Ulisses20

Anit, les cooperatives d’ensenyament del sud vam fer una declaració pública, a favor de l’escola. Volia ser un posicionament davant la societat, però no sé si els mitjans s’estan per allò que no és notícia (no hi havia notícia d’alarma, ni d’accident, ni de càstig… Que és el que molts mitjans consideren notícia d’escola, exclusivament). No, anit presentàvem una declaració a favor de l’escola, perquè cal repensar l’educació, si volem una escola inclusiva que atenga la funció socialitzadora des d’un model d’escola reflexiu, de col·laboració, on l’afecte siga també bàsic, en l’educació bàsica. Afecte a l’escola infantil, sí, però també a secundària. Potser que no siga encara l’escola que som, però sí que és l’escola que volem. És la primera part d’una declaració que anirem explicant en diversos apunts. Almenys que els blocs se’n facen ressò, si els altres mitjans són torpalls. Més enllà del debat de l’escola pública i l’escola cooperativa, volem compartir l’experiència, la nostra, que no és ni minsa ni vulgar, per col·laborar a millorar l’escola de tothom, vet ací l’objectiu. El primer.

Vint-i-cinc dies després d’encomanar-lo a la distribuïdora oficial, ha arribat a la nostra llibreria aquest lllibre que recomanava Salvador Cardús en un VilawebTV recent. Solament que he tingut una estoneta per fer una ullada ràpida i copsar que hi ha idees d’interés, divertides, algunes que copsen. Com també n’hi ha frases que poden provocar un retgiró a no pocs ortodoxos de la cultura o de l’educació. Malgrat l’anunci de l’apocalipsi, en realitat, segons que vol explicar-nos el llibre, malgrat la banalitat i l’abús tecnològic, som una societat més complexa, sí, però també més intel·ligent. Perquè la pròpia oferta de banalitat, provoca un major esforç de la nostra intel·ligència, i no solament, o expressament, de les persones preparades acadèmicament, o que tenen una resposta més acord a allò que s’espera de l’home, que demostre que pensa, malgrat tot, també en el sentir general d’una majoria (supose que els valencians també hi són, a l’estadística). Abans de continuar, em quede amb aqueixa broma de l’inici: ‘els adults s’assemblen cada colp més als xiquets, tant per la fascinació que els provoca el món de l’entreteniment com pel tipus de diversions que els enganxen –videojocs, jocs d’ordinador, consoles…–. Això és el progrés: administrar l’estupidesa d’una manera més sofisticada.’ Geroge Will

Fa unes hores que hem tancat el viatge per Andalusia. Avui realment, ja féiem la valoració del nostre inconclús viatge. Entre els lligams dels qui anem i ens demanem què fem i què podem fer demà per millorar; però també cal assenyalar un tret important: aquelles cooperatives d’Andalusia tenen moltes a coses a ensenyar-nos, i no hi ha dubte que hi volen compartir el coneixement. És brutal amb quina facilitat s’oferien a ajudar-nos, a explicar-nos com sobreviuen des de l’escassetat, amb una creativitat que no té límits.
Després de les hores de treball, avui hem passat el matí navegant pel riu Guadalquivir, fins i tot hem baixat al parc natural de Doñana, que m’ha semblat el nostre Saler, la Devesa, l’Albufera fa trenta o més anys. Allà no han deixat construir ni deruir ni embrutar. Un altre detall: ahir ens van rebre a l’ajuntament de Xerès, un detall que a València també és impensable.
Mentre decidim on anirem l’any que ve a aprendre, n’hi ha qui prefereix Itàlia, n’hi ha qui Finlàndia, vaig llegint un llibret que m’he emportat d’una petita llibreria de Còrdova, ‘L’escola de la ignorància‘, de Joan Claude Michéa. Em va encuriosir que Savater en parlés malament, però de les fullejades fetes, potser que tinga raó, malgrat que ja faré per explicar un mínim de l’entrellat principal.
Si algun objectiu tenen aquests encontres amb el cooperativisme europeu és justament anar contra aqueixa idea, de l’escola de la ignorància.

