Ulisses20

Del sotrac que van païnt els polítics del pp, per corrupció, lladrocini i pocavergonya: han estat agafats en viu i en directe, del piu i de la figa, en tot d’actes creminals i deshonestos (!), han decidit cannviar d’estratègia: com que no acabaven d’explicar-se amb claredat ni sabien com defugir la vergonya (moltes llums d’oratòria no atressoren), pegaran per amenaçar-nos a l’engrós. Com que reben tot d’atacs feixistes i xenòfobs, no saben on poden acabar els escarnis i el joc del despullat que han hagut de patir en públic. Per això escampen, ells, que el feixisme els assetja, els acusa, a ells!, que són prova sens màcula de la democràcia i la llibertat: fins i tot Rouco amenaça, i els diaris de la caverna, entre més mitjans afins, que els arrosseguem a la situació dels anys trenta, que això tindrà una resposta que serà contundent.
El desastre polític, econòmic i ètic espanol és de llibre de rècords. Som una riota, una cabra, una escala, una trompeta i un fandango rodat, en un camp de moniatos. Els valencians de pitjor no passem, no us apureu. Però el pitjor és que, malgrat la corrupció i com han usat diners robats per preparar-se les votaes, tenen una majoria inqüestionable, que ho lamentem, però és la realitat d’una Ibèria de l’alçada d’un bonyigo.
Com uns altres indicadors, els espanols en la seua majoria es van quedar atrapats en la pitjor de les calamitats intel·lectuals, i encara ens governen polítics i forces que ho defensen i ho gaudeixen com el summum de la divinitat terrenal. Com no haurà de ser el seu cel. A pos que l’infern!

Quan érem petits s’amorràvem al pot de la llet condensà. Ca, si era bona, i dolça aquella llet: els borbons s’amorren a tots els pots, sobretot el pare, i les filles, i ves a saber on s’amorra el fill gran… I encara els fills que haurà deixat pel món, sense declarar, el matador d’elefants. Els borbons s’amorren al piló dels diners públics, a viure de no fer res, però res de res, com uns paparres que suquen i llepen per compte de tants desgraciats com els hi riuen les gràcies, els pets i els rots. Ara el pp es queixa que un jutge s’haja atrevit a pessigar la infanta, li demanaran el cap, veuràs, i protegiran aquell putiferi de manteros o golfos perquè mentre n’hi haja la caterva de llepons, ells, el pp mateix, podran continuar robant i llepant pels segles dels segles: no ho fan els reis, com un model públic, i legal, per què no ho haurien de repetir ells, a escala. La connivència borbònica, de pepereos i psoeros és de creminals: llepons de condició dissortada. No els arribava el seny per passar-los comptes, en caure la dictadura. No. Van tenir prou coratge per refer-la, que els van adobar el present i el futur, amb una monarquia consentida en canvi de permetre qualsevol escàndol, robatori, o com diu el New York Times, exportar la gangrena a qualsevol de les institucions espanoles.
– Xe, quin goig han de tenir tans innocents de sentir-se orgullosos d’allò que, internacionalment, en diuen ‘marca’.

El merder s’escampa un dia i un altre, inevitable, perquè és una merda molla, líquida, que per tot s’hi fica, amunt, amunt, fins que no acabe ofegant-nos, tan avall que comença a podrir-nos els dits dels peus, una merda insuportable, incòmoda, que no és ni merda, per no ser res, res de res, som a mans d’homes i dones que no caguen, merda, arriben al valor de cagalló, merda seca, bonyigó sec, eixut exigu, la pudor que tot ho ompli ho embafa ho desbarata, vet ací el model d’aqueixa política que és espana, caos i anarquia, en favor dels diners, una torpesa que hom pensava impossible, irreal, passada, ni la merda no és creïble ni noble ni sincera amb aquesta banda de lladres, de culs sense pèl, diarrètics, serengue, forat i tassa… una merda, qui ho ha dit, una! Merda sense merda.

