ALBERT CORTES MONSERRAT

Que el govern avanci les eleccions del 2010 es una possibilitat, i son molts els temes què ho poden provocar, però sincerament crec què els tres partits aguantaran fins al final, i tot queda en mans de la pressió que sàpiga fer la societat civil cap a la resposta del nostre govern a cadascuna de les incògnites que tard o d’hora es resoldran.

Apart de la crisi, què amb el minso poder que te Catalunya poques possibilitats te de d’afrontar, i tant sols pot esperar que l’afavoreixin les mesures que vagi canalitzant el govern espanyol, es una prova més què aquest govern de gestió i de despesa social sense poder real no s’aguanta per enlloc, ja què les dos coses van molt lligades, al contrari del què ens volen vendre.

El Finançament sembla entrar en la recta final, i ja se sap que la oferta de l’Estat serà humiliant pels interessos de Catalunya i el seu dèficit fiscal, però ja apareixen veus que veuen que s’ha d’acceptar, per posteriorment torna a negociar un cop la crisi vagi desapareixent.  Una manera clara de marejar la perdiu, i d’actualitzar aquest famós peix al cove què tant mal ha fet, però amb diferents protagonistes, i on tots el disfressaran no de submissió sinó de responsabilitat, ja se sap que l’art de les paraules no te límits.

La sentencia del TC, segons publica el que sembla ser diari oficial, La Vanguardia, serà pels volts de final de juny, i no anul·larà preceptes, sinó què els buidarà de contingut amb una interpretació nova, on per exemple nació no tindrà cap validesa jurídica, la bilateralitat serà presa com un simple model de treball sense cap privilegi, o modificacions en el tema de la llengua per protegir el castellà. En definitiva una autentica estafa, i què tots tres apostaran per una resposta unitària que evidentment i sobretot amb el PSOE-C pel mig, nomes pot suposa acceptació i resignació com ja deia molt be avui el seu expert en cinisme Jose Zaragoza, desvinculant els afers de Catalunya del seu suport en el Debat de Política General a Zapatero, al contrari del què proposen els seus dos socis, i què no ha de sorprendre a ningú, ja què els afers catalans com els anomenen no son els seus, i son secundaris com sempre ho han estat.

El tercer problema seran les lluites internes d’ERC, que sembla acabaran com en Carretero marxant del partit, i amb una neteja de totes les veus discrepants ofegades per aquesta direcció que ha perdut el nord, i què la seva única finalitat es mantenir-se al govern per damunt de qualsevol cosa i al preu que sigui, i on a pesar de les proclames que l’independentisme nomes està dins al seu partit, crec poden tenir una bona sorpresa en forma de càstig electoral, i il·lusió per altres formacions què si poden tenir clar l’objectiu final.

En definitiva, difícilment s’escurçarà la legislatura, i nomes la pressió de la societat civil indignada per tanta mediocritat pot fer saltar pels aires aquest autentica vergonya pel país.

La Presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sanchez Camacho, ha manifestat que fins ara el seu partit no havia aconseguit un compromís amb Catalunya, i ha negat que això fos causa de l’antiga direcció del partit, evidenciant què les relacions amb el PP de l’Estat son molt satisfactòries, i això es positiu per Catalunya.

Ens assegura que les visites d’en Rajoy al territori van en aquesta direcció, amb una millora de la forma de comprendre els catalans, i on el principal objectiu son els nostres interessos, pel que fa al passat ens diu què davant la negociació amb terroristes del PSOE van haver de respondre i reaccionar com s’havia de fer, dona el valor de la coherència el no retirar el recurs de l’estatut pel nostre be, i la seva constitucionalitat, sobre el finançament lloa l’acord CIU-PP, què diu va ser el millor sistema que ha tingut mai fins ara Catalunya, i obre la porta a una acord amb la federació convergent, sempre què s’allunyi de la radicalització sobiranista, ja què no es el que volen la majoria de catalans.

Realment aquest partit nacionalment espanyol, i què junt amb el PSOE formen el bloc de l’Estat al Parlament, ja no sap que fer ni que dir per atreure l’electorat, i no es dona per vençut de ser una rèmora a Catalunya amb un públic limitat, i sense mases possibilitats de millorar els resultats, diu què vetlla pels nostres interessos, però te segrestat la nostra principal eina ara per ara en un tribunal què es tot menys just, i en el finançament lloa un sistema què finalment ens ha portat a la situació on ara ens trobem amb un espoli dramàtic. Es interessant sentir que ara tenen un compromís amb Catalunya, això deu voler dir què fins ara no el tenien, llavors la pregunta era com es que es presentaven a les eleccions al Parlament Català, i amb qui tenien el compromís.

