Ulisses20

Els valencians som els únics que no tenim televisió pròpia, en la llengua dels valencians. El pp va prohibir-nos TV3 i després ordenà de tancar RTVV. Fins i tot va prohibir-nos la ràdio, que no sé si després del franquisme n’hi ha cap exemple tan estúpid. Així que som els únics al món, potser que exegere per ignorància, que filtrem què passa a través de les altres llengües, sense que per això, els jutges, els polítics del pp o les seues dones i homes passen pena. Són còmplices, fins i tot els més inútils, els del poble més petit o més amagat, de les polítiques de prohibició i censura dels seus caps, posem per cas d’Huracà Rita a Camps contra Camps, de Fabra a Zaplana, no ho sé, ells representen un odi que han estès contra la llibertat, contra la llengua, contra la democràcia mateix. Als polítics del pp els agrada aquesta pràctica d’abús, d’extralimitar-se, contra allò que és valència o fa pudor de valencià: per tal de foragitar qualsevol dubte, ens amenacen; ells que són delinqüents en la seua majoria, ens amenacen tot inventant lleis i normes contra aquells que puguem defensar, com diu la pròpia Universitat i el món acadèmic, que és la terra que fa voltes al sol, però ells trauen el Cristo, l’amenaça del foc i assenyalen l’exemple de Galileu: sí, nosaltres els homes del pp (incloent-hi Rita), vam portar aquest dissortat davant la forca, i, si se salvà en l’últim moment, és perquè va acceptar que, si el pp no vol, que no vol, ací no pega voltes ningú, ni la terra, ni la lluna, ni els cavallets de la fira:

Així que no jugueu, amb la vergonya ni amb els fillsdeputa, no jugueu perquè han demostrat de quina cosa són capaços, ells: s’han carregat el camp, la indústria dels mistos i el fil d’estendre, el teatre, l’escola, el sistema financer valencià, tant se val, ells són 007, tenen llicència per matar els valencians, tots sense excepció, matar-los de fam, de pena, de vergonya, matar-los de riure, a taronjades si cal, en canvi d’escampar, d’escampar, què sé jo, quiwis, caquis, mangos, fins i tot xirimoies… són capaços de qualsevol cosa contra els valencians, en canvi de pagar, subvencionar i enriquir tot de delinqüents, llepaculs i sangoneres: ep, però s’ha acabat. S’ha acabat del tot, malgrat les enquestes, les mentides, les estadístiques, i els diariets que volen continuar rebent la subvenció de torn: prou d’infern, de penitència, de purgatori, d’aquest foc de temperatura que passem aquests dies, més de vint anys que dura. Quan Moisés va dir allò de les plagues, es va oblidar aquesta de Rita i els seus, ahhh, foc, foc…

-T’ho imagines, xa, vint anys seguits d’aquest malson? Impossible, ho sabem, el que passa és que els valencians vivim en un malson, i esperem que vinga algú, però no, no tenim sort, no ve ningú, ves si arribem a ser desgraciats.

 Brussel·les ha demostrat que durant anys el Govern valencià del president Camps enganyava Europa. Enganyava Europa i enganyava els valencians. El govern de Camps i els altres governs valencians de Zaplana, Olivas, Fabra… Els valencians hem sigut enganyats sempre. El debat ara mateix no és “sóc responsable, dimitesc, demane perdó, o em presente voluntari davant els jutjats.” No. Per ells, el debat és únicament qui ha de pagar la multa, si el regne d’espana o el govern valencià, que vol dir que acabarem pagant-la els valencians i ells, aquests membres d’un govern corrupte i mentider, seran de vacances a les casetes, als apartaments de la platja, o ves a saber on aniran a celebrar aital proesa, els benparits… Pagarem els valencians, per descomptat, perquè ara mateix es demostra que som els més desgraciats, pel que fa a València i pel que fa a Espanya.

Anem a pams: aquests de la generalitat valenciana no han fet un tripijoc en la declaració d’hisenda particular de cadascú, no. O no ho han fet això només. No és que han copiat en un examen d’anglés, que no ens estranyaria gens ni miqueta, o no els han pispat robant un paquet d’arròs en un supermercat. No. Aquests gànguils del pp, durant vint anys en el govern valencià, han estafat les institucions europees continuadament, dient-los que les nostres xifres eren unes, quan eren unes altres completament diferents. Vaja, que allò que els valencians érem els número uno, els millors, excelsos fins a rebentar, i no sé quantes proclames que ens volien vendre Camps, Rita, Blasco, Rus, Fabra i tuttiquanti del pp que governava i ens governa, tot era una mentida com un cabàs. I nosaltres que feia anys que ho déiem, que mentien, que enganyaven…, doncs nosaltres som on érem. Ara, ells també són on eren: que representa que són de la pitjor part del porc, aquests polítics revinguts gànsters, mediocres i hipòcrites.

