Ulisses20

L’Ateneu de Bétera ha viscut un cap de setmana intens, dedicat a la festa de les alfàbegues. Amb l’excusa que som en vespres de la festa, la conferència escenificada de Toni Marzo i Ramon Asensi, amb projecció dd’imatges i lectura de textos de l’espai d’interpretació va donar un caliu escaient a un contingut sòlid, malgrat que, de vegades, vorejava la llengenda, o apuntava un pressupòsit tangible: la invitació a investigadors a fer la feina que la història reclama.
Una aportació ben interessant a l’origen del perquè la festa de l’alfàbega és mediterrània, d’origen pagà, i extesa en tot el territori de l’antiga Corona d’Aragó (xe, dit així per no ferir cap sensibilitat polièdrica.)

El corral era ple i els protagonistes ens van regalar una pel·lícula impagable, trobada fa molts anys per Manolo Rigoberto, en una casa en obres: després que va deixar els rotllos a la filmoteca, van poder extraure set minuts de les festes de l’any 1926, amb aquells detalls que Manolo ens va explicar en la sobretaula: no hi havia majorals, que s’hi afegiren més tard, els clavaris de Sant Roc; tampoc no hi havia l’eixelebrat confeti, el paperet de colors, però sí els formentets i la perpètua. Aleshores, les dues obreres eren Rosita la de Llopis i Carmen (?) la Pataquera. El romanç que explica Manolo de com van convenir el cost màxim dels vestits d’obreres fadrines, dues joves de condició social tan diferent, paga la pena de ser escoltat en directe, i no diré res més per aquest camí. 

L’endemà el taller d’orelletes va aplegar vint ajudants orellers, en la seua majoria dones, que acompanyaven la meua sogra, Amparo Asensi, que feia de mestra orellera: que van aprendre de ficar la canya, de fer girar l’orelleta i anar pegant-li voltes fins a la girada. Ep, el resultat de tot plegat va ser exquisit, almenys de gust, no tant de vista que ausaes que algunes pastes van quedar estripades, però podríem competir amb forns professionals pel que fa al tast. Per cert, la nit del tast va quedar òrfena, sobretot de públic de socis, especialment, i de membres de la junta oimés. N’hi ha conceptes que romanen impermeables: si bé l’origen i l’esclat de la festa va quedar entre amics, s’hi aplegà gent que n’estava verament interessada. 

El pot de la mel l’afegí Vicenta, una mestra jubilada que havia participat del cap de setmana al complet; la conferència, el taller, el tast i una aportació que ens va venir al pèl, perquè la projecció d’Esperança l’hem ajornada que ja ho avisarem amb temps.
Vicenta ens va portar un muntatge del grup Apocalipsis (oco!), una peça de museu dels setanta amb un jovent que no era difícil de reconèixer i que vam haver de passar cinc vegades seguides per exigència del públic mateix. Hi reconeixíem tanta gent que ja no hi és, tantes absències, com joves que ja no ho són tant, en una de les interpretacions musicals que, a Bétera especialment, van marcar tota una decada entre el jovent que ara, pam amunt pam avall, tindrà entre els cinquanta i seixanta anys. No ha plogut gaire, d’ençà.

-Vicenta, això un altre colp s’avisa, i preparem mocadors de cotó i olis d’essència per frenar tanta emoció.

[Però això continuarà)