Ulisses20

Vinc d’un aniversari d’un exalumne que acaba de fer-ne trenta. Trenta ja li està bé, i tant. Vull dir que, després d’un cap de setmana intens, una festa entre exalumnes i vells amics que eren pares d’escola m’anava perfecta. Per acabar-me de morir de cansament. Però ho he passat bé, perquè és tan sa de veure els teus ex que ara són persones que fan això i allò, i s’hi dediquen encara a l’estudi, i fan goig, molt de goig, de veure’ls contents i pagats de la vida que fan. No van ser els primers alumnes, i jo els vaig tenir amb vuit anys, i ara n’han fet trenta, vol dir que, si no em descompte, que no de veritat, la cosa podia ser pitjor. Però no. Bausset no faria raó de tot això, al contrari, encara tenim tantes coses per fer i tants compromisos a atendre. Ves que és dilluns i fem dues hores de festa, així que ja no pense en treballar. Aquesta nit faig vacances, i abans que siga la una ja seré al llit. Ha de ser fantàstic gitar-se cada dia tan enjorn. I fer trenta anys amb aquell goig, i més coses que han de ser fantàstiques, amb trenta. Amb quaranta, i amb cinquanta. I amb cent. Pregunteu-li-ho a Bausset, que ell no menteix, que no en té necessitat, i a aquestes alçades, com afegí l’Honorable Pujol, ja no el farem canviar.
Per molts anys, Xavi. I Guillem, i Carles, i Sergi, i Maria i Mireia.

Porte tres dies d’assemblees cooperatives (en realitat, avui serà el tercer), de les quals participe de manera diferent, per intensitat i implicació. El món cooperatiu encara té un què de dignitat, de treball en equip, de responsabilitat compartida. I ves que a València venim de tradició i d’ofici. El primer dia va ser lleugeret, perquè hi vaig fer d’oient, de soci des de la barrera, amb l’ànima entre els amics que porten tanta feinada des de la Federació de cooperatives d’ensenyament valencianes, una feina voluntària, pel compromís del treball, que algú ha de fer per tirar del carro i obrir camí. Ahir mateix vam fer la nostra assemblea grossa, a l’escola, després d’un jorn llarg i complicat, i tret de les dificultats normals d’una empresa petita en un món en crisi, però convençuda del seu paper cabdal, la cosa va anar notablement bé. Home, sempre n’hi ha detalls a corregir, fins i tot a preparar millor des de la pròpia gestió, però no ens volem queixar. Podem sentir-nos satisfets dels equips i de tant d’esforç col·lectiu. Avui seré en l’assemblea d’AKOE, un grup cooperatiu format per nou cooperatives d’ensenyament preocupades per millorar cada dia, per incorporar a l’educació tot de debats, de sentit, de reptes a superar amb l’alumnat i les famílies. Encara som en un procés de naixement, ben bé que tenim cinc anys i superem la fase d’escoleta infantil, però bufa si tenim camí fet i horitzó per llarg. Tant de món cooperatiu m’havia impossibilitat d’escriure, així que abans de començar el jorn, el jorn de la batalla, ho avise. Quan ho valencianitzem tot plegat, la potència cooperativa serà imparable. Impagable.

Anit Castelló va ser una festa, immensa, perfecta segons Baptiste Malonda, mestre d’Almoïnes, director de mestres, que venim a commemorar 25 d’anys de Trobades, no venim a queixar-nos –els mestres ens queixem massa, gairebé sempre, i anit mereixia que gaudírem aquella autoestima que hem sabut demostrar els valencians, al llarg dels anys, l’escola i els mestres sobretot, acompanyats de famílies, d’alumnes que treballen incansablement, com un dels moviments més lúdics i festius a favor del país i de la llengua. Anit Castelló, des del paranimf de la Universitat Jaume I, lluïa excelsa, gràcies a l’esforç de milers de persones que cada dia converteixen la feina i l’aprenentatge en un model de comportament i de civisme que no té paral·lel a Europa, malgrat la ceguesa pròpia. On era anit Canal Nou? Tant se val, contra l’autoestima dels mestres, i la força de l’escola, ni els mitjans, ni els polítics tenen res a fer. Perquè és gràcies a l’esforç de milers de valencians, tu!, i tu!, i tu!, que expressava tan personalment Diego Gómez, el nostre president, que fem possible l’encontre cada any, al llarg del país. Per molts anys, i avant.

