Ulisses20

Per què ocupem una plaça? Per què de ben antic, homes i dones s’apleguen a les places? Les places són llocs de reunió, de conversa, de tràfec, de vida. Són llocs ben importants dels pobles i de les ciutats. De fet, és a partir de la plaça que creixia la resta del poble. Tenim exemples recents d’ocupar les places.

La PrimaveraValenciana ha ocupat carrers i places a València. Hui mateix, la placa de la Marededéu a València aplegarà una reivindicació dramàtica que dura sis anys, el pitjor accident del metro, amb el major nombre de morts de la història recent, sense responsables ni sense una investigació decent.

Fa uns mesos, el moviment 15M aplegava a les places de moltes ciutats del món la reivindicació dels joves. Els valencians som fets a les places, per la reivindicació, però també per la festa. Les festes, ah, les festes són una vida a banda, a la plaça. Quines raons ens porten a ocupar les places i els carrers? Vet ací un treball que podem fer quan tornem a l’escola, quins motius i quines raons ens portarien a venir a reunir-nos a la plaça:

– La plaça és la festa, és el treball, és el joc i és la conversa. Són paraules, les places d’arreu del món. I morts. Molts morts, massa, però també són vida, les places.

Hui nosaltres som ací, a Bétera, per passar la festa d’un ateneu en favor de la vida cultural del poble, però ben bé podíem aprofitar l’encontre per reivindicar escola valenciana, contra un decret del govern del pp que pretén ofegar la llengua i, de retop, l’escola, l’escola dels valencians. Fóra un motiu principal, aqueix, malgrat que n’hi ha més.

Perquè vull,
perquè tinc ganes de parlar,
vam volar pel món,
perquè vull,
perquè tinc ganes de volar 
vam sentir un món nou,
perquè vull,
perquè no m’agrada aquest.

Mentre preparava la selecció de lectures del Mural del País Valencià, que llegirem a l’Ateneu de Bétera dissabte, he revisitat l’Ovidi, imprescindible per entendre Estellés, la poesia dels valencians, i la manera de recitar. Perquè ja ho diu Toti Soler, ningú com Ovidi per dir poesia. Ningú. He procurat en la selecció de defugir el lirisme, i els poemes tan llegits per l’Ovidi, una mania si voleu, o un deute, m’he passat mig matí i la sobretaula entre videos, poemes, música, entrevistes… Farem una selecció per dissabte, malgrat que el protagonista és Estellés, i el Mural, en particular, en el cas del Camp de Túria. 

El Projecte L’Ovidi, d’Octavi Masià, és un documental a Vimeo que apunta de lo alto. Després passe pel video de TV3 Identitats, Espinàs entrevista Estellés. Una contribució extraordinària de fa gairebé vint-i-cinc anys, una història d’un home senzill tan gran, i un relat de com la vida ha tractat dos homes especials, Estellés i Ovidi, per com hem sigut capaços de bandejar la saviesa, l’art, baratar-la per quincalla i servilismes que encara ara paguem. Hem pagat fortunes immenses, els valencians, en canvi de ruïnes, d’una ruïna total, contra la cultura i l’honestedat.
La idea de Josep Lozano, de fer joia de les coses grans que ens han passat als valencians, és extraordinària. Per això aquest tres-quatre de setembre, ara sí, tindrem l’oportunitat de recuperar tot el temps perdut. 

La dissort és que, el mal dels valencians, mai no ha vingut sol.

