Ulisses20

Si hom llegeix l’entrevista que fa Vilaweb al periodista de Público Carlos E. Bayo, entén què passa a Espanya en uns minuts. Són uns minuts de lectura de terror, difícil d’empassar sense tensar l’artèria o serrar els punys, per allò que són capaços polítics, policies, fiscals, advocats, jutges, periodistes, partits, empresaris, i podríem afegir equips de futbol, monarquia o ximples de les cadenes de televisió sense exceptuar-ne cap… Són hereus del franquisme legalitzat per la Transició. S’han dedicat a organitzar un estat paral·lel dins un altre estat i el resultat, com diu el mateix periodista, és una xarxa que ja tenia nom. Màfia.

No ens estranya, malgrat tanta evidència i tanta innacció de la justícia. No estranya què passa al Bernabeu, com actua un president d’un club de futbol, que va ordir el negoci Castor per robar 1.500 milions d’euros a la hisenda pública. I com els responsables d’aquella hisenda, PSOE i PP, van autoritzar l’operació: entre més lladrocinis legals i públics i no va passar res. El jugador estrella del mateix club és una estrella en el frau a hisenda, però no passa res. El PP valencià va enganyar Europa amb els comptes, però no passa res. Vam enganyar el Fons Monetari Internacional, enviant un impresantable que se suposava que en sabia de comptes, aquell Rato, però no sembla que passava res. No estranya que el fiscal general siga una empresa en un paradís fiscal, ni que els fiscals afinen els casos, ni que les empreses de l’IBEX siguen un model contra la fiscalitat. No estranya res, ni els ministres corruptes, ni que el partit del govern tinga doble comptabilitat, ni ha estranyat mai el puterio borbó, que en realitat amagava el negociot d’armes a països dubtosos, no estranyava tot d’operacions dels governs espanyols en canvi de diners reservats per enriquir-se. No estranya que els diners d’Europa s’hagen desviat a la hisenda particular del PP i del PSOE, en canvi de permetre que per les clavegueres n’hi hagués més milions d’euros que per les escoles o pels hospitals: com no estranya que diners que havien de ser destinats a serveis socials o a projectes solidaris, o a inversions en ocupació, s’amagaren en comptes particulars. El 3% famós en canvi d’obra pública és una broma de quinzet comparat amb tant com han furtat els partits del govern a espanya, d’ençà de la Transició. Ací ha robat tothom, bancs, polítics, empresaris tipus Florentino, mediocres com Aznar, Rajoy, Gonzàlez, Pujol, tothom des de la Transició i les primeres eleccions, han robat sense excepció, vicepresidents, menistres, homes i dones s’han enriquit directa i indirectament. Sense vergonya. A través dels fons reservats, de les empreses d’energia, s’han permés grans robatoris d’ençà que van dir democràcia, que per ells era com dir orgia: orgia militar, eclesial, política, judicial… Espanya era una orgia econòmica dels diners que rajaven d’Europa. I malgrat els diners, espanya és un munt de fem, ordit pels mateixos que defensen Espanya, amb la boca gran, mentre s’embutxaquen, roben i insulten la seua pròpia espanya. I encara se sorprenen que no vulguem saber-ne res, d’aquell desastre, que ells diuen espanya; s’estranyen que vulguem marxar, ja, sense esperar-nos. Sense demanar perdó, sense demanar-los permís. Perquè quedar-nos en aquest femer és admetre viure sense dignitat, ni respecte, ni ànima. Com si no n’hi hagués res més, enllà, fora d’espanya.

El pitjor no serà quant trigarem a aconseguir-ho, què passarà, de quina cosa seran capaços per impedir-ho. El pitjor és que s’hi quedarà gent honesta, sincera, en una ruïna que ningú no es mereixia. I n’hi haurà qui pensarà que allò té solució, espanya. Però no. Els fills de puta no són capaços d’admetre cap responsabilitat, ni un constipat, cap malaltia, cap ni una, de tota aqueixa immersió en la merda a la qual ens han abocat. Mentre ells continuen enriquint-se, robant i insultat la seua espanya.

Xa, per a ells. Foc a la barraca.

Què desdejunen, cada matí en alçar-se, els membres del Tribunal Superior de Justícia? Escalfen la llet, de primer?, obrin el pot de colacao?, s’esperen a tenir els fills asseguts a taula, abans de dir-los bon dia? Saben dir bon dia i tirar un rajolí d’oli d’oliva damunt el pa? A la vegada? Arriben a sentir-se molests, si els fills responen bon dia, goodmorning, o només estan autoritzats a dir buenosdias!?

Quina premsa llegeixen, els membres del TSJ? A quins diaris digitals es connecten? A quina escola porten els fills? Els néts? O ells mateix, on han estudiat? Són de línia en valencià? Se n’han preocupat mai d’aprendren, de llengua, de llengües, de valencià?, com és la seua biblioteca particular?, tenen llibres de lleis, llibres de veritat, llibres façana? Tenen mil llibres en valencià, cent?, no cap?, lligen Estellés, March, Llull?

Quan passen davant un quiosc, els membres del Tribunal o de l’Audiència, quantes revistes agafen escrites en valencià?, i diaris en valencià? I revistes d’encreuats?, i col·leccionables en valencià?, o cromos d’àlbums en valencià?, saben quantes revistes de cotxes o de motos es fan en valencià?, i de mobles?, i què els estira més el pèl, sinyors,  l’ABC, la Razon, el Mundo, el País?

Com els va afectar la llei d’ús del valencià, dels anys vuitanta? Ja tenien animadversió a les llengües?, a una de sola? Trenta-cinc anys després, com l’han aplicada a la feina, aquella història en favor de la llengua dels valencians?, per la feina mateix?, per baixar a prendre café?, per fer els comentaris de les jugades?, per saludar el guàrdia que tenen a la porta, al pàrquing?

Com els va afectar la democràcia, als membres del TSJ? I la dictadura, com se’n van despullar, d’aquelles lleis, de les sentències contra la vida? de la nit al matí? Amb una dutxa?, o ja havien sigut demòcrates de tota la vida?