M’explicava un dels meus germans tot repassant el govern local, si els repassem l’historial, comprova-ho, molts anaven plegats a l’escola, qui ens governen, realment? Els últims de la fila?, no, aquests eren més desgraciats però més nobles, potser els segons o els tercers, mediocres, pobrissots, uns fenòmens del coneixement, els més preparats. Tampoc no ens pot sorprendre tot plegat…, sí, sí, potser l’art que demostren en aliar-se, com és crien i s’apleguen en aquella soca…

Vindran algunes respostes…
Per exemple, aquest que venia del canadà i ens feia aquell gest, no hi havia ningú que li pogués trencar el dit davant la càmera? Aquest viu amb els nostres diners, no? Li’ls podem robar? Si robem al lladre… qui no serà capaç de perdonar-nos!

Sabíem tot això que passava en la política dels grans partits. Els valencians, sobretot, que hem patit de tan aprop l’abús, la barroeria, la manca d’intel·ligència, l’insult cada dia constanment, des dels ajuntaments, les diputacions, les conselleries, la generalitat… Sabíem que tot plegat era en mans de gent que no s’estimava la política, ni la gent, ni l’ofici de l’honradesa. Però havien sabut actuar amb males arts per teixir una teranyina impossible, de diners robats, d’enganys, amb mitjans afins, amb la complicitat de tants i tantes institucions: els primers van avisar que venien a forrar-se, a robar, però els jutges van detectar un defecte de forma i els van deixar forrar-se i robar. I a partir d’ací sembla el foc va calar, que tot li valia: el robatori, el pai, l’amic, la butxaca foradada, el luxe, la subvenció, i tot això, ens preguntem, d’on eixia? Doncs eixia d’Europa, que suposava que invertíem per recuperar-nos de tants anys de dictadura i Transició, que invertíem assenyadament, eixia dels impostos de cadascú de nosaltres, convençuts que els impostos servien per posar-nos al dia, en serveis, atencions, mitjans en favor de la modernitat a l’alçada d’aquella europa que algú n’havia parlat… Ho avisàvem, que hi havia abusos, mala pràctica, mentides, conxorxes, robatoris, patrimonis exagerats, i luxes que no ens podíem permetre, de cap de les maneres…
Hui ha eixit això del pp a la llum, els ha pispat en conii, i no podem fer res, gairebé res. Perquè la justícia poria tornar-se en contra nostre, si assenyalem amb el dit on és la nova falta, i contra nostre, la dignitat, si ens callem més temps la violació elemental dels nostres drets. No som d’ells, ni som com ells, però no podem pegar a fugir ni renunciar, encara no, perquè les lleis de la seua vara no ens deixen abdicar d’aquell estat per construir-ne un de nostre, més net, polit, culte, en favor dels homes i dones de sentiment noble.
Ens quedem amb la sensació estranya d’estar lligats a la corrupció més estèril, ingrata i estúpida d’aquest cul d’occident que diuen espana. Esperem que per molt poc temps més. 

A l’alcaldessa valenciana la fel se li gira ràbia, des que la política dels seus s’ha descobert feta de corrupció, que la sang li bull encesa per coure botifarra i ceba: a la caldera, xica.
Hui, ella, ha enviat la polícia municipal a l Centre de Cultura Contemporània Octubre, a ca n’Eliseu, per prohibir el concert de 121db, uns amics i exalumnes, que presentaven disc nou. Xe, el feixisme parapepero et va a mida, dona, un encaix franquista que no saps defugir quan trobes l’ocasió. Tens ràbia, Rita, de ser una pobra dona que, és veritat, has arribat a ser alcaldessa molts anys, però ja s’ha descobert la trampa, els diners robats, la corrupció a dojo, les comissions, el que no sabrem mai, total per governar una ciutat de majories esquitxades d’il·legalitat i una cort de xorissos i botifarrons. Tens ràbia, Rita, per això envies la policia municipal a prohibir un concert de joves que canten en valencià, que fan bon rock, argumentan potser que el local d’Acció Cultural i de tots els valencians que ho vulguen, no té els permisos per organitzar aitals esdeveniments. Potser, no ho sé. Però d’aquets locals, tu i els teus en feu servir cada dia, els subvencioneu la despesa, afegiu altres pagaments que no podem esbombar, o organitzeu festotes privades en locals públics, amb soldades de funcionaris públics: perquè tothom sabem com meneu l’economia i la doble comptabilitat, xica.
 
