Ulisses20

Prou de mitges tintes, xa, de vendre això i agafar-ho tot tant a la valenta, com si s’acabés la vida demà mateix. Per bé que, ara estem i ara no estem, en el sentit de perdre la vida en un rellamp. A la faena…

Ja havia anunciat que els negociadors de l’un costat i de l’altre no eren jovenívols ni de la nova etapa que necessita el nostre país: ni ciscar, ni soler ni mollà eren les persones oportunes per dissenyar la nova valència que volem. A quin sant, per molt que es pensen que més val gat vell, perquè gat escaldat d’aigua tèbia tem. Quin tall de pensionistes, xa, per redissenyar què, il·lusió?, coratge?, aire fresc? Fora romanços! Foc a Segudet!

Fem una porra i a mamar la filosofia, la particular de cadascú, perquè com els blocs són gratuïts, cadascú només s’hi juga el pedigrí de l’orgull, la sinceritat i l’honestedat, i en aquest rodal, i molt abans que aquests que hem posat i altres que vindran, nosaltres ja ens jugàvem les garrofes per voluntat pròpia, en canvi de res, gratuïtament. Ai, quanta d’auesta gratuïtat ens cal, als polítics, als mediadors, als líders, als corruptes, a tothom. Sobretot al pp, que ens ha robat l’ànima durant cent anys, i a ciutadans, que pensa a robar-nos-la durant cent anys més. Si és que passa aquest regal que li han oferit els mitjans i certes empreses corruptes de l’Íbex espanol.

Ara necessitem equip, equips diversos, plurals, capaços d’entendre’s. Va, va, canta…

Ximo Puig que siga president. I Mònica consellera en cap. Tan difícil és això, de compartir un protagonisme i una política de gestió transparent i de costat dels valencians, de tots els valencians? Si allò important és la feina que fareu durant quatre anys i convèncer a aquells que no ens han votat, quanta feina tenim a recuperar, els propers cents anys. Amb els detalls de quina cosa farà cadascú o hauria de fer de principal, ja em posaré en un altre apunt.

Al mestre Vicent Marçà, sigueu valents, doneu-li la conselleria d’educació, possiblement la més difícil, juntament amb la de la cap i la de presidència. Que un mestre torne a ser el cap de l’escola, de tota l’escola dels valencians. Això sí que seria el gran triomf de l’escola i de l’educació, i d’aquest govern nou. El triomf dels mestres de Castelló, Carles Salvador, Porcar, Soler i Godes, els mestres freinetistes amb Ferran Zurriaga, Roser Santolària, Alfred Ramos, Carme Miquel, una aposta per l’escola viva… En canvi, lliurem al pspv l’economia, per què no, que n’aprenguen, a partir de ser pspv i de reclamar un finançament just per als valencians. Prou de bromes i de psoe, tu, tornem al pspv allò que és del pspv, dignitat, professionalitat, valencianisme, teniu economistes de molt calat, de molt de trellat, però aquesta vegada poseu el seny valencià, el territori per davant l’interés de l’estat: els valencians per davant de tot.

Cultura? Home, això és indubtable, ja heu de saber a qui li l’heu de donar, perquè si no ho sabeu, ja podeu fer un referèndum: poseu en un sac un de cada, un dels tres partits del govern i crideu cent persones de la cultura del país: de Vicent Torrent a Ferran Torrent, de Pep Gimeno a Pep Ricart, de Reis Juan a Rosa Serrano, de Rafa Arnal a Ricard Peris, de Josep Blesa a Vicent Partal, de Raquel Ricart a Creu Planells, de Miquel Gil a Manolo Boix, de Rodríguez Castelló a Mara Aranda, de Begonya Mezquita a Toni Ferrer, Lluís Roda, Martí Domínguez… , de… Tant se val, trieu-ne cent i deixeu-los triar la millor consellera de cultura que haurà tingut mai aquest país.

A Podemos doneu-los interior, seguretat, acollida, atenció social, habitatge, va, va, a per feina, que no podem perdre més temps…

I sanitat, ai, un cos tan gran, tant de salt mortal, tan necessari, per què no feu una innovació: tres consellers de sanitat, per què no? la salut dels valencians és principal, així que no volem bromes, un de cada, que s’entenguen, però parleu amb la gent que hi treballa als hospitals, als centres de salut, en atenció primària, en la investigació, n’hi ha noms a manta, metges, infermers, auxiliars, bidells… Voleu els noms?

I feu una conselleria de coeducació, contra la violència, contra el maltracte, en favor de la intel·ligència, de la comunicació, de les idees, de la vida, que aplegue il·lusió, coratge, i nervi si cal contra l’agressió i els malparits.

Però sobretot treballeu en equip, sense excusa.

Va, va, ara ja podem decidir-nos… el valencians ja hem votat, ja hem decidit què volem, allò difícil ja és fet, només cal posar-se a la faena, que no és poca ni fluixa ni tèbia.

Gràcies per confiar-hi, xa.

Avui mateix ens ha arribat a l’escola una notificació oficial perquè els pares es preparen a demanar subvenció per als menjadors escolars. Això és per al curs 2015-2016. Ahir els mitjans inflaven el lleu per comunicar que el pp valencià obriria algunes escoles durant l’estiu per evitar que uns quants milers de xiquets valencians no puguen fer cap plat durant el dia, si l’escola és de vacances. La publicitat d’aquesta almoina sembla feta apposta com en aquella campanya del dòmund dels anys seixanta del segle XX, que corríem amb vidrioles en forma de caps de xiquets del món. Els valencians, de primer llancem els diners al fem i a les butxaques d’uns quants —la fórmula 1 encara deu 400 milions d’euros: suficients per alimentar tanta infantesa en risc de pobresa i exclusió a trenta anys vista. Però el pp va preferir de regalar els diners al putot de la revetla i els cotxes, en canvi de passar estretors. Per cert, l’FMI ha aprofitat l’avinentesa dels menjadors d’aperra per a demanar que retallem més la despesa en sanitat i en educació. Veus, no sempre plou a gust de tothom, per a goig dels fillsdeputa de l’FMI, que prefereixen matar-mos els malalts i i empobrir encara més l’esperit dels alumnes, en canvi que els isquen el comptes perquè ells puguen dinar caviar, beure moët i dormir sota cels de cinc o més estels. Cadascú apunta la pistola al seu blanc, i l’FMI ja sabem on pixa i qui els torca el piu.