“Si vas a França, cagança, passaràs per Castelló, cagalló…?. Serà bròfec i barroer! Home, una miqueta d’humor, que no sabeu com les gasten a Castelló. Doncs no demanen que  cal salvar l’empresa de la rajola, la de la construcció! Salveu també el papu Fabra, el diputat, no el lingüista, i salveu el requeté i aquella colla de fraus i enganys d’aquelles comarques de la Plana que són sota una pandèmia d’ignorància i caciquisme com fa gairebé cent anys ja passava a tot arreu del país. Fóra el cas que, després d’haver salvat els bancs (no els nostres diners, no, els amos dels bancs deixant-los autèntiques fortunes), doncs ara salvaren també constructors i rajolaires, i falangistes, i beats, i cacics feixistes de lo alto!
Però és cap a Castelló que peguem, demà a la nit per commemorar una fita  de l’escola i de la societat civil, 25 anys de Trobades per l’escola, que cada any mouen centenars de milers de persones, malgrat els polítics, els consellers d’educació, i els futurs pactes contra la mateixa escola que ordeixen uns altres polítics, entre cacics i feixistes reciclats de demòcrates ortgànics, monàrquics salvapàtries.
Festegem un treball gegantí, immens, de mestres, pares i xiquets, per l’escola i per la llengua, que mereix més respecte i admiració que molts dels premiats per cinema o per Goya. A més, premiem dos il·lustres, o tres, tant se val. Visca l’escola.  

ELS CANVIS CONSTANTS SÓN LA PROVA QUE NO HI HA HORITZÓ. TERCER
 Home, fixem-nos qui seurà a a la taula del pacte educatiu; polítics que castiguen directors i mestres d’escola perquè els diuen com són de racionals quan aproven decrets i normatives contra l’escola ( a València ves com ens van lluir, els polítics). Així que són aquests qui protagonitzaran el pacte per l’escola. I encara n’hi ha qui anuncia que pel que fa a la llengua, ja ho han enllestit. Vols dir que avançarem un pam, els valencians?, si són PSOE i PP qui pacten? A València pengen els pactes per avall, avall avall. Xi, xiu, xiu xiu xiu, fiuu.

Som un model educatiu europeu de canvis
constants, de vegades incoherents, o contraris. Models que no han tingut el
temps suficient per implementar-se, per provar-se, i encara menys el temps per
ser avaluats.

L’escola és una moneda de canvi fàcil,
política i mediàtica, així que sempre paguem els plats trencats. Els uns i els
altres argumenten que és per millorar l’escola, que promouen tans canvis, però hi
ha indicadors que són irrefutables: l’index de fracàs escolar, els recursos insuficients, no voler abordar la realitat del problema, una inspecció educativa fiscalitzadora
davant una alternativa d’atenció i de suport més eficaç, un fart de burocràcia que
entorpeix la feina pedagògica… , tot plegat crea no poca desconfiança. Tan
fàcil com seria observar què fan els bons models, tan els de dins com els de
fora. Però, alerta, qui decidirà els bons models?

Els polítics ens poden posar de cap per avall durant anys, als valencians, que no els passarà res. Encara ho celebren, amb gins i altres luxes, barques, cotxes, models i pitjors vicis. El conseller bé que voldria escola valenciana cap per avall, és la seua voluntat, i els mestres i l’educació. Però dissabte, la Federació escola valenciana commemora els vint-i-cinc anys de trobades, a Castelló, malgrat el Conseller i el seu nefast negoci: el 2009 va ser un any de decisions contra l’escola, contra la raó, contra la pedagogia, contra els mestres… Així que mereixia de totes totes que el posàrem de cap per avall. Però ves que l’home, enfadat i orgullós, enlloc de demostrar humor i bonhomia, trau de la mànega la vara del càstig contra aquell director. Si haguérem de fer ús d’aqueixes armes, del conseller i altres polítics, l’escola i la societat en general seríem de cara a la paret, de genolls, sopesant llibres a cada mà, per penar tot de malifetes que no passen d’una ironia fina contra el poder i l’autoritat del moment.
Si ens posàrem a castigar, els mestres, i els homes intel·ligents d’aquest país…, consellers, jutges, directors generals, presidents, batleses, regidors, haurien de penjar cap per avall. Alguns lligats dels peus amb una corda. Perquè els airegés l’enteniment i els hi pugés, al cap, una mica de sang.

