Ulisses20

Avui l’ateneu de Bétera convidava un músic. Albert Ortega és músic i és més coses. Jo me n’havia encaterinat del seu llibre-disc ‘Set de versos’, però avui a l’Ateneu de Bétera s’ha guanyat els xiquets i els pares en la presentació del llibre ‘El pirata Pataxula’, editat per edicions del Bullent, i la mestria en allò d’animar la xicalla davant un regal de qualitat. L’Albert és una prova de la qualitat dels valencians, una més, quan s’hi posen i tenen ofici. Per uns moments podria recordar-vos, si teniu una edat, el malaguanyat XescoBoix, però ací, l’Albert, té una varietat de registres, de domini, de música, que et convida a més coses. És veritat que l’Albert compta amb un origen de músics nobles, que això és una altra història, però explicant llibres infantils, o cantant Estellés, tant se val, a Bétera hem començat una gran descoberta. La resposta de públic avui a l’Ateneu ha sigut extraordinària, no hi cabíem físicament, i la llotgeta petita i limitada semblava una caixeta de regal. El micro, la guitarra, la projecció d’unes imatges, les cançons, i l’Albert Ortega, o Bertomeu, han deixat un tast de molt nivell a la fira de llibres. Quan els productes són acurats, tenen qualitat, hi mereixen, llavors tenen un públic fidel. El regal que ens ha deixat l’Albert aquesta vesprada a l’Ateneu durarà molt de temps. Per molts anys.

Ep, hi teníem més visites importants, a l’ateneu de Bétera. Per exemple, hi havia la il·lustradora Empar Bou, autora també del llibre, i l’editora Núria Sendra, que frissava per venir a conèixer aquest espai, per obrir una nova via de col·laboració amb els llibres, la cultura, les presentacions, la música… Hem proposat a l’Ateneu de programar la presentació de dues exquisiteses sobre Estellés, de la mà de Bertomeu i Núria. Pels volts de la primavera. Obrim via, o pas o camí…

El segon dia de Nadal encara conserva entre els valencians un cert aire festiu, poc, que aquest és un altre dels indicadors que els espanols van bescanviant-nos, fins i tot el calendari, ves si arriben a ser malparits.

He començat ‘El riu dels ulls’ i he apuntat algunes frases. Unes quantes idees; també m’he fet algunes propostes. Res d’important, si més no. He baixat a l’escola per revisar com anava la plantà d’arbres de les noves jardineres del pàrquing, he aprofitat per endreçar quatre papers del despatx i he tornat a casa a dinar amb la família. El segon dia de Nadal dinem l’altra part de la família, un nombre estret, escàs, tanmateix la taula era esplèndida: allipebre, i llangostins, i escamarlancs, i sípia… i un vi rosat extraordinari, malgrat que tenia l’etiqueta de biològic o una cosa semblant. Com que el meu sogre es delia per l’allipebre n’hem parlat abastament, fins i tot hem recordat que va ser un dels dos desitjos que demanà, abans de morir-se, tastar un plat d’allipebre. La meua sogra baixà a posta a fer-li’l, i el provà amb un quintet de cervesa. L’últim dia que va eixir de l’hospital vam anar a vore els tarongers, i ell engrapava les rames i les fulles, la meua sogra diu que ho feia perquè s’acomiadava del camp; aquell dia vam dinar arròs, i se’n va fer dos plats, xa, li van sentar com un tir, però lo que va davant va davant… No ha sigut un dinar trist, no us penseu, però com era un dels dinars que ell vivia amb fruïció, l’hem anat raonant amb detall. Amb els torrons de Casinos (la crisi i uns preus excessius han acabat amb una part del miracle rural?), el café, i les estrenes, que hem passat un altre dia de menges abundoses. He baixat a veure mon pare, que ja havia sopat, i hem compartit una pel·lícula de l’oest, Xambó parla de com ens van enganyar de menuts, amb els indis i els vaquers; en aquesta no n’hi havia indis, però els tòpics, i el ximplisme, són si fa no fa la mateixa cosa, encara que pretenia tenir més detalls, com ara la brega pel territori… Entre els valencians també vivim un ximplisme brutal, i una política carregada de tòpics, de lladres, de corruptes: Rafa Xambo al seu ‘Riu’ en trau noms i llinatges perquè no et pugues perdre: no ixen tots, però els que ixen són fillsdeputa sense discussió.

No te’n vas a sopar, m’encomana mon pare com si digues, ep, a ta casa. I jo li dic que sí, que ja és hora, però que he dinat tant que potser me l’estalvie. Però és gairebé mitjanit, i no fa tant de fred com anit, afig. Abans d’anar-me’n em demana si la lluna ja és creixent, però no he sabut què dir-li. Ho és?