Però pel que fa a exclusions, pel risc de pobresa física i d’esperit, caldria tenir en compte altres mancances, per exemple les lingüistes o lingüístiques, perquè no pocs polítics d’ara i d’abans són en un autèntic risc d’exclusió, per inútils, per voluntat pròpia, que és la pitjor de les causes: per exemple, Rita Barberà és l’exemple perfecte, de dona en risc d’exclusió lingüista, pel que fa al valencià. La pobra exalcaldessa de València, fóra bo que es presentés durant l’estiu, com els altres pobres tipus Bauzà, Fabra i companyia (ací del psoe també en podeu posar un cabàs), en els menjadors col·lectius de llengües, a vore si d’una vegada, ara que tindrà més temps a perdre que un rellotge de sorra, aprén valencià amb la variant dialectal de València, i no aqueixa invenció seua d’anar de falla en falla pidolant on és el subjecte, on l’adjectiu i on els tres adverbials, l’hi, l’en i el gin!

—Xa, no sigueu mamons i envieu-li la Laura Borràs abans del 14. Si no ho cura ella, és que la cosa no té remei ni amb Fàtima.

La dona alcalde de València ha lluït la cresta en la processó del Corpus de València. Segons alguns escolans perennes del pp que encara xuclen d’aqueixa mamella, feia el comiat davant els beats, l’església, els crestians fidels, l’extrema dreta concentrada, els militars, i el cos present d’una hòstia sotapal·li: el corpus, el de Rita sobretot.

El Corpus de Rita és a uns dies de deixar l’ajuntament més arruïnat d’Europa, amb deutes eterns, irrecuperables, com el corpus que Rita voldria reviure quan sota pal·li hi havia aquell homenic, dictador feixista i assassí professional d’homes, dones, xiquets i poetes. El Corpus Rita va tenir la luxúria de viatjar deu minuts en un ferrari, per a gaudi d’ella i un altre homenic, Camps, el follet Camps, en canvi de pagar uns milions d’euros de la butxaca dels valencians: el viatge amb Ferrari d’aquest Corpus luxuriós, Rita, encara ens costarà als valencians 400 milions d’euros declarats, perquè els no declarats ja eixiran en l’auditoria que encarregarà l’equip de Ribó, mentre tu i els teus gaudiu de processons i altres teatrets hipòcrites. Però Rita no en té prou, així que la Fira València també serà una ruïna, en devem més de 500 milions encara, això sense comptar el saqueig continu de les empreses municipals, el cas Emarsa, però també transports municipals, policia municipal, grua municipal, jardins, obres, enllumenat, no hi ha cap, cap, empresa municipal que no siga en la ruïna, perquè haja passat el lladrocini econòmic, o haja patit la despesa exagerada, abusiva dels seus gerents, juntes comissions o corral d’idees i suggeriments: totes les empreses municipals de València, Rita, vols saber qui és la responsable màxima? o vols que li ho demanem al Corpus, Rita? O potser ho endevinaràs tota sola, abans de marxar a Múrcia.

D’aquests milers de milions d’euros de deute, entre declarats i no declarats, els robats, els amagats, els gastat supèrfluament, o els compromesos a llarg termini sense tenir-los, l’alcaldessa Rita n’és la punta visible, la cara, el Corpus del delicte, d’aquesta processó calvari que hem passat els valencians els últims vint anys. Així que la maedéu de milers de valencians, caldrà passar-la per Picassent, perquè es quede a beneir entre reixes aquell ermitori.

Ahir mateix, entre danseta i Moma, cavallets i magrana, una processó militar del Corpus reconvertida per l’extrema dreta valenciana, Rita aprofitava el temps per explicar al món com era possible que els valencians siguem en mans d’uns perdularis de Compromís, en mans d’un dimoni (per ella qualsevol que parle valencià correcte), si sabien que ella tenia corda per continuar enganyant els valencians en canvi d’uns gots de ginebra i els diners públics del segle XXI, de tots els valencians. Els diners de tots els valencians i de tot el segle. Que ella encara se sentia capaç de viatjar en ferrari, deixar que ens continuaren furtant pel fem, per la llum, o fins i tot per la fira València… Que perquè ens furten, ella és capaç de sacrificar-se, no quatre anys, cent anys que li queden de vida, al Corpus.

Suggeriment: en les falles de 2016, sense el Corpus present, tant de bo continue a Picassent o exilada a Múrcia, pugeu Xavi Castillo al balconet de l’ajuntament de València, perquè en pegar foc a la traca, avise el pirotècnic i el món sencer, amb aquell rot bestial a la manera de pepepòtamo, que la impunitat també té un final tràgic. De Corpus present.

“La menor despesa estatal per habitant en infrastructures i transports és una decisió discrecional del Govern central,

…El disseny del sistema de finançament autonòmic no tracta adequadament els valencians i explica gran part del seu dèficit fiscal.

…Més del 90% el saldo fiscal negatiu valencià s’explica per un sistema autonòmic de finançament clarament discriminatori amb nosaltres.”

El finançament valencià, Vicent Cucarella. Edicions Bromera

Els valencians som els primers que hauríem d’aprendre a xiular, però no com fan els colombaires, els caçadors, els que van al tord o a la guatla, no, no, aprendre a xiular en la direcció oportuna: com uns energúmens que diuen ells, com uns malalts… Sobretot perquè no és d’estranyar que els valencians estiguem malalts, de tant com ens han escanyat i ho continuen practicant fa més d’un segle, segons afirma Vicent Cucarella: i el govern d’espana, el d’ara, el d’abans, i possiblement el que vindrà a socórrer-nos, se n’oblidarà fàcilment dels valencians, perquè trobaran més prioritats que no la dels valencians, moltes prioritats contra els valencians, contra el seu corredor mediterrani, contra la nostra taronja, contra el camp en general, contra les víctimes del metro, trobaran tot d’excuses per tenir-nos callats, muts, si no és que comencem a xiular fort, fortíssim, contra l’himne, contra el jou, contra l’esclavisme econòmic que ens atenalla, contra una monarquia que se n’ha burlat de nosaltres fa més de cent anys: perquè si no xiulem, fort i alt, ho pagarà la nostra economia, que vol dir que ho pagarà l’escola, la sanitat, els nostres peatges, la indústria, el camp, que no tindrem ni per als xiulets i haurem de piular, xiular, xuflar, amb pinyols d’albercoc, com han fet tota la vida els pobres, els desgraciats, els malparits de mitja sabata i camal trencat. És aquesta la consideració que ens tindran, l’esquerra i la dreta espanola, als valencians. Uns morts de fam que no tenen ni això, per a xiular. Uns molls, de carn i de lleu.

Però, ep, ja ho avisava el comte de Trènor, el 1910: València és la cendrellosa d’espana.

Naturalment, ell no escrivia espana així, això ho he afegit jo, que sóc energumen i estic malalt, perquè si cal, reconvertesc el tarongerar en albercoquer, a veure si amb la matèria primera més barata i abundosa, ja no teniu excusa per despertar-vos i provar de xiular, de primer fluixet, xa, però després fort, fortíssim. Fins que rebentem de salut. Tot el temps que siga necessari per independitzar-nos d’aquella esclavitud servil i merdosa.

[el discurs de benvinguda als premis Camí de la Nòria 2015]

Bon dia

Benvinguts al lliurament dels Premis Camí de la Nòria, en la seua desena convocatòria. Per molts anys.

Avui fem la cloenda del Maig_literari 2015. Un mes de llibres, lectures, autors, reconeixements, entrevistes, en favor de la literatura. Per una altra banda, el lliurament d’aquests premis de poesia clou un programa intens i considerable.

Allò que va començar com una exercici intern entre alumnes de l’escola d’adults, ha anat agafant cos. Ordre. Responsabilitat local i comarcal. Escrivim, els valencians, i reconeixem la literatura. Quina és la manera més acurada de reconèixer una llengua, sinó la poesia. Els poetes haurien de ser espècie protegida, admirats, reconeguts, perquè són la punta excelsa del poble, són qui representen l’exploració més acurada d’expressar-nos, els homes, les dones, en el sentit excels, i sublim.

NO és cap broma, doncs, que una escola haja assolit en només 10 anys aquesta esplendor, una categoria elevada en favor de la poesia, de possibilitar que la gent, que s’expressa poèticament, tinga finestres obertes per explicar i excel·lir en la llengua.

Per molts anys a les organitzadores. A l’EPA.

Als poetes que els feu costat, als membres del jurat que en teniu la paciència i el temps per millorar-nos l’ànima i l’esperit.

A Marc Granell, sobretot, que ens ha guiat. A Lluís Roda i a tots els que sou poetes de bo de bo i ens representeu per la bellesa de la llengua…

Tenim una llengua bella, els valencians, malgrat que castigada, assetjada, prohibida als mitjans, als comerços, a la indústria, a les notaries i als jutjats… Malgrat això, tenim una llegua bella, com deia el senyor Enric Valor i Vives. Bellíssima.

Tant se val una vida tan dura; en les situacions més difícils, sempre hi han sigut, els poetes. Sempre vius, forts, incansables. Són el nostre Coral romput, el nostre Coral. Romput.

Als que avui sereu premiats, als que no sereu premiats. A tots, per la gratitud del vostre temps a la poesia, a la llengua, a aquests premis.

Per molts anys.

Té la paraula Carme Salt, secretària del jurat d’aquests premis, que donarà continuïtat a aquest lliurament. Si volen acompanyar-la, convidem a l’escenari a Amós Belinchon, Gemma Tarazona, Lídia Mir, Lluís Roda, membres del jurat, però si n’hi ha més a la sala, també són convidats a pujar.

Benvinguts.

