Ulisses20

Hem tornat al segle XX, que malgrat que va ser un segle de màxima complexitat, té suficients alts-i-baixos com per deixar-lo oblidat uns anys. No, el retorn no m’ha agradat gaire, aquest viatge al passat no ha sigut agradós ni voluntari: però és el més semblant al que patim ara mateix, el passat i la incomunicació, des que una avaria, encara no en coneguem l’abast, ha fet caure la xarxa de l’escola, la connexió amb l’exterior, els correus, la informació, l’administració, la xarxa interna… Els tècnics han treballat durant tot el dia, fins ben tard, però no han aconseguit cap dels propòsits, ni solució d’urgència, ni cap via ràpida, ni botella d’oxigen. Res de res. Han acabat per entrar una furgoneta i emportar-se el servidor, els discos de seguretat, el perifèric major, el cablejat, els llums, s’ho han emportat tot, perquè no tenen ni idea d’on és l’errada, però la cosa no pinta gens bé, perquè les cares eren un poema del XIX, un drama, una mort que s’anuncia fulminant, terrible. Fins en aquesta hora no he reaccionat, de com veig que la cosa pot afectar-nos, pel que fa a la infrastructura i a la comunicació, sens dubte. Però també, pel que fa a l’esperit i l’ànim. Ara mateix, en el segle XXI, la incompetència tecnològica pot enfonsar un projecte carregat de bones intencions. Fins i tot un projecte sòlid, de molts anys d’experiència. És veritat que som una empresa petita, però no sé què passaria si fórem una empresa petita de primera necessitat. Bé, almenys això ens salva l’ànima, l’escola encara no és una empresa de primera necessitat.
Creuaré els dits, tocaré ferro i a veure si demà, que és Sant Blai, tenim més sort. Avui, la Candelera prou que ens ha tocat la col.

Milers de mestres explicant Gaza a l’escola no és una imatge lluïda, sobretot perquè ara mateix, Gaza, repressenta el més fosc de l’ésser humà. La guerra, la destrucció, la venjança, la neteja, la provocació constant, i encara pitjors lloes. Potser que faríem milers de versions diferents del conflicte, cadascuna amb raons i desraons a favor i en contra, tants mestres davant els xiquets, explicant-los que així va el món, a Gaza i a més indrets, pam amunt pam avall. Malgrat la complexitat, ja fóra bona la imatge, milers de mestres explicant cada dia què passa el món, provant de no evitar-lo, almenys. I la feina no és senzilla. És més senzill continuar fent classe sense més, com si no passés res que afectés la nostra consciència. Però avui les imatges dels telenotícies sóm massa contundents. Excessivament contundents. Aquell vídeo on un parell de xiquets expliquen com van assassinar els germans i la mare, després que els hagueren confinat amb centenars de persones en una casa reduïda, no és fàcil d’esborrar. Com no ho són les imatges que ofereix l’especial i els enllaços de Vilaweb. Els mestres ho tenim cru, difícil, per fer comprendre el món, per esbrinar què passa al món que tot de mitjans coincideixen a fer-nos arribar al nostre país. Els blocs mateix són un espill políedric del conflicte, contra Israel, contra Hamàs, contra la mort, contra el preu tan alt de la guerra, un conflicte que dura centenars, milers d’anys, un conflicte bíblic i actual, contemporani, que no troba el tap de l’aigüera enlloc.
Au, mestres, expliquem-nos què passa, posicionem-nos, vivim com és de complexa la realitat, el coneixement que volem ensenyar, aprendre amb tot de reptes que ens posen en evidència. Ara imaginem-nos la situació real de les nostres escoles (respireu, és un exercici simulat) si damunt haguérem d’esquivar, ara sí ara també, com cauen les bombes i els coets, a una banda i a l’altra, del pati de l’escola, cada mitja hora. Imaginem-nos que la nostra preocupació no fóra exclusivament assegurar-nos que els xiquets no passen fred al pati, que juguen, que siguen feliços… Avaluem-nos, després, el coratge de saber explicar què passa al món, davant els nostres xiquets, sense por.