Benvolguda batllesa, molta intel·ligència, no: barroeria, mala fel, males arts i mala sang en favor d’una política estúpida fins a l’insult.
Potser hui t’avorries, i has enviat uns quants municipals a tocar-mos les castanyes, potser els municipals que van lliurar l’altre dia, perquè tants com en vas usar privadament per l’enterro de ta mare, no sé si serà legal… Què valia tot plegat, en euros blancs, comptables, que no siguen robats? Això és prevaricació, xica, potser una falta més grossa i sis vegades més greu que presentar un disc en un espai de cultura i de llibertat, malgrat els papers i les llicències que, potser, ens exigiu, si no som dels vostres.
Però bona dona, ser dels vostres vol dir ser corruptes, lladres, malfaeners i llepaculs, malparits en definitiva, i per tants oficis junts cal ser de pasta d’aquella sang en la caldera, que no abastaria per fer la botifarra grossa.
Rita, xe, malapeça, a vore si et passa d’una vegà tota la ràbia, rebentes o, almenys, mos deixes ballar tranquils.

(a la foto) 121db han publicat el seu últim disc: Lesotho

Ara mateix ja són quatre mesos complets, entre sous i seguretat social, el deute que la generalitat valenciana té amb les cooperatives concertades. No digues res, em demanen, sobretot no digues que no hem cobrat, perquè som a punt de signar un nou concert de quatre anys i, si et queixes, potser ens vulguen escarnir. Ja sabem que les finances valencianes no poden fer miracles. Des que Camps s’ho va gastar en putes, cotxes, piràmides i barcos, però si no en saben més o no poden complir haurien de dimitir, declarar-se incapacitats: tenir un mínim de dignitat i que vinga algú altre. És que no tenen cap obligació de dimitir? Perquè no hi ha justícia, ni forques ni corbelles esmolades… En canvi, sí que ens exigeixen que nosaltres estiguem al corrent. Com?, ens demanem com poden tenir la barra d’exigir-nos als ciutadans allò que ells no fan, no saben, no poden, o no volen fer? La corrupció s’ha instal·lat en el moll del govern, en cada conselleria, en cada ajuntament, de manera barroerea en les diputacions… Som una província bananera supeditada a un estat de pandereta que és una monarquia ridícula, putera, de despeses i llepons, carregada servilismes estúpids…
Però a València és pitjor encara, ací s’ha instal·lat el ridícul perpetu, la bufonada en canvi de l’ofici, l’amateurisme en canvi de la professionalitat: acaben de donar les beques de llibres d’enguany, quan saben que encara deuen les de l’any passat. Com que no tenen vergonya, anuncien boatos mentre s’esfondren físicament i autèntica escoles i instituts, per què ens governen corruptes, que entren per la porta principal de les Corts, al palau de la Generalitat, imputats i corruptes obliguen a funcionaris i bidells, a maedéues i amigots, que els besen, que els lloen, que acoten el cap al seu pas… El ridícul polític de vint anys d’excessos, de tenta anys d’una Transició disfressada de mentides, de quaranta anys d’una dictadura de mediocres i facinerosos, encara cueja entre palaus, casernes, ministeris i governs autònoms… Som a mans de la vergonya, ningú a Europa no ens vol a prop, ni sentir-nos, mentre decideixen què poden fer amb aquest sud funest i fracassat.
Vet ací, si hagueren de triar un banc dolent, a Europa triarien el nostre país sencer, per dolent triarien València, de primer, i l’Estat dels variatets després.

Per cert, la corrupció legalitzada dels valencians, govern, hisenda i endemés institucions, ens ha obligat aquesta setmana a ingressar 43.000 euros d’IRPF de l’últim trimestre de l’any, per diners de sous que nosaltres ‘no’ hem cobrat, que hem hagut d’emprar per retre comptes amb aquella administració de frau que és València i la mare que la va governar els últims vuitanta anys. I encara patirem la rescolà, si no aturem també els abusos sobre els nostres fills i néts.

