SERRALLONGA

Imatge del castell de Montsoriu, extreta d’un treball de l’Institut Vescomtat de Cabrera d’Hostalric.

(Si voleu cliqueu aquí on trobareu un bon treball d’aquest Institut)

I avui, una llegenda (que no història) de com va començar la guerra de remences contra els senyors feudals.

Si en voleu saber un xic d’història podeu clicar aquí.

Doncs, la llegenda ens diu que, per mor del dret de cuixa, una pobre parella d’Arbúcies, un cop casats, varen haver de complir amb el mal us de portar la nova esposa al castell  de Montsoriu, on l’esperava el senyor feudal, per donar compte del mal us cognomenat  “dret de cuixa”.

El pobre marit, deixant la muller al castell se’n va tornar cap Arbúcies, a esperar que es fes de dia per córrer cap al castell a rescatar la seva esposa.

Allí es insultat i menystingut pels sentinelles que li diuen que el senyor, retindrà la seva esposa fins l’endemà.

I a l’endemà torna amb la mateixa cançó, el marit se’n torna a Arbúcies i ho pregona als quatre vents.

El tercer dia, tot el poble d’Arbúcies, carregats de forques, aixades, i altres estris envaeixen el castell per rescatar l’esposa retinguda….

I així fou, com la llegenda ens explica que comença la guerra dels remences….

Si voleu escoltar la contalla , cliqueu aquí !

Imatge: els goigs que va confegir l’enyorat Joaquim Cervera.

I avui però, us penjo l’àudio d’una contalla de Apel.les Mestres. Verament la desconeixia, i ja fa una anys que la vaig explicar. Ara l’he recomposada un xic per tal que tingui més vivor.

De com els dos Sants patrons nostrats, de la mà de Nostramo,  i amb l’ajuda de Sant Vicenç, van esdevenir patrons de les nostres viles. Després d’un viatge prou accidentat i d’agafar una borratxera  de les que fan època……O us penseu que el verol de Sant Zenon és gratuït?

Si ho voleu, cliqueu i entreu !!! Apali, a escoltar-la , si us plau !!! 

Imatge: Portada del llibre de JOSEP PUIG I BOSCH,  EL MEU POBLE EDITAT EL 1924

Amb sentit  positiu i amb “animus jocandi”, o sigui amb una certa sornegueria.

Qui vulgui fer de corifeu de la nostrada Sinera, caldrà que llegeixi els nostres clàssics……  Dimarts dia 2, a la passejada literària en parlarem…..

Si algun manaire hagués llegit al nostrat Josep Puig i Bosch sabria que tocar un carrer, tocar una pedra….. mai!!! car “aquella pedra posseeix una mena de consagració de passos, del temps.”

Cal tenir-ho present!

I ara,  que ens han refet el Turó , un avís per a navegants:
llegiu la pàgina 74:

” El salubèrrim optimisme es el més gran pecat de Arenys de Mar, tot ha de romandre igual, sempre de la mateixa manera tot i no es admesa una innovació, per xò, els Ajuntaments treballen algunes vegades amb desventatges. Tots els individuus que’l formen son fills de la vila i al veure’s amb la confiança del poble, amb un zel fervorosíssim van a resoldre tots els conflictes a deixar en pràctica els ideals que aixequen una polseguera sempre, per que el poble es refractari a tota innovació, per conseqüència, ve un cataclisme, un disgust, i tot perquè han acordat cambiar una pedra de les aceres i….ca..! No…! aquella pedra poseeix una mena de consagració de passos, del temps. Ai! de l’alcalde que la toqui, allà  hi deixarà els dits i una mica més de la vara d’autoritat. No. Aquella pedra?, mai..! Que en tractin? bé, però tocar-la?, treure-la? No… Mai…!.”

IMATGE: De l’auca, un passatge de retrobament del Rei En Pere i la Maria de Montpeller.

El en Pere i la Maria de Montpeller, malgrat que casats, es van separar tantost havien acabat el matrimoni.

I així, com podeu imaginar és molt difícil de poder consumar allò necessari per apoder engendrar un fill.

Però ho varen aconseguir , amb una estratagema.

Si voleu llegiu un passatge del llibre dels Feyts del mateix Rei en Jaume:

E com fo alba
los prohòmens tots e prelats,
e hòmens de religió e dones
cascú ab son ciri en la mà
entraren en la cambra
e lo senyor rei meravellà’s,
e saltà tantost sobre el llit
e pres l’espasa en la mà,
e tuit agenollaren-se
e digueren plorant:
“Senyor, mercè sia de gràcia
e que de mercè vostra que vejats
qui us jau de prop”.
E la regina dreçà’s
E lo senyor rei conec-la…
E contaren-li tot
per ço que havien tractat.
Que plaguès Déu
fos complit llur enteniment.

I si ho voleu saber fil per randa, cliqueu aquí.

I si voleu escoltar la meva contalla heu de prémer aquí al damunt!

Imatge: Sant Esteve de Pallerols

I que n’era can Marquilló de Pallerols que n’hi havien dos vailetets: un xicotet i una xicoteta. I ai las, que el vailet era una mica temorenc i acovardit, mentre i tant que la noieta era del tot xiroia, llesta i agosarada. i quan arriba l’hora de fer el soldat, el vailet s’escapoleix i la noieta, per quedar bé davant del Rei es presenta al quarter, òbviament , degudament agençada que semblava un xicotot. I ja me la teniu fent el soldat, de forma prou enjogassada, fins que un mal fat, va fer que caigués del cavall i es trenqués el maluc…. I va ser llavors que el capità metge se’n va adonar que els havien colat un gol.

I ja teniu la noieta de retorn a can Marquilló, però ella, que havia ullat un xicotet al quarter, va i s’hi casa.

I la història continua fins que la noieta , mort que en fou el marit soldat, malda d’allò més per tal de trobar el seminarista més bonicoi de la Seu….

I de llavors ençà, va ser la noia més ben valorada de l’encontorn.

Apali, si voleu, cliqueu aquí per escoltar la contalla.

Imatge: Nit de la crema de la bota.

Com que sembla que, de memòria, anem una mica curts a Arenys de Mar, us passo unes notes sobre la diada de la Consagració del temple i de la crema de la Bota.

No sembla que Sant Pere tingui cap lligam massa arenyenc, encara que a la vesprada de Sant Pere cremem la bota… Però quasi mai res és el que sembla.

Mireu: estem a 21 de juliol de 1686, el bisbe de Barcelona Fra Benito Ignacio de Salazar havia d’oficiar la consagració com a bisbe de Girona de Fra Miquel Pontich. I el Sr Bisbe volia obligar a celebrar la festa presidida per ell, però volia dosser. O sigui, volia un setial amb una llampant ornamentació. I els altres representants de l’església es varen plantar i varen dir, que no, que de cap manera.

Llavors s’adonaren que l’Església de Santa Maria d’Arenys de Mar encara no estava consagrada, que Arenys era el primer poble de Girona i que per una diada la nostra Església bé podia servir de Catedral. I tal dit tal fet, en data 28 de juliol de 1686 varen fer cap a Arenys de Mar, varen esmerçar la diada a aitals quefers: Consagrar el temple i Consagrar el nou Bisbe de Girona.

La cerimònia sembla que no va ser curta, de les 7 del matí a les dues del migdia, i no sense haver resolt abans algun problema: Havia de presidir la cerimònia el bisbe de Tarragona (recordeu que el de Barcelona no venia) però nosaltres teníem el nostre Bisbe Antoni Pasqual i Lleu, fill del carrer Ample de la Vila, a l’ensems Bisbe de Vic i què voleu, els de casa primer.

El de Tarragona va cedir, però va fer comparèixer al nostre compatrici Bisbe Pasqual davant de Notari a confirmar que presidiria només aquest acte… i després….. res… que tornaria a ser president el de Tarragona…

I d’aquella diada i reunits tots els Bisbes en seu catedralicia a Arenys de Mar varen decidir que el dia 30 de juny –diada de Sant Marçal- es celebraria la festa de la Consagració del temple. I de consuetud, la vetlla, dia 29 de juny al vespre “se crema al mitg de la riera una bota enquitranada, que recorda un tribut de la gent del mar, s’ilumina lo campanar ab llumetes de colors, s’encenen teyeres dalt del terradet i volteija la Bandereta mentres trillejen les campanes” segons una crònica antiga.