Fins i tot, quan l’escola valenciana era clandestina, com hi actuaven? Eren per damunt del bé i del mal, ells?, ja eren homes al marge, purs i immaculats, homes fervorosos de l’església?, homes laics?, combregaors que van deixar de practicar?,

I pel que fa a les televisions, qui governa el comandament a casa, benvolguts jutges?, Tele5, TV1, TV2, Cuatro, Antena3, Neox, TDP… Ho saben, els del TSJ, que no en tenim cap, cap ni una en valencià, de tv?, i això no és discriminatori?, ni desigual?, o potser aquest detall no passa pels seus caps imparcials tan justos, equilibrats i tan freds i equànims?, no poden suspendre “cautelarment” totes les emissions de televisió fins que els valencians tinguen, no cent, ni vint, sinó cinc o sis possibilitats d’escoltar i veure res en valencià?, això no afecta la diputació d’Alacant?, ni la seua consciència?, perquè sense la suspensió cautelar de les emissions, homes i dones del TSJ, els xiquets valencians s’hi veuran afectats negativament en el seu dret d’aprendre que, els mitjans públics i privats, tenen el deure d’oferir-los en igualtat de condicions i possibilitats allò que programen, com ho puguen tenir altres xiquets del món, xiquets normals suposem, com n’hi haurà a espanya, a extremadura, toledo o lleó, per exemple… O passa que això no els convé, que no lliga amb el seu tarannà democràtic tan profund o més que una claveguera rural de ferro de la fundació Benito?

Quan la democràcia és en perill, a causa fins i tot dels mateixos tribunals —la decisió contra el decret plurilingüe n’és un atac frontal—, quan un govern triat democràticament, és bandejat per tribunals governats per partits, la situació ens autoritza a renunciar a la llei. Perquè la situació s’assembla en excés a la dictadura franquista, de la qual són hereus i família tants de membres del TSJ, i ser fóra de la llei és com tornar a ser clandestins, fora de lloc, fora d’aqueix estat d’abús i tolerància creminal. Si fa no fa, no ho vivim ja, de fa uns anys?

La situació creada és obliga a actuar amb major ètica, equitat i civisme que la pròpia justícia pràctica, tan parcialment. Perquè si a l’escola ens demanen els alumnes: —què és un tribunal, mestre?, no voldríem respondre que un tribunal, ni que és diga superior o de justícia, és un cau de pocavergonyes, perquè aleshores…

El TSJ ataca de nou els valencians, amb una sentència parcial ajustada a la conveniència de la dreta rància i casposa del pp. Cap sorpresa. Ens hagués sorprés que durant tants anys com el pp va governar contra la llengua dels valencians, contra els mitjans que la usaven, o contra associacions que la feien sobreviure, n’hagués dit alguna cosa en favor. Però ara mateix, aquest estil de justícia franquista no sorprén. Abona allò que fa anys ve passant, tan descaradament. Els valencians som sota unes lleis que no només no ens convenen, sinó que són fetes contra nosaltres. A consciència. Ara que el pp és a l’oposició, a València, fa ús del contrapoder de la justícia per entorpir, malbaratar, i destruir qualsevol procés de recuperació valenciana, entre més de l’educació.

Ves que el pp ha robat, ha fet mal ús de les institucions, ha malversat, ha corromput, i ha festejat amb accions predemocràtiques. Ves que la justícia del TSJ li ha perdonat tota aqueixa política de ruïna i impunitat. Doncs no en tenen prou. Ni guanyant democràticament unes eleccions (malgrat que el pp va usar fons il·legals per les seues campanyes), poden els valencians fer política, si als jutges de pandereta els pega per decidir políticament a conveniència de la seua ideologia. Perquè la decisió última és interpretativa i per tant política. Oimés. Al TSJ, que governa per boca del pp en minoria, no li interessa que els xiquets valencians aprenguen valencià, anglés i castellà. Que ho facen d’una manera més eficaç i productiva. No els interessa que els valencians siguem plurilingües, no. Allò que volen és que no aprenguen sinó una de les llengües, la seua heretada i imposada per la dictadura, que continuem analfabets funcionals i, fins i tot, trompots com ara una majoria de polítics del pp.

Si fóra per justícia, qui es negaria a ensenyar i aprendre com més llengües millor?

Al TSJ els la bufa que la majoria de centres valencians hagen triat el model Avançat de llengües (o justament és això que els fa mal?), els la bufa que encara afavorint l’ensenyament del valencià a llarg termini, el desavantatge en el qual vivim, respecte de les altres llengües, és d’anys llum de distància. En tots els sentits i en tots els àmbits. Allà en aquella casa del TSJ, no sé quina proporció de jutges, fiscals, advocats, procuradors, tècnics, funcionaris, fan ús habitual del valencià, però no arriba a l’1%, potser ni a l’1 per mil. Tant se val, els la bufa: ells no volen que siga ni aquest 1 per mil en la llengua dels valencians. És això el que els fa mal. Per això ens ataquen, als valencians, per això aquesta mesura és un insult. Una nova cacicada espanyola, que disfressen de justícia per atacar el govern valencià triat democràticament.

La provocació també és un avís. Similar a allò que passa a Catalunya. Amb la dependència d’aquest Estat, les seues lleis, la seua justícia de pandereta, la seua economia que ens castiga a posta…, els valencians mai no serem ni podrem fer res. Malviure d’esclaus. Cal llegir aquesta nova acusació com una raó més per construir la independència dels valencians. L’única via possible de llibertat, de la política i de la justícia miserable que volen imposar, polítics i jutges, fins i tot per damunt de les urnes.

La paraula bufandín no serà normativa, que no ho serà, però mon pare la usava per referir-se a la gent del got, que els agradava pegar-li fins que els costava d’arribar a casa, però sense mala jeia, sense fer mal a ningú. Treballaven i es carregaven d’una bufanda contra el fred, contra la pena o contra la vida. A la família n’hi havia, de bufandins, i mon pare reia explicant-ho.

—Els agradava el traguet més que l’aigua!

