Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: males arts

L’espanya calavera (capítol2)

0

Els fiscals espanyols diuen que caldria tractament per als presos polítics. Ells pensen un tractament a la manera dels metges feixistes de l’alemanya nazi. Eliminats amb la injecció i avant. Tractament amb optalidons?, amb supositori?, amb anticossos contra la llibertat? Quina mena de tracatment pensaran els fiscals terroristes dels GAL i el 17A a Barcelona?

El president Puigdemont se’n queixa, a la primera dona d’Europa, però Merkel no diu res d’aquest calaveram feixista espanyol, en canvi d’esmentar-ne d’altres. Sap que ara deixarà uns crèdits altíssims a espanya i no vol enemistar qui li haurà de pagar els ous de la gallina. Espanya no té diners ni per al paper de fumar, i augmentarà els robatoris a catalans i valencians sense fer-se el monyo. Com han de pagar les follaes d’aquells exèrcits de funcionaris que viuen a madrit… Si heu vist la pel·lícula paràsits, que no em va agradar gaire…

Els fiscals espanyols són malalts mentals amb el poder de decidir a qui acusen, sense proves o amb falsificacions de cal sabater de la plaça, peguen sempre contra els demòcrates, sobretot si són catalans, o lliures o de pensament elevat. En canvi, que els reis d’espanya, pare, fill i esperit sant, roben i amunteguen, tenen comptes en paradisos, es prostituiexen amb dones sofisticades, no declaren a la hisenda les comissions, o es torquen el cul amb la pell i no el paper l’elefant, això, per als fiscals, no és motiu suficient de posar en cap tractament la borbonia. No.

Els fiscals de la calavera, i els jutges, i tota aquella caspa judicial espanyola ara tenen embolics amb menors?, no passa res, xa. Que han arribat a falsificar actes, acords, i fins i tot documents principals que valdrian l’expulsió d’un miler d’inútils? Ca, es giren en un altre cantó, peguen amb el dit contra el nas, aspiren l’aire blanc similar al talc i no en fan ni cas ni sexe segur.

El Regne de les calaveres va destapat, dels dels reis corruptes espanyols, que no poden amagar tota la merda que sura i xafen i esquitxa, als polítics amb tot de títols falsos, o comandaments policials que van trobar caixes i caixes de títols de màsters i graus que es van repartir a la valenta, aquest pa mi aquest pa tu, aquest tururú! Tan destapada corre la merda a espanya que el PSOE ha d’eixir cada dia a dir que no, que tenim un espill polit i transparent, i vinga de fer gros el forat, tan gros que els cap el xiulet la goma i el pot, pobres, no veieu que han d’amagar la merda dels altres i la d’ells!

I Podem, ai, podemos pobres, que de tant de callar i aguantar, els desgraciats, ghan de parar la mà, i ja pensen quin país serà més barat per obrir els seus comptes, que alguna cosa els caurà, si han de viure callats, amorrats dessota la taula com els gossos, que no saben quina mà llepar ni en quin morter els faran l’all-i-oli per trobar-los si tenen res al budell, amb una psa tan alta com els va eixint de tan furgar.

De l’església catòlica, aquella que matar el mestre anarquista Ferrer i Guàrdia o el poeta Federico, i calla els crims dels fiscals contra els presos, en parlarem demà. O despús-demà, que tampoc no sembla que tindran pressa per ordir un sermó diferent d’un estat feixista que aguanten amb tanta fe.

 

Si els editors volen cagar a la via!

0

«Una pena. O una altra desorientació, com la dels mestres. Ara en el tocant dels llibres. Quina barra! Tant com ens costa de fer possible la lectura, d’ensenyar a llegir, de fer comprar els llibres, que ni regalant-los…»

Acabe de llegir que l’Associació d’Editors del País Valencià vol afegir-se a la federació de llibres d’espanya (que només es preocupen d’espanya i la seua llengua), per reclamar un pacte d’estat en favor dels llibres i de la lectura. Amb Espanya? Un pacte pels llibres? Per la lectura? Com podem arribar a ser tan rucs! Aquells només que es miren el seu melic, la seua llengua, i el seu territori, que no és el nostre. Nosaltres som la colònia, el territori ocupat, i tan és així que fins i tot les lliberies estan ocupades pels seus llibres i la seua llengua. Només un tros, quan n’hi ha, és per als nostres llibres, de vegades fins i tot d’amagat. I nosaltres encara volem signar un pacte amb aquells colons que només si destinen les subvencions als seus llibres, a la seua llengua, al seu negociot, en canvi de matar la nostra i els nostres llibres.

Tan greu és l’ocupació colonial, que ocupa també la ment dels valencians, quan compren llibres, si en compren, exclusivament es espanyol. Fins ací ha fet ferida la invasió, i aquest tret nostre submís i vassall. Però els editors valencians es pensen que així són progrés, no ho sé, o compromesos, no ho sé, o reivindicadors de la lectura, no ho sé…

Una bufa, són! Sí, en canvi de la nostra adhesió, ells, els espanyols editors, llibreters, il·lustradors, publicistes, escriptors, llibreters, han fet res pels nostres llibres?, per la nostra llengua?, s’ha queixat quan els Jutges calavera del Suprem s’han acarnissat, una vegada més, contra la llengua dels valencians? Contra l’escola dels valencians? Contra els nostres llibres i els nostres drets? Han dit res aquells malparits de la FEDECALI?

Una bufa! (i ja és la segona). Ells passen de nosaltres i participen del robatori que espanya comet cada dia contra la nostra hisenda. Per subvencionar-los a ells. Mai als nostres. En canvi, els vassalls, els submisos, corren a llepar-los el cul i a demanar un pacte d’estat (!), per la lectura. Per quina lectura, sinyors? La que ens mantindrà presos, o muts, o espoliats, en canvi de fer-los la faena i després començar a fer la nostra faena! Que ells mai no veuen, mai de la vida. Ells només s’esperen que els jutges ens prohibesquen els llibres en valencià, o l’escola o els drets… I nosaltres, ves si som rucs, posant de lectures obligades autors de segona fila, només perquè són autors espanyols!

