Ulisses20

El mestre Vicent Calabuig ens va guiar divendres per l’Horta, per preparar un itinerari de descoberta als alumnes de Mata de Jonc, de Palma, que vindran d’intercanvi en passar Pasqua. El reg, el camp, els cultius, les construccions, la interacció humana, ràpidament apames el tresor on som, i l’assejament al qual sotmetem un dels principals paratges/paisatges d’Europa. Aquest tros, per exemple, si fos a mans dels francesos seria net, conservat, una autèntica escola de natura en directe, per als joves, una lliçó de vida dels grans que encara hi viuen. Si fóra a mans dels francesos, ves, però ni francesos, ni alemanys, ni danesos ni holandesos ni res. Res de res. Som valencians, i els valencians fem malbé cada dia que passa aquest territori, a mans de governs pirates, corruptes i malparits d’una mala peça. En els quatre quilòmetres del nostre recorregut t’atreu la bellesa, l’alqueria, les séquies, el motor, el molí, els cultius, la varietat de productes, les geometries, els colors, i encara sense adonar-te’n t’hi trobes parlant amb aqueix llaurador que es mira les bledes, les carxofes, les cebes, els pèsols, i aquell altre que neteja una caixa d’abelles, que t’envia més endavant a trobar una cosa que agradarà els xiquets, com n’hi ha que et diuen que vages amb compte amb el trànsit, amb la runa, amb els camins perduts…, arreu hi ha un pou de lèxic, de vocabulari, de passat, de massa passat potser… Passem la séquia mare de Benàger, enllà Faitanar, i una porta de ferro o estellador que separa l’aigua d’aquesta séquia i d’aqueixa. En tot el camí hem trobat runa, i brutícia, i fem, perquè qualsevol que passa s’hi veu amb cor de llençar el fem al camí, al camp, a la séquia, del costat esquerra ens trobem la terrible paret de l’AVE direcció a espana que fa un talús que no deixa veure la serra Calderona, ni Xirivella, ni l’altra part de l’Horta; del costat dret en direcció a la mar, l’AVE baixarà a Alacant, encara sense servei, però amb un talús tan alt com el primer, així que tampoc no podem veure Picanya, ni Paiporta, ni res de res, el talús i les vies mortes d’un tren fantasma, malgrat que en diuen d’alta velocitat: recordem que cap, cap línia de tren d’alta velocitat no és rendible, ni productiva, i malgrat que som pobres, ens passarem trenta anys pagant el despropòsit, la mala gestió, la mala jeia, la mala fel… la construcció, sabeu, perquè el manteniment serà una altra despesa, i la ruïna dues vegades completa, malgrat que el pp i el psoe i no sé quants botarates més volen més i més trens d’alta velocitat per engreixar les butxaques amigues i les pròpies.

En un país normal, si els governants no foren gànsters, hom no hagués deixat fer no tanta barbaritat, sinó cap barbaritat. Però ací ens va governar el franquisme, de primer, i després uns altres mediocres que no van saber valorar res. Hereus dels primers franquistes… I cada colp, la ruïna és més grossa i la mala llet política més rica, idiota però rica. La imbecilitat s’ha apoderat de milers de valencians, que no veuen sinó amb daltonisme la terra promesa: aeroports, marines d’or, ports esportius, terres mítiques… Però no veuen l’Horta, ja no. I pel·lícules de lladres i serenos també en veuen, i panxacontents que els diuen que com València no hi ha res, també. Naturalment que només cal passar els Pirineus, fins i tot baixar a Andalusia, per veure l’error i la mentida que ens volen fer creure. Xa, que haurem de ser els més bruts de tots, nosaltres? I deixar que ens ho roben tot, i que ens deixen les molles, que nosaltres mateix anirem embrutant-les cada dia, les molles i els motllos, justament perquè pensem que és nostre tot plegat, de ningú més.

Jugar al truc, a la manilla, a la moneta, anar al rosari, menjar meló d’Alger a la serena, beure amb porró, al gallet, de la bota… Serà senya, signe, o senyal d’identitat valenciana, mediocre i limitada, però necessària si volem passar per valencians autèntics, segons el canon que ahir mateix aprovaren les Corts Valencianes, en canvi de fer-nos passar el ridícul davant Europa.