Però l’endemà a la faena, assegurava mon pare. Si eren bons per a la festa, ho eren o ho havien de ser per a la faena. Res a veure amb l’insult del ministre espanol Montoro, que ens acusa de voler beure més del compte, a tothom que no és de la seua corda (descompteu pp, c’s i pnb). Ens acusa que ens agrada la xerinola i anar beguts tothora. Sembla que la metàfora la fa servir per comparar com s’ha guiat l’economia en aquest estat, els últims deu-vint anys, trenta si voleu. Com si els seus, el pp, i el psoe, no hagueren tingut cap responsabilitat, durant tant de temps que han governat aquest putiferi que en diuen espana. Espana és un club de carretera que ells, el pp i el psoe, ara l’un, ara l’altre, ara els dos, han governat estirant més el braç que la mànega, regalant els diners a banquers, empresaris i polítics de la corda, regalant les empreses públiques, tirant els diners a cabassos en projectes ruïnosos, mantenint privilegis franquistes, adobant lleis perquè els guanys no s’escaparen del solc del pp, del psoe, dels borbons, i perquè els sobresous, el comptes en paradisos fiscals, i tota la brutor que ens poguem imaginar, sigués al cap de carrer, sense vergonya, sense mirament, sense pudor.

Montoro ens acusa de borratxos, en general, de perdularis que ens agrada empinar el colze: de l’acusació tan desafortunada, que no és una metàfora, evita parlar de tantes maganxes com han fet els seus. Oblida de dir que la borratxera de llançar, furtar i mentir no era física o alcohòlica, sinó política, d’un parti, el PP, que hauria de ser il·legal, en condicions democràtiques mínimes. Però tot arribarà.

Montorro no diu com han negociat els seus els regals i la mala gestió dels diners públics. No diu que mentre acusa uns quants de delicte fiscal, un centenar de desgraciats, els seus amigots tenen perdonades les maldats econòmiques. I encara quan aquests estat pandereta era en la ruïna, va permetre de continuar el xafarranxo puteril: ell i els seus, sempre tenien el robatori legalitzat. Només en comptades ocasions, de rebot, un jutge ha dit, ha acusat… Una misèria, si fem llista dels casos de corrupció amb nom propi: fins i tot el seu govern és brut de dalt a baix, sense excepció. I ell mateix, per com ha actua parcialment i amb traïdoria.

Que ens agrada de fer unes copes, dissabte? Vostés són de copes cada dia, menistrot. Què són les empreses Íbex, sinó models de prostitució econòmica! Com podem catalogar el caos de les empreses d’energia, de la construcció, del futbol (no és curiós, Bufandín Montoro, que el Bernabeu siga la casa de déu que tot ho veu i tot ho perdona, tot, si no som barrabàs com els valencians i catalans?) Ai, els regals públics als bancs, les despeses en militarisme, la riquesa perdonavides de l’església, les dobles comptabilitats i les dobles morals d’un estat corromput i decadent, què és tot això, cassalla legal? Plisplàs? Aigua de València? Cava d’Utiel-Requena?

Que nosaltres sempre volem anar de copes, malparit? Bufandín Montoro, perdone’ns si ja vaig begut a aquestes hores, perquè nosaltres, quan bevem, si no és vi de la terra o dos gins, no fem com vosté… No. Nosaltres, bufandííííínnnn Montorrroo , no fem com els de vosté, que s’han begut l’ànima fill de puta de qui va convertir una democràcia en el sistema corrupte més gros d’Europa… Hip, Montrorrrrooooo! Perdó, que m’ha entrat singlot, Montorrrooo, vol un puret?, semblarà, pel que diu, que mai ha begut sinó aigua mineral, i ens acusa, a milions de treballadors, de voler anar de bar en bar cada dia…

Els valencians serem bevedors però no som idiotes ni fills de puta, com vosté: sabem veure en un gràfic, malgrat que anem pets, que patim un atac de malparits com vosté i els seus, i tota la seua família franquista… Perquè fa cent anys d’això:

—Vostés no beuran perquè són uns capats, capaços de furtar els fons de les pensions i ficar-se-les pel nas, tanta cocaïna pepera, i pel cul i per la figa que els va ordir un lladrocini que dura anys. Veu que ja he begut, menistre?

Que nosaltres volem anar de copes, Mont?, si vostés tenen un bar al parlament que paguem tothom perquè vos regalen l’alcohol a compte d’una intel·ligència que és merda seca… Sort que la merda de la muntanya no fa pudor, Mont, perquè, de vore’t, la merda pegaria a córrer per convertir-se en vi, en conyac, en wiski, en bourbon, de tantes copes com ens faríem a la salut d’una festa grossa, si les males ànimes es moriren al moment, en un colp en sec, demà mateix, Mont. Singonera.

—Bufandíín!

—Fem un got de vi, mentre ho celebrem, xa! Aquesta intel·ligència teua que ens empina el colze i la fava, Mont. Però d’on t’han cagat a tu?, si era per la figa, per la figaaaa, per on havien d’haver-te parit… Però qui ets per insultar-nos??

—Què has begut, menistre?

Un tribunal espanol admet a tràmit la denuncia del pp contra el Pla lingüístic del Govern valencià. Això després que una majoria d’escoles valencianes hagen decidit d’apuntar-se als programes avançats en favor de les llengües. Una majoria d’escoles del País València, per tant, aprovaven la proposta lingüística del conseller Marzà i el seu equip. Però un jutge, o un tribunalet, a petició d’un partit franquista que és en minoria, diu que no. Que això no els convé perquè no és suficientment espanol. Serà democràtic, però no és espanol.

Els sona, tot això? Aquest atac a un govern elegit democràticament?

Els sona aquesta maniobra d’un pp d’herència franquista? Contra una decisió democràtica i legal?

Els sona que allò que no interessa a aquesta partit, el més corrupte d’Europa, ho fa passar per jutges i fiscals amics entrenats a afinar la justícia?

Torna a confirmar-se quina mena de democràcia patim i que l’única eixida possible dels valencians és la independència. Res de passar pel dret a decidir o esperar-nos a negociar uns pressupostos equilibrats. Amb espana és impossible.

Cal escapar, democràticament, de l’estat més corrupte, desigual i injust d’Europa. I cal començar ja una campanya contundent de desconnexió, contra l’insult que significa provar de negociar res amb els franquistes (pnb?).

El pp i els seus tribunals inquisidors, prefereixen el monolingüisme. Passar el cap per la cabota.