Una nova metàfora del llibre ‘La pedagogia contra Franquenstein’. de Santos Guerra.
Un filòsof que pensava que no arribaria gaire més lluny en les seues reflexions, va decidir de dedicar el temps a fer de mestre. Els seus mètodes eren violents, a base de càstigs, fins i tot a base de colps físics. De vell, el filòsof va tornar a revisitar els seus exalumnes. En realitat la seua consciència no el deixava tranquil, pel seu mètode de mestre violent. Va visitar cadascun dels alumnes, homes ja fets, amb alguns si va agenollar davant per davant, demanant-los perdó. El seu esforç era sincer. Però cap dels alumnes no el va perdonar. No podien perdonar tanta ferida, de tanta produnditat.
Perquè algunes ferides no es tanquen mai, i les ferides dels docents provoquen autèntics no-records, de tant pregones. Perquè les provoca algú que haria de guarir no provocar. Perquè les provoca algú que té autoritat i poder sobre l’alumne.
Les ferides són provocades sobre els xiquets, en un moment de la vida de gran influència, quan encara no són madurs. Però n’hi ha més raons que fan les ferides tan difícils de guarir…, la humiliació davant els altres, o perquè se’ls diu que ho mereixen. Iguament com ningú no oblida un bon mestre, ningú no oblida tampoc un mestre dolent. Malgrat que puga ser filòsof.

Anit ja vaig estar temptat d’escriure, i encara avui m’aplega tard el moment per dedicar-li l’apunt com mereix. Ho pensava a meitat de vespada, camí de la piscina, que sí, que n’hi ha homes i dones imprescindibles, oficis imprescindibles. Els mestres, per exemple, en conec un grapat que són molt necessaris. Allà al nord ho han entés, finalment, i en tenen cura, més al nord vull dir. Trien les millors persones, les més capacitades, per fer de mestres. Malgrat els funcionaris, malgrat els carcamals, malgra tels desgraciats, que n’hi ha, els mestres són punta de llança. Francesc Ferrer i Guàrdia ho va entendre de seguida, que l’escola era la gran arma del futur, l’educació, el coneixement, fa més de cent anys que ho va endevinar.
El segle vint ha sigut testimoni de pèrdues cabdals, de molts mestres sobre els quals s’hi van acarnissar, els militars, l’església, els polítics, la ignorància.
Ferrer i Guàrdia va ser un gegantot del coneixement, sens dubte, de l’escola laica, del racionalisme, de la llibertat en molts sentits. Fa més de cent anys d’unes idees que llavors eren massa avançades, com ho van ser els mestres de la República, i per això van patir-ho més que molts altres. S’hi va quedar el pitjor de cada casa i l’escola va pagar conseqüències que encara arrosseguem.
Afuselleu els mestres, el mestre Francesc Ferrer, afuselleu l’escola… Tenien clara, la dreta i l’església, què els feia mal, què els podia desemmascarar: l’escola, el coneixement, la raó… La dreta i l’església, criminals cents anys enrere, cinquanta anys enrere, no gaire enrere…, no han perdut pistonada en els seu camí contra el coneixement i contra la llibertat.
Llaor al mestre Francesc Ferrer, a l’escola Moderna, als principis encara vigents d’una escola al servei de l’educació, dels infants, contra la pobresa d’esperit i els models conservadors que atempten contra la intel·ligència.
Però ves que la història té aquell procés cíclic, que va repetint-se malgrat els indicis i els errors. Parlem de mestres, de l’escola, de Ferrer i Guàrdia…

Anit en el lliurament dels premis Ovidi, al teatre Micalet, l’Andreu Fabregat -Fabre és com es presenta-, va guanyar el premi en la categoria de grup revelació. Fa uns dies em va escriure en un dels apunts un breu d’una emoció i agraiment que fan que fer de mestre siga un ofici gratificant, una sort la majoria de les vegades.
El 17 de juliol actuarà a Llíria, el Camp de Túria, i podrem saber què és això del rap valencià lúdic, irònic, carregat amb bala, perquè hi presentarà aquesta primera maqueta ‘A la lluna de València’, que possiblement es convertirà en CD i que podeu apamar ja en aquesta adreça www.myspace.com/mcfabre
Per molts anys, Andreu!

(Discurs final, adreçat a la lleva d’alumnes de 4t d’eso, als pares i mestres de l’escola que festejàvem el final del curs).