L’estupefacció d’això que denuncia Europa, que a València fa anys que n’hi ha una màfia instal·lada que menteix a tothom, no és suficient. Per ells, res de res pot fer-los dimitir, o assumir responsabilitat, perquè res que puguen dir o demostrar ací o a Europa no penetra la cara dura del pp ni la cona del porc: ni per honestedat, ni per manca d’honestedat, dimiteixen. Ni ens presentem culpables, ni tenim res a veure amb les xifres. Com les dobles comptabilitats, això ho haurà fet algú que no s’estima el pp ni la seua ànima. També del pp. No, no. Allò màxim que fan, que proposen de fer, és que els valencians paguem les seues mentides. Perquè malgrat que són uns creminals, uns autèntics professionals de l’hampa política, res ni ningú no els para els peus. Ni la justícia. Ni la policia. Ni la ciutadania. Ni sa mare, si en tenen encara i no s’ha mort de vergonya. Ningú.

Demaneu a algú què prefereix, de saber correctament cinc llengües o de saber correctament l’espanyol. No cal que afegiu que en la primera de les opcions, una d’aqueixes cinc llengües, una més de les cinc, sense posar-la per damunt de cap de les altres, és l’espanyol. Perquè tant se val si ho saben, tant se val: un espanyol es decantarà per la segona opció a cegues, sense importar-li ni gens ni gaire que en el paquet de les cinc hi havia també l’espanyol. No entren en aquest debat, de cap de les maneres, ells. És així com va l’educació a espanya governada per espanyols en la seua majoria, és d’aquesta manera des que van guanyar la guerra i van imposar una dictadura que dura més que les piles, per damunt d’una democràcia de per riure o per damunt del progrés. Aquella guerra era en part contra el progrés. Ni el psoe no ho va voler canviar quan va governar, ni el pp vol perdre aquest fons d’armari seu, una filosofia del XIX, colpista i colonial, que es pensa que té drets sobre tot, sobre Amèrica encara, com si Amèrica encara es mamés el dit… El menistre Wert i els seu acòlits, polítics del pp, mitjans de comunicació, universitats, rectors, i aduladors d’aquella parafernàlia d’única grande y libre” també es pensen que ací ens mamem el dit.

Però ací correm món i eixim a veure com ensenyen llengües al món. I el sistema espanyol, el sistema polític espanyol d’ensenyar, si el comparem amb altres sistemes polítics d’ensenyar, potser siga dels més inútils, gairebé ratllant l’estupidesa. I el pitjor és que encara volen continuar amb aqueixa marca de torpalls monolingües.Com voleu que puguen suportar els models plurilingües de la perifèria, fóra un…

Un colp van convidar Xavier Melgarejo perquè expliqués al Congrés espanyol com ensenyaven llengües els països nòrdics, i ell va venir a explicar-ho, sobretot el sistema finlandés, que havia estudiat durant vint-i-cinc anys. Naturalment que no li van fer cas, al mestre i director pedagògic Xavier Melgarejo, però ell prou que s’hi esforçà, a fer entendre que per ensenyar llengües, els espanyols no són cap bon model. Per altres coses tampoc, per descomptat. L’escola on treballa el Xavier, a Barcelona, ha aconseguit de reduir el fracàs escolar a l’1 per cent. Però aquells mediocres no el van voler escoltar, perquè això significava de canviar algunes coses, entre més el monolingüisme dels cervells preclars de menistrots i presidents de govern. Ells prefereixen un model tipus Rajoy: ‘si vinc a Europa, no parlaré amb ningú’, així que ja podeu continuar doblant pel·lícules, dibuixos, o podeu continuar insultant la gent que parla altres llengües, també l’espanyol, però que no els importa on ni quan, les usen totes: els espanyols prefereixen d’impedir que els xiquets puguen aprendre més llengües i fonètiques diferents en canvi que siguen monolingües.

No cal dir que, si som valencians, o catalans o illencs, ens prohibiran els mitjans, tots els que puguem fer servir per comunicar-nos, per aprendre, per explicar-nos el món amb llengües diferents a la seua, perquè si són en la llengua dels valencians, actuaran com només s’actua en les dictadures, que és com passa en els estats mediocres incapaços d’acceptar la pluralitat, la diversitat, el plurilingüisme, que en definitiva és acceptar el respecte pels altres, per créixer plegats amb les mateixes condicions. Així doncs, per què us sorpreneu que vulguem anar-nos-en, si no és perquè sigueu espanols, no, o andalusos o extremenys, no…, és perquè en un país que no tolera la democràcia, ni el respecte, ni l’equitat, nosaltres no hi volem viure. I el nostre deure, no només el dret, el deure de l’home lliure, o de la persona en el sentit moral, és el de pegar a fugir, independitzar-se políticament i democràtica, per viure en un país lliure, on el respecte, l’educació, la cultura, i en efecte, també l’aprenentatge de llengües, siga tan beneïdament respectat com mai no podran entendre a espanya. Ves si tenim raons, menistrot, perdigots i pocavergonyes del pp, per construir-nos un país nou i verament democràtic.

