Ulisses20

Espana no renuncia a tenir el ‘Gernika’. Tampoc no renuncia a abandonar el franquisme. Només renuncia a quotes de llibertat i de democràcia. El quadre de Picasso ha de fer molts diners, molts, potser per això no el vulguen tornar al museu de Gernika (és on supose que hauria de ser). N’hi ha més apropiacions d’espana, entre papers, documents, obres d’art… És el dret de conquesta o de cuixa. També n’hi ha oblits. I més encara, oblits històrics. La 2 passa un documental sobre el bombardeig nazi-franquista amb uns quants testimonis supervivents. Han passat vuitanta anys d’aquell assassinat d’estudi, que alguns diuen si no era una provatura, un assaig per a la segona guerra mundial. En tot cas, ningú no demana perdó, vuitanta anys després. Aquest documental sembla que ens vulga recordar que la segona victòria, després de la guerra, és que els espanols van aconseguir de portar el quadre d’amèrica a espanya, un quadreque és un símbol del patiment i de la resistència. Polítics franquistes que no van renunciar a res, ni al testimoni de la seua pròpia massacre, s’enorgulleixen de l’èxit internacional que va representar portar el quadre a espana. Però de demanar perdó per allò que va passar, res de res. No recorden què han de perdonar. Ells? Perdonar? Ells tenen els noms dels carrers, les places, els privilegis… Confonen la història, l’art, el perquè de les coses.

Aquests dies, el PNV d’urkullu farà suport al PP i als seus pressupostos. Això diu la premsa, que l’acord és gairebé fet. Al PNV li la bufa que siguen uns pressupostos de càstig contra els valencians. Però als valencians no ens la bufa què va passar a Gernika, el 1937. No ens la bufa confondre la història. Perquè veiem la diferència entre la història i la història que interpreten els polítics. El tracte en el present, sobre la història i l’economia l’imagine així, si fa no fa: «Nosaltres ens quedem amb el bombardeig, amb la història, amb els morts i el museu Gernika; i vosaltres us quedeu amb el quadre que simbolitza aquella provatura de guerra bàrbara i els pressupostos aprovats, vuitanta anys després. No cal ni que ens demaneu perdó. No n’hi ha res a perdonar.»

Els borbons són una herència franquista que encara ens governa; és un pacte elaborat per uns quants que volien afegir-se a la història dels privilegis —pares de la constitució, en diuen—, la qual cosa passava per mantenir el privilegi dels vencedors feixistes —postfranquistes, en diuen també. És veritat que enmig dels pactes hi havia l’amenaça de militars, de policia, de GC i de l’església. Les amenaces sempre tapen la pols, les molles i les consciències.

Mamonaes! Per damunt de tot hi havia els privilegis propis. Molt particulars i substanciosos. Un quadre molt artístic, vuitanta anys i uns dies. El quadre de Picasso és en el museu reina Sofia a madrit, a l’empara borbona. Podria ser en el bernabeu, però és en un museu similar, pagat per tothom en canvi que siga allà enllà, un privilegi d’ells. N’hi ha més apropiacions. N’hi ha de polítiques, d’històriques, d’econòmiques, en conjunt són un greuge a la intel·ligència i a la llibertat. Com si ja no tinguéssem memòria, ni el vídeo de la desfeta a Gernika no els recordés què va passar. El Gernika és un símbol universal que continua en mans d’usurers. Com la política en la seua majoria. Les excepcions no vencen la usura.

Però Gernika simbolitza més que tot això. I l’art. I la història.