Anit vam arribar a casa. Avui el xic diu a Twitter que no recordava com era d’avorrit, ser a casa. Caram, perquè el nostre viatge ha estat bé, fantàstic, i l’Arièja ens ha agradat especialment. Hi ha tants moments bonics, en un viatge entre amics: els sopars, les descobertes, el paisatge, la cassoleta de fesols amb ànec i llonganissa, l’arròs amb magret i el vi ecològic d’Engraviès, els carrers animats de Tolosa, la tranquil·litat d’uns poblets de turisme de gent gran, els dacsars i les mànegues gegantes, l’estany de Montbel i l’estany de Lers, tantes llibreries que sorprén la cultura, el canvi, la inexistència gairebé total d’Occtinània, les compres, Sara Thomson, la nostra ama de la casa, que ens ha atés esplèndidament, amb aquell hortet escocès, de tomates, bajoqueta, albergínies, carabasses, xe, com si estiguérem a a casa…, tot plegat fa que la tornada a casa, segons que diu el jovent, siga el retorn a l’avorriment. 
Una mel de xurro! Avui ja hem estat a l’Ateneu, ens han parlat de la festa del fanalet, un èxit de l’antropologia del poble, i hem participat de l’assaig de la 2a Nit Estellés, que enguany farem a Bétera. No n’érem molts a llegir, però hem fet una selecció del Mural del País Valencià, que m’he compromés a escriure aquesta nit per tenir demà les còpies enllestides. Ja faré publicitat perquè la gent compre el llibre sencer, que fóra un altre dels objectius de la nit proposada per Josep Lozano, que llegim més els nostres poetes. Estellés, particularment.
Entre veus joves i veus adultes, érem una quinzena de persones. Ja veurem si s’hi afegiran més veus. Dimecres, a partir de les 19.30h, farem el segon assaig, al corral de l’Ateneu de Bétera. Encara us podeu afegir a la lectura, que farem dissabte a partir de les nou de la nit. El sopar enfaixat l’has de portar de casa, després ja vindran les altres sorpreses.

El fanalet del carro encés,
el pimentó amb tonyina dins
la cassola de fang, eixíem
molt matiners de Burjassot.
Sempre eixia alguna veïna:
tenia algun malalt a casa
i no podia anar a Llíria;
li donava un parell de ciris
a ma mare i li deia:
«li’ls posaràs per mi a l’arcàngel.» 

Mural del País Valencià, 3i4
Episodi de Llíria
Vicent Andrés Estellés.

Mira que bé! Són de festa, a Carcassone, i per poc no prenem mal. Veta ací unes colles de músics, a la manera de xaranga, de noms tan poc casuals, peña mar y sol, i a la plaça una vintena de dones disfressades d’aquella andalusia ballant sevillanes, i una fira grossa en un lateral amb tot de banderetes d’aquelles grogues i roges, i dius: m’he equivocat de ciutat i de país. Però no, torne a passar per tres llibreries, amb seccions de viatges a llocs exòtics, però cap ni una no té res d’Occitània, res de res. 
Després pugem a la ciutat vella, l’emmurallada, de poc que no caiguem de cul, de tanta coentor, tanta botiga i tanta gentada. Un passeig ràpid fins a l’església vella i de vap en avall. De baix semblava una cosa, de dins la cosa perd molt, per tants aditius contaminants. És veritat que és un negociot, això, que d’alguna cosa s’ha de viure, però l’excés no rebentarà la mamella?
Dinem cassoleta, que és un fesol de por amb llonganissa, ànec i cansalà, i són quarts de cinc quan acabem allò i comencem a passejar. Plou, el fred és espaterrant, pel colp que ha significat perdre vint-i-cinc graus d’una trompada. No és broma, que hem passat de trenta-vuit graus a tretze de la nit al matí. Vent, aigua, fred… I sense la roba adequada per tots. Així que peguem cap a Mirapeis, i ja deixarem passar la vesprada sota els porxos de fusta d’aquella plaça, ara gairebé buida, res a veure amb dilluns, que n’hi havia mercat i bullia, però un mercat de fruita i de roba i d’estris, res de superflu o execessivament consumista. Allà un de Requena tenia els millors melons de tot l’any, i després ves que la nora és veïna nostra, ací en la casa que ens estem a Engraviès. 
De tot plegat, voldré recordar Carcassona quan era de pas, quan encara no havíem entrat mai. O potser pensar en aquells carrers empedrats, medievals, quan seran buits, sense aquell bullitori de ciutat doblement sequestrada. Per enlloc no vius Occitània, no s’hi veu, tret d’aquest allau jacobí que prova de desfer i refer la història a la seua manera tan francesa. Quan torenm, encara plou, però els camps de dacsa continuen ruixant-se amb aquelles mànegues gegantes, volta, volta, volta, xas-xas-xas, ningú no vindrà a aturar el reg. 
Unes hores més tard encara pagaré l’efecte de la cassoleta, els fesols, la llonganissa… Pobra Carcassona!