Ulisses20

Espanya és el problema. No la República catalana. I els valencians ens n’hauríem d’adonar abans de pidolar la misèria i les almoines d’un finançament just. Perquè de justícia, a espana no n’hi ha, mentre ens governe un partit creminal, que s’ha saltat totes les lleis, i ha delinquit anys i panys, al govern i a l’oposició. Ha delinquit amb el consentiment de l’electoral, de l’esquerra, o de la justícia. I ha acabat conxorxat finalment amb el poder judicial i monàrquic. I ha construït cavernes, aigüeres, canonades contra persones i partits que, simplement, pensaven diferent. I no ha tingut mirament, ni ètic ni de cap mena, per tacar la sanitat, l’escola, el que fos, per implantar un sistema mafiós.

Espana i el PP és un problema d’una gravetat internacional. És un estat incapaç d’assumir el deute (una desmesura) i incapaç d’acomplir els mínims democràtics. Europa, si vol, que pose el cap en terra i faça l’estruç, però els espanols “són” un problema que arrossegarà Europa al declivi, si aquesta no fa caure espanya mateix en un pou. Que diguen missa o bufen núvols: ni econòmica ni políticament, espanya podrà assumir cap responsabilitat sense guiatge internacional. Espanya no fa política ni construeix coneixement, desfà i viola lleis, economia i patrimoni. I corseca la feble democràcia que, deien alguns, volia bastir-se després del franquisme.

Els cants feixistes d’aquests mesos, la deriva política i judicial, l’animadversió a la democràcia mateix i la tolerància a la violència ha obert el meló feixista en el segle XXI a les institucions espanoles i, de rebot, europees. Quan Europa diu no a Catalunya, ja sap què fa?, a qui donarà suport?, a canvi de quin preu? Sens dubte que ho sap, i encara sembla que, a segons qui, encara els convé.

Ningú no amaga com és de criminal el PP i el seu govern (ahir mateix una d’ells ho deia a través de la veu de fiscals). Ni Europa, ni espanya mateix. Però internament (Podem, PSOE, EU), prefereixen el suport a aquest cant feixista en canvi de fer net. I al PP, l’excusa de la República catalana li ha valgut per traure cresta i dissimular el fracàs del seu govern. Fins al punt d’arribar a carregar-se la democràcia, la llibertat d’expressió i els mínims ètics d’una política europea, amb l’esquerra espanola, i a la cara dels líders europeus.

Brussel·les no és idiota, i saben de sobres qui són i com els polítics del pp.

Sense política democràtica, i sense economia, al PP li quedava la guerra bruta contra la democràcia: ordir un conxorxa amb el poder judicial i assegurar-se suports polítics de pocavergonya però suficients per liquidar l’esperança democràtica mínima. No oblidem que el PP, malgrat tot allò que s’ha destapat, també compta amb un suport electoral important, còmode entre cants i proclames falangistes. I si el consentiment internacional no és gratuït, Europa té un altre problema gros… O potser confia que el feixisme franquista no serà tan creminal com el viscut en altres moments de la història?

«En un moment tan difícil per a la vida política d’Europa, les màximes desemmascaren la mesquinesa d’un Parlament d’Europeu en el qual la solidaritat és trepitjada cada dia pels interessos particulars d’aquesta o aquella nació. Han calgut milions de morts al Mediterrani per fer entendre que el problema dramàtic dels immigrants que busquen la dignitat humana no és un afer exclusiu  italià […] La política fundada en l’interés exclusiu de l’estat singular no produeix bons resultats. Ni en el pla econòmic ni social. Proliferen vells i nous partits  que, aprofitant-se del sofriment generalitzat, fomenten intolerables formes d’egoisme i de racisme per satisfer ambicions electoralistes momentànies. Si Europa no transita pel camí de la solidaritat, serà difícil imaginar un futur al vell continent.»

Nuccio Ordine, sobre Montesquieu ‘Clàssics per a la vida’ Quaderns Crema

El PP, C’s i PSOE ja han anunciat públicament el colp feixista contra el parlament i el govern de Catalunya. Unes hores després que es lliurés un premi a la concòrdia (!) als responsables màxims d’institucions europees. Una prostitució pública i política en tota regla: prevaricació en canvi de regals, viatges i soparots que paguem tothom. Perquè la conxorxa dels premis a Astúries, lligats a una monarquia amb imputacions, condemnes i llibertats regalades, no amaga sinó la creminalitat d’una escena contra la decència. Res de nou, prostituïm comités olímpics, parlaments europeus, tribunals, per excusar polítiques contra les persones, contra els ciutadans. Contra Europa mateix.

Després d’això d’ahir, el govern d’espanya pretén carregar contra la democràcia a l’empara del psoe i d’unes quants governadors d’Europa. Sembla que el president Carles Puigdemont farà aquesta nit un discurs. Esperem que, ara ací, els tractors no facen el viatge per no res, senyor president, prou de suspensions. Declare activa la independència.

Demà mateix uns quants governs d’Europa, més valents i més honestos que aquests inútils que van anar ahir a Astúries, donaran suport a la democràcia i a la llibertat dels pobles.

El nou franquisme (PP i PSoE) vol Catalunya a qualsevol preu. Això és, per damunt la democràcia, el poble o la majoria. Contra la intel·ligència i contra la llibertat. Això és espana, sinyors, que ja ho cantava Vicent Torrent, que no n’hi ha més, que no n’hi ha més joc. La resta són mamonaes. Ara que se’n parla amb tanta facilitat de les zones de confort, ja sabem què costa guanyar la llibertat. Cadascú que s’arrenglere, a Catalunya, a València, al País Basc, a Espana, en favor de democràcia o de franquisme, sense mitges tintes.