Espectacular, el jorn de carnestoltes a l’escola. Els xiquets ho esperen amb goig, els mestres també acabem per passar-ho molt bé, en excés, cansats, morts però feliços del treball i de la cara de tothom, que agraeix el trencament de la rutina, si és que n’hi ha de rutina, a l’escola, almenys bescanviar les obligacions per aquest dia de ball, de joc, de color i de música. Hem fet parada per recollir signatures per la ILP a favor de la TV sense fronteres, i les famílies han signat com no esperàvem, setanta signatures en una hora no està malament, al contrari, és un altre compromís de l’escola en un dia de festa, contra les barreres que volen imposar-nos a la comunicació, a l’escola mateix, aquells que no voldrien aquest festeig lúdic, de mestres, xiquets i pares. escolagavina

Crida: aquesta nit, dissabte, a partir de les 22.00h, Cesc Freixas presenta el seu nou disc al Casal Jaume I de Llíria, ho organitza l’Assemblea de Joves del Camp de Túria. I amb aquest continua un recorregut de concerts durant el mes de febrer que serà un no parar: tot per fer-vos enveja a la colla de l’Olleria, que tampoc no pareu.

QUI
CEDIRÀ EN EL PACTE SERÀ L’ESCOLA. SEGON

En teoria haurien de cedir els partits, els
polítics els primers, i deixar fer els mestres, almenys aquells models que s’han experimentat com a vàlids. Però qui cedirà serà l’escola. Totes dues forces polítiques hauran de
cedir, PP i PSOE, o fer veure que ho fan, però si han de cedir és sempre contra l’escola, vull dir aquella escola moderna, hereva d’una història i una avanguarda pedagògica que, no ens
enganyem, els partits polítics no volen ni sentir-ne a parlar. Ja sabem d’on
venim, què han fet aquests partits estatals per l’escola. Millores? Home, ací un endoll, ací una mà de pintura, ací uns ordinadors. No podem esperar
grans millores, dels seus futurs acords, i pensar que enviar portàtils resol res, és pensar en el passat. Els portàtils no adobaran els buits. A més, dubte que siguen acords a llarg
termini, com ens volen fer creure, els polítics. Segons que bufe la ventada i l’interés, com passa gairebé sempre, el govern de torn farà rodar en un sentit o en el contrari els
agents que intervenim a l’educació. Clar i ras, no hi confiem. Gratuïtament, no.

Reflexions
davant un pacte contra l’escola. PRIMER.

Pacte educatiu? Posem-nos a tremolar. És el
primer que se m’acut, quan aquells dos passarells, els partits grossos, amenacen amb un pacte d’estat. Sobretot perquè som en mans d’ambdós bàndols a la vegada,
sense defensa possible del seu destí en lo universal. No oblidem que son qui
governen de fa tants anys l’Estat, el PP i el PSOE. I ja es llueix el llanderol i quina escola han acabat pactant, plegats o contrariats. Si n’hi ha una escola amb un acerta escletxa de vida i d’ofici, és  a esquenes de lleis, de normes i d’acords polítics. Totes dues formacions
polítiques tenen experiència en una cosa que ens toca directament: cap dels dos no
avantposa l’escola als interessos particulars propis. Justament l’escola, no. De primer, ells: després, ells.

De normal, els grans pactes solament que
convenen als convidats a pactar, a fer del pacte l’objectiu, quan l’objectiu
hauria d’ésser un altre de molt diferent. El pacte a dues bandes
gairebé mai no beneficia qui és enmig, qui fa de pal de paller acaba essent la
víctima del resultat d’aquell acord. Per això ho dic, tremolem, des de
l’escola, davant l’acord PP-PSOE per governar-nos com ha de ser l’educació els
propers deu anys.

Això o la independència, que fins i tot apunta
Cardús. Trieu.

Avui he vist el treball de Paula Pérez de Lanuza, Personatges, que va guanyar enguany l’Inquiet d’animació (mireu-lo). Trobe que és un producte breu, però immens, d’una sensibilitat especial; i és un goig que els valencians siguem capaços d’oferir productes tan acurats a partir de pocs recursos, enmig d’una societat de falques per als treballs sincers. Paula ha estat a Xelva amb els alumnes que han participat d’una nova edició de l’EACN d’hivern, ajudant els joves a trobar nous llenguatges, a través de l’audiovisual. L’EACN és ara mateix un dels productes estrella de l’escola: un tast de cinema en directe per al jovent que demana una alternativa lúdica però rigorosa d’aprenentatge multiple. Deu anys són una garantia sòlida d’aquell iniciàtic viatge cap al cinema des de l’escola, una aposta més per l’educació del futur. Tot plegat ho han presentat aquesta vesprada al Claustre, i he vist allò que cercàvem la setmana passada a Barcelona, l’escola expandida, avui sens dubte més aprop. A Xelva, als Serrans, tres dies intensos entre joves i mestres il·lusionats per trobar noves vies de comunicació, que els contagien les ganes de conèixer, segons que hem pogut veure a les imatges del treball. L’escola pot tenir, doncs, aquest què de felicitat, si té els ingredients i els recursos mínims per fer escola enllà de l’escola. Tot plegat amb el permís dels pactes, les lleis i els partits polítics, quina por, que no pararan fins que no acaben matant les poques escletxes creatives d’aquesta institució, l’escola.
 
