Ulisses20

El president Fabra va publicar un DOGV nocturn (no sabem si és la primera vegada en democràcia), per accelerar el procés de defunció de la Televisió valenciana. Sense caixes, sense bancs i sense diners, amagats els músics, arraconada la llengua, no sabem si encara ens han de fer res més. Els valencians semblem el burro dels colps: ens peguen com no peguen enlloc, i la missió sembla voler-nos aniquilar. Elimineu els valencians!, és la consigna, que ni d’això no es queixaran, 

Durant molts anys, el Partit Popular va amenaçar-nos que els catalans eren àvars i vindrien a furtar-nos el nom del país, la llengua, el micalet, l’alfubera, les sèquies de l’horta. Perquè això no passés, ells mateix s’hi van encarregar de la faena. Van eliminar el nom del país, el de la llengua, van eliminar els bancs i les caixes valencianes, ens van deixar netets com un plateret, van trencar la costa i van pernoliar el camp i la indústria. Així que els catalans, uns dimonis, no han pogut furtar-nos res, perquè ja se n’han encarregat els valencians mateix, d’arruinar-nos. Com que la TV encara podia fer mal, volem dir que podia parlar en valencià de tan en tan, doncs anit van dir prou, que la tancaven i a un altre assumpte. No era una TV gaire bona, i la llengua, cal dir-ho, s’emprava com a excusa per al barbarisme, el populisme i la vergonya fonètica (per exemple, Reies Juan mai no fa fer el Telenotícies, perquè com era d’Alcoi, això no apitxava prou ni denigrava Pompeu o Guarner…). N’hi havia algunes excepcions, realment poques, dins el conjunt de la programació. Ves si són valencians, al pp, més llestos que la fam: perquè ells, cap d’ells, ni va despullat ni passa gana, ni s’ha empobrit mb l’efecte ruïna per a tothom! I si molt ens encantem, acabaran per robar-nos l’aire, o el pa amb oli, o el fum dels fumerals. Perquè no ens han deixat ni almoïna, per a la pereta de la llavativa, els malparits.

Un jutge diu que aquell policia que pegava no pegava suficientment fort (sembla que ho notava, ell) perquè el pogués amonestar, ni s’havia acarnissat suficient, si sols que havia coolpejat el jove dotze o tretze vegades amb la defensa, la porra o el bastó que fan servir: ca, ni queixar-se, home, els policies ja sabem que peguen, que ara és més legal que no ahir, si no et trenquen un braç, o et trauen un ull, o et llancen a terra fins a matar-te, no, no, això només s’hi veu als mòbils d’uns quants malparits, ells tenen bula per anar estirant el braç i escalfant l’ambient. Mentre els colps siguen proporcionats (no sabem qui estableix la proporció, qui la mesura, on és la vara o la balança o la cinta mètrica), mentre la proporció siga matemàtica, directament o indirecta, directa o inversa, el policia, com gairebé sempre, podrà continuar exercint l’ofici noble, culte, sensat, de pegar-mos a discreció proporcional i calculada.
l’umbral de dolor de cadascú ja situarà on és la ratlla entre els valents i els covards. En tot cas, mentre no et falte, et caiga o se’t trenque alguna cosa del cos, del teu naturalemnt, no pagarà la pena d’anar a cal jutge a destorbar-lo. No fotem, collons, tant de molestar uns homes tan ocupats i mil·limètrics.
Astò ja semblava david contra goliat. En el conte sembla que guanyava david, però a la realitat, tururú!

[Així que pegar és legal, com ho era durant la dictadura, durant la Transició, durantv l’ademo de democràcia que vivim… a vorem quan siguem indepes!]

Aqueix homenic assenyala el camí de la presó, per als catalans. Sobretot si ens atrevim a preguntar-nos en veu alta si volem la independència. Ni preguntar, no podem, segons aquell creminal d’estat, que no va tenir contemplacions ni escrúpol a matar centenars de milers d’iraquians, sols perquè volien matar-los i prou, que sabien de sobres que, d’armes d’aniquilament massiu, no en tenien, i què si n’hagueren tingut? Altres en tenen i no els matem per això: els espanols, per exemple, que tenen tants idiotes al govern i al desgovern, que poden ser considerats armes d’aniquilació intel·lectual.
El patetisme s’ha gangrenat en aquesta opereta bufa, espana, i la bufa mental que arrosseguen uns quants politicots d’orxata i xufa no té semblança enlloc: ens ha tocat la torpesa del furgó: a robar no els guanyen, però per caletro tenen un forat.

