Ulisses20

A més de les activitats del taller, les projeccions i la xerrada sobre l’origen de la festa, Josep Codina havia aconseguit d’exposar dos vestits de festers d’època, primera meitat del segle XX. D’una banda, el majoral, que ja sabeu que es va incorporar més tard, malgrat que aquest mocador que s’hi exposava era dels anys vint, i la camisa, una de les primeres que encara es conserva, també del vint. La bellesa potser que rau en la senzillesa de tot plegat, que defuig la coentor o l’excés de càrrega daurada i de perleria a manta. Pel que fa al vestit de l’obrera (no l’heu de confondre amb el de fallera, home), el davantal, el vestit, els brodats, el cosset, tot plegat de la primera meitat del segle XX, va ser a l’Ateneu durant tres dies d’exposició. Al darrere, aquell estol ordenat de camises florejades, de flors menudes i flors grans, de fons més clars i de fons més forts, representen cada any de majorals, dels que havíem pogut aconseguir. D’ombrel·les no hi havia, perquè en la primera època de la festa de la qual tenim documentació, no s’hi feia servir. Les ombrel·les es van incorporar més tard. 

Una altra idea en favor de la festa: una selecció de les mil millors imatges de tots els temps (en cent potser que ens quedaríem curts). La feina no serà fàcil, perquè n’hi ha milions, de segur, però ja sabrà qui se n’encarregue de com adobar la tria i preparar una projecció espectacular. 

L’Ateneu de Bétera ha viscut un cap de setmana intens, dedicat a la festa de les alfàbegues. Amb l’excusa que som en vespres de la festa, la conferència escenificada de Toni Marzo i Ramon Asensi, amb projecció dd’imatges i lectura de textos de l’espai d’interpretació va donar un caliu escaient a un contingut sòlid, malgrat que, de vegades, vorejava la llengenda, o apuntava un pressupòsit tangible: la invitació a investigadors a fer la feina que la història reclama.
Una aportació ben interessant a l’origen del perquè la festa de l’alfàbega és mediterrània, d’origen pagà, i extesa en tot el territori de l’antiga Corona d’Aragó (xe, dit així per no ferir cap sensibilitat polièdrica.)

El corral era ple i els protagonistes ens van regalar una pel·lícula impagable, trobada fa molts anys per Manolo Rigoberto, en una casa en obres: després que va deixar els rotllos a la filmoteca, van poder extraure set minuts de les festes de l’any 1926, amb aquells detalls que Manolo ens va explicar en la sobretaula: no hi havia majorals, que s’hi afegiren més tard, els clavaris de Sant Roc; tampoc no hi havia l’eixelebrat confeti, el paperet de colors, però sí els formentets i la perpètua. Aleshores, les dues obreres eren Rosita la de Llopis i Carmen (?) la Pataquera. El romanç que explica Manolo de com van convenir el cost màxim dels vestits d’obreres fadrines, dues joves de condició social tan diferent, paga la pena de ser escoltat en directe, i no diré res més per aquest camí. 

L’endemà el taller d’orelletes va aplegar vint ajudants orellers, en la seua majoria dones, que acompanyaven la meua sogra, Amparo Asensi, que feia de mestra orellera: que van aprendre de ficar la canya, de fer girar l’orelleta i anar pegant-li voltes fins a la girada. Ep, el resultat de tot plegat va ser exquisit, almenys de gust, no tant de vista que ausaes que algunes pastes van quedar estripades, però podríem competir amb forns professionals pel que fa al tast. Per cert, la nit del tast va quedar òrfena, sobretot de públic de socis, especialment, i de membres de la junta oimés. N’hi ha conceptes que romanen impermeables: si bé l’origen i l’esclat de la festa va quedar entre amics, s’hi aplegà gent que n’estava verament interessada. 

El pot de la mel l’afegí Vicenta, una mestra jubilada que havia participat del cap de setmana al complet; la conferència, el taller, el tast i una aportació que ens va venir al pèl, perquè la projecció d’Esperança l’hem ajornada que ja ho avisarem amb temps.
Vicenta ens va portar un muntatge del grup Apocalipsis (oco!), una peça de museu dels setanta amb un jovent que no era difícil de reconèixer i que vam haver de passar cinc vegades seguides per exigència del públic mateix. Hi reconeixíem tanta gent que ja no hi és, tantes absències, com joves que ja no ho són tant, en una de les interpretacions musicals que, a Bétera especialment, van marcar tota una decada entre el jovent que ara, pam amunt pam avall, tindrà entre els cinquanta i seixanta anys. No ha plogut gaire, d’ençà.