He baixat a l’escola de matí, de fet encara hi sóc, perquè els tècnics encara no han adobat els nous enginys tecnològics. Com han enviat la meitat dels tècnics compromesos, s’hi han d’estar el doble de temps per acomplir amb la feina aparaulada, però ja m’han ben fotut. M’han assegurat que acabaran pels volts de les sis, així que, allò que de bon principi era una paciència infinita: sí, d’acord, bé, cap problema…, doncs va convertint-se en un desfici, amb el deliri de caure, un colp més, en el parany de ser massa bonhomiosos. Res, que no sabem enviar a pastar fang més de quatre vegades els passarells. I ves que tinc feina al poble, per exemple adobar els ametllers abans no acabe l’any. També és cert que, a l’escola, tinc obligacions, però no l’esme suficient per començar res de complicat. Home, l’escola, sí, però… Tampoc ara és el principal. He tancat els regs, perquè ha plogut i encara les previsions són de ploure més; repasse portes, fins i tot adobe tanques de filferro, perquè no passen tot d’animals als patis i ho deixen cul per amunt. Prou, va dir algú, per salut, i prou, almenys queixem-nos. I tenen raó, més que els sants, als quals se’ls perdonava tot, fins i tot que no teniren raó. Al remat, la feina mai no se’n va. L’endemà encara hi és, i despús-demà i l’altre. Sempre n’hi ha, de feina… El desfici, caguenmi, dos quarts i aquells encara no diuen res. Em tem el pitjor.

‘Som un país de mestres. Com som un país d’escoles, i de societats molt dignes, de societat civil.’ Agafe les paraules d’Antoni Furió anit al sopar dels Premis Miquelet, que organitza la Societat Coral. En faré un repàs de la setmana, en tres capítols, una setmana per mi de goig per tres esdeveniments de categoria, sòlids, d’una qualitat que ensenya quin tipus de país podíem arribar a ser, a poc que encertàrem com.
Ahir vam prendre el centre de València, els mestres, l’escola en majúscules, empesos per una Plataforma que té pegada, poder de convocatòria, però que, com diu Josep B., ha de millorar els discursos i convertir-los en positiu. N’érem molts milers de valencians vinguts de totes les comarques, els uns i els altres, amics de l’escola, comentàvem quin goig feia tot plegat, de veure fins i tot pancartes de Torrevella reclamant que una altra escola és possible, amb uns altres governants. ‘No ens esperàvem aquesta participació, aquesta crida, una gernació tan significativa com entusiasta, una nit que feia molt de fred, molt, a València ciutat.
 
Quan el cap de la manifestació ja era a la plaça de la Marededéu, encara no havíem eixit molts centres de la plaça de Sant Agustí. Tinc comprovació d’aquest fet de persones de molta confiança. Ocupàvem el carrer Xàtiva, el carrer Colom, la Glorieta, carrer la Pau, la Reina i tots els accesos a la plaça de la Marededéu, carrer Cavallers i els voltants del palau de la Generalitat, i encara molts instituts no havien eixit de Sant Agustí. Quin èxit, doncs. No ens van rebre, ni ens van felicitar, els nostres polítics, ni el president ni el conseller-forense, però tant se val. Sabien que érem allà, molts milers de valencians (entre seixanta i vuitanta mil deien les veus més asserenades; cent mil, que no són poques, les més entusiastes). Ells sabien que érem allà, i aquell helicòpter tan modern que ens perseguia el recorregut i la presència, segur que els informava de què passava anit a la ciutat.
Hi havia eufòria perquè hi ha capacitat de crida, de compromís. Per això la Plataforma per l’escola (ells en diuen pública, exclusivament, quan haurien de dir ‘escola’, en majúscules), també n’ha d’aprendre, de fer discursos entusiastes, en positiu, de goig. No podem, com fins ara, de dir no, de dir no exclusivament. Podem, hem de cantar-ho fort, podem aconseguir l’escola que volem, podem guanyar l’escola d’avantguarda que necessitem, som mestres i hem vingut a dir-vos, senyors polítics, que nosaltres podem, contra falques i destorbs, guanyar allò que l’escola necessita. L’escola que necessita el país, entre més coses.