En tancar el president d’Òmnium Cultural és com si haguessen tancat el president d’Acció Cultural del País Valencià, que supose que encara és l’escriptor Joan Francesc Mira. O si encara fos viu, és com si haguessen tancat Joan Fuster, que durant uns anys també va exercir de president d’Acció Cultural. Per ganes del corrupte PP no serà. Potser que Joan Fuster haja sigut l’intel·lectual valencià més gran del segle XX, però aquells malparits l’hagueren tancat igualment. De fet, el van insultar, amenaçar, escarnir, fins i tot li van posar dues bombes a casa… Però ni la policia, ni el govern, ni la fiscalia, ni tota la merda de justícia valenciana no va moure un dit per investigar d’on venien les bombes. Era així, en aquell moment, València, impunitat com avui. És així la justícia espanola, i la policia, i aquests que representen el partit més corrupte d’Europa, el PP: una caguerada antidemocràtica. Un vòmit. Per ells, la democràcia és el mal menor que han d’aguantar, si no poden declarar-se franquistes per fer els seus negocis davant la riota d’Europa. Ahir mateix, els pocavergonyes del pp van indultar uns quants funcionaris i polítics. El PP ves si ha robat milers de milions d’euros públics, ha robat les pensions dels espanols, ha robat en la sanitat, en l’educació, en els serveis, ha robat on ha volgut, i ara ja va indultant-se ell mateix, en canvi de dir que, qui se salte la llei, els trobarà a ells…, si arribaran a ser malparits. Ahir, aquests lladregots consentits de la justícia, van afinar amb fiscals i jutges contra dos homes que representen la societat catalana. Espana i la seua justícia és aquell comú vell al qual anaven a parar les cagueroles de la casa, en una metàfora democràtica que respon a l’inútil de Rajoy, quan diu que ningú no pot anar contra la seua llei, si el seu partit té el rànquing europeu de criminalitat. Aqueixa justícia que perdona clavegueres, sobres, pagaments, indults, violacions, és als ulls d’Europa una merda en un plat. Però els ulls d’Europa encara poden aguantar més merda, de fet poden aguantar molta merda, que sembla que demanen que ploga merda i merda contra els catalans. Europa no farà gaire res més, ara mateix, sinó deixar que en passen de més grosses. Els catalans, i els valencians tot seguit, en les haurem de guisar sols, contra un dels estats més podrits del món. Au, doncs, els cigrons a l’olla i foc a la barraca.

L’article 155 de la constitució espanola és exclusivament per activar la suspensió de l’autonomia. Un article no gaire clar, molt vague, que no té al darrere una llei que el desenvolupe amb claredat, que a mans d’un partit corrupte, el PP, i amb l’actiu dels tribunals espanols, els menys imparcials segons el propi Consell d’europa, és un meló perquè els dròpols puguen fer allò que els done la gana. Realment és el que fan des de fa mesos, quan van decidir saltar-se lleis, normes i dictàmens per amagar la corrupció i el lladrocini que ells mateix provoquen. I ho fan amb violència extrema que després voldrien amagar al món, i amb un esperit antidemocràtic.

Els valencians fa molts anys que patim el 155 de manera encoberta, però tan efectiva com catastròfica. L’economia valenciana és a mans de les decisions de madrit. Fins i tot avui que n’hi ha un govern progressista al País Valencià; però els permanents governs del pp que el van precedir (amb campanyes corruptes i centenars d’imputats) ja decidien d’acord les màfies polítiques del pp espanol i les empreses gànster, no en favor dels valencians mateix.

Pel que fa a al seguretat, el 9 d’Octubre es va veure clar com la policia espanola no defensava els valencians que es manifestaven pacíficament, de matí o de vesprada, perquè els cossos de seguretat a València depenen completament de madrit. Això és, la seguretat dels ciutadans valencians no depén de València. La nostra autoritat en aquest camp és zero, d’incompetència absoluta. Com un 155 aplicat permanentment.

Pel que fa al camp, les decisions polítiques del ministeri d’agricultura no han tingut mai en compte el minifundisme valencià, ni la problemàtica particular dels llauradors valencians, al contrari, les decisions espanoles i europees pel que fa a l’agricultura s’han pres a la contra, de València i el camp valencià. Pel que fa a l’educació, els canvis evidents de la conselleria a València, per exemple una política de major llibertat en l’ensenyament de llengües, és frenada pels tribunals espanols sense vergonya i sense pudor en la parcialitat de les seues decisions. La persecució judicial contra el conseller Marzà i l’escola dels valencians és contínua i sense precedents.

Pel que fa a l’economia, novament els valencians vam patir un 155 encobert: som l’única autonomia que vam perdre, a consciència i traïdoria, tots els bancs i caixes propis, que es van liquidar a euro en favor d’altres caixes o bancs no valencians. I encara pel que fa als mitjans públics, després que ens van prohibir de veure cap mitjà que no fóra en espanol, els corruptes del PP van tancar la televisió i la ràdio valenciana. Si tot plegat no és una aplicació directa del 155, s’hi assembla. Sobretot pel que fa al marge de llibertat de decidir una política pròpia, econòmica, sanitària, cultural, educativa, empresarial, cívica, etc.

Aquesta aplicació soterrada del 155 a València, no treu la responsabilitat pròpia dels  polítics valencians, per la torpesa i la incapacitat en molts d’aquests camps. El cap cot, o el seguiment corruptiu no ens eximeix. Però el resultat el podem resumir amb paraules del conseller d’hisenda valencià: espana és un mal negoci. Un mal negoci per tothom, especialment per als valencians.

Ahir vam seguir la manifestació a Barcelona a través de les xarxes. Allò que en principi havia de ser una crida unionista en favor d’Espanya, convocada per diverses organitzacions, partits i moviments ultres, es convertí en un exemple múltiple d’antidemocràcia, més senzillament, de feixisme pur. El pp ha donat carta blanca a l’agressió i ha ordit una crida a bous que considera legal. El resultat és que han autoritzat que el feixisme senyorege amb impunitat. Sense que els preocupe la salutació nazi, l’odi, l’insult, la premsa mundial, Europa mateix, ni els tribunals (els internacionals!).