Aquestes polítics del pp no es creuen les institucions que no són espanoles, i per això se’n burlen se’n riuen se’n pixen i se’n caguen per parets portes i estors, de la resta: pensen que alçar la cella, si portes l’as d’espases, és més important que llegir Fuster o Estellés, que per ser valencià autèntic, que vol dir cerril del pp, i no un mitja figa d’esquerres o de compromís, o un dimoni independentista, cal arrosegar una haca, anar a l’ofrena i cantar glòries a espana… Però, ai que faces els cavallons torts o et deixes aletes o cabet, ja no serà el camp tan valencià com dirà la llei, si en comptes de regar a manta ho fas per degoteig, pitjor si les gomes són de la Xina que no d’Argentina… O si en fer la senyal de la creu, fas l’encreuament per la dreta, que mai no podràs anar al cel valencià que va parir en Terra Míticael bisbe Zaplana, que ai si en encordar cadira vella, la corda és de dues filades en comptes de tres, deixarà de ser valenciana o puta, la cadira… Prou, prou de tarongers catalans, en la seua majoria arribats d’Alcanar i les Cases en forma de plantons, caldrà empeltar-los, maleïts arbres, mudar-los fins i tot d’arrels si no és que volem escampar tiroliro-pan per l’Horta, la Safor i les dues Riberes…  Passaran per valencianes les taronges del Marroc i també les d’Argentina, i els diners de les caixes rurals aniran cap a Almeria on fa bon vent, i on robar no serà com furtar… Alerta que el tractor John Deer passe de ganxos o passe la rella o et passe damunt la figa, perquè perdrem subvencions, condoms, i els coloms prou de pintar-los d’un basar, si no n’hi ha rucs, ni matxos ni haques ni garrofes ni albercocs, que farem de cabeçons i albardes? O si torna la República i ens prohibeix l’església, senyal, signe, senya o què collons siga, una església contra la llengua, passarà per secta per beata per barata per sabata… Que fer-ho amb gallines és esport valencià que no ha passat de moda, si és amb gallina passa però si és amb gall perot… I el gua? i l’escampilla?, I la trompa?, rebran subvencions si es beu cassalla, que són més fiables els acadèmics de lo Rat Penat que no els de la universitat… Benvolguts polítics del pp, homos del coneixement i la cultura: la manca de moral no els autoritza a desprestigiar cap institució, ni a fer passar els valencians per idiotes: si vostés s’han begut l’enteniment, o pensen que poden perdre el temps amb els diners públics, si pensen que es poden dedicar a insultar la intel·ligència o el progrés de l’home des d’Epicur o Lucreci, podrien agafar una granereta i un drapet i posar-se a netejar albellons i aigüeres de pobles i ciutats, abans no es convertesquen en estanys o sequiots: viatgen per enllà al nord, a veure si n’aprenen que una altra vida, i un altre servei col·lectiu és possible. Malgrat que siguen en política per folrar-se (la cara de vergonya).

No calia que ho digués un jutge, que el pp és un partit creminal. Però sembla que la paraula d’un jutge té més pes que la de milers d’ulls, de proves, d’accions que són inconfusibles: durant divuit anys, i la rescolà, que d’aquell viure pagat amb diners il·legals, va anar fent-se la caseta el partit. I ves si no se n’han fetes, d’urbanitzacions senceres. Han pagat els seus, s’hi han enriquit, han gastat com faraons, se n’han burlat, s’ho han begut, s’ho han posat pel nas, pel melic, pels set forats…

Ara ho diu un jutge, que aquest estat és podrit, completament, amb dos partits majoritaris, espanols, carregats de corruptes i d’imputats, malgrat que nengú no dimiteix. Vivim governats per la creminalitat, que no calia que ho digués un jutge, i ves què direm demà a l’escola, quan els joves ens pregunten i ens demanen i ens exigesquen per l’honestedat: que malvivim per culpa d’una màfia que s’havia instal·lat de bon principi amb aqueix objectiu: el primer de tots, un de nom Naseiro, ja va dir que venien a la política per afartar-se de diners, per omplir-se les butxaques, per ‘forrar-se’ va confessar telefònicament a un altre pardal, de nom Zaplana; però ves que un jutge, llavors, va desestimar les proves telefòniques, ai, un jutge amigot de l’assumpte de ‘folrar-se’ d’una cara més dura que el ferro, de tanta pocavergonya com ha corregut. I Zaplana va salpar de capo de telefònica, i el pp va continuar guanyant, i robant, i repartint, i així vam acabar: arruïnats, lligats a un estat creminal insalvable. Corrupte, arruïnat. Moribund. I tot això, ens ho haguérem pogut estalviar, si aquell jutge no hagués acotat el cap, com es deia?, i potser seríem divuit anys més rics, O vint anys, o més encara. Seríem molt rics, collons.

Els creminals no tornaran res, res de res; nosaltres viurem de pobres, i pel camí milers de desgraciats hauran patit el pitjors dels calvaris, sense retorn, sense remei, sense perdó.

Com és que la fiscalia no il·legalitza avui mateix aqueix partit? Potser perquè el propi estat és creminal i és en una fase irreversible. Però tant se val. Els valencians tenim una bona sortida, sabeu?, ser valencians i prou. Prou de deixar-nos robar i a prendre pes vent la resta. Sí, i a viure de rics i a beure vichy a manta.

Primavera Ovidi va ser el reconeixement que la Companyia de Teatre Micalet va fer anit a Ovidi Montllor, tot aprofitant els vint anys de la mort de l’artista i el poeta. No parlar-ne fóra pitjor, així que jo vaig agrair l’esforç i el coratge de tanta gent com va intervenir en l’espectacle, potser massa, segurament que massa, i potser per això vaig trobar que el conjunt era deslluït, desequilibrat i en general poc emotiu per aital celebració. S’ha procurat de fer participar tants amics, i més que ho voldrien fer, que algunes veus no arribaven a acompanyar una commemoració en favor de l’Ovidi, supose perquè tot no li val, malgrat l’amistat, el veïnatge, o la voluntarietat. Alguns amics parlaven de l’escassesa de recursos del teatre valència, evident amb tants anys de creminalitat del pp, o de l’excessiva quantitat de veus que calia conjuntar, o la dubtosa qualitat d’alguns músics, que potser havien tingut poc temps d’assaig i de dedicació. Tant se val, torne a agrair l’esforç i la intencionalitat, i a destriar unes quantes veus del conjunt, si és el cas que volguessen repetir ‘Primavera Ovidi’: per exemple, el documental de l’inici és sobri i  és extraordinari, almenys les intervencions de Jordi Botella i Josep Vicent Frechina, i aquell moment excels de la veu de Neus Agulló (no li calia el poema posterior), la veu de Reis Juan, i encara alguns detalls més, de veus i poetes, sense traure el mèrit de la direcció i realització de Manel i Andrea Rodríguez… Miquel Gil no cal descobrir-lo, però així de colp, se m’ocorre que entre la seua Teresa i la que se’ns va oferir, hi ha un abisme imperdonable.

Uns quants canvis, si és que mereixen, sempre ajudaran a homenatjar un Ovidi que ja sabem que mai serà fàcil de retrobar, si no és que ens posem a l’alçada de la seua intensitat magistral.

Quin dia de Sant Josep, xa, i de falles ací a Bétera. Fa un vent xiulador que, segons diu mon pare, no deixarà que ploga, almenys que ploga allò que el camp necessita, ací a València, després d’un hivern tan eixut i desgraciat. València s’ha convertit en el predesert d’Europa, i cada any patim, meteorològicament i política, un temps que és un desastre. Segons que apunta AVAMET, l’associació d’afeccionats valencians a la meteorologia, a Bétera han plogut cinc litres, cinc, després de la tan anunciada llevantada d’aquests dies de falles. L’observatori de la Conarda en marca tres, tres litres de merda, perquè a l’estiu tindrem feina, a recordar tanta dissort. Ara, vent i fred, n’ha fet la gana per destorbar la festa i tants d’actes organitzats per celebrar-la. Ara mateix les disparaes de les cinc falles del poble, una per cada litre d’aigua que ha plogut, sonen una darrere l’altra, cinc mascletaes seguides abans de l’arròs, o ves a saber què dinarem, avui, en una sobretaula que es farà llarga abans que es faça de nit i tot de corruptes pugen als balcons dels ajuntaments que s’han fet propis per anunciar que res ni ningú, ni la justícia, ni l’ètica, ni la dignitat, res en absolut no els farà fora, que ells són per damunt la corrupció, una màfia organitzada, política, econòmica, legislativa, i fallera, sobretot fallera: però en unes hores s’haurà acabat tot, les màquines agranaores hauran amagat les cendres, el siroll, el fum, el foc, no quedarà res de res, sinó el viure de poble, la ciutat que tornarà a la vida regular de cada dia, governada per totes les Rites del món, embegudes de poder, de sentir-se invencibles, heroïnes o faraones, emborratxades d’un poder suprem, que ningú no els pot arrabassar perquè elles, totes les Rites juntes, són més fortes que un milió d’homes, elles són Zeus, l’Olimp, el lleó de la selva, tots els lleons del món, que rugeixen perquè ningú no els puga aterrar; ni el desert, ni aquesta llevantada de figa seca no poden res contra aquest poder corrupte il·limitat, ni Sant Josep, amb la seua fusta o xerric de l’ofici noble de fuster, no podria res, ni per Sant ni per home. Perquè són falles, a Bétera, a València, en uns quants pobles de l’Horta, i això és insalvable, d’uns anys ençà. Ni això té res a veure amb aquest miracle tan valencià: un grapat de valencians franquistes han perdut la vergonya, el sentit i la mesura: deixar anar una ferum que tot ho ocupa no es renta amb facilitat, ni és venç ni es guanya a base de ninots, de falles o de traques, perquè el foc, aqueix foc que havia de purificar, ni crema ni escalfa ni convenç. Passen les comissions, les xarangues, els estandarts…, són falles, és Sant Josep, que per cert, encara permet d’escriure la llengua amb totes les incorreccions, que ni el sant no ha pogut aconseguir que escrivim correctament, xa, ves on ens arribarà la vergonya, valencians, de fer ús de la llengua com un drap, com un insult, com un vòmit, al punt de la mitjanit del dènou de març, sonen bandes que anuncien la festa: falla Gürtel, falla Noos, falla depuradora, falla aeroport de Castelló, falla Terra mítica, falla Bancaixa, falla CAM, falla banc de València, falla vestits per a Camps, falla fórmula1, falla València cf, falla Mestalla, falla palau de les arts, falla Calatrava, falla Ajuntament de València, falla Cotino, falla caloret, falla les Corts, falla Generalitat, falla espanya, València sencera és una falla, una foguera, una cendra, una au que renaix, una ruïna, que alena, que es mor, que reviu, fins l’any que ve si déu i rita volen.

Eugeni S. Reig, potser un dels darrers romàntics de la llengua, ha publicat avui un article a Núvol amb un títol que ens interroga sobre la nostra responsabilitat com a parlants i usuaris habituals de la llengua, que ens posa en la corda fluixa, en l’abisme de decidir què en fem, d’una llengua fràgil, sense solidesa, sense prestigi, ni ajuts, ni cap protecció administrativa, cap ni una, ben al contrari. L’administració no l’usa, i si ho fa és per insultar-la, per riure-se’n, per comparar-la a un virus brutós que caldria eliminar. Doncs, això mateix, què en fem els usuaris habituals, i sobretot els mestres encarregats de difondre-la, d’ensenyar-la, d’escampar-la o de protegir-la com mereix?
A propòsit, fa un parell de dies vaig rebre unes piulades sobre el meu particular model de llengua a l’escola, i poc menys que em van dir vell, antiquat, encarcarat per no afluixar a la moda d’assimilar la llengua a la parla, als parlants actuals volen referir-se, com si aquests foren cap model de puresa o de dignitat lingüística, de descontaminació. Naturalment, quan els demane que haurien de recomanar lectures de nivell, traduïdes pels mestres Manent o Riba, Carner o escriptors d’aquest estil, aleshores et diuen més que no un gos podria sentir, perquè escoltar, què voleu potser que el gos no ho puga fer si no és domesticat o entrenat.