Un grapat d’empresaris de primera línia es queixen dels resultats democràtics de diumenge passat. Per ells, que són als cercles ‘rodons’ d’empresaris, o als clubs selectes d’empresaris, o a les cambres reials d’empresaris, o a tot allò que fa tuf d’empresari de primera (entre nosaltres ‘uns refillets’), els futurs governs, ajuntaments, generalitat, diputacions, els pot anar a la contra, perquè ja no podran rebre tot de tractes de favor, ni contractes sotamà, ni adjudicacions sense mirament, ni milions d’euros regalats en canvi de fum o de petites comissions per a les butxaques particulars de polítics o partits. No. Sembla que ara s’hauran de conformar a negociar pels contractes amb transparència, com si foren empresaris nets i honestos, que vol dir davant polítics que estudiaran si la seua és la millor de les ofertes, no l’oferta dels amics, ni l’oferta que tot t’assegura el premi en canvi que em pagues un viatge, una cacera o uns quants milions comptats en un cotxe. Ara, aquests empresaris més llestos que el pa d’àngel, hauran de competir amb les mateixes condicions que tothom, per guanyar una sol·licitud o una inversió. I ai, això, per ells és un desavantatge al qual no són fets, ni acostumats, ni saben com, pobres. Perquè ells estan fets a entrar allà, a la diputació, a la generalitat o als ajuntaments com qui entra en sa casa, amb la bata, el puret i la secretària vestida a mitja cuixa, això si és que no fan la reunió més íntima, a la plaça de bous, al camp de futbol, al club que és un puticlub, a l’iot, o al balcó de l’ajuntament d’aquella figaflor, o ves a saber. No, no, això que ara els espera, aqueixa transparència, o possible netedat i competència, no fa per ells, així que han començat per deixar anar l’amenaça als mitjans d’extrema dreta, a través dels opinadors i periodistes que tenen col·locats allà on saben, perquè amenacen que això no anirà bé, que així no crearem ocupació, ni mourem l’economia, que ells sí que en saben, que fóra millor de cercar pactes contranatura, perquè ells podrien continuar fent com han fet fins ara, el filldeputa. Clar i ras. Ells ho deixen caure i l’últim que apague el llum.

Si hem arribat a quotes de més del 50% de desocupació entre els joves, hem arribat a tenir més diner negre que mai, o a tenir més comptes a Suïssa que pedres al barranc, si hem arribat a nivells de deute de rècord, o hem arribat a destruir més empreses petites els últims vint anys que no en els últims cent, o si l’índex de corrupció política i empresarial és de nivell ‘màfia organitzada’ això no té res a veure, res de res, amb la seua manera de fer, no, tot això és casual, com ho és que un percentatge elevat dels polítics responsables de govern visquen amb sous milionaris d’aquestes empreses, una casualitat, no té res a veure amb el diner que han robat (ells en diuen guanyat), o estalviat (no en diuen furtat), amb tants avantatges que la política del pp i del psoe els ha garantit en canvi de deixar-nos escurats i despullats. Sí, amb ‘l’extrema esquerra’ que ells diuen, l’economia ens anirà malament, ells ja ens hi han avisat.

No té res a veure que l’economia dels últims vint anys, a València i a aquella espana que encara ens governa, haja enfonsat la gent en la misèria. Que si mai ens recuperem, no serà pels fillsdeputa que amenacen el món i sa mare cada colp que algú els diu que, en uns dies, possiblement hauran de deixar de robar. No per decència ni per ètica, ni per valors. No. Senzillament, perquè n’hi haurà uns altres als llocs de responsabilitat política. Almenys fins a les properes eleccions que tornen a guanyar els seus. O no.

Xa, tan gracioset que és el poble de Rafelbunyol, que nosaltres per l’Assegador o camí de Llíria hi passàvem els diumenges, si anàvem o veníem de Sant Esperit, o quan anàvem a berenar a la platja, o al mercat d’abastos del poble, de vegades quan baixàvem al Puig, a ca Vicent, on Vicent tenia el ramat d’ovelles i mon pare i jo aprofitàvem el viatge per banyar-nos a la platja i carregar unes ovelles, tres o quatre corderets al citroen Dyane6 i, au, tornàvem també per Rafelbunyol, aquell carrer que tenia el calvari, això potser, tots aquests records, tornar-me a explicar aquestes coses, m’ha dolgut, m’ha dolgut moltíssim. Excessivament. Per culpa d’aquella inútil de regidora, pobra Núria, que ha trigat a traure la fel dels creminals: ella diu que com que han guanyat els de Compromís, assegura ella, que és una regidora del pp que parla clar i ras perquè l’entenguen, que ara pegarem per violar monges i cremar esglésies. Ves si ha d’ésser inútil, la xicota, i mala peça, i mala persona, per molt que siga d’extrema dreta i crestiana fins al cul de la cadira. Ella no ha dit, durant els anys que ha sigut regidora que, els seus, sobretot els de dretes de l’església, han violat xiquets a centenars: els rectors, els bisbes, i tot aquest percal que ella veu amenaçat, són els autèntic violadors mentre l’església ha tirat terra per tapar la irresponsabilitat, però ella, d’això, no ha dit res. Però res de res. Tampoc no diu quantes esglésies encara tenen penjat el cartell dels caiguts pel seu déu, el dels feixistes, només aquests, a partir d’aquell règim creminal que ella, de segur no ha refusat mai. Augura, la regidora de cultura d’aquell petit poble de l’Horta Nord, que ara deixarem de ser valencians, que res que faça pudor de valència serà eliminat. La dona, pobra (pobra tampoc, que sembla que té una clínica dental de dretes, que no li va malament, que de segur que ho té tot retolat en valencià, i de segur que té tot de revistes i llibres en valencià, en aquella tauleta de la sala d’espera, de segur. No s’ha queixat la dona, que és la seua església, que sembla que ella no voldria cremar, que ha bandejat qualsevol tuf, pudor o ferum a valencià, perquè aquesta església del país valencià que ella diu, ha assajat un genocidi lingüístic del tot il·legal, per com ha prohibit la llengua dels valencians dels actes religiosos, malgrat que ningú no ha tancat els bisbots i els responsables d’aquesta persecució: pobra Núria, xa, la dentista, que té por que la gent que ha guanyat a València posen un puticlub (ho ha dit així), un puticlub a la plaça de bous: no sap que serien els d’ella, justament els del seu partidet, militants i votants, que omplirien el club cada dia que fos obert, són els seus, i en concret en Rus, qui va demanar beguda i dones, en guanyar les eleccions aquelles que havien maniobrat i ordit amb diners negres: xa, Núria, que els creminals us penseu que tots som de la mateixa condició, però són els teus els que han furtat i robat a manta, s’han emportat els diners a a Suïssa els teus, Laura, que els teus tenen doble comptabilitat, cobren en negre, sobresous, sobres i quantitats de vergonya, sense declarar a hisenda: Núria, bonica, regidora de cultura, quan nosaltres guanyem no pensem en creminalitat, ni en violacions, ni en destruir el patrimoni, a quin sant: tot això són els teus, somnis teus, els teus són els que gaudeixen de desfer, de cremar, d’enrunar, d’aterrar: el paisatge, les costes, les alqueries, l’Horta, en canvi d’especular, robar i, si molt m’apures, violar, o provar de violar: recordes el cas de l’home que dirigia canal9, un dels teus, com vexava i a qui?… No li calien monges, xa, Núria: justament tinc tres amigues monges, tres!, amigues de colla, amb més trellat, més seny, i molta més dignitat que una regidora d’un poble que, no sé si en serà exemple: però són justament els vostres que heu arruïnat el país, la gent, la cultura i ho deixaré ara ací: ves si arribes a ser inútil, Núria, pobra, que si tens tan poc esperit com caletro, ja veig on serà la cultura a Rafelbunyol, d’aquests set o vuit anys que era a les teues mans. Com les boques dels incauts, xa, que pugues enganyar, ja s’ho faran ells, en mans de qui posen queixals i diners.

