Ulisses20

Le PechLong. Hem sopat de nou a la terrassa, davant el paratge del Périgord negre, en una casa que cada colp trobem més extraordinària. El menjador és un espai gran a vessar de llibres, un piano, còmodes, taules, sofàs i sillons, i més llibres… Mentre sopem passem per Mara Aranda, per alguns cantants de café francesos, i acabem amb l’últim de La Gossa sorda, a Groléjac: cavallers, vergonya. Posem damunt la taula el gran nivell que va guanyant aquest grup, de cançons arrodonides, d’històries que ens expliquen les vergonyes del nostre país, dels últims vint-trenta anys, solament; que no ens en cal més, que encara volen repetir candidats. Algú ens ha demanat aquest matí si, quan tornem, ja hauran tancat l’homo Camps….
Hem pujat fins a Domme, ciutat excelsa sobre una penya que s’aguaita a la vall, sobre el riu Dordogne. És un paisatge ordenat, cuidat, organitzat a la francesa, impecable. Hortes, dacsars que són rectangles perfectes, prats amb algunes vaques, arbres immensos, castanyers, anouers, alzines, enmig mateix dels camps. A València ja els haguérem talat, tallat el coll, ací en canvi els arbres grans no destorben ni torben, al contrari, formen un tot del paisatge, art del paisatge, immens i extraordinari del Périgord. Baixem a Sarlat la Caneda. Sarlat és una ciutat medieval, de les mil botigues embotides de fetge d’ànec, de fetge d’oca, de vins, de licors, i de centenars de turistes que sopen a les set, abans fins i tot, mentre nosaltres ens preguntàvem si encara podíem berenar. Sense aquests milers de turistes, la ciutat és bellíssima, i encara amb tanta gent guarda un cert ordre: diu una pedra que Malraux va ser el ministre que va ordenar la protecció del patrimoni francés. Els francesos això ho saben fer, conservar el patrimoni, el paisatge, i vendre’l. En altres detalls, ja sabem fins com arriben a ser de refillets, i Simó de Monfort, hem passat a tocar del poble, el primer.
Sopem unes amanides franceses amb vinagre de Mòdena, oli d’anou, carn, llonganisses, meló francés, gelats de diverses textures, vins, cerveses, cafés i licors. No n’hi ha final ni límit, durant les vacances. Encara apareixen les coques fines de Bétera (sembla que portem la casa a sobre, enmig del país deles roulots), coques excelses, i per adobar la lluna plena que ara lluu sobre la Dordonge, posem Louis Amstrong, a cinc euros els tres cd’s al caprabo de Sarlat. Fins que no ens cansem no anirem triant com retirar-nos a dormir; avui no fa calor, una serena fresqueta, que ens endolceix l’estiu finalment.
Com diu una postal que s’assembla a una proclama valenciana pels quatre cantons: ce n’est pas par hasard que l’Homme y est né. Vive la Dordogne i bona nit.

Festa de l’anou a Terrason. Planificació, rutes, parades, debats… Encara no fa tres minuts que hem eixit, i ja ens hem torbat: cadascú ha tirat per un costat i ens quedem enmig, perduts. Decidim aplegar-nos a Sarlat, aturar-nos a l’oficina de turisme i demanar un plànol de la comarca. Però ací tanquen a les dotze, senyores, i dinen quan encara tenim el mos de l’esmorzar a la boca. Sort que ens fem amb un detall de mapa i ens orientem per arribar a Terrason. Passem per Mountinyac i una carretera franquejada de boscos i dacsars a manta. Festa de l’avellana i de nous, amb fira de tractors, parades, i tot de maquinari per a la fruita seca. Fins i tot han muntat un petit molí per fer oli de nou, a vuit euros el mig litret. Ací la vida ja és cara, company. Quan volem dinar han tancat totes les cuines del poble, totes les que oferten dinar públic almenys, i ens aturem en un kebab turc. Dinem fantàsticament bé, felicitem la jove que ens ha servit tan esplèndidament i fem tres grups. L’un cap al Jardí de l’imaginari, els altres cap a la casa, i un tercer fa ruta per comprar quatre coses. Sopem a la francesa: canard, paté d’oca, vins de borgonya, amanides i encara algunes restes de casa: orelletes i coques fines, café, i uns combinats per rebaixar la parà. De vesprada hem arribat als trenta-set graus, però de nit ha començat a refrescar, sobre els trenta graus, aproximadament. Plouen quatre gotes i comencen a aparèixer tot de gripaus pel jardí. han de ser de l’imaginari de Terrason, que ens persegueixen per no haver-los fet gaire cas. Les dues cases que ens acullen, amb la bassa, el jardinet petri-romàntic  i la música de l’Orquestra Català de Catarroja ja adoben una segona nit fantàstica. De vacances de la muerte.