—Albardant-los mig estat, no llauraven ni el coeficient mínim. Ves si són rucs

Espana no renuncia a tenir el ‘Gernika’. Tampoc no renuncia a abandonar el franquisme. Només renuncia a quotes de llibertat i de democràcia. El quadre de Picasso ha de fer molts diners, molts, potser per això no el vulguen tornar al museu de Gernika (és on supose que hauria de ser). N’hi ha més apropiacions d’espana, entre papers, documents, obres d’art… És el dret de conquesta o de cuixa. També n’hi ha oblits. I més encara, oblits històrics. La 2 passa un documental sobre el bombardeig nazi-franquista amb uns quants testimonis supervivents. Han passat vuitanta anys d’aquell assassinat d’estudi, que alguns diuen si no era una provatura, un assaig per a la segona guerra mundial. En tot cas, ningú no demana perdó, vuitanta anys després. Aquest documental sembla que ens vulga recordar que la segona victòria, després de la guerra, és que els espanols van aconseguir de portar el quadre d’amèrica a espanya, un quadreque és un símbol del patiment i de la resistència. Polítics franquistes que no van renunciar a res, ni al testimoni de la seua pròpia massacre, s’enorgulleixen de l’èxit internacional que va representar portar el quadre a espana. Però de demanar perdó per allò que va passar, res de res. No recorden què han de perdonar. Ells? Perdonar? Ells tenen els noms dels carrers, les places, els privilegis… Confonen la història, l’art, el perquè de les coses.

Aquests dies, el PNV d’urkullu farà suport al PP i als seus pressupostos. Això diu la premsa, que l’acord és gairebé fet. Al PNV li la bufa que siguen uns pressupostos de càstig contra els valencians. Però als valencians no ens la bufa què va passar a Gernika, el 1937. No ens la bufa confondre la història. Perquè veiem la diferència entre la història i la història que interpreten els polítics. El tracte en el present, sobre la història i l’economia l’imagine així, si fa no fa: «Nosaltres ens quedem amb el bombardeig, amb la història, amb els morts i el museu Gernika; i vosaltres us quedeu amb el quadre que simbolitza aquella provatura de guerra bàrbara i els pressupostos aprovats, vuitanta anys després. No cal ni que ens demaneu perdó. No n’hi ha res a perdonar.»

Els borbons són una herència franquista que encara ens governa; és un pacte elaborat per uns quants que volien afegir-se a la història dels privilegis —pares de la constitució, en diuen—, la qual cosa passava per mantenir el privilegi dels vencedors feixistes —postfranquistes, en diuen també. És veritat que enmig dels pactes hi havia l’amenaça de militars, de policia, de GC i de l’església. Les amenaces sempre tapen la pols, les molles i les consciències.

Mamonaes! Per damunt de tot hi havia els privilegis propis. Molt particulars i substanciosos. Un quadre molt artístic, vuitanta anys i uns dies. El quadre de Picasso és en el museu reina Sofia a madrit, a l’empara borbona. Podria ser en el bernabeu, però és en un museu similar, pagat per tothom en canvi que siga allà enllà, un privilegi d’ells. N’hi ha més apropiacions. N’hi ha de polítiques, d’històriques, d’econòmiques, en conjunt són un greuge a la intel·ligència i a la llibertat. Com si ja no tinguéssem memòria, ni el vídeo de la desfeta a Gernika no els recordés què va passar. El Gernika és un símbol universal que continua en mans d’usurers. Com la política en la seua majoria. Les excepcions no vencen la usura.

Però Gernika simbolitza més que tot això. I l’art. I la història.

L’exèrcit borbònic encara pixa damunt les voreres, els cantons de les cases valencianes, fins i tot per carrerons i extramurs, pixen, emparats en la llei borbònica que supedita els valencians a riure’ls la gràcia i torcar-los la pixera, a genollons i amb mantetes que eixugen millor que la serraura i la terra d’escurar. La pudor, no, la pudor s’infiltreix, resta, sura, i roman 310 anys, ací, davant el nostre nas.

Avui mateix que era 25 d’abril i els valencians commemoràvem la data de la derrota en els pressupostos que espanya ha preparat un any més contra els valencians; el president de les corts havia convocat a manifestar-nos davant el palau, entre més hi havia representants d’institucions, joves, i fins i tot la vicepresidenta de la diputació. Contra ella han aparegut dos fatxendes en representació d’espanya (tots els fatxendes s’hi presenten sense cridar-los) i li han demanat què feien, allà: ella els diu que obeeïxen la crida del de les corts i que són allà dient prou, plantats contra la burla d’espanya. I els dos espases vestits d’uniforme de la policia d’espanya (que no vol dir mai la policia dels valencians, si sempre ens miren i ens fuetegen d’aquella manera), no tenen una altra barra, cap altra expressió intel·ligent que demanar-li la identificació, perquè els ha parlat en valencià: que què vol dir parlar-los en valencià, a valència i davant el parlament dels valencians? Identifique’s!!!

—Fotre, però si és 25 d’abril! Sinyors policies, que no han passat el test de mínims?, la primària?, el pécupéiiii??, que no han pres la pastilleta “ser policia no m’impedirà ser respectuós”?
És el nivell i és espanya. Veta ací tota la democràcia dels abillats de borbons. Vet ací allò de la transició modèlica i la constitució xumflaina de la qual es vanten…
Sort que era migdia, davant molts testimonis, davant la premsa i les càmeres… De nit, a fosques, amb menys mirades, aquests asos trauen la porra, i l’amenaça… I ens denuncien perquè hem vingut a jo què sé quina cosa. Vet ací l’exemple del model de repressió contra els valencians, avui mateix 25 d’abril de 2017: 310 anys després. Davant mateix de les Corts.

Era per plomar-los o no? (en el sentit metafòric, com passava a les historietes del Lucky Luc). O per enviar-los a l’escola del cantó, em pense que n’hi ha una vedruna que en saben, d’ensenyar les primeres lletres…

*la foto és del diari digital La Veu del País Valencià

A València conviden susana díaz perquè ens diga que el corredor espanol és més important que el mediterrani o valencià. I ximo puig, que enlloc de president dels valencians sembla majordom o xumflainer davant aquella dona, li riu la gràcia. I calla, l’home, sabent que els seus, com el pp, han castigat els valencians i ens continuaran castigant, governe qui governe espana si els valencians en som dependents.