M’agrada aquest debat que ha generat l’Eugeni, com a degeneradors, de la llengua almenys, amb aquest símil o paral·lelisme que fa entre allò que ens sembla natural de defensar amb la major de les pureses, en canvi de flirtejar contínuament amb el barbarisme i amb la pèrdua d’un llençol cada llavada que fem, a cada rentada…

He portat l’article a classe i l’he llegit en veu alta. Després l’he passat pel canó i els he demanat un text en defensa d’un dels conceptes que hi apareixen (qualitat de l’aire que respirem, aliments que mengem, aigua que bevem, salut dels éssers, patrimoni històric i artístic, planeta habitable, generacions futures, etc.), perquè un relacionaren després amb un acabament sobre la llengua que usen, l’esforç que en fan quan l’usen, o la facilitat amb la qual deixen d’usar-la en segons quins contextos. L’exercici havia d’acabar amb un repte personal. I si afegien un repte emotiu, la cosa ja semblaria de nota, de lo alto mossén. A veure si us podré oferir res de ben interessant, demà.

A partir d’ací, un fragment del text per al debat d’Eugeni S. Reig que hem treballat a sisé de primària.

Si algú es preocupa per la bona qualitat de l’aire que respirem, de l’aigua que bevem i dels aliments que mengem, tothom pensarà que és una persona responsable que es preocupa per la salut dels éssers humans. Si una persona és respectuosa amb els animals i amb les plantes, si vol que es conserven els boscs verges, si fa tot el possible per defendre la natura, tothom pensarà que és una persona sensible, amb consciència ecològica, que es preocupa per conservar el nostra planeta en les millors condicions possibles a fi que siga habitable i agradable a les generacions futures. Si algú es preocupa per conservar el patrimoni tant històric com artístic de la seua ciutat o del seu país, si vol que les obres d’art es conserven intactes i que els monuments es restauren, tothom pensarà que és un amant de l’art, de la cultura, de la història i de la seua terra. Ara bé, si una persona es preocupa per conservar la seua llengua tan intacta com siga possible, si lluita per evitar canvis negatius que la deformen i li facen perdre la seua fesomia, de seguida li diran despectivament que és un purista i el ridiculitzaran dient que pretén que les generacions jóvens parlen com parlaven els avis i que en aquesta vida tot canvia i que les llengües també canvien i que cal adaptar-se als temps nous. El criticaran, es burlaran d’ell i el desqualificaran. Ja és curiosa aquesta asimetria, ja.

Acabe de cobrar les clemenules d’un camp de quatre fanecades girat també amb una varietat de satsumes velles. Del total de les clemenules pesades i venudes m’han donat un taló (mon pare no diu mai xec) de 230 euros. Calcule el total d’arroves i els diners lliurats, visca la senzillesa de la matemàtica, i en trec la conclusió final: a cinc cèntims el quilo. Ah!, m’exclame, mateu-los tots, mateu els compradors, els corredors, els comercials, els aclaridors, els amos de l’aigua, el venedor d’adobs, el tractorista, el xofer del camió, mateu-los!, A cinc cèntims! Mateu-me a mi també, per idiota. No, no, no faces l’haca, home, fóra més senzill tancar l’aixeta i deixar perdre el camp, com ja han fet milers de llauradors valencians, farts que els furten, que els enganyen, que els peguen pel cul, farts de lladres o de gànsters, els llauradors, contents del president Fabra, que damunt la ruïna, se’n burla lliurant la medalla ‘clemenules’ al borbó, en canvi de ser molt solidari (!) amb els valencians.

Ah, això deu ser el tema d’una falla: els llauradors s’arruïnen però viuen feliços de tenir un reiet amb una medalla en forma de clemenules, perquè el món ho ha de saber, aquesta medalla lliurada regalada besada beneïda, té forma de taronja, xa… O m’ho sembla que la té, encara que jo no l’he vista. Un llaurador és massa desgraciat, massa poca cosa per veure-la, la medalla (ni pensar-ne de rebre-la, uii, això fóra impossible).

Sí, fóra més senzill deixar perdre el camp valencià, abandonar-lo perquè es convertesca en desert, un erm, un terme abandonat, brutós, lleig, a l’atzar d’aquesta política de vint-i-cinc anys de pp que ens ha arruïnat completament, als valencians, al camp i als llauradors sobretot. Atònits encara per aquest llepó d’en Fabra, llepafils o mitjafiga que ho trie ell, que lliura medalles com si aquell borbó usurpador, hereu d’un assassí de valencians (felipV), ens hagués regalat res, si no és en canvi de demanar-nos que continuem pagant-los sou i putes de son pare, o els continuem pagant-los subvencions d’un cunyat creminal, i no sé quantes vergonyes més no es destaparan, en canvi de no res, una altra medalla vergonya, la dels valencians, que podem regalar pel preu de la nostra derrota i liquidació.

Vint o vint-i-cinc anys de política per deixar el camp valencià en un caos pistoler a mans dels tirans del comerç consentit de polítics i jutges, i encara gràcies d’aquests cinc cèntims, ens avisen, podria ser pitjor: podríem haver deixat les vostres clemenules a l’arbre, com hem fet amb uns quants milers de llauradors resistents, que encara els sabrà mal, de tancar la parada i deixar morir l’escàs patrimoni guanyat amb dues o tres generacions, homes que, potser, continuaran votant-los, malgrat que els mateixos desgraciats que els han ofegat, els deixaran sense collita, sense camp, sense possibilitat de continuar un any més. ‘Fes el que vulgues, fill, qualsevol cosa, però llaurador, mai!’

Vet ací el millor consell, per aquest desastre de territori, de camp valencià, d’agricultura fallida, de desordre ordenat perquè uns quants, uns quants lladregots del pp ens xuclen la sang, ens deixen amb un pam de nas: la poca vida d’uns vells que els queda res per morir-se en pena, juguen a cartes amb uns altres vells, jubilats, perquè és diumenge, els pocs llauradors que són vius, en aquest poble, en aquesta comarca, en l’altra veïna, juguen a cartes i tornen de nits a casa explicant-se que la vida és així, una derrota, que no hi ha remei. Que ells no han conegut una altra política, ni bona ni dolenta, cap, que els haja afavorit mai, mai de la vida. La República no compta, que sigué massa breu, hem conegut la dictadura, la transició, una misèria i una altra. Això han conegut.