No els demanàvem intel·ligència. Fóra agosarat de pensar en coeficients, ni alts ni numèrics o simplement mediocres. No. No els demanàvem gestió eficaç. O gestió a seques. O una mínima capacitat professional per afrontar els problemes, no diem els problemes greus com la desocupació, l’escola, la sanitat, l’organització del camp, o fins i tot, provar de frenar la destrucció de la indústria. Uf. No podíem aspirar als mínims en saber com havien arribat als càrrecs amb aquells currículums, sotsdirectors, directors generals, consellers, secretaris autonòmics, alliberats, no diem els comandaments de primera, segona o tercera fila. Els valencians no hem sigut mai gaire exigents.

Ni dels assessors no esperàvem gaire res més, res de res. És veritat que sorprenia com els torpalls podien arribar dalt l’escala sense pegar brot, ni passar una prova de cultura general del segle XX, fins i tot dels últims vint anys del segle. Tant se val.

Podien ser completament analfabets, fins i tot. Però eren a dalt, igualment.

De tot plegat, d’això que li podem demanar a algú que es dedique a la política, només que demanàvem un 5% d’honestedat. Res d’intel·ligència, ni eficàcia, ni professionalitat, ni emoció, ni esforç. Amb un cinc per cent n’haguéssem tinguda prou, d’honestedat, per congriar una altra política amb els valencians. Perquè una altra política era possible, amb un pessic d’aquest valor.

Posem per cas que mil, cinc mil, deu mil homes, potser uns pocs més, han decidit la política dels valencians els últims vint anys; homes que foren a primera fila, vull dir. Presidència, consellers, secretaris, directors, assessors, caps de servei, presidents de diputació, diputats, càrrecs polítics, directors d’hospital, caps de planta, coordinadors, alcaldes, regidors, això sense comptar empreses públiques creades expressament per gestionar la construcció d’escoles, d’instituts, o de ciutats fantasma, ciutats de la llum, del teatre, del cinema, de l’aigua, ai, amb l’aigua n’hi havia plat a banda, i amb la gestió dels residus, o dels paratges naturals, o amb la gestió del mobiliari urbà, els auditoris, els poliesportius, les pistes de pàdel (de sobte tots els pobles havíem de tenir pistes de pàdel, i piscines cobertes, ajuntaments més grossos, casernes, nous espais per això o allò, tant se val, mil exemples, cada poble era el món i tenia aquella necessitat urgent del veí, però sense poder gestionar res en comú, res de res, ni el fem, ni l’aigua, ni els gossos, ni l’enllumenat, ni les festes, aiii, les festes, un altre forat, sí, tant se val ara, tot plegat.

Ni un del sol dels polítics del pp ha sigut honest, amb els valencians. Ni un de sol.

No fa gaire, l’expresident Camps presumia que els valencians érem els millors, el fatxenda esbombava en cada míting que ningú no ens feia ombra, perquè els valencians havíem aconseguit de ser líders… Ben bé, tret d’ell mateix i els seus homes més pròxims, ningú no el creia. Com la podrien creure, xa, una idiotesa d’aital magnitud!

En pocs anys, ni ell ni els seus, ni els hereus polítics, no són capaços de repetir sentències d’aquesta mena, els millors!, sobretot perquè el ridícul, enllà de València, no és un valor gaire estimat. Així que després de comprovar on som, què ens ha passat i com, el cant d’aquell idiota que arribà a ser president de la Generalitat Valenciana no val un cèntim.

Com més es destapen els jocs que amagaven aquelles proclames, més vergonya passem els valencians davant tothom: València ha estat durant anys en mans d’una màfia organitzada de corrupció, d’una corrupció maldestra i barroera, on del primer a l’últim han comptat bitllets públics que han convertit en fortunes particulars dels seus: no parlem només de regidors de pobles petits, parlem de directors generals, alcaldes de grans ciutats, consellers, presidents de diputació, presidència de la generalitat, cap no s’ha salvat de robar als valencians, de robar-nos davant el nas. I això no és el pitjor. El pitjor encara ha de venir, de com ens han deixat de despullats, d’insultats, una colla política que farà història: són el partit de la corrupció popular. Han convertit la corrupció en un exercici popular, habitual, com si els valencians no sabérem viure’n sense.

El cas Rus? L’alcalde de Xàtiva i president de la diputació de València tampoc no és cap gota que ompli res. La pocavergonya s’instal·là des del moment que Zaplana va dir que venia a ‘forrar-se’, ell i els seus, a enriquir-se. I ningú no li va parar els peus. Fins i tot un jutge va dir que allò no volia dir res. Res de res. Així que Zaplana va començar la festa, perquè la política, l’ètica o la gestió dels valencians li la bufava un colló de mico. Dos collons de mico. Tots els collons de mico que vulgueu comptar. I l’exemple es va estendre arreu i ha arribat a una situació insostenible i insospitada.