En tot cas, no hauria de perdre el cul, l’homenot, si fes de president dels valencians, càrrec que és per damunt del vassallatge al futur del psoe, siga qui siga i siga quin siga. Però el de Morella no aprén, o no en vol aprendre. En tot cas, per un paper tan galdós, aconseguirem les molles, com fa cent anys. Una completa ruïna. Si cap president valencià considera que som per sota d’ells, som de segona categoria i més valdria no tindren, de president o titellaire. Anarquia i endavant.

Al nord, el cap de setmana de Sant Jordi ha portat una altra tassa enverinada: no sabem qui ha convidat soraia de santamaria a inaugurar la festa dels catalans, però de fill de puta en amunt, poseu-li llinatge. Aquella dona representa el partit més corrupte d’Europa, a més  dequi ha portat el govern català contra les cordes, una justícia contra el parlament, contra l’expresident Mas, contra el propi president Puigdemont… Ens han portat contra tot, contra la democràcia mateix, i ens han furtat de tot, i encara algú l’ha convidada a festejar el Sant Jordi? De fill de puta en amunt ens quedem curts, qui haja parit la idea de convidar-la.

Sant Jordi representa que és cultura, coneixement, estima pels llibres, pel respecte, pel diàleg, per una devoció excelsa al saber que atresoren els llibres. I convideu a inaugurar-ho la representant d’un partit que encara posa noms franquistes als carrers del nostre país, que premia, honora i defensa colpistes? Si no us heu begut l’enteniment, no, perquè sabem que n’hi ha infiltrats a casa nostra que viuen de trair, el país i els nostres. Denuncieu-los. Poseu-los nom i rostre. Pixeu-los les sabates.

Dues tasses contra el país en un cap de setmana de Sant Vicent, quart i cinqué dia de Pasqua a València, no és una burla o un insult. És que encara conservem a l’adn que tenim amo, o borbó, o malparit que ens corseca la melsa. Com si no n’haguérem patit prou. Quina puta misèria.

El verb enfitar segons el diccionari català-valencià-balear explica que…

“1. Atipar excessivament. L’olla que mengen els enfita, Sagarra Comte 289. a) refl. Indigestar-se; sofrir empatx per massa menjar (or., occ., val., bal.). La primera rahó per que se’ls infla la mà o les mans és per estar enfitat e empachat, Anim. caçar 35 v.oCom enfitada | sola çopàs, | e’s menejàs | lo candeler, Spill 2462. Y al cap de huyt dies ne stau enfitat, Viudes donz. 473. Restant enffitats del fruyt de Adam, Passi cobles 84. N’hi ha per a enfitar-se!: es diu irònicament al·ludint al menjar escàs que es presenta (Men.). No m’enfitaré!: es diu davant una cosa que es dóna amb mesquinesa o gran escassedat (Men.).

Sembla que el govern d’espana, en elaborar el pressupost entre pp i ciudadanos, ha decidit que els valencians som idiotes. O potser si ja ho érem, pensarà que ho som més. Perquè han decidit de continuar castigant-nos amb el pressupost anual, bo i sabent que una majoria de valencians encara no estem preparats per a la independència (que tot arribarà, abans que no ens pensem), d’una altra manera no se’ns pixarien damunt sense por a una resposta de contundència. Que el president dels valencians diga que són un pressupost de vergonya, que això vol dir que continua la burla contra València, que com pot ser que madrit puga fer sang de la ferida pressupostària i tota la pesca…, no fa sinó explicar l’evidència. Allà no ens volen, als valencians, malgrat que molts dels valencians encara pensen que cal continuar ofrenant-los la glòria.

No temen que ens enfitem, amb els diners que ens han assignat per sobreviure un any més. Ja treballareu, malparits!, pensen dels valencians aquells desgraciats de madrit que ens governen. I tenen raó, no ens enfitarem, davant la mesquinesa espanola. Contra València.

I aquesta injustícia sembla que és constitucional, perquè el TC no diu res, ni ase ni bèstia, ni para ni arre. Res de res. I si el sinyor Baldoví no denuncia el tracte desigual contra els valencians, el TC continuarà llepant el pp i les seues decisions vandàliques. Deshonestes contra els valencians. Però no dirà res, si no és que els valencians organitzem també un referèndum.

Per al TC és C que València pague, que pague cada any la misèria en canvi d’almoina. Conclusió: els valencians no tenim pressupost mínim, ni corredor mediterrani, ni amics a espana. Allà tenim una colla de bandolers del despropòsit que ens busca les puces i ens troba les caparres, perquè els valencians no reaccionem, almenys no ho fem en una majoria que diga prou. Prou misèria i insults. El pp és això, però també ho són els altres. Perquè tota política que no ens fem els valencians, espana la farà contra els valencians. D’això fa més de cent anys que passa i diversos homes ens ho van advertir. Perquè els partits de dreta, d’esquerra, de centre (!), feixistes, franquistes o falangistes, tots sense exclusió, han destinat a València les molles, només allò que sobrava. Tota la política dels últims cent anys, s’ha ordit contra València. Perquè no pintem una mona ni el cul de la mona.

Així que ja podeu enfitar-vos la C i el TC, si no serveixen per protegir-nos a tothom igual, si us rifeu de la igualtat, la justícia i el respecte que mereixem els valencians, com la resta. Si us empatxa o us rebenta de salut, la pífia, ordida i conxorxada a propòsit, ens la bufa. Ja ho deia aquell filòsof de mitja galta: els valencians són molls i no es queixaran prou. No són la meitat de forts que els bascos, els catalans, ni… els espanols.

Si n’hi ha que tenen motius per demanar la independència som els valencians. Tants anys com ens ho pensem, ells continuaran robant-nos. Decidim fins a quan.