Anit vam guanyar més que una presència important a la ciutat. Vam demostar la capacitat d’un moviment per l’escola com, possiblement, Europa no ha viscut mai. Amb escola valenciana tot es possible (ho demostra cada any amb les Trobades, el Sambori i els Congressos), i amb una Plataforma per l’escola en majúscules, serem capaços d’aconseguir-ho. Enhorabona als mestres, a les famílies, als joves que hi van participar, als xiquets. Per molts anys.

Diumenge, 23 de novembre, segons recull la pàgina d’ESCOLA VALENCIANA, farà 25 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Va ser a partir de 1983 que es va regular per llei l’ensenyament de la llengua a l’escola. Fins aleshores, solament que hi havia voluntarisme, molt d’entusiasme, un cabàs d’il·lusió i ja tiràvem endavant, però no hi havia una normativa que regulés el seu ensenyament, tret d’alguns exemples esparsos al voltant de la ciutat. D’ençà d’aquella aprovació ha plogut, hem aconseguit molts guanys, malgrat que no tants com pensàvem. Les dades ho diuen tot: si bé n’hi ha milers de xiquets i de mestres que fan l’aprenentatge en valencià, no arribem al 30% de la població escolar. No cal dir que la llei ja era una cosa tímida, de poca obligació, llavors i ara, i per això els diversos Governs de la Generalitat Valenciana, del PSOE i del PP, no l’han respectada gaire: s’han passat pel ‘muscle’ el mínim per haver avançat en el primer dels objectius: que l’ensenyament en la llengua pròpia arribés a tot l’alumnat. No cal dir que no és ni obligatori que la conega el professorat, i ja s’hi han inventat suficients falques i privilegis, objeccions legals i alegals, perquè la majoria d’escoles no complesquen allò que no volen. Amb tot, volem ser positius, i per això continuem: per molts anys.

No hi ha diners.
La crisi és un canvi que ens afecta a tots.
No queden diners al banc.
La crisi és un moment greu en el qual hi ha canvis o problemes.
La crisi està repartida per tot el món.
La crisi ens afecta a molts.
La crisi ens afecta a tots.
La crisi va de país en país.
La crisi és desesperant.
La crisi mundial afecta greument la gent.
La crisi afecta a l’economia.
La crisi és una situació de confusió.
La cosa no funciona.
la crisi ens envaeix.
Hi ha crisi per donar i vendre.
Tots estem afectats.
Crisi per tot arreu.
Hi ha crisi mundial.
Hi ha crisi per a tothom.
Hi ha un problema al món, que afecta a molta gent.
Els preus pugen i els bancs es queden sense diners.
La crisi és un horror.

He apuntat la primera frase d’uns textos individuals, on cada xiquet explica què és i com veu la crisi de la qual, sense voler, els infants també n’escolten a parlar pels descosits. A casa, de camí, a l’escola… He suposat que podia ser una nova aportació al diccionari col·lectiu sobre crisis mundials, una visió des de l’escola; tampoc no afectarà negativament la borsa, un toc descriptiu a la ratlla dels onze anys: -Què pensen els xiquets sobre la crisi? Com els arriba? Com expliquen allò que senten a dir als pares? Com els afecta quan el pare o la mare es queda sense feina? Si m’anime, més endavant vos copie un dels textos sencer. Potser ajude tant de banquer moralment expert. 