Vosaltres pertanyeu a una generació que ha pogut estudiar íntegrament en valencià. Els vostres pares i els vostres mestres no ho van poder fer. No vau viure el franquisme, ni la Transició, però sou fills de moltes renúncies i d’alguns fracassos d’aquells anys. Fills d’uns anys que els vostres pares i els vostres mestres van viure amb grissor, però també sou, i és bo que ho recordeu sempre, fills i filles del treball incansable dels vostres pares i d’un equip de mestres incansable, que com a pares i com a mestres ens hem guanyat socialment espais decisius. Sou una generació que, per exemple, ha gaudit de ser educada en llibertat i en valencià.
Ara comença el vostre temps, realment, fóra de l’escola i fóra d’aquest ouet. I caldrà que la generació de l’escola en valencià de la qual formareu part sempre, si no hi ha renúncies, feu alguna passa endavant. Caldrà que sapieu revoltar-vos contra la uniformització, el silenci i la invisibilitat, però caldrà primer que sapieu destriar contra quin silenci i contra quina invisibilitat, fins i tot, contra quina uniformització.
Existiu. Tenim l’escola i el treball constant de milers de persones. Tenim la música, les cançons, els poetes, i algunes petges que ja hem anat deixant malgrat tants dificultats. Hi ha qui us dirà que no som res, encara. Per veure si així aconsegueixen que deixem de ser. A vosaltres us toca, juntament amb d’altres joves que avui també acaben l’escola obligatòria, de ser capaços de construir el vostre propi relat del país que us toca de viure. Heu demostrat tenir molt de present, heu de decidir què voleu dir sobre el futur.
Sobretot, no dimitiu mai del vostre compromís, de ser persones en el sentit moral i ample del terme. Fins i tot mantenint-vos fidels a la vostra diversitat, en ocasions divergents. Aquest equip de mestres que ha treballat per vosaltres i a favor d’uns ideals nobles i nets, està convençut que aquesta diversitat que representeu, si la sabeu gestionar adequadament, us farà més forts, i ens farà més forts, als mestres i als pares. Que en gaudiu amb profit de la vostra llibertat, que sapigueu fer ús d’aquesta formació de l’escola valenciana, que tingueu tota la sort. No us decebeu, ni dimitiu, ni renuncieu. Aquest país es va bastir massa sobre això, i ara ens cal la vostra veu, lúcida, lliure, íntegra.
Cada any passa aquest miracle, que aquest equip tanca un altre projecte de formar i educar amb les famílies una nova fornada de joves. Nosaltres continuem, dilluns mateix, preparant el projecte 2009-2010. No ho fem gratuïtament, però hi posem un entusiasme i un esforç que és un compromís que va repetint-se, que ve repetint-se, des de l’any 1975. Com milers d’escoles, som nosaltres qui eduquem els xiquets i les xiquetes de les pròximes generacions, som qui farem conèixer i estimar la llengua que parlen, la terra on viuen. Però han de ser ells, vosaltres, amb el suport de pares i mestres si el necessiteu, qui haureu de resoldre aquesta paradoxa, el missatge pesimista valencià, per convèncer-vos que l’ara i i el demà són vostres.

(post:el discurs és una còpia adaptada de la introducció que Jordi Muñoz, professor universitari, i exalumne d’escolagavina, ha fet per al tercer volumenet de ‘País València, segle XXI. Reflexions i experiències de la generació que ve’, editat per la Universitat de València. Supose que el manlleu del missatge no li sabrà greu. Com a penitència, ja he començat una campanya particular a favor d’aquesta lectura, de la qual aniré parlant-ne en propers apunts.)

L’escola és confiança, afirma Gregori Luri en el seu llibre «L’escola contra el món», que en realitat és una aposta a favor de l’escola, dels mestres, de l’educació. Hem acabat un nou curs, una altra etapa d’aquesta volta de xiquets i mestres, de famílies, que no acaba ni s’acaba mai. En realitat, l’escola no s’acaba mai, i per això el repte és un continu, una idea d’activitat infinita; l’educació ja fa segles que pega en aquest sentit i, no sé si ho puc dir, en manta coses no penseu que hem avançat gaire. Ara, llegint algunes aportacions dels alumnes de sisé, no hi perdem la confiança, que és el que demana el Gregori al seu llibre:

 – el millor de l’escola és aprendre amb la gent que estimes, els teus amics.
– molts mestres diuen que l’escola és l’assaig de la vida.
– el millor de l’escola és ella mateixa.
– ara que som xiquets tenim la capacitat d’aprendre.
– l’amistat és molt important a l’escola, és el que et fa continuar endavant.
– és una part important de la nostra vida.
– sense amics, l’escola seria un lloc avorrit.
– és el lloc on em tinc d’esforçar i traure el millor de mi.
– l’escola ho té tot, encara que té coses no gaire completes.
– és la meua segona casa.