Això dels 40 lladres no és a banda, però aquell conte, per tantes semblances i paral·lels, es queda curt; el pp són una cova de lladres que es van instal·lar entre més llocs a València, que ací tenen casa, pessebre, apartament, hotel de vacances, i van fent i robant, que és arruïnant-nos venent-se els saldos, liquidant-nos el país cada dia, i cada dia és pitjor allò que ens passa. Naturalment, com els lladregots no veuen negoci immobiliari, perquè la mamella ha estat expremuda que no dóna més llet, ara assalten la sanitat i l’educació, dos dels grans negociots de futur. Ja ho tenen muntat i repartit, no han d’invertir-hi res, res de res, solament el descontent dels passarells, la resta de valencians que no són com ells, que en som milions, però que molts, moltíssims, encara els voten perquè puguen continuar furgant en la ferida.
La sanitat és un negociot?, segons el pp, sí, per això pretenen privatitzar-la, collar-la, desmuntar-la i vendre-la a amigots, en canvi de promeses i una gestió caòtica, com han demostrat en els últims vint anys que ens governen.
– Camps afirmava que érem l’exemple d’Europa, qin vestidot d’home!
– Rita, que tot el món ens admirava la bellesa, la serpota.
-Zaplana va ser més sincer: ací venim a forrar-mos!

 Ara volen convèncer-nos que això que han pensat és pel bé dels valencians, que és per curar-nos, redimir-nos i no sé quantes estupides juntes, però el resultat serà caure més fons en la merda i el tarquim: el lladrocini ordit els últims anys ens ha ofegat, ara pretenen vendre’s la resta: els serveis bàsics, que és eliminar els valencians del mapa.
Amb la sanitat passarà com amb la fórmula1, la copa amèrica, els horrors de Calatrava, l’aeroportd e Castelló fracàs rere fracàs, que no quedarà res, res de res, ni les tiretes… Solament metges, infermers, auxiliars, bidells que saben fer la seua faena, sort d’aquest esperit de professionals, perquè en molt poc temps tindrem una sanitat sense eines ni recursos, una sanitat que farà filosofia, que curarà virtualment, amb la intenció, per culpa d’aquests furtamantes del pp que van convertint un dels serveis més bàsics en un erm: ja n’hi ha que han de portar de casa l’esparadrap i les tiroses, l’aigua per beure, perquè el tsunami polític del pp contra la sanitat deixarà despullada l’atenció mínima dels valencians, en un nivell tercer món del segle XVII.
Anit, escoltar el dissortat de conseller valencià explicant-se sense saber com aplicaran el desnonament (ell en deia qualitat, incentius, compromís dels metges…) feia por. Per ganes de fugir o de matar-lo, per torpesa. En poc temps caldrà cura-nos en casa, demanar que el primer que passe ens adobe un braç o ens talle l’apèndix: “el negoci redó de la sanitat i l’educació, amb permís de lleis, jutges i polítics, i votants…, quins refillets, ara els fabristes, adés els campistes, els zaplanistes. La metàfora sembla d’un conte de terror, però arribarà un límit, i aleshores tornarem a la forca i la corbella per fer rodar caps i cabets.
Perquè no podrem ser més inútils, els valencians, si ens deixem robar la salut sense defensar-nos amb ungles i ganivets.

Encara no li van posar prou llenya quan li van pegar foc, i revifen i trauen les armes ofensives, que no ens estranyem l’odi que provoca una part de l’església quan pretén evangelitzar a colps de políticia i d’intrussió. L’església catòlica continua la seua guerra particular contra l’escola i contra la llengua dels valencians. Ara mateix, el president de la conferència episcopal diu que la llei Wert garanteix la llibertat dels pares a triar la llengua: quina cara i quin cul de panera, monsenyor, que es veu que l’església és l’única secta legalitzada amb permís d’actuació feixistota arreu, a València sobretot, que fa anys que ataca la llengua i la nega a les seues esglésies, la prohibeix directament, ves, amb premeditació, amb nocturnitat, contra la voluntat mateix dels valencians. I ara apareix aquest messies parafeixista d’en Rouco demanant democràcia en la tria dels pares; naturalment no explica què passa a València, des que van guanyar els feixistes la guerra incivil i fan a tort i dret, amb aquella xenofòbia consentida i tolerada pels polítics de tots els colors, exempts d’impostos, de decència, fins i tot exempts dels delictes quan abusen, i ho fan, sobre els menors… No expliquen, aquests messies franquistes que solament enguany, cent trenta mil xiquets valencians s’han quedat sense poder estudiar en la seua llengua perquè els seus consentidors del pp, i del psoe, no ho han permés, que ho pogueren fer, però ell va i amolla que aqueixa llei nova d’educació garanteix la llibertat de la tria. Què, és refillet o no, el pardal o’Rouco!

