Ulisses20

Quan érem petits s’amorràvem al pot de la llet condensà. Ca, si era bona, i dolça aquella llet: els borbons s’amorren a tots els pots, sobretot el pare, i les filles, i ves a saber on s’amorra el fill gran… I encara els fills que haurà deixat pel món, sense declarar, el matador d’elefants. Els borbons s’amorren al piló dels diners públics, a viure de no fer res, però res de res, com uns paparres que suquen i llepen per compte de tants desgraciats com els hi riuen les gràcies, els pets i els rots. Ara el pp es queixa que un jutge s’haja atrevit a pessigar la infanta, li demanaran el cap, veuràs, i protegiran aquell putiferi de manteros o golfos perquè mentre n’hi haja la caterva de llepons, ells, el pp mateix, podran continuar robant i llepant pels segles dels segles: no ho fan els reis, com un model públic, i legal, per què no ho haurien de repetir ells, a escala. La connivència borbònica, de pepereos i psoeros és de creminals: llepons de condició dissortada. No els arribava el seny per passar-los comptes, en caure la dictadura. No. Van tenir prou coratge per refer-la, que els van adobar el present i el futur, amb una monarquia consentida en canvi de permetre qualsevol escàndol, robatori, o com diu el New York Times, exportar la gangrena a qualsevol de les institucions espanoles.
– Xe, quin goig han de tenir tans innocents de sentir-se orgullosos d’allò que, internacionalment, en diuen ‘marca’.