Mentre aquell polític representat del pp i dels valencians, hereu d’uns altres presidents pocavergonyes que es van gastar els diners en Terres mítiques, cotxes ferrari o pensions de lo alto en canvi de deixar-nos nets: als llauradors la misèria —Zaplana, Camps, Olivas, Fabra— quin rosari de mediocres, que calia aquesta medalla o vergonya per evidenciar quin provincianisme ranci vivim a mans del pp, submís, de viure agenollats, apallissats, indignats, perquè en aquest territori els creminals arriben a dalt de tot de la política, són els màxims representants nostres, dels valencians, en canvi de deixar-nos pagar les clemenules a cinc cèntims… I tornar a casa derrotats.

Aquests llauradors ja no somien de nits, no els queden forces per somiar, ves si són més allà que ací, que si pogueren, de segur que pensarien, sí, podrien començar a pensar, pobres, que ningú no els va ensenyar mai això, com podien pensar, què podien fer si algú els aixafa el tros, els furtava l’ànima: Ca, ells són de dretes, sempre han sigut de dretes, això els ho va ensenyar la dictadura, i que no es pot fer res, res de res, contra l’atzar que els ha tocat viure. Esperar, esperar fins que els toque l’hora i descansar, perquè ningú no els continue apallissant. Cada any, cada collita, una vida sencera. Una vida.

A lo manco, podrien somiar això, però després direu que és una burrada, un exabrupte, un pecat, un mal pensament, i hauríem d’anar a confessar-se, amb aquells rectors que mai els parlen perquè els puguen entendre: ah, sí, podien pensar per exemple: que ja podeu triar per quin dels set forats del cos voleu que us estaquem la medalleta clemenules, senyors de la generalitat i la borbonia, perquè nosaltres ja ho tenim clar, sí, ho tenim clar i ben triat.

Tenim un pacte franquista amb el vaticà, signat per l’estat espanyol el 1976 que cap polític psoesialista o pepero no ha posat mai en dubte. Un pacte que afavoreix això que ara passa, que torne la missa a l’escola, això que ha passat des de l’any quaranta del segle XX, que l’església mana, governa i ens envia al passat a viure la catacumba o la prehistòria. A Roma, malparits!

Els bisbes s’han queixat molt, moltíssim, que una part de la societat pose en dubte la credibilitat de l’església catòlica, a l’escola, com un servei públic d’obligada oferta. I amenacen, ens amenacen, argumentant que no som laics, ni ara ni mai (perquè ells consideren que els anys de la República, aquell període tan breu), no ha existit sinó com un pecat capital. Amb els seus mestres, poetes, músics, polítics… un pecat tots plegats. I l’excés de democràcia exhibit, l’infern, directament.

Saben el poder que tenen, els bisbes, d’una església atemorida, esclava, que plora cada setmana de passió com si tothom fórem, no ho sé, màrtirs de l’evangeli o no sé quina cosa pitjor imaginar. Ens tenen tan agafats, els bisbots, la conferència i tots aquests vividors de la sotana i l’escapulari, que ja la poden fer grossa, grossíssima, que ningú no els enviarà al calvari, de nou, perquè ells en són fabricants, d’un calvari etern.

Faltava aquesta cirereta del BOE, en aquell article que diu: solament déu és capaç de fer feliç l’home. Sense, l’home serà un desgraciat, una ànima esgarriada, perduda en el laïcisme o ves a saber. Un follador ocasional, a tot estirar, una pena. Un home sol. Un home.

El pp acaba de publicar el seu butlletí oficial, BOE, en el qual assegura que déu va crear l’home, ahir mateix dia 24 de febrer. No, no és que vulguen dir que ahir déu féu l’home, és que ho van publicar en el butlletí d’ahir, perquè ningú no ho oblide, que ja preparen uns quaderns de religió per a l’escola amb més perles o bombes. Com que no ho he llegit tot, sinó uns quants capítols solts que van apareixent a twitter, no sé si n’hi ha cap que diga d’on ve el Mono, però possiblement ja ho saben, això, que el Mono ve de l’anís de Badalona, o potser d’una costella de l’home… No, no, això de la costella és per a la dona, però aquest capítol del butlletí tampoc no l’he llegit. El primer, sí, aquell de l’home i la seua creació divina. Preparem-nos l’escola, que aquests volen morir-se matant, perquè n’arribaran de més grosses, que ja no caldrà fer les proves PISA, sinó les proves MISSA, que els alumnes ens agafen confessats, als mestres, i els inspectors que s’arromanguen que se’ls girarà feina per beneir-nos l’escola: feina en tenen a repartir hòsties, i vi dolç, com aquell vi de missa que es bevia un ascolà del meu poble i el rector li feia pegar voltes a l’altar, abans de dir la missa, no fos que a meitat d’ofici li caigueren els olis, o la coparra, que ells en diuen calze no en diuen coparra, i si l’ascolà no anava ert i recte, perquè havia llepat més del compte, el vi dolç, el mateix rector li arreava amb el cordó del sant Crist, el cordó que no era beneït, que beneit era ell, per haver agafat aquell pòtol del carrer, que pa llepaes i xuplaes ja es valia ell, des del confessionari, però això no té res a vore, de segur que no. El rector estava completament perdonat, malgrat les coses que no es podien contar, com ara això de tantes sotanes que es passaven el temps amb les llepaes i les xuplaes, mentre el papa va dient que fóra intolerable si es confirmés, però n’hi ha pocs castigats o tancats malgrat que de confirmats n’hi ha una gernació, per les coses que no es poden contar, així que més valdria enviar-los teletransportats a l’època de Ben-hur, i bescanviar-los per aquelles caretes de bons crestians que es menjaven els lleons, aquells sí bones persones, els lleons, i no aquests males ànimes que ara tindran feinada a l’escola, de nou, amb aquesta nova llei de la creació, i la filosofia del tocador, si és veritat que en ple segle XXI, cal dir des del butlletí que déu va crear l’home i no sé quantes burraes més, és una guerra contra la ciència, la raó,, la universitat, l’escola, i tants anys de coneixement.