Ells, aquells, quan s’han preocupat mai de nosaltres? Quan?

A cagar a la via, els editors, la fedecali i aquest pacte corrupte contra els valencians, els llibres i la llengua!

 

Discriminar l’espanyol i els jutges feixistes

0

Una representació de l’Associació pels drets dels castellanoparlants a València (el país petit) entra a la ciutat de la justícia per denunciar que són discriminats. Allà, justament, on hi viuen tot de jutges, fiscals, advocats, procuradors, funcionaris, gc’s, i la resta del públic que cada dia passa a demanar almoina, sobre la justícia divina espanyola. Dic justament, perquè allà ningú no parla en valencià ni matant-lo si no vol perdre el cas que porta a la primera de canvi. A mi em va passar no fa gaire, que el meu advocat em va demanar que, si volíem tenir cap oportunitat, malgrat que sabia que sempre parlava en valencià, allà ja hauríem begut oli. M’havia passat feia uns tres anys, que un altre advocat, en un cas diferent, també m’havia advertit que la jutge no tenia gaire sensibilitat per la llengua. Em va passar fa cinc anys, i aquesta vegada que m’havia mantingut ferm, la secretària del jutge, funcionària, va dir que si declarava en valencià, ella no podria prendre les notes (sembla que ella ho havia de fer), però el jutge, en perfecte espanyol, li va dir que jo era en el dret de parlar la llengua dels valencians. Resultat: la secretària va dir que es trobava indisposta, que havia d’anar-se’n, i el judici es va ajornar: dotze anys! Es va ajornar dotze anys, sinyors! Casual o causal?

Però ves que, ara, aquella representació de l’espanyol, va dir que ells se sentien discriminats, incompresos, maltractats, perquè les medecines, perquè les televisions, perquès les misses, perquè els jocs d’informàtica, perquè la premsa de quiosc, perquè els notaris, els registradors de la propietat, els jutjats mateix, o les casernes militars, o les instruccions mecàniques… tot era en espanyol, però ai, ells pensaven que si hi havia una Oficina de drets lingüístics, una de sola a València, això no els deixava dormir, no podien conciliar el repòs, el descans, perquè aquella oficina, ells n’estaven convençuts, podia reclamar que, alguna vegada, una de sola, els documents, o les amenaces o els insults que rebien els valencians si parlaven valencià, quedés enregistrat, no ho sé, en un paper, en un breu de premsa, en un racó de merda oblidat en un cantó d’una ong on un funcionari ho pogués escampar i caure, caure en mans d’un xiquet innocent i fràgil…

Tots els adolescents valencians (el 97%) renuncien a la llengua quan són als seus espais d’oci, però els castellanoparlants se senten discriminats, pobrets. Tots els milions de l’institut cervantes són també contra les altres llengües, malgrat que el paguem la resta, fins i tot els que no som espanyols, però encara no en tenen prou. Vos han òsat mai una multa de tr+ansit en valencià, doncs ni això. Fins i tot si volem vendre taronja a Europa li hem de dir naranja, doncs tampoc. Ells, els discriminats del castellà, necessiten que tanquem l’oficina de la merda lingüística… I sempre n’hi ha un jutge, sempre, fatxenda, xulo, malparit, enamorat dels GAL lingüístics!

I ves que un jutge, com hagueren pogut fer tots els jutges del patró “jutges espanyols de cara al sol” de la ciutat de València, com els adolescents valenciavs que canvien de llengua, són el 97%,, va agafar aquella denúncia i en va fer escarni salomònic: «Tenen raó, vostés, els espanyols i els valencians castellanoparlants esteu discriminats: s’ha acabat el bròquil. O modifiqueu l’oficina de merda lingüística, o vos envie a pastar fang a cagar a la via morta de les llengües males putes, perquè la vostra llengua, valencià o català o com vulguen anomenar-la, és una llengua malaputa!: els jutges, entre més vicis pedòfils (sabeu que van amb menors, no?) no suporten les llengües, ni el coneixement, ni la democràcia. I encara menys les llengües malaputa!

Aquells discriminats refillets de la llengua dominant (és una metàfora), van traure suc de taronja del desert judicial i van enviar a cagar i a la merda els drets dels valencians, una altra vegada més, per acceptar de viure amb els espanyols en modo submissió i vassallatge.

Breu: la desobediència és l’únic camí. Això és, evitar de fer col·laboracionisme amb l’invasor i la seua llengua, que no serà mai la nostra, malgrat que el PSOE dels GAL i Podemos vulguen dir el contrari. Ni a l’escola, ni al cinema, ni al teatre, ni al comerç, ni a la tv, ni als llibres. Ni a la farmàcia, ni als wàters públics ni a les fira no vages. Aquella no serà mai la nostra. L’espanyol no serà mai una llengua lliure o voluntària o una llenua de primera. Mai de la vida.

Tenim una tv raquítica i pocapena, amb totes les altres tv’s catalanes prohibides, contra un centenar de televisions espanyoles subvencionades amb diner públic, més les plataformes espanyolistes tipus movistar, netflix, orange i tutti quanti, dos-cents canals pel cap baix, però encara ells se senten discriminats. Els castellanoparlants. Tots sense execepció. D’una altra manera n’aprendrien, de llengües i de drets humans.

La idiotesa dels valencians que són col·laboradors, que els agrada fer de malparits i llepons, no té perdó ni penitència suficient camí del purgatori o del cel: per això, ara sí que ens toca discriminar l’espanyol.

—Combat, mestres, combat!

El feixisme espanyol que ens va calant

0
Publicat el 5 de juny de 2020

Presos polítics, joves empresonats per al goig dels jutges, cantants, músics, poetes o mestres perseguits, exiliats… I tothom anem fent vida, com si aquest viure feixista que se’ns ha enfeltrit a la pell fóra normal. Un viure normal que tolera el feixisme, en qualsevol dels seus graus o nivells o maneres d’expressió.

Tant se val l’ONU, o els informes d’Amnistia, o les recomanacions d’institucions internacionals, sobre com espanya ataca la democràcia i els drets mínims. Tan se val, perquè espanya, sobretot el govern espanyol, els jutges, i la resta de calaveres, no fan cap cas, ni de lleis internacionals, ni de clams en favor de la dignitat.

