La Creueta

Era una formació fidel al tradicionalisme molt influït per l’Església. Defensava la propietat privada i els anomenats valors regionals, i atreia petits propietaris agrícoles, obrers i artesans, patrons agraris i industrials, clergat regular i secular, confraries, etc.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A mesura que escric sobre les morts violentes d’elements dretans i de membres de l’Església que apareixen en l’estat número 1 de la Causa General-ram de l’Olleria, m’adone d’alguns aspectes que no he tractat i que ho hauria de fer per a clarificar situacions i contextualitzar fets. Em vénen la cap qüestions o temes que mereixen articles per si mateixos, com ara les comissions gestores, els comités revolucionaris, els falangistes, l’Església, la por, la poca originalitat en  la febre destructora del patrimoni eclesiàstic, etc. No es preocupen vostés: a poc a poc procuraré de fer-ho.

És per això, i perquè les tres últimes persones que figuren en aquell llistat pertanyien a la Derecha Regional Valenciana (DRV) de Luís Lucía, que he cregut adient de fer una breu pinzellada sobre els trets més destacats d’aquesta formació, amb la voluntat que els lectors es facen una idea aproximada dels motius pels quals afiliats o simpatitzants foren perseguits durant la guerra. Ara sembla senzill emetre judicis i fer apreciacions sobre els ideals i la manera d’actuar dels partits i dels militants contraposats en aquell moment, però hauria resultat molt més complex de fer-ho en aquells temps. I això és així perquè mirem amb ulls d’ara els esdeveniments del passat.

La DRV era un de la vintena de partits associats a la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), de la qual José María Gil Robles (1898-1980) havia sigut cofundador. El partit havia crescut a partir de 1933 i era el principal partit valencià antirepublicà. Era una formació fidel al tradicionalisme molt influït per l’Església. Defensava la propietat privada i els anomenats valors regionals, i atreia petits propietaris agrícoles, obrers i artesans, patrons agraris i industrials, clergat regular i secular, confraries, etc.

El seu èxit en les eleccions de novembre de 1933, esperonades per les opcions republicanes centristes i la dreta catòlica, va suposar el soterrament del primer bienni republicà o bienni reformista (del 14 d’abril de 1931 fins a les eleccions generals de novembre de 1933). Durant el segon bienni, o bienni contrareformista (dels comicis de novembre de 1933 fins als de febrer de 1936), el fet que Alejandro Lerroux (del Partido Republicano Radical) s’aliara  amb la dreta catòlica de la CEDA i el Partido Agrario va provocar l’esdeveniment més important del període: la Revolució d’Octubre de 1934 en què els asturians es van alçar contra l’amenaçadora instauració del feixisme camuflat de Gil Robles. Perdonen la digressió, però trobe que és pertinent i aclaridora.

Gil Robles, amb la poderosa ajuda dels jesuïtes, va organitzar un cartell de partits catòlics de dreta. Ho va fer tan bon punt va oldre les iniciatives de reforma agrària, laïcització de l’estat, racionalització del pressupost militar i institucionalització d’una seguretat social per als treballadors impulsades per la República espanyola. Ell no duia al cap la idea d’arribar al poder amb un colp d’estat, sinó a través d’una victòria electoral per a la qual el clero i els terratinents exercirien un paper determinant amb la pressió nacional.

La DRV tenia un fort substrat de doctrina catòlica i estava en contra del laïcisme i l’anticlericalisme. Era, en poques paraules, un partit conservador en ascens l’any 1933.

Amb el suport carlista, la DRV va resultar la vencedora de les eleccions de febrer de 1936 a molts pobles de la Vall d’Albaida. En l’extrem polític oposat es trobaven els membres dels sindicats CNT, UGT, FAI, etc., i de partits com ara PC, ER, Partit Socialista, etc. Tot i això, a l’Olleria, un poble amb un “fuerte sentido católico y derechista” (Entre la nit i el marasme, Antonio Calzado, 2005: 200), el Front Popular va obtenir minories importants, mentre que als nuclis esquerrans de la Pobla del Duc, Aielo de Malferit, Llutxent, Quatretonda i Castelló de Rugat va aconseguir la majoria.

Al llarg d’eixa primavera, els partits dretans van crear un entramat format per seguidors dels requetés, de Falange, de membres de la Guàrdia Civil, de “upetistes” (Unión Patriótica, del dictador Miguel Primo de Rivera), de “mauristes” (seguidors d’Antonio Maura, com José Calvo Sotelo per exemple), etc. I es pot dir que tenia un substrat important a la comarca i potser era el partit més important en temps prebèl·lics. No oblidem que els requetés eren els carlins del segle XX; era un moviment contrarevolucionari que s’oposava al liberalisme i que havia protagonitzat tres guerres civils al segle XIX. Això no obstant, en l’època de la Segona República és un moviment de capa caiguda que aprofita l’ocasió per a reafirmar els seus ideals i alçar-se en armes contra el govern legítim.

Entre les eleccions de febrer del 1936 i el 18 de juliol la tensió social anava in crescendo. Fins a la celebració d’unes noves eleccions municipals, que ja no es van fer, el Front Popular va crear unes comissions gestores al capdavant dels ajuntaments amb membres de la CNT i del PC, unes formacions que reviscolaven amb intensitat; Alhora, les joventuts de la DRV s’afiliaven a la Falange Española.

Com saben, el dèbil estat de dret d’aquells moments va saltar pels aires els dies anteriors i posteriors al colp d’estat, tant a la zona ocupada pels rebels com en la que va romandre sota el control governamental. A conseqüència d’eixe buit de poder, des dels primers dies es van produir escorcolls, detencions il·legals, amenaces, saquejos, confiscacions, “checas”, empresonaments incontrolats, tortures, assassinats impunes i tota mena d’excessos. Tot això passava a les dues zones. Convé no oblidar-ho. A la zona lleial al govern, com la nostra, els capellans, per exemple, van ser durament perseguits com sabem; però a la zona rebel no es van quedar arrere: en molts casos els informes facilitats pels ministres de l’Església van ser decisius a l’hora d’afusellar molts esquerrans. Històries de les dues Espanyes, com va pintar Goya.

Un paisà nostre, el professor Rafael Valls Montés, va presentar el 1990 la seua tesi doctoral sobre la DRV a la Universitat de València. El títol era La Derecha Regional Valenciana. Burguesía y catolicismo en el País Valenciano (1930-1936). Dos anys més tard va publicar La Derecha Regional Valenciana (1930-1936), una monografia sobre el mateix tema editada per Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació. És eixe llibre, principalment, la meua font d’informació per a l’article.