Groléjac, el Perigord negre. Vam arribar ahir després d’una dura etapa de carretera, d’embussos, de milers de persones que van decidir, com nosaltres, viatjar elmateix dia a la mateixa hora. Sort del paisatge que ens acull, de la casa que hem llogat, que sembla un encanteri enmig de boscos madurs de roures, castanyers, til·lers, alzines, prats immensos al fons, i boscos i més boscos. Una setmana de vancances a l’Aquitània, entre Sarlat i Gourdon. És diumenge i ens allarguem a una festa de l’avellana, a veure com peguen aquests llauradors per la fruita seca. Ahir, mentre nosaltres patíem la crisi de la carretera, uns altres companys de viatge que havien eixit més enjorn, van topar-se amb una colla de jovenalls de setanta anys, que cantaven en occità, que és com explicaven les cançons: m’expliquen que qui portava la veu, anava recitant això i allò i demanava si no l’entenien, m’enteneu?, alceu el braç si no m’enteneu!, i llavors els recomanava de fer un curs de llengua, de preu senzill i còmode, i continuava explicant-se en occità. Més o menys com aquell exemple dels valencians, quan algú els diu que no els entén. Veieu com sí que som de vacances.

Corral de ca Sari. L’estiu, l’agost especialment, provoca la conversa llarga, distesa, ruixada d’això i d’allò, en la seua majoria amb una part d’alcohol, que ho perdona tot, el bon beure i el menjar d’estiu i parlar amb l’edat dels cossos que van arrodonint-se, els uns més que els altres, però perdonant-nos la vida i l’esforç de mantenir-nos. No, les coses ja no són igual. El corral de Sari enguany ens ha acollit moltes nits de festa, i va uns dies que rondem la mateixa conversa: la política, quin casual, els funcionaris (sí, acordem que n’hi ha de bons, la minoria, i que n’hi ha més que els podrien pelar, sense comiat, ni regal, ni les gràcies). El cos fort del debat és com s’ha instaurat un model polític d’ineptes, de mediocres, de tanoques, que són al capdamunt de tot de la piràmide política, fent i desfent, de directors generals, d’assessors, de responsables d’àmbits amb pressupostos milionaris que, ben utilitzats, resoldrien això de Paquistan en tres dies, però que no saben fer la o, ni amb el canut que Roque diu que és això del llapis de memòria, el canutet que direm a partir d’ara, per on s’endollen molts dels polítics que no han passat el segon de BUP, i fan i desfan enmig dels partits, i per això no deixen que arribe ningú que pense, que organitze, que ordene, que pose una mica d’ordre, que amb això ja faríem miracles. 
Bétera és un dels casos paradigmàtics, que tenim veïns amb noms propis d’aquest exemple de directius polítics que no sabries mai per què caram fan i desfan si no en saben, i així i això és el país que tenim. Bétera, València, la mare que els va parir. 
Els partits polítics i les llistes tancades permeten aquest estil i moda de tenir el cul de sac cosit a l’inrevés. Quanta sort tenim els valencians, home, i solament caldria repassar tanta intel·ligència com ens ha governat des dels partits, els últims vint?, trenta?, quaranta anys? Tret d’alguns exemples, com aquells funcionaris que voldríem i podríem salvar, la majoria serveixen per retratar que ha passat en els nostres pobles. Com en aquella pel·lícula, els millors no hi són, governant-nos. I ves que, fins i tot sense que foren del nostre parer, guanyaríem tots. On vas a parar.
L’estiu, l’agost, i el corral, adobats amb uns colpets d’alcohol, ens fa ser agosarats. Però és que fa tanta calor.