Els dalton, que eixien en una sèria de còmics i de dibuixos, eren bandolers, uns lladregots de gallines, malfactors, malcarats però, sobretot, divertits. Entre els quatre germans, n’hi havia un que era tòtil, no tocava del tot, i encara feia més gràcia. Si fa no fa com el menistre que han enviat a Castelló a explicar als valencians —a espanya han de pensar que tots els valencians som faves rematats—, que Madrid és el corredor mediterrani, gairebé el rovell de l’ou, per això les barques passaran per l’M30 i les lligaran a tocar del Bernabeu per a què els malparits no es banyen els peus i puguen pujar a peu pla des de l’ascensor de la llotja directament. El menistre, un dels dalton que forma el govern d’espanya, ho ha dit amb totes les paraules que, si Castelló vol, els vaixells passaran directament del Grao a la castellana, que és com l’avinguda del Port de València; de fet ja pensen a canviar-li el nom: hi posaran Avinguda del port franquista-corredor mediterrani, milla nàutica zero.

El cap del menistre, que no arriba a germà dalton de primera, ha passat per Barcelona a escampar la dacsa de les gallines, de pas volia deixar testimoni dels milions que rebrà Catalunya si es deixen de mamonaes independentistes i llepen la mà de qui paga mana: un altre corredor mediterrani que passarà per l’adreçador madrileny. Si molt els apuren, fins i tot Toledo tindrà far i barca salvavides per a casos de necessitat, com ara campionats de natació en alta mar virtual, o olimpíada sincronitzada amb el lladrocini perpetu que representa la intel·ligència governamental del pp, en aquell rodal de farsants ensinistradors: el messies rajoy diu que tenim les millors infrastructures d’Europa, que tenim el creixement d’ocupació més alt d’Europa, que tenim no sé quantes coses millors que ningú al món, i no sap de quina cosa ens queixem, els valencians i els catalans, si estem regalats des que venim al món.

—Què, moniatos, encara no us heu passat a la independència? O us espereu a veure la boia a estribord de Requena?

Quan els Dalton es passaven de rosca els despullaven, els posaven dins un tonell de quitrà i els emplomaven de gallina o d’oca, d’allò que tingueren a mà. Ves que els valencians tenim colombaires i tiradors de tord… No haver-ho aprofitat, xa!

A pocs dies de l’anunci que una majoria d’escoles valencianes han triat el programa Avançat per ensenyar llengües, que vol dir aquell que afavoreix amb major determinació i seguretat, segons que diuen els experts, l’assoliment de les llengües que es treballen a l’escola, la dreta dispara amb bala, amb l’objectiu de fer sang.

No esperàvem una altra cosa, de l’extrema dreta valenciana: ací afegiu partits del pp en avall, ciutadans i encara més rèmores. Afegiu també l’església, els mitjans, i unes quantes associacions bel·ligerants. Afegiu la tropa casposa, que viuen d’aquella herència franquista de la desinformació, el titular fàcil i mentiu a manta per fer creure a la gent allò que no és, però que nosaltres volem que siga.

En el blanc dels atacs, naturalment, hi ha el conseller Vicent Marzà, però també tot allò que puga semblar massa democràtic o en favor d’una llibertat per poc entrenada desconeguda, en aquest país ranci, que ve de tan avall i molt avall.

Si no volen aprendre, no sé si ningú els podrà obligar. Si un no vol deixar de fumar, o de beure, difícilment es podrà aconseguir. Si un no vol curar-se, ni lligant-lo a la cadira el faràs canviar. En el cas de l’escola que és allò que ens ocupa, l’agreujant és que la decisió política dels pares afecta els fills. I de retop a la mateixa societat, que voldrien que continués analbafeta. I ací potser perden el dret i la raó. malgrat que ens amenacen de portar-ho tot als tribunals (de quina cosa ens sona la cançó?). No són els fills, no pense que siguen els fills, que diguen: no volem aprendre. No volem saber més llengües. És una qüestió cultural dels pares, o millor, una qüestió incultural dels pares. A determinats pares de Villena, o Requena, o Cofrents, els la bufa si els fills seran més o menys competents en llengües: ells ja han decidit pels fills. Que els fills poden acabar sabent tres o quatre llengües, pel cap baix?, ells preferirien que en saberen menys. No poden, no poden resoldre allò que els remou el fetge i la fel. No poden de cap manera, acceptar el coneixement. Encara que ho diga la Universitat, o encara que ho diguen les millors universitats del món, quina és la millor manera d’aprendre llengües. Ells, els pares, ja han decidit que no els farà canviar res, ni el coneixement, ni tants segles de filosofia. Per ells, continuar fumant, o bevent, o no curant-se és una decisió que creuen els pertany, i qui és el govern valencià per dir el contrari, ni que siga democràticament?

Tota la resta, els arguments de la desigualtat de tracte, que si la manca d’oportunitats o de drets de les zones castellanes, que si la imposició i tota la parafernàlia del bombardeig mediàtic, no són sinó fums per amagar la por a l’excés de democràcia. A la democràcia d’aprendre tots com més llengües millor. O més matemàtica, música o arquitectura… Ves on els fa mal, realment.

La imatge d’unes xiquetes amb un cartell “Som valencianes, parlem castellà”, fóra aquell símil de demanar que, en democràcia, qualsevol pot exigir de ser ximple. Però sort de l’escola, perquè és justament l’escola que no pot consentir la torpesa, ni la voluntat de fer conscientment el ximple. Naturalment, les xiquetes no tenen tota la culpa; al darrere hi havia les mares, i pitjor encara, darrere d’aquestes mares hi havia la consciència de la mala jeia, que és la voluntat política de l’analfabetisme. Exigir en una manifestació voler ser analfabet fóra desficaci en una societat normal, avançada o culta. Però la valenciana, i l’espanola de retop que la té fermada dels ous, ve de molt fondo: d’un pou cec sense límit. No debades, el franquisme va afusellar mestres, s’hi va acarnissar contra l’escola i contra el coneixement. A Alacant encara un alcalde exigeix de posar els rètols de noms franquistes, perquè un jutge ho ha dit, que cal tornar al franquisme. I l’alcalde content diu que si ho ha dit el jutge, caldrà tornar-hi. És allà on unes mares no tenen vergonya de portar les filles a reclamar analfabetisme en la llengua pròpia del país on viuen (ho diu l’estatut valencià), i només ací al sud d’Europa, un moviment social pot anar a cara descoberta contra el coneixement. Encara hi ha molts valencians així, ves si tenim feina a desllorigar, mares, mestres i xiquets… Un dels lemes més tòxics del franquisme demanava la mort del pensament, de la cultura, de la formació. I encara peguen en aquest sentit, polítics, jutges, famílies senceres, hereves d’una dictadura que governa, disfressada. La involució de l’estat ja ho permet, tot plegat, fins i tot riure la gràcia, augmentar-la, elevar la mediocritat a la categoria de cosa natural i exemplar. Ara les mares peperes deuen descansar l’esforç esmerçat. Satisfetes de portar les filles endavant d’un clam tan respectuós, en favor de la ignorància, convençudes de la causa principal que defensen. No els caldrà ni combregar diumenge, perquè el bisbe els haurà passat el ranxo crestià. Ves el sud valencià si encara conserva hostilitat i rancor. Si saberen que són fills de pirates, ells que es pensen tan elevats.