Anit vam presentar a l’Ateneu de Bétera ‘En la mítica terra dels prodigis‘, un documental dirigit per Javier Quintanilla i Frederic Ibáñez, sobre com era possible que l’escola visqués en barracons durant anys, mentre Zaplana, Camps, Olivas, Fabra i companyia ordien esdeveniments que no ens podíem permetre, si no era en canvi de la ruïna general dels valencians: efectivament, vam tenir fórmula1 que ningú no recorda i que encara no hem pagat, vam tenir copa Amèrica, ah, terra mítica, aeroports, i no sabeu quants desficacis més, en canvi de no poder tenir escoles, ni suficients recursos per a la sanitat, ni diners per atendre els desatesos, ni per ajudar els dependents, ni per allò que fóra bàsic en un país de desgraciats com el nostre. Perquè hem arribat fins al punt de no poder pagar les beques de menjador de milers de valencians, mentre ells, els polítics de la corrupció popular, vivien en luxes que eren el resultat del gran robatori.

En el documental, els protagonistes expliquen com Europa denuncia la idiotesa valenciana: ens havíem compromés amb el banc europeu a posar una quantitat de diners per fer escoles. Europa els va posar, va posar la seua part de vuit-cents milions d’euros, però el pp valencià no. No només no posà la part corresponent, sinó que aquella quantitat europea destinada per a fer escoles, es gastà en luxes, en putes, i en les butxaques privades de molts dels polítics del pp. Europa no fa broma de l’engany i la trampa (si és tan escandalosa), i els ha denunciat, ha reclamat els diners. Però el resultat de tanta vergonya és que els xiquets valencians continuen en barracons, i el pp governant els valencians, tots els valencians. I, suposem, que els jutges sopen cada dia a casa, tranquils que això no és la seua feina. Això ho suposem, només, per tanta vergonya com ens fan passar, els desenfreïts del pp, l’autèntica vergonya de tots els valencians. Àhduc ells mateix.

L’Eric és el president de l’AMPA de l’escola pública de Nàquera, encara en barracons. Eric és belga, que vol dir de condició europea, i no s’explica com som els valencians, o com són aquests polítics que tolerem, que aplaudim, capaços de voler enganyar Europa amb mala traça. Demanar una subvenció per fer escoles i quedar-se-la per a no sabem quina cosa, no entén Eric que ací siga legal, que no passe res, que no lliguem aquests malparits de la política a la soca d’una garrofera i els llegim els drets i els deures dels ciutadans, els drets humans, els valors de l’ètica, l’equitat, i encara més, els fem estudiar què significa l’honestedat. Sí, lligats a una garrofera, fins que es declaren honestos. De per vida. O muiguen amb tots els deshonors devora un arbre mediterrani tan valencià. Per garrofes.

Després de llegir a classe la presentació del nou llibre-disc de Bertomeu ‘Estellés infinit’, escric a la pissarra l’exercici d’avui: escric i dic que escriguen, per exemple, un subtítol ‘Estranyes figures’ que hi ha al capítol del llibre ‘El somni de Lucreci’ de Martí Domínguez, una història de la llibertat del pensament, i torne a dir, escriviu va…
«Sols hi ha una bona i sòlida filosofia que, com un altre Hèrcules, puga exterminar els monstres dels errors populars.»
Evidentment, aquesta «bona i sòlida filosofia» és la que naix de la raó…
Davall de tot això acabe escrivint,
—Perquè vosaltres, què voleu, terme o crisma?

Final de l’enunciat de l’exercici. Encara no he acabat de tapar aquests boli modern de tinta de pissarra blanca que Àngel exclama en veu alta: mestre, jo vull terme, almenys així tindré alguna cosa, que crisma ja sé que no, que no en tinc.

Xa, li responc, aquesta intervenció ja apunta que en tens més, molta més, que molts polítics que ens governen fa trenta anys.
Després d’això els demane de llegir en aquelles paraules, més enllà de la cosa literal (uiii la cosa literal)… Els explique l’acudit d’Alcàsser i Picassent, i ràpidament Aitana diu, ehh, què tens contra els de Picassent, que jo tinc un maset… És gran?, li demane; sí, sí, molt gran… Veus, a Picassent tot és terme, la crisma se la van quedar els d’Alcàsser.
Aleshores Dani em diu, mestre, jo vull terme, perquè el terme són diners i jo vull regalar-te una escola feta de bitllets de cent euros… Tots els xiquets voldran venir. Home, m’exclame, pa què volem una escola de bitllets de cent?

Riure, hem rigut la gana…, però cada vegada més els xiquets s’afegien al terme, i sort de Llúcia que diu, jo vull crisma, mestre, perquè el terme, sense crisma, te’l poden llevar fàcil…
Fàcil, fàcil, vaig rient jo i tothom de la classe
[continuarà]

Ahir trobe un comercial de la taronja castigant-se el cos en una piscina coberta: ens hem de mantenir, ja tenim una edat que cal venir entrenat a segons quins negocis. Què, com t’ha anat enguany? Millor?