Realment les festes ja són passades. Però com a Bétera som del morrió ample, que per això vam alçar dues vegades el campanar, les allarguem fins el vint-i-dos. Un colp passat el Gos, ve la morralla, i justament avui el tancament l’ha fet aquest carxot d’aiguat que ens ha caigut enfadat com un mal de ventre. Encara sort que la cosa ha sigut breu, perquè el desastre hagués pogut ser minso. Els camps tenen saó per uns dies i, si no ha fet mal, l’aigua serà benvinguda. El color de la Calderona, després de fer net, era bell de paisatge extraordinari, quan encara no havia tornat el sol completament. El Gorgo, Rebalsadors, la Penya d’Olocau, Penyes Altes lluïen aquells colors del rodeno fresc, pur des del pla de Bétera. 
De vesprada, mentre algune parades del mercat medieval (!) evitaven la humitat i decidien si obrien o no, es llegia un fragment de la Carta Pobla, sobre el Repoblament cristià de Bétera, que ara fa quatre-cents anys. ‘Molt aseat’ han dit algunes veïnes que ho han vist. Nosaltres no hem pogut pujar a veure res, que enllestim els preparatius del viatge, i ens deixem tota aquesta ferralla de males putes defensores d’un poble que no és el nostre. Com que no fan prou sang, amb els impostos, els fraus, les corrupcions, la mediocritat o l’església, ara ens envien a casa tardofranquistes vestits amb el ciri pasqual i la pàtria indivisible. Com que és l’estiu, i ells mai no descansen, sempre van tocant-nos el nano: peguem-los, peguem-los fort mentre no es decidisquen a demanar-nos la independència.
Ah, com les festes que s’estiren com una goma, el mal dels espanyols també és elàstic. Cada dia pot esdevenir pitjor.

Sant Gos. L’humor, que durant la festa no ens en falta mai, diu quan passa l’anda: -qui és qui acompanya el Sant Gos? Pobre Sant Roc, enguany, la mala persona del senyor rector -aquest no en té mai d’humor-, va negar-li el passeig de la processó, argumentant-hi que, en no haver-hi clavaris, Sant Roc no ix de sa casa. Ni el Sant Gos, naturalment. Anit, després de l’excelsa coetà a la plaça dels Oms o de l’Abeurador, nosaltres mateix ens volíem presentar voluntaris per passejar el Gos i l’amo, malgrat que no som dels creients que ells voldrien. Caldrà alguna campanya contra el rector burrera? Damunt, l’home es nega a regar les alfàbegues que han ofert a sa església, i les deixa morir ràpidament per no haver de tenir-ne cura. És o no mala persona, algú que deixa morir aquelles plantes que són el centre de la festa, i que han costat tant de criar?

La coetà del Gos és un dels moments lluïts, d’impressió, de tants dies de festa. Allò que explica Vicent, que ha contat en alguns articles, sobre el que senten aquells homes enmig d’aquella plaça, quan hi ha l’infern del foc, de foc festiu, ha de tenir el què memorable d’uns instants de vida únics. Quan tot acaba, gairebé tres quarts d’hora després, i ells s’abracen, com si hagueren acomplit una feina de perill, té també la conseqüent història dels massips, o és macips?, que feien les feines brutes durant els períodes de pesta. Massips, els majorals, i goig a les cares d’aquell espectacle davant el poble, que els agraeix la valerosa acció dins la gàbia. 
Hi ha opinions per tot, que si hi havia poc ritme, molt de foc, algunes parades llargues. Ca! Detalls si voleu, però és un moment sublim, i quin regal. Vítol el quinze i el dèsset, per Sant Roc, pel Gos. Vítol.