N’hi ha els records, el dietari, poemes, referents literaris, musicals, cinèfils, en aquest llibre del sociòleg i músic Rafa Xambó… que no t’avorriràs ‘sense el pressentiment de l’amor i de la mort, l’individu s’avorriria ja en les entranyes de sa mare…’ Emil Cioran

Demà vindrà a Bétera, Xambó, a parlar del llibre, dels records, dels compromisos, dels referents, dels músics, dels llibres… n’hi ha homes que poden parlar de moltes coses.

He pujat a casa per cloure aquest segon dia de Nadal amb una lectura més atenta, amb un comiat com cal d’un jorn que és una reivindicació d’indentitat, un altre patrimoni que ens voldrien furtar. Que demà, en realitat d’ací unes hores, presentem ‘Un riu sencer d’ulls’ de records, de compromís per la literatura i per la vida, a l’Ateneu. Com un solatge.

Escriure també és recordar els teus.

Aquest viure amb naturalitat cada dia, que ens explicava anit David Segarra en presentar el llibre ‘Viure, morir i crèixer a Gaza’, a l’Ateneu de Bétera  no sen’ns feia fàcil de creure. A Gaza, particularment, no. Però el David era allò que volia dir-nos, que la gent a Gaza ha de viure amb naturalitat aqueixa violència que pateix, la presó més gran del món, 40 quilòmetres de llargada per 10 d’amplada, si fa no fa. Una presó a l’aire lliure d’on no poden eixir, ni entrar, ni res de res, així que encara se’ns feia més difícil la naturalitat. Però ves que les imatges del seu llibre, que n’hi ha a manta i d’impressió, volen transmetre aquell passar de cada dia, al camp, a l’escola, al treball, a la platja, amb un somrís que nosaltres també voldríem, això sí, en edificis runosos, colpejats per canons, o míssils, o metralladores que han deixat el rastre per sempre, en aquell territori. A les cares, a la mirada, és cert que no manquen somriures, ni gestos, ni expressions que conviden a creure-hi. Segons el periodista Segarra, Gaza és un dels territoris més cultes, ordenats i transquils del món (exceptuant-hi el temps de guerra i de violència imposada per un enemic extern), tret que cal anar al camp, a l’escola, a comprar, amb el neguit que, qualsevol moment pot ser l’últim. I encara volia tansmetre’ns, David, que allà, com ací, qui escampa què passa és un model de periodisme que pretén falsejar la realitat. Com ací. Va proposar-nos l’exercici de pensar com ens veuen als valencians, ara mateix, els nostres veïns…, doncs possiblement pensen que tothom a València és corrupte, que vivim sense treballar, de la martingala i el pot, xuclant de les butxaques d’un pp de mamons tocaguitarres. Però la realitat dels valencians no és aqueixa del teatre de cartró al qual ens ha abocat el pp, que ací n’hi ha que són de rigor, treballadors, estudiosos, homes del camp i de la indústria (quan n’hi havia) de la cultura, de la festa, és clar que sí, així que tampoc no hauria de costar-nos tan creure que a la franja, la de Gaza, aquell viure també fóra possible.

hayat, sabr i shukr, perquè la vida continua.

Que la fira de llibres que organitza l’Ateneu de Bétera conjuntament amb l’institut d’estudis del Camp de Túria, Consolat de Mar, l’escola gavina, l’Aljama, i altres entitats arribe avui a Gaza és una metàfora. Però el periodista David Segarra sí que va ser-hi, en aquell tros de terra tan amenaçat, i ha explicat l’experiència de viure-hi uns mesos en un llibre carregat d’imatges i simbologies, algunes fotografies corprenedores entre més d’impacte, d’emoció i de vida… Una vida tan dura com pugueu pensar… Això vindrà a explicar-nos el David, entre més secrets d’una realitat que malgrat la distància no podem amagar, ni defugir.

El repte avui de la fira i de l’Ateneu de Bétera, a més de vendre llibres en valencià, és explicar-vos el compromís dels joves professionals amb situacions límit, malgrat que cada dia aquella gent ha de viure, rentar-se, anar a escola, treballar, fer deures, i totes aqueixes coses habituals que fem ací sense el neguit de saber, com ells tampoc no saben, si serà l’última dia de vida.

Viure, morir i crèixer a Gaza, editat per Sembra llibres, serà presentat per Xavi Sarrià. Per cert, de l’escriptor Xavi Sarrià també podreu triar un parell de llibres. Comencem pels volts de quarts de vuit.