Contra l’alegria, el pacifisme i la joia del poble català (deu anys de lliçons de com viure i aconseguir uns ideals), espana envià milers de manifestants que no van amagar a quina cosa venien. Si hom pensava convidar els catalans a repensar què volen fer del seu destí amb violència, colps, amenaces i insults, ho va encertar de ple. Això d’ahir a Barcelona era d’una profunda vergonya. I no sembla que la intel·ligència espanola tinga més alternatives. La calculada repressió policial l’1 d’octubre es convertí el 8 en una solta indiscriminada d’elements antidemocràtics: les salutacions i els clams franquistes no eren gratuïts. PSC, PP, C’s —el ventall polític parlamentari que va autoritzar ahir una invasió feixista tolerada, aüixada pels mitjans i la falange, i per polítics que hom podia considerar sensats o, simplement, demòcrates, és un error polític d’una gravetat extrema, imperdonable. És la intel·ligència zero d’un partit corrupte, que ja hauria de ser il·legal, que compta amb el suport i l’ànim de més partits que han perdut el nord.

Hui a València hem viscut el segon capítol de la jugada. Cada 9 d’octubre —festa al País Valencià— n’hi ha dues manifestacions festives i pacífiques. L’una, cerimonial, protocolària, és una processó cívica en record de Jaume I, el passeig de la bandera de la ciutat, l’oblit del Penó (els blavers ho frueixen molt)… L’altra, a la vesprada, aplega la reivindicació dels valencians: la llengua, l’escola, els mitjans propis, anys enrere l’estatut, la llibertat, el finançament (els valencians ho tenim tot per reclamar). L’una i l’altra manifestació avui han sigut atacades, insults, amenaces de mort, crits d’odi, i una manca de respecte i de dignitat extremes. En aquesta segona manifestació pacífica, una concentració il·legal d’espanyolistes violents i agressius ha agredit la gent amb impunitat. La llibertat que els feixistes tenien per agredir, contrastava amb la sorpresa dels manifestants pacífics que donaven suport a la Comissió 9 d’Octubre, encarregada d’organitzar la manifestació amb el lema “Sí al valencià”. Ni aquest ‘sí’ a la llengua, no poden consentir els que s’autoanomenen defensors a ultrança d’espana. La situació ha sigut tan greu, que les famílies convocades per Escola Valenciana han hagut d’anar-se’n, en perillar la integritat dels fills, i els que han considerat que el dret de manifestació no els el podien robar tres centenars d’agressors, han patit l’assetjament, la violència, els colps, les potades, les escopinades durant tot el trajecte, que ha hagut de canviar-se perquè un altre grup de feixistes havia ocupat violentament els jardins on havia d’acabar aquest cant en favor de la llengua. Això és, la policia espanola ha permés que els agressors perseguiren, insultaren i agrediren durant tot el trajecte, manifestants i periodistes.

La connivència entre feixistes i policia era evident:

—somos los buenos (adreçant-se a la policia), dejadnos que los repasemos, dejadnos que les peguemos, somos los buenos!

—No os paseis, va, os hemos dejado perseguirlos hasta aquí, retroceder un poco, va! (deia el policia rient).

En aqueix moment, els feixistes ja havien carregat contra nostre a l’avinguda l’Oest, a la plaça Sant Agustí, a Barques, a Colom, a més carrers on les agressions contra manifestants que tornaven o havien sigut separats a consciència han sigut permeses. L’extrema dreta ha sigut autoritzada a actuar contra els valencians durant el 9 d’octubre. Amb impunitat. Sentir-se espanol, vestir-se amb la bandera, els permet qualsevol reacció o gest…, tribunals, policia, polítics en principi “demòcrates” que els donen suport, autoritzen la barbàrie. Encara més, ells poden agredir-nos, davant el nostre gest pacífic de manifestar-nos en favor del valencià o del que ens done la gana, i els mitjans (antena3 per exemple) titulen que hi ha hagut enfrontaments entre valencianistes i espanyolistes, i es queden ben amples, de mentir i mentir-se. Fin i tot el delegat del govern espanol ha felicitat públicament la policia perquè, diu, ha defensat la integritat de tothom.

Ahir Barcelona, despús-ahir Palma, hui València, ciutats capitals en favor de la democràcia, malgrat que no és casual ni atzarosa la violència que els volen infringir per atemorir-les.

Uns quants dels milers que s’han manifestat a Barcelona en favor d’espana eren valencians. Homes i dones que encara se senten més espanols que valencians. Potser són els que també cantaven ‘aneu per ells’ des de Castelló i Alacant abans del 20 de setembre, o abans de l’1 d’octubre. Perquè n’hi ha molts valencians que ho porten molt endins, sentir-se espanols. “Fa feredat la quantitat de banderes espanoles a València”, em deia un company mestre. Ca, que li vaig respondre, un centenar a tot estirar!, un miler!, què representa això davant els milers de balcons de la ciutat i dels pobles? A tot estirar no arriben a l’1% els que s’hi han manifestat en favor d’espana i de la violència que espana representa. Que vagen estirant, doncs.

Vés com tracta espana a valència des de fa anys i panys: som els últims de la cua en finançament. Els últims de la fila. Home! —s’exclamareu—, bé que algú havia de fer d’últim. Sí, però és que nosaltres, els valencians, som per baix de la mitjana del PIB, a més que som pagadors fiscalment. No n’hi ha cap més que tinga totes les condicions del número nostre, cap ni una part d’allò que ells en diuen espana. En voleu més?

Aquests valencians potser que defugiran de celebrar el Nou d’Octubre valencià, demà que és 9 d’octubre. Fins i tot n’hi haurà elements feixistes de l’amenaça eterna que vindran a tocar la perola… Malgrat que, enguany, el tema diu un “tebi” Sí al valencià. No reivindica més democràcia, o contra la violència dels qui ens han de defensar de la maldat o l’agressió, no. Tampoc no reclamem que ens retornen la connexió amb TV3 i IB3, ni que en tornen els diners robats pel pp als valencians (compte perquè són milers de milions d’euros, robats a la nostra escola, als nostres hospitals, a les nostres infrastructures, als nostres paratges naturals, als nostres pobles i ciutats, a la nostra cultura… Res de tot això no reclamarem demà, 9 d’Octubre, diada del País Valencià. Només “Sí al valencià” i para de comptar.

