Ulisses20

Plou, a Bétera. Quina sorpresa, perquè de matí feia una calor de por. Ara, quan eixim de dinar per enllestir el viatge cap a València, ens trobem que plou. Doncs, a recobrar-nos igualment, que demanava Fuster, abans que siguem destruïts… Ara, que estem a la voreta. Els fillsdeputa del pp ho han venut gairebé tot, s’ho han jugat i begut tot, han furtat a mans plenes, de dia, de matí, de vesprà, a qualsevol hora, ens han furtat, malgrat que Rita amenaça de portar-mos al tribunalet, si la denunciem, si diem que ha robat, que ha robat i ha permés de robar, que ha perdonat, ella tota sola, i ara ens vendran la sanitat, i l’escola, i perquè la maedéu no és en venda, que potser li quede poc, aquests recabrons del pp ens ho han privatitzat i furtat tot, però ells amenacen de denunciar-mos, els fillsdeputa: aeroports que semblen puticlubs particulars, cotxes de carrera, esdeveniments superflus, negociots fantasma, ong’s inventades per tapar puterio, i encara van venent-ho tot com un saldo, ho liquiden per acabar-nos d’arruinar, ves si arriben a ser fillsdeputa: com no volen que baixem a valència, els malparits, a celebrar el 25 d’abril? Encara que vinga el diluvi universal, encara que noé ens barre la barca de salvament, baixarem a València a dir-los com arriben a ser de fillsdeputa, el pp i totes les forces judicials i de seguretat que els protegeixen, els defensen els salven els deixen lliures mentre els valencians som a prop de tenir 700.000 desocupats.
Cap a valència, que ens encomanava Fuster, abans que ens destruesquen, tot de malparits beatos, torts i fillsdeputa del partidet.

-xe, t’has passat, home! Has de ser més finot. Lo de beatos no calia que els ho digueres.

¨Els últims apunts tenen els títols massa llargs, m’envia un consell un amic, però no sé què em passa, que ara el titol de l’apunt també és l’apunt. No sé si ho he dit gaire bé, això, però no passa res. Mentre repasse alguns mitjans, abans de posar-me a corregir unes quantes llibretes d’alumnes, em soprén de trobar uns quants alliçonaments morals i ètics, de polítics i dels representants màxims de la banca.
Per exemple, els amos dels diners, que són els bancs, diuen que això de la vaga general ens portarà a la catàstrofe grega o alguna cosa similar, com la guerra de Troia. És clar que, mentre ens van anar furtant i robant els diners, durant anys i panys, amb usura i professionalitat, això d’ells no atemptava contra el naufragi etern que ara els espanta.

Un altre exemple dissorat i idiota, en referència a la idiotesa política de l’ajuntament de València, el protagonitza Alfonso Grau, que anomena pallassada la voluntat de Compromís que, els corruptes del pp de l’ajuntament de València, responsables del cas Emarsa i encara de pitjors, tornen els diners. Fotre, com si tornar allò robat fora una pallassada. És el que ha de pensar l’homenic Grau de València, que si ja ho han robat, per què haurien de tornar-ho: com els lladres són del teu partit, Alfonso, en la seua majoria, potser que et caiguen més molles que no pensa l’enemic, i per això no voldrà que ens tornen res de res: Santa Rita Rita, Grau, mala peça no t’has fet, que semblàveu ximples, en la seua majoria.

El tercer exemple? Aquell homenic que va arribar a ser president del congrés espanol, li han fet un retrat a l’oli que ens costarà vuitanta mil euros. Fotre, com ens va plovent el desastre dels polítics espanols, per incompetents i torpalls, i encara els hem de regalar pintures que valen milions, que ens costen milions. Xe, no els podríem penjar dels collons, aquestes desferres, i que el pintor vaja trobant colors i barreges, mentre Bono es va descrostonant en favor d’una descollonada endèmica i pocavergonya?

Cada dia, hi ha exemples de tornar a les forques i les corbelles, i passar-los per damunt la rella i el forcat gran, a vore si els traiem les males arts a tot de xixarel·los i pixafaves.