– …

La sort també és poder escriure cada any la introducció, a la memòria del curs, com a director d’un equip que ens repta cada any a treballar de valent per guanyar-nos l’alumnat, el futur, el goig de fer i comprometre’ns. Per molts anys!

[a ritme del cant del Misteri d’Elx, per anar obrint sentiment.]

Són els xiquets que comencen avui les vacances; els mestres continuen preparant informes, memòries, reunions, balanços, i encara propostes noves, millores… Però avui gaudim d’aquest moment final, que cadascú viu i prepara a la seua manera. El nostre cas particular ens ha portat a tancar amb música i amb teatre, totes dues opcions ben encertades, per la tria, perquè també ens fa tancar amb una manifestació popular, de participació col·lectiva, d’agraïment a tanta gent com ha fet possible un nou curs, la feina feta un any més. Dubte que els xiquets, com els mestres, no dediquen molt del seu temps a córrer, a banyar-se, a fer nous cursos i nous tallers, entre colònies, campaments, trobades, viatges, ofertes municipals, associatives…, que també és una manera de fer escola, de continuar aprenent a ser, que deia Pasqual. Com els mestres, que farem una parada entre viatges, lectures, cursos i altres excuses, per incorporar noves i noves maneres, al curs que començarem a setembre.
Com deia el nostre presentador, Joan Garcés, a l’obra Strange Show, un futur crac del teatre i de la comunicació: ‘benvolgut públic, dones i homes, en aquest espectacle de números diversos, l’escola els ofereix una autèntica barreja: circ, cabaret, poesia, humor, equilibri, sentiment, música, teatre, aprenentatge… Passen, no s’ho perden, l’escola els envia tot d’aprenents a l’ample món, en aquestes falses vacances, i ara tots, cadascun dels ciutadans, de nosaltres mateix i a qualsevol racó del món, és també un mestre en potència. No els decebeu.

Diumenge es van lliurar els premis Baldiri Reixac, en la categoria de treballs d’alumnes, a l’Espluga del Francolí, Conca de Barberà. El bon treball dels alumnes ens ha fet pujar uns quants anys, a rebre el reconeixement de la Fundació Carulla i del jurat que fa la tria. No cal dir que els premis són una aposta a favor de l’escola catalana de tot el país, potser que siga l’única, que aplega tantes escoles almenys d’una punta a l’altra del nostre territori –per als llepafils, del territori de la llengua catalana. Fins ací, tot són lloes, sens dubte, a la Fundació, a l’organització, a tant d’esforç i a l’ajut econòmic que rebem les escoles. No hi ha cap altra institució em sembla que faça aital aposta i es crega d’aqueixa manera la nostra escola.

Però diumenge el protocol dels discursos no sisgué gaire encertat. De fet, el descencert es va apoderar de l’acte, pel que fa a tenir una petita consideració de les escoles que veníem de fora del territori central, de fora de Catalunya, vaja. Cap referència, cap recordatori, en cap dels discursos, i n’hi ha hagué a manta i alguns de massa llargs o de poc situats, davant milers de xiquets, home. Fins i tot el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va centrar-se a parlar exclusivament de la llei d’educació i de la Catalunya estricta, i no va fer cap, però cap menció a l’escola valenciana. Hi havia gent de Carcaixent, d’Alcoi, de Sueca, de Cocentaina, de Guadassuar, de Picanya, però ningú no en va fer cap esment de València i de la seua escola. Tant és així que, de les vint personalitats que hi havia assegudes a la taula presidencial, ningú no va reparar a convidar cap valencià, i això que tenien a tocar Diego Gómez, president d’Escola valenciana. Ni quan aquest va pujar amb la seua escola a recollir un dels guardons, no en van dir res de res, tu. Com diu el Vicent, n’hi ha més blaveros a dins que a fora, almenys a dins de la Catalunya estricta. L’oblit dels valencians va ser complet; no sé si enguany n’hi havia cap premi per a les Illes, o per a la Catalunya Nord,, d’Andorra sí que n’hi havia.
Supose que l’any que ve, això ja no passarà. Potser que no ens conviden, als valencians, i assumpte resolt. Ai, si el Lluís Carulla alçara el cap.