Espanya és per damunt del dret internacional. És per damunt de les persones, per damunt dels drets. Todo por la pàtria, aquest clam feixista de la guàrdia civil, ja ho diu tot, des del franquisme més dur, que conserva l’essència del purisme feixista de tottemps, de qualsevol temps de dictadures.

Mentrestant, fem vida normal. Els uns i els altres. Mestres o infermers o metges, o agranadors o polítics, o pares o mares o familiars de qualsevol condició. Fem vida com si no passés res. Res de res. Com si només la mort i les morts de pandèmia ho pogueren cobrir tot, tapar tot, dissimular que el viure espanyol de domini i submissió s’hagués instal·lat per sempre. Sense remei.

El temps, els esports —malgrat que no n’hi ha esports—, les altres notícies, els mitjans afins al corpus feixista ja van fent com si no passés res. Com si la normalitat feixista de conviure amb la repressió, amb l’amenaça, amb les multes, amb el caprici de jutges i militars, estigués per damunt. Espanya ja sembla l’ull de déu i la seua gràcia.

Se’ns ha calat fins i tot una manera d’acceptar que tot allò que passa o ens passa és el que més convé, i ens convé, per la gràcia d’ells. Ves si la cansalà és de pollastre i el nostre ideari era fluix tan prim que ens fa por tossir, no siga que pensen que pensem.

Arribarà el moment que la submissió general ens impedirà de veure què som…

Jo, aleshores, torne a la metàfora dels peixos del David Foster, perquè és boníssima, sobretot per a la ceguesa dels mestres… “Què caram és l’aigua?”

 

POST: “És veritat que, ell, hagué de suïcidar-se, que potser és el que pretén el govern espanyol del psoepodemos… Abans morts que no demòcrates o lliures.”

 

 

El país i la identitat (2)

0
Publicat el 22 de maig de 2020

«Sou valencians?, venim a robar-vos el país!»

Durant anys, l’extrema dreta franquista va sobreviure enquistada en les institucions valencianes, de principals i de secundàries: ajuntaments, diputacions, sindicats, conselleries, generalitat, en els mitjans, en l’empresa privada… No cal dir com i de quina manera eren en els cossos repressius, judicials o fins i tot en les universitats.

Durant la Transició, l’acarnissament contra el valencianisme va ser tan intens com durant el pitjor franquisme: tortures, morts, assassinats, una repressió que posava els valencians que volien respirar fora de l’aparell feixista en el punt objectiu d’aterrar-los fins a la mort, si calia. Atemptats amb bomba, amb ganivet, amb pistola, pallisses, persecució: el model franquista s’havia instal·lat a València i vam viure un calvari que va costar de passar. Però el camí ja era sembrat, i l’autoodi va deixar malparades la utopia o el somni de llibertat valencià que hom esperava després d’una de les pitjors dictadures europees.

El repte del clavegueram espanyol, amb tants d’anys d’impunitat feixista va aconseguir una submissió que ni els espanyols mateix tenien. Aquest invent últim de Vox, els valencians ja el vivíem en els vuitanta i en els anys successius: des de l’infame abril martorell, l’atard, els monsonís o els broseta de torn, tota la patuleia de salvatgines que van ordir els complots, les agressions i les amenaces que van fer forat per la cruesa i la intensitat de tants anys contra València: els valencians es van rendir i només uns quants milers van resistir amb dignitat, però sense aconseguir una força suficient que pogués redreçar el país. Després de molta resistència, Compromís semblava que… però ca, sempre amb el contracte de les rebaixes i sense renunciar a la submissió que dictava espanya: d’una altra manera no acceptaríem un finançament criminal, de lladres, ni tindríem mitjans prohibits, ni acceptaríem que, sobre allò important, espanya digués què cal fer. Sí, podeu fer una mica de folclor, de cultura de baixa intensitat, fins i tot podreu destinar uns quants dels recursos que us administrareu, però compte, compte que us penseu…

Hom diria que, des de 1962, quan Joan Fuster publicà Nosaltres els valencians, la conxorxa ens té agafats del coll i a poc que piulem, la maquinària feixista prem amb tanta força que l’amenaça aconsegueix l’èxit sense despentinar-se. Vivim esporuguits, apocats, a la sort de l’almoina que espanya determina. I això, ja podeu enganyar-vos tant de temps com voldreu, mai no canviarà: espanya mai considerarà els valencians com a homes i dones de primera categoria. No canviarà mentre els valencians siguem apocats i fluixos de cames i d’esperit.

De primer espanya, després espanya i finalment espanya. Els valencians, si queda res, ja fareu falles o pujareu en barqueta, si és que mai s’acaba el confinament que ens depara aquella meseta.

Avui, per exemple, entrevistarem un dels fusterians històrics, a l’Ateneu, un dels pocs reductes de resistència en favor de la llibertat i dels valencians…

Dobleguem-nos més. Més. Més encara!