Ella de segur que farà bé el paper, al cadafal, i milers de valencianes ploraneres i ploramiques lloant-li el parrús, amb tot de rams i flors i joies que semblen falses perles de per riure que volen aparentar tota la beator valenciana com no podríem imaginar: la coentor no és el pitjor, d’aqueix invent d’una ofrena d’herència franquista i feixistoide: hores i hores de televisió pública en favor dels ideals més conservadors: com que ja ens hem begut el caldo, mare, ara ens menjarem la clòtxina. Tant se val la democràcia, el laïcisme, europa, o la civilització: allò públic que paguem tots no és allò per on ells voldrien fer-nos passar a tots.
– No sigues burro, home, si és la seua festa.
Per això mateix, pretenen de fer-nos passar a tothom per aquest lladrocini cultural, l’exaltació de la coentor, de falsos plors i històries personals de cartró i misèria: milers d’aquestes que desfilen són protagonistes també de la conspiració corrupta contra els valencians, socis i votants del pp, dels casos emarsa, gurtel, ciegsa, falses ong’s i encara exemples majors: ploreu, donetes, per tant com ens heu robat aquests anys: i que la televisió que ens pohibeix als valencians de veure què fa l’escola, la musica, la literatura, o l’art, ens mostre dies i dies que fan els feixistots per festejar la seua església sectària i salvatge, en favor d’una església valenciana que fa anys va renunciar a la llengua, que ataca els valencians en cada missa, que ataca la democràcia mínima en cada acció que, ells, en diuen i volen passar per cristiana.
I tant que Rita farà bé el paper, de mare, de geperuda, de ploramiques, de falsa, de fallera gran, amb totes aquelles banderes ¡nternacionals, d’espana em sembla, i que la traca dure, per corrupta, per idiota, amb tot aquest forat econòmic i de dignitat que significa Canal9 en directe, que la merda entre per les càmeres en cada casa i que aquestes dones vinagre que passen per periodistes o màrfegues ens expliquen amb versets i retòrica tot el que van aprendre el primer dia de contracte: o xucleu o llepeu: falses, que valdríeu per als variatets rurals.
– Xe, vols deixar de fer el burro!
– Calla, calla, quina agonia, rita.

Ella volia ser la fallera major municipal, la mare de totes les falleres, però li ha eixit com la major de les fallides, el seu governot municipal: ara pretén explicar al món que ella no n’és responsable de res, de res de res, pobra, per això no pensa dimitir ni demanar disculpes ni perdó ni res que s’antoixe d’aqueix estil: el seu estil fatxenda, grotesc, no arriba a l’alçada de més circumstàncies, aqueixa intel·ligència n’hi ha, l’agafes o la deixes, i aquest pastís faller ha sobreviscut per damunt dels valencians de la ciutat com una bèstia capaç d’esclafar oponents amb barroeria i contundència: l’espectacle és inaudit, és inversemblant, però els valencians som capaços de fer-la més i més grossa cada colp, i sempre ens lluïm foramida. Perquè això és la vida real, no és el teatre, ni la caricatura, ni el sainet, és la vida de cada dia dels valencians i la seua capital. Pantagruèlic? Ulisses i els seus argonautes van haver de ser castigats per ferir de mort l’ogre, i això era una novel·la, una llegenda grega, la millor de les històries: almenys, ells, els grecs i els troians, d’aquelles historiotes feien bona literatura. Nosaltres no passem d’una Polifem de got i pitram, de capitan trueno i goliat,i aqueixa és la màxima democràcia que la dictadura popular ens té encomanada. Als valencians no ens faran grans ni les llegendes ni els pets amb corfa. Aquesta és la nostra realitat d’opereta…, i qui se’n burle, que el dimoni li furgue. 

Diu l’encara acaldessa de València, Rita Barberà, que mentre ella puga, no hi haurà més radicals d’esquerra al ‘seu’ ajuntament. A propòsit dels draps bruts municipals que esbomben jutges, mitjans, i parlamentàries, ella ha esclatat amb això: mentre ella puga, cap més radical no sera a l’ajuntament. No ha dit com ho aconseguirà, Rita, això d’impedir que entren solament radicals de dreta i d’extrema dreta, capaços de robar, furtar i lluir totes les riqueses manllevades, mentre ella tenia els ulls clucs, sense assabentar-se de res. Si no és que utilitza, com és habitual, tot de males arts, no democràtiques, per aconseguir els seus objectius. Deixar que et furten la caixa, que preparen campanyes de luxe, o tenir tot d’afiliats i amigots sense ofici ni benefici a compte de nòmines insultants, tampoc no és gaire democràtic ni exemplar, dona. 
Així que l’estirabot d’aquesta setmana, agafant un telèfon per demanar pel seu advocat, perquè tothom veiés com les gasta ella, l’alcaldessa fatxenda, no és una provocació, sinó un insult als drets i a la justícia en societats normals no valencianes. L’amenaça, madame, no és sinó l’arma quan no hi ha raons ni debat ni diàleg: que vosté no ha robat, diu? Dona, i com és que la màxima responsable municipal ha obviat que ens deixaren netets, endeutats i avergonyits d’aqueixa manera, en tot d’empreses i institucions municipals de les quals, vosté, n’és la màxima responsable? Vol dir que hem d’atribuir-ho tot a la torpesa, a la ceguesa, oa la irresponsabilitat populil? Que som l’exemple de ciutat a no imitar enlloc, senyora, segons mitja europa.