Vuit-cents quilòmetres si fa no fa, vuit hores de cotxe després, sóc de nou a Bétera. Un viatge no gaire cansat, energètic, fins i tot, per com el dinar d’avui, a la vora de la mar Cantàbrica, amb la imatge d’aquella escultura de dona que espanta més que no acull, en dir adéu als immigrants que van marxar fa molt, era fet amb productes d’una contundència inqüestionable: fesols, xoriç, creïlla, porc… ‘en voleu més?’, aquell home no sap que he de fer tota aqueixa carretera que travessa Astúries, Espanya, i arriba a València, de vegades enmig de no-res, malgrat que em deixe un paisatge, aquest sí, bell, mig nevat, i un fum de converses amb mestres i directius de cooperatives de gran prestigi: sobretot ens fem amb els nostres, indubtablement, també amb els bascos i amb un parell de dones de La Corunya. M’he perdut la cloenda del Congrés i un sopar final de festa, però vinc igualment satisfet del treball i de les aportacions de gent que fa veritable investigació perquè l’educació rutlle, avance, contra l’actitud valenciana que, sense acusar-la directament de ximple, algun ponent ha descrit de malèvola. A tanta distància, l’esperpent es veu com un malson impossible. Ara ja toque de peus a terra.

Anit n’érem uns quants milers a la plaça Manises de València. Un èxit dels organitzadors, i dels participants. De nou, l’emoció de veure una bona resposta. Fins a cinc mil mestres, potser, comptant que n’hi havia alumnes i pares. No gaires, no us penseu. Per dilluns, 20 d’octubre, que torna a haver-hi concentració (la posició administrativa cada minut que passa va endurint-se i enrocant-se en l’absurd), caldrà convidar els pares perquè ens acompanyen. Caldrà començar la crida, de més mestres i de pares, per omplir de nou la plaça.
Pacíficament, després d’una hora llarga, la gent ha començat a marxar cap a casa, perquè demà treballem, i caldrà continuar explicant a l’aula, a les assemblees, als webs, a les reunions de pares, com anem ordint un pla en defensa de l’escola, a esquenes de l’administració, com gairebé ha passat sempre, des que van matar la República, i veges si no ha plogut.

**Al debat d’avui a VilawebTV, malgrat que també n’hi ha una posició enfrontada, entre el conseller de dalt i el món educatiu, cal veure el nivell de diàleg d’ambdues parts. Quina sana enveja, malgrat la distància i el desencontre. VilawebTV

Més de cent persones hem resistit aquesta nit a l’IES Enric Valor de Picanya fins a passada la mitjanit. Entre més coses, avui alguns hem fet quinze hores d’escola. A migdia, el Consell Escolar Municipal aprovava de donar suport al claustre de l’Institut Públic, que a partir d’ara deixarà de fer el sainet sobre ciutadania i llengües. Solament el vot contrari de la Inspecció descriu com hem viscut una reunió on, mestres, representants de les famílies, dels sindicats, de les associacions culturals i de tota la societat local representada en aquest Consell, volíem fer-nos entendre, i fer entendre al representant de l’Administració, l’inspector, d’una mesura absurda. 

Joaquim Prats assegurava que el curs escolar a València és genuïnament valencià, no podia ser-ho d’una altra manera: una falla. Parlava sobre la ciutadania i els dos professors que hauran d’ésser a l’aula per explicar que collons és ser ciutadà del segle XXI, que és al capdavall del que tracta l’assignatura nova, però explicada en anglés, perquè una part del nostre alumnat no en pesque res de res (sobretot pel baix nivell d’anglés del nostre alumnat).
Joaquim Prats és valencià, responsable d’educació a Catalunya, i ja sabia de quin tipus d’opereta parlava, quan es referia al Conseller valencià d’educació.
L’opereta es completarà quan el mateix Font de Mora passe a parlar-nos en anglés, als mestres valencians, per explicar-nos què hem de fer amb l’absurd, el caos i el sainet. S’atrevirà, el conseller ardit, a encomanar-nos explicar valencià en anglés, per anar pelant els gramàntols de responsables que patim.