Núria, qui té fam, somia rollos, o rotllos, i tu sembla que has perdut el sentit de la realitat, d’una realitat determinada, que has perdut, i per això has de començar a insultar, a faltar el respecte, a provocar, a encendre misteres, perquè és la manera com enteneu la democràcia. Que no l’enteneu, si no és per insultar, amenaçar o podrir les coses. Au, Núria, això teu, les boques, els queixals, i la tauleta on hi ha les revistes més valencianes del rodal, segur que et deixa temps per començar a estudiar. O temps per llegir. Au, bonica, comença: Homer, Virgili, Dant, fins i tot la Bíblia… Per aprendre modos.

Em conviden a coordinar amb Xelo Alòs, què fàcil és fer-ne equip amb aital condició, el lliurament dels premis Camí de la Nòria que organitza l’escola d’adults, enguany arribaven a la desena edició. La segona part de l’acte fa reconeixement de poetes, o músics, o grups, i enguany ho teníem fàcil: enguany en fa vint que Ovidi Montllor fa vacances. Era la seua manera especial d’explicar certes coses. Perquè sempre s’han d’explicar certes coses. De manera especial. Com ara la mort. Fins i tot la mort d’un mateix. Ovidi no només era especial. Era una veu única, tan extraordinària que vam fer curt. Se’n va anar massa prompte, massa ràpid, massa.

Ovidi és un símbol, per la veu: hi entres en un lloc, on hi ha la veu d’Ovidi i tothom sap dir això: ep, la veu d’Ovidi. Un símbol per com va interpretar els poetes, per com va explicar-nos Estellés als valencians. En va fer escola, i avui l’escola, tota l’escola de Picanya, del poble i de poble, li fa un reconeixement. Malgrat que el millor homenatge de l’escola serà llegir-lo, escoltar-lo, aprendre de llegir com ell ho feia, d’una manera excelsa, exquisida, tan extraordinària. Rieu-vos de Finlàndia, jo que en sóc admirador, quan la nostra escola llegesca com Ovidi, no ens haurem de preocupar mai més dels resultats.

Els premis Camí de la Nòria porten avui un convidat especial, únic. Ovidi Montllor. I l’escola en farà un tast, de veus més tendres a veus més fetes. Una activitat escolar per a un gran mestre. Un mestre dels escenaris, de la vida, de la poesia, de la veu, que és també un model de lectura.

Deia ahir Vicent Partal, en el seu editorial a Vilaweb, un monument en favor dels valencians, el següent:

El País Valencià ha renascut, precisament perquè tots aquests terribles anys es mantenia viu, aguantant amb coratge. Des de la derrota d’Almansa, el País Valencià no s’havia reconegut mai com ho ha fet aquest inoblidable 24 de maig.

Aprofite per felicitar l’alcalde de PIcanya i el seu equip, així com a la resta de formacions progressistes i nacionalistes, que si no ho dic rebente:

El País Valencià ha resistit molt més que ningú no podia suposar. I Ovidi n’es un exemple.

Es fa difícil d’explicar què hem aguantat els valencians aquestes dècades. Però justament això és la clau de la gran victòria. Aquesta victòria s’entén per la resistència tenaç de les escoles, dels mestres, dels pares. Amb Escola Valenciana al capdavant, amb la gent del Cremona, amb Batiste Malonda, amb els milers i milers de pares i mestres que han bastit les línies…

Aquesta victòria l’expliquen les lluites organitzades des de baix… Les víctimes del metro… Els centenars de Salvem que han cosit el territori contra la barbàrie dels especuladors. Els veïns del Cabanyal. Els resistents per l’Horta. Els qui han denunciat l’especulació a cada comarca. Els qui van indignar-se contra el balafiament de l’aeroport de Castelló. Els crítics amb la política de les grans obres i els grans esdeveniments: la infame fórmula 1, la lamentable instrumentalització de la visita del papa, la ridícula Copa de l’Amèrica. 

La victòria d’aquest diumenge, porta la banda sonora fabricada durant anys per Obrint Pas i per Feliu Ventura, per Pau Alabajos. I per Al Tall, els grans mestres, i la Gossa Sorda i Miquel Gil i tants i tants. Però porta sobretot la música que entonava, amb ritme de malaguenya, Pep Gimeno Botifarra: ‘d’allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià’. Ara amb l’esperança que un dia tot seria veritat.

Aquest reconeixement d’avui també és aquest renàixer dels poetes, de la llengua, de la veu, de l’Ovidi. És el viure d’una escola que no és aquesta que cantava Ovidi (l’escola de Ribera), una escola que cerca la llibertat, la de llegir els seus poetes, de poder-los veure a la seua televisió, als seus mitjans, sense haver de pidolar-ho, ni pidolar-los, perquè volem ser un país normal. Pegant a normal. Sense excessos, però amb tota la dignitat, i l’art que va tenir en vida una de les veus més importats del segle XX.

I per això som ací l’escola del poble, a Picanya, per ser agraïts. A l’home, al poeta, al valencià internacional, una veu comparable a Picasso en la pintura, Kafka en la literatura i Eisenstein en cinema, per dir-ne uns pocs exemples alliçonadors.

Llegirem, en farem la lloa (Vicent Torrent va llegir una carta ‘certificada’ al seu amic Ovidi que és un altre monument als valencians, ja faig la proposta perquè Vilaweb s’espavile a publicar-la) veurem un documental breu sobre el personatge dirigit per una exalumna d’escola valenciana, Andrea rodríguez, filla també d’un poeta i mestre, i acabarem amb una cançó final.

Serà l’homenatge particular de l’escola, de l’escola de Picanya, a Ovidi Montllor.

Perquè volem.

‘Els valencians som l’únic territori (governat per espana) on es presenta conjuntament un saldo fiscal negatiu i una renda per capita inferior a la mitjana. És a dir, els valencians som espoliats per a finançar altres comunitats autònomes més riques o per a reforçar una elevada solidaritat que no es practica amb nosaltres.’

El finançament valencià, de la submissió al canvi necessari’ Vicent Cucarella

El finançament serà prioritari, però també l’escola, la sanitat, l’atenció, els programes socials…, però és que sense finançament tot això serà impossible, més encara amb el calaix net i escurat que han deixat aquells sangoneres del pp…, i segons qui siga a madrit (qualsevol que siga a madrit no voldrà res de bo per als valencians, tret de les bones paraules i les platges netes perquè ells s’hi pixen i s’hi caguen), no afluixaran un gallet més. Mentrestant, nosaltres ja podem pensar quina televisió i ràdio volem, i no torneu a posar paco nadal i aquesta borumballa botiflera, xa, i qui no parle correctament que estudie o es dedique a agranar, zero tolerància amb la burla a la llengua, i mentrestant decidiu això, obriu via a tv3 i a catalunya ràdio, xa, i feu un lligam a tres bandes amb les illes, ara que en Bauzà ha acabat amb les existències de gomina per a monyos, que no puguen tombar de cap manera les tres bandes d’una llengua viva i rica amb tres televisions en una, com la trinitat (ja us regale el nom i la marca), a veure si deixeu que el psoe torne a fer l’inútil durant quatre anys i tornarem a perdre abans no haureu obert i tancat els ulls i lo forat del cul. Xa, encara no han passat dos dies i ja voleu pegar fort, doncs va així, sabeu, no ens podem entretenir gens ni miqueta, gens, perquè els altres continuaran robant i robant-nos a la cara, Ah, i ja poden tornar-nos la Dama d’Elx, rapidet, i els diners de bancaixa, i les caixes rurals valencianes; i les empreses valencianes que tinguen la domiciliació a madrit, que paguen doble, tu, a València també, per faves, que paguen el doble els traïdors, i poseu peatge a les platges… Què?, que no vindran? Que no vinguen, tu, les tindrem més netes, les platges, i menys pixaes, peatge doble mentre ens facen pagar per viatjar per l’A7, ja va bé de ser els fill de puta del seu regne, xa.

final del capítol 1

Quina nit de comptes i recomptes, de l’un costat, i de festes a la plaça i en algunes seus. Finalment, compromís fa un salt espectacular i irromp com una força de primera entre els valencians, com una força possible de canvi, d’identitat, en alguns casos guanyant a pobles importants, fins i tot durant uns moments guanyant València, tant és així que la majoria del psoe a nivell de país ha quedat en un segon terme, perquè ja sabem què significa això, realment, i la gentada a les places festejava una altra cosa. N’hi ha dues consideracions negatives, de l’una banda el treball d’Esquerra unida i Esquerra no s’hi veu recompensat, i ves que haurem de veure què caldrà fer perquè sense ho patirem i ho pagarem. De l’altra, no s’entén com milers de valencians encara donen suport als corruptes del pp, barroers i pocavergonyes: és d’estudi aquest colapse que durant anys ha atenallat els valencians, i ens té xuclats pel gansterisme i la fatxenderia. Quan comencem a obrir calaixos, armaris i carpetes (si és que deixen res), Picassent es quedarà petit per acollir els creminals que ens han governat tants anys.

Particularment, trobe que aquesta no serà encara la nit dels valencians, que caldrà feinada per continuar convencent com i de quina manera podem fer política honesta i professional. Perquè València recupere tants anys perduts, tenim feina per envant. Ara, celebrar aquest alliberament ja paga la pena. És el primer assalt, fins a la victòria.

Ep: a Bétera Compromís ha sigut la força més votada. La mestra Cristina Alemany serà la futura alcaldessa, si no passa res estrany entre els partits.

Al carrer de València hi havia el passeig, els bars, el cine Martín, la parada mòbil-ambulant del tio Enrique, i els bancs. Ah, sobretot hi havia la Caixa d’estalvis i el monte de piedat, això que després vam conèixer com Bancaixa, que ells deien bancaja, perque ja pegaven en fillsdeputa, xa, uns fills de puta rematats, lladres, sangoneres i tot el pitjor que pugueu pensar. Tant se val. Amb vint anys de pp, a Bétera han aconseguit d’esborrar qualsevol empresa de finançament que tingués color de valencià, o nom de valencià, o diners per als valencians. Amb vint anys, el pp ha fet desaparèixer Bancaixa, el banc de valència i i la Caixa rural de la cooperativa. I tot ho ha regalat, el pp, tot allò que no han robat per ells: a Almeria, a Madrit o ves a saber. El seu objectiu és clar, el pp vol esborrar els valencians del mapa. Així que d’ací unes hores, si és el que voleu, eliminar-nos, esborrar-vos, no ser res, però res de res, aneu a votar-los, aquests pocavergonyes, desenfreïts, que han eliminat qualsevol rastre dels valencians. Aneu i doneu-los carta blanca perquè ens puguen eliminar completament.

Totes aquestes caretes amables dels cotanda, alufre, fuentes, coscollar, i companyia, que sembla que no han trencat mai un plat, ni han parat la mà, ni res de res… Aquest còmplices del major lladrocini comés contra els valencians, els de Bétera, els de Nàquera, els de Llíria, els de València, els de Xàtiva… aneu i dieu-los com són d’honestos i ben parits. A vore què quedarà dels valencians quatre anys més, amb aquest calvari.

Ni rastre no en queda, en aquell carrer de València, a Bétera, el carrer del passeig, dels valencians. Ves què han aconseguit els malparits del pp durant els anys del seu govern amable a Bétera. De valencians, cap ni un.

Ara, potser és això que voleu…

Mentre ens governarà espana, els valencians serem un país de tercera. No només econòmicament, on el greuge és d’escandol, llegiu ‘El finançament valencià, de la submissió al canvi necessari’ de Vicent Cucarella’, que ha editat Bromera, sinó per la resta del rastre d’àmbits, des de la indústria, el camp, les infrastructures, l’educació, l’abús de l’església, el lladrocini, la corrupció, el tractament de les costes, el paisatge d’interior, el món rural, el creixement dels pobles, la pocavergonya d’urbanitzacions, i la deslleialtat dels polítics dels últims setanta anys, des dels franquistes, encara en les esferes de poder, directament i indirecta, des del psoe fins al pp, que ens ha portat la ruïna absoluta, la vergonya, i la més gran de les màfies institucionals: zaplana, camps, olivas, rita, rus, blasco, fabra, i el botifarram d’una porquera que ells diuen generalitat, diputacions, ajuntaments…

Els únics que no ens han governat mai, però mai, són els valencians, així que caldria provar per aquest costat, quina honestedat som capaços de mostrar, i quin país podrem arribar a fer, des d’aquest enderroc que ha aconseguit el pp en els últims vint anys i escaig que ens governa des d’espana.

Tota la floritura i floricol de ciutadans, podemos i no sabem quantes altres mandonguilles passades per independents, una borrumballa per enganyar tanta idiotesa, no són sinó succedanis per mantenir-nos lligats de mans i peus a aquella empresa fracassada, inútil i amater que ja sabem que és.

Perquè si demà ho ho comencem a adobar, el calvari serà pa moatros!

Som allotjats a Algaida, devora la font de Xorrigo, ens acull l’escola Mata de Jonc de Palma, perquè vivim de nou un altre intercanvi entre escoles germanes. Aquest no és un intercanvi més. Som escoles d’un país que fa ús d’una llengua, malgrat les lleis, els tribunals i tota l’amargor que suposà aquella derrota, que encara ens fan pagar, severament. Com deia Pla, el meu país és aquell on en dir ‘bon dia’, et responen ‘bon dia’. La resta fóra literatura, o pitjor, mala literatura. Aquest intercanvi entre valencians i mallorquins que hem représ fa tres anys, és més que no podem apamar a curt termini, és una idea, una responsabilitat, una experiència única. Aquest matí l’escola ens ha rebut de blanc: avui la Mata vist de blanc per acollir els valencians de l’escolagavina, una escola blanca (!), mentre escoltàvem la música i la veu d’Ovidi, una emoció d’acollida especial, sentida, acabàvem amb Obrint Pas, ah, ‘seguirem’, ballant al voltant d’una rubínia vestida per a l’ocasió amb senyera d’un país encara per fer. Hi ha el necessari per bastir un altre lligam que representa més que no fer escola, solament, que significa que el model d’escola que volíem quan vam començar, fa quaranta anys, continua viu, perdura amb al mateix coratge. Un país que anem fent, que cantava Raimon, que fem cada dia, també des de l’escola. Per l’escola.

‘Som illa, mar, continent, mediterrània.’ que diu aquesta setmana la nostra màxima, al pit de les samarretes dels xiquets.

Aquest diari del qual participem milers d’homes i dones del país ha fet vint anys, i això mereix que ho celebrem. Aquesta nit, per exemple, nosaltres soparem amb cava, una celebració online, cadascú des de casa, gairebé com fem la lectura cada dia. En un país tan raquític, generalment estret i tan castigat, n’hi ha coses que mereixen, i s’ho guanyen, una consideració especial. Per la part que ens pertoca als valencians, potser els més apallissats de tots els temps, pel que fa a la premsa som un model de revenja, d’odi, de prohibicions, de governar-nos contra la llengua, contra la llibertat d’expressió, contra la informació mateix. Per això Vilaweb ha jugat un paper cabdal, i no és casual gens ni miqueta, que ho haja dirigit un valencià del Camp de Túria. Em demanaven dissabte, a l’Ateneu de Bétera, quin partit triaria com a necessari en tot aquest procés de llibertat que ha obert Catalunya i vaig respondre sense pensar-m’ho gaire: Vilaweb. Home, em van respondre, però Vilaweb no és un partit. No l’és, és veritat. Però ara mateix és cabdal per posar ordre i concert, il·lusió i organització, senderi i guiatge, en aquests tres anys de disbauxa per la independència i contra la dependència. Si ho tenim tan a tocar, és per allò que a Vilaweb han defensat amb coratge i rigor, força i serietat, bo i sabent que la línia i l’horitzó és un de molt clar, i que de vegades el paper d’aquest diari no només és el d’informar, sinó el d’empènyer en favor del país que volem, que amb la informació solament massa vegades no féiem ni fem camí.

Vint anys en són un grapat, d’experiències, de vida, d’innovació, de lideratge compromés i valent. Segur que també de disgustos, de comiats, de gestions difícils, d’una crisi profunda que ens ha tocat a tots, al nostre país particularment per voluntat expressa d’espana i qui l’ha governada sempre. Ja sabem que calen més coses, que amb més recursos les vies també serien més ambicioses, més completes, més amples. Però ves si s’ha fet camí i s’ha esclarit l’horitzó del país, que ja no és un altre sinó el de la llibertat, aquest on el treball de Vilaweb ha sigut tan important i fèrtil. Per molts anys.

Si n’hi ha ningú que encara no ha renegat del franquisme són els seus, vosté i tots els seus, sinyor menistre. No només no hi han renegat, sinó que han castigat aquells que han volgut denunciar l’abús que encara cometen els hereus d’aquella mala passa contra la democràcia i els demòcrates. Així que venir a fer lliçó d’història, què vol que li diga, no és agosarat o imprudent, és hipòcrita i de mala persona. Sí sinyor, vosté és una mala persona si ens acusa, justament a nosaltres, de fer malbé cap llengua, de menystenir-la o de no tenir-ne la cura necessària. Vosté, menistre, deixe’m dir-li-ho sense embuts, és una mala persona que no mereix el respecte que li escauria al lloc que ocupa.

I si vol, per si no ho sap, li comunicaré que són vostés els que han prohibit la llengua als mitjans valencians, sense excepció. I en tot cas, vinga vosté al meu poble, Bétera, que l’acompanyaré en un passeig breu per demostar-li quina mala jeia s’ha de tenir per etzibar-nos això que  diuen que ha dit davant els periodistes, en la seua majoria de la seua tribu: l’acompanyaré ací a la vora de casa, on hi ha el jutjat de pau i tot de protocols i formularis, sap, diuen que d’una justícia equilibrada i justa, però és mentida, perquè ací res, però res de res, no s’hi fa en cap altra llengua que no siga la seua, ni el vint-i-cinc, ni el cinc, ni l’ú per cent. Abans haurem entrat a la ferreteria, on n’hi ha tot d’eines, i màquines de bricolatge, i tota la pesca d’estris amb instruccions senzilles i clares perquè la gent puga llegir com funcionen, exclusivament en espanyol. Ací vosté tampoc no exigeix res, per això, davant la premsa amiga. Passem si vol per cals Brosseta, els dels electrodomèstics, aquests sempre es queixen de la feina i de la crisi, xa, però vénen més que volen, i cap, però cap de les màquines rentadores, frigorífics, cuines, secadors, cafeteres i tota la pesca que vulga vosté comprar, de marca o sense, no li serà servida sinó en la seua llengua, així que ací ja pot vosté anar posant denúncies al Tribunal, al suprem, al constitucional, al que li done la gana, xa, perquè no n’hi ha cap empresa que complisca ni llei ni equilibri lingüístic, ni la telefonia, i ves que n’hi ha, ni la dels jocs i aparells informàtics, ni encara aquella que arregla les bicicletes, uiii a quin sant. Si pugem el carrer i entrem a cals Verdevió, on hi ha la premsa, les revistes, tot l’arsenal que usen dentistes, perruquers, metges, i qui sap quants convençuts d’aital merder escrit en la llengua colonial per entretenir els clients, comptarà el percentatge d’ofertes que rebem els valencians de Bétera en tot això, i encara com que vosté és un beato confés, ja s’ho adobarà vosté amb Sant Pere quan li toque retre comptes, podem passar per l’església de Bétera, la Puríssima i l’altra, la de la Maededéu, les dues que n’hi ha al poble, trie, home, trie agust!, ja vorà quantes misses, processons, rosaris, aurores o enterros n’hi ha anunciats que faran en valencià aquesta setmana, i la propera, i l’altra, aquesta confraria o secta eclesial tan d’extrema dreta xenòfoba. Vol que continuem endavant, per la paqueteria, per la botiga de les encantades, per l’Ajuntament mateix, per l’autoescola? Si té mal de cap, podem entrar a la farmàcia, redell, la dels Manuel, la de manolito, la de daries, i les altres tres noves que n’hi ha sis o set al meu poble, sis o set!, sap quantes retolen res en valencià? Quantes expedeixen res en valencià? Quantes n’hi ha que expliquen usos i efectes secundaris en valencià? I estancs? I forns? I bars? I casa de putes, que també, també en tenim, de joves i de més granaes… Trie, sinyor menistre, trie on vol que el guie per comprovar qui fa depuració lingüística, aniquilament, assassinat, cada dia, cada setmana, cada mes, des de 1939 en què els seus van matar la democràcia amb una guerra i van imposar tot de normes i lleis que encara malmeten les persones, les bones persones i qualssevol de les llengües que no siga la seua. Sí, jo n’estic convençut, no sé si se n’ha adonat: vosté és una mala persona, i és a qui haurien d’haver expulsat d’allà, per les mentides grosses i els falsos testimonis.

Però com que sé que no aniré, a res de res, en aquella casa de mala vida (política s’entén) ja ens va bé que vagen expulsant-nos i fent-nos fora, a vore si ens adonem finalment, què necessitem els valencians per a ser valencians. A Madrit no se’ns ha perdut res, res de res, tret dels robatoris continus a la nostra hisenda.

I els fesols bollits?