L’església valenciana fa vuitanta anys que ha prohibit de parlar valencià, i encara no hem pegat naltros per respondre aital violència. Són uns fora llei, aquells rectors i bisbes, contra la llei d’ús i ensenyament dels valencians, i encara pretenen donar lliçons de democràcia i de respecte.
Foc, home, foc al clero i plantem vinya! Plantem cara a l’església!

El llop era aquell personatge de Pulp Fiction que feia neteja d’allò que era brutíssim, gairebé impossible de netejar. Ací a València no caldria portar-lo a netejar, el llop, caldria demanar-li que s’hi intal·lés a viure: n’hi ha molt i bo per netejar i ja han començat les apostes, per quants consellers del govern Camps passaran per la pressó. La porra és si en seran més de set, perquè un nombre inferior ja es paga proporcionalment ben barat. Hui n’han sigut tres d’una tacada, de consellers incriminats, imputats, o ves a saber què dirà finalment la justícia, però la cosa pot arribar a omplir Picassent i el seu terme. La massa delictiva i la ronya escampada amb tants anys de governs del pp ha aconseguit de fer pròspera l’última empresa made in València, la terreta. La terreta d’escurar, naturalment. Perquè del paper de wàter per cobrir-los la diarrera que van patint no pocs polítics, els valencians ja no en som fabricants. Si a més els fan tornar els diners de la multa que ens van fer pagar per allò de la TV3, ja els veig peregrinant a can Calatrava, cap a Suïssa, per demanar-li almoïna.

Hui han presentat a can Club Levante un llibre sobre l’origen de les escoles cooperatives valencianistes al País Valencià. No sé qui ha tingut la pensada del protocol organitzatiu, de l’escenariet i la pancarta grossa que presidia la taula, però té collons que quaranta-quatre anys d’esforç, treball i tanta gent com ha participat d’aquells projectes nobles (La Masia, la Comarcal, la Gavina i les Carolines), hom, hui, haja tingut la pensada de presidir-los amb un rètol en espanol, intitulat ‘Año internacional de las cooperativas’ i tota la diarrera protocolària. La provocació feia mal als ulls, sobretot perquè havíem convidat algunes prohoms de l’educació i del cooperativisme, entre més el president d’escola valenciana, Vicent Moreno, que no es mereixen l’insult a boca de canó. Si n’hi ha que no saben on són, o amb qui són, millor acomiadeu-los, o feu-nos el favor de no convidar-mos a passar aital vergonya. Quan les places i carrers de molts punts del país bullien de gent contra el pocavergonya de menistrot que vol carregar-se la llengua, convidar els origens del cooperativisme català a València amb un rètol d’aquell calibre, era provocador a manta i una mostra de no entendre res, ben re de re, d’allò que explicava l’incombustible Eric Alcoritza, o Alfred Ramos o Adela Costa. Ara, que si l’assumpte no era un error, la cosa agafa una altra volada i mereix una crònica més desacomplexada i punyent. Si voleu podeu confitar-vos la resta.

El calvari valencià serà llarg, més llarg que no es pensa; gairebé etern. Ves on ens ha portat el deliri dels il·luminats, que pretenien de construir piràmides del segle XXI a partir de crèdits a tan llarg termini que els néts hauran d’acabar pagant-los el desfici.
Naturalment que l’invent no ha funcionat. Perquè enlloc no ha funcionat, si no era a base de matar les gallines, les polles i els pollets. En aqueixa societat faraònica i luxosa que van pretendre convertir València, els homenots del pp, ens ha quedat la ruïna, un país (valèncià, això sí), d’almoïna. Els mateixos consellers ja avisen que no poden pagar, que no tenen diners per pagar: ni a les farmàcies, ni a les escoles, ni a tants proveedors com els deuen diners. Però la cosa encara apunta pitjor, perquè els fons amb què comptàvem fa uns anys, aquells diners que venien d’Europa per ajudar els països de cansalà i mitja com el nostre, que no arriba a cuixot ni a vedella, doncs ara no vindran. No vindran per la torpesa política dels governants valencians, que s’han passat anys dient que érem els primers, els números ú del món, amb curses fantàstiques, construccions a dojo, fires i convencions de luxe del fum i no sabem quantes coses més. I Europa sembla que ho ha escoltat i ha dit, home, si sou tan ricots, de segur que no necessiteu ajuda. Això que ens hem trobat de regal, els valencians, per tanta intel·ligència concentrada d’en Camps, Rita, Blasco, Fabra i tota la companyia de comediants de l’aspirina. Fabra, per exemple, encara va cantant que som com ningú, que aquesta terreta és mel, que el sol fa miracles, que ara mateix ell sap que va ofertant-se molt de treball, però que cal saber trobar-lo (ei, ho diu a Canal9 cada dia)… Que no aprenen, que són rucs i no n’aprendran mai.
-De lo nostre, res, Serafín?
Qualsevol dia ens trobem aquests fatxendes del pp, del primer a l’últim, demanant almoïna de porta en porta. Això abans que en tanquen a pa i aigua un grapat…

La mòmia borbònica ja ha piulat, en el sentit clàssic, que no crec que amb el maluc fet pols de tant follar (ho diu XC) dedique gaire temps a la realitat de twitter o més vicis virtuals. Ho han fet els mitjans, i sobretot aquell dels tirants, JJ tirantets, que reclama més inversió en els militars per defensar un dels articles colpistes de la constitució, una perla que no pocs catalans van ajudar a redactar i que ens va lligar de mans i de peus, la democràcia i el millor sentit de la llibertat. Els militars també han dit la seua, contra els catalans i contra la llibertat de pensar o de decidir. Encara l’extrema dreta espanola va amenaçant de traure’ns el pa i la sal, com a poc, rosa díez, pobra, i uns altres elements semblants, amenacen que tallaran l’aigua de l’ebre. Vaja, que falta l’església, perquè ens excomulgue o ens envie la creu per clavar-nos-la allà on més mal ens puga fer. Això de l’#11s2012 ha obert el pot de la pandora flamenca i pel que sembla encara quedaven uns quants horrors a eixir per l’aire d’aquelles terres tan gracioses dalt una meseta. Si ho pensem en fred, pobres, com no voleu que estiguen espantats!

«De pare cantaor, fill ballaor!», la frase feta ens ve al pèl d’aquest segon de fama de la filla del pare, fabra versus fabra, declarant-se partidària de fotre els desocupats, de primer, i la gent en general tota la vida. Perquè és filla de son pare de tota la vida, segons que ens diuen, i son pare prou que ens ha fotut als valencians, des dels temps franquistes que ja participava de la governança castellonenca.

Són franquistes i mai no se n’han desdit, que vol dir que són feixistes, ras i curt, defensors de la impunitat, l’assessinat i altres quefers d’aital ideologia. Han patit la democràcia uns dies potser, el temps que els va costar a ells i a uns quants polítics espanols més de convertir aquest bunyol espanol en una farsa política. D’una altra manera, una veritable democràcia no hagués permés que els franquistes confessos s’estigueren en el poder tot temps sense pagar cap dels capricis dels quals han gaudit: luxes, corrupció, prevaricació, prostitució… No podia ser d’una altra manera perquè, pare i filla, i dona i nets i tota la rastrera de la família Fabra viu i viuen d’aquest pedaç polític en el qual han convertit la política particular d’aquella provincieta. D’acord que han sabut atraure acòlits, deixibles i votants suficients per mantenir-se cada quatre anys, però alerta, a través de les trampes, les mangàncies, els pagaments encoberts, el lladrocini, les campanyes enganyoses… que com han pogut convertir la província en el seu corral particular? Com poden tenir atemorits els ciutadans? Home, si tenen l’església, la policia, els jutges, i els polítics als seu peus, com no havien de governar la resta!
La Transició va ser una trampa de conivència i de conveniència, entre els partits majoritaris espanols. Mai no es va fer net, mai dels mais, en canvi de deixar molta brutor i molt de poder de tot tipus allà on era. I d’aquell cultiu, aquests fruits. I ves que aquests moixames Fabrosos no són els únics, espana en va plena, de cavernes i fossars encara pitjors.

Sí, són una colla de sangoneres hereus del franquisme més desgraciat i maldestre, però tothom els ha rigut les gràcies, els pets, els rots i les batacades finals: que som una vergonya, una ruïna, un desastre, els ho devem, i ben pagats que els ho regalem, però les màfies del món van nàixer d’aqueixa manera, i aquests fabra de Castelló tenen la mà trencada. Espana ho perdona tot, si és del cantó franquista, de dretes, o d’extrema dreta…, ara, compte de ser d’un altre cantó, malgrat que vulgues ser democràtic…
Ho hem llegit a Twitter, si Otegui hagués dit això que ha dit aquella mala filla d’un sol espanol, el fotrien de per vida a la presó. En canvi, ho diu una malcriada de son pare, i encara esperem de riure-li les gràcies i llepar-li les baves.
Com és possible de perdonar-los la vida? Com és possible que la decència moral, ètica, econòmica, política i judicial, no ja d’espana, sinó d’europa, haja tolerat i tolere un aeroport per a pardalets? Si només per això aquell borni hauria d’estar penjat dels collons fins que se li assequés l’altre forat. Caguenredéu, quin país de llepaculs i maesdéus de la ratlla rapà no vivim!

Post: si els fabra tornaren la meitat del que han robat, no caldria pujar l’IVA ni traure la paga de cap funcionari de castelló. Ni fotre els desocupats… I encara sobraria per pagar-los un viatge, a pare i filla, d’aquells que organitzava capone amb els seus enemics més íntims.

Una declaració de guerra en tota regla. Per traïdoria. Un colp d’aquest calibre és un atac frontal al país, i el president hauria de convocar d’urgència el seu gabinet, els consellers i els mitjans i dir-los-ho clar: a prendre pel sac la justícia espanola. Perquè un atac directe a l’escola i a la llengua és un insult al país, a la voluntat popular, al parlament, a les institucions, al govern…, ves si no fa pudor tot plegat. Una merda, pudor, és portar el feixisme per les institucions legalitzades d’ells, que sempre tindran majoria. majoria contra la perifèria. Espana no ens aguanta, no ens vol si no és de cap cot, ofegats, sotmesos. Ves quina prostitució no s’havia destapat dins la pròpia justícia, al capdamunt de tot, i se n’ixen per aquest cantó, d’insultar-nos directament: democràcia?, ni la coneixen, ni la volen, ni se la creuen. Quan no són les lleis espanoles, els polítics espanols, són els jutges i els jutjats espanols. I no ens podem creure res. No els podem creure més. Desacatament? No. El desacatament és insuficient. L’única via possible és la independència. I ja fa tard el president Mas de convocar la roda de premsa i fer una declaració valenta. D’estadista, de polític, de coratge. Som o no, un país?

– El puterio judicial és de l’ordre de l’economia, la banca, la corrupció i tota la martingala parafeixista espanola dels últims setanta-cinc anys, des del colp d’estat d’en franco i els militars que patim insuficiència… Però fins i tot és perillosa, la justícia, infinitament més creminal. A cagar, home, a cagar tants monicacos com es pensen herois de cacau i plàtan.

Regals prohibits? Francesc-Marc Àlvaro acaba el seu apunt en El Temps núm. 1.451 d’aqueixa manera: «Per quins set sous un alt càrrec públic hauria d’acceptar un regal d’un ciutadà en una democràcia més o menys madura?… Cap regal, ni un. Governar implica renunciar cada dia moltes i moltes vegades. És el preu de creure que es fa una mica d’història.»
Doncs el pp acaba de rebutjar la regulació. Malgrat la pocavergonya descoberta, la quantitat de regals en canvi de favors polítics i econòmics, els robatoris permesos i tolerats, perdonats internament per ells, una cofurna de partit polític, els regals no s’han de regular, ni controlar, ni negar, entre empresaris i polítics, entre mafiosos i polítics, entre mafiosos i empresaris… Aquesta és la seua lliçó i la seua moral: mentre ens destapem un altre dia sabent-nos venuts als poders privats –ara la sanitat completa: segons Fabra, i el seu portaveu Ciscar, per donar una lliçó a la resta de l’estat, els valencians ens presentem de model de gestió privatitzant la sanitat… (l’escola vindrà darrere), els regals que vinguen quan vulguen al preu que vulguen. Sense paraules, sense alè, sense pulsacions!

Pagarem quaranta milions d’euros per tenir la cursa Eclestone2012 a València, mentre no podem pagar l’escola ni els hospitals, en canvi, no regularem els regals: xe, Rita, nosaltres no diem que furtes, que encara furteu, malgrat la fallida de país que tenim: nosaltres ho sabem. La nostra ceguesa és inescrutable, batllesa.