El primer dia de fira a l’Ateneu, ple a vessar per veure la presentació del llibre ‘Pensar en vers’, per cert, sabeu que el CD que incorpora comença amb una cançó ‘per la de l’u’ del Xiquet de Bétera? No ho podeu saber si no teniu el llibre, però ja no teniu excusa. Cap excusa, per venir a cercar-lo a la nostra fira.

La llotgeta de dins era plena, i el professor Frechina ens ha explicat els secrets d’un llibre que és un regal, pel que representa per als valencians, dignificar el cant improvisat, el cant d’estil, al costat dels cants improvisats d’arreu dels països que volten el mediterrani. Una presentació didàctica, amb un recorregut que ens ha transportat des de Gibraltar, l’Alpujarra, València, Lleida, les illes, Sicília, Còrsega, Creta, Palestina… amb els noms de cada forma de cantar improvisat, amb els personatges i encara alguns secrets que el mestre ha desllorigat davant un auditori atent i regalat.

Segona part. Hem convidat l’escola municipal de Bétera de cant d’estil, i la rondalla, i la sessió en directe ens ha fet gaudir de les versaes de Josemi Sanchez (a través del seu llibre), i veus fetes i veus que es formen: Frechina ho ha apuntat de bon principi, en aquesta revifalla del cant tradicional, ens manquen versadors, no n’hi ha, així que caldrà posar fil i a l’agulla: la rondalla i les veus de Xavier de Bétera, Víctor, la Xata, Carles, Cisco, i la mestra Marisé, han clos el primer jorn de fira a l’Ateneu. Un regal de diumenge. El primer d’una fira de llibres i de música.

Dimarts el segon plat fort: Gaza: viure, morir i crèixer, del periodista David Segarra.

‘La cançó és un miracle que ens convida a celebrar la vida.’ JVF

Josep Vicent Frechina, professor de ciència, i un dels màxims investigadors de la música al nostre país, obrirà enguany la fira de llibres a Bétera.

L’homenot és un toterreny de la cultura en el sentit polièdric, president de la federació d’instituts locals del país valencià, director i editor de la revista Caramella, ànima del ‘Cant al Ras’, una de les nits de major impressió que hom podria viure sobre la cançó, investigador, blocaire, escriu un dels espais Vilaweb de major interés ‘La caseta del Plater’, membre de la colla de dimonis de Massalfassar, asidu de l’infern del mateix poble…, autor del manual imprescindible ‘La cançó en valencià, dels repertoris tradicionals als gèneres moders’… Aquesta vesprada serà a Bétera per presentar ‘Pensar en vers’, la cançó improvisada arreu de la mediterrània’

‘El valor de la cultura popular resideix en la capacitat per a condensar i expressar la forma d’entendre el món.’ Ens diu…

Els darrers anys, els valencians, i dic els valencians perquè som més víctimes que ningú en tants afers que no acabaríem mai, hem recuperat una part de l’autoestima a través d’uns quants fenómens que han aconseguit el miracle de renovar i valorar la música d’arrel tradicional. Frechina ens ho explicarà millor aquesta vesprada, però sens dubte que som en un punt més dolç que no érem fa uns anys, gràcies a iniciatives que hi han posat talent per explicar qui som. La cançó n’és una, de les activitats més brillants, sens dubte gràcies també al canvi de paradigma, de traure d’un armari resclosit i apolillat, la serietat, el rigor i la qualitat de la cançó tradicional valenciana. Si la despullem de l’afectació populista i feixistota, el canvi fóra espectacular, com van demostrant no pocs grups, cantants, músics i estudiosos.

L’Aljama de Bétera n’és un exemple, com la colla Xe què burra, o l’Escola Municipal de cant d’estil, per posar exemples de Bétera. Més enllà del fenomen Botifarra, n’hi ha centenars de grups que han posat la música tradicional valenciana a l’alçada de les grans tradicions europees, sense desmerèixer aquelles primers veus del segle XX que van ser obligades a cantar tòpics, malgrat la qualitat que podien tenir.

Avui mateix podreu escoltar l’escola de cant d’estil, en aquest primer dia de fira de llibres i de música en viu. Un programa que l’Ateneu de Bétera ha bastit per oferir un tast cultural de primer ordre a tota la comarca.

Diumenge comença la fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, o la fira del llibre, millor encara, la fira de llibres i de la música. Josep Vicent Frechina obrirà el primer dia, amb el llibre ‘Pensar en vers, la cançó improvisada a la mediterrània’. Aquesta setmana El mestrot Frechina era a portada de Vilaweb, presentava el llibre a Barcelona i clourà la girà a Bétera, abans de tornar a l’infern, camí de casa.