Avui mateix, a CatalunyaRàdio, el Conseller Maragall explicava que l’inici de cada curs hauria de ser un goig, pel repte i l’aventura que representa un inici nou, de feines i projectes a fer, de tanta gent com els mestres han d’ajudar a aprendre, que han de guiar en l’estudi. De la tercera hora de castellà, un autogol desitjat per la pròpia casa, que ens imposem sense embuts catalans i valencians, malgrat que sabem que no n’hi ha xiquets que no sàpien castellà en aquest país, el conseller atuïa paraules al vent, sobre la importància de dominar amb solvència les llengües. En canvi, n’hi ha milers que no coneixen la llengua, ni en fan ús, ni en faran mai, malgrat les lleis, la bona voluntat i els esforços de tants mestres amb tant de coratge.

No avancem, si el nostre mirall és a ponent, reflectint-nos com i què hem d’ensenyar. Si el referent és Madrid i què diu Espanya, els nostres avenços seran morals, però gens pràctics. Ells, els altres, sí que son eficaços. Mai no peguen en fals. O és que pensen posar dues o tres hores de català, a les seues escoles d’Extremadura i Castella? I si les posen o no, ens hauria de bufar l’orella?
Mentre no siguem nosaltres qui decidim, no anirem bé. Tot seran pedaços i remeis, però no farem suficient camí.
Ara, malgrat tot, comencem de nou amb el repte de continuar guanyant, futur o destorbs, amb avenços morals si voleu i amb l’esperit de tallar algun dia el llast umbilical d’Espanya. Pert salut mental, i educativa.

Realment és avui, ara mateix, l’últim dia de curs a primària i infantil, a València. Dilluns acabarà secundària, per bé que hagueren pogut tancar el mateix dia; total, si les avaluacions ja són fetes. Quan dic al sarró vull dir amb la feina feta, i el deure i la responsabilitat que fos ben feta, que senzillament és preocupar-nos de millorar cada dia, de tenir el goig de començar, d’observar què passa al món i com l’escola pot aprendre a interpretar-ho. D’aprendre de tants errors. Cada any, fotre. Per tot això fa il·lusió haver participat, un any més, dels aconseguiments de l’escola, de continuar compartint l’ofici de mestre. Ves que els últims dies són de complet estrés per als equips docents, entre avaluacions, informes, reunions finals, balanços, memòries i, encara, els detalls d’anar dibuixant com serà el curs següent. Tot aquest bull d’idees i d’esforços compartits, d’atenció a alumnes, de lliurar-los els últims consells, de pensar maneres perquè el retorn siga atractiu, de sentir-nos satisfets per allò que fem, de preocupar-nos constantment per l’educació, per la cultura i el coneixement, demostra el coratge de l’escola, i que els mestres, la major part dels mestres que es creuen allò que fan, són veritables herois. Per molts anys.

Avui, a València, Gonçal ha estat doblement acomiadat. Doblement agraït, de manera emotiva, planera, tocant a tranquil·la. Ni al pati de la Universitat Vella, davant la presència atenta d’un altre savi, Lluís Vives, ni al crematori municipal, no hi havia polítics, o no hi havia gaires polítics. Els que n’hi havia, no pintaven. A València, El país perplex de Marqués encara funciona com el primer dia. Per subreal, per kafkià, per impune. Per això mateix, ni el President de la Generalitat, ni el Conseller d’Educació, ni cap representant de la Institució política valenciana no ha estat present a cap dels actes de comiat del mestre. I continua sense passar res. Viuen tan tranquils d’esperit, els cagamandúrries, amb aquella inacció i la panxa plena d’indecència, que mai no els passa res. Després vindran tot de xulos i putes del vaticà i de la fórmula 1 i els nostres polítics perdran el cul per posar-los la millor estora i els millors brodats. Vindran gànsters i mafiosos i Camps i Font de Mora perdran l’oremus a lliurar-los medalles i vítols. És la prostitució política que patim. Amb majoria legal, naturalment, malgrat Canal9.