0
Publicat el 14 de maig de 2020

Mon pare va estar noranta anys doblegant-se. En va viure noranta-cinc, però bé que puc dir que va estar-se tota la vida, doblegant-se, sense perdre ni un sol dia. Jo no el vaig sentir mai queixar-se, tret de reguinyar per coses que féiem els fills, sobretot quan érem més joves, quan ens posàvem en política. Però de la feina, de doblegar-se vingués que vingués, mai no es va queixar. Era un mestre del treball, més popularment un ase del treball, una bèstia que només si treballava i treballava i treballava. Tota la vida igual. Si mire els veïns, els nostres veïns de sempre, els del carrer amb qui teníem més relació, si fa no fa, tots es van passar la vida igual. Doblegant-se. Havien patit la dictadura, una petita i curta llum republicana, el franquisme llarg i infinit, una cosa que es deia transició de la dictadura al règim d’ara i, si vols, para de comptar fins que no va arribar el nou falangisme, que és com posar els psocialistes i els sindicats ugt i ccoo en iots i amb comptes en paradisos fiscals. Tota la vida doblegant-se, això. Mon tio Vicent, un altre bèstia de la feina, els fills de la tia Vives, el Roig i l’altre del qual ara no recorde el nom, ma tia Gertrudis que traginava aquells cistellots de carn, un cistellot a cada braç fins al mercat, el tio Pepe l’home de la tia Fina, el tio Sancho, que no va tenir gaire sort i va morir jove, la tia Teresa, la perruquera, ai, més de noranta anys que s’aguaita cada dia al carrer i diu que no es pensa posar cap màscara, ella, com la tia Consuelo, que menaven avant avant els petits negocis familiars, la tia Rosario la Fona, el tio Pepe el Moreno, el tio Francisco l’obrer… Tots ells es van passar la vida d’aqueixa manera, doblegant-se, doblegats per necessitat, o perquè no sabien ni podien fer una altra cosa. De segur que hi havia veïns que tenien menys coll… Supose que sí, però una majoria eren durs com el ferro, i van passar la vida treballant. Uïsso té vuitanta-vuit anys i si no és perquè l’han obligat a tancar-se, cada dia ix de casa amb el tractor abans de les set del matí, cada dia, no sap sinó doblegar-se, ell, serenament, pacientment, aconformadament. I el fill del tio Pepe, Pepet, també passa els vuitanta i encara fa nou hores cada jorn, ha canviat senceres unes fanecades de varietat, malgrat que no les veurà créixer completament, si no és que arriba als cent vint anys, però no s’aturarà, de doblegar-se, perquè és el que ha aprés, el que van aprendre tots a les cases llauradores d’aquest rodal. Tots ells, sense excepció, han passat la vida d’aqueixa manera, doblegats, doblegats per la feina. I el nostre reconeixement no serà mai prou. Homes d’esquerres?, inconformistes?, moderns?, ca, a quin sant, si no havien pogut anar a escola, ni a penes si llegien la majoria, més aviat eren homes de dretes, doblegats, ajupits una vida sencera a la feina i a la casa. Ja sabien, cadascun d’ells, què van haver de passar i quants moments difícils van viure-hi.

Quan una peça ministra, falangista, mala ànima, que és allò que passa a la gent del psoe des que és del psoe, diu als valencians que encara cal doblegar-nos més, l’insult als meus veïns és un fet criminal, un crim que caldria denunciar i deixar enregistrat als llibres d’història, per saber de quina pell són fets, els fillsdeputa de la política. Però els jutges ja sabem que són falangistes pitjors, si és que n’hi ha de pitjors, funcionaris que s’hi han apropiat de la justícia per blanquejar el feixisme espanyol. No podem denunciar ni això. Perquè els tribunals europeus s’han fet un fart de denúncies contra ells, que no fan cas.

Ni mon pare, ni els Vives, ni mon tio Vicent no van anar mai amb iot, ni sabien potser què són els paradisos fiscals on, tot de corruptes, amaguen els diners i la dignitat humana; ni van rebre mai cap ajut, ni subvenció d’aquests que governen els sindicats ugt i ccoo, nous corruptes que també piloten iots o plaers de luxe. Quan aquella ministra mariajesús, una forma elevada de prostitució de manual, demana als valencians que continuem doblegant-nos més, no fa sinó donar la raó a mon pare quan ens amenaçava de joves sobre la política: allò és un niu de serps, de gent que no ha sigut mai honesta, mai de la vida. Després d’això, d’aquesta lliçó de vida, només em caldria desitjar-li el pitjor, a aquesta gentola, malgrat que mon pare ho trobaria malament, no m’ho acceptaria. Però jo vull que es morin ahir, si és que fora possible, ells i tots els seus, perquè en realitat és el que ells van fent amb els valencians, amb els nostres. No és que tinguen mals pensaments com jo, ni que siguen amorals com jo, ni d’una baixesa de pensaments com no n’hi ha, ves si jo hauré caigut fondo. No és que vulguen la nostra mort, no, que és més senzill: ells ens eliminen, hi posen diners, recursos i lleis perquè passe. Ens roben i després diuen que no treballem prou. Ells van als fets. Directament. S’estalvien els preliminars. Així que no em digueu amoral si els desitge el pitjor. Ells hi treballen perquè tinguem el pitjor, perquè ens morim, perquè ens dobleguem. Que encara no ens dobleguem prou, els valencians.

Una mica de Plató no ens aniria malament, als valencians, de mala llet contra els fills de puta de la política psoe+podem: menys Sòcrates, tu, que malgrat tanta intel·ligència, va acceptar de morir resignadament enverinat pel clavegueram d’aleshores, i més traure pit i valor contra aquells cagarros que es burlen dels morts, dels nostres, perquè hi van dedicar la vida a treballar amb una dignitat de ferro, gairebé d’esclaus d’una espanya que continua escarnint-nos i pixant-se damunt nostre.

Tota aquesta cruesa de vida ja ens la van contar els nostres, mon tio taronger, mon pare, ma tia, sense moure’s gaire del carrer. Sense viatjar gaire ni veure gaire món, tret d’aquesta illa de cases i la distància d’un dia en carro. Para de comptar. Perquè la seua intel·ligència popular era més alta, més elevada, més noble que no aconseguiran mai aquests polítics de sempre, el psoe, podem i la resta dels escurçons, que van aprendre tan bé les lliçons franquistes que apliquen cada dia contra els valencians.

Sí, valencians, dobleguem-nos més. Més. Més encara.

Els falangistes de l’espanya-psoe contra els valencians

0
Publicat el 13 de maig de 2020

La menistra d’hisenda espanyola diu que els valencians, enlloc de queixar-mos, cal que continuem d’inútils, agenollats: ha dit exactament que dobleguem més l’esquena, en comptes de demanar l’almoina com fan els captaires.

Si aquelles putes fesoleres que alçava amunt amunt al cel, el tio Pepe el de la tia Fina, en el cantó de casa, davall aquell sol, amb la forca de quatre pues, haguessen pegat en bala, contra aquests falangistes moderns del psoe, caguenlou, la qüestió hagués anat diferent. Els valencians seríem valencians, fins i tot molts serien encara llauradors, perquè els fillsdeputa no ens hagueren tret ni el nom, ni l’ofici ni la dignitat.