Camps, Rita, Blasco, Fabra, Olivas, Zaplana, i tots els seus tresorers, com va demostrant-se, bé que ens havien robat fins a la camisa. Però no ho havien robat per invertir-ho en la pàtria, o en salvar espana del ridícul, o de la desocupació jove més alta d’Europa. No. Ho han robat per a les seues butxaques i els seus comptes en paradisos fiscals. Però tant se val, això, perquè a València n’hi ha milers de valencians que se senten fidels als lladres, que de decorat, són els defensors a ultrança d’espana… I aquests fidels als lladres, avantposen el deliri, el sentiment de pertànyer a un estat corrupte, a una bandera que representa la No-democràcia, que aquells protagonistes (des de València), i els seus germans (des de Madrit), han convertit en un dels estats més facinerós i gànster d’Europa.

Sembla que això pujaven a clamar els milers de valencians espanols que viuen al país valencià: nosaltres representem un estat podrit, brut, vergonyós, en canvi de… En canvi d’avantposar-ho tot a la democràcia, a la llibertat, al pacifisme o a la dignitat.

I encara amb aquests, els d’andalusia, i els de madrit, els de salamanca o els dels altres rodals, fins i tot els de catalunya, tots plegats n’han fet tres-cents mil. Tots plegats. Amb tots els mitjans a favor de la ultradreta, amb tots els recursos reservats, amb totes les banderes franquistes, els insults, la violència, els colps, les amenaces…I el PSOE. Un estat que ho permet, una fiscalia, uns tribunals, una policia, que permet aquest festival parafeixista encobert de pàtria, destapa les mancances que ja teníem el 1976, el 1977 i el rastre d’anys que ens ha perseguit una política tolerant amb el feixisme, intolerant amb la revolta, amb la democràcia d’estil europeu.

Si l’objectiu era contrapesar en una balança el valor d’això d’avui i el valor d’un poble majoritari en favor de la seua llibertat, l’exercici ha sigut vàlid. Ja sabem què pesa més, si el ferro si la palla, que la balança no enganya. Si a València continuarem uns anys amb els desenamorats i espana mantindrà el càstig sobre els valencians, Catalunya ho té clar.

Per cert, aquest festival contra la democràcia, Montoro ja investiga a veure qui el pagarà?

S’han trobat dos homes davant la data del 9 d’octubre a València: el molt honorable Ximo Puig, president de la Generalitat valenciana, i el cap d’un partit que va ser socialista i s’hi ha decantat ara per fer costat al feixisme. L’honorable valencià ja va fer una relliscada en decantar-s’hi per un dels dos pòtols majors del seu partit, en aquella solsida última del psoe. Avui, que els valencians continuem patint una burla extrema contra el finançament, atenallats per madrit —el gobierno i els tribunals—, en comptes de convidar el bacallà per explicar què farà per corregir el greuge valencià, el deixa que ens parle com si els valencians fórem faves.

Sense lideratge, ni idees, ni intel·ligència suficient, el bacallà Sánchez acusa Catalunya de manca de democràcia. Discurs fàcil i espanyolista. D’aquella lliçó catalana de l’1 d’octubre i la violència criminal de la policia espanola i la GC de todo por la patria, aquest pinxo ha extret que cal manifestar-se amb falange i el franquisme. Deu pensar que la democràcia autèntica la defensen feixistots violents i militants desorientats. Amén.

Del càstig perpetu contra els valencians, en finançament, en infrastructures, a l’escola, contra la llengua, contra els mitjans… No n’ha dit res, el bacallanet. De la manca de democràcia (som els únics a Europa sense mitjans propis), dels atacs dels tribunals contra l’educació dels valencians, o dels pactes de madrit contra el camp valencià, tampoc no ha vingut a dir res, lo inútil. Aquest no és ningú, sinó el lider d’un partit que ha caigut fondo, i més que caurà. Ni res ni ningú, a més, s’ha posicionat contra un dels moviments més vius, entusiastes i coratjosos en favor de la democràcia a Europa els últims deu anys. La història ja li posarà la misèria on li càpia. Però el molt honorable Puig, caram, aquest és president dels valencians, de la generalitat valenciana, i no li cal pidolar, ni agenollar-se, ni llepar cap d’aquest malparits de la meseta que voldrien donar lliçons als valencians mentre ens roben casa per casa, la hisenda, l’alè i la sang. I encara com si sabés res de democràcia, vol donar lliçons. Amb tots els respectes, molt honorable president, el càrrec que vosté té és per damunt els inútils i els arribats. Sobretot en ésser mediocres i fariseus. València i el Nou d’Octubre mereixen major respecte i protocol. I vosté també.

Diu l’homenic Montoro, menistre pocavergonya, que els valencians som uns plorons. Sobretot, els polítics amb responsabilitat de l’actual govern valencià: que només que saben que fer el ploricó i demanar, demanar, demanar… Més treballar i menys cobrar!, s’exclama l’homenic Montoro, i més respecte a l’autoritat espanola que és la que mana! (ara per ara, ep!).

Uns quants membres del govern valencià, entre més autoritats polítiques, li han retret les paraules i l’actitud, a l’homenic: “no faça el burro i retracte’s, xa!”, vénen a dir-li. Jo li hagués demanat una altra cosa, o unes altres coses, i no hagués sigut ni la meitat de bèstia que el menistre, que a més de pixar-se damunt dels valencians, continua robant-nos lliurement i sense cap garantia de modificar-ne l’avarícia.

Incís: «la cort blaverenca de finals del XX, hauria de sospesar qui eren els autèntics antivalencians: aquests lladregots que s’inflaven la vena per lloar-nos el glòria i la falla o els catalanisticae que s’esforçaven-àvem a dignificar i recuperar el valencianisme sense monaes.»

Avui mateix els mitjans parlen dels milers d’euros per valencià (home o dona) que ens roba espana cada dia que passa, o cada mes, o cada any. I ja us podeu posar davant els ulls i sense ulleres de sol, que ells, els espanols, no ens pensen tornar ni un sol euro, ni un de sol, d’allò robat i d’allò que ens continuaran robant. Perquè aquesta realitat de lladregots continuarà fins a la despertà: que no és quan arriben les falles, no. És quan la majoria de valencians cauran de l’haca i s’adonaran que si som faves o fesols, en despertar  ja no voldrem continuar fent el moniato.