A Bétera, pel que fa a l’Ateneu, a la plaça del Mercat, el Nadal serà farcit de llibres i d’un programa d’activitats que aplegarà músics, escriptors, editors, crítics, enòlegs, periodistes, mestres, entre més professions nobles i de volada, gent a primera línia al País Valencià, malgrat les circumstàncies d’una política obscena i creminal. Un grapat de professionals que han sigut capaços de bastir un teixit cultural que sembla un miracle, però que no l’és, que és fet a ferro roig, amb coratge, esforç, il·lusió i manta disgustos que no han frenat l’esperit dels joves que ens acompanyaran en aquesta fira en favor de la lectura i de la vida.

Però no us penseu que això serà una cosa avorridota, podrida o carregada de ferum. Ni pensar-ho, xa. Ho passarem extraordinàriament bé, de lo alto, al caliu del foc, de la bona música, dels xiquets que hi seran en els dos diumenges que els hem preparat per cantar i riure plegats (Bertomeu i Dani Miquel les organitzen sonades), i esperem-ho, amb centenars de visitants que voldran gaudir del talent valencià malgrat els pessebres, els reiots i uns quants arbres vestits de boles brillants o vidrioses.

Cada dia de la fira, l’Ateneu obrirà a a partir de les 19.00h, amb una selecció de llibres que hem destriat particularment d’un cabàs de mil títols. No guanyareu poques indulgències, si veniu.

L’ordre és mateu-lo; si el trobeu, mateu-lo, aquest malparit. Pegue-li un tret al cap, dos trets si es resisteix, no dubteu a descarregar damunt seu tota la ràbia de quaranta setanta cent anys. Ara mateix no l’han trobat, encara no l’han trobat, perquè els mossos, per joves i rucs, i els creminals que els han enviat, jutges, consellers, menistres o ves a saber, no saben que Durruti no és a Barcelona només, també és a València, a Bétera, a Tavernes, sobretot a Tavernes, i encara a més indrets, que l’home no va morir completament, malgrat que aquests policies disfressats de mossos l’acacen sense èxit, per això s’han emportat uns quants joves, en venjança, per fer-los pagar el disgust que comporta no haver trobat aquell homenot, ni el seu abrigot, ni el maletí, ni el tabac, que no han trobat sinó uns joves que pagaran cruament de dir-se anarquistes encara, en aquest estat podrit, corromput, farcit de polítics lladres, d’un govern de lladres corruptes que paguen els jutges perquè desvien l’atenció dels seus negociots i els seus assumptes. Infantes, reis, exreis, jutges, menistres, consellers, alcaldes, tot de creminals que han aconseguit de desviar la mirada d’uns quants infeliçots, amb el reclam d’acusar d’escampar de fer creure que tenim terroristes de veïns, a casa nostre fins i tot, amb tot de pistoles, bombes, metralladores, fins i tot màquines d’escriure olivetti, i tabac d’embolicar, o tabac comercial sense filtre o ves a saber què poden pensar, que tenen, aquests deixebles anarquistes fills de Durruti.

I els fills de puta s’hauran arromangat els braços per pegar fort contra aquelles cares tendres, mentre uns altres fills de puta o molt pitjor, continuen governant-nos des de la creminalitat feixista i paraespiritrual de l’església. Tot perquè no poden trobar Durruti, que no poden, tants anys després que el donaren per desaparegut, o mort o enterrat, o ves a saber.

Aquest és el deliri que ens governa, mentre ens preparem per muntar el pessebre, l’arbre, la loteria, els reis d’orient, el futbol, el titot, i un reguitzell de protocols que hom organitza cada any en aquestes dates de pocavergonyes i patges reials i putots d’un terrer de miserables.

—Que no li val? Que això no passa per felicitar el Nadal? No?

Bé, doncs, almenys no he afegit aquella castellanada de ‘feliç any’, que no serem anarquistes purs, no, però idiotes tampoc.

Ah, la importància de la paraula, en el teatre. El teatre i la literatura que el va parir. Des que vaig veure la preestrena de ‘Ser o no res’, que vindria a dir més o manco ‘To be or nothing’, m’ha entrat un cuc per regirar que hi ha de Shakespeare ara mateix a les nostres vides, a casa, a l’escola, a ca un amic, a ca mon germà… Un drama. Perquè a casa no he trobat gairebé res, tret d’un llibre de l’escola, ‘Hamlet’, que Fina ja m’ha reclamat dues vegades, traduït per aquell terenci o res, i uns sonets. Però els sonets no els he trobats tots, sinó una tria, en la col·lecció de les millors obres de la literatura universal, la verda d’edicions 62 i la Caixa, el volum Poesia anglesa i nordamericana i la versió castellana d’un llibre tampoc no m’ha interessat. En canvi els sonets:

“I mentre un home alene o uns ulls treguen florida,

el vers també viurà i a tu et donarà vida (traducció de J. Triadú)

En canvi, en el sonet número 20 traduït per Salvador Oliva (un dels dubtes existencials dels actors en aquesta obra és la tria del traductor, entre Segarra, Oliva, o Morera, o…)

Tens un rostre de dona, pintat per la natura,

senyor i senyora de la meua gran passió,

un cor gentil de dona, pro sense tenir cura

d’exhibir, com les falses, el canvi traïdor

Que no he parat d’ençà d’aquesta invitació a llegir l’anglés (veieu a la foto l’assortiment de lectures que us plantejaran aquests quatre actors? No us fa por de venir a contagiar-vos del deliri, en arribar a casa, de començar-vos a llegir tot Shakespeare? No?

El sonet XVIII, fragment:

Podria comparar-te a un dia d’estiu?

En tu hi ha més amor i més suau temprança! (versió de Joan Triadú)

És que puc comparar-te a un jorn d’estiu,

quan tu ets més adorable i més clement? (versió Gerard Vergés)

Shall I compare thee to a summer’s day?

Thou art more lovely and more temperate. (versió original anglesa?)

Per cert, en teatre, a centenars de quilòmetres no trobareu cap oferta de major interés. Això o el desert. Per acabar, no caldria recordar-vos que avui ja és l’estrena i no us hauríeu de perdre el verí del teatre, ni deixar passar un minut sense obrir-vos al deliri de tornar a la literatura tràgica. Malgrat que, com us vaig dir ahir, a una certa edat, jo preferesc l’escena del balcó de Romeu i Julieta.

Això comença millor que no en pensava, i ves que no m’havia fet sinó una idea: gaudir del teatre. Sobretot si a escena hi ha tres actors com Pep Ricart, Pilar Almeria o Empar Canet. Amb Sergi Caballero tenia més dubtes, però el contrapunt ja el salven després, tots quatre. I trobe que començava extraordinàriament bé, perquè en aquella taula de la fotografia comencen a bastir allò que anirem descabdellant al llarg de dues hores, literatura i teatre, Shakespeare, Segarra, Oliva, Romeu i Julieta, Hamlet… Ahir justament en parlàvem a l’Ateneu de Bétera, amb l’excusa d’una comanda que fa un professor de batxiller perquè els seus alumnes puguen llegir el somni d’una nit d’estiu. I nosaltres ens havíem decantat per la traducció de Segarra, naturalment, malgrat que a València caldria fer les adaptacions de les terminacions verbals. I ves què ens trobem, al teatre Micalet, aquesta nit, davant el debat d’uns actors professionals que són grans mestres de l’escena, d’una escena valenciana que ja és un drama shakespearià de gran magnitud, que no es decideixen tampoc sobre la versió, l’obra, la comèdia i el drama d’unes vides que, a València, són un impossible, un suïcidi dedicar-les al teatre. No sabem quantes companyies valencianes pugen a Barcelona cada any, a Girona, a Tarragona, quantes en podrien sobreviure en una situació normal, vull dir, en un país que no estigueren prohibits, els actors, la llengua, el teatre mateix, per polítics del pp, beats, creminals de la cultura i d’allò que vulgueu pensar: d’en fabra a camps, de rita a rus, de català a zaplana, de cotino a qualsevol que digueu, la caverna política a València ha ordit, calculat i decidit de matar actors, músics, escriptors, en canvi de robar, i gastar i cremar en putots i sopars. En canvi de viure el desert mediocre, hostil i idiota de la pitjor escola franquista. El pp encara no ha renegat de l’assassinat de Garcia Lorca, per exemple. Vits el drama, avui al teatre Micalet de València, caldrà veure si queda suficient societat civil que vulga reivindicar el teatre i la dignitat, que faça possible que l’esforç d’uns quants actors i tècnics pague la pena al remat. És teatre valencià, uii, i no sé si tenim dos-cents mil valencians amb suficient esme per gaudir del talent d’aquests actors. Jo hagués preferit més versos, Romeu i Julieta, i menys micro i guitarra acústica, però sembla que fins ací cal fer concessions, no fóra que Hamlet resultés massa cru, massa dur o despullat d’artifici. Em sembla que és Empar que ho diu, Shakespeare ho té tot, i Hamlet és el cim (repetesc que jo preferesc menys drama, a certa edat). L’estrena serà l’11 de desembre, després d’unes quantes provatures que pagaven una vesprada de teatre de molt d’ofici, així que ara cal veure la resposta davant l’envit: ser o no res, valencians, ser o no ser, malgrat tants anys de calvari, i encara sort de la bellesa de la literatura, del teatre, de la llengua, i d’aquest estol d’actors. Qui en tinga ocasió que la prenga.

Avui tindrem el luxe d’una visita programada fa temps, la periodista Reis Juan serà a l’escola per parlar amb els joves de secundària. Reis Juan és una de les veus carismàtiques dels anys de Ràdio9 (a un any just del tancament de RTVV), d’una fonètica alcoiana que feia escola, i en fa, que avui en tindrem la prova. És també una professional compromesa amb l’ofici, des de la ràdio, d’un ús acurat i excels de la llengua (que d’això Canal9 no podia ufanar-se), incansable en favor d’escola valenciana, i del món de la cultura, el teatre, la música, la literatura…, per ella la ràdio també feia escola, cada dia. Avui en tindrem el goig de comprovar-ho, els pares i els mestres, perquè farà una segona sessió ‘Off-categori’, per explicar-nos la situació actual dels periodistes valencians acomiadats a l’engrós d’un colp, per parlar-nos de comunicació, mitjans, llibertat, censura, però també per debatre sobre el futur i el coratge de molts valencians que continuen explicant i fent possible un altre país. Perquè si el món ens tingués en compte, als valencians, per allò que escampa la realitat política, l’economia o la justícia, allà enllà del món civilitat hom pensaria que som fills de Capone o ves saber quants pares… Fillols n’hi ha, sens dubte, que van passant penes i glòries davant els jutjats o a la presó, de tants anys de xafarranxo i corrupció. Però ja vos diem que n’hi ha un altre tros de país valencià que es resisteix a la llosa d’uns hàbits heretats de la dictadura. Per això l’escola convida experts que puguen explicar una altra realitat, que ja sabeu que els valencians, prohibida TV3 i tancada RTVV, no tenim sinó uns mitjans a la contra de la llengua i del nostre esperit de poble alegre i combatiu que deia el músic. I això és una altra part de la ruïna a la qual ens neguem, des de l’escola, des d’una plaça (avui 3 de desembre), des de les xarxes, i encara des d’uns quants mitjans que respiren enmig del calvari valencià.

Avui era el dia del mestre. En realitat era ahir, aquesta cosa d’un jorn dedicat a la feina dels mestres, a la figura dels mestres, a l’ofici. Així que m’he regalat una visita a l’escola de magisteri, ara facultat, per matar dos pardals d’un tret: de l’una banda, visitar l’exposició de Joan Brossa que és a l’entrada de la facultat mateix, perduda entre cavallets; de l’altra, veure la projecció del documental ‘El retratista’, una pel·lícula d’Alberto Bougleux, idea de Sergi Bernal: recompondre la vida del mestre Antoni Benaiges de Mont-Roig del Camp, en aquella escoleta de Bañuelos de Bureba, un llogaret a prop de Burgos.

Entre els anys 34 i 36, en plena II República, aquest mestre va construir un ideari d’escola freinetista, amb la impremta, els quadernets, el text lliure, i el respecte pels seus alumnes; com dirà al documental un mestre mexicà que el vol recordar, aquella escola es construïa sobre dos principis, la llibertat del mestre i la llibertat dels xiquets.

En poc temps, molt poc temps, la República i els mestres van bastir una de les escoles més avantguardistes d’Europa. Ho deia Jaume Carbonell avui a la facultat, mai en la història recent d’Europa, en tan poc temps l’escola havia avançat tant. Com mai en la història recent s’havia retrocedit tant com durant el franquisme.

Cal veure amb quin afecte i emoció parlen uns quants testimonis d’aquella escola i del seu mestre, el primer que va assassinar el feixisme en aquella carnisseria que representarà la dictadura contra l’escola i els mestres.

Ferran Zurriaga explicava detalls del documental, del poble, d’aquella escoleta, i la relació d’uns quants mestres freinetistes valencians d’aleshores, entre més Antoni Porcar, capaços de treballar en condicions tan precàries amb una il·lusió sense límits.