Vet ací una altra agressió conscient, planificada, orquestrada des del Govern valencià, amb tot de detalls, recursos, males arts en definitiva. Cent mil xiquets valencians no poden fer ús d’un dret fonamental, aprendre a l’escola amb la llengua dels valencians. vet ací, de nou i repetit per decret de qui ens governa, fa tres-cents anys, per decret de Nova Planta, el resultat d’una eficàcia total. Cent mil són molts, és una gernació, de futurs valencians que no podrann estudiar en valencià. Any rere any, malgrat la queixa d’escola valenciana, malgrat la denúncia, malgrat l’exigència de mestres i escoles, de famílies convençudes que, dins el moviment d’escola valenciana, hi ha l’escola més viva i dinàmica. 
Però, on podem queixar-nos? Qui ens farà cas? Per què som els valencians qui paguem una política de trolls, ases i homes de dubtosa intel·ligència emocional? Els polítics? Els jutges? Els governs? Els mitjans afins? Qui, qui ens empara davant la incompetència?

De tot plegat, sens dubte, hi ha un rerefons social, un quantitat de gent important en diferents àmbits de la vida social que va fent, al marge dels corruptes que ens governen i els jutgen. Però això no compta suficient, no atura el setge, ni la batalla que ells continuen, fa anys i panys, emparats, ells sí, en una escleròtica democràcia de pa i raïm, malgrat que, fa molt, el pa i raïm era una menja exquisida.
Resultat, cent mil xiquets i xiquetes es quedaran sense escolaritzar en valencià enguany, malgrat que els pares ho voldrien, perquè l’oferta dels valencians que són al govern és una oferta contra els valencians mateix.

Rita, Camps, Rus, Costa, Fabra, ja podeu anar omplint places de bous, i continuar enganyant innocents. La corrupció educativa que governeu és més cruenta encara que l’altra, per la qual, segurament, sereu jutjats. Llàstima de jurat que avalués el nivell cultural i educatiu dels que, segurament vosaltres en això tampoc no sereu d’acord, teniu una responsabilitat mínima.

El tio Emilio anava mostrant alguns estris que havia portat a l’escola perquè els xiquets de quatre i de cinc anys entengueren com era la vida al camp, fa gairebé setanta anys. Ensenyava les tisores de podar, per exemple, el collarí de l’haca, parlava d’haques amb aquell goig que solament els homes del camp, d’una època, recorden, que sembla que els veus com aparellen amb el temps els animals amb aquella estima; parlava el tio Emilio sense parar, i anava cabdellant històries una rere l’altra: s’ha tret una clau grossa, de ferro, d’un pany de porta ara impensable, i n’hi havia, segons que explicava, de més grosses, tote a les portes posades, dia i nit; parlava dels jocs populars de quan era xiquet, l’escampilla, la trompa, i un altre que ara no recorde el nom que ell ha dit tan especialment amatent: de primer calia trencar un tros e cartó de les antigues capsetes de mistos, i després amb unes xapes de ferro que els feia el ferrer, quadrades, jugaven a traure’ls del rogle, quan no era jugar amb aquells bitllets de tren de cartró, tan magnífics.
Els xiquets s’estaven asseguts, però ja anaven més a menys a la seua, i ell, el tio Emilio, que ho sabia i feia veure que no destorbaven ni res, ens explicava als mestres com era la seua època de xiquet, al poble; filava el discurs extraordinàraiment, sense guió, i es notava a les clares com tenia ganes de contar aquelles històries, que eren sens dubte una part principal de la seua història, i de la nostra sens dubte: ‘La millor època que vaig passar va ser en esclatar la guerra. Mon pare se n’anà al front, i jo vaig estar a la dula, sense pare, sense escola, vivint feliç tot el temps; quan tornava a casa, perquè ma mare no em pegara per aquell viure, trepava fins a una parra que teníem, o m’enfilava a la figuera. I l’endemà tot començava de nou. A Bétera hi havia alguns forns que treballaven per al front, per enviar-los pa, i si t’espavilaves, podies atrapar un tros d’aquell pa i no calia tornar a casa a dinar, perquè amb poca cosa passàvem. Després que acabà la guerra, amb deu anys, ja vaig posar-me a treballar, recorde com se’ns gelaven els dits plegant olives, feia un fred que pelava, però mon pare encenia un foc i escalfava unes pedres. Quan ja no aguantàvem les olives amb les mans, que teníem els dits erts, agafàvem aquelles pedres i revivíem de nou, i una altra vegada a plegar olives.’
 