Els feixistes han enviat els militars a invair el meu poble. Durant unes hores han fet comèdia a l’Albereda, allà on planten la plaça cada dimarts. He vist unes fotografies, i ara sembla que han invaït la casa de la cultura amb tot de marxes militars: per la música els reconeixereu: el creminal Aznar hui soparà content per això de Bétera: els seus han guanyat militarment una plaça i un concert, com quan van invair l’illa del julivert: saque el pecho, soldado!

—Ca, per què ens havíem d’enfadar? El pitjor és que fa decàdes que tenen pres mig terme, i no paguen contribució, ni llum, ni aigua, ni fem, ni van a comprar a l’Encanto, ni això no fan els Otanics, i tampoc no envien els soldadets a matar conills…, almenys salvaríem les soques dels arbres… Xa. 

—Demà parleu amb el panollo que envie dos turbos a fumigar l’alamera, no hagen deixat els polls i mos agarre la serpentina!

Els mitjans, en paper i digitals, en la seua majoria representen també una part de la ruïna moral i ètica que vivim. De dreta a esquerra, el 95% són una escopinyà d’allò que publiquen, súbdits i sotmesos a notícies de pa sucat, de vegades amb estils de qualitat igualment penosa. Hi viuen de la publicitat i de la misèria, sobretot d’això últim, no equivoquen el tret ni la llepada. Quan en passen de grosses, i en passen cada dia, se posicionen del costat de cràpules i de gànsters, sense dubtar-ne un pèl, a qui han de fer costat. Qui paga mana, deuen pensar, o pitjor: per si mai arriba a manar, per si de cas en cauen les molles al meu davantal.

Avui uns quants mitjans i uns quants polítics de la mamàndia perenne pegaven contra David Fernàndez, potser l’única veu parlamentària que no es calla la denúncia, l’acusació directa cara a cara contra els corruptes, amb silencis tan llargs que fan tremolar els plecs dels millors vestits, dels més cars, de tants pocavergonyes que han governat les finances d’aquest Estat.
 
Aleshores, qui direu que eixirà a maleir i contra qui? Qui exercirà de totpoderós clamant al cel ‘que no hi ha dret!’?, com un jove amb samarreta s’atreveix a posar contra la veritat aqueix peixot o aquell tauró?, contra la corrupció exercida i demostrada de banquers i caixers?, o contra aquell que ensenya el camí de l’infern a qui ha malvenut sa mare? —Que nosaltres som els mitjans i reprsentem espanaaa!

[—Aspana no té remei: ni en política, ni en mitjans, ni en cultura, que viu instal·lada al XIX ]

Ho vaig dir en un altre apunt, David Fernàndez és un fuet i un tifó de silencis i mirades que apunta directe, caiga qui caiga: els desgraciats de la banca i la política ja saben que ara els denuncien públicament, que no tothom és ven ni s’embutxaca comissions presents i futures. Que s’han acabat els sainets parlamentaris, que algú ja els canta les quaranta!
Però els mitjans, ai. Quins mitjans? Poseu-los nom, collons!

(Els llepons, de dins i de fora, no han trigat a desacreditar que un parlament no pot usar aqueixes maneres, en canvi de tolerar el robatori, i amagar el cap sota l’ala, sobretot si en un futur n’hi ha oferiments privats amb dret de cuixa. Un parlament de paparres, naturalment. Entrenat a tolerar què ens ha passat els últims trenta anys sense haver explicat la veritat, res de res. Quina por de viure, ara, amenaçats d’una sandàlia.)

El curt període de vida de la televisió dels valencians és ple de despropòsits. La deslleialtat política del psoe primer, i del pp la majoria del temps, han acabat liquidant un projecte que, de partença, tenia tant de sentit i tanta feina per endavant. Ajudar a valencianitzar el país, ajudar l’escola i els valencians, a aprendre i a passar-ho bé, a demostrar que podíem ser europeus, cultes, a més de tenir-los informats i entretinguts, era un objectiu i un repte extraordinari. Hi havia bons models i grans exemples a seguir. Però ací ens vam estimar fer-ho a la manera dels torpalls: gastem per damunt les nostres possibilitats i omplim allò de programació de baixa qualitat: populisme, beateria, excés i, sobretot, poca classe. I encara fent un ús de la llengua lamentable, escàs i patètic. Vet ací el model que van aconseguir. Els uns i els altres. Afegiu una despesa que no podíem assumir de cap manera, amiguisme, i el remat: la gent podia furtar com i quan volia: i parlem dels directius i dels responsables polítics. El resultat era una mitjà públic amoral i d’una ètica professional dubtosa. Desinformació, falsedat, secretisme, i processons, moltes processons i santets i bisbes i papes… Naturalment que hi ha grans excepcions, com a tots els llocs, bons professionals, homes i dones que volien fer les coses diferent. Però eren els menys, els castigats, o els acomiadats, o els acovardits… Per un país de fireta teníem una despesa d’escàndol, i una televisió d’escàndol i de jutjat…, com la majoria dels projectes governats pel pp. 