Davant això, aquesta vesprada hem viscut dos moments de molt de goig al crematori municipal de València: les paraules emocionades de Pep M. Bisbal, deixeble pincipal i amic, ‘Se’n va l’home, però ens queda el mestre’, i les paraules finals del fill del mestre, Anaya fill: ‘Mon pare ens va deixar dues frases finals que vull, ell ho voldria, compartir amb vosaltres, ‘He viscut una vida bella, formosa’, com d’agraït estic, i ‘Us estime molt’. No voldria fer-ho més llarg: quan marxeu, agafeu una o cinquanta-una flors, ell així ho voldria.

El mestre diu adéu, ens ha dit adéu, amb aquella senzillesa que pocs aconseguim al llarg dels anys, que és sobrietat i és coneixement, que solament uns quants saben amanir amb aquella saviesa de l’estudi, de la conversa, del caminar constant, del no parar, d’anar compromés sempre, per l’escola i els mestres. L’home que nosaltres hem compartit i viscut com físicament petit, va quedar-se a València quan era un vell seductor, però ha estat fins a l’últim moment el gran home que tots voldríem tenir sempre de mestre, d’amic. Gràcies, Gonçal.

Aquella nit, després que havíem sopat no sé on, ni deprés de quina cosa (sempre hi havia feina i batalles que atenia), vam passejar pels carrers de la ciutat fins ben tard. Era una de les coses que més agraïa, que fera bo i que la ciutat ens deixés passejar d’aquella manera. ‘No sabeu quina ciutat teniu, deia, quin goig passejar d’aquesta manera. Quin goig, el temps, l’oratge que permet el passeig fins i tot en l’hivern més cru.

Gonçal venia del nord de la península. A València, la nit permet aquell respir entre converses, sense un objectiu, després de la feina enllestida. Sense límit.
Es feia tard, molt tard, però l’hora no importava, sinó el plaer de compartir la conversa sàvia, intel·ligent, sempre didàctica. Les persones que en saben tant, deixen entendre que tu les segueixes, que saps ser, malgrat que massa vegades a penes si pots acompanyar unes passes el seu coneixement.

Ara mateix, aquell goig és un record sublim, davall els arbres del carrer Jesús, o a l’avinguda de Ferran el Catòlic, sense hores, sense rumb. Després, amb el Dyane de mon pare, carregat de lligones i aixades, de matinada, tornava al poble satisfet d’una invitació al coneixement tan particular. D’aquell regal excels de l’amistat del mestre. Del tast d’una nit de glòria. Quina escola, mare.

Gonçal sempre s’estava del costat de l’escola i dels mestres, de l’escola pública, de la renovació pedagògica, de l’entusiasme amb què vivia les coses. Amic de Josep Vicent Marqués, amb qui tenia una bona relació, va fer una pel·lícula d’aquell llibre, País Perplex, que vam anar a presentar junts a Xàtiva, o a Alcoi, no ho recorde bé. La còpia era dolentíssima, d’una qualitat molt baixa, i vam venir capficats tot el viatge de retorn, per com es podia malmetre tant d’esforç per una simple badada.

Vam tenir uns anys de trobar-nos, de participar de coses, fins que li vaig retraure el poc compromís pel país, per la llengua (no va canviar mai, malgrat que s’estigué a València mitja vida). Li va doldre el retret, m’ho va dir expressament, i per això vam deixar anar la relació, vam anar allunyant-nos, malgrat la meua admiració per tant de coratge i passió com posava pel treball i per l’escola. És admirable com va ésser al capdavant de la denúncia, de la lluita i la participació al carrer fins al darrer moment. Va participar per ERPV a les eleccions, quan ja era un petit gran home, envellit, però preferia això a les vacances, a la prejubilació que molts ja anuncien, en viure de funcionaris. Admirable Gonçal, mestre de mestres. Lúcid, xarraire impenitent, inconformista, brillant. De silencis més brillants encara, seductor, estimat Gonçal, davant pares i mares, mestres, explicant-los què calia fer perquè l’escola esdevingués un espai de goig, d’aprenentatge, de respecte, d’atenció als xiquets. Per molts anys, mestre de mestres, Gonçal Anaya.