Però ves que el psoe d’espanya diu que els valencians fingim, que som uns cagacalces i que d’adobar el finançament res de res. Ara cal que pagueu, que calleu, i encara que arrimeu el muscle més si cap, perquè els fillsdeputa de primera que viuen a espanya puguen viure dels luxes, com han fet sempre, i no noten ni la crisi, ni la covid, ni la manca de recursos.

Breu: els espanyols continuaran robant-nos, com sempre, i els valencians, fins que no ens revoltem i els diguem adéu, que no voldríem més fillsdeputa consentits a la nostra casa, continuarem pagant-los la corrupció, la incapacitat, la inutilitat de continuar lligats a un dels estats més rucs del món.

Mentre hi haja valencians submisos, espanya ens collarà amb un peu mentre amb l’altre ens farà xafar merda. És el resultat polític al qual hem arribat després de les promeses del psoe+podem: feu-nos presidents, feu-nos conduir el govern d’espanya, van demanar els falangistes del psoe als valencians de compromís, que van caure de morros, i van acceptar el peixet de les promeses abans de tenir el sac lligat. No, vosaltres voteu-nos que, després, si ens passa pels ous, arreglarem el finançament valencià.

—Una merda empaperà, més clar!

I com els d’ERC, els valencians vam caure d’inútils. De tos, de nassos, de cul, de tots costats, vam caure, perquè espanya no negocia, bellotos, espanya roba, això només. I si no t’agrada, t’aguantes. I els valencians continuem aguantant-nos. Pagant i deixant-nos robar. I espanya tiba, tiba, tiba… I nosaltres aguantem, aguantem…

Per això la menistra espanyola d’hisenda pot burlar-se de tots nosaltres, la mariajesúsmontero, tractar-nos de zero, o menys que zero, perquè els valencians, al remat, no eixim de simular que volem ser valencians, poqueta cosa a espanya.

Potser que la revolta comunicativa de dissabte del MH Ximo Puig ja té una resposta espanyola: que vosaltres heu gestionat millor la crisi? Ara us cagareu a les calces, valencians, perquè no us passarem un duro, i vos robarem fins i tot la gorra i el plateret.

—Són o no fillesdeputa, les fesoleres, tio pepe?

 

Contra l’1 de maig, si ve d’espanya

0
Publicat el 1 de maig de 2020

Anit van fer uns quants programes a televisió revisitant l’1 de maig. Els protagonistes principals eren una quants genets de comissions i de podemos, que anaven posant-se medalles com si el metall anés barat o la miraculosa no volgués eixir de processó. Medalles i creus, els malparits. i vinga a fer-se besos com si volgueren convertir en pornografia la història, pobres, ves que no deien que eren al govern d’espanya, fillsdeputa, criminalitzant la llibertat o lloant la corrupció de la qual formen part.

Més monàrquics que ningú, tant com ells voldrien i més encara, els amos, els borbons, la gc, la policia, tot de veus conegudes amb nom propi festejaven l’1 de maig des del confinament. No gosaven de dir que els mateixos sindicats, UGT i CCOO, i la rastrera de podemos i del psoe, ja feia anys que havien venut la data de l’1 de maig pel 25 de desembre, el 18 de juliol o el mateix 2 de maig espanyolista, perquè al remat l’aventura màxima era això, mamar-la, agenollar-se, acotar el cap i amorrar-se al pessebre tots plegats: franquistes, falangistes, psoïstes, podemistes, en un cant joiós que tot ara era festeig, que mai no podíem ser a mans de ningú que fóra millor, més eficaç, o més inútil.

A ells els la bufa tot plegat, nosaltres, tu, jo, si no és per repetir una vegada i una altra, que amb ells, psoe+podemos+militars+gc+borbons, qui de tots més inútil, ha arribat la glòria, el límit, el cel tan esperat. Ves si la cansalà no serà de pollastre i els fillsdeputa volaran tan alt com no havien somiat. Amunt, amunt, al cel sieu, desgraciats, vosaltres primer!

No és el confinament, allò que amarga més que no el baladre polític del regne d’espanya: són els malparits que han venut en un saldo la dignitat, l’esperit, l’ànima al feixisme, podemos, psoe, els sindicats espanyols…

Mare, si Durruti alcés el cap! O Vicent Ventura! O Brigitte Bardot!

 

La desorientació dels mestres (12)

0
Publicat el 16 d'abril de 2020

El paper dels mestres durant el confinament de la pandèmia ha sigut molt principal. Almenys de molts dels mestres que conec, que s’hi han dedicat amb cos i ànima per atendre els seus alumnes. No cal dir quina feinada han fet les famílies. Tantes famílies o més que els mestres que no paraven d’enviar treballs i més treballs als seus alumnes confinats. Mestres confinats i alumnes confinats. I famílies, ep, no ho oblidem. I encara mentre milers de meetges i infermers s’hi jugaven la vida.

Semblava una paròdia còmica, però no l’era gens. Sobretot perquè en aquest trànsit de treballs que calia fer i treballs ja fets retornats als mestres, hi havia la incansable i esforçada feinada de les famílies, sobretot de les mares, ajudant, guiant, de vegades reguinyant els fills. I entre el trànsit, els morts, sobretot dels iaios, que queien cada dia a centenars. Havíem confinats les escoles, les cases, però ens havíem deixat a posta el focus principal, que era una ciutat espanyola que ningú no s’atrevia a tancar.

I per aturar el colp, els equips dels hospitals, principalment. Sense material bàsic, i no pocs d’aquests treballadors que a més havien de fer el seguiment escolar dels fills… Aleshores era normal que algú digués: —Socors!

Però la desorientació dels mestres venia a compte de l’avaluació, uf, i de com calia corregir els treballs d’aquells alumnes confinats si es volia fer un seguiment correcte, rigurós del seu treball. Aleshores, com espanya havia robat totes les competències als consellers d’educació respectius, van demanar-li, a espanya, si calia un aprovat general, una repetició de curs general, un temps mort general fins a setembre, o alguna altra cosa que fos general i atengués tothom per igual.