Cada quinze se m’escapa alguna cosa. No ho sabria explicar, no ho voldria explicar. La veu de Mara Aranda és una ‘dèria’, una altra bellesa a favor de la música del país i dels versos que expliquen una emoció:
‘Jo tenia un hort florit, de clavells i assussenes, de roses i de gesmils, que em llevaven dolors i penes… Jo tenia un hort florit, i cada dia matinet, cada dia matinet…

Torne a la plaça ara ja buida que em manca alguna cosa, què he pedut, que no ho sé?, i torne quan encara és plena a plegar d’aquelles històries que han anat deixant els veïns durant la festa, per sobreviure un altre any. N’hi ha històries de tants colors i veïns de tans colors vius i clars, obscurs i de mel, de detall, de polítics o d’asèptics, d’independents i de nacionals, florejats, en camisa de flors que vist els joves, els grans, aquell dia que la festa aplega forasters i veïns, davall d’aquell paperet d’estiu que ens empara la joia i l’entesa, un jorn de festa sol, camí de Sant Roc, un altre any, del Gos pobre quin paper, i els altres dies que esperem tornar-nos a aplegar. No ho trobe, i me’n torne de nou, que no sé què he perdut.

Ara només puc plorar, llàgimes de melangia, un mal vent se l’emportà, per la mel que més volia… No hi ha consol per a mi. Gràcies amigues i amics, no hi ha consol per a mi, per la vostra companyia. Ho hi ha consol per a mi.
Aquest cant d’albat que et trenca el cor.
 
Fotre els anys que no passen debaes. Avui, regirant les cambres de ma mare, he trobat aquelles fotos de joves. Ai, que no sé què he perdut que no trobe.

Festa major, festa grossa, festa gran i de joia, a Bétera, davant el ritual anàrquic de les alfàbegues, que enguany el temps ha respectat i empés a créixer encara més. N’hi ha parts de la festa que són fora de categoria, com aquells ports de muntanya, tan extraordinàries que els programes dels uns festers o dels altres polítics no varien gaire, que ja lluen sense haver-hi d’adobar res més, que la gent ha fet seues malgrat els intents reguladors o alliçonadors. La gernació, el color, els mocadors, les ombrel·les, les fadrines, els majorals, els amics, la família, el teu cantó de carrer, els veïns de cada any, els que encara perviuen, els que ja no hi són, els joves que s’hi han incorporat, les bandes de música, imprescindibles home, les dolçaines i els tabals, i després aquella placeta del Sol on ens concentrem els amics que hi vivim i els que retornem cada any a la festa. Tot plegat és el ritual necessari, que fa la festa més gran, més lluïdora, especial i única si ets del poble; com la festa de cada poble, especial i única, cadascú ja va triant què la fa excelsa, irrepetible, i adoba el seu parament perquè siga d’aqueixa manera. 
Avui ja és Sant Roc, i demà el Gos -Sant Gos que arribà a dir Gustau en aquella comparança de festa entre Bétera i Arenys. Ahir, a més, Ferran, que tornava a la festa seixanta anys després, que va veure en primera fila l’ànima del poble, assegut en aquella llotgeta improvisada de la plaça, encara ens va fer enorgullir-nos una mica més, del toc de campanes, del so del bronze voltejant per damunt les cases, els carrers i la gent; per damunt el terme, les campanes de Bétera deien glòria, glòria, glòria… De festa, naturalment, de tantes històries concentrades en una plaça.
De vegades els pobles són això, tot d’històries concentrades en una plaça.

Últim dia a Mallorca (fa cinc dies que hem tornat). Avui la mar és una bassa d’oli, sense soroll, sense onatge contra la roca, per contemplar-la, com algunes barquetes llisquen com si caminaren. Potser que nosaltres també podríem lliscar, per comptes de caminar. Com que és l’ultim dia que serem a l’illa, el dedicarem complet a la mar. A observar-la, sobretot aquesta quietud inquieta. Tenim el dinar gairebé fet, amb el frit que vam comprar, l’amanida i dos platerets de tombet que van sobrar d’ahir. Triguem a baixar més del compte, perquè el ritme ja ens encomana anar perdent el temps. Finalment, som a la platja Ca Nova; avui, com que és diumenge, n’hi ha més gent. I uns cunyats de l’Antònia. L’un porta un patí de mar, no gaire gran, que és ben difícil de navegar, m’expliquen, no té timó, i la vela i unes quantes cordes són l’única cosa per guiar-lo. Ho dic, perquè l’home m’assegura que serà lúnic d’aquella classe a l’¡illa. A l’altra banda de la mar, sí, n’hi ha una escola de navegació amb patins d’aquesta mena. L’home se sent orgullós de ser l’únic, probablement, que navega així i proposa que hauria de ser l’estri principal per ensenyar a navegar els xiquets. Prove de posar atenció, però sóc de secà, així que no entenc gaire de navegació. Quan ens demana com tornarem a casa, i li explique que amb el ràpid de Baleària, ell vaticina que, ràpid, si no trenca algun motor. Efectivament, l’endemà el FGL de Baleària trenca un dels motors principals i triguem una hora i mitja més per anar de Mallorca a Eivissa. Tornem sense hora, dinem de caure de tos. Descansem i baixem de nou a la mar. Davant de casa, sobre una profunditat respectable, envoltats de peixos, la mar un altre colp calmada. Després pujaré a per la càmera i faré aquelles fotos, E la nave va, que sembla La nau dels bojos, d’aquella escriptora uruguaia que jo seguia de jove que després es va posicionar contra la llengua dels valencians. Les imatges de la mar, cap al tard, són un final que mereix amb escreix aquesta estada a Mallorca, vint anys després. Quin goig d’illa, encara, de tros de país, amb aquesta acollida que l’Antònia ha amanit perquè ens trobàrem a casa, enmig de la mar. Sopem extraordinàriament bé, no dormirem gaire perquè hem de ser al Palma de matinada. Tanquem aquest viatge breu, que guardarem molts anys dins les rutes imprescindibles. Ni en els comiats no ens excedim. Demà, jo ja tornaria.

Festes. Cap canvi significatiu. Cap ni un. M’han ensenyat avui, casualment, un llibret de l’any 1987. Ni una, ni mitja, ni cap modificació destacable. Podria mirar els llibrets de més enrere. Trenta anys més enrere, quaranta. Almenys ens estalviaríem una part de la coentor. D’un boato provincià prescindible. Darwin hauria d’escriure a Bétera un annex sobre l’evolució de l’espècie. A favor, naturalment.
Sort del quinze d’agost, de l’alfàbega, Sant Roc i Sant Gos. Poqueta cosa més.

Tornem a Palma i fem una volta sense baixar del cotxe (allò més precís). Unes ensaimades en un lloc secret, aquest barri vell de pescadors, aquelles casetes humils. Les restes del barri xino, ara renovellat de joves que fan vida independent (en queden?); com que l’Antònia és un pou de saber fer, i sap que portem un jove, ens guia fins al HardRock Café, i al jove li canvia la mirada i els ulls se li fan vius: al pare també. Guitarres amb història, estris que tenen el seu valor, memòria d’uns quants incombustibles d’aquella música. Al jove li acaben de regalar unes baquetes made in, així que el tenim a la butxaca per unes quantes hores més. La tornada cap a Sant Pere la farem per l’interior i guanyarem aquell paisatge que també vaig trobar a Eivissa, fa un parell d’anys: marges, vinyes, ametllers, figueres, molins, farem una penúltima parada, per saludar la Magdalena, directora de l’escola cooperativa Mata de Jonc, que ens rep a casa a berenar. A l’entrada ja pengen tabals valencians, i dolçaines. Sort que al cotxe porte un disc d’Ali Farnat, que li regale, i ella m’obsequia amb un de dolçaines mallorquines. Hem fet un intercanvi de banderins, per la música popular, i eixim rabents un altre colp, cap a la Colònia de Sant Pere. Última parada per carregar un plat de Frit en un restaurant de carretera, que en aquella horabaixa és ple. Ens regalen un vi del Pla i movem finalment cap a casa. Un jorn complet per Mallorca, Sóller, Palma, l’interior, i una altra vegada la mar. Ens avisen que a Sant Pere havia fet una caor de por, que nosaltres ens hem estalviat amb tant de viatjar una illa que encara conserva gran part de la bellesa que ha tingut. Lluny del siroll, l’abús urbanístic, i la ignorància mateixa del viatger esporàdic.
Demà ja no ens mourem de la mar. De dins la mar.