Enguany la campanya de la mandarina ha sigut un complet desastre. Centenars de llauradors han perdut l’any, se’ls ha quedat la collita a l’arbre i han hagut de pagar doblement la dissort, perquè els arbres se’n ressentiran i l’any que ve la collita no serà gaire bona. En conjunt, les pèrdues són milionàries. Però individualment n’hi ha cases de llauradors que plegaran. Qui en traurà benefici de tot plegat? Els espavilats. En situació de crisi sempre n’hi ha, d’espavilats que la saben llarga i se n’aprofiten. Les normatives europees, les ajudes, mai no arriben al llaurador petit, i un any d’escàndol encara enriqueix més els aprofitats. Ahir mateix m’ho explicava Voro el Robero: si em compres metalaxil en gran quantitat et faré un preu més convenient, perquè el món és fet per als grans. Els petits paguen sempre.

Els tarongers ja han mogut. Ja tenen molta flor, encara que no és oberta completament. Així que els llauradors ja es preparen per adobar el camp, preparar-lo per a la nova collita. Hauran de tornar a passar pels magatzems a comprar. Nova inversió, més despesa, encara sense saber si una altra vegada els arribarà el desastre. Després d’un any d’esforç, les clemenules pengen dels arbres, mig podrides. A Bétera, per exemple, n’hi ha llauradors que ja han tallat els clementins. N’han tallat a centenars, llenya al foc. Són joves i es veuen en força per canviar la collita del camp. S’ha acabat de patir amb les clemenules, que demanen molt de tractament i una cura espcial. Massa despesa, si després no et compren la producció. Si són vells, o grans, els homes deixaren perdre el camp que han cuidat tants anys. No poden perdre’n més; una altra vegada, no. I anar fent…

La notícia de l’ARA.cat era curiosa. M’ha espantat que justament la clementina de la fotografia també tingués la culpa dels pesticides. És veritat que hi ha productes que deixen rastre, per això estem obligats a usar-ne uns i no uns altres. I n’hi ha moments, quan la fruita és avançada, que ni un ni mig ni cap. Cap producte, perquè la legislació europea és severa. En canvi, a Europa, els parlamentaris del pp i del psoe van aprovar d’exportar mandarina africana i americana, d’allà on els controls no són tan estrictes. I els pobres llauradors de Bétera es miraven la seua fruita penjada a l’arbre, morta de riure. Mentre els espavilats tornaven a veure negoci, compraven mandarina barata a l’Àfrica i l’entraven a València, segons que denunciava la Unió.

Però el diari ARA encara carrega més la tinta contra la mandarina —només els faltava dir que la foto era de fruita del Camp de Túria, de Bétera exactament— per il·lustrar què passa amb els pesticides. El diari no ha il·lustrat l’article amb les pomes o el raïm, o les maduixes, que sí que tenen major quantitat de rastre de pesticides. Cinc o sis vegades més que no les mandarines, i encara no diuen que, en tot cas, per menjar-te-la, la mandarina l’has de pelar i a fer la mà el rastre i la corfa. Però sembla que el periodista havia de pegar contra els llauradors valencians, i els llauradors d’Alcanar, les Cases o Vinaròs, allà on es fan la majoria de plantons de mandarines. Sí, havia de castigar-mos l’os, pegar-mos en la ferida, enguany que de mitjana, cada llaurador del meu poble haurà perdut entre sis, set o deu mil euros, si és que són dels que continuen procurant la terra que van heretar dels seus.

Comença a ploure a Bétera. Un regó que ens estalviarem, doncs. O dos. A veure si podem estalviar-nos també els espavilats i els periodistes de pega.

«El castellà és en perill!». Aaaahhhh!

Ho diu una “associació en defensa del castellà a València”, que els castellà és en perill i està discriminat, a València. Ho he llegit però no m’ho he cregut. He telefonat al 112 per avisar-los, he engegat la televisió a veure si és que “XufaNova” ja emetia (XufaNova és el nom que ja li he posat a la nova televisió valenciana, si apareix abans de 2018. Si apareix després jure que m’esforçaré una miqueta més en pensar una idea més brillant). He cercat si era veritat o una broma pesada, aqueixa amenaça, fins i tot he corregut el carrer Calvari del meu poble, perquè allà al final hi ha la caserna de la GC, per comprovar si havien abaixat la bandera d’ells i es rendien al seu enemic, això és, nosaltres. Però, no, no, la seua continuava allà enllà. I el rètol de tot tot per la seua pàtria, hi era també, entre els homes de verd que hi havia no he notat cap neguit, ni cap tensió ni greuge, com deia aquella dona que fumava i mirava l’altra vorera. Però és veritat, l’associació existeix i la denúncia pública de l’amenaça contra el castellà també. O són cecs, o sords, o no sabem què pretenen. Perquè si n’hi ha cap llengua amenaçada a València, no és l’espanol, de cap manera: en tot cas el francés, l’anglés o el valencià. Però l’espanol, no.