-Vicenta, això un altre colp s’avisa, i preparem mocadors de cotó i olis d’essència per frenar tanta emoció.

[Però això continuarà)

No hi ha cap llaurador que tinga una seixantena d’anys o més que done un euro pel camp. La sensació de derrota i d’abatiment és tan elevada que, fins i tot alguns de conscients, encara n’hi ha de llauradors de vell que són conscients d’allò què els ha passat, en privat assumeixen el seu fracàs. Tota la vida dedicada a la terra no els ha portat sinó a malviure de la pensió i a continuar fent amb el mínim de despesa, que és allargar la ruïna, o el tràngol, sense cap horitzó.

L’un m’ensenya la mà amb els dits gros i índex en forma de pistola: mira’t la regla del camp, xiquet, quan la collita és abundant, els preus són baixos; quan els preus són alts, és l’any que no tens collita. Sempre passa igual, sempre.
L’altre encara adoba més artilleria: si has de tirar-li tres sacs al camp, tira-li’n un; si has d’encomanar una feina, fes-t’ho tu, si has de posar cinc euros, posa’n dos… És la manera com pedràs menys diners al cap de l’any.

Enguany que he viscut una realitat de preus baixos, rebentats (n’hi ha qui explica les raons, i n’hi ha qui diu que hi havia motius, perquè havien rebentat a consciència el mercat amb productes de molt baixa qualitat, al principi de la temporada), he fet càlculs d’aqueixes lliçons d’alguns homes que semblen bons: de tres fanecades de taronges bones, grosses, fantàstiques per la dolçor i la vista, m’han quedat vuitanta euros, després de pagar els costos de les feines encomanades. No he comptabilitzat el meu treball, ni el cost de l’aigua, que a Bétera és especialment alt, altíssim comparat amb la situació dels regants de les séquies majors del Túria, per exemple. és la quantitat d’IVA que he pagat per revisar el cotxe (amb alguna cosa hauré d’anar al camp, em demane, i això que encara em falta la ITV, i que tinga sort.) 

Un altre dels llauradors consultats m’ho explica d’aqueixa manera: -fa vint any que no puc canviar de tractor, ni comprar-me un cotxe nou: pels resulats dels últims cinc anys, no podria pagar la carrera dels meus fills. Si n’hi hagués faena, els hauria de posar a treballar. O enviar-los fora, perquè es buscaren la vida.

No trec el tema de la desconfiança, els bons, la borsa, i els lladres del finançament: el nostre INSIDE JOB particular, pel que fa al camp, enguany s’ha convertit en aproximadament un milió d’euros que han deixat de pagar (o es neguen a pagar) alguns comerços als llauradors de Bétera. Un milió d’euros birlat legalment pels intermediaris: sí, s’han plantat davant aquell comerç, un grapat d’homes de Bétera, l’han amenaçat o espantat (dubte que aquests cares s’espanten de res i d’un joc que fa anys que dura), n’hi ha qui pagara un parell d’advocats (no trauran sinó més despeses), però aquell parell de comerços s’han embutxacat el milió, i alerta, l’any que ve tornaran a comprar taronja en el poble, i n’hi haurà qui li la vendrà, per si els toca la xumflaineta… Qui dia passa, ja va fent, deuen pensar, aquests homes que no semblen tristos, ni esgarriats, ni pobrissots, a quin sant, s’entaulen davant esmorzars de vítol, continuaran votant el PP, s’empirraran dues o tres remolcades d’alcohol, entre vi, cervesa i rebentats, i després pegaran cap al tros, a comprovar el reg, a tenir cura que tot funcione a la seua manera, amb aquella resignació cristiana que, sense adonar-se’n, els ha birlat el somrís i cap expectativa.