Tanmateix ofereixen la seva ma a CIU si s’allunya de posicions radicals sobiranistes, curiós qualificatiu ja què la seva radicalitat espanyola no es vista com a tal, simplement la consideren normal, però en canvi la de qualsevol nació a aspirar democràticament al seu estat propi es cosa de radicals, un plantejament molt poc democràtic i digne d’aquest partit, rèmora del franquisme i on els seus tics dictatorials el delaten a cada instant, igual què l’altre gran partit espanyol.

Respecte a que la sobirania no la volen la majoria de catalans, crec què es un discurs que ja no enganya a ningú, i què haurien de renovar si volen trobar excuses per la seva defensa de la unitat de l’imperi, les enquestes els contradiuen, i la pugna ara mateix per l’espai independentista donat les poques intencions d’avançar en aquest aspecte de CIU i ERC son una prova del potencial de projecte.

El discurs ranci del PP Català ja no dona mes de si, i junt amb el PSOE-C son l’enemic a batre per assolir noves quotes de llibertat.

Segons les FAES, presidida per José Maria Aznar, la dictadura franquista no va ser una època feixista perquè aquest règim de Francisco Franco no va tenir una ideologia definida, i nomes es basava en mantenir el poder eternament com a base principal.

A l’ultima edició dels “Cuadernos de pensamiento politico” de l’entitat, el catedràtic de dret polític, Manuel Ramirez, en un article titulat “Hace setenta años, el regimen politico y su mentalidad” , afirma què el regim franquista no va ser un conjunt estàtic sense canvis ni variacions, sinó què es poden distingir fins tres etapes unides per l’argument de la fidelitat al cap de l’estat. A més defineix el franquisme sense base ideològica, i amb aportacions diverses, a vegades agafades i a vegades desestimades, i ho contraposa amb l’alemanya de Hitler o en l’Italia de Mussolini, tot això va facilitar la caiguda del règim un cop mort el dictador.

La FAES es un laboratori d’idees  i programes per omplir el pensament de centre liberal i reformista, i busca promoure els valors de la llibertat, la democràcia i l’humanisme, segons figura en els seus estatuts.

Curiosa manera de defensar la democràcia i la llibertat justificant una dictadura sagnant i autoritària com la franquista, amb tots els tics de totes les dictadures mundials, es a dir feixisme en estat pur, pel què fa a la ideologia, gairebé fa riure, ja què era molt clara, i es podia assimilar a la de Hitler o Mussolini o d’altres amb les variants del context on es trobava, i amb la figura del cap de l’estat com a be suprem com en qualsevol dictadura, i unes tesis a defensar que repassant els principis del Movimiento no deixen massa lloc per dubtes del feixisme recalcitrant què supuren pels quatre costats.

Justificar això amb diverses etapes, es absurd, i no te cap tipus de sentit, ja què a mesura que passen els anys el règim no pot tenir la mateixa cruesa, ja què la societat també evoluciona, però això no vol dir diferent ideologia, sinó la mateixa amb mes suavitat o més fortalesa.

Si per la llei de partits s’han ilegalitzat partits per no condemnar la violència, tancat diaris, i clausurat organitzacions civils per estar vinculats en aquest mon a Euskadi indiscriminadament, crec què la FAES està justificant la violència, i com diuen ells enaltiment del terrorisme, no pot ser que desprès de 30 anys de la mort del dictador, una organització el pugui justificar donant per bons els milers de morts per motius politics, i la fi per la força d’una república escollida per la població per un exercit feixista, es simplement una vergonya.

Per cert discrepo amb l’autor de l’article en què la poca base ideològica va provocar la caiguda del règim un cop mort el dictador, ja què  precisament la mort del dictador simplement va fer una actualització anomenada transició, i tutelada pels caps de la dictadura, per seguir  portant les regnes des de l’ombra amb la cortina de fum de la democràcia espanyola, què 30 anys desprès encara no ha condemnat ha ningú, i simplement ignora el passat i deixa modificar la historia amb textos com el què apadrina les FAES, i què no seria legal amb cap democràcia plena on les organitzacions feixistes com aquestes no gaudeixen de subvencions milionàries com aquesta.

Aquesta es la verdadera democràcia, i el tarannà de l’Estat, una rèmora del passat disfressada de modernitat.

En un article publicat a la premsa, el secretari general d’ERC ha respost les critiques de sectarismes per part de Reagrupament, i els atacs a la seva gestió junt amb la direcció existent, i per fer-ho es dona suport amb idees que se’ns dubte ja han estat superades i demostrades del seu mal camí.

Considera que la direcció avalada per la militància es la què ha de governar la nau, i critica que les diferents sensibilitats degenerin en disquisicions que evidencien un dèficit democràtics per part de qui no accepta els resultats. Creu què el camí es difícil, i què molts volen que fracassin, i confirma la tàctica d’esgarrapar vots al PSOE-C guanyant terreny al sucursalisme, alhora què s’enorgulleix de ser la única direcció escollida per sufragi universal davant dels altres partits.

Puc estar d’acord que la direcció ha de dirigir un partit, i més com aquesta votada per la militància, però no si s’aparta de la línia, i dels objectius del partit per altres coses què res tenen a veure amb això, i si amb els objectius personals de cadascun.  No es pot treure pit per la democràcia interna, i nomes utilitzar aquesta quan es convenient per la direcció, i quan molesta com en el cas del finançament passar-se pel forro el que s’aprova en els congressos, què recordo també es per sufragi universal.

No es pot confondre la critica i les diferents opinions, en no acceptar els resultats i considerar-ho un atac a repel·lir, fer un article recordant l’objectiu final que signaria qualsevol independentista, i recordant les mancances què ens allunyen d’ell en els últims temps, no es motiu de sanció en un partit que se suposa hauria d’estar d’acord amb les conclusions de totes totes, i vostè ho sap.

Insisteix amb la tàctica d’esgarrapar vots a l’espanyolisme ranci del PSOE-C amb el qual governa, i això sense ser massa savi ha suposat una pèrdua de mes de 300000 vots en els últims anys, ja què no es poden barrejar peres i pomes com a la Casa Gran convergent on tot s’hi val i tothom i cap per defensar el blanc i el negre al mateix temps, es una mala copia, i els hipotètics guanys per un costat es compensen sobradament amb les pèrdues per un altra, i més quan la utilització d’estar al govern tant sols comporta submissió a la voluntat del partit majoritari al govern amb una pèrdua total de la pròpia personalitat.

Arriba un moment  a la vida què un ha de decidir que vol ser quan sigui gran, i evidentment no ho pot escollir tot, ha de remenar i finalment triar per emprar-hi totes les energies, en aquest cas l’aposta era clara cap a l’estat propi i carregats de raons, i amb el suport creixent de la societat, tant sol faltava seguir amb coherència un full de ruta clar  per donar el següent pas per damunt de legalitats artificials i beneficis personals o quotes de poder, es a dir no se un mes de la ratera com la defineix molt bé Salvador Cardus, i francament el seu camí ha estat al contrari, i de ser el pal de paller de les nostres il·lusions han passat ha ser una desil·lusió més en aquest llarg camí que comporta aquesta desafecció creixent, i buscar nous camins per fer créixer la idea què per damunt dels nostres mediocres representants, nacionalment parlant, es possible seguir avançant amb la construcció de l’estat propi.

El President espanyol Zapatero en la seva intervenció en l’Assemblea parlamentaria del Consell d’Europa, ha assegurat que les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla no son comparables amb Gibraltar, recordo colònia britànica què Espanya fa temps que reclama, i ha posat en marxa el discurs demagògic i imperialista d’aquest estat en matèria territorial.

Davant de les preguntes del representant suís per la situació d’aquestes dues ciutats que reclama el Marroc, va teoritzar que des del punt de vista històric, jurídic i polític no hi ha comparació, i la sobirania espanyola es inqüestionable, i què seguiran reivindicant Gibraltar amb un diàleg constructiu.

Les ànsies colonitzadores d’aquests imperis decadents, i què encara porten en els seus cromosomes aquest estigma del passat pensant què poden eternament dominar sota el seu jou un territori, sense demanar opinió a la població desprès d’haver-lo aconseguit fa molts anys per la força de les armes, i explotar-lo fins als seus límits, poc a poc es van esgotant.

Els arguments s’acaben, i es molt trist què un president d’un estat hagi d’utilitzar el recurs de dir què dos situacions iguals son diferents, simplement perquè un l’interessa i l’altre no amb dos punts de vista oposats.  La situació de Ceuta i Melilla evidentment es la mateixa que Gibraltar, i no pot reclamar una, sense cedir les altres, i per cert seguint aquesta filosofia mai he sentit una reclamació de la Catalunya Nord actualment sota el domini de l’estat francès, un altra greu contradicció.

Se’ns dubte l’esperit de Castella es guerrer per naturalesa, i allí on ha passat ha deixat un rastre de sang i destrucció què fan inassolible aquest concepte de “madre patria”, quan parlen dels territoris americans què per sort per ells van poder expulsar aquesta autentica plaga, per esdevenir estats independents.

Ara ens trobem el 2009, i precisament per les raons que esgrimeix en Zapatero, de la historia, jurídiques i polítiques, la democràcia s’imposa a Europa, i a mesura que la civilització avança els pobles tenen mes llibertat, i el dret de decidir el seu futur amb la creació de molts estats nous que fa pocs anys no figuraven al mapa, i d’altres que ja piquen a la porta, esclar què d’un estat què no reconeix el dret a l’autodeterminació d’una de les ultimes colònies que resta sota el seu domini com es Catalunya, no es pot esperar gaire cosa, i la seva esquizofrènia arriba a fer judicis sobre dictadors a llocs llunyans del planeta, quan les atrocitats del franquisme segueixen intocables, i ara es volen investigar les tortures de Guantanamo, quan la organització pels drets humans en el seu informe anual denuncia aquestes practiques en el propi estat.

Es inútil la pedagogia, no es volen adaptar a les circumstancies actuals, i així la convivència es impossible, quan a Gibraltar es pregunta a la població, aquesta majoritàriament vol pertànyer a la Gran Bretanya i no a Espanya, se’ns dubte es un detall que no interessa al govern espanyol pels seus nivells mínims de democràcia.

Europa sap molt be què te una taca al sud del continent on els drets segueixen sent vulnerats, i on aquest antic imperi es va reduint, i esperem aviat segueixi la seva dieta aprimant-se una mica més per la seva bona salut i la nostra.

Avui s’ha celebrat la reunió a Madrid entre el ministre Chaves i el Conseller Saura per tractar el tema dels traspassos pendents, i ens anuncien que a mitjans de juliol Rodalies de Barcelona i Inspecció de treball seran una realitat tant falsa com la personalitat dels dos personatges reunits, però experts en cortines de fum per amagar la realitat.

Saura ha insistit en que s’ha plantejat la necessitat de donar un nou impuls en el desenvolupament de l’Estatut, i ha alabat la receptivitat en què ha estat rebut, i des de la banda espanyola confirmen que falten uns petits serrells per tancar els traspassos, dient que complir l’estatut no es un assumpte senzill, amb el compromís de modificar les lleis estatals per fer-ho possible.

Per una banda les habilitats negociadores del conseller, son de tots conegudes, amb la seva actuació contra els estudiants amb protesta pel pla bolonia i una escomesa policial  totalment desproporcionada, pel  pacte amb la Vicepresidenta espanyola De la Vega, amb un termini què qui sap on para pel nou finançament, a canvi de no demanar la compareixença de Zapatero a donar explicacions sobre els tema, i pel seu si al nou Estatut la mateixa nit què es pactava a Madrid la seva definitiva retallada sense temps material per digerir-lo. Amb aquests precedents, les seves primeres impressions de donar un nou impuls al desenvolupament de l’Estatut son premonitòries, ja què nou vol dir què abans hi ha hagut un desenvolupament, cosa què es fals, ja què desprès de 2 anys aquest es sota mínims per la inoperància catalana i la negativa espanyola a tenir-lo en consideració, esperant la sentencia judicial per escampar els retalls què en quedin pel territori.

Ens parla de la receptivitat, quan crec què sap perfectament que Zapatero necessita aliats, i ha de suavitzar el seu maltracte a Catalunya a contracor, per aconseguir què aquests partits catalans fluixos de memòria i amb anhels de tocar cuixa al preu que sigui, donin el seu suport parlamentari, i sense oblidar què aquest socialista andalús no es precisament un amic, i nomes cal repassar hemeroteques i actuacions, per veure la simpatia què li produïm.

Dir què complir l’estatut no es fàcil, desprès de retallar-lo a consciencia, aprovar-lo, votar-lo el poble, i entrar en vigor, es poc més que un insult, es com si jo hem posen una multa al cotxe, i dic desprès de molts anys al volant què conduir no es fàcil.

Pel que fa a Rodalies, els dos governs necessiten un acord, què puguin esbombar evidentment sense llegir la lletra petita i a cop de titular, veurem com el traspàs no serà complert, o no vindrà amb la dotació econòmica per posar al dia el caducat servei de l’àrea metropolitana, o anirà a compte de les inversions previstes a Catalunya, o fins hi tot del finançament promès, però segur què no es or tot el que llueix, començant perquè la inversió prevista a Madrid ja es superior a la de Barcelona, amb moltes mes deficiències i necessitats de la segona, tot un senyal què les coses aniran com sempre, i ens volen fer empassar un nou gripau que doni munició al PSOE-C i la seva suposada defensa del territori, i doni aire a les seves dues crosses al govern, per vendre el producte a animes de bona fe.

Senzillament no me’ls crec, i em repugna aquesta manera d’actuar i d’enganyar la bona gent, tot per no arribar al fons de la qüestió, i seguir amb la màxima de qui dia passa any empeny.

El secretari d’estat espanyol per a la Unió Europea, Diego López Garrido, ha signat a Luxemburg l’acord que hauria de permetre als ciