Ulisses20

Abans de tancar l’escola, el mestre Paco Raga responsable d’Unbloceducat, em passa un llibret dels anys vuitanta sobre la qualitat de l’ensenyament a la Gran Bretanya de John D. Wilson, professor de llengua en una escola universitària d’Edimburg que investigà sobre la qualitat en educació per millorar la formació dels mestres, l’avaluació i el curriculum escolar. En el segon capítol, el professor Wilson explica les tres claus dels grans mestres: de primer, carisma, una mena de do natural, de magnetisme. Recordeu cap mestre vostre amb aquesta qualitat? Què el feia admirable? La segona condició del gran mestre és conèixer molt bé allò de què parlarà. Això a Finlàndia ho tenen adobat de la següent manera: has de ser el millor en la teua matèria,se’t suposa un crac de 9.5 a l’alça. La tercera habilitat del gran mestre és l’ofici: la metodologia, l’habilitat per fer preguntes als alumnes, per aprofitar-se’n de la seua diversitat, per adaptar-los a cadascú el programa i què han d’aprendre, saber gestionar l’aprenentage individual i col·lectiu. Fins no fa gaire, hom considerava que solament els mestres de primària havien de tenir aquesta qualitat.

Què, ja teniu al cap qui ha sigut el vostre gran mestre a l’escola? Per què el recordeu d’aquesta manera, ho podríeu explicar, perquè els mestres que comencen hi puguen aprendre res?

«Al cap i a la fi, si en alguna cosa ha destacat Catalunya, ha estat per tenir un dels moviments anarquistes més potents de tot el món.» Xavier Diez (2013): L’anarquisme, fet diferencial català

Bé, doncs sembla que això no caurà en un sac foradat, ara no. Aquesta vegada no. Perquè amb la independència, Catalunya posarà les bases d’un estat diferent, molt diferent, a allò que hem conegut fins ara en la història més fosca, i indecent, dels últims tres-cents anys. Dels últims setanta anys no baixe.

Aquella trinitat civil de llibertat, igualtat i fraternitat finalment serà aprofitada per organitzar un país europeu des de zero, que vol dir tenir l’oportunitat de fer net i començar el primer dia: bon dia, som el nou estat europeu, Catalunya, volem començar de zero. Per això venim a presentar-nos.
Així que aquell somni llibertari, malgrat que mai no podrà ser complet, perquè deixaria de ser somni, aquesta vegada sí que ocuparà la part dels valors necessaris per construir una nova societat. Però, ens demanem, si serem els mateixos, la mateixa gent, podrem fer gaires canvis, realment?

Veus, ja comencem amb els cagadubtes. Hi tant, home. Queda tot l’esperit d’aquell alè llibertari, que és realment qui ens ha portat fins a ací, a tocar del 9 de novembre de 2014. En Xavier Diez li diu capacitat de rebel·lia, anhel de construir un país a partir d’aquella trilogia republicana, la consigna de no acotar el cap mai més. Fins i tot de ser un model per a la resta de nacions d’Europa, fins i tot la valenciana, que no trigarà a adonar-se del seu nou horitzó. Perquè llavors res ja no serà igual; l’escola, que ves si no ha bastit un sediment en aquesta nova via, l’economia, la sanitat, l’atenció social, les relacions internacionals, l’antimilitarisme, la sexualitat, els mitjans, tenim una oportunitat tan gran de començar de colp i de nou, a més, amb tant com sabem, amb tants errors com sabem que no hem de cometre, que no podem cometre… tenim mig camí fet sense eixir a caminar.

Xa, si bé Xavier Diez acaba dient que Catalunya serà anarquista o no serà, jo afegiria, que tenim l’oportunitat de convertir-nos en una petita gran nació davant els ulls del món.

Com volem que deixem passar aquesta oportunitat.

Mentre llegesc el primer dels llibres triats per l’agost, ‘L’anarquisme, fet diferencial català’ de Xavier Diez, del qual parlaré demà, no sé ara qui  piula un enllaç al llibre ‘El eco de los pasos’ de Joan Garcia Oliver, editat per Ruedo Ibérico, casualment les mèmòries d’un anarquista de ferro picat, de pare valencià. Hi pegue una ullada a uns quants capítols de les memòries, sobretot el dedicat als valencians, son pare era de Xàtiva. Com ens defineix, o defineix els valencians de l’època, no té desperdici, o el té sobradament, carregat de tòpics superficials, potser perquè el retrat encara és viu i actual… En dues pàgines de les sis-centes del llibre liquida allò que és una pura anècdota en les seues memòries, com som els valencians, la majoria?, uns quants, els que ell va conèixer, una incògnita.

Ara, ho sabem nosaltres, com som?

“Com que mon pare era de Xàtiva, vaig dedicar temps a comprendre València i la seua regió. Vaig caminar l’horta de matí, durant el dia i a l’horabaixa, quan comencen a cantar els grills, a raucar les granotes, a córrer l’aigua per les séquies…, damunt aquells camps llaurats la lluna brilla com enlloc. El valencià se sent feliç en l’horta, davant la mar, en els carrers llargs dels pobles on juga a pilota, a llargues. És feliç saltant pels barrancs, amb els podencs i l’escopeta preparada per a l’au o el conill. Feliç entra a la seua barraca, hi penja l’escopeta darrere la porta, creu, i no li manca raó, que els foraster mai no el comprendrà, ni el català ni el del centre peninsular…”

Segons Joan García Oliver, catalans i castellans van alliberar-lo d’allò que més s’estimava, els àrabs… Ací no sé d’on es trau l’anarquista aquesta estima i admiració, dels valencians per aquells que va foragitar…  Els uns i els altres ( en referència a castellans i catalans) Van deixar-lo nu amb el paisatge immutable, la lluna, l’horta ufana, el cant i les danses. I encara afig: un sord ressentiment que amb el temps s’hi feu més conscient, la desconfiança d’allò que vingués de Catalunya o de Castella.

I acaba dient que els moviments polítics i socials procedents de Madrid o Barcelona són vistos i acollits amb desconfiança… Per això els valencians afaiçonaven el republicanisme, la CNT, el que fos, a la seua manera.

No sé si hi ha gaire diferència en aquesta descripció de la que feia Llorente al diari o als poemes sobre la barraca i altres tòpics. Ara, si vens al Palmar, potser que t’hi trobes el mateix retrat, tret que políticament, allò que ens arriba de Madrid, a una majoria de valencians ja els va brodat, vestit, amb tots els traus i els botons: política, economia, corrupció, frau, mentides, gasterisme, una escopinada calcada, xa.

Però és cert que, allò que ens arriba de Catalunya…

**Ves que he trobat sobre el personatge en una de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres, que ha publicat Vilaweb durant el mes d’agost:

«Si es vol perseguir els responsables que hi hagi tants refractaris al servei militar, que busquin els autors d’aquell decret de dissolució de l’Exèrcit de la República i els culpables que els anarquistes s’apoderessin de les armes dels regiments sublevats un cop vençuts per la guàrdia d’assalt de la Generalitat; que busquin sobretot els qui durant tants mesos es van dedicar a l’incendi, a la destrucció, a l’assassinat i al pillatge obeint la consigna que el caníbal Garcia Oliver havia llançat per la ràdio: ‘¡Matad! ¡Destruid! ¡Incendiad!’ Són els causants d’això que caldria processar i jutjar, no pas els pobres refractaris que no en són més que una conseqüència i en definitiva unes víctimes més.»

Anit a l’Ateneu de Bétera s’aplegaren un grapat de persones de renom, entre escriptors, musicòlegs, catedràtics, periodistes, actors, cantants, i més gent de bon viure en aquell corral que, en el mes d’agost, guanya indulgències i debats d’interés. Jo em vaig trobar enmig d’un foc que posava en qüestió la cultura, la local del país, per posar un exemple, fins i tot la global, aquella que governa el món de les elits i emmiralla l’altra part de la població que voldria formar-ne part. El musicòleg i mestre Pasqual Pastor defensava que la cultura té un cost i cal pagar-la, que els valencians estem massa acostumats a trobar-nos que els productes culturals han sigut subvencionats per l’administració i no tenim l’hàbit de pagar-nos espectacles, que aquest costum ha malmés amb tanta profunditat que serà difícil eixir del colapse: arribarà el dia que els creadors no és que no voldran, és que no podran tirar endavant, i hauran de plegar. De l’altre costat, l’escriptor i historiador Juli Alandes, defensava que sempre havia estat així, que la cultura de ben antic ha sigut subvencionada per la burgesia, l’estat, el govern o algú amb molts diners, i que la majoria de creadors han sobreviscut per aquests ajuts. Que ja ens va bé… Pasqual va saltar de la cadira (cal dir que era en un pla més baix, perquè el corral de l’ateneu de Bétera té aquestes coses) i va contratacar amb vehemència: així ens anirà al públic, que tindrem cultureta, productors que fan una feina i després en el temps lliure fan això i allò, però això no vol dir dedicar-se amb passió a l’art, sinó a una cultura de segona (potser no eren aqueixes les paraules, però ja interprete jo que anava en aquest sentit), i jo mateix pensava en el llibre de Martí Domínguez ‘El fracassat’, sobre Cezanne, pobre desgraciat que no va vendre mai res, res de res, en canvi de mantenir-se fidel als principis particulars de l’artista, de l’art en majúscula… És clar que sempre tindrem algú més ric que s’hi podrà dedocar, a l’art o allò que vulga, i aquest sí que tindrà tot el temps del món, per demostrar si són bons i tenen res a dir. Però llavors el problema serà un altre…

Juli gesticulava amb les mans i amb la mirada, ep, poca broma, i aguantava aquell discurs defensant-se que el món si fa no fa ha rodat d’aqueixa manera molts anys, tots dos van convenir que la cosa rep el colp mortal en el segle XIX, jo no sabia per què, però ells sí, i Pasqual que arribarem a perdre un cabàs de cultura majúscula per polítiques erràtiques, corruptes i una cultura de la gent que no vol acceptar de pagar res, res de res, per un mínim de significat. Per exemple, va dir, els joves d’ara són capaços d’apuntar-se a un macroconcert de superflus mediocres, i destinar 100 euros, en canvi de no donar-ne ni cinc per un de música clàssica. Jo afegiria que ni de franc, no passen a vore un bon concert, els joves. almenys molts dels joves que conec, la majoria dels que conec, si fa no fa.

Tot plegat venia perquè el concert d’Eva i els Fun Jazz era de franc, el corral era ple, sí, però de joves n’hi havia zero. Per cert, un concert esplèndid, amb uns relats sobre la història dels anys vint a Amèrica que pagava d’escoltar: Moonk, Davies, Ella, Billie, Amstrong, Gerswin, Porter… de segur que me’n deixe però tan se val, Calamity ja m’ho perdonarà. Per cert, Eva, què passaria si provares a traduir aquelles lletres americanes i les passares pel sedàs d’aquest valencià extraordinari de l’Olleria que tens? Això no guanyaria més públic, potser?

Ah, que voleu saber com va acabar la discussió sobre la cultura entre l’escriptor i professor d’història i el musicòleg i mestre? De veritat que ho voleu saber?

Encara si vivim del bullitori del cap de setmana passat, amb un Folkestiu que va irrompre a la plaça per quedar-s’hi a benefici de la cultura i dels veïns de Bétera i del món, que va caure’ns damunt l’agost amb la flama d’uns dies de carro i de foc: sort que no són bombes com a Gaza,  les flames simbòliques de l’estiu, que Isarel ens para lluny, que no pots dir mai ‘estem segurs’ a tres mil quilòmetres, a quin sant, la barbaritat civil i militar que representa l’home erectus és il·limitada; per contrarestar la porga humana d’uns quants melindres i mediocres, ahir mateix vam començar el programa d’agost de l’Ateneu de Bétera que promet més que no tres regidories de cultura, amb el concert de Mireia Vives i Tomàs de los Santos amb ‘Veus Manifestes’, ens va arribar el primer refresc d’estiu que se’ns va fer curt, per la qualitat de l’oferta, la música del Tomàs i unaa gentilesa a l’escenari d’una jove que ens sedueix cada colp amb major elegància. Poetes com l’Estellés, reconeixements a la gent del camp, a la gent que passa estretors, que viu el drama de la immigració, els humils, els desgraciats, què podem afegir?, ah, sí, aquell drama que ningú no sap aturar, perquè quan hi ha Israel pel mig, és Israel qui governa i decideix contra el món sencer.

Però avui tenim un altre concert d’alçada i vertígen, de lo alto que diria Alcover, amb el grup de jazz Eva i els Fun Jazz, quatre músics que s’han fet amb la música clàssica però que s’hi han trobat amb el millor jazz, des de la Vall d’Albaida. Quan va arribar a Amèrica, el primer colom, els descobridor, ja n’hi havia de la Vall i de Nàquera, d’aquests n’hi havia arreu, però això els indis d’Àmerica parlaven valencià, abans que els espanols els obligaren a canviar de llengua, amenaçant-los amb jo què sé quants regals…

El més refrescant ara mateix en aquests rodals ho ofereix l’Ateneu de Bétera, sens dubte, enmig d’un corral amb parra, balcons i un escenari que us semblarà un miratge, un miracle, un impossible, una joieta de cultura per ajudar-nos a viure la duresa de les vacances.