-Ni la construcció no ens salvarà, xiquet; encara durant uns anys, n’hi ha que els havia tocat la grossa… 

Després del colp d’Inside Job, aquella pel·lícula que retrata el desgavell i la corrupció de l’economia mundial, podem esperar-nos qualsevol cosa. Per exemple, que espana trega 3.500 milions d’euros a subasta com qui trau un mitjó de la rentadora, i la borsa, que és una de les intitucions més prostituïdes del món occidental, farcida de corbs, rates, especuladors, mafiosos, i lladregots perdonats i excusats, aguante el sotrac del purgatori terrenal. Una cofurna de vividors, que van destapant com fan i desfan amb els diners que no són seus, el que els passa per l’entrecuix. Una altra dada d’INSIDE JOB és com Obama cau en picat, l’homenic que va descobrir-se davant d’aquells discursos i una oratòria brillant, va contractar com a assessors màxims de l’economia mundial tot de malparits que havien enfonsat milers d’innocents en canvi d’enriquir-se vilment. Lladres per assessors, gànsters de l’economia per pares de la moral econòmica, un sac d’homes corruptes, capaços de vendre’s la mare i els fills, i ara ens donen lliçons d’economia, d’ètica i de política. I d’estalvi, ens demanen que els comprem més bonos, o accions, o la figa d’elles… Si aquest últim reducte de la salvació, Obama, no va ser capaç de netejar el mínim, la decència: i ens pensàvem que amb l’home esdeindria un canvi de rumb, en l’economia mundial. Però ep, tot pot esdevenir pitjor, com ha estat definitivament, vol dir que aquell món és podrit fins als fonaments, i aquest món més proper, espana i les perifèries encara ho és més. Imagine l’Olivas, i el Rato i el Crespo, que han liquidat caixes públiques, que han enfonsat allò no escrit, d’assessors de governs, d’institucions públiques, i privades, sermonejant-nos com treballen i s’esforcen en canvi d’uns milions d’euros anuals per als seus comptes corrents. O el Mas que es ven les cases públiques per tornar a rellogar-les, que ens eixiran el doble de cares però per molt més temps. I el deute de RTVV que ningú no sabem com es pagarà. 

Mentrestant, milers de desocupats nous cada dia, milions de deutes que no sabem qui podrà pagar, empreses petites que han de tancar, perquè l’esforç màxim dels polítics no és d’adobar o esforçar-se a adobar res de res. El seu esforç és convèncer tothom que encara puguem endeutar-nos més. Vet ací tot el que han aprés aquests malparits de la política, i tot aquest exèrcit de l’economia, economistes versus assessors, que els va al darrere a veure què cau: endeutar-se encara més, perquè no sabem fer res més. 
Un estiuet molt de l’economia. Per anar pasant els dies sense patir. Un treballet intern de no res. Com qui adreça bé aquell quadret que era tort, o posa una pereta nova al llum de la nevera. De no res, l’estiuet que viurem de l’eixutesa. Som a quatre i l’agost ja sembla un cadàver.

– Què burro ets! 

Com que m’arriba aquest regal del nord, el deixe per començar l’agost amb l’ànim de les vacances i dels compromisos per la llengua, sobretot, pels amics, per les converses a la fresca, i per aquesta nova acció directa que és l’Ateneu, a Bétera, en favor de la cultura, del compromís i de la festa. 

Car, de morre bordon qu’un pòble tombe esclau,
se ten sa lenga, ten la clau
que dei cadenas lo deliura. (F. Mistral)

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua…

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre…

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella…
L’estimo perquè sí, perquè és la meva. (A. Mestres)

Ara mateix acabem d’inaugurar una nova exposició ‘Viu, viu el riu’, un projecte de participació ciutadana d’Acció Egologista Agró, d’ací a la vora el Camp de Morvedre: com explicava anit Rosa Dasí, l’Ateneu ens ha de servir per conèixer, les comarques i el país, i aquesta exposicó sobre el riu Palància tan sec i expremut com només sabem fer-ho els valencians, desagnar les nostres riqueses en canvi de rebre i de creure’ns més rics que un fals faraó: això mateix, no sé què haguérem fet, si ens hagués pegat per una història d’herois o salvapàtries. Amb tot de desgraciats, veges com peguem d’alt, quan volem pixar. 
Viu el riu és una exposicó que el mateix Enric Amer presentarà l’onze d’agost. així que ja en parlarem, més endavant.

Ara mateix tornem l’aigua al riu, al seu llit, vet ací l’objectiu. Vespres de la festa, poesia: se ten sa lenga, ten la clau! 