Però podien posar racionalitat, mesura, professionalitat a tot plegat? Indubtablement. Interessava? No. Al pp li interessa unificar una sola cosa, la seua butxaca, vestida això sí dels tics de sempre que ara no explicarem. En la meitat de diners que s’han gastat en festes, boatos i esdeveniments ruïnosos, potser tindríem una TV de major qualitat, més eficaç, més valenciana, menys corrupta. Però la voluntat política és necessària. I l’ètica. I la dignitat. Però totes tres coses, els valencians que ens governen (a vore si és que no són valencians?), s’ho passen per davall la sotana. I ves quin resultat i quin futur ens espera, si no som capaços de pegar la volta a l’estora i agranar-los tots en un cabàs del fem ben ample i gros.

Espana s’hi troba còmoda en aquell segle, el XIX. No és una broma ni és una ocurrència. El XX li semblà excessivament modern, amb unes eixides de to indomesticables. Per ella, la marca que la defineix és el XIX. El XX va tenir força exabruptes, com ara repúbliques i liders comunistes d’ordre universal, pel que fa a la política, fins i tot amb puntes d’independència que castigà, com li semblava natural, amb afussellaments indiscriminats; en l’art, si ho voleu, els mal de panxa que li van provocar certes ocurrrències encara no les ha païdes: l’abstracció, el subrealisme, malgrat que venien del segle anterior ja li provocaven quin pànic i quines ganes de vòmit. I en educació, ai, no ho va poder superar: les ordres van ser taxatives:desnonament de l’escola, perseguiu els mestres, barreu les aules, prohibiu els llibres, els mètodes… tant s’hi van acarnissar que durant quaranta anys un esplet de tarrossos ensenyaven la lliçó i la catequesi, en la seua majoria, i tret d’excepcions brillants.

Així que és en la dictadura que la marca espana s’ha trobat tan còmoda, que fins i tot li semblava feble allò del primo, i van completar-ho amb els quaranta anys de franquisme i la rescolà de la transició mateix. Però encara així, la marca vivia un joiell, de portes endins, que de portes en fora aquell regnat alemany i encà uns models propis portuguesos i grecs, li venien com anellats. Massa modernitat totplegat, massa excentricitat. 

Què els ha de dir i, encara menys, ensenyar, europa?, de lleis, de comportaments, de democràcies… Als Polítics? Als mitjans? Ca, home! què els ha de valdre res, si no és pur, cavernari o ranciot o no ha eixit del casalot de la pàtria una i indivisible?

El pitjor encara s’ha de destapar, perquè puguen pujar al cel per la gràcia de déu i l’avemaria. L’església, aquesta que campa lliure i indòl¡cil per l’escola, els ho penedirà tot. Els ho permetrà tot. Amén

Tenim feina, molta feina a fer, a partir d’ara mateix. Ves que n’hi ha gent que continua ferma amb l’entusiasme necessari, però el camí dels valencians no serà plaent. València acollia hui la manifestació del 9 d’Octubre, que la comissió havia intitulat, per la dignitat. Altres formacions polítiques reclamaven el dret de decidir dels valencians, i encà n’hi ha que volen canviar-ho tot, per la independència. Cal canviar-ho gairebé tot, com reclamen els joves, perquè els valencians hem perdut més que ningú, amb aquests tres-cents anys de robatori permanent dels qui ens han governat. Autoritàriament, amb falses democràcies, amb amenaces i males arts, tant se val, qualsevol que ens ha governat ho ha fet des del robatori, el segrest, la vilesa i i el profit propi, perquè ens han governat com als vassalls, als criats, i als desgraciats: Madrid ha tractat els valencians com a gent de segona, i per això s’adjudiquen el dret de continuar furtant-nos, d’insultar-nos fins i tot… I això els valencians, els primers, ho hem permés i ho continuem permetent rendidament, en canvi de viure acomplexats: bous, asquelles, moros i no sé quantes coses més desfilaven hui per davant del balconet de corruptes d’aquella plaça de l’Ajuntament de València.
No entenien molts milers de valencians, que uns altres milers ens queixàvem de la burla i del saqueig, no entenien els milers de valencians que ens miraven estranyats, que uns altres milers de valencians diguérem prou a les vexacions, a les torpeses, a la incapacitat, no entenien la queixa perquè prefereixen no mirar: som a la cua d’Europa en ocupació, en economia, en resultats PISA, en netedat, en decència política, en criteri democràtic, en transparència, en equitat, ves on ens han portat els anys de pp i de dictadura i ves a saber quantes coses més.
Però n’hi ha milers que no volen mirar, com si els convinguera ser a la cua del món occidental.