Sóller (2). El rètol ‘La vall dels tarongers’ em sorprén a l’arribada, a tocar de l’estació. A la porta del forn hi ha un cabàs amb valències, de les quals jo en tinc encara penjant d’un parell d’arbres, a la partida del Bassó. Comprem uns panets que són boníssims, l’un sense sucre per a Antònia, que semblen panets de llet, i ella diu que són de patata. Són més que bons, més blancs que els nostres panous. A la plaça, davant la gernació, ens fotem el suc de taronja, a benefici del futbol club de Sóller. Alguns dels tarongers han sigut substituïts per cases i urbanitzacions, ací també més rendibles, perìo encara veiem alguns exemplars que fan goig. De vesprada fem un repàs a l’estació, que han revestit amb quadres de Miró i ceràmiques de Picasso. Gran part de la col·lecció l’han deixat perquè el turista puga gaudir de l’art en aquest racó de món, són propietat d’un prohom del qual ara no recorde el nom. L’exposició és breu, però de valor incalculable. Supose que són originals, les peces i els gravats, però no hi ha gaire vigilància, almenys a primera vista. Un regal abans d’agafar de nou el tren i venir cap a Palma. Un regal aquells versets que acompanyen una part de l’obra de Miró, regal que volia també aguantar la malmesa economia del trenet, llavors no gaire turístic. Un dels avis de Miró sembla que era d’ací mateix. Però els versets, que ens havien corprés, són de Francesc d’Assís. Redell, que no faig broma.
A més, durant quaranta-vuit hores, l’Art a Sóller és per tot, i de franc: exposicions al carrer, a les places, al museu, ací i enllà. S’hi veu més activitat cultural que en la meitat del País Valencià nostre, Muvim i IVAM inclòs.

‘Per la nostra mare terra,
que sostens i governes,
i lleva fruits i flors colorides i l’herba. 
Francecs d’Assís. 

Sóller. Hem agafat el trenet a l’estació dels ferrocarrils que fan cap a Sóller. Un clàssic, Sóller. Per què l’obris, em demana Antònia, potser és per defecte, que ho faig Sòller. El trenet és tornar a la infantesa, quan venia de nit cap a València, a cal metge, perquè em curés el braç. Quan veníem a Montcada, a l’institut, amb aquell traqueteig d’un passat irrecuperable, el trenet de Sóller paga el jorn, mlagrat que el cost del billet i encara el tramvia que baixa al port són negoci a banda. Un negociot de l’estiu. Calculem els viatges que fan en una hora, la gent que hi va, potser que pensarem a trobar una eixida nova a la nostra economia. Sóller és una gernació de turistes, dia de mercat, de parades, de gelats artesanals, de baixar a la mar i trescar com els professionals, fins a la plataforma, després correm per agafar el tramvia de tornada i, quan som a tocar d’agafar-lo al vol, el revisor ens saluda de lluny, vint metres, estira la corda de la campana, dong-dong, i ens deixa estacats i sense esme, en terra. Sort que l’hotel ‘Esplendido’ del davant té un banc a l’ombra on ens deixen reposar el cansament i la burla d’aquell malparit de tramviaire. Ens esperem mitja hora, pacients, tranquils, davant aquella badia del port de Sóller. Dinem en un altre banc, a l’estació dels ferrocarrils. Llavors, Antònia m’acompanya per veure l’altre Sóller, el poble de cases senyorials, de portes obertes, de patis interiors d’impressió, d’escales principals de rajola noble, i escaletes que pugen per una vora. Sóller és una altra joia que m’havia compromés a revisitar, que recordava menys sirollosa, més d’aquesta vesprada a la plaça, davant el modernisme d’aquells balcons i ferros, que ens guiaran cap a Miró, Picasso i Sert… L’art majúscul d’uns quants homes que van salvar el tren i que encara puguem visitar el poble, com uns turistes atípics. Sona el telèfon:
-Antònia, què fas tu a Sóller, si tens convidats valencians a casa?