No sabem si Europa ho sap, o l’OCDE, que és l’òrgan de preparar les proves de comunicació lingüística, en valencià castellà i angles, i les de matemàtica i ciències, que en aquest estat els miracles passen cada dia, com ara suportar una colla de polítics beguts, lladres i corruptes, que no hi ha ni pecat original ni de l’altre, que els faça dimitir de tant fracàs, desastre, o ruïna.

Alcalde o jutge, que té la responsabilitat de ser el cap del poble, i per això triats entre gent que hom podria pensar o tenir per homes de cultura, cultes fins i tot si és que arriba el cas. Més modernament batle, que té el càrrec d’administrar o presidir l’ajuntament del poble, de la ciutat. Potser en algun moment en ser un home bo n’hi havia suficient, però ara mateix, en el segle XXI, quina ruïna conformar-nos amb poca cosa, sobretot si el batle no és un home d’estudis, fet al coneixement.

Ves que tenim proves i testimonis que no, que de cultes, n’hi hagut pocs si és que n’hi ha hagut mai, alcaldes que es mostren una mica, una mica en un acte de cultura pel fer de ser-hi, sense compromís o en canvi de res, de res en absolut, ai, quants en trobem, en aquest concert, en aquest museu, en aquesta conferència, pel fet del coneixement. En segona fila, en tercera, al final del saló… Un a lo manco o cap. Potser que sí, que hi haurà excepcions que confirmaran la regla o qualcú els coneixerà, jo no, i per això ho dic. Diumenge a Consolat de Mar, a Benaguasil, comarca del Camp de Túria, presentàvem una proposta de congrés d’estudis, hi van aplegar-se sis presidents, sis, de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, que van dir unes paraules per commemorar que l’Institut ha fet vint-i-cinc anys i caldrà alguna cosa més que no una festa o un jorn amb pastís. Més estudis, més propostes i un futur de coneixement si és que la comarca ho mereix. Doncs tot plegat venia vestit d’un concert extraordinari, un concert de cambra d’una qualitat tan especial que mereixia l’esforç de desplaçar-nos uns minuts, un parell d’hores d’un diumenge idiota com qualsevol, per escoltar aquest quartet de corda i la música d’Anton Borodin. Així que em demanava quants alcaldes hi havia, a  Consolat, o quants s’hi han aplegat mai en aquesta casa que ofereix concerts de lo alto, almenys un colp al mes. No, ells són alcaldes, no tenen aquesta obligació de la música, o de la cultura, o de la decència del coneixement. O d’aparentar-la almenys.

Per això després podem tenir aquesta dona a València, Rita, aquesta incultura governant-nos el poble, la ciutat, aquesta vergonya d’homes que passen per presidents, o polítics, o regidors de la cosa pública. I la decència, o l’estudi, o la cultura, no ha de tenir res a veure amb la vida pública d’aquests homes. Però el ridícul és permés, i un nivell mental d’aigüera, al capdamunt de tot, com si els ajuntaments pogueren ser habitats per idiotes, com si els ajuntaments no foren sinó cases de ningú, habilitades per a la burla, la riota o el calaix fàcil. Ves si no hem perdut el sentit, els homes.

Si aquella dona encara no ha dimitit després d’un espectacle tan miserable com oferí diumenge, mentre nosaltres érem a Benaguasil, el Camp de Túria, és perquè la vergonya pot arribar a ser alcalde, o batle, o pitjor encara. A València, que va ser capital de la República, i en el segle XV capital d’Europa. I ara ho som d’una vergonya.

Els músics de la foto?, Gjorgi Dimcevski, Dimitry Tsirin i Andrey Ovchinnikov. El segon violí, perdoneu-me, però no el conec i ara faré d’alcalde jo també. Concert oferit a Consolat de Mar, empresa d’instruments de Benaguasil.

DCVB:

Loc. a) Tindre el pare alcalde: tenir coneguda i amistat amb qualque autoritat o protector poderós (Martí G. Dicc.).—b) D’alcalde a botxi, vejau si pugí! Ho diuen per expressar que han mencabat de posició o dignitat, en lloc de pujar (Marti G. Dicc.); cast.: De alcalde a verdugo, ved cómo subo.—c) «Qui ha tirat eixe cuet? Lo fill de l’alcalde.—Pos passe la processó avant». Ho diuen per expressar que el parentiu o amistat amb certes autoritats fa deixar impunes moltes faltes (Martí G. Dicc.).
Fon.: əɫkáɫdə (Terrassa, Palma, Ciutadella); aɫkáɫde (Ribagorça, Tortosa, València, Cast., Al.); əɾkáɫdə (Barc., i quasi tot el cat. or.); aɾkáɫde (cat. occ.); aɫkáɫdeɾ (Benissa, Pego).
Sinòn.: || 1, alcadi; || 2, jutge; || 3, batlle.
Intens.—Augm.: alcaldàs.—Dim.: alcaldet.—Pejor: alcaldetxo, alcaldot.
Etim.: de l’àrab alqāḍī, ‘el jutge’.

Acomboiats per Escola Valenciana hem eixit al carrer uns quants milers de mestres, pares, xiquets, jubilats, muixerangues, dolçaines i tabals, gegants, nans, cabuts, cavalls, dracs, dansaires, batucades, xarangues, iaos, uns quants milers menys que no pensàvem, però que de segur que tenien més obligacions, per exemple preparaven deures, corregien quaderns, ordenaven la feina de dilluns, o bé havien de comprar amb urgència qualque necessitat. Tant se val. N’érem molts, gairebé una gernació, però menys que no pensàvem. Que no ens desanimem.

L’objectiu és fer públic aquest document que vol ser la nova llei valenciana d’educació, les bases sobre les quals escriure-la. I per això València ha viscut una altra manifestació de gent vinguda de tot arreu del país, una festa que ha acabat a la plaça de la Marededéu, amb muixerangues i música tradicional: potser el moment de major emoció ha sigut quan la Nova ha aixecat el pilar de sis amb aquella ventada que feia i el xiquet somreia i saludava i ens besava, agraint-nos l’esforç de venir a València a reivindicar l’escola i la ciutat. El país sencer per l’escola que mereixem.

VILAWEB ha arreplegat el discurs del president Vicent Moreno: ‘L’any passat la Conselleria d’Educació va prohibir que férem la conferència de premsa de presentació de les festes per la llengua en una escola pública. La vam haver de fer al carrer. És per això que enguany presentem directament les Trobades 2015 als carrers del Cap i Casal, perquè volíem que fóra la societat la gran protagonista d’aquesta presentació i perquè el govern Fabra tinga ben clar que les censures no porten enlloc. Hui diem ben clar i ben alt que ningú no podrà silenciar la nostra veu, la veu de la nostra escola, l’escola que volem.’

Dilluns continuarem treballant a l’escola i en el document marc que ens servirà per definir per escrit l’escola més entusiasta d’Europa. Físicament gairebé que la tenim. Per molts anys Escola Valenciana. Per cert, dilluns també es reunirà el Consell Rector d’UCEV, la unió de cooperatives d’ensenyament amb la Junta d’Escola per aplegar-apropar forces entre l’escola cooperativa, que es declara que fa un servei públic, i l’escola pública, majoritària dins la federació Escola Valenciana. Com més serem més riurem, xa.

Escola valenciana ha fet una crida a manifestar-nos dissabte a València. A partir de la presentació de ‘L’escola que volem’, Escola convida la societat a debatre un document que aplegue màxims, perquè és tracta de la futura llei d’educació valenciana, i de mínims ja n’estem farts i mòlts. Com?, es demanen alguns mestres bonhomiosos, sense ser un partit polític poden redactar una llei? Sense governar s’hi pot? Fóra possible, sense el poder real de les urnes?

Per què no? Escola Valenciana ha demostrat els últims vint-i-cinc anys amb treball  i molt de coratge una estima per l’escola que l’autoritza moralment a plantar davant una taula de negociació els mínims per negociar amb el futur govern valencià, siga quin siga. Sense aquests mínims, Escola Valenciana té suficient recorregut, que és l’autoritat moral i ètica, i també la capacitat professional, per dir que sense aquests mínims que ara aplega el document no obeirà qui governe, si no és que s’accepta de posar l’escola al capdamunt de tot de la societat, com el primer valor a protegir, a cuidar, a garantir perquè els alumnes, els fills, els valencians, tinguen d’una vegada una escola i un govern com mereixen, siga quin siga aquest govern.

Per això Escola Valenciana vol guanyar el carrer, dissabte a València, vol traure l’escola i explicar a la societat una reivindicació que és de calaix: qui voldria per al seu país, per als seus fills, una escola de segona? Qui voldria un horitzó mediocre per als seus?, que prohibís el coneixement, o la democràcia, o la igualtat?  Qui fóra capaç de negar la innovació, la inclusió, o la defensa de totes les llengües, sense excepció? Qui voldria una escola segregadora, sexista o xenòfoba? Una escola que castigués els alumnes per pensar diferent, per tenir criteri, per venir del sud o per negar-se a l’autoritarisme de decrets que no han tingut en compte els principals agents que intervenen a l’escola, que són els mestres o les famílies o la universitat? Qui fóra tan pervers de desestimar una oferta com ara llança Escola Valenciana amb tant d’altruïsme, que convida tothom a participar de l’elaboració d’una gran llei valenciana per l’escola, on intervinguen els mestres en la seua redacció (sí, els mestres), i els pedagogs, i els experts, i més gent com s’estima una escola que fa anys treballa per ser a primera línia del país, malgrat retallades, males arts i pensadors que peguen en xarraires.

Escola Valenciana fa un salt qualitatiu en favor de l’escola, de l’escola pública majúscula, amenaçada cada colp més per polítiques que voldrien segrestar als valencians l’educació dels seus fills, marginar-los d’Europa i dels avenços del segle XXI, per això és tan important que tothom els fem costat i ens apleguem dissabte a València, a dir que nosaltres els valencians estem cansats d’impostors, que volem aquesta llei d’educació que siga l’enveja d’Europa. No serà fàcil, que ningú no ho diu que obrir cada dia l’escola ho siga, però aquests mestres ho avisen, que n’hi ha prou de pensar el futur com una utopia, prou de ser ciutadans de segona, maltractats o submisos.

Com deia el professor Martí Tacó, ‘d’homes covardos no se’n canten romanços.’

Dir Carme Miquel és com dir la paraula mestra en majúscula. Una vida dedicada a l’escola i als llibres, entre més assumptes, naturalment. Una dona compromesa del seu temps i el seu país: torna avui a la nostra escola, després de gairebé vint anys. L’última vegada la recorde en una taula al menjador, amb un gerro de flors i una bandera de quatre barres, era amb Marta Mata i Rosa Serrano, una taula de mestres i l’escola plena de pares. Carme és també escriptora, amb novel·les que han explicat el viure dels valencians, a partir d’una ficció que és també un viure universal, carregat d’humanitat.

—Jubilada? Però si no pare! Escriu això, ves enllà, participa ací, com saben que tenim temps, o se suposa que en tenim, ens encarreguen més feina que mai. Tota la feina.

Carme Miquel també va ser l’ànima d’escola Valenciana durant uns anys, presidenta de la federació Escola Valenciana, i avui ens n’ha parlat, ha parlat amb els alumnes, dels fets de La Punta, aquell tros d’horta arrabassat, en un lladrocini, un altre més, contra els homes i les dones de la terra. Pobres valencians, quin patir. Benvinguda, Carme.

Podeu llegir la crònica de Paco Raga a UN BLOC EDUCAT en viu ací 

Ella no ho recordarà, jo encara era molt jove, que no era mestre encara, i ella també era més jove, va venir a Bétera a parlar d’escola, de la feina entusiasta de molts mestres valencians que volien una altra escola. Va ser al vell edifici de la cambra agrària, a tocar del Calvari, quan encara quedaven llauradors i a penes si hi havia erms al terme, ella mig asseguda mig dreta a l’escala de l’escenari, amb aquell parlar bonhomiós tan contundent, d’explicar-nos amb senzillesa com havia de ser l’escola que els mestres freinetistes ja practicaven a València i els pobles de l’Horta, en els seixanta i setanta. Potser que ara ja estiguen tots jubilats, el Ferran, la Roser, la Pilar, Carme mateix, però sense ells, l’escola dels valencians no hagués gaudit d’un guiatge tan extraordinari, i un dia caldrà explicar-ho al món, quan el món, sobretot el món dels valencians, guanye dignitat i deler per una escola viva tan entusiasta. Per molts anys, Carme.

Avui l’escolagavina ha viscut un moment històric, i arribarà el dia que aquests joves que han conversat amb tu ho valoraran amb la humiltat i la grandària escaient.

Escola Valenciana ha presentat avui a l’aula Magna de la Universitat de València una declaració que planta les bases de l’escola que volem els valencians. En paraules de Vicent Moreno, president de l’entitat, davant la involució dels polítics del pp contra l’escola i contra la llengua, ens veiem obligats a presentar un manifest que torne la dignitat a l’escola i als mestres. Jo afegiria que això d’avui obrirà el debat sobre una llei valenciana d’educació que, en contra del que han fet fins ara els polítics, posarà l’escola al capdamunt de tot de la societat. Una llei, que segons hem pogut escoltar aquest matí, faria enveja a la mateixa societat finlandesa.

Un moment històric? El protocol i l’escenari ho mereixien: malgrat les grans absències. Per exemple, a l’Aula Magna de la Universitat de València amb els representants de l’escola de major coratge del país dels últims 75 anys, el rector no té cap excusa, cap ni una, per no ser-hi. Ni els responsables polítics de l’educació, malgrat la mediocritat, o la inutilitat, com vulgueu pensar-ho. No sé si era Canal9 o TV3, no ho sé, però el moment mereixia una TV en directe.

Jaume Fullana, cap d’Enxarxa’t, ha llegit la declaració i els principis de la futura escola dels valencians, amb una cerimònia que pujava l’autoestima als mestres, fins i tot a mestres jubilats: Manolo i Nati, mestres històrics del Col·legi Públic Mestre Serrano de Mislata asseguraven que, amb aquells trets, ells voldrien tornar a l’escola. Per cert, que Nati va ser la meua mestra quan vaig començar a fer les pràctiques, fa trenta anys, i jo també tornaria encatat a fer-ne, de pràctiques per aprendre amb mestres jubiltats que no volien perdre’s el moment de sembrar una escola nova, a partir d’uns trets que el mestre Fullana ha llegit i explicat sòbriament.

Contra una escola desfasada, que promou interessos ideològics, religiosos, xenòfobs, fins i tot de genocidi lingüístic, de retallades escandaloses, competitiva i deshonesta, presentem els primers passos que cal donar per aconseguir una escola: valenciana plurilingüe intercultural única pública gratuïta laica inclusiva democràtica oberta participativa innovadora compromesa amb l’entorn local i global autònoma científica coeducadora humanista… és l’escola model que volem els valencians, que reclamem.

Per això convoquem la societat valenciana a manifestar-se, a traure l’escola al carrer, a provocar un clam el 21 de febrer de 2015.

Cada colp és més entusiasta i encoratjador, això de ser mestre i formar part d’aquesta escola. Per molts anys.

[el 3 de setembre ja vaig escriure que els valencians necessitem una llei d’educació pròpia, contra la involució i mediocritat política del pp i els altres Llegiu-ho ací:

http://blocs.mesvilaweb.cat/adasi/?p=268556

Joan C. Martín organitza el Master tastavins 2015, un curs superior de coneixement vitivinícola, una prova de foc de ciència i de territori. Més de trenta sessions, amb tasts, pràctiques en vinya, visita a cellers, textos imprescindibles, cultura a manta, geografia, i encara em deixe allò principal, vins del país i del món, caves, amb presentacions i dvd’s per aprendre’n sense dubtar-ho. Amb Joan C. Martín aprendre és d’obligació, però de pur plaer d’escoltar-lo. Les sessions són en dissabte i aquesta és l’adreça si us voleu matricular: aulavinicola@hotmail.com 696 351 407

Ep, arribeu a tastar 110 vins i us lliuren títol i un tastavins. Que no s’estan de res, xa.