El deu i l’onze d’octubre, i el següent i l’altre, els valencians tenim feina per llarg, si volem eixir del cul del sac, que és on ens han portat els Castellano, Fabra, Rita, Blasco, Camps, Rus i la resta de la família pepera amb el suport de la majoria de valencians encegats amb els cants de sirena: amb tantes mentides, fracassos i ruïnes o ens destapem o ens ofeguem del tot… Ni una sola cosa, no poden argüir, aquesta cova de lladres, en favor dels valencians, perquè el favor és en les seues butxaques i en els seus patrimonis. Ara, si Barraquer o Santa Llúcia no adoben els ulls de qui no vol veure, tenim feinada, contra una crosta que sembla crònica, però que és possible de vèncer. Per dignitat, almenys.

La vergonya d’on som apunta a la Generalitat valenciana, que mai no s’ha considerat un veritable govern, sinó un virreinat submís a madrit i a espana, que li reia les bufes mentre li pagàvem grans sumes. En canvi, madrit permetia de fer la vista grossa del segon robatori, permetia que els polítics que ens governaven també ficaren la mà al calaix dels valencians que, pobres, els fallers, els bouers, els moros, i els crestians, pagàvem doblement la ruïna. Ens hem quedat sense futur i sense l’almoïna, i sense crèdit internacional: ni els espanols no hi confien, ara que som pobres… I pitjor, continuen governant-nos els corruptes i els gànsters.

Sense escrúpol ni decència, a València hom ha permés lo impensable: polítics, jutges, fiscals, empresaris, banquers. Però els canvis, i les sorpreses, potser que arriben més prompte que no pensem, i llavors els escapularis del pp hauran de pagar el mal d’Almansa i la seua xacra.

Algú va dir anit que, els Reis Mags, són els mestres: durant tres setmanes, indubtablement. Els mestres de les illes ens han fet somiar, ens ha fet creure que el somni és possible. Com fa temps ho van demostrant els catalans, cada 11 de setembre, i enguany més especialment. Ells sí que fan via, imparables cap a l’objectiu. 
Ep, però hui mateix una enquesta diu que els valencians també som camí de la recuperació, després de tants anys de vergonya. El mateix president Fabra, ja ha fet un discurs contra els valencians, amenaçant-nos que, si no continuem votant el seu partit, els valencians caurem en mans del dimoni. No ha matissat si en la caldera del dimoni fumador o en la de Pepe Botero, com tampoc no ha dit, aquesta mediocritat de polític, que més nets ja no ens poden deixar, ells, que encà continuen robant-nos, però en volen més; perquè de lladres i malparits, el món en va ple, però sangoneres botarates com n’hem patit els valencians no n’hi ha ni a Wisconsin, mister, ni parits que puguen explicar-ho.
Però sembla que la mangància s’acaba, xa, perquè fins i tot el filldeputisme s’acaba, que tot s’acaba, senyor Fabra, i això que han fet vostés, els últims vint anys, és l’exemple més gros a l’Europa moderna de violació de drets contra els homes i les dones d’aquest país.

Així que, com el déu que vostés prediquen ni els perdonarà ni els farà passar penitència, ni déu ni els jutges, a vore si tenim sort i l’ateïsme republicà extrem els encomana un mal d’ous i de figa que els deixe sense poder-ho fer ni per raere, però un grapat de segles. Perquè no se’ls ocòrrega de congriar descendència ni beateria.  

 

El govern d’espanya s’afanya a dir que catalunya es quedarà fóra d’europa, en el cas de la independència, fins i tot amenaça que mai no serà acceptada a la unió. Com si europa preferix allò que quedarà d’espanya, del que representa, abans que no allò que empeny catalunya fóra d’ella.

Benvolgut Margallot, europa no és idiota. Té més informació que no la que vosté li adreça, sobre catalunya i sobre la mateixa espanya. Saben que allò que quedarà dins la unió, és la part d’espanya que ha sigut incapaç de renunciar al franquisme, ves quin pinyol i quin regalot. Més encara com saben a Europa, benvolgut menistrot, que el seu govern corre a subvencionar, a finançar i a premiar aquell franquisme confés.
Europa tampoc no és cega, ni és idiota. Ja sap quina part de l’estat li queda a dins de la unió: una part incapaç de prohibir actes vandàlics, incapaç de punir-los o tenir-los a ratlla. Ves si el retruc és de voltejar campanes. Tot de ciriots i rosaris en favor d’una època de dictadura i movimiento, els quedarà dins la unió, amb aquest àlbum de polítics del pp i del psoe, que dels vuitanta ençà han sigut incapaços de fer net, de renunciar ni de trencar definitivament amb un estil que, fins i tot, reviu i renaix a tongades, amb aquella permissivitat política, judicial i de qualsevol ordre, sobre la qual s’emparen xenofòbies, amenaces i fins i tot assassinats.

Han d’estar contentots, a Europa, pletòrics de saber quin cul de sac els quedarà en el canvi de cromos geogràfic a dos anys vista.

I les amenaces, i les agressions, i els modos que encà perviuen com si no haguessen passat els anys, no valdran contra ambaixadors i demòcrates. Ni a llarg ni a curt termini. Malgrat l’anestèsia històrica, d’europa, i la seua ingratitud els últims setanta anys. Malgrat el despropòsit que encà paguem d’aquella decisió d’abandonar-nos a la sort de feixistes i antidemòcrates, els fills dels quals ens governen amb desvergonyiment i xuleria… 

Un altre tumor espanyol va destapant el model empresarial i polític d’aquest corral que ells en diuen estat. L’esport consisteix a convertir un polític que ja no té el pedigrí necessari en un executiu de pandereta i diari econòmic sota el braç. Una pràctica mafiosa, per bé que legalitzada d’atribuir competències a homes que, en la seua majoria, no han sabut ni lligar-se les trenilles de la sabata.
L’últim cas de la infanta a Suïssa i el seu decentot homenic, o ara el del Popeie Rato són un escàndol enmig d’una crisi de la qual ells són actors, protagonistes i directors de pel·lícula.

Però  entre la màfia política espanola val tot. Qualsevol drap o ninot és bo per sucar-hi pa, piu i figa. Per suposat, també l’acció de convertir els homes de primera línia pp-psoe en executius de monopolis empresarials que ja van ser construïts a conveniència particular de la política i les famílies de poder de la caspa i el rang: un món de podrits i de desgraciats que s’ho van arreglar a mesura, sense estalviar-nos cap melindrot: ni del pp ni del psoe.

Es destapa de tan en tan quina suma paguem per premiar-los la dedicació altruïsta en benefici del bé públic (!), quantitats indecents pels últims grans fracassos de la gestió. Rodrigo Rató cobrarà que anar a dues reunions anuals i a tres esmorzars de luxe mig milió d’euros a càrrec de La Caixa (aquests ni diuen què li paguen), Telefònica, i ara el Santander. Tres grans exemples d’empreses polidotes, modèliques de l’ètica professional. Xa! Xa! Xa!

Els valencians ja vam agafar-nos el cap fa gairebé vint anys quan el primer dels grans traspassos, de polític a executiu, va ser aquell cartaginés d’en Zaplanaa telefònica, assessor internacional, ca!… Més casos? N’hi ha més de cent, tan sonats com en Gonzàlez i l’Aznar, que han anat engreixant butxaca a compte de simular que són enginyers estrategs o gurús de les finances.
 
Encà que hagués arruïnat Bankia tres vegades, o hagués passat per l’FMI com un inútil consumat, sembla que ja li tenien triat el lloc apropiat per compensar-li la indecència i la professionalitat, a compte de centenars de milers d’euros i de venir a llegir el diari un parell de vegaes l’any.

Tant se val Urdangarín, la Infanta, el reietó o aquell de l’ull a Iberdrola, el Martín, tot de cràpules que tenen la barra de dir que encà faran un bé públic no lucratiu, feixistots, caguenlou, ves quin tall d’empreses que tenim al rànquing…, però ja ho saben a Europa que som un dels països més corruptes, nefastos i inútils dels últims segles. Que no en volem aprendre ni fer net. 

Ara serà fàcil excusar-nos amb la fatalitat, l’accident, el destí o tria quina collonada presentaran per desviar-nos l’atenció i, sobretot, evitar la pròpia responsabilitat.
Ja n’estem fets, als desastres, en el pitjor dels sentits: els valencians fa molt temps que els patim, els desastres que volen fer-nos passar per catàstrofes naturals. Però no. Aquestes coses i tantes altres, no tenen res de naturals, perquè són fruit de l’artifici, que vol dir de manufactura humana, sense excuses, senyors del pp. La responsabilitat té nom propi. La poca professionalitat cal denunciar-la perquè cadascú carretege els morts que li corresponen.

Quan se suprimeixen metges, infermers, serveis d’atenció, celadors o personal de manteniment, els hospitals se’n ressenten; la sanitat se’n ressent, per una decisió política pensada, calculada i executada.
Quan suprimim mestres, psicòlegs, orientadors, logopedes, directors o ves a saber, l”escola se’n ressent. L’educació ho paga, i ho paga un país senser, a curt i, pitjor encara, a llarg termini.

Quan retallem en infrastructures, o construïm amb aquelles males arts d’estalviar-nos tots una part per enriquir-nos més fàcilment, el que fem realment és  bescanviar diners per cargols, o per travesses més primes, o per asfalts de menor molla, seguretat en canvi d’automatismes que no funcionen, que un dia o altre fallen i no eviten la tragèdia.

Això d’espana és tan bèstia, que encara no hem descobert a quina profunditat caurà tot plegat, que no hem tocat fons. La corrupció campa arreu que mirem, ara en els trens, però no és nou (Cotino, Camps, Rita, Blasco… ves si ho saben, que no és nou).
Encara acabades de fer, comencen a fallar les línies d’Alta velocitat, senyors de la Marca, un invent del pp/psoe que ni els americans del nord no es podien permetre, però els espanols sembla que sí. 
Ara bé, quan decidim de fer trenta trens deficients, malgrat que es consideren d’alta velocitat, fins i tot tresn que no van enlloc ni porten ningú, en comptes de deu amb totes les peces i les seguretats necessàries, el que construïm són trenta possibles tràgedies en un curt termini de temps.
I quan la planificació política va d’aqueixa manera, els accidents passen de veritat. Aleshores passen a denominar-se ‘ja t’havia avisat, alarma, compte que moriràs…’, res de preocupant, perquè tard o d’hora ens haurem de morir tots, però tampoc no cal precipitar-nos. Però abans no arribe on caldria, la denúncia s’arxivarà, i aquell monicaco de torn no s’esquitxarà el vestit ni es perdrà un sobre model Bàrcenas. És un polític convençut de la faena feta, que passarà a cobrar dues vegades.

A València ja ens va passar. Que no ens van fer cas. Ni se’n va responsabilitzar ningú, solament la vergonya de quaranta-tres morts que no han servit per res. Per res de res. Potser com passarà amb els morts de Galícia: el maquinista?, l’excés de velocitat? Un revolt massa pronunciat? Qui és el ruc que posa un únic sistema de seguretat en màquines que gairebé volen damunt la via? Els polítics!, els del pp i els del pseo, tant se val.
Especulació, diners fàcils, empreses amigues que s’han enriquit com no somiaven… què ens falta ara, després dels diners gastats i embutxacats?, que anem morint-nos per torns, en pujar al tren i al metro… Trens de corrupció, dirigits i governats pel pp, o pel psoe, aquests són els veritables maquinistes de la tragèdia i de la gran corrupció que patim. Però tant se val que els jutgen, o que els jutgeu en les eleccions, no els passarà res, perquè ja se n’encarregarà la justícia de salvar-los el cul i la misèria, en canvi de repartir-se la saca.

—En això de la saca, què volies dir?

Hui hem passejat pel port de València, si em permeteu el topònim, perquè ben bé podria ser el port de qualsevol ciutat, però cap de valenciana. Perquè els costa de mantenir la llengua als propietaris d’una política que va destapant-se com un frau, adobada amb diners furtats d’ací d’allà, d’Europa fins i tot, durant fa gairebé vint anys. La llengua i la dignitat, els costa tot.

Però allò que m’ha encuriosit –a les vuit i mitja del matí ja feia feia molta calor–, entre aquella gernació que participava en la impostura de prova de travessar el port nedant (n’hi ha tradició en altres indrets del món, és veritat), vull dir que m’ha encuriosit l’edificiació que voreja l’aigua de banda a banda, entre allò que ells en diuen Tinglados (!), drassanes o barquetes de rics. I ves que són tot edificacions postisses, barrades, tancades, abandonades, que van mostrant el senyal que, potser un colp o dos, fa uns anys allà passà alguna cosa, quan els capitostos del partit tòxic, Rita, Camps, Urdangarín potser, i la resta de toxines i militants, van voler convertir-nos en una estampa de la llet i la set mundial, a la manera de Mònegue, Montecarlo o ves a saber, però els habitants majoritaris que els seguien érem vulgars, tan ordinaris com lllauradors, comerciants, pell de classe mitjana a tot estirar, que no pegàvem gens ni miqueta, per molt que agitàvem banderes peperes i portàvem barrets de la seua marca espana, en canvi d’un plat de paella. No era prou, tot allò, i els europeus ens van castigar la gosadia i l’atreviment de voler-nos comparar amb senyors rics de primera, aleshores, amb tan poc glamur, ens van abandonar. I per molt que Rita va pegar tres o quatre ploraes que eren els últims glops d’una ginebra cara que paguem els valencians perquè som rucs però collonuts, Europa i el món ens van donar l’esquena. Sobretot perquè s’havien acabat els diners, perquè fins i tot els diners robats s’acaben, quan no queda ningú per treballar. I a València, pos queden, molts pocs, que vulguen treballar honradament pa que cent desgraciats del pp de la capital se’ns follen els diners i el riure idiota dels fallers.