Dissabte, sis d’agost, després de l’origen i l’esclat de la festa de l’alfàbega, han organitzat una altra vesprada particular ben noble: un taller d’orelletes obert a la participació popular. Les orelletes són el dolç que acompanyarà la festa i l’estiu, en les cases de rojos i de blaus, que ací hi ha l’encontre i no peguen per traure manies, quan hi ha consens. Unes taules llargues, un safa grossa per pastar, les canyes, el paellot i l’oli, l’aiguardent, la farina fluixa, i la mestra orellera, sense la qual no hi ha un resultat fi i boníssim. Nosaltres n’hem fitxada una de molta qualitat, així que per ací no trencarem el motlle ni el llibrell; cal que les ajudantes acompanyen el delit, però és un taller, així que venim a aprendre i res no es pot assegurar per endavant. 
L’Ateneu de Bétera acull la primera festa d’elaboració del dolç, i convida a berenar a la fresca. Després, les projeccions, la conversa, el succeït, la gràcia que més val, la que paga, la que mana, les canyes topant contra la taula, fent fina la farina, l’oli bullent, la girada i l’encaixada… festa d’orelletes a Bétera, però també a Nàquera, a Olocau, a Grècia i a Itàlia, arreu del mediterrani trobareu aital dolç: com li va la mel a l’orella.

La participació és oberta, si us inscriviu en dircete o via online [ateneubetera@gmail.org]

Comencem el mes d’agost, que vol dir comencem les vacances d’estiu. Amb un cartell en favor de la festa: la vespra de la festa, alfàbegues. Una xerrada especial, acompanyada d’un repàs històric de més de quaranta anys d’imatges que Esperança Casanoves ha radiografiat des que li va agafar la passió per la fotografia, que és quan ella era menuda i son pare repartia el pinso dels animals. A casa, entre més coses, el tio Pepe ens portava el sac de cigrons, i ma mare sempre li discutia si eren prou grossos, aquells cigrons. Per cert, anit vam menjar no sé quina pasta feta de cigrons que tothom lloava com un tast exquisit, que jo, particularment no li vaig saber trobar. 

A Bétera comencen els preparatius de la festa gran, i l’Ateneu ha preparat dues jornades de nivell. En la primera, el biòleg Antoni Marzo, president també de l’Ateneu, i Ramon Asensi faran un respàs històric  de la festa, a partir de l’origen de la planta. Una barreja entre els jardins d’Adonís i el perfum d’aquells déus de l’Olimp. Ramon, que ara mateix és també el nostre curador major del gegantisme d’aquella planta tan ufana, va portar-ne llavor de vuitanta països diferents, que després va criar i fer créixer com un miracle. Ara que ho pense, potser fóra un bon projecte Verkami per trobar patrocini a la seua publicació. A la intervenció de tots dos, s’incorporaran textos d’autors i estudiosos que seran llegits pels membres de la secció d’interpretació de l’Ateneu, que dirigeix Didac. Tot això és el primer dels jorns, divendres 5 d’agost, perquè dissabte, 6, la mestra orellera, Amparo Asensi, farà un taller d’orelletes, per arredonir la festassa i berenar en salut i harmonia abans que arriben vespres.
Tot plegat, per venir del primer dia d’agost, no ens pegarà res malament, ben al contrari. En agost figues i most, o com m’ha dit avui mon pare: -xiquet, aqueixa figuera nostra no té amo?

Per saber-ne més de com venir o apuntar-vos al taller (places limitades per fer-ne, que menjar-se-les, diuen les dones enteses, que no se les acabareu si és que abans no rebenteu en salut.) ATENEU DE BÉTERA

Treballareu les lletres i les síl·labes

i enlairareu uns mots de confiança

Vicent Andrés Estellés «cinc poemes» 
Jorn d’homenatge al poeta 

Per dir adéu, escric…, al mes, a l’estiu, a les vacances, als sopars a la fresca, a les llargues estones amb els amics, al treball intens del camp, a la dinàmica d’uns dies diferents, a tantes coses com haurem de deixar anar… Que tot això ja no torna mai, sinó és un altre any, un colp menys joves. Per endavant, onze mesos de brega. Doncs, com explicava Bob Pa, ara que ho sabem, posem-nos a la faena.
D’una altra manera, com canta l’incombustible Paco Muñoz, i jo he anat posant als amics durant les vacances: “Tinc un pesar que rebente!”

