Ulisses20

Primavera Ovidi va ser el reconeixement que la Companyia de Teatre Micalet va fer anit a Ovidi Montllor, tot aprofitant els vint anys de la mort de l’artista i el poeta. No parlar-ne fóra pitjor, així que jo vaig agrair l’esforç i el coratge de tanta gent com va intervenir en l’espectacle, potser massa, segurament que massa, i potser per això vaig trobar que el conjunt era deslluït, desequilibrat i en general poc emotiu per aital celebració. S’ha procurat de fer participar tants amics, i més que ho voldrien fer, que algunes veus no arribaven a acompanyar una commemoració en favor de l’Ovidi, supose perquè tot no li val, malgrat l’amistat, el veïnatge, o la voluntarietat. Alguns amics parlaven de l’escassesa de recursos del teatre valència, evident amb tants anys de creminalitat del pp, o de l’excessiva quantitat de veus que calia conjuntar, o la dubtosa qualitat d’alguns músics, que potser havien tingut poc temps d’assaig i de dedicació. Tant se val, torne a agrair l’esforç i la intencionalitat, i a destriar unes quantes veus del conjunt, si és el cas que volguessen repetir ‘Primavera Ovidi’: per exemple, el documental de l’inici és sobri i  és extraordinari, almenys les intervencions de Jordi Botella i Josep Vicent Frechina, i aquell moment excels de la veu de Neus Agulló (no li calia el poema posterior), la veu de Reis Juan, i encara alguns detalls més, de veus i poetes, sense traure el mèrit de la direcció i realització de Manel i Andrea Rodríguez… Miquel Gil no cal descobrir-lo, però així de colp, se m’ocorre que entre la seua Teresa i la que se’ns va oferir, hi ha un abisme imperdonable.

Uns quants canvis, si és que mereixen, sempre ajudaran a homenatjar un Ovidi que ja sabem que mai serà fàcil de retrobar, si no és que ens posem a l’alçada de la seua intensitat magistral.