El mestre que va prometre la mar als xiquets no va poder acomplir la promesa, perquè els franquistes el van afusellar abans. Potser mentre buscava un autobús que els valgués per a l’excursió. Però, qui era l’explorador que els va retratar a la porta de l’escola?

Divendres, Ramon Martí va oferir una breu conferència al castell de Bétera, dins el lliurament de beques d’una fundació esportiva i cultural que ajuda el jovent amb un compromís per l’estudi i el talent. Ramon Martí és un científic que treballa a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona i coordina un equip d’investigació sobre malalties degeneratives minoritàries. L’aposta del seu treball en equip és atendre la malaltia coneguda com MNGIE amb una teràpia genètica que consisteix a introduir un virus dins les cel·lules que equilbri la formació de timidina i desoxiuridina, o una cosa similar. Una obra d’enginyeria genètica que el doctor Ramon va provar d’explicar a un públic que l’ateníem amb deliri, meravellats d’aquella coordinació científica que busca el miracle, trobar diners per posar la investigació a l’alçada del futbol regional, no demanem gairebé res més.

Dissabte, en el comiat de Lluís Serrano Alarcon, director de la banda de Bétera durant gairebé deu anys, hi havia convidat Josep Lluís Estellés, clarinet i també director d’orquestra. Tots dos van triar una obra per a clarinet i banda de Dirk Brossé, War Concerto, sobre la guerra dels Balcans que vaig trobar de molta impressió. Estellés va agrair la invitació de la banda que el va fer créixer com a músic, quan encara era un xiquet. Ara té un currículum extraordinari, dels que fan la volta el món i, després, amb la feina feta sota el braç, el músic ja tria una orquestra amable que els acull, però va mostrar-se emocionat de poder tocar amb la ‘seua’ banda. Un discurs que aplegava la història d’un retorn a l’origen, al poble, a la importància de les bandes de música de poble, malgrat que això de Bétera, el cas de Bétera i la seua banda, és un plat de menja a part, que ningú no s’atreveix a desllorigar.

Tots dos, Martí i Estellés,  són homes de Bétera que vaig conèixer de xiquets, de joves, i ara han bastit un cabdal de cultura i de ciència admirable, sense renunciar al poble on van nàixer. I l’orgull d’aquest coneixement ‘de lo alto’ determina què podíem ser i com, sense l’estol de polítics, lladres i corruptes que fa anys s’entrenen perquè no abandonem les coves, que representen la pobresa intel·lectual heretada per mediocres panxacontents.

Quin goig d’aquest parell que van pel món malgrat les estretors.

La Plaça del llibre és una iniciativa d’unes quantes llibreries valencianes per potenciar els espais i el temps dels llibres, per escampar-ne un contagi providencial de lectures, autors, encontres i dinàmiques en favor de la cultura. València, deia avui el poeta Casasses, té més cares que no les que presenten uns quants titulars a Barcelona o a València, i aquesta plaça a dins de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània n’és una prova del rostre polièdric dels valencians.

Avui mateix, que veníem amb els xiquets de primer de secundària a escoltar la Laura Borràs parlar sobre Vinyoli (canviaria tota la meua poesia per un vers de Vinyoli, va deixar escrit Espriu) ens hem trobat un grapat de sorpreses que pagaven l’esforç d’abandonar l’escola i pegar ‘cap a palacio’, que diu Alcover en les rondaies. Abans d’entrar a l’Octubre, encara a l’autobús, explicava aquelles paraules del pròleg a la Poesia Completa de Vinyoli que fa el poeta Enric Casasses, un home singular, potent, que Vinyoli és d’una dimensió en literatura com Beethoven ho és per la música o Rembrandt per la pintura. I Maria Llabrés m’avisa que n’hi ha un home a la plaça que diu que és qui ha fet el pròleg: collons, Casasses! I ens hem fotografiat. Però és que a la barra del bar d’aquella plaça hi havia en Sarrià, i més ací Tomàs Llopis, i Nuria Cadenes que ahir ens regalà no sé quin llibre estrany, i Laura Borràs que no arribava, i ja era l’hora passada així que m’he atrevit a demanar a Manel Rodríguez Castelló, un altre poeta gran, d’Alcoi, que venia des del seu institut Ferrer i Guàrdia, que preparés una lectura improvisada: és feta sa barrina! I comença de llegir un Vinyoli que ens endinsa en la poesia gran, interna, sobre la mort, la vida, l’amor, el paisatge, la incertesa… Després convida els seus alumnes de València, i els d’Albal i els nostres de l’escolagavina, i Clara Meiguan alça el braç i demana per llegir un Vinyoli improvisat, a primer colp, que provoca un aplaudiment general en la resta dels joves que omplim la sala d’actes de l’Octubre. Apareix Laura Borràs, finalment, que fa trenta minuts de presentació ben feta, correcta per a la dimensió que t’atresora, però no aprofita el potencial d’uns joves batxillers que havien enginyat aquell recital en favor de l’Any Vinyoli i la gran literatura, amb l’esforç que representa per a les escoles enviar joves a la ciutat. Una llàstima, malgrat que hem viscut un matí excels, de llibres, autors, encontres, llibreters amics i encara millor: unes ganes de continuar llegint el cap de setmana com feia temps no patíem: perquè ho deia Laura, que Vinyoli és desig, un deler de passió i paraules, de tenir-ne cura com solament saben fer els poetes.