Incis2: avui que continuem preparant el curs 2017/2018, els mestres ens mirem què farem, quants projectes nous encetarem, quanta responsabilitat, quina cara faran els xics el primer dia, què llegiran a les nostres biblioteques d’aula, de quants ordinadors disposarem per equip, com seran les connexions al món…, al remat, amb quins recursos comptarem, amb aquest dèficit estructural, sistèmic, orgànic que ens ha organitzat l’estat, perquè els valencians tinguem menys recursos que ningú, segons la seua manera de pensar o ‘despensar’ en els valencians…

—Una escola que no plora… O una escola que plora?

Sinyor menistre: l’escola dels valencians fa molts anys que treballa amb un coratge extraordinari, malgrat el robatori orquestrat pels seus frarots de la cort. Amb una il·lusió que ja voldrien a espana i a molts llocs del món. És veritat que tenim mancances, qui no en té?, que fem errors, qui no en fa?, però n’aprenem, n’aprenem de les mancances, perquè ens espavilem, i n’aprenem dels errors, perquè ja ho deia Freinet entre més mestres, que de l’error, els xiquets i els mestres —i tothom que no és ruc—, n’aprén…

Vostés semblen els únics a Europa que no n’aprenen, dels errors! Que ja serà barbaritat, la burrera!

Però com seríem de feliços i de coratjosos, o més eficaços, amb els recursos repartits amb equitat, sinyor. Els nostres alumnes valencians a més que en tenen dret, també ho agrairien. Ni més ni menys que ningú, volem, sinó la mateixa vara de mesura. Per la resta, ja ho anirem explicant a les famílies i als xiquets, que qui vulga continuar fent el fava, s’apunte a la seua processó d’ànimes en pena…

L’homenic, com fa de ric, pensa que tothom, pobre o esgarrat, ha de tenir el cap cot i conformat per continuar fent-lo ric, a ell i als seus, sense perdre el somriure.

—Valencians, continuarem deixant la clau al pany?

(continuarà)

Segons el ministeri d’educació d’espana, els valencians som els que tenim menys inversió per alumne, derivat dels problemes de finançament que el mateix govern espanol ens administra de fa cent anys. Çò és un robatori en tota regla, una injustícia legalitzada, que ara ja apareix en estudis del propi ministeri com un insult a la dignitat. Són una pocavergonya, a espana, que vénen a robar-nos fins i tot a l’escola. Diuen que se’ns pixen, però no serà que plou…?

En aquest mateix informe del ministeri, no s’estan de dir que el País basc dobla en inversió educativa els valencians (segons dades des que governava el pp a València). I que aital diferència, afigen, ja serà sempre insalvable. Per a sempre més!
La pregunta no és ximple… —Per què caram volem continuar a espana, si ells mateix ja ens han sentenciat? “Sempre” que continuem amb ells, ens robaran; i els nostres xiquets tindran menys oportunitats menys recursos i menys temps per a fer volantins. Si no és que els mestres continuen fent miracles, que en fan.

El mateix informe espanol diu que els valencians som els pitjor finançats de l’estat (!), per això som a la cua en inversió per alumne, i a molta distància. Són del morro o tenen musell?
Diu el mateix ministeri que la diferència en inversió afecta directament a la qualitat del servei (home, són uns llums, els de l’informe, llicinciats, potser!), i que això ens situa en temes absoluts al furgó dels torpalls.

Una mitjana comparada de país basc, navarra, cantàbria, astúries, galícia, castella-lleó, es gasten anualment, com a poc, un 25% més en cada alumne que els valencians… Potser perquè ells tenen els diners, o no els els roben, o no els en roben tants… O possiblement el mediterrani ens fa ximples, als valencians? I el ponent mai no ens ha portat sinó disgràcies!

Una altra dada que apunta el diari Levante sobre aquest estudi del ministeri és que, des que començà la crisi, el govern del partit popular és el que més va reduir el pressupost en educació a València. Potser perquè els diners es desviaven a assumptes més lucratius, de corrupció, lladrocini i putiferi: ací la festa ha sigut de ca l’ample, i van créixer els rics amb xalet, que el pp era capaç de robar fins i tot en els pots de les ong’s. (Que no ho sabem, que només ho apuntem, que…). L’objectiu és mantenir un País Valencià idiota, submís, i lligat a les almoines de madrit…

No cal dir que, si la diferència en inversió entre països de l’estat espanol és grossa, comparada amb països europeus, més cultes o més freds o més democràtics, tipus Regne Unit, Finlàndia, Suècia, és de fills de puta.

De tot plegat, el TSJ no ha dit res d’aquesta desigualtat, ni que fóra inconstitucional el càstig contra València, ni que és un tracte vexatori contra els alumnes valencians, ni que la injustícia ordida amb nocturnitat i traïdoria, siga cosa de justícia. Que vol dir de la seua justícia, no, no. El TSJ ha dit que de llengües, ells sí que en saben més que no els mestres, i potser que vinguen a l’escola a ensenyar-les, en els temps lliures dels jutjats, que sembla que en tenen de sobra, per a perdre’n en ximpleries. Però que d’economia, com en Rajoy, ells no n’entenen, ni de desigualtat, i no poden saber si tot això serà veritat perquè ho ha dit el mateix ministeri d’educació espanol, ells!!!… Que no seran de fiar, potser.

Encara som els valencians els que menys temps passem a l’escola, això és un altre indicador per apuntar com estem de preparats per a viure el segle, des de la barrera, tirant-mos tomates, punxant els bous, o fotent-mos d’hòsties… Ja ens anirà bé servir taules, plantar parasols, o rentar els cotxes d’aquells que baixen de la meseta a riure-se’n, mentre els paguem el beure.

Post: atenció, perquè sembla que dels diners robats, no; però de les molles, el govern valencià vol dir-nos alguna cosa…

No n’hi ha límit en l’estupidesa, que no n’hi ha: ho explicava en una novel·la curta Martin Amis, que la maldat és un elàstic que sempre és pot estirar un pam més, sense límit. Com d’elàstica és l’estupidesa d’aquests dies, política i dels mitjans que juguen a fer política. Espana en va plena, d’un estil de fer política i informació que un home amb el cap seré no es creuria mai. Mai. Un home podria pensar que la vergonya i la idiotesa tenen un límit, no diguem si l’home és intel·ligent. Però a espana les coses no funcionen d’aquesta manera. Per això ens trobem que els últims cinc dies, el nivell d’estupidesa excedeix, vessa tots els límits possibles.

No n’havien tingut prou amb allò de les clavegueres, ni amb els atacs a la sanitat catalana, ni amb la descoberta de les converses entre fiscals, menistres, policies i jutges… No n’havien tingut prou amb l’espionatge a polítics, ni amb el frau econòmic, ni amb els sobres i les comptabilitats, ni amb les mentides amb les quals basteixen allò que fan. No n’havíem tingut prou amb tanta torpesa com han demostrat per gestionar fins a la ruïna… Fa tanta pudor tot plegat que ens pensàvem que havíem arribat al límit. Però no. Per ells, que l’estupidesa no té límits. Aquests cinc dies de Catalunya, espana ha tornat a superar el nivell d’estupidesa informativa i política. Són d’una ideologia, d’una pasta, d’una manera de pensar i de fer que no té solució. Almenys no la té des del poder que governa, des del poder que decideix, des del poder que ordeix i gestiona una conxorxa d’inútils tan nombrosa com inversemblant.

Sembla que ningú no és capaç de dir-los prou, entre els seus, entre l’oposició política, algú amb un dit de cervell que puga fer-los veure que la ratlla de l’estupidesa els ha sobrepassat, malgrat que els alimenta, com si els agradés de conviure amb aqueix estil mediocre i ranci. De veritat que no n’hi ha ningú amb suficient ascendent per dir-los, ep, prou, per aquest camí enfonsem tothom a la misèria. No salvem ni els mobles, ni les pensions, ni els joves, no cal dir res de la dignitat, o l’honestedat, o fins i tot el somriure. I si fer l’idiota no té límit, aquella bufa espanola els explotarà i, dissortadament, ens esquitarà a nosaltres també. I ací pagarem molt alt el preu de la nostra submissió a tanta estupidesa, política i moral.

El govern valencià ha reculat el decret de llengües. Davant la decisió del TSJ d’anul·lar una part del decret —aquella que justament garanteix l’aprenentatge de les tres llengües. I ho garanteix perquè permet de fer més valencià i més anglés, les dues llengües més deficitàries socialment, pel que fa als usos, els recursos i els mitjans.

En canvi d’això, el Govern valencià acaba de manifestar que recula el decret, i acata la decisió del TSJ. Però qui és el TSJ?, Qui ha denunciat un decret que ajusta l’ensenyament de llengües per garantir que els alumnes valencians n’aprenguen amb major garantia? Qui n’hi ha darrere d’aquest nou atac a la llengua, als valencians i a l’escola?

El TSJ? El PP? El sindicat d’extrema dreta? La diputació d’Alacant en mans del PP? Una justícia que afina? D’aquest sac, cap d’ells no fa ús del valencià ni ganes que en tenen. Per a tots ells, la llengua dels valencians valdria per tocar-se el cul, o la bava, o els mocs… No diem res de la corrupció que representen plegats. Res de res.

Però que davant aquest nou atac contra els valencians, el Govern valencià recule no és una bona notícia. A més e considerar-ho, particularment, un error greu, una fluixera, una concessió a la caverna, a més és un colp a milers de mestres i de famílies que hem treballat de valent per aconseguir de formar correctament els alumnes. Perquè cal recordar que, només l’11% de les escoles del país valencià s’havia manifestat en contra del decret. L’11% contra el 89%, sinyors del govern. Però nosaltres reculem. Nosaltres ens callem, nosaltres tornem al decret de 2012 del pp que no assegura de cap manera l’ensenyament plurilingüe (no cal entrar a explicar perquè són tan burros, que es miren el seu president a la cara i prou).

I el TSJ, què és, si un niu de rates de mala fel o un cau d’homos justos? O potser anar en contra del 89% de les escoles valencianes és fer més justícia i menys discriminació? El 89 contra l’11? Per als espavilats del TSJ, l’11 és més gran, més just i menys discriminatori.

Què, són rates o són homos justos?

Aquests del TSJ, i els seus acòlits de l’extrema dreta, el pp, l’església, la GC, i tota la pesca, no us sembla que ens discriminen cada dia, als valencians? O potser vostés pensen que la sentència contra la llengua l’hauran feta, estudiada i redactada, en les tres llengües, mínim en una també d’estrangera, per demostrar que ells sí que són plurilingües? O només l’hauran feta en espanol, per a no discriminar l’11% de valencians que només volen aprendre en espanol?

Ara si sou del budell feble, no continueu llegint aquest apunt. Prou, passeu full. No continueu, perquè m’adreçaré a l’11% que mai no llegeixen aquest bloc:

A cagar a la via, els mamons i les seues famílies, que rebenten, que caiguen en un barranc, en un forat d’aigüera, en un bassal de pixum, i que no tinguen ni aigua ni sabó per rentar-se fins a l’1 de setembre. Ves com ens han deixat ara mateix les vacances, els malparits, al 89%

Demà ja parlaré de la fluixera valenciana, xa!

L’assejament contra la llengua dels valencians no és una cosa nova. Que no l’és. És com una plaga bíblica, a València, a més d’una plaga política i judicial. L’absurd de prohibir des d’espana que el govern valencià puga adreçar-se al seu homòleg de la generalitat catalana, o al seu homòleg de les illes, en la llengua dels valencians fóra un esperpent si no fóra una realitat escrita i publicada i rebuda. De l’odi que es els cou la panxa se’n fa premsa o decret o fel a manta. Espana està malalta. Crònica. Sense remei. I el descrèdit ja s’escampa per les institucions internacionals, que fa un ridícul que no pot evitar-lo.

