Aleshores i Gairebé (i3)
L’atac contra els mestres per les paraules que fan servir, com ara ‘aleshores’ i ‘gairebé’, és premeditat. El PP ha tocat la trompeteta de xafarranxo (n’hi ha eleccions i n’hi ha més acoses a amagar) i els destralers han començat la batalla. De primer contra els mestres; després tornaran contra TV3, contra Acció Cultural a continuació, contra el catalanisme, que també és el valencianisme, i sempre contra la llengua, un recurs que la dreta i l’esquerra espanyola fa tres-cents anys que utilitzen.
Mai cap polític espanyol no atacarà la llengua castellana, ni els mestres, encara que aquests feren un ús culte de la llengua. Al contrari, si els mestres ensenyaren a l’escola una llengua coixa, farcida de barbarismes, d’errors, construïda amb estructures copiades del francés, o de qualsevol altra llengua, tothom s’agafaria el cap i posarien remei urgent: i sobretot posarien diners, molts diners. En realitat és el que fan. En canvi, els polítics espanyols no fan escarafalls, ni posen remei, ni recursos suficients per qualsevol altra llengua que no siga espanyola.
El cas dels polítics valencians pel català de València, polítics de dreta i d’esquerra, sense diferències, és de protocol cerimoniós: amb una almoïna en tenen suficient per sentir-se satisfets. Malgrat que saben que n’hi ha pocs recursos, pocs mitjans, i encara menys voluntat institucional. A més, no poden suportar tants esforços, i tant de coratge com posen els mestres per la llengua, malgrat els entrebancs. Els mestres i l’escola conformen un espai que no dominen, amb l’absolutisme que desitjarien, i no els deixa viure, ni dormir, l’esforç i el voluntarisme estés a tot el país. Les Trobades són un exemple de coratge cívic contra la burrera política que ens governa, contra la burrera d’una oposició que tampoc vol saber-ne gairebés res de llengua, si no és l’espanyola. Els últims atacs de l’equip d’Alarte, l’alternativa a Camps, demostren el tarannà antivalencià dels nous líders del PSOE valencià.
Contra la llengua, contra l’escola, contra un dels moviments socials més important al sud, els uns i els altres, PP i PSOE, també són de bracet.
Aleshores, quina és la diferència?, ens demanem. No n’hi ha, gairebé no n’hi ha cap ni una.
Tants se’ls en dóna. Perquè la llengua, la llengua dels valencians, els la bufa. Ells són en política per altres coses, que per ells són objectius més lloables, més importants, més fonamentals. El poder, l’enriquiment, la notorietat, la fama, la corrupció, la monarquia, la constitució, les comissions, i un seguit de reptes més o menys d’aquest nivell d’importància que ells prioritzen tan bé.
La llengua dels valencians?, a l’escola, i prou. A la vida pública, a la vida social, a la vida política, ells en tenen una altra, de llengua.
A gairebé a tot el País Valencià els nostres pares sempre han dit ‘per ara’ o ‘ara per ara’ en compte d’aleshores. Com a molts països sudamericans diuen ‘ahorita’ en volta de ahora i es podrien posar molts eixemples més.
Però crec que la qüestió no va per aquí, crec que per sort o per desgràcia al país valencià n’hi ha una inmensa màjoria que no es consideren catalans, ni de cap país català i per tant sovint sembla que alguns els agrada entrar a aquest joc per tal de que el PP en puga traure partit.