Encara em fa tremolar l’emoció viscuda aquest matí. Per molts anys.

N’hi ha partits polítics que s’expliquen ells mateixa. Pel ressentiment i per un odi natural a la llibertat. No els calen raons, ni arguments, ni reflexió. La llibertat és dolenta per ella mateixa. Viuen visceralment emparats en sistemes poc democràtics, fets a mida perquè puguen usar males arts, l’insult, la provocació i la fatxenderia. Viuen protegits dels poders i d’una deixadesa de responsabilitats dels qui haurien de vetllar per allò bàsic en democràcia, respecte a tothom. S’alimenten de la queixa, la falsedat i el deshonor, mamant d’aliances que els faran el cul gros i els deixaran passar-se límits, tots els límits de la decència o la professionalitat.

El malson franquista possibilità de conformar una democràcia espanola que ens pocs anys ha liquidat el crèdit que Europa hi havia dipositat (em sembla que la foto en què Rajoy pidola la mà d’Obama davant l’escepticisme del menistrot anglés farà ratlla). Els partits polítics, corruptes en la seua majoria, majoritàriament convenien amb complicitat ara tu ara jo, per repartir-se la coca en trossos. Uns mitjans subvencionats de dreta i d’extrema dreta, que ho han explicat gairebé tot, excepte la veritat, i una caverna que ha viscut de renda i de les riqueses que li han deixat robar tots aquests anys en canvi que, tothom amb una mica de poder i pocavergonya, pogués robar també.

D’aquest cultiu populista, ara som gairebé com al principi: hem suportat un estat provincià i raquític, caspós i melindre, ruïnós de cap a peus, econòmicament i cultural, i encara sort que Europa és més a prop i sap què va passant sota aquesta estora que ha volgut disfressar què és en realitat, espana, el cul d’una mona, perquè si Europa no s’agafés també el cap, i les xarxes no existiren, qui n’informaria de tot plegat serien els mateixos de sempre, és a dir, el 95% dels que informen ara mateix. Sort que tenim el cinc, cinc per cent dels mitjans, entre més Vilaweb.

Perquè enmig de tot això, una Catalunya valenta tres-cents anys després, sap que així no pot continuar, que aquesta sagnia la liquidarà en poc temps, i per això pega a cercar món pel seu compte, perquè farà sis vegades més camí i a major ritme. I uns xiuladors de segona, que podrien ser protagonistes secundaris del serial espanol Torrente-setze o dèsset, acusen Vilaweb d’explicar al món què va passant cada dia des d’una òptica nacional catalana que, ells, los ciutadans torrentins de la caspa, no entendrien ni amb dues vides seguides, perquè peguen amb ximples ascolans d’escapulari antravessat. Vull dir, que si no els pica el piu els pica la xufa, però no toleren l’excés de llibertat de cap manera. Ni la llibertat a seques no poden consentir.

Però ells ja saben que això és una amenaça, que en aquest estat de lladres i delinqüents, entre els quals n’hi ha carnissers i fills de puta, ja sabien què volien dir i abastar… Ací, però, la fiscalia no veurà res de punible ni grotesc, al contrari: els farà gràcia que qualsevol, fins i tot un partit polític nat de l’odi contra algú, puga amenaçar i assenyalar amb el dit, que per ells tota pedra fa paret, en aquesta conxorxa per recuperar les lleis del movimiento i les seues maneres a través de fiscals, jutges, bisbes, periodistes, militarots i tuti quanti els servesca per guiar la tropa cap al segle XIX, o cap als pitjors anys quaranta de l’assassí franco i els seus lacais ara al govern, a la justícia o a la fiscalia. Així és aquest tristot tros peninsular sense remei ni rumb.

Sort que els valencians també podrem tenir en un termini curt de temps la doble nacionalitat, la catalana i una altra.