vol prejubilar-se als cinquanta. Potser per això, cada matí, si arribe a temps, em toca avaluar el nivell cultural de l’escola: agafe granera i recollidor i comence a comptar quants papers ens vam deixar ahir a terra. N’hi ha vegades que la cultura no passa de l’aprovadet. D’altres vegades, comence el dia amb veritable entusiasme. Aquesta setmana, per exemple, entremig de veritables gegants del coneixement universal: Leonardo, Galileu, Llull, Euclides, Einstein? El resultat de tanta saviesa no és gratuïta (escolagavina.cat), i per això mateix, contra l’oblit del bloc, contra la mandra, pose de testimoni la granera.

Canet lo Roig (2)

1
Publicat el 3 d'abril de 2008

Aquest matí s’han incorporat al grup la família Navarro-Vidal, des de la Vall d’Alba. Paqui, que va fer de mestra a Canet lo Roig el 1988, elabora un treball sobre els alumnes d’Antoni Porcar, ens ha llegit una carta ben emotiva de l’Àlvar Castells, un cant emotiu als mestres, un elogi sincer del seu record d’aquell mestre que solament que va estar a Canet dos cursos, però que va deixar l’ànima, i una petja que els xiquets d’aleshores, ara vells de més de vuitanta anys (els que resten vius), recorden com el primer dia, per com va significar-los l’experiència.

Els xiquets que va tenir Paqui l’any 1988 ara ja tenen fills, i també se’n recorden de la mestra. Ella i uns quants mestres del Moviment d’Escola Popular, el Moviment Freinet valencià, amb Soler i Godes, van inaugurar un taulellet a la vella escola del poble, homenatge a n’Antoni, mestre, víctima de l’acarnissament franquista que es va enderiar especialment contra els mestres.

Ahir va telefonar Ferran Zurriaga, em demanava si encara es conserva la placa, li he dit que n’hi ha un taulell que ha caigut, que ja ho hem fet saber a l’Ajuntament. Mentre nosaltres hem marxart a Rossell, a la fira de Sant Josep, Paqui se n’ha anat a parlar amb Àlvar Castells i Satruo Tena, iaios dels alumnes que ella va tenir, i, casualitats de la vida, alumnes d’Antoni Porcar, al col·legi de Sant Miquel, de Canet lo Roig. L’any 1988 el Moviment d’Escola Popular i l’equip de metres de Canet van organizar una trobada de nets i iaios, d’aleshores i d’ara, i van cantar plegats l’Hereu Riera, amb aquella emoció que feia saltar les llàgrimes dels més vells, per sentits.

Paqui Vidal prepara una investigació sobre el mestre Antoni Porcar i Candel, perquè la memòria pedagògica dels mestres de Castelló, els primers mestres nacionalistes dels anys trenta, no quede en l’oblit. Porcar, l’expressió moderna de l’educació, avançat al seu temps, va estar tancat a la pressó amb Carles Salvador després del colp militar franquista.

L’escola de Canet i el seu mestre, els xiquets de Canet, van publicar Ibèria: ‘Convidem a tots els nens de les terres Ibèriques a relacionar-se amb nosaltres. La nostra adreça és Escola unitària de nens de Canet lo Roig (Maestrat – País Valencià. El pròxim mes d’agost no publicarem la revista per ésser període de vacances. Canet lo Roig, núm. 6 Juliol 1934, signat, Miquel Astor.
No calen comentaris. O en calen llibres sencers.

‘La llengua és la nostra identitat.’

0
Publicat el 1 de març de 2008

Ho va dir Diego Gómez en un discurs afònic (els refredats no perdonen ni els presidents més entusiastes) en la Cinquena Nit que Escola Valenciana organitzava per presentar les Trobades 2008, aquesta vegada a Godella, l’Horta, en un pavelló esportiu farcit de tecnologia, pantalles, un o dos Iphones i un public lliurat a festejar l’esforç de milers de mestres i milers de xiquets i pares que confien en l’ensenyament en valencià.

‘Cap pas enrere, després del que hem avançat en aquests darrers anys’, assegurava amb rotunditat des de la trona, en pantalla gran el màxim representant d’un col·lectiu de mestres entusiastes, seleccionats d’un grapat que, durant el dia, fan de mestres a l’aula i, a partir d’una hora, van i venen, organitzen, planifiquen, viatgen, decideixen i es deixen literalment la pell i els diners propis (tret d’algun ajut puntual, no hi ha grans inversors), per arrosegar un moviment de futur (la llengua és futur, el valencià és futur).

‘A l’escola estem preparats per afrontar-lo com cal, el futur.’ Gómez també feu referència a Jaume I i a la commemoració de vuit-cents anys del primer estadista a favor nostre. No n’hi ha gaires. No n’hi ha hagut gaires, a favor nostre, en la història que ens ha tocat de viure als valencians. Entre els lliuraments i els balls (la mesura no va ser adient), un moment emotiu per rebre Andreu Alfaro entre les paraules corpreses de Rosanna Pastor.

Llaor a l’entusiasme i a la capacitat (que no em quede coent): mai tants mestres, i tantes famílies, agrairem prou a uns quants organitzadors i motors arreu de les comarques valencianes. VG al capdavant.