El caos, com va dir aquella matemàtica anglesa, Mary Cartwright,  ja era servit, en una ferrada de quatre anses, perquè ni els homes més forts de la terra no la podrien mantenir en equilibri. Sense que vessés. No, si es pretenia un equilibri emocional que evités el papanatisme.

Sobre la teoria del caos n’hi ha molt escrit, és cert, i els mestres no coneixen encara fins a quin punt en parla d’ells i de les seues vides. Un petit canvi que puga semblar insignificant, lluny fins i tot del medi on vivim, podria provocar un canvi general i generalitzat en la manera com vivim, perquè alteraria les condicions rutinàries, habituals d’aquell sistema conegut.Que els ho diguen al centenar de porcs senglars que han baixat a passejar per les avingudes de pobles i ciutats, demanat-se on eren guardades les escopetes repetidores.

Hom pensa que no passa mai, que a ell, això no li passarà mai. La teoria del caos. Però si hom fa un repàs i una estadística matemàtica, n’hi ha uns quants milers de iaios que s’han mort justament per això, en teoria, i encara continuen morint-se a la pràctica. Sí, Mary Cartwright va ser la primera dona a presidir la Reial Societat matemàtica de Londres. Sempre n’hi ha dones primeres.

Aleshores, els mestres, voleu dir que encara estan capficats a posar notes? A dir set, cinc i mig, vuit, quan diuen música, matemàtica, filosofia? Sí que han d’anar desorientats, pobres, i la cosa no és cap broma, perquè l’equilibri emocional de milers i milers d’alumnes en depén completament. I encar han de patir més, i nosaltres de retop, si això ho han de decidir uns ineptes incapaços i mediocres que viuen a madrit.

Ací ho deixe, mestres!

 

Tres dies de passió o tres mil

0
Publicat el 9 d'abril de 2020

Si els rucs no fan de rucs…

Com que fa tres dies que ajude a posar el camp dins l’equilibri que demana la primavera, i ara mateix aquest sector primari no entén que no el regules, abans de perdre la collita i els arbres, he provat de treballar de sol a sol. Això, amb l’edat, el cos ho paga, que no n’hi ha múscul o os que ara em mantinga dret. Els llauradors del salvament són confinats a casa, així que pagaré tant d’esforç veurem quant de temps.

Llegesc a vilaweb, i via xarxes, i m’admire com de rucs poden ser aquells del destí en lo universal. Avui, mentre anava al camp, he vist tres banderes en els balcons com demanant-los el miracle, però si no saben fer ni gestionar ni comunicar, ni trobar aigua a la mar, aquell govern paramilitar, si no és tornar a viure del model franquista, que només mane madrit, que ja sabrem com castigar els catalans, i els valencians, i qui vulga que pegue darrere.

Però si els rucs no fan de rucs, què caram han de fer: regalar diners públics als mitjans feixistes, als mitjans de la caspa, perquè els tapen tots els errors, fins i tot que canvien allò que ha dit l’OMS: Europa, no feu aquell desastre del govern espanyol, no els imiteu si no voleu ser els primers del món, els primers!, a tenir més morts que ningú.

No atureu les iniciatives que ajuden al control, a la seguretat, i, sobretot, no feu negoci de la mort, dels materials bàsics, ni dels diners públics: en temps de crisi, govern d’espanya, com se us ocorre castigar els desgraciats de sempre, en canvi de continuar regalant a bancs, borbons, o filldeputes, tant com robeu!

Tres dies de passió, amb espanya el calvari és continu, perquè ni saben ni poden aprendre una altra manera de gestionar res que no siga traient profit propi i alimentant el clavegueram feixista d’un estat podrit.

I tot són mentides en els números, en les mascaretes, en els morts, espanya és una mentida darrere d’una altra: i l’OMS ho pregona: que ningú no faça com fa el govern espanyol, si no voleu provocar encara un desastre major.

I aqueixa merda cada dia, en cada mitjà de tv. Sense remei.

Que els rucs sempre fan de rucs, sempre.

No entenem, que no ho entenem, com els valencians no demanem la independència, en compte d’aplaudir cada vesprada a les policies locals o encara a pitjors efectes especials que fan sonar les sirenes com si foren protagonistes de res, si no és del pitjor desastre de gestió d’aquest estat, entre més exemples que podríem contar.

Si el nivell cultural màxim és el duodinàmic, doncs això…

El rei de la cassola

0

Una cassolada contra el rei, per feixista, violent i antidemocràtic. Un rei que va permetre que el clavegueram espanyol ataqués la sanitat i l’educació, que permeté que els ministres espanyols presumiren d’haver-se carregat el sistema sanitari català i valencià. Els alegrava, al govern espanyol, de retallar la sanitat, de robar-nos els recursos, de destinar-los a les seues butxaques, via maletes a Suïssa. La sanitat, l’educació, la cultura, els serveis, tot era robat per fillsdeputa: empresaris, fiscals, bancs, mitjans, borbons, jutges, polítics…

Sí, en canvi de robar-nos, el rei omplia els seus comptes en paradisos fiscals. Els diners que havia de destinar a hospitals, a contractar metges i infermers i material sanitari, són en paradisos fiscals, en comptes falsos al seu nom. No només el pare, el fill, el cunyat, la germana, tota la família se’n beneficiava dels comptes i dels robatoris organitzats. Tots sense excepció actuen de criminals, són criminals.

Què feia aleshores el govern d’espanya? Què feia el PSOE, Podemos, i la resta de partits polítics? Negar-se a investigar els crims del rei i la família borbona. Negar-se completament a investigar res, malgrat que mitjans internacionals han destapat l’1% del robatori. I és aquest 1% que el rei no vol heretar, en canvi de quedar-se la resta del botí. Tant com han robat els borbons, el pp, el psoe i tots els partits que han passat per aquella trona de la responsabilitat de govern. I els mitjans? Què han fet una majoria de mitjans? Tancar els ulls? Nooo, adobar que cal perdonar-los tots els crims, perquè ells també són favorables al crim, són crim, uns mitjans podrits, inútils, plens de falsos periodistes.

Cassolada contra el rei, contra el Psoe, contra Podem (que en tocar poder s’ha deixat follar els principis i para la mà de quants diners els arribaran, via ungüent i vaselina. Cassolada contra un estat corrupte, inútil, que abans ens deixarà morir que posarà ordre o dignitat, o repararà els errors d’anys i panys.

Cassolada a militars i policia, i a tota la desferra que només si saben amenaçar-nos la vida i continuar robant-nos. Cassolada contra aquesta nova dictadura espanyola que se n’aprofita fins i tot d’un moment complex i delicat, mentre els equips de sanitat, aquest sí, es juguen ara la vida cada dia.

Cassolada contra tots els fillsdeputa que ho mereixen.

La versió feixista per pujar al cel

0

Espanya no té remei. Ni en pense posar, a la seua tètrica representació d’un estat incapaç, extraordinàriament inútil. fa dies que no ha pres cap mesura eficaç, cap ni una, malgrat que n’hi havia que li passava les xulles i les notes perquè copiés alguns models que havien funcionat. No, espanya continua essent la diferència, del ridícul a l’esperpent. I ves que fa segles d’això i no n’aprén. No vol aprendre’n. En canvi, si algú altre dins el territori de la península és capaç de tirar pel dret, d’avançar els models que altres països ja havien practicat, els amenaça o els desqualifica.

Espanya ha organitzat un pla contra la pandèmia del coronavirus, que és tocar cada dia l’himne, traure les banderes espanyoles, passejar la legion i la cabra i encomanar rosaris i misses perquè en muiguen milers, uns quants milers, entre pensionistes, retirats i sanitaris. La representació dels quatre menistrets volen oferir una imatge de coordinació no era només patètica, adobada amb aquelles cares de l’ordre feixista, era l’anunci que, davant la inoperància, la manca de professionalitat, la incapacitat més dolorosa, l’estat anuncia que està preparat per militaritzar-nos i visca el feixisme.

Ara bé, mesures sanitàries, inversions en material bàsic, ajuts a hospitals i centres de salut, zero. En canvi d’armament, submarins o trens d’Alta velocitat impagables. Fins i tot denunciar que els corruptes que governen, que gestionen els recursos, que ens han governat anys i panys, sota el paraigua d’una monarquia feixista, criminal i putera, és inútil, perquè quan els rucs són a primera fila d’un estat, entre bancs, empreses, militars, església, jutges o polítics, el resultat de l’equació és espanya. Sense remei.

Un estat governat per delinqüents. Aquest fóra el principi del sainet que van representar anit a les TV aquells titelles. El camí més ràpid per pujar al cel seria fer-los cas.

 

El piu del rei

0

Sembla que el rei d’espanya, en combregar, ja venia de putes, o anava, tant se val. I va convertir aquell esport borbó de la corrupció i l’aprofitament del dret de cuixa en un deliri. Tant o més, que havia de pagar quantitats immorals per ficar el piu en tot de figues que, això ja és una metàfora, li feien pagar a preu d’or. Ara que tornen a destapar-se tots els descontrols folladors d’aquella casa, apareixen més comptes fiscals, més paradisos, dins una corrupció que tothom coneixia i que uns quants homes a compte dels fons reservats s’encarregaven de tapar, o eliminar, amb diners, amb amenaces, amb accidents casuals, o amb pitjors arguments: el piu monàrquic provocava, i sembla que encara provoca tot de maldecaps i una despesa de vergonya.

“Fins i tot arriba a provocar que un partit espanyol sencer, jugue de proxeneta mamporrer.

Però com aquells borbons són una pocavergonya, als partits espanyols no els fa res pagar, pagar i pagar, perquè els diners robats no són ni d’ells ni sembla que de ningú. Són de la sanitat, de l’educació, dels erveis socials, de ningú, vaja. Allò pitjor és que, en el segle XXI, com en el XX, com en segles anteriors, tothom corre a tapar els crims, la delinqüència, la corrupció d’uns quants fillsdeputa que segons sembla els van parir al cel i són protegits del déu dels cristians, que entre més pecats, arrossega el de tapar-los tots els crims que comet la monarquia i l’església: tant se val putes, proxenetes, pederastes o mamons: a l’infern espanyol tot li val, i qualsevol partit, de dreta o d’esquerra, o d’extrema dreta, en pegar en espanyol ja apunta a feixista l’últim. Tothom tira terra, mira en un altre costat, o para la mà, o espera que li toque retirar-se per dirigir o aconsellar una empresa capaç de pagar-li tants centenars de milers per haver aguantat tant d’esperma reial i, sobretot, haver practicat un dels oficis més vells: proxenetes són qui tapen, cobren o atien la prostitució (reial o de carrer) i ara sembla que el PSOE, el PP i la resta de fariseus i clavaris, ha desestimat d’investigar on va el piu del rei, on s’hi fica, qui el paga, i on envien els diners de cada missa on l’home pega piuà.

Proxeneta l’últim, tu, a veure si tenim sort i us agafa un coronavirus borbó que vos rebente el serengue, malparits.

La policia espanyola

0
Publicat el 6 de març de 2020

Dimecres, uns centenars de policies van assaltar el parlament espanyol amb l’objectiu de sembrar més por i alçar la veda a la democràcia. Por ja en fan, perquè en comptes de dedicar-se a la seguretat i a la protecció, destinen tot de recursos, esforços i accions a sembrar maldat. A atemptar contra els ciutadans, a provocar situacions d’ois, a permetre amb total impunitat que el feixisme campe lliurement. La tria psicològica d’aquests homes la fan a través d’un tests d’intel·ligència (!) que, un colp superats (!), els regala armes: pistola, porra, violència, agressivitat, manilles, escopeta… i el dret d’utilitzar-les. També els regala poder i fatxenderia davant qualsevol, home o done, jove o vell, per damunt de drets bàsics. Ells són la policia i ppden escampar seguretat o terror. De normal ja trien ells solets, quina cosa provocaran. Quan no són de feina, se suposa que són ciutadans com qualsevol altre, i tornen a ser nivell i “pqpi”, Coeficient intel·lectual limitat.