Un saldo, el port; tres barquetes de rics, res de les mil que ells es pensaven que vindrien cada dimarts que n’hi ha mercat a Bétera, ca, ni els faves no són faves quan no n’hi ha diners… Però ves que aquell soterrar de port, aquell enterro d’edificacions les hem de pagar, que encara hem de pagar-los aquelles nits tan bufones que Rita es vestia de roig llampant amb el perlerio que li feia tres voltes al coll i li queia damunt la pitrera exuberant (en aquell moment encara mantenia les mamelles altes, però ara ni això, ves si la ruïna no és dissortada i mala persona).

Luna Rosa, un nom suec que m’és impossible de recordar, Fly Emirats (aquests del petroli són a tot arreu), un Team New Zeland, o ves sa saber els noms, els rovells, les teranyines, no queda ningú, solament les mosques i les moscardes quan es podreix alguna sardina vora les barquetes dels pobres, o les meduses filles de puta… Perdó, que allà no podem dir que n’hi ha pobres a València, no, que quedaríem tan vulgars com els llauradors que han eixit en la primera part d’aquesta novel·la.

Els valencians som una ruïna, i ho serem més perquè tenim factures pendents de quan els gins i els wisquis anaven regalats entre aquell centenar de valencians, putots, corruptes i gànsters d’aquell patir de Rita i Camps. Patir pels gintònics, els luxes, i els rellotges que s’exhibien, amb els cotxes i els altres regals que rebien però que no podem llistar, perquè els jutges són militants d’ells, naturalment… Quina culpa podien tenir!

Sí és una llàstima, sí, que els rics hagen pegat cap a altres mars o ports més ufanosos, amb menys pudor de pixum, o ves a saber, ara que el partit tòxic preparava els carnets de tripulants i comodoros en canvi de vots i uns quants bitllets que els mantingueren per sempre, infinitament, entre perfums i esmorzars de diamant. Xa, quina pena, tant de port per tan poca barca.

Per pagar el deute que ens van fent passar, els cabrons del pp, l’infern no és suficient per retornar-nos el calvari que passem, que dura vint anys, o més, perquè aquell pacte de les velles glòries —espanols convençuts en sa majoria— sobre la Transició ho deixà tot lligat i beneït, sobretot beneït per l’església i l’OPUS, que es van endur una part significativa del pastís. Així que el negociot els va eixir rodó, i com els sapastres són com són, que no poden amagar la mediocritat ni la ineficàcia, ens han portat la ruïna absoluta.
-Dimissió? Ca, home, això voldrien ells, que ens aconformem amb les molles un altre colp. Cal fer net i això vol dir obrir de bat a bat les presons i cap a dins falta gent i militants.
La burrera de lleis contra els ciutadans, una economia merdosa i inútil, un teixit empresarial de noms fastuosos tots ells en paradisos fiscals, una justícia que tot ho tapa i ho convenia perquè ells se salven, una església vigilant de models morals de tocat els nassos i la fava, uns bancs aprofitats, gànsters en la seua majoria, no hi ha res que puga salvar-se, ves si és increïble la farsa d’un país de tercera, carregat de monicacos que viuen de l’estafa, de fer de funcionaris, de llepar de la política, d’estirar-se la camisa i la mànega, gossos, manteros, aprofitats, llepaculs, mitgesmerdes, que han furtat liquidat amagat enviat agranat buidat caixes, caixons, calaixeres, armaris, i encara els hem pagat sobresous, sobres, dobles comptabilitats, i ves que malgrat que la informació corre pel món de diaris internacionals doncs som riota burla i carassa, ningú, ningú no dimiteix ni dimitirà…

-Forques? Corbelles? Falçons?
Ens quedem curts. Però molt curts. Caldria eines més contundents.
No som els ciutadans que hem atiat una guerra bruta, amoral, d’una doble vida que va ensenyant-nos el nivell al qual hem arribat amb aitals polítics: així que si peguem per organitzar una foguera i els fiquem a dins, desprevinguts, que cremen, xe, de cap a peus, a vore si l’infern no és suficient per podrir-los les cendres i les vergonyes.

I el recanvi, quin és, mare? Quin?
-Independència.

La densitat política del cap de setmana a Peníscola, amb els pesos pesants del pp, no és major que la seua densitat corrupta: ajuntaments, diputacions, direccions generals, conselleries, presidència, la generalitat valenciana sencera i les corts, tothom té les paperetes, els noms propis i els adjectius necessaris: l’índex de corrupció a València és tan elevat com exagerat, tan increïble com versemblant, que ells mateix, els pocavergonyes del pp, se’n riuen i se’n burlen de déu i de sa mare: empreses públiques, ajudes a la cooperació del partit, regals, prevaricacions, ajudes il·legals, crèdits impossibles, llibretes i quaderns de doble comptabilitat: fins i tot l’amo del pastís no té vergonya de continuar beneïnt els valencians, als quals considera desgraciats però necessaris per continuar robant política i èticament, en favor del seu pessebre.
No han tingut vergonya de reunir-se a Castelló, uns centenars d’apocalíptics, just on n’hi ha un dels exemples més escandalosos de males pràctiques de tot Europa, Castelló, que encara reclamen santificar Camps, Zaplana i Rita, en boca d’aquell miserable d’en Pons, miserable i mediocre, que reivindica la triple corona del nefast govern valencià dels últims trenta anys.

Mai els valencians no havíem caigut tan baix, ni tan fons, ni amb tant d’estrèpit. Mai els valencians no ens havíem mostrat tan inútils ni tan covards, davant l’insult que representa aguantar els porcs, ni ens havíem deixat llepar per homes i dones de tan baixa condició.

De Fabra a Rita, de Camps a Zaplana, d’Olivas a Blasco, els cromos dels polítics valencians són d’un àlbum de corrupció ordida amb traïdoria i nocturnitat, l’exemple de la inoperància, la incapacitat i la ruïna dels valencians més intolerable que la història explicarà d’ací pocs anys.

Ells en canvi es creuen membres d’un olimp baratet i còmode, d’una alçada que ja no s’aguanta, tret de la idiotesa de milers de valencians igualment desgraciats que els riuen pets i gràcies, pensant que els regalaran res: ves quants polítics europeus o de primera línia els volen al seu costat, cap d’ells, en canvi de pagar-los la vergonya d’un foc amic.

—No hagués pegat un tsunami mentre dormien, bevien o tabolaven entre conxorxes de necis.

 

«Per superar
moments extrems
d’arma homicida,
d’amor, de vida…
hem de contar
faules d’un temps»

Entre més versets amables de Carles Subiela, en aquest nou llibre de faules, explica com uns joves van emborratxar el matxo, un dia de festa que  ja no toleraven més vi, de tant com n’havien consumit, i van embotir-li una bota sencera al pobre animal. Com va acabar la festota?
…
Més o menys com va fent el pp, de la seua política: a borratxos no els guanyem, malgrat que tenen la paella pel mànec i ells ho passen tot pel sedàs dels vots (no cal recordar com van mentir i es van desdir tant com prometien, feina sobretot, i diners a dojo, i eixida corrent de la crisi…). Solament el grau d’alcoholèmia explica algunes accions, i la mancança professional, en canvi d’accions d’alarma extrema: en detall, sobre com de consentides i premiades són algunes bandes quan ataquen alcaldes democràtics, a Burjassot per exemple. La cirereta d’aquest descomunal gir cap al franquisme declarat l’hem viscut hui que els mitjans expliquen el premi a una divisió feixista i creminal.

El mateix alcohol no els encega a l’hora d’expulsar altres ciutadans, o en incriminar joves anarcos o antisistema. La deriva alcohòlica de jutges i polítics posa en perill la normalitat i la seguretat de qualsevol que els plante cara, perquè pensa diferent o, senzillament, perquè voldria llegir uns versos, en homenatjar un poeta, com passa entre els valencians i Estellés.

Hem arribat en aquest pas i no ens pensem sinó que la burrera política ha perdut la mesura, els modos, quan de l’un costat prohibeixen paraules, en canvi de donar ales a la violència parafeixista.

Per fer que vaja
el carro avant
els joves van tirant
amb molta fatxa
i dalt del carro
porten el matxo!

Potser és això que s’han pensat a can PP, que mentre tirem del carro veïns i desgraciats, ells poden anar-hi engronsats, beguts, com els borratxos.