No, no. La clemenules una ruïna autèntica, i la nàvel pa pagar despeses. En canvi, la lane potser que puga fer-me un parell de dinars, mon pare està content. Com que no li passe cap jornal, cap ni un, dels dos-cents que puc destinar, ell apama que les coses van bé.

Home, fa unes setmanes que la cosa ha millorat. Ha millorat? Sí, sí, hi ha ordre des de dalt de filtrar les importacions de Marroc i SudÀfrica. Fins passar eleccions no volen bromes, ni que ningú puga passar aquelles taronges per valencianes.

Vols dir que això va d’aqueixa manera.

Xe, no t’ho dic jo? Ara la paguen el doble de preu que fa un mes. Volen un compte final positiu i, sobretot, han tallat qualsevol frau de denominació valenciana. Però també et diré que, mentre governen aquests, mai no aprovaran una denominació d’origen València. No els interessa de cap manera.

Au, que continuen robant-nos, espoliant-nos, furtant-nos… El camp valencià no té arreglo.

Ni crisma.

Això, això, el camp valencià té terme, com a Picassent, però crisma, zero.

Què diu el DCVB sobre crisma?

3. fig. El cap; cast. crisma. a) En sentit material. Rompre la crisma a un: trencar-li el cap, ferir-lo greument o matar-lo. Badar-se la crisma: fer-se un trau al cap per caiguda o cop.—b) En sentit immaterial: Enteniment, seny. No tenir crisma: no tenir seny. Fer perdre la crisma: irritar molt, fins a fer perdre el seny (Val.). «Qui no té crisma, no s’atina»: es diu de les persones aturrullades, que obren sense reflexió (Tortosa). «Los animals són com les persones, fora la crisma» (Tortosa).

La crisi de la taronja valenciana és estructural, em diu un jove que s’hi dedica professionalment. No té remei. Home, em queixe jo… Deixa’t de collonaes, no-té-remei. De cap manera.

Enguany, particularment ha sigut un desastre. Vam començar molt malament, però molt, pel que fa a la varietat de les mandarines: la meitat de les clemenules es van quedar al camp; de les collides, es van pagar tan malament com pugueu pensar, fins i tot a euro el caixó. Si fa no fa, a cinc cèntims el quilo. Això és, n’hi ha que ho ha deixat perdre, perquè la veu dels entesos no troba millora a pocs anys vista. Sí, n’hi ha més varietats, però aqueixa és majoritària i marca la tendència del mercat. Aleshores van aparèixer tot de rumors que la taronja grossa, les taronges nàvels i lanes, això i allò, recuperarien el negoci perdut. Una bufa.

Tres euros el caixó, que vol dir catorze cèntims el quilo. Això és el que reben la majoria de llauradors, que d’ací han de pagar les despeses de produir el quilo de taronges, i comprovar que és queda un jornal de ruïna. Menys deu, com en aquell joc de cartes. Em diu un home fet i dret, jubilat jove, que està fart de destinar els diners de la jubilació al camp, per no traure res, res de res. Perquè no arriben a pagar les despeses, les taronges. De cap manera. Bé, les taronges, sí, però els tramposos que fan de comercials, els quatre comerços que dominen el mercat, els ulls grossos de l’administració, i els amigots que passen comissions a vividors i corruptes, ja fan la resta del pastissot.

Així que el resultat de l’any és un desastre complet. Com és habitual els últims anys. Ara, aquesta setmana la cooperativa de Bétera anava més animada, infinitament més entretinguda, com supose que anaven totes les cooperatives de la comarca, i del país…, cercant el comerç que facturà les taronges a Rita Barberà per un valor aproximat de setanta euros el caixó. Això és, a quatre euros el quilo, quatre!, aproximadament. De la llista de despeses de l’alcaldessa, això que tothom en diu Ritaliks o una cosa semblant, n’hi ha una compra de taronges per valor de 6.330 euros per uns vuitanta caixons. O els responsables municipals de València menteixen i facturen impossibles, o els milers de llauradors valencians han sigut enganyats, estafats i robats com fa dècades que passa.

No som idiotes. No. Però l’assumpte del camp té la seua gràcia, i l’any que ve els llauradors es rifaran de portar tot de caixons de taronja a l’Ajuntament de València, a meitat del preu que la paguen si cal, només per recuperaran el temps i els diners perduts. Després passaran per Picassent, a saludar l’excaldessa, que s’estarà vivint unes vacances a la fresca de tanta pocavergonya, o bevent-se un suc d’aqueixes taronges d’or que ella, solament ella, paga amb els diners de tots.

*Només mos faltava que els lladres corruptes del pp se’n rigueren davant el nas dels desgraciats del camp.

De bon principi n’érem uns milers, però després la quantitat ha augmentat considerablement. Una gernació pel futur, pel canvi, per la llengua, la sanitat, l’escola, el país, el territori. Per la decència.

Encara no sabem, ni ens ho expliquem, com és que el Partit de la Corrupció popular té dret a presentar-se a eleccions, no ens expliquem com no l’han il·legalitzat, què cal més per demostrar com han convertit la política en una màfia, les institucions en cases de vergonya, i el país en una gran ruïna. No no sabem, com passa encara que no són tots tancats.

Per això iuns quants milers de valencians hem eixit al carrer. A veure què caldrà més per recuperar l’honestedat, la decència, els valors. El futur valencià no ha de ser una claveguera, ni una cova de lladres, ni de fills de puta. Ens mereixem, i els nostres fills també, un país normal. Pegant en normal. Decent i tota la pesca.

Au, a veure si aquesta vegada som capaços de guiar-nos tots plegats, contra la misèria humana que representa el pp, ciutadans i tot el botifarram del mateix rastre.

Anit, l’Ateneu de Bétera tancava la festa dels cinc anys amb el concert sorprenent de ‘Donallop’, quatre músics, als extrems, el violí i el cello, al centre en Pere i na Joana, ell de discurs fluïd, irònic i fi, ella d’una veu que no deixava indiferent, no, ni fred, amb un ball gestual que convidava a concentrar-nos, a embadalir-nos, ep, ací n’hi ha de lo alto, entre música i gest, i veu i gest… Un encert de tria per a tancar un jorn extraordinari.

Segona part: acaben d’arribar els xiquets de mata de jonc, una escola cooperativa de Palma agermanada ara amb escolagavina. Llengua, identitat i territori, i un programa viu per descobrir València, diversa, plural, diferent, ni tòpica ni folclòrica. Sembla que els valencians tenim tanta mala fama, ara mateix: sort que ens coneixem. Sort d’això.

Tercera part: d’aquest vent, en devem una part a tants morts com ens arriben cada dia a occident, ofegats a la mar, a la mediterrània, mar entre terres desiguals, sense equitat ni equilibri. És cert, la vida ha de continuar, però n’hi ha molts, milers, que no podran contar-ho, ni comptar-ho, ni saber com és aquest occident ric governat de cràpules, de miserables, de tanta misèria i vanitat, sí, occident encara haurà d’agrair al vent i a l’amor ser a la banda rica del món.

Quarta parta: malgrat tot, l’esperança, sempre l’esperança, l’escola, la defensa de la vida.

[continuarà]

L’Ateneu de Bétera farà avui dissabte, 18 d’abril, l’assemblea ordinària, en farà balanç, i un breu d’una història curta però intensa. Fem cinc anys i ho commemorem amb un cap de setmana especial: l’assemblea, sí, però el dinar de germanor de diumenge, el sarau entre amics, un concert del grup mallorquí ‘Donallop’ i una invitació al poble a participar dels actes culturals i socials programats: entre línies llegim el relleu de càrrecs, entre més el de president, perquè Antoni Marzo deixa la responsabilitat perquè d’altres en puguen fer via i bona coordinació. La feinada d’un gran equip, de tanta gent com hi participa d’això i d’allò no treu el mèrit d’un president que ha sabut consolidar un dels projectes més engrescadors del poble i de la comarca. Si repassem tanta gent com ha actuat, parlat, presentat, debatut o exposat a l’Ateneu, ens sentirem satisfets de tanta via i, sobretot, de demostrar que era possible a Bétera un espai de cultura i llibertat, d’identitat i compromís, de llibres, música, teatre i encontres, de tradició i modernitat: amb una programació anual deutora de sentirs diferents, diversos, plurals, de voluntarietat i d’un esforç econòmic considerable enmig d’una crisi política i ètica sense precedents. Enhorabona a tots plegats, per tant de camí com queda per fer, per tant com hem caminat plegats, els uns i els altres, a l’Ateneu, llarga vida. Per molts anys.

A les cambres no queden sinó les ombres (2)

Paco Guillem va presentar la seua exposició a l’Ateneu de Bétera, n’érem deu i no vam renyir, i va anar explicant-nos alguns detalls, de les cambres, de les imatges, dels objectes, de la llum natural, de la paciència del fotògraf que no fa ús de llum artificial, que s’espera que la llum entre per aquella escletxa que deixa la porta, el badall, la finestra, la llum és la clau, i la cambra, amb aquells objectes que guarden la identitat dels valencians, i la voluntat dels propietaris de deixar retratar la història dels seus.