Camí de tornada. Graulejac, Tolosa, Acs, Puigcerdà, Cadí, Berga, Montserrat, AP7, Bétera… Deu hores aproximadament, res a veure amb la pujada per la ruta oficial que ens marcava el Google. Aquest trajecte és ara més curt, més ràpid i més barat. Malgrat l’abús dels propietaris de les autopistes, els túnels, les carreteres, els gasoils i la mare que els parí. Viatjar també és comprovar tot d’enganys: les àrees de servei catalanes-valencianes són un desastre, una bufa comparades amb les àrees franceses-occitanes. Allà tenen preparat el país per acollir el viatger, per atendre’l, perquè pugues tenir les coses a l’abast. Ací el despreparen perquè l’estigues pagant cada dia i cada moment.
L’AP7 és un topònim que paguem perquè som faves, que ens trau la sang, mentre altres viatgen, ells sí, gratuïtament amb millors condicions. L’AP7 és un lladrocini contra nostra, per voluntat expressa d’espanya i la Caixa i tota la mare de concesions xucla-sangs, contra els catalans i els valencians. La diferència d’infrastructures i costos i pagaments entre allò de la Meseta i açò del Mediterrani és una burla contínua, repetida, abusiva. L’AP7 és l’exemple que no solament tolerem la idiotesa, paguem perquè ens tracten d’idiotes. 

I ves que jo voldria parlar d’aquell territori de la Dordonha, del paté, de les oques que van al camp a embotir-les, de l’aigua i les barquetes, dels immensos dacsars, els til·lers, les nous, l’oli i no sé quantes coses més, però el retorn, que ja sabem que amaga més coses, m’ha tret el geni i la realitat dels altres onze mesos. Sort que la temperatura és més dolça, ara, i podem començar a saber què ha passat ací baix, aquest dies que no hi érem. Però les coses han canviat poc, malauradament.

Peirigòrd, penúltim apunt. Des de Bétera ens informen que passen un jorn de foc, més de quaranta graus a l’ombra: arriben a assegurar que han depassat els quaranta-quatre graus. Al Peirigòrd hem rondat els vint-i-set o vint-i-cinc graus, dalt o baix. Amenaçava aigua, feia vent, hem agafat les canoes i hem baixat des de la Ròca de Gajac nou quilòmetres viu avall, pel Dordonha. El vent ens arremolinava la barca i l’humor, però malgrat les crisis hem arribat a terme, passant tot de castells i llogarets. Tornem cap a Sarlat e Le Canedat, i demane si tenen cap llibre o mapa en occità. Ahir vaig rebre l’avís que feia ús d’una toponímia afrancesada, pels apunts, que caiguem sense xarxa damunt la trampa colonial dels estats i de les llengües amb exèrcit. Com que la connexió és lenta, em compromet a fer un repàs de desgreuge, i esmenar la toponímia en la llengua del país. 
No, no m’han donat cap llibre ni mapa en occità, s’estranyaven que ho demanés, i a l’oficina de turisme m’han adreçat a les llibreries, perquè ells no tenien res de res. 
Ací el país i la llengua encara està més perduda, i podríem queixar-nos una vida sencera. Finalment trobe una botiga amb banderes d’Occitània, però ací acaba l’esforç i el compromís. No tenen res més en occità, sinó banderes i samarretes. Així que tornem a Le pech Long, que tampoc no sabem si vol dir res en concret, tret que té un significat noruec, els amos hi són d’allà, i potser per això la nostra ignorància va fent cau. Curiosament, avui ha començat el curs escolar. Nosaltres no ho farem sinó d’ací dotze dies: aquest temps que ens porten per endavant, aquests, i bon profit que els faça.
L’infern de Bétera encara ens farà més amarg el retorn que començarem d’ací poques hores. Des de Graulejac, bona nit, sobretot perquè hem baixat ara mateix dels divuit graus. 
 

