Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 5 d'agost de 2011

Agost: la derrota del camp.

No hi ha cap llaurador que tinga una seixantena d’anys o més que done un euro pel camp. La sensació de derrota i d’abatiment és tan elevada que, fins i tot alguns de conscients, encara n’hi ha de llauradors de vell que són conscients d’allò què els ha passat, en privat assumeixen el seu fracàs. Tota la vida dedicada a la terra no els ha portat sinó a malviure de la pensió i a continuar fent amb el mínim de despesa, que és allargar la ruïna, o el tràngol, sense cap horitzó.

L’un m’ensenya la mà amb els dits gros i índex en forma de pistola: mira’t la regla del camp, xiquet, quan la collita és abundant, els preus són baixos; quan els preus són alts, és l’any que no tens collita. Sempre passa igual, sempre.
L’altre encara adoba més artilleria: si has de tirar-li tres sacs al camp, tira-li’n un; si has d’encomanar una feina, fes-t’ho tu, si has de posar cinc euros, posa’n dos… És la manera com pedràs menys diners al cap de l’any.

Enguany que he viscut una realitat de preus baixos, rebentats (n’hi ha qui explica les raons, i n’hi ha qui diu que hi havia motius, perquè havien rebentat a consciència el mercat amb productes de molt baixa qualitat, al principi de la temporada), he fet càlculs d’aqueixes lliçons d’alguns homes que semblen bons: de tres fanecades de taronges bones, grosses, fantàstiques per la dolçor i la vista, m’han quedat vuitanta euros, després de pagar els costos de les feines encomanades. No he comptabilitzat el meu treball, ni el cost de l’aigua, que a Bétera és especialment alt, altíssim comparat amb la situació dels regants de les séquies majors del Túria, per exemple. és la quantitat d’IVA que he pagat per revisar el cotxe (amb alguna cosa hauré d’anar al camp, em demane, i això que encara em falta la ITV, i que tinga sort.) 

Un altre dels llauradors consultats m’ho explica d’aqueixa manera: -fa vint any que no puc canviar de tractor, ni comprar-me un cotxe nou: pels resulats dels últims cinc anys, no podria pagar la carrera dels meus fills. Si n’hi hagués faena, els hauria de posar a treballar. O enviar-los fora, perquè es buscaren la vida.

No trec el tema de la desconfiança, els bons, la borsa, i els lladres del finançament: el nostre INSIDE JOB particular, pel que fa al camp, enguany s’ha convertit en aproximadament un milió d’euros que han deixat de pagar (o es neguen a pagar) alguns comerços als llauradors de Bétera. Un milió d’euros birlat legalment pels intermediaris: sí, s’han plantat davant aquell comerç, un grapat d’homes de Bétera, l’han amenaçat o espantat (dubte que aquests cares s’espanten de res i d’un joc que fa anys que dura), n’hi ha qui pagara un parell d’advocats (no trauran sinó més despeses), però aquell parell de comerços s’han embutxacat el milió, i alerta, l’any que ve tornaran a comprar taronja en el poble, i n’hi haurà qui li la vendrà, per si els toca la xumflaineta… Qui dia passa, ja va fent, deuen pensar, aquests homes que no semblen tristos, ni esgarriats, ni pobrissots, a quin sant, s’entaulen davant esmorzars de vítol, continuaran votant el PP, s’empirraran dues o tres remolcades d’alcohol, entre vi, cervesa i rebentats, i després pegaran cap al tros, a comprovar el reg, a tenir cura que tot funcione a la seua manera, amb aquella resignació cristiana que, sense adonar-se’n, els ha birlat el somrís i cap expectativa.

-Ni la construcció no ens salvarà, xiquet; encara durant uns anys, n’hi ha que els havia tocat la grossa… 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de agost per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent