Ulisses20

El paper dels mestres durant el confinament de la pandèmia ha sigut molt principal. Almenys de molts dels mestres que conec, que s’hi han dedicat amb cos i ànima per atendre els seus alumnes. No cal dir quina feinada han fet les famílies. Tantes famílies o més que els mestres que no paraven d’enviar treballs i més treballs als seus alumnes confinats. Mestres confinats i alumnes confinats. I famílies, ep, no ho oblidem. I encara mentre milers de meetges i infermers s’hi jugaven la vida.

Semblava una paròdia còmica, però no l’era gens. Sobretot perquè en aquest trànsit de treballs que calia fer i treballs ja fets retornats als mestres, hi havia la incansable i esforçada feinada de les famílies, sobretot de les mares, ajudant, guiant, de vegades reguinyant els fills. I entre el trànsit, els morts, sobretot dels iaios, que queien cada dia a centenars. Havíem confinats les escoles, les cases, però ens havíem deixat a posta el focus principal, que era una ciutat espanyola que ningú no s’atrevia a tancar.

I per aturar el colp, els equips dels hospitals, principalment. Sense material bàsic, i no pocs d’aquests treballadors que a més havien de fer el seguiment escolar dels fills… Aleshores era normal que algú digués: —Socors!

Però la desorientació dels mestres venia a compte de l’avaluació, uf, i de com calia corregir els treballs d’aquells alumnes confinats si es volia fer un seguiment correcte, rigurós del seu treball. Aleshores, com espanya havia robat totes les competències als consellers d’educació respectius, van demanar-li, a espanya, si calia un aprovat general, una repetició de curs general, un temps mort general fins a setembre, o alguna altra cosa que fos general i atengués tothom per igual.

El caos, com va dir aquella matemàtica anglesa, Mary Cartwright,  ja era servit, en una ferrada de quatre anses, perquè ni els homes més forts de la terra no la podrien mantenir en equilibri. Sense que vessés. No, si es pretenia un equilibri emocional que evités el papanatisme.

Sobre la teoria del caos n’hi ha molt escrit, és cert, i els mestres no coneixen encara fins a quin punt en parla d’ells i de les seues vides. Un petit canvi que puga semblar insignificant, lluny fins i tot del medi on vivim, podria provocar un canvi general i generalitzat en la manera com vivim, perquè alteraria les condicions rutinàries, habituals d’aquell sistema conegut.Que els ho diguen al centenar de porcs senglars que han baixat a passejar per les avingudes de pobles i ciutats, demanat-se on eren guardades les escopetes repetidores.

Hom pensa que no passa mai, que a ell, això no li passarà mai. La teoria del caos. Però si hom fa un repàs i una estadística matemàtica, n’hi ha uns quants milers de iaios que s’han mort justament per això, en teoria, i encara continuen morint-se a la pràctica. Sí, Mary Cartwright va ser la primera dona a presidir la Reial Societat matemàtica de Londres. Sempre n’hi ha dones primeres.

Aleshores, els mestres, voleu dir que encara estan capficats a posar notes? A dir set, cinc i mig, vuit, quan diuen música, matemàtica, filosofia? Sí que han d’anar desorientats, pobres, i la cosa no és cap broma, perquè l’equilibri emocional de milers i milers d’alumnes en depén completament. I encar han de patir més, i nosaltres de retop, si això ho han de decidir uns ineptes incapaços i mediocres que viuen a madrit.

Ací ho deixe, mestres!