A València, com que no en tenen prou d’asfixiar-nos econòmicament, usen els tribunals per atacar-nos la llengua, l’escola i la democràcia. L’últim conte kafkià del dia és prohibir-nos la llengua de comunicació amb els nostres, per aquell complex de l’extrema dreta: quan el pp i els seus còmplices no governen, usen qualsevol tipus de males arts per pegar-nos a matar: el documental sobre les clavegueres del ministeri de l’interior, l’acció indiscriminada de la GC, o la policia, l’ús parcial i particular de la justícia, acompanyat de la corrupció, el robatori legalitzat, la mala pràctica en favor de les empreses amigues, i la complicitat de l’església, ens situa en el cul internacional de la política: allà per on caga el món civilitzat, som nosaltres. Perquè nosaltres encara ens ho mirem des de dins, esquitxats, bruts sense remei. Però continuen, ploga o neve.

Què vol dir que el nostre govern no puga parlar valencià quan li done la gana? A quina escola d’ases estudien, aquells? Com poden ser i fer tant el trompellot? No han robat suficient? No han delinquit prou? A més, com poden suposar que ens retindran, amb aital nivell d’intel·ligència?

A Europa, en Rajoy i tots els seus menistres i generals, no valdrien ni per a fer taps d’ascopeta de fira, que es pensen que ens mamem el dit? Fin i tot la pobresa d’esperit de la cultureta espanola, que no vol perdre el privilegi de continuar mantinguda per la perifèria, els fa el joc i les mamaes. A cagar a la via, home!

I llegiu-vos avui això sense falta, a veure si escriviu amb més profit i més conseqüència.

Cada dia el TSJ (tribunaaaal!!) en diu una nova sobre política i gestió entre els valencians. Casualment, contra el govern dels valencians triat democràticament fa un parell d’anys. L’afer ara és sobre els concerts* (en referència a la concertació de l’administració amb les escoles privades, aleshores, escoles concertades, per la qual cosa les escoles reben diner públic en canvi d’unes obligacions i serveis pactats en el contracte signat-concertat), com abans era sobre el decret de llengües. Però també és sobre més assumptes, que el TSJ decideix políticament, més assumptes valencians que a espana o al pp, casualment, no els convenen. Ells diuen que ho fan per justícia, per què ho haurien de fer si no?, curiosament, sobre la injustícia del finançament valencià no diuen res. I ves que això sí que ens afecta a tots els valencians sense excepció; però no diuen res, res de res, els del TSJ. Posats a dir sobre llengües, com és que no dictaminen res contra els mitjans, si a València són exclusivament en espanol! Que no n’hi ha cap en valencià, cap ni un. Potser això, al TSJ li la bufa, perquè al remat no és la justícia que cerca, sinó la uniformitat, monolingüe i política de tota la vida franquista dels últims setanta anys.

Aquesta nova deriva antidemocràtica, fer política els mateixos jutges, ja s’ha convertit en un estil espanol de gestionar si les urnes no els convenen. Així que la dreta extrema ara ja té doble via per governar, en el cas de perdre democràticament.

Tindrà dues vies mentre no trobem els valencians la nostra via pròpia, d’independitzar-nos del seu desgavell antidemocràtic.

Com que la dreta no va guanyar les eleccions a València, i no sembla que es recupere de tants casos de corrupció, ha demanat ajut als poders aliats. Un dels molts poders aliats (l’església, els militars, la policia, el 99% dels mitjans, els empresaris tipus mercadona, els botiflers, els llepons, els notaris, els jutges…) s’ha presentat voluntari a torpedinar l’acció de govern. De retop, torpedinen la feble democràcia heretada de la Transició.

Els tribunals cercaran lladres, corruptes, creminals, us demanareu…

Cercaran polítics que ens robaren durant vint-i-cinc anys…

Cercaran qui falsejava els comptes…

Cercaran qui ens robava…

Cercaran qui mentia…

Cercaran qui s’enriquia de diner públic…

Doncs. no. Ara els tribunals cerquen com ensenyem llengües a l’escola. Cerquen mestres, directors, professors, famílies, cerquen Consells Escolars que van votar en favor d’aprendre llengües. De llengües oficials al país (valencià i castellà) i d’estrangeres (almenys dues, o tres o més… Alemany, francés, anglés, portugués).

Sí, ho heu escoltat bé. Els tribunals no cerquen gànsters, ni assassins, ni banquers usurers (que ves si n’hi ha a manta). Ni menistres no cerquen, que prou que ens han robat i enganyat tots, sense excepció. Els tribunals què cerquen, us demanareu?

—Mestres, lingüistes, correctors, fins i tot alumnes que vulguen aprendre massa. O que vulguen aprendre excessivament, llengües.

Són capaços, aquest tribunals de pura pena, de tenir l’escola en un fil, en un abisme, en un ai, perquè han deixat de perseguir dimonis en canvi de perseguir-nos: mestres, famílies, universitaris, directors d’institut, d’escola, i un conseller.

Sí, de retop, ells també cerquen el conseller Marzà, perquè els sembla massa fort, o massa honest, o massa valencià. O massa petit i perillós, com aquell princep petit tan francés. Per això, en volen el cap. Amb aqueixa ràbia, o odi, o psicosi, que els jutges quan es posen a política, ensenyen. Ves que n’hi ha rastre de noms de jutge que fa anys que s’hi han posat a governar. Els pela l’odi, i la fama, i l’ardit de l’extrema.

I els mitjans, ai, que posen portada, i títol. Fotografia i data, al cap del conseller. El mundo, el levante, las provincias, la razon, les ràdios, les tv’s… Clar, com que nosaltres no en tenim cap, cap d’aquests mitjans que ens faça costat, el safari és obert i llançat a la percaça.

Lladre, corrupte, creminal, gànster, assassí? Què diríeu que és, en Marzà, si no el coneixeu? Si no en sabeu res del tema, de l’afer, de l’acaçament? Ves si la cansalà és de pollastre, mare.