No va poder anar gaire a escola, el tio Emilio, perquè calia treballar, i l’escola, si anaves de nit, valia dos duros, una cosa impensable. Però ell ja va adobar-s’ho per aprendre: ‘M’ha agradat sempre llegir molt, a casa teníem llibres, i jo em passava moltes hores llegint. Llegir m’agrada molt.’
Sort que l’escola encara pot recuperar una part de la història, aquella que és autèntica, nostra, la que no és escrita als llibres, en la seua major part, i per això paga tant la pena, de fer venir els iaios a explicar-nos el viure que va fonent-se en l’oblit, sense que puguem fer no res, si no és escoltar-lo atentament, això que avui ens explicava, amorós, impagable, el tio Emilio de Bétera.

Els encants de Picanya, el Taller de teatre a la Pobla de Vallbona, bous a Bétera, traure llenya a Sant Ramon (ací sort que em va ajudar Vicent), preparar el Bassó perquè puguen polvoritzar per al poll, tancament de la matrícula per al curs 2009-2010, encara els efectes de la tornada de Badalona, per participar en l’encontre d’escoles en Xarxa; adobar la primera gran setmana del final de curs, sempre espaterrants, els finals; enllestir l’escola d’estiu, la matrícula i la distribució de publicitat (cal arribar a cobrir despeses), adobar els viatges, les colònies, la memòria, les jornades de formació, atendre les famílies que no han aconseguit d’entrar-hi, preparar els equips de l’any que ve; participar de la setmana esportiva i de les olimpíades divendres nit; quedar amb Ferran per destriar els textos de l’exposició dels moriscos; pujar a l’Espluga, a recollir un nou premi Baldiri Reixac, telefonar el meu germà per explicar-li que la tensió no em baixa de cap manera, obrir el reg de l’Horta, perquè els arbres són massa secs i no es deixen empeltar, agrair a Vilaweb la visita dels nostres alumnes a la redacció, felicitar els alumnes per un comportament exquisit, pel treball que van presentant, pair tota la setmana de celebracions i victòries, això de Guardiola és de mestre, de mestre gran, i encara sargir els traus dels petits detalls, abans d’anar a dormir. Encara sort de juny, que els dies més llargs deixen assaborir tanta claror com necessita l’esperit. 

Enguany, l’encontre d’Escoles en Xarxa s’ha fet a Badalona, a l’espai Betúlia. Escoles en Xarxa, intercanvis a primària, és un projecte de Vilaweb i Omnium, per relacionar les escoles del país a través de la pràctica del periodisme digital, un treball que dinamitzen la Gisela, l’Esther i la Rosa Boixaderes a més de l’equip tècnic de Vilaweb que li dóna el suport en molts sentits. És de les poques ocasions que tenim les escoles del nord i del sud, i les que són enmig de la mar, de trobar-nos un dia, unes hores, per això mateix és un projecte tan necessari. Cada colp menys ens trobem les escoles del país, així que qualsevol iniciativa en aquest sentit és doblement necessària. Més encara quan fem tants intercanvis amb Europa i, no és casualitat, anem perdent el sentit pedagògic de trobar-nos nosaltres mateix, enmig de la complexitat de país que vivim, el nord i el sud. Home, perquè a Barcelona no obliden que, el valencià, també és la seua llengua. 

Post: si la setmana passada CiU votava contra una esmena d’ER a favor de la reciprocitat de TV, ara és el govern valencià, qui prohibeix qualsevol reciprocitat amb Catalunya. És una venjança per la persecució judicial a què tenen sotmés Camps, Costa, Fabra, Campos, i tot el rastre consegüent de botifarres amb oli. Potser que també per la victòria a Roma. Amb les males arts, podeu pensar el pitjor.