L’entrada és lliure, però els refrescos ajuden a pensar més idees.

Vivències d’estiu. Nit a la fresca a la plaça del Mercat de Bétera. Sis veus de dones, d’una bellesa incalculable canten al poeta de Burjassot. Aquelles sis dones de parar senzill, dues de roses i quatre de morenes, expressen amb la veu, la música, els gestos i el moviment la tradició d’un poble. Han sabut posar veu a les paraules escrites del poeta. Han tret dels llibres belles paraules que conten històries d’amor, de passió, de tendresa, de sofriment, de treball, de mort, de joia. Sis veus que canten, que expressen, que riuen la complicitat de l’altra. Sis veus que s’acompanyen, que van juntes, però cadascuna d’elles és diferent a l’altra. Sis veus que juguen amb instruments inusuals. Ara un cànter, una post de rentar, una paella, un morter. Això sí, acompanyades de la sobrietat del violoncel i el ritme de guitarra i guitarró. Sis somriures que expressen goig. Si el poeta les veiés se sentiria orgullós com aquelles dones porten a la plaça del Mercat les paraules que un dia expressaren els seus sentiments. Jo també em sent orgullosa perquè em representen la meua llengua, perquè canten la meua cultura, perquè desempolseguen tot el que ens volen fer amagar, perquè han de ser un model de llengua culta per als nostres alumnes, perquè volem escola en valencià al carrer, en la vida quotidiana, en les festes del poble, perquè elles també són una lluita. Gràcies per fer-nos compartir el vostre moment de goig.
© CREU PLANELLS per a escolagavina.cat

A Madrid-espana han fet finalment els deures, esbiaixats i cuinats a la manera d’ells, que vol dir tramposament, com van fent les coses fa setanta o més anys, tant se val, ja ens hem acostumat, però admeten que ens roben, que és el mateix que acceptar que, segons ells, els valencians hem de ser solidaris amb la resta d’espanols tramposos (nosaltres, pel que fa a trampes, no ens quedem mancos ni res, no patiu).

Però aqueixa solidaritat provoca que, damunt la mala gestió valenciana del pp ( també són ells), damunt el robatori propi de la gent valenciana del pp (també són ells però aquests més impresentables i de més mala fel) els valencians que no som d’ells que som la majoria, no tenim allò bàsic per continuar vivint a la manera occidental: que és una escola equipada, una atenció sanitària mínima, uns serveis d’atenció social dignes, i totes les coses d’una societat europea de segona, de tercera a tot estirar: ocupació i feina amb sentit, una cultura i una universitat del coneixment. Ara, com que no tenim allò bàsic, l’escola no rep allò que li deuen, els hospitals van com van, i n’hi ha vells i malalts que ja han tingut la sort de morir-se per no haver de continuar patint la vergonya d’uns polítics del teatre macabre, la calavera va fent clot.
Allà ens roben i ens continuaran robant malgrat la crisi, el desficaci, la manca d’honestedat i el mínim d’equitat. Així vivim els valencians, atrapats entre lladres, males persones i uns incapaços del cabàs de quatre anses, i l’estiu no sembla que vulga adobar-nos un horitzó més dolç. Ni l’estiu ni la tardor, si no ho arreglen els del nord.
Tant se val que els diners que els enviem els fiquen en sobres per repartir-se’ls, tant se val que se’ls fumen o els usent per torcar-se l’allò d’allà baix, mentre continuem lligats a madrit i els seus jocs polítics, els valencians pagarem i serem robats fins que no ens quede ànima, ni dignitat, ni clementines fines penjant dels arbres, les velles caguenlasotadebastos!

Aquelles imatges d’uns xiquets que van assassinar mentre jugaven a la platja va trasbalsar durant unes hores unes quantes consciències a occident. No gaires, però van ser suficients per distingir que hi ha platges de prendre el sol i fer una vida banal,  i platges que algú ha convertit en un indret per morir. Els xiquets palestins eren a la seua platja, si és que ho podem considerar així, i els valencians i molts de forasters eren a Benidorm, per exemple. I la diferència és que mentre la majoria dels que eren ací podien jugar tranquils, o fotre’s un entrepà de truita amb sorra, i fins i tot tornar a casa; enllà a Palestina la realitat era que els xiquets tornarien a casa encaixonats o embolicats en robes guixades de sang. Però nosaltres podíem contemplar aquella platja, gairebé semblant a la nostres, atapeïda, i la dissort de viure en un lloc on la vida penja d’un fil, que és com viuen aquells desgraciats que els ha tocat de viure una vida d’amenaça, de terror, de mirades sense resposta, perquè no entenen qui els ha posat allà, si és que era sota aqueixes condicions que havien de viure. Ací, en canvi, els xiquets agafen els poalets i les paletes i el salvavides per jugar a la sorra, hores i hores de dura vida sota el sol de l’estiu valencià, i allà el salvavides no et salva de res, ni de l’aigua, ni de les bombes, ni dels tancs, ni de l’insult d’una vida amb tant de desequilibri, tan desagraïda. Ací els xiquets fan vacances i juguen lliures, entre panxuts, grassos, flacs, alts, baixos, mares que et vigilen que no et perdes, que vages en compte amb l’aigua, que dines i t’ho acabes tot, entre personatges de platja de milers de colors i dimensions, mentre allà han d’esquivar un fil que decidirà si continuaran vivint una hora més, perquè n’hi ha que han decidit que, ells, els palestins de Gaza i de tota Palestina, no tenen cap dret, cap ni un, a somiar una vida diferent, fins i tot banal, de paletes i poalets; la seua sort de xiquets ‘sense estat’ els ha marcat el temps i el miracle és salvar cada dia, fins l’endemà, i torna a començar. N’hi ha més casos, més exemples de xiquets que són d’aquesta condició, a l’irak, a l’iran, a nigèria, a etiòpia, a mèxic, a ucraïna, què en se jo, quants n’hi haurà ara mateix d’indrets al món tan desagraïts, allà la vida no val un pet i depens dels homes que aguanten els fils de centenars de milers de xiquets en un món sense drets, ni condicions, ni res de res.

Mentrestant nosaltres farcim cada matí la nevereta amb les llimonaes, l’ensalada russa, la truita i les tovalloles, els olis i l’estoreta i peguem cap a la platja  a vore si ens deixen estacar el parasol, vet ací tota la nostra preocupació de simis entenimentats que busquem descans a la platja. Per cert, avui, quants n’haurà encertat aquell franctirador de l’instagram?, quants n’hauran esquarterat els tancs o quants n’haurà soterrat la sorra, un cap ací, un braç, el cos ferit, i quants fils hauran deixat caure els Netanyahu de torn en canvi de ser perdonats, besats i abraçats per tants nobles i grans dignataris d’orient i d’occident?

L’ateneu de Bétera traurà la casa a la plaça. Hi passaran balladors, músics, colles de dolçaines i tabals, contacontes, rondallaires, cantadors d’estil, llibreters, artesans, veïns, forasters, entre més protagonistes, de principals i de lo alto. La tercera Mostra de Música i Cultura Popular reunirà durant dos dies, el 25 i el 26 de juliol, un grapat de grups professionals que completen un programa atapeït de molta impressió: les sis veus per al poeta estellés, l’associació cultural l’Aljama, la muixeranga del camp de túria, la colla el tossal de Llíria, el grup rascanya, la colla de dolçaines xe quina burrà, llorenç giménez, l’escola de cant tradicional de Bétera…, no tiren la casa pel balcó, però no manca gaire per anar convertint la plaça a Bétera en un encontre de primera fila, comparable a festivals de renom. Els dos dies podeu participar dels sopars populars i d’una organització que pretén d’escampar arreu de la comarca i del país com som els valencians, els de Bétera també, per celebrar l’estiu amb bona música i un ambientàs popular en favor de la cultura. Guanyar la plaça i el carrer en un moment de crisi que demana idees i coratge. Per participar o encomanar sopars a preus de ‘perdrem fins i tot els bigots’ podeu enviar un correu a ateneubetera@gmail.com

Dissabte passat la festota ja va ser redona i apuntava què vindrà en uns dies, amb un concert extraordinari de Gent del Desert, els germans Barranco s’acompanyen de bons músics, instruments de tota mena i condició, n’hi ha que toca una post d’escurar i n’hi ha que fa sonar una crossa, per cantar els poetes Estellés, Jàfer, Corella o Alonso, en un corral amb parra ple fins a la bandera, que va agrair aquella qualitat de presentació del nou disc del grup, Processionària: abans que morís l’hivern / un tapís de flors ben blanques / i ara que l’estiu no fuig / ací ens tens tirant de mantes./ text de sergi gómez i música de jesús barranco, cançó per a fer ametles. Xa, excelsos.