Un mal amic ens havia aconsellat de visitar Ròcamador, fins i tot un malparit que fa guies com si fes bunyols, ho aconsellava. Aquest és un professional, i per tant no té perdó. Cremem la guia i en paus. Una altra mala persona del mateix Peirigòrd ens va dir que era la segona cosa més visitada de França, després de París. Amb aquests antecedents ens hauríem d’haver malfiat. En arribar-hi apames que has caigut en una cosa lletja, comercial, de saber que has perdut una part important del dia i de les vacances. Ròcamador no té cap interés, si no és que el reclam turístic i de peregrinació et fa molt el pes. Lourdes, Fàtima, Sant Jaume, cal arrencar a córrer lluny, malgrat que saps que has fet tard. Damunt no podràs córrer, si cauen quaranta graus a pes, com l’òstia que et volen vendre. Qui caram aconsellaria de venir a Ròcamador, si no és que volen passar-te gat per llebre o fer-te una putada imperdonable? L’Opus ja voldria reclams d’aquests estil, o pitjors, i nosaltres per venjar-nos i passar la penitència tornarem a fer l’indi amb les canoes pel Dordonha. Per endavant ens hem fet unes cuixes d’anec amb vi de Bordèu i un altre de Caors. Malgrat que cap dels dos no ens ha fet el pes excessivament, en buidar-se les ampolles alguns cabets feien l’oca damunt la taula. Pel que fa als consells de viatges, el món és ple de refillets. O beats o pocavergonyes.

Las Caus, els cavalls de Las Caus, i els bous. Las Caus-dos és una reproducció d’aquestes coves considerades una joia de la pintura, de la pintura de tots els temps, realment, perquè la modernitat dels animals, les figures, el moviment, les proporcions, representen sens dubte la contemporaneïtat, dèsset mil anys després. La conservació també és un model d’escola, i la decisió de protegir el patrimoni, fins i tot el més amagat, un signe de cultura i de saviesa, quan travesses els Pirineus. Però aquests ens van manllevar les terres del país, que potser per això no passarem per Monfort, que no passarem, que ens neguem a  fer-ho, malgrat que som a tocar. Las Caus és un tast de civilització, malgrat l’home, en el país de l’Home, que els agrada de publicitar als francesos. El 12 de setembre farà setanta anys que van descobrir la cova casualment, uns joves adolescents que venien a l’aventura. Allà eixíem d’una guerra feixista guanyada pels feixistes, ací uns altres fexistes encetaven una altra guerra mundial. Els cavalls i els bous de Las Caus, si ho volem dir, també representen una guerra de l’home per sobreviure. Avui una còpia d’aqueixa bellesa costa menys que un partit de futbol. A uns quants dies de la celebració, Carrefour Market ompli les cases de publicitat, sobre la rentrée escolar. Ací les pintures representen una altra cosa ben diferent, però si fa no fa, un centre comercial també és una cova, i tot de turistes de moltes nacionalitats s’hi abocaran al darrere de la petja humana, més comercial sens dubte, però qui no voldria continuar domesticant els animals amb aquella traça. Sobretot els animals suposadament racionals. 
Ací  no hi ha explicacions en català, solament en francés, espanyol i anglés. Entre les dues primeres i úniques opcions que podíem triar, ens hem decantat per aprendre d’aquesta sonoritat que perxa a la Dordonha. 

Tous les matins, nous sommes au Perigord.

Avui ens hem aplegat a la Roque-Gageac, per fer un recorregut pel riu Dordogne en barca, una gavarra reproducció d’una d’aquelles que feien anar fa un parell de segles per baixar el vi i pujar productes fins a Domme. Abans d’embarcar-nos criden si han arribat els catalans que confirmaven que faríem el recorregut amb la guia electrònica en català. Les Gavarres Norbert tenen aqueixa possibilitat. El passeig pel riu és formidable, a ambdós costats la vista és extraordinària, de bosc i de castells que franquegen el paisatge. A gairebé dos-cents metres d’altitud hi ha el mirador dels jardins del Marqueyssac, jardins reament suspesos sobre el paisatge i l’aigua del riu. Tret d’una munió de boixos que poden a mà dos colps l’any, clama la gran conservació dels racons, els jardins, els carrers, els camins, el riu mateix. Saben com atreu el turisme aquesta zona i l’exploten en una mesura que per ells serà justa, adequada, però que ofereixen servei de bandera i preus també per tot i per qualsevol cosa que penseu. És la manera de tenir-ho conservat, tan net. El riu també és un festival de canoes amb tot de famílies i xiquets que fan la baixada fins a diversos punts. Demà, nosaltres també farem l’indi amb les canoes.  
Hi ha més detalls i rareses en aquests jardinets costumistes que els francesos lluen amb orgull. Aquests del marquesat són el tercer indret més visitat de França, després del Mont Sant Michel i el poble de Rocamadur. També exageren els justetet, aquests francesos.