Malgrat la seua particular realitat, i la particular manera de viure les coses, en aquesta associació diuen que estan molt preocupats per la discriminació que passen, a València, pel que fa a la llengua. El centre d’emergències de l’Eliana comunicava, i la base d’helicòpters de l’OTAN no feia xafarranxo (n’hi ha dies que són un no parar, els parotets). Però l’associació diu patir un atac furibund contra el castellà, a València: ves que no tenim ni un sol mitjà públic en valencià, ni un de sol, però ells argumenten que passen ànsia pel castellà. Ni un sol joc informàtic en cap de les diferents plataformes universals, ni una sola sala de cinema (ep, atenció ací, que tindrem novetats), cap notaria, ni jutjat, farmàcies, àlbums de cromos, missals (no sé quants rosaris fan les beates cada vesprada, encara, o si en fan cap en valencià), ni una sola aula en valencià al politècnic de valencià en la línia en valencià, ni una de sola, però aquella associació pateix, diu, una amenaça com no havien conegut.

Regire la web d’aqueixa associació alarmista, però veig que no han dit mai res dels canals de televisió en valencià tancats, res de res, però diuen que el pp s’ha pegat un tret al peu, en acceptar el canvi del nom de la ciutat, València en comptes de Valencia. Fins ací podíem arribar! He corregut a ca Broseta, que viu a la vora: he començat a llegir com un boig les instruccions dels aires condicionats, les estufes, els ventiladors, les planxes, les afeitadores, els secadors, els expremedors, les batedores, les neveres, les cuines, els microones, res, xe, res no era en valencià… Aleshores ja he començat a respirar més tranquil. Sobretot quan m’han enviat una notícia dels diaris regionals: l’associació en defensa del castellà a València, posarà una denúncia per l’amenaça del decret de llengües de l’equip Marzà, perquè diuen que descrimina els valencians. Aaahhh, i nosaltres que vivíem tan tranquils i consentits…, pobrets, aquests, no?

Ara veuràs tu la fiscalia, a qui farà cas: xama!, xama!, bona dona, xama tranquil·la!

Si un tribunal determina que el poble no vote, l’abisme és més profund que no admeten. I l’acaçament a la democràcia un càncer.

Espana accelara la independència de Catalunya amb cada comunicat del govern, de la fiscalia, o en cada decisió del TC. Si l’única cosa que aturaria la declaració d’independència és lligar tots els catalans, tots excepte l’arrimadas, que ja s’ha presentat a governar la dictadura que vodria imposar el pp, voleu dir que ho troben possible, plausible, ètic, democràtic? Però quant de temps voleu tenir lligats tots els catalans, els de madrit? Un any, tres anys, per sempre? Voleu dir que sou tan rucs, encara?
L’abisme espanol és un pou fondo on s’estimben les idees de llibertat i de coneixement. Només cal posar la Ser, o la Sexta, o mitjans similars, fins i tot mitjans o programes esportius, per comprovar-ho…

Si tingueren coneixement no farien el ridícul, ni ens farien passar vergonya internacional, però és que l’estat espanol, governat per hereus franquistes, no ha cedit un pèl el privilegi de conquesta, de guerra o de barbàrie. I això, en el segle XXI, a Europa és un cabàs de vergonya, per no dir-ho més clar, un cabàs de misèria.
No li val qualsevol cosa, argumenten els unionistes, iniciativa, podem, psc i la caspa —c’s i pp, ni pensar de posar en qüestió la constitució espanola. Però qui va redactar aqueixa llei?, sota quines condicions?, quines amenaces pesaven sobre els redactors i quines conviccions conservaven una majoria d’ideòlegs? I en tot cas, si un decideix lliurement, qui som ningú per condemnar-lo… Matem Sòcrates, de nou? Matem l’escola brillant de la República?, Sinyors del psc o ic, tornem a l’escola franquista que vostés diuen que van patir?, en canvi de quina cosa, tornem?, de quins principis democràtics i de llibertat?

Perquè no podem dir tant se val, mentre milers de familiars no han pogut recuperar la memòria dels afusellats, ni recuperar la dignitat robada, ni milers de consentits no han tornat tant com van robar. Naturalment que no podem avançar. De cap manera. Si qui governa representa un partit polític creminal, inculpat en centenars de casos de corrupció, capaç de desfer-se públicament de proves, de negar-se a declarar davant els jutges, de continuar rient-se en els morros malgrat els delictes, les proves i les condemnes reals, que continua governant i ordenant de perseguir el fum per amagar el foc, el tarquim que només farà tarquim. La merda només merda. Per què no s’il·legalitza el pp que s’ha enriquit en canvi de malmetre la hisenda pública? En canvi del benefici propi, ha desmantellat la sanitat, l’educació, la universitat, els serveis, la cultura, i ha malversat els fons de les pensions… Més proves? Només calia la cirereta del corredor, el desviament de fons del corredor mediterrani per invertir-los en madrit, els diners de tots perquè madrit xuple, llepe, suque, i ens pegue pel sac.
El desprestigi internacional no és només filosòfic. O opinió. El fracàs polític de la Transició ens ha portat a un desastre en tots els sentits. La desocupació vergonyosa a la qual ha abocat els joves, el frau a la hisenda, el desequilibri del finançament autonòmic, l’enriquiment madrileny en canvi d’empobrir la perifèria mediterrània, la tolerància entre  ciutadans de primera i desgraciats de tercera, l’abús en infrastructura de ruïna… Visca la mediocritat intel·lectual de la majoria de governants espanols, però paguem-ho tots per ells, en canvi d’ells, paguem-los el beure, l’abús, els putots, les medalles, la missa catòlica…, la mentida com a pràctica corrent, la burla a la democràcia, la caspa, la tolerància dels paradisos fiscals dels amics, l’íbex, la llotja del bernabeu i el bernabeu sencer, les empreses corruptes d’energia, la tortura permesa a cals cossos de seguretat, la desatenció de la gent gran, la manca de serveis de qualitat, el desmantellament ordit contra la sanitat… Quaranta anys de maquillatge superficial ja no amaguen el fracàs a què ens han conduït pp i psoe, ara agafats de bracet.

Oració profana: només per l’índex lector de l’estat, el 90% dels polítics amb responsabilitat de govern del setanta-vuit ençà mereix presó (inútils, heu tingut quaranta anys!). Això fa por, espana. I aquest nivell de democràcia: una fiscal en cap xamant un cigarret ros desafiant l’altra banda del carrer. Sense perdó.

[continuarà]