Ja veieu, a Sant Pere el que és de Sant Pere, però la consagració del Temple a Sant Marçal que és el Sant Patró de la diada de la consagració del Temple.

Ah! I la crema de la bota ve de molt més antic, ningú es posa d’acord com va començar, però sembla ser que una bota va ser la darrera andròmina que va restar quan s’acabaren les obres del temple.

Imatges: Retrats de la Lectura dramatitzada d’obres de Josep Maria Arnau.

El Fènix Teatre, de la ma mestre, com sempre, d’en Jordi Pons-Ribot, i a petició d’aquesta colla de jovincells de l’Aula d’extensió Universitària d’Arenys de Mar per a Gent Gran, varem preparar una lectura dramatitzada d’algunes obres de l’autor arenyenc Josep Maria Arnau i Pascual.

De primer, vull posar de manifest, com sempre faig, que és un goig treballar amb en Jordi Pons-Ribot i amb tota la colla de companys, Maira Comalat, Gemma Sangerman, Santi Artigas, Josep Mestres, Joan Ramon Cabús, Sergi Argemí, Quim Dotras i jo mateix  que, amb passió, intentem fer el millor que podem les obres…

Aquí però cal que hi faci un afegitó:  com veieu,  es tractava d’una lectura….. oh i tant! …. ja ho tenim, qui més qui menys  sabem llegir… i qui més qui menys ja portem un temps fent teatre…..

Doncs jo que penso…. res …. tres lectures i dalt de l’escenari i feina feta….

I cà!. Ben agençats per la ma mestre d’En Jordi, i també de la Gemma Sangerman, que ens van fer treballar els detalls, el goig d’anar descobrint i engrescant-nos  a trobar l’entrellat del text, la vocalització, els mots que emprava l’Arnau, la tessitura justa, l’expressió precisa, la dicció acurada i el to que no sigui  amanerat…. I com s’ens diu: que es vegi que és escrit en vers, però que no es noti… i oi, que us pot semblar una contradicció??…. doncs no! anem avançant, sumant-hi temps i esforç  i  penso que fet i fet, va quedar una obra prou lluïda.

I deixeu que us transcrigui un petit vers que em tocava recitar-lo a mi, i com ja el tenia aprés d’abans, el vaig dir de raig i a l’estil arenyenc: Fent el fatxenda i una mica el pavero. I què voleu que us digui:  també sense saber massa el que vaig acabar dient !!!!

Imatge: El Rei Pere el Catòlic.

Sí, el rei Pere fou el pare del nostre Rei en Jaume. Sí, va ser qui el va engendrar…. encara que amb una història prou galdosa. 

Però avui, si us sembla , podeu escoltar una història curiosa del Rei, que no se sentint-se  estimat, rondava per tot el seu regne per saber el parer dels seus súbdits. I , ostres!!! quines bufetades s’enduia el pobre rei….

Fins que un dia, algú li fa arribar la veu que, una velleta, ja molt , molt velleta, resava, cada dia de cada dia, un parenostre per la salut del Rei.

I, pobre Rei, se’n va prest a veure la velleta i li pregunta si és cert, que resa un parenostre perquè Déu li guardi la vida molts anys. I la velleta li du que si, que així ho fa….

El rei, cofoi que tingués un sol súbdit, ni que sigui un de sol que pensi en ell…. Però te la mala pensada de preguntar-li el motiu de la pregaria ….

I la velleta li respon amb una dita popular:

Val més un boig conegut

que un savi per conèixer. 

Déu mantingui mon senyor, 

per por de pitjor….

El pobre Rei, amb la cua entre cames se’n torna cap a Palau, deixant l’ordre que li passin a la velleta el menjar suficient que visqui molts anys …… 

Apali! si voleu escoltar-la cliqueu aquí. 

Imatge: Ermita de Sant Maurici , al peu del llac del mateix nom a Espot.

Avui una de muntanya….

Temps era temps, al mes de juliol , no havia encara plogut ni una gota d’aigua. Ai las! que els habitants de la muntanya d’Espot ja van veure que anirien maldades si no podien tenir aigua…. S’acostava l’estiu i sense aigua , s’assecarien els camps, el bestiar no tindria herba i, mala negada!, tot a rodar.

Es reuneixen a la casa gran, presidits per l’Alcalde i, per unanimitat, aproven el que cal fer: Anirà tot el poble cap als peus de Sant Maurici, a l’ermita que te a redós del llac del mateix nom, fent les pregaries de consuetud que s’han de fer en aquests casos.

Van tots a dir-ho al mossèn…. i aquest, més gandul que el jeure, diu que sí, que hi anirà , però a cavall de l’euga….

-Que no! que li fa el batlle…. que hem quedat que hi aniríem tots a peu….

I què voleu!, la galvana del mossèn no es va moure ni un pas de perdiu…. I ja teniu tota la colla desencisada , car si no hi va el capellà, no podran fer les oracions de costum.

Però ells que sí, que saben que en Peretó sap totes les lletanies de l’església: No se’n mou ! i li ho demanen i , és clar que sí, que anirà al davant cantant el gori-gori.

Però què voleu? , la por escènica se li va aparèixer quan es va trobar al davant de tot el poble i essent-ne el protagonista. I no es recordava de cap lletania….

Temorenc, barrina que pot dir i se li acudeix:

-No plou perquè Déu no vol…. Ja plourà quan Déu voldrà…..

I tots garratibats… No saben que respondre…. Fins que el batlle , se li destrava la llengua i fa:

– Déu t’escolti Peretó…

I noi, Déu devia quedar tant content , que , què voleu….. aigua avall…

Quina manera de ploure, Senyor Déu meu…

I així fou com els habitants d’Espot varen tenir aigua per l’amor de Déu i van salvar l’anyada.

Apali , si ho voleu escoltar , cliqueu aquí.

Imatge: Altar de l’església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb.

Si us plau, podeu entrar, llegir i escoltar de com va anar la primera missa del rector de Vallfogona a la seva parròquia….. o millor dit, la primera missa no dita pel rector de  Vallfogona….

En fi, una lligamanega, però ja veureu que no és cap embolic.

Va passar que el pobre Vicent Garcia va ser nomenat Rector de Vallfogona i no va poder acudir a la primera missa…. tenia altres quefers… i li diu a un seu amic, no capellà, que el substituís en la primera missa. Podeu comprendre l’esglai del menjacapellans escollit, ell, que no en sabia un borrall de com anava la missa, ni les coses religioses.

–Res, li fa el rector, tu te’n va a Vallfogona, vas a la sagristia, l’escolanet t’ajudarà a vestir-te…. Surts a l’altar i mirant al poble obres els braços i dius ben fort: – MISSA!!!

 -I res més, li pregunta l’amic.

 Tal dit, tal fet…. el diumenge fa el que li han dit…..

Podeu comprendre que el dilluns,  el bisbe ja en tenia noticia, i dues velletes trapasserotes se’n va a veure-l i li fan: .

– Sr Bisbe: que el mossèn ha sortit i només ha dit missa…

–Oh.- i que voleu que faci?:  dir missa, que és el que li toca…

– No eminència,  ha dit missa i prou….

-I es clar…. . Home,  una mica de sermó tampoc hagués estat mal…. 

I les pobres velletes se’n va cap a Vallfogona i ho comenten. I s’escau que el pobre Vicent Garcia se n’assabenta, però tampoc hi va poder anar el segon diumenge… i es posa en contacte amb el seu amic menjacapellans, i li fa. 

– Escolta, que ho vas fer molt bé…. però hi has de tornar… 

– Que no, que li fa l’amic… 

– Sí home sí, encara que ara has de sortir dir: MISSA I UNA MICA DE SERMÓ …. 

I tal dit, tal fet. 

I surt i diu : MISSA I UNA MICA DE SERMÓ.- 

I ja teniu  les velletes que tornen a veure el bisbe i li diuen que ara ha dit missa i una mica de sermó! 

I el bisbe se les mira i els fa… 

– Ja sou rarets eh! a Vallfogona, i què mes voleu que faci,  que canti les absoltes!!!!! 

Apali, si voleu escoltar la contalla, podeu clicar aquí. 

IMATGE: El rector de Vallfogona al seu setial del frontispici de l’església a Vallfogona de Riucorb

I avui una del rector de Vallfogona.

De com l’escolanet, a manca de majordona, fa el dinar pel rector i pel rector d’una parròquia dels voltants…….

I mentre i tant les perdius van fent el seu xup xup a la cassola, per tastar si estaven bé de sal (només per tastar, eh!) pessiga una aleta…..mmmmmmm que bona…..

I torna a giravoltar  les perdius, i per si de cas, tornem a tastar la menja….. mmmmmmmm boníssima…. i així, ara una pessigadeta, ara una altra, es queda sense una de les perdius….

Quan se n’adona del desficaci  ja està el mal fet…. com li explica al rector  i al seu amic que només hi ha una perdiu….

I s’inventa la facècia….. , se’n va directe al rector veí i li fa que el de Vallfogona, quan va a menjar les perdius , es posa a cridar , li queda la cara com un pigot i esmola l’eina de menjar… i això es el signe inequívoc que el rector està a punt de tallar les dues orelles del primer que te al costat….

I sí…. tal dit tal fet……..

Quan van arribar les perdius, el de Vallfogona fa el que l’escolanet ha informat al rector veí….. 

I la por de perdre les orelles, el fa aixecar-se corrents i cames ajudeu-me…..

L’escolanet a soles amb el rector de Vallfogona li diu: Jo se perquè se’n va….

Ah, sí- li contesta el rector.

Doncs queda clar, se’n va perquè li ha birlat les dues perdius….

I veient-se perdut el rector surt de la finestra i li crida al veí que s’escapa….. Deixeu-me’n almenys unaaaaa……

Ni una ni cap, li respon el veí… posant-se les mans a les orelles per a vigilar que no li prenguin.

Es clar que l’escolanet es un engalipaire.

Un rector parla de perdius i l’altre d’orelles……

Resultat…. l’escolanet s’acaba cruspint les dues perdius…. i aquí pau i després gloria…. i laus Deo…..

Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí.

Vendimia. Pintura de Jose Vela Zanetti.

Avui una de veremadors…. per a més senyes, segarrencs….

Que quan acaben de la verema a la seva contrada , van anant pels encontorns fins que troben altres vinyes per a veremar…..de vegades s’han d’allunyar de les seves contrades….

I vet-ho-ací que una vegada es trobaren davant del mateix pont del diable de Martorell…… la gana no els deixava descansar, era tanta, que qualsevulla menja els hauria anat bé…

A entrada de fosc, en el pont del diable de Martorell, un crida….. un formatge…. o sigui, la lluna plena reflectida dins del riu…. i s’empesquen que fent una mena de castell a l’inrevés el veremador més gran i potent es despenja pel pont i darrera d’ells hi van els altres fins que el més petit arribi al riu i pugui abastar el formatge gros que els està esperant dins de l’aigua…..

I sí….. ja us ho podeu imaginar com acaba…. però si escolteu la contalla, veureu la importància d’un carreter i el seu fuet per acabar d’arrodonir la facècia !

Si voleu, la podeu escoltar clicant aquí.

Una de l’Amades:

Nostramo, pren a Sant Pere del bracet i es traslladen  per veure com tenen el seu ramat….. a la terra…….

I passant per un llogarret de muntanya, ningú els dóna posada, fins que, a casa del ferrer, deixen que passin la nit en un jas de la ferrereria..

Nostramo agraït li dona un sarronet, amb el que es pot fer ric, molt ric…. o pot fer molts amics, molts amics……

El ferreret de primer es fa molt ric….però arriba a temps a refer la seva conducta i , abans de morir ho vol arranjar, però no pot fer net fins que es troba a la porta del cel….

I allí entre Sant Iu i Sant Pere, fan mans i mànigues per tal que pugui entrar al cel….

O és el ferrer, que espavil.lat, se les engipona per entrar d’esquitllentes a la casa de Nostramo….?

Si voleu, cliqueu aquí per escoltar la contalla….

Imatge: Escola Institució Montserrat.

Si voleu, podeu llegir l’apunt que vaig fer sobre el dia de Sant Jordi , explicant contalles a l’Escola Institució Montserrat.

Vaig prometre que penjaria l’àudio….

Aquí teniu els contes i un petit col.loqui posterior.

De veritat que vaig gaudir molt amb la companyia de nenes, nens i el professorat…. Magnífics!!!!!