Ulisses20

Beatriz Gascó va ser directora de política lingüística en el govern valencià del pp. Ara és a l’oposició, però a les Corts valencianes, d’on cobra un sou de milers d’euros de la hisenda pública valenciana. Ahir, Beatriz va protagonitzar un nou capítol de la sèrie protagonitzada per tants polítics valencians els últims anys: l’odi a la llengua. En general, és un odi a qualsevol llengua, excepte la seua. Més encara, és un odi a totes les llengües que, segons ells aprecien, no són suficientment productives. Vaja que no serveixen per comunicar-se entre, almenys, dos o tres-cents milions de parlants. Supose que ens els seus comptes cerebrals, amb tres o quatre llengües al món, a tot estirar sis o set, l’exdirectora de política lingüstica en tindria prou. La resta de llengües, cinc o sis mil, pel cap baix, caldria eliminar-les. O, en tot cas, reservar-les als guetos familiars. Però és clar, això s’assemblaria en excés a aquell paral·lelisme tan conegut com llastimós d’eliminar allò que no és més gros, més alt o més bell. I aqueixa metàfora, Europa i el món sencer, la coneix bé, per tanta dissort com ha portat des que el món és món. Atacar en el sentit d’eliminar allò que algú, el pp, no considera suficientment productiu és xenòfob, no només políticament incorrecte. És punible i ratlla l’insult penal. Perquè amaga l’amenaça implícita d’eliminar per qüestió de pensament, d’eliminar la diversitat. Atempta contra els principis de respecte, dignitat i tolerància. En parlar de persones, animals, llengües, cultures o el que siga. En el fons, quan Beatriz Gascó acusa que ningú no li ha de dir com ha de parlar, com s’ha d’expressar, es confessa davant el món, ja que la torpesa la despulla d’argumentació, i d’un mínim d’intel·ligència social, cultural, lingüística, però també científica i filosòfica.

“Qui és ningú per dir-me a mi…” la frase fa feredat. Ací li han plogut a Beatriz els tics autoritaris d’allò que representa el seu partit. O els partits que es pensen que són per damunt de tot, que res no els pot fer ombra, ni la impunitat, ni l’aviciament, ni tan sols la justícia, entrenada a ser al seu servei, menjada i beguda com en les dictadures. Mirar per damunt del muscle és poc humil, més aviat fatxenda, i la dona de les Corts valencianes que paguem amb diners públics, no té res a veure amb la saviesa de la qual els grecs o els filòsofs orientals alliçonaven. Si Sòcrates alcés el cap, amb allò de “Només sé que no sé res” es miraria Beatriz sense mirar-la i li agafaria la mà: el meu condol!

Beatriz sembla que mana, ordena, pixa i marca un territori que no vol que ningú aixafe, però poqueta cosa més. Per això caldria passar el test mínim d’intel·ligència que passem a l’escola, el BaDyG per exemple, abans de deixar passar qualsevol a representar els valencians. A les Corts, als ajuntaments, a la diputació, als jutjats…

“Ningú que vinga de fora (ella diu Conca exactament), no li ha de dir com s’ha d’expressar, en quina llengua…”, la situació se’t complica, Beatriz. Perquè la torpesa es un espill de la teua ànima i de la teua desvoluntat contra una de les llengües oficials dels valencians. Com dol que aquest que ve de fora parle una llengua que tu no pots, o no saps, o no vols… La llengua dels valencians, xa, malgrat que has sigut directora de política lingüística. Tu, parlar valencià?, Si haguéssim dit rus o xinés o wòlof, però valencià!!!

Quin baticul, Beatriz, et destapes ignorant d’una de les llengües oficials dels valencians que també és la llengua de la teua pròpia família —els iaios i els pares, sí, que en parlen, però tu no, per voluntat pròpia. I encara és pitjor que algú que és foraster en parle millor que no tu, sense complexos d’usar qualsevol de les llengües oficials… Uiii, ací n’hi ha un desequilibri real que no és de poder, Beatriz, és de coneixement, Qui en sap i quin no en sap prou, malgrat que havien decidit políticament de fer-te directora. El coneixement no el regalen les eleccions ni adobant-les amb sobres, ni amb diner negre, ni robant-nos la hisenda, Beatriz. El coneixement s’estudia, i per això cal esforç i honestedat.

Benvolguda Beatriu, es destapen tants greuges i apuntes tantes llums alhora, per conèixer on és la veritable problemàtica de tot plegat, que caldrà agrair-te la intervenció d’ahir a les Corts. Aquell tribunal valencià, el TSJ, que ha paralitzat el decret de llengües, podrà veure amb claredat quina és la maniobra del PP, partit on militeu polítics, fiscals, jutges, advocats, policies i més raors d’aquest rodal: ací no n’hi ha greuge, ni mancança contra els alumnes, ni voluntat de millora vostra, o d’eliminació de la torpesa, no. Ací només tenim odi contra una llengua. I això sí que és xenofòbia i acaçament. Totes dues coses penades i punides per llei. Ho diu la teua constitució (jo no la considera meua), ho diu l’estatut dels valencians, i fins i tot ho diu el currículum escolar valencià que els teus, els del pp, vau editar quan s’hi refereix a què res no podrà emparar la xenofòbia, el racisme, la intolerància, ni la discriminació.

En la vostra voluntat n’hi ha això, Beatriz, xenofòbia lingüística. Odi. I poques llums. I n’hi ha jutges que emparen aquests trets perquè són hereus actius de règims totalitaris i feixistes.