Dimecres sembla que els havien permés de manifestar-se mascarats, tapats, a recer de la impunitat de la qual gaudeixen. Amenacen que dispararan, fan el senyal amb els dits, apunten, i diuen que n’hi haurà més guerra, que faran els impossibles per atacar. La impunitat els l’ha va regalar l’estat des del colp de franco i encara dura i perdura. Fan i desfan, amenacen, maten, insulten, peguen, abusen, contra qualsevol dels drets universals. Són el braç armat de l’estat espanyol: monarquia, poder judicial, mitjans, futbol, empresa, bancs, tothom paga, ordeix, conxorxa, perquè la policia, entre més funcions, ensenye piu. Qui ho consent, ho atia, anima i ho paga és l’estat, aquest estat espanyol corrupte i decadent que només viu del crim. Un estat de lladres, corruptes i aprofitats, i tant se val qui mane o governe. El feixisme té impunitat i és a totes les institucions.

Però aquest desvergonyiment de dimecres, i la manca d’una resposta institucional, responsable, que avantpose els valors democràtics davant la fatxenderia i l’amenaça, retrata espanya, la posa al nivell de la merda: la monarquia, els margallo, els borrell, els pons, els casado, els sánchez, i també tota la patuleia podemos que volien ser progres i ser a la caravana del govern: benvinguts al feixisme pur i dur, senyors de podemos. Llepar el cul al rei té aquest preu, i ara ja poden enviar més criminals espanyols a matar refugiats. Poden rentar-se la consciència i dir: nosaltres també som aquesta desferra feixista espanyola. Ara també som govern d’espanya i podem oblidar-nos-en de la memìoria històrica, si n’hem tinguda mai, de memòria i de vergonya.

I tot plegat només és una punta de l’iceberg espanyol, del podrimer, de la merda d’aquella meseta que es pensa ama del món (peninsular). Espanya voldria que europa fóra feixista, perquè així ells, els espanyols, podrien lluir a l’alçada d’aqueixa intel·ligència menor que el déu cristià va regalar a albercocs i estaquirots.

Fills de la justícia, robeu-noooooosssss!

0

La caixa de solidaritat demana ajut urgent per fer front al nou robatori del tribunal de comptes espanyol que vol robar-los les pertinences particulars, els anells de casats, el cotxe, els ferros o pèrcings, la casa, el gos i el collar del gos, els comptes del banc, la cafetera, el poal del fem… Sembla que quan els jutges espanyols dels diners diuen nem a per tu!, els empara una legalitat espanyola que és com viure a l’infern, un infern on et fan dir aspanya, et fan cantar el carasol, i has de pixar damunt dels drets humans, perquè et poden follar viu, furtar-te els fills, els seus estudis, la identitat, fins i tot si t’has comprat un tractor Fiat de 55 cavalls de segona mà, te’l podran robar, si arribaran a ser mamons.

En canvi, hom es demana com és que a tots els fills del puta del pp que van robar-nos durant anys i panys als valencians, no els embarguen els comptes, ni la casa, ni els amenacen els fills, no. Com és que al rei mataelefants que traficava amb armes i amb putes, que feu fortuna robant-nos anys i anys, no li han impedit els comptes ni li han fet tornar la milionada… Quan el crim ens rodava i s’escampava entre milers de patriotes corruptes, tot allò que tant aplaudeixen, ells, els jutges, que delinqueixen com ningú, volen  per damunt del bé, del mal, del cel i de la moma. Ells i les medalles que els pengen del coll, com uns collarons d’ase que no llaurarà mai, en l’honestedat i la decència.

Hom es demana com és que després que el pp robés i tingués centenars de comptes en paradisos fiscals, que van rebentar els ordinadors i les proves i es van burlar de la figa de la maredédeu, els refillets, es van quedar els diners públics i els van donar als bancs, els jutges no els van intervenir…, els jutges espanyols que tant els agrada robar-nos, i deixar-nos despullats, no van considerar que calia intervenir els comptes del pp, ni dels seus afiliats, ni els van traure el pa als fills que tenien llepant i menjant del pessebre.

Sembla que allà on fan carrera, els jutges refillets, demanen qui voldrà robar als valencians i als catalans, i aleshores aquests guanyen punts i pugen com la bromera, a robar a robar!

Els jutges dels comptes, tampoc no van intervenir els comptes dels polítics que van fer negocis ruïnosos amb els diners públics, aquella merda de la fórmula 1, o la visita del papamòbil que li van fabricar una pluja de saliva que li enviaven tot de falleretes majors, perquè tinguera el piu fresquet, ni van robar els comptes de l’inventor dels aeroports fantasmes, aquells que tenen els avions de paper, ni van robar els comptes dels inventors de l’AVE, els dep psoe i el pp, mentre els trenet de Bétera té via única, una sola via sinyors fa 130 anys d’això, malpariiiiiiitttttssssss!, i per això ens feu pagar el bitllet més car.

Tampoc no van intervenir els comptes de PONS, ni del CAMPS, ni dels altres bufapius, quan van desviar els comptes d’ajut europeu per a porcades del Cotino, no els van embargar, no, ni quan van desviar els fons per al corredor mediterrani, per a què els fills de puta de la meseta tingueren aquelles vies, mentre nosaltres els pagàvem el pinso i els condons.

Aquests jutges figamolls i malparlats, amenacen i roben, amenacen i roben, d’això en diuen justícia espanyola. Però si ets un filldeputa rematat (poseu tots els partits espanyols que coneixeu i tots els remaleïts caps de partit, i els fiscals, i els secretaris, els jubilats i els que són actiu, no se’n salva cap), aleshores t’apugen el retir, et paguen la quota, et deixen agafar forat i ja pots enviar totes les boles al gua.

Potser per això els de podemos han entés la jugada i aplaudeixen aquell feixista de rei, i xuplen i llepen com xuplen i llepen tots els franquistes del puticlub, de las cortes i del pàrquing de taxistes feixistes, i ja podeu pujar la persiana i començar a retre comptes a tants malparits com ens vol vendre que espanya és una, una…

Què serà?, què serà?