Aqueixa mateixa vesprada, a Bétera ja li van oferir un parell de cases perquè retratés allò que trobe, la llum natural, les ombres, l’ànima d’una història que es va perdent sense remei. Avui ho he calculat a ull, només al carrer de mos pares, el carrer de José Gascon Sirera, potser que n’hi ha haja cent, de cambres amb història, amb tot d’andròmines, estris, i objectes abandonats. Què seria cabdal aleshores, que ara recordaríem sense perdre el cap? una cadira?, una conca?, una capsa amb monedes rovellades…, tant se val, això i allò, el joc complet retrata cada família, cada malnom del poble, encara amb tantes cambres velles tancades fa molts anys. Si penseu que ara tot d’edificis nous ompli el carrer, els carrers del poble, us equivoqueu. Malgrat el desastre, ara mateix encara conservem una memòria intacta, pura, que retrata la nostra identitat. Potser per això em vaig atrevir a proposar-ho a l’Ateneu: cerqueu cent cambres al poble, o cinquanta, o mil, demaneu que set fotògrafs voluntaris en facen una petita memòria, i exposeu-la durant l’estiu a l’ateneu: convideu el poble a trobar la seua memòria a través de les cambres, de la vida que encara alena, malgrat la runa, la pols o l’oblit. Que el canvi sofert els últims anys no ens faça perdre l’origen, ni la sort de ser qui som.

la fotografia dels basquets és de Paco Guillem: de l’obra ‘dibuixat les ombres’. Per cert, el mot ‘basquet’, uiii, ja en sabeu l’origen, el debat, el cisma? de J.E. Gargallo Gil, en les actes del Congrés sobre llengua de 1991 a Alacant/Elx: basquet, plató, billot, sobre els recipients per posar la fruita i que l’aire passés còmodament per conservar-la més temps, abans de l’aparixió dels caixons…

Res sinó ombres. A la cambra no queden sinó les ombres.

A l’andana, a Bétera li diem cambra, la cambra, les cambres, allà on els pares que treballaven al camp guardaven el gra, les garrofes, la palla, l’oli (nosaltres vam tenir una gerra gran, molt gran, plena d’un oli que s’havia fet ranci, però va ser no sé quants anys, aquell oli que feia una pudor de por. Era una casa gran, en realitat eren dues cases, i tot era ple de cambres i cambretes, n’hi havia també els galliners, i andròmines de tota mena, i sacs de tela, i caixons i basquets, i garrafes d’això i d’allò, i eines velles del camp, i aparells del carro, i la cisalla dels canyots de dacsa, una bici de xiquet vella rovellada que pesava un quintar, com que una de les cambres era comuna a mitja família tothom s’hi veia amb cor de venir a deixar allò que li sobrava i no sabíem tirar, perquè aleshores ningú no sabíem tirar res: de tirar ningú no es fa ric!, deia ma mare. No en feien ús aleshores, però potser més endavant sí, sí que en farien un nou ús d’allò… I vam anar omplint les cambres, una dues, tres… de cassoles de text clivellades, cotxets de xiquet, televisors en banc i negre, llums del temps de la catapum, maletes de no viatjar, però qui caram viatjava, llavors, en aquella casa?, bigues de fusta corcades, i més sacs de tela, i garbells, i cadires, i aparells de la cuina vella, i caixes i caixes de taulells d’un bany, de dos banys, les tasses on havia cagat qui sap quanta gent, una pila amb l’aixeta rovellada, unes rajoles, més taulells de dibuixos variats, si ara passés per aquelles cambres, no sabria dir què s’amaga, què en farem de tot plegat, quen ens decidirem a buidar-ho tot, que n’hi ha cambra que no es pot passar tres metres enllà, no s’hi pot entrar ni a bots, un laberint, un caos, un desastrot terrible…

Així que veig aquestes imatges que avui són a l’Ateneu de Bétera, fotografies de Paco Guillem, em demane si no n’hi ha res més, en el nostre passat, sinó unes ombres, les ombres del garbell, del sifó que contenia la gasosa de marca local, les cadires de la iaia, no n’hi ha res més, d’aquest passat que ens han arrrebatat maldestrament, ràpidament, sense que puguem fer res, contra l’oblit i la gent que en feia ús, la primera vegada, l’última vegada… Sort que els objectes ens passen per damunt dels anys, i sort encara de les cambres, i de les cases velles que ens recorden qui érem, qui eren els nostres, a què s’hi dedicaven… Un cabàs, el molí de les llavoretes, els llibrells, la màquina embotidora, la màquina de cosir, l’enruna, la pols, tot d’ombres sense nom, sense remei, sense esme.

S’equivoca, erra, o pitjor, no en té ni idea. Al camp no tot són desgràcies, xa, així que si amb els meus apunts sobre el camp he pegat de catastròfic o liquidador o, pitjor, membre del pp oportunista, un llepó, m’heu agafat malament. Vull dir que el camp, malgrat la mala jeia de la política, té una panera de detalls que el fan passador, fins i tot entretés i, en alguns miracles, divertit.

Aquesta vesprada mateix, després d’arribar de l’escola m’he allargat a la partida de Sant Ramon, al terme de Bétera (com els de Picassent, els de Bétera van triar terme en comptes de crisma), allà mon pare té el tros més gran de tarongerar ufanós jove i de bona soca: hi pleitejaven quatre homes, tres d’una edat semblant i el quart més jove, molt més jove, que podia passar per fill d’un dels altres, no cal dels tres. Abans que no endevinaren la meua presència els he escoltat aital conversa que m’ha fet avisar-los que arribava, per si les mosques (avise que són talladors, que per ells és un mot més apropiat que aclaridor). El meu cosí Taron, que en sap més que no jo, son pare li va ensenyar l’ofici, diu que són molt talladors, que la faena no els deixa enrere, i que fan més seguida que molts que coneix. Doncs el que volia dir: que l’un li deia a l’altre: sí, ja veig com has desgraciat aquest arbre, que no veus que és aquesta branca que havies de tallar… L’altre: que no, que no, i el gran, que sense parar de tallar enmig de l’arbre li tornava a dir que així no s’havia de tallar.

Jo m’he avançat avisant-los que arribava, abans no arribés la sang al riu i em deixaren l’arbre pelat, i hem xarrat d’això i allò, com ha anat el dia, i l’escola, com viviu els mestres, sense xiquets, i vosaltres què, tot el dia pegant-li al xerric sense que l’amo us diga res, que no veus si hem fet faena, xe, vols que tornem enrere… Aleshores el cap de colla, Vicent, de la Vall, em diu de colp: què, faran forat aquests de ciutadans? Collons, aquesta no me l’esperava. Així que els llauradors no la pensen que la fan, aquests almenys: ca, dic jo, una moda umflada per les televisions; són el pp disfressats de la pitjor dreta, rància i espanyola… Xe, home, vols dir que no pintaran: una escaldà mediàtica, per frenar l’efervescència nacionalista i d’esquerra… Doncs jo ja he donat cinquanta euros a Podemos, malgrat que sóc socialista, i potser que els en torne a donar cinquanta més: això fan gairebé dos jornals sencers de tallador professional, així que poca broma. Vull ajudar aquells joves, a veure què passa. Home, si ets tan donador, perquè no busques algú de la terra, ací a Castelló se’n presenta un de gran qualitat…

D’ací passem a la figuera que obri i s’escampa enmig d’aquell camp: aquesta figuera demana una motoserra de gasolina. Xa, mon pare diu que aquesta figuera no té amo, però d’ací a tallar-la amb motoserra… Fes-me cas, i a l’estiu menjaràs bones bacores. Això creix i s’escampa ràpidament. De seguida et farà bona ombra, així com la tens s’enforfuguirà. Sí, com la política, amb tants partidets, i televisions, i modes, i tanta por com té la màfia de perdre pistonada: qui, ciutadans? Sí, aquests i el pp són els mateixos, ho diu la premsa. Quina, l’ABC?, i el Mundo, i las Provincias ho diu, aquests, el País, són tots els mateixos, si fa no fa… Xe, diu aquell que volia ensenyar el jove: mou el cotxe que mo n’anem. Sí, fins demà a les vuit. A les set-i-mitja al bar, ens en fem una i cap ací… Això volia dir, la del matí, l’esmorzar, la conversa… Veus com el camp guarda bons tresors. Si hi hagués bon cor, i tinguérem un país decent, potser que fóra millor que cent oficis…

[de la série ‘Foc al clero’]

La passió i el calvari és per als valencians una penitència que ens dura cent anys, o gairebé cent anys, entre dictadura, transició i disbauxa del pp. Si pugem en un balcó Camps, Rita, Fabra (els dos), Zaplana i la resta del rastre de botifarrons, i demanàssem al poble qui volen salvar del foc i de la creu, la gent començaria per cridar: -Barrabàs, salveu a Barrabàs!

Gentada o gentola, tant se val, malgrat tot el que ens han fet passar, encara peguem en beatos fins a la mèdula, els valencians, més que no els andalusos, que aquells ja saben que representen un sainet que els dóna bons rèdits, en canvi ací, a València, el drama és complet. Damunt d’arruïnats, deixem que aquells refills vestits de sants i maedéus, i figarapats, passegen com si foren les víctimes, les andes de l’església, què sé jo, els cristos nafrats, arreplegats, ferits… Uns màrtirs de la política i del temps que els ha tocat viure: i el poble vinga a clamar: Barrabàs, salveu a Barrabàs!

I aquests perdularis de botifarrons fotent-se dinarots i mones amb dos i tres ous en canvi de tant com han furtat i han cagat potes avall, fa més de vint anys, en canvi de passar per pobrissons escolans que ells només que volien el bé i la voluntat per al dòmund. Xa, no els haguérem pintat de quitrà i emplomat com uns bandolers Dalton de còmic… Però, no, passegen per enterros i processons, i continuen prohibint-nos els mitjans en valencià, l’escola en valencià, i els bancs i caixes valencians, ves si són santots, malparit o botifarró l’últim.

—Barrasbàs, salveu a Barrasbàs! —clama el poble, mentre ells, en Camps, Rita, Zaplana i els dos fabreros es miren atònits sense saber per què… Però moatros què us hem fet??

—Barrabàs! Que es diu Barrabàs!, que no sabeu ni dir-li el nom…

—Calla, Rita, calla, que tu encara l’ampastraràs!