Va, dona, a mentir i a robar a la Calderona, com els lladregots de got i ganivet. O al balconet dels famosos, que per als valencians, és el mateix, l’índret de trobada i encontre per als assaltadors de camins i de ciutats.  

Ho cantava Maria del Mar, ‘que volen aqueixa gent, que vénen de matinada!’, per denunciar com s’actuava durant el franquisme, durant la Transició, ara mateix, en aquesta falsa democràcia de caguera i espanyolisme ranci: la policia i els delegats del govern són d’aqueixa pasta, d’actuar amb impunitat amb aquell estil heretat del franquisme, una dicatdura consentida més tard per tot de patriotes espanols que es consideraven pares de la constitutio (prostitutio). Les males arts usades la setmana passada i aquesta per la policia, la delegada, els mitjans, consentida encara pels polítics que ens governen des de València amb estil colonial, no són sinó estils d’un mateix cos i d’una sola política: aquella que no consent una democràcia moderna, respectuosa de les persones i les institucions, dels conceptes: de-mo-crà-ci-a (tants anys d’esport feixista s’han quedat a vValència com un estigma). Res no és casual…, l’extrema dreta, les bombes consentides a Guarner i Fuster, l’assassinat perdonat d’uns joves, les pintades, fins i tot les subvencions a organitzacions i associacions parafeixistes: vet ací València, aquella que Rita mostra en falles des del balcó populista i corrupte: descaradament es passegen lliures tot de corruptes, mentre els joves són amenaçats a mitjanit per la policia amb el pitjor dels estils. Què pretenen? Que volen provocar? Qui ordena aqueixes actuacions com si fórem encara en la València franquista o en l’europa de la por?

La cultura democràtica espanola té un dèficit pitjor que no l’econòmic, que paguem també els valencians, sobretot els valencians, en aquest territori castigat i alimentat per actuar impunement contra els drets elementals: i aquells que haurien d’oferir seguretat i confiança no són sinó gànsters policials de la caverna més bruta de l’etapa predemocràtica i patètica, orquestrada per polítics del pp i del psoe, que es van encarregar, trenta anys ençà, d’impedir de netejar res del franquisme, perquè res no canviés, realment, si ells s’afartaven del pessebre i l’engruna.
O no és veritat que n’hi ha coses que ningú no s’ha atrevit mai a tocar: església, militars, jutjats, policia, polítics…

I ara contra els joves valencians llancen els gossos de nits, a passar-los la por. Com si no s’atreviren amb els pares…

Els joves de l’IES Lluís Vives han posat color a la ciutat, en encendre una flama contra la violència, en favor de la dignitat… Clamen per uns recursos mínims, contra els abusos i les mentides d’una política que, a València, fa anys que enganya els ciutadans. Tot plegat, tres o quatre-cents joves d’un institut posen contra les cordes la ciutat sencera. Tothom en parla, alguns ben malament, dels joves. La SER per exemple, aquesta nit acusava que hi havia infiltrats professionals que atiaven la violència, venien a justificar una part de l’acció policial, alguns contertulians que ja sabem quin periodisme practiquen, si no és que vas a favor d’espana i i la seua península. Això de la barceló, no és el primer cas d’un periodisme que enllà és una cosa i ací és diferent: barceló, francino, i aquell il·lustre que dirigí un programa a Canal9, com es deia…

N’hi ha mitjans que es queixen que els joves posen cul per amunt la ciutat, que les retallades sobre l’educació no són excusa suficient per destapar tanta força i il·lusió, entre els joves,i demostrar-nos com som de dissortats realment, una majoria. Això d’espana, qui ho vulga que ho compre, no ho volem ni regalat.

Naturalment, que els sindicats, els partits i tants alliberats que xuplen del sistema ho viuen des de lluny, còmodament. N’hi ha excepcions, i uns quants polítics que van rebent en canvi de defensar el jovent. Però, n’hi ha motius perquè tres-cents, cinc-cents, mil joves, siguen capaços de tenir mig món atent al que passa a València? N’hi ha res que puga concentrar l’atenció mundial sobre un institut de joves, el Lluís Vives, que arrossegava fama d’immobilista i cementeri d’elefants?
Evidentment que sí, que n’hi ha raons, perquè aquesta primavera de València, o segona batalla de València, puga obrir els ulls de milers de valencians cecs i idiotitzats.