PaulaPé és una troballa constant, incansable, de llenguatge culte, condensat en aquell petit dibuix, mínim, com una miniatura d’art si voleu, que el Festival Inquiet va saber-li reconèixer enguany. Dissabte era amb nosaltres, amb la seua escola, a Xelva. Quina sort que tenim; tenen, joves i mestres.
[més a 400COLPS]

Som al CCCB –segons l’Eva Piquer, cap de les ‘C’ no vol dir Catalunya–, i participem d’una Jornada sobre Educació expandida. De bon principi, els exploradors digitals d’aquest nou concepte semblen honestos. L’honestedat, si volem defugir cortines de fum o pèrdues significatives de temps en assessories i teràpies, és un tret bàsic. 

El concepte d’educació expandida va lligat a la societat del coneixement, als canvis accelerats que es van produint al món, a les possibilitats de la tecnologia i, sobretot, a entendre que l’escola no és l’únic espai per aprendre; al contrari, aquest rum-rum tan nou vol trencar amb la rutina escolar i amb la falca que, justament l’escola, és l’espai que nega als joves la curiositat per aprendre. Amb més propietat, segons que llegesc als papers que ens han lliurat, l’educació no passa solament, ni principalment, en els espais preparats per fer-ho, que n’hi ha multitut de projectes artístics, científics, comunicacionals i educatius amb trets culturals, socials, digitals, i audiovisuals que són ara la vanguàrdia de l’educació del s. XXI. Vaja que l’educació pot passar en qualsevol indret i en qualsevol moment. (Home, si no ens en dieu una altra!)

Dues preguntes: què recordem els adults del que vam aprendre a l’escola? Què és l’última cosa que hem aprés? I on l’hem apresa? L’educació expandida, com tantes coses en aquests present convuls, temps de confusió i excés de falsos gurús, pot establir noves vies a favor del coneixement, fins i tot establir ponts entre l’escola anàlògica (que no pot ni vol perdre els grans referents) i l’escola 2.0 (una realitat ho vulguen o no els temerosos dels canvis i les avaluacions contínues. 

Cal dir que l’educació expandida no té res a veure amb més i millor maquinari ni amb nou programari… Té més lligam amb recursos, noves maneres, i l’aprofitament de xarxes socials i, encara amb major interés, vol aprofitar qualsevol gúspira d’il·lusió entre els joves, que aprenen allò que els interessa primer i, si molt els convé, allò que ens interessa que sàpien, Almenys per entendre un món tan ple, complex, confús i farcit de noves interpretacions, l’educació expandida ens obri l’interés de mestres preocupats perquè l’escola agafe els trens necessaris. Sense perdre cap més oportunitat. Temps i ganes d’aprendre no ens en manca.

Anit, a Vilamarxant, ens vam trobar uns quants amics per retre homenatge a Enric Valor –fa deu anys que morí. Després d’una magnífica intervenció de Rosa Serrano, carregada d’emoció i d’anècdotes de gran vàlua, vam veure un audiovisual que INFOTV va preparar, fa uns anys, per encàrrec de Tàndem edicions. D’això, n’hi ha tan poc material visual de l’escriptor, que aquella petita joia, aplec d’uns quants minuts agafats d’ací i d’allà, de Canal 9 i de TV3, encara fan més gran el personatge. Escoltar-lo amb aquell valencià extraordinari és una joia, i mostra també com som els uns i els altres, de nord a sud sense excepció, alhora d’haver perdut una oportunitat per sempre. En una situació lingüística tan particular, com ho és la valenciana, uns minuts d’enregistrament d’aquell home són un tresor, però també ens ensenyen quina poca visió vam tenir.
Això d’anit a Vilamarxant, Vilamarxant on és?, valia el cap de setmana sencer, i ves que em vaig perdre la vessant més lúdica. Voro i els seus són incombustibles, mestres carregats de coratge.