L’Alcúdia. El contrast entre el poble i el port. Recordava a penes el poble quan vaig venir fa molt a explicar històries a dos centenars de xiquets, a la biblioteca can Torró. No hi ha trànsit, al nucli vell, i tret de la plaça on hi ha els cafés i gent que ja sopa, els carrers són tranquils, bells, tan ben conservats i nets com voldríem el país sencer. El bullitori del port no té res a veure amb aquest petit nucli urbà que ens atrapa, la muralla, les portes d’accés, l’arxiu, els pouets, les portes de les cases, els poms, els panys… En un raconet seiem en una taula a fer-nos el pa amb oli en una nit serena, que ningú no diria que som a Mallorca a l’agost, que encara hi ha aquell encant que alguns asseguren que havíem perdut. Hi ha indrets del país irrenunciables, que mereixen l’honor i les lloes, sobretot perquè s’han consevat per damunt de models fàcils a base de molt d’esforç. El turisme fàcil, d’especulació i massa, contra un estil més racional i ètic. Però el miratge s’acaba, quan tornem cap a la Colònia de Sant Pere, en passar per aquell rusc de can Picafort, amb milers de cotxes, de joves, de botelles, de sirolls i llums, ara sí, d’aqueixa Mallorca que tant festejaven aquests taürs cosins-germans dels nostres corruptes valencians de turisme fàcil i sirollós.
El Matas, encara és l’ambaixador turístic número One dels valencians?

Purgatori. Pel marejol de mar, o per la mar grossa, enrabiada contra els turistes de pa sucat: -Volem pa amb oli, cuitava a dir un café a l’Alcúdia, demà ho explicaré, si el temps i la mar m’ho perdonen ara.
Purgatori, que va escriure J.F.’Q’ Mira, tan magníficament, fent eixir el protagonista des del cor de Portaceli, amb una moto americana de primera marca internacional. Purgatori, que ens van fer passar ahir per les coves d’Artà. Però avui prou que ens l’hem empassat, el Purgatori, un vi elaborat amb raïm ull de llebre, d’una vinya de son Reus d’Algaida, que diu l’etiqueta, collita del 2006 boníssim, conreat ecològicament. Si es guarda, cosa que no hem fet, el vi millorarà les seues qualitats durant els propers anys. No calia, ja ens anava bé, i era de cos i per no deixar-ne ni gota, ni gota de llàstima si el beure és tan gustós, per acompanyar la carn i el tombet que ha amanit Antònia tan delicàdament (ella em diu tumbet, i també diu que fins ací ha arribat la seua dedicació de cuinera per nosaltres). Un dinar de tombar de tos, en realitat, de caure en aqueixa mar que tenim a tocar dels peus, però que fa trenta hores que no para de brunyir, de bramar, de queixar-se com les ànimes de tres purgatoris. Avui no podem queixar-nos, doncs, malgrat que no ens hem banyat sinó l’esperit i l’entranya amb aquest vi etiquetat en català, amb pàgina pròpia, canmajoral.
L’etiqueta també acompanya la qualitat del vi, amb una pintura de Llabrés Salvà.  
Demà baixarem a Palma, solament de passada, per agafar el trenet de Sòller.