A València fa anys que ens roben. A la llum del dia, ens birlaren la caixa pública, que s’han begut els diners de l’educació, la sanitat, l’assistència, la cultura, el camp i no han deixat sinó deutes i obligacions que ja no podem atendre: i això ho han provocat polítics del pp que són al govern de la generalitat, a les conselleries, als ajuntaments, a les diputacions… Fa anys que València és saquejada amb la passivitat i la tolerància de tothom: jutges, policia, empresaris, polítics en la seua majoria del pp… Tothom veia com furtaven i res no passava.
I ves que uns joves, en veient com els quedava l’aula, amb aquest fred d’un hivern cru, van començar per portar unes mantes, per eixir a explicar al carrer què tenien, què volien, i els polítics de pp no han sabut sinó enviar-los els gossos, els lladrucs de sempre, per respondre a una exigència tan elemental com senzilla: tenim fred, tenim pocs recursos, i vosaltres encara ens pegueu per explicar-ho.
Els joves han entés que el pp els ha robat el futur, i per això se’n queixen i tenen tot el dret de fer-ho. I el dret d’acusar amb noms propis els protagonistes del lladrocini.

Els mitjans oficials no volen veure que els joves destapen els draps bruts de la societat valenciana: no volen topar-se amb la realitat d’una ciutat corrupta, i troben que ja els va bé, l’enviament de tropes policials (un exèrcit sencer) a rescatar l’ordre públic i l’honor dels Urdangarín, que és l’honor del rei, Rita, Rajoy (que explicava no fa gaire que València era un model a seguir i imitar), els Cuesta, Fabra, Rus, Blasco i encara centenars de noms propis corruptes: directius de la CAM, banc de València, Bancaixa…
Sí, uns joves posen cul per amunt la ciutat i el món s’assabenta que València és un sac carregat de merda: quins temps de la copa amèrica, la fórmula Ú, la visita del papa, que servien per desviar diners, congriar negocis en paradisos fiscals, o vestir-se a compte dels valencians… Quins temps, quan érem rics i follàvem drets.

Però ves que, uns quants joves d’institut, han dit prou.

A Castelló sembla que és ple de burros! Ni ases ni rucs, burros cap i tot, amb cabeçó i mosquitera, burros que caldria albardar, burros d’orella llarga, burros a seques i en sec. Xe, burros, i el burro major és en Fabra, el Carlos fabra, burro i més coses: el refillet s’ha gastat els diners dels valencians, en un capritx personal i particular, milions d’euros balafiats, llençats, en canvi de la quimera particular del burro, en Fabra, que voldria fer volar burros, burros que volen a Castelló: però a Castelló és ple de burros, i ell n’és el més gros: el burro major, el clavari major dels burros: home, la burla ja és que el capritx de l’home està mal calculat, mal parit, mal partit, mal decidit, no ho creiem, no ens ho creiem, com podem arribar a ser tan rucs, que són burros, tots plegats, a Castelló?, o és una burla, o un càstig de déu, o un error imperdonable, tanqueu el burro, empresoneu-lo, poseu en presó, el burro major, en Fabra, però primer passegeu-lo, abilleu-lo, que l’ensenyen, que el mostren, que el pugen a muscle, el ruc, en Fabra, que ho pague tot, ell i la família, tots els burros, els que volen, els que el voten, els que el llepen, els que la xuplen, tots els burros plegats: feu-los volar, els burros. Poseu-los motor i ales, als burros, que el Fabra els farà volar, i poseu-los floretes, i feu volar també aquell monstre, el burro gros: per menys burrera pegaren foc diumenge a Atenes, a veure si a Castelló se n’espavilen, ara, i comencen per calar foc a tots els burros que ens fan passar tan de ridícul, als valencians: que continuem votant els burros, perquè som burros. I no tenim remei.

Amb tants embolics judicials, i tanta corrupció com afecta els polítics del pp valencià, una sèrie sobre presons, els ha de fer una angúnia, o provocar un desfici de caure en terra: aquests senyorets del pp, van aprofitar el viatge del papamòbil per furtar fins i tot en els supermercats; ací furtava i mentia i inventava tapadores qualsevol ninot de tercera i quarta fila. S’inventaven empreses de nom estranger, se subcontractaven, s’estafaven entre elles, i el pp i i els seus exploradors i aventurers anaven untant de lladregots, pelleringos i llepaculs: fins i tot van convertir el Canal 9 com el centre del negoci brut i els milers de milions van córrer com l’aigua, com si els fabricaren ells mateix, com si els regalaren per no res. La cofurna i el puterio va ser monumental, fins que es va destapar l’invent: la generalitat?, l’ajuntament de valència? la TVV?, l’església? la dipu? tot era un gran club de putes i de putots per rebre el gran pare sant, que venia a beneir-los la prostitució oficial. A hores d’ara, els polítics del pp (camps, rita, Fabra) encara tenen la barra d’amagar què va costar la visita del parot i tota la festota. Cal tenir els collons pelats…
Sort que això d’Alcatràs apunta el camí i la via de molts d’aquests dissortats protagonistes dels últims quinze anys de la «València va de putes.»

No és prou que la majoria han demostrat excés de corrupció, abusos increïbles en temps de democràcia, robatoris a la llum del dia, no era prou ni suficientment brut, sinó que, a més, ara es queixen si els ho diem, es queixen i ens renyen: això de Mascarell, avui, és una vergonya espanola. Perquè si ell es creu tan net, ha de callar. Justament per això, per netedat, hauria d’haver callat, i no arramblar com un covard, davant el micro. Per cert, els polítics tenen el micro a disposició, gairebé sempre, però és que segons ell, sembla que l’oportunitat comunicativa de la cosa anava fifti-fifti. I no parlem de la torpesa, o la ineptitud, o pitjors coses, dels poítics en la seua majoria. No. Per tot això, aqueix home hauria d’haver callat, enlloc de renyèr-nos perquè, un colp, nosaltres puguem dir que els polítics en la seua majoria ens desgovernen, o s’abaixen els pantalons, o pitjor, ens roben. Ara, de segur que la seua consciència haurà quedat neta, rentada, davant el sermó eclesial de salvament en favor d’usn quants polítics que, ell, considera purs, impòluts, nobles i no sé quantes coses més, que ha dit o haurà pensat, el desgraciat, que ausaes que n’ha dit. Descomptent-li la incompetència demostrada durant anys i panys, a la política…
Cal tenir la cara ben dura, i pocavergonya, per voler-se salvar, fotre, quin pelila, tu, com si no poguérem dir la veritat, com si nosaltres haguérem de demanar-los perdó, com si els haguérem d’agranar el carrer, netejar le sabates, llepar-los el piu, com si treballaren de franc, ells, els seus fills i cosins, les seues famílies, com si ningú no visqués a cos de rei…, que nosaltres hauríem d’estar muts, i fuetejar-nos l’esquena, arrencar-nos la pell a tires, davant una estirp tan coratjosa, els polítics, els mascarells sobretot, pugeu-los a l’altar, al costat del de la creu, sí, redimiu-los, que siguen els primers, Sant Pere, ells els primers a salvar-se, per tant com han contribuït a millorar el món altruïstament, voluntàriament, en canvi de res, de fer que nosaltres, uns desgraciats de mala mort, siguem una mica millors millors, malgrat uns quants pecats. Que no vos mereixem, Mascarell.

-Serà filldeputa!

«És difícil caure més baix, ser més ineptes i inútils, però ho intenten, intenten ser encara més rucs.» Joan Francesc Mira en una entrevista a Vilaweb

«La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè significaria acceptar que el País Valencià és un paradís per als corruptes…» Vicent Partal, editorial a Vilaweb

Durants no pocs anys, València ha sigut aquest país de corruptes, el territori on passegen els pocavergoyes com uns herois, sense escrúpols ni moral, aquests homes de la política del pp han plantat el seu ranxo amb els seus pistolers i els seus negociots. El resultat, no cal dir-ho, ha sigut la ruïna per a la majoria que no vivia d’aquell ranxo, però això tan se val, els la bufa, pla i sincerament. La majoria els vol imitar, perquè volen ser com ells, ser ells mateix, aquella pell, aquells vestits, aquells cotxes, tots els luxes, i sentir-se protagonistes d’un territori luxós i ric com no n’hi ha al món, segons que els amos del ranxo explicaven: som l’enveja del món, la terra de les oportunitats, tothom vol venir a València, els rics, els llestos, els espavilats… No els sobrava raó, una part de raó almenys, perquè d’aquests en van venir a carregar, i si m’heu vist no me’n recorde. Un colp havien carregat, com les rates, s’escapaven lluny.
La cosa ha funcionat més o menys així: els homes del pp, i unes quantes dones del pp, semblaven els portadors d’aquell carro de productes miraculosos, que tot ho adobaven: si beveu del nostre elixir, deien, us fareu com nosaltres, guapos, rics, efeus, i no sé quantes coses més… El resultat ja el sabem, la majoria de valencians els va comprar l’elixir, durant anys; n’hi ha que tenen caixes senceres a casa, per tenir una vida regalada i ben valenciana.

Però, ai, sembla que les ampolletes són caducades, i el contingut ja no produeix sinó l’efecte contrari que pretenia… Amb tot de contraindicacions que no venien especificades a l’etiqueta, sabeu?, més o menys que devia dir: el desastre no té retorn.

Després del primer dels sainets celebrats a València, que explicava com dos portadors del carro dels elixirs es parlaven i es relacionaven amb els seus proveïdors, uns quants liders del pp es demanen qui tornarà l’honor als inventors d’aquesta llegenda subreal valenciana?

Home, jo també em demane qui ens retornarà als valencians els diners furtats, el paisatge aterrat, el valor del camp, la dignitat i la creença en els homes de bé: avui em mirava ma mare dinant a casa, entre amics i familiars, i em demanava quina culpa tenim els valencians, de creure’ns la Terra promesa, perquè vulguem comprar-nos una ampolleta de la vida eterna, que és el que venien a vendre’ns els fills de puta «C&C», qui ens llavarà la desvergonya d’haver acollit un estol d’aprofitats nascuts d’aquella pandora particular tan espanola com malparida. 

M’ho preguntava perquè aquests C&C han impossibilitat que molts valencians dependents no puguen ser atesos, ni puguen viure amb dignitat, ni amb els mínims, per culpa de les mentides i els elixirs que, a ells particularment, els han fet milionaris de per vida.

Entre més crits, dels milers de manifestans a València, aquest que declarava culpable l’exhonorable Camps era dels més repetits. València va tornar al clam, indignada, de tanta corrupció i lladrocini: la periodista Xelo Miralles, a peu dret dalt d’un camió que simulava una unitat mòbil de Canal 9 (un altra mostra del lladrocini econòmic i moral contra els valencians), informava que n’érem cent cinquanta mil als carrers de València, sobretot del gremi de l’educació i de la sanitat, potser per més vistosos i cridaners, tret de les bandes de percussió i l’esmentada unitat mòbil, que semblava demostrar que una altra realitat informativa era possible. Cinc dies després del gran clam de l’escola contra les retallades, contra la corrupció i en favor de la qualitat i l’escola pública, els valencians tornàvem anit al carrer, contra allò tan repetit dels polítics del pp, quin desastre!, i quina conxorxa tan ben orquestrada: que ens han deixat sense paper del vàter, a l’escola i als hospitals, i sense llum, ni gas, ni aigua, els instituts… I les retallades ja faran la resta, mentre continua la impunitat més subrealista: sous milionaris, pensions vitalícies milionaris, perdó general als gestors d’empreses públiques assaltades, munts d’exemples per investigar o confessar, impunitat de càrrecs, desaparició i eliminació de proves incriminatòries, insults i mostres  de prepotència…

Milers de valencians ja saben que la democràcia valenciana no és suficient per aturar el desficaci, i la justícia n’és part. Bo i sabent els detalls de la desfeta, es mostren impotents (inconscients?) per aturar-la o per castigar-la. I les lleis, i molts dels mitjans… sense saber-ne respondre, en aquest nescafé de democràcia punjada, amortida, disfressada.
Què caldrà? Una acció més contudent? Un colp d’efecte que els faça entendre que, si no hi ha justícia, la societat no els perdone aquesta conversió valenciana en el major desastre dels últims cent anys de la política europea? Home, si traieu les gueres mundials i la guerra dels Balcans, en democràcia, València som el show! Perquè això valencià és la conseqüència feixista del franquisme: de fet, ni Rita, ni Carlos Fabra, ni Camps, ni Rus ni cap dels cràpules sense moral, no han renunciat mai al cabdill: mentre València clama contra els corruptes, ells es neguen a negar-li a l’assassí Franco la medalla de la ciutat i més honors usurpats.

Això és, sense paper del vàter als hospitals i a l’escola, per torcar-nos tanta diarrera.

Qui ens goverrna, encara, caguenmi! A les acaballes del judici contra l’expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, o contra Matas, o contra Urdangarín, o contra aquesta patuleia  de senyorets, retorots, i persones de tan poca qualitat, tant se val, podem construir amb detall quina classe d’homes ens ha governat durant anys.
Pel que diuen, per com es mouen i gesticulen, pel que escoltem en les seues converses privades… Però, home, com es pot parlar d’aqueixa manera, quina talla mostren, no solament intel·lectual, sinó personal poden tenir aquests dissortats! On han estudiat i què han aprés! Que no són adolescents, senyors Camps, Costa, i companyia, no són uns xiquets que puguen comportar-se com uns cràpules, com uns idiotes, tan carregats d’estupidesa verbal! NO són en un bar de carretera, o en un mercat de ximples… Aquests ens han governant i encara formen part de la política present dels valencians. I encara hi ha aquell ogre de Rita, Blasco, Rus, Fabra… Quins verbs! Pura intel·ligència verbal, d’oratòria grega, autèntics platonians i esperits socràtics! Mare meua quin percal
És veritat, ens han robat, a manta que ho han fet, com han volgut, per fill de putes ells en són responsables, nosaltres no; però aquestes maneres, aquesta cultura que ens mostren i ens demostren, les formalitats, quina vergonya!

-És veritat allò que deia aquell lider americà, Malcom X, que qualsevol xitxarel·lo pot arribar a ser president d’un país, i això és el que ens ha passat als valencians.
Camps, com pot arribar a ser tan inútil, un president? Tan buit? Tan no-res? I aquest era el cap… com seran i són, no ho oblidem, la resta.

sobre la imatge, rita sembla que diga: Furgan…, així de gros serà el sac de diners que guanyaràs amb noos(altres)!

Això de València donarà per llibres i pel·lícules. I si n’hi ha diners o negoci, els del pp que queden vius vindran a robar-los.
Els últims vint anys dels valencians són la història completa d’un robatori anunciat, declarat, i permés. De fet, Zaplana i els seus ho van anunciar amb temps, a través d’un atabó de telèfon: venim a forrar-nos. I un jutge que els tenia a mà va dir que això era broma, que no es podien tenir en compte segons quins acudits, a quin sant aquests homes, que semblaven honrats, feixistots però homes amb família, arribarien a obrir la nostra particular caixa de pandora. A quin sant, ho podia imaginar aquell jutge, com es deia?, que la seua decisió tan justa, de perdonar sempre als febles, als indefensos, als dèbils del món, acabaria arruinant la majoria dels valencians, excepte els feixistots i els homenics del pp, naturalment. No, el jutge no ho podia saber, que el robatori faria història, que fins i tot vindrien d’espana, de les illes, o de la casa reial a robar-nos: el rei, la infanta, els parlamentaris, els diputats, els alcaldes, els presidents, els regidors, fotre, un estol d’estornells i de blanques, per cert, com és que hi ha tantes blanques, al país, no vos ho heu demanat?, són els fantasmes i els esprits de cadascun dels robatoris, dels milions pispats.

La dita genuïna deia a robar a la Calderona, però aquell jutge va ser benevolent: ca, si són homes del partit, de dretes, espanols acèrrims, cerrils, diria, com poden fer res de mal! Aquest jutje sí que es va menjar el fetge dels penjats, de tants milions de valencians com ens hem quedat amb el cul a l’aire, el fill de puta: com es deia?

Després del Zaplana i l’altre, van venir els beatos, els paralímpics de la intel·ligència, els aprofitats, les vellardes, els ricots que en volien més, la notícia es va escampar enllà, que a València es robava tan fàcilment, tan àgilment, que fins i tot la justícia ho pemetia, el jutge malparit, recordeu? Com una decisió pot canviar el signe de les coses, fins i tot va venir el malparit del papa a traure’n tallada, i la infanta i el furtarín que diu josep guia, i el reiot, que ja feia anys que robava a valència i a mallorca, aquest legalment autoritzat per jutges, polítics i més mitjans: valència era terra de lladres, que fins i tot ho vam retransmetre per televisió i ràdio: una altra tapadora, uan empresa preparada per furtar a manta, a cabassos, entraven en camions a valència i s’ho emportaven, el bigots, però el blasco també, i els cotino, i els serafín, i la rita, fins i tot agafaven subvencions d’onegés, o subvencions europees, i quan no en quedaven, obrien els bancs, perquè ells mateix eren directors o executius, i au, quants en voleu, agafeu-ne més, no feu curt, els estornells cridaven uns altres estornells, voltors, mafiosos, i aquell jutge, home sí, el jutge que va començar a autoritzar que robar i forrar-se no eren el mateix, que la llibertat d’aquests homes era per damunt dels enregistraments telefònics, i quan van acabar-se els bancs, les caixes, la hisenda pública valenciana, van tirar mà de les nòmines dels metges, dels infermers, dels mestres, dels farmacèutics, dels professors d’universitat, vingueu a robar, cridaven, a valència no passa res, som els amos, som divins, som la maedéu de la rita tapà, agafeu-ne, agafeu-ne més, encara queden les nòmines dels funcionaris, dels llibreters, dles editors, de les escoletes infantils, de les cooperatives, de les ajudes al camp, de la indústria, quan en quedava, encara hi ha els fons de la seguretat social, i el cupon regalo, i la casa del xavo, i la finca roja, i la finca de ferro, sí, valència era inacable, insaciable, sempre n’hi havia, sempre, per convidar amigots a sopar… Com es deia el jutge? Perquè no hi ha endevinalla, ni moralina; la realitat és pitjor que qualsevol mala ficció, la realitat valenciana fa mal, a l’esperit i a l’ànima. I ves que l’església, responsable també del lladrocini, no solament ha mirat a una altra banda, ha ficat també la mà, n’ha cobrat en espècies, ens diners, en sumes importants del mateix pecat.

Caldrà començar a pensar com ens cobrarem l’ànima dels lladres, ara que el vampirisme es mou entre la literatura i el cinema, com els farem pagar l’infern on ens han portat. Perquè per voluntat no tornaran res, ni se’n penediran, ni admetran cap falta, al contrari, declararan que han dedicat la seua vida al bé públic, altruïstes i graciosos.
-No ens hauria de tremolar el pols en carregar les escopetes. No hi ha cap exemple, cap a Europa, d’un saqueig ordit i preparat d’aital manera i contundència; un país sencer birlat, sota l’atenta mirada i decisió personal d’un jutge, un de sol.

-Ah, i un dels amigots principal dels lladregots és president d’un estat europeu veí, que es pensa el llanero de la lliberat i els principis… Fotre, sort que un percentatge mínim són abusadors sexuals, que encara ens follarien pels set forats del cos.

Anit vaig veure el documental ‘La doctrina del Xoc‘ o Shock, trobe que realment paga la pena. A l’escola, a l’institut… Fins i tot al cinema a la fresca de qualsevol ateneu. Basat en el llibre de Naomi Klein, explica la implantació de les doctrines ultraliberals en economia, de la qual un dels exponents més rabiós és un feixistot americà, economista, Milton Friedman, partidari de la desregulació absoluta, i de les dictadures sagnants de Xile i d’Argentina, per exemple.
De tot plegat, al documental ixen imatges d’aquells dies amb policies aterroritzant la gent. Són imatges d’una època, que també és aquesta època: aquells soldats que es pixen damunt els morts, que encara tenen aquells presos d’aquella manera ací enllà, i et dius, aquests policies, i aquests militarots, no ens defensen. A nosaltres, de segur que no. Són els policies que colpegen al Cabanyal, en un desallotjament d’una plaça, entrenats a l’us i abús de la força contra la mateixa gent de sempre. No, tant se val el nom dels policies, quin cos representen, què diuen que defensen. Quan amollen la ràbia, o l’ofici, per disparar, per pegar, per colpejar, per atemorir, tant se val el nom. Sabem que no és per la nostra seguretat, ni per evitar-nos un risc. A nosaltres no ens defensen. De cap manera. Així que és com si, cada vegada que vivim aqueixa situació, tornàrem a aquella època que feien por, por de veritat. De les dictadures i de les falses democràcies.
Així que ara, quan uns quants mossos han tret la bandera i han atacat la llengua, ja ens esperàvem més o menys què podria passar, que el cos policial pega per aquest cantó. Que no els faran fora, ni els acomiadaran, que és el que caldria fer, de colp i sense tremolar. Al carrer. Perquè estem farts de patir, de saber que no ens defensaran, que no són per protegir-nos, ni a nosaltres ni als nostres valors. Al carrer, a trobar feina. Que n’hi ha que es voldran creure la llengua, els valors, els drets. Ja va bé de pensar que ells tenen la força, que en poden abusar. Al segle XXI, encara es pixen damunt els morts, ací a Barcelona, a València, a Amèrica… Són els cossos als quals se’ls permet de fer-ho.

Sí, ara n’eixiran que tots no són iguals. És veritat, ja passa, amb tots els corporativismes: amb els mestres, amb els funcionaris, amb els pilots d’avió, ja passa que n’hi ha de dolents i de més dolents. I de bons, també n’hi ha. Tots no som iguals. Però sempre acabem rebent els mateixos: encara sort, que fa temps que vam baixar dels arbres. Que són més civilitzats. Però solament que ho sembla, que ho són. Ho són de veritat?
– No ho sé, quantes vegades ens han colpejat? Quantes? I quantes vegades han colpejat homes com Fraga, o aquell altre d’ulleres de pasta grosses, Martín Villa…
Al remat, què colpegen, per què colpegen, per què es pixen…