A la seu de la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria, a Vilamarxant, a partir de les vuit Rosa Serrano ens parlarà d’Enric Valor, l’home i l’escriptor, amb talls dels enregistraments que va fer per al magnífic llibre ‘Enric Valor, un senyor escriptor‘. Després del sopar enfaixat, Llorenç Giménez ens explicarà unes quantes rondalles, contalles i succeïts. Han convidat tot de mestres i amics de la comarca, a fruir de la paraula i del món rondallístic d’aquell home que en sabia tant, malgrat que, segons Vicent Escrivà, existia una certa resistència a conèixer-lo, més enllà de la sèquia de Montcada. Però Enric Valor va ser un dels valencians més il·lustres del segle XX, juntament amb Fuster, i encara un lingüista coneixedor de la riquesa de la llengua com no hi ha hagut al llarg del país.
L’acte d’avui l’organitza l’Associació 9 d’Octubre de Vilarmarxant i la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria, en col·laboració amb Tàndem Edicions.

Fins ací allò políticament correcte. Els primmirats ja no cal que continueu llegint-ne més. 

Ben bé és un programa Off, tot això de la Coordinadora, l’Associació 9 d’Octubre, el Casal Jaume I, l’Ateneu de Benaguasil…, fora del festival cultural dels nostres ajuntaments, que en no tenir qui els la mame, els gasten el pressupost en soja i potets de sèsam.

[ho havia avisat.]

Hem començat a llegir a la classe La ciutat de vidre, el primer conte de Trilogia de Nova York, de Paul Auster. És una casualitat, la tria del llibre, que no-res sembla completament real sinó l’atzar. La frase també l’he manllevada. Aquests són els antecedents: havia trobat una trentena d’exemplars amuntegats en un racó de la biblioteca de l’escola, un regal que ens havia fet una amiga, exalumna i editora, fa uns anys. Eren allà dalt del prestatge sense que ningú no els digués res, una edició de Proa de 1991, traduïda per Joan Sellent Arús. Tampoc no hem decidia què havien de llegir a classe durant el segon trimestre. Així que totes dues coses m’han fet tirar pel dret. No és cap repte, ni cap experiment agosarat, però ja veurem què passarà. Espere que no siga una poció contra d’aquell conte que apareix a La pedagogia de Frankestein, i cap xiquet no prenga mal.
Vam començar dilluns, sí, dilluns, i portem tres dies enganxats al llibre, els alumnes i el mestre. Llegim en veu alta, cada xiquet fins al punt, després continua un altre xiquet fins al punt següent, i així succesivament. De vegades ho fem més enllà d’una hora i ningú no demana de plegar. Quan acabem, ja apareixen les primeres veus que volen anar a pixar. Més d’una hora llegint amb una disciplina brutal. Un miracle?, bé, no n’estic completament segur, que l’experiència siga gaire especial, però van llegint amb molta passió, potser perquè van veient que, quan Paul Auster va fer el llibre, no pensava justament en xiquets. O potser sí, no ho sabem. No sé què durarà, la màgia, però ara mateix estan atrapats i voldrien passar molta estona llegint a veure què vol aquell escriptor que escriu sobre un escriptor que escriu amb pseudònim novel·les negres on apareix un detectiu…, l’escriptor de la novel·la rep una telefonada demanant per l’autor real del llibre. Fotre, quin cacau. 
Avui ha passat algú per darrere nostre i ens ha pispat llegint allò; naturalment, s’hi ha alarmat: em sembla que volien traure’m el carnet de mestre, per la gosadia. Potser que tinguen raó. No ho sé.

Just en la sessió d’avui llegíem el capítol 2: el protagonista (Quinn), escriptor de novel·la negra, es fa passar per l’autor real del llibre (Paul Auster) fent el paper de detectiu de la ficció que ell mateix crea (Max Work), però sense tenir-ne gaire idea de detectiu. Havia quedat en el carrer 70 cantonada Cinquena Avinguda… En aqueix moment hem engegat el canó i a través del Google View, hem resseguit els carrers de Nova York, hem passat pel Frick Museum, a la Cinquena, a la vora de Central Park, hem anat fins al carrer E69, per l’Avinguda Madison, fins que Quinn ha entrat en aquell edifici… Llàstima que el llibre no especificava quin edifici. Finalment ens hem acabat aquell monòleg llarguíssim del Peter Stillman malgrat que, segons ell mateix, en realitat no es diu Peter Stillman.

Continuarà.