Tot perquè dos jutges, a tot estirar tres, han decidit torpedinar la democràcia a l’escola, la democràcia a seques. En comptes de fer justícia, sinyors. Aquest és el colp de tribunal, o colp TSJ, que podríem considerar intent de colp d’estat contra els valencians.

Aquests misereres, o viriats, o cids campiadors, no podrien averiguar per què la hisenda espanola no paga el que deu a València?, les cooperatives d’educació, i molta més escola concertada, patim un deute que no sabem si passarem l’estiu, mentre el creminal Montoro ens la tinga jurada, agafats dels ous i del xoquer de la maedéu fallera.

(continuarà)

Beatriz Gascó va ser directora de política lingüística en el govern valencià del pp. Ara és a l’oposició, però a les Corts valencianes, d’on cobra un sou de milers d’euros de la hisenda pública valenciana. Ahir, Beatriz va protagonitzar un nou capítol de la sèrie protagonitzada per tants polítics valencians els últims anys: l’odi a la llengua. En general, és un odi a qualsevol llengua, excepte la seua. Més encara, és un odi a totes les llengües que, segons ells aprecien, no són suficientment productives. Vaja que no serveixen per comunicar-se entre, almenys, dos o tres-cents milions de parlants. Supose que ens els seus comptes cerebrals, amb tres o quatre llengües al món, a tot estirar sis o set, l’exdirectora de política lingüstica en tindria prou. La resta de llengües, cinc o sis mil, pel cap baix, caldria eliminar-les. O, en tot cas, reservar-les als guetos familiars. Però és clar, això s’assemblaria en excés a aquell paral·lelisme tan conegut com llastimós d’eliminar allò que no és més gros, més alt o més bell. I aqueixa metàfora, Europa i el món sencer, la coneix bé, per tanta dissort com ha portat des que el món és món. Atacar en el sentit d’eliminar allò que algú, el pp, no considera suficientment productiu és xenòfob, no només políticament incorrecte. És punible i ratlla l’insult penal. Perquè amaga l’amenaça implícita d’eliminar per qüestió de pensament, d’eliminar la diversitat. Atempta contra els principis de respecte, dignitat i tolerància. En parlar de persones, animals, llengües, cultures o el que siga. En el fons, quan Beatriz Gascó acusa que ningú no li ha de dir com ha de parlar, com s’ha d’expressar, es confessa davant el món, ja que la torpesa la despulla d’argumentació, i d’un mínim d’intel·ligència social, cultural, lingüística, però també científica i filosòfica.

“Qui és ningú per dir-me a mi…” la frase fa feredat. Ací li han plogut a Beatriz els tics autoritaris d’allò que representa el seu partit. O els partits que es pensen que són per damunt de tot, que res no els pot fer ombra, ni la impunitat, ni l’aviciament, ni tan sols la justícia, entrenada a ser al seu servei, menjada i beguda com en les dictadures. Mirar per damunt del muscle és poc humil, més aviat fatxenda, i la dona de les Corts valencianes que paguem amb diners públics, no té res a veure amb la saviesa de la qual els grecs o els filòsofs orientals alliçonaven. Si Sòcrates alcés el cap, amb allò de “Només sé que no sé res” es miraria Beatriz sense mirar-la i li agafaria la mà: el meu condol!

Beatriz sembla que mana, ordena, pixa i marca un territori que no vol que ningú aixafe, però poqueta cosa més. Per això caldria passar el test mínim d’intel·ligència que passem a l’escola, el BaDyG per exemple, abans de deixar passar qualsevol a representar els valencians. A les Corts, als ajuntaments, a la diputació, als jutjats…

“Ningú que vinga de fora (ella diu Conca exactament), no li ha de dir com s’ha d’expressar, en quina llengua…”, la situació se’t complica, Beatriz. Perquè la torpesa es un espill de la teua ànima i de la teua desvoluntat contra una de les llengües oficials dels valencians. Com dol que aquest que ve de fora parle una llengua que tu no pots, o no saps, o no vols… La llengua dels valencians, xa, malgrat que has sigut directora de política lingüística. Tu, parlar valencià?, Si haguéssim dit rus o xinés o wòlof, però valencià!!!

Quin baticul, Beatriz, et destapes ignorant d’una de les llengües oficials dels valencians que també és la llengua de la teua pròpia família —els iaios i els pares, sí, que en parlen, però tu no, per voluntat pròpia. I encara és pitjor que algú que és foraster en parle millor que no tu, sense complexos d’usar qualsevol de les llengües oficials… Uiii, ací n’hi ha un desequilibri real que no és de poder, Beatriz, és de coneixement, Qui en sap i quin no en sap prou, malgrat que havien decidit políticament de fer-te directora. El coneixement no el regalen les eleccions ni adobant-les amb sobres, ni amb diner negre, ni robant-nos la hisenda, Beatriz. El coneixement s’estudia, i per això cal esforç i honestedat.

Benvolguda Beatriu, es destapen tants greuges i apuntes tantes llums alhora, per conèixer on és la veritable problemàtica de tot plegat, que caldrà agrair-te la intervenció d’ahir a les Corts. Aquell tribunal valencià, el TSJ, que ha paralitzat el decret de llengües, podrà veure amb claredat quina és la maniobra del PP, partit on militeu polítics, fiscals, jutges, advocats, policies i més raors d’aquest rodal: ací no n’hi ha greuge, ni mancança contra els alumnes, ni voluntat de millora vostra, o d’eliminació de la torpesa, no. Ací només tenim odi contra una llengua. I això sí que és xenofòbia i acaçament. Totes dues coses penades i punides per llei. Ho diu la teua constitució (jo no la considera meua), ho diu l’estatut dels valencians, i fins i tot ho diu el currículum escolar valencià que els teus, els del pp, vau editar quan s’hi refereix a què res no podrà emparar la xenofòbia, el racisme, la intolerància, ni la discriminació.

En la vostra voluntat n’hi ha això, Beatriz, xenofòbia lingüística. Odi. I poques llums. I n’hi ha jutges que emparen aquests trets perquè són hereus actius de règims totalitaris i feixistes.