Ulisses20

Alcalde o jutge, que té la responsabilitat de ser el cap del poble, i per això triats entre gent que hom podria pensar o tenir per homes de cultura, cultes fins i tot si és que arriba el cas. Més modernament batle, que té el càrrec d’administrar o presidir l’ajuntament del poble, de la ciutat. Potser en algun moment en ser un home bo n’hi havia suficient, però ara mateix, en el segle XXI, quina ruïna conformar-nos amb poca cosa, sobretot si el batle no és un home d’estudis, fet al coneixement.

Ves que tenim proves i testimonis que no, que de cultes, n’hi hagut pocs si és que n’hi ha hagut mai, alcaldes que es mostren una mica, una mica en un acte de cultura pel fer de ser-hi, sense compromís o en canvi de res, de res en absolut, ai, quants en trobem, en aquest concert, en aquest museu, en aquesta conferència, pel fet del coneixement. En segona fila, en tercera, al final del saló… Un a lo manco o cap. Potser que sí, que hi haurà excepcions que confirmaran la regla o qualcú els coneixerà, jo no, i per això ho dic. Diumenge a Consolat de Mar, a Benaguasil, comarca del Camp de Túria, presentàvem una proposta de congrés d’estudis, hi van aplegar-se sis presidents, sis, de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, que van dir unes paraules per commemorar que l’Institut ha fet vint-i-cinc anys i caldrà alguna cosa més que no una festa o un jorn amb pastís. Més estudis, més propostes i un futur de coneixement si és que la comarca ho mereix. Doncs tot plegat venia vestit d’un concert extraordinari, un concert de cambra d’una qualitat tan especial que mereixia l’esforç de desplaçar-nos uns minuts, un parell d’hores d’un diumenge idiota com qualsevol, per escoltar aquest quartet de corda i la música d’Anton Borodin. Així que em demanava quants alcaldes hi havia, a  Consolat, o quants s’hi han aplegat mai en aquesta casa que ofereix concerts de lo alto, almenys un colp al mes. No, ells són alcaldes, no tenen aquesta obligació de la música, o de la cultura, o de la decència del coneixement. O d’aparentar-la almenys.

Per això després podem tenir aquesta dona a València, Rita, aquesta incultura governant-nos el poble, la ciutat, aquesta vergonya d’homes que passen per presidents, o polítics, o regidors de la cosa pública. I la decència, o l’estudi, o la cultura, no ha de tenir res a veure amb la vida pública d’aquests homes. Però el ridícul és permés, i un nivell mental d’aigüera, al capdamunt de tot, com si els ajuntaments pogueren ser habitats per idiotes, com si els ajuntaments no foren sinó cases de ningú, habilitades per a la burla, la riota o el calaix fàcil. Ves si no hem perdut el sentit, els homes.

Si aquella dona encara no ha dimitit després d’un espectacle tan miserable com oferí diumenge, mentre nosaltres érem a Benaguasil, el Camp de Túria, és perquè la vergonya pot arribar a ser alcalde, o batle, o pitjor encara. A València, que va ser capital de la República, i en el segle XV capital d’Europa. I ara ho som d’una vergonya.

Els músics de la foto?, Gjorgi Dimcevski, Dimitry Tsirin i Andrey Ovchinnikov. El segon violí, perdoneu-me, però no el conec i ara faré d’alcalde jo també. Concert oferit a Consolat de Mar, empresa d’instruments de Benaguasil.

DCVB:

Loc. a) Tindre el pare alcalde: tenir coneguda i amistat amb qualque autoritat o protector poderós (Martí G. Dicc.).—b) D’alcalde a botxi, vejau si pugí! Ho diuen per expressar que han mencabat de posició o dignitat, en lloc de pujar (Marti G. Dicc.); cast.: De alcalde a verdugo, ved cómo subo.—c) «Qui ha tirat eixe cuet? Lo fill de l’alcalde.—Pos passe la processó avant». Ho diuen per expressar que el parentiu o amistat amb certes autoritats fa deixar impunes moltes faltes (Martí G. Dicc.).
Fon.: əɫkáɫdə (Terrassa, Palma, Ciutadella); aɫkáɫde (Ribagorça, Tortosa, València, Cast., Al.); əɾkáɫdə (Barc., i quasi tot el cat. or.); aɾkáɫde (cat. occ.); aɫkáɫdeɾ (Benissa, Pego).
Sinòn.: || 1, alcadi; || 2, jutge; || 3, batlle.
Intens.—Augm.: alcaldàs.—Dim.: alcaldet.—Pejor: alcaldetxo, alcaldot.
Etim.: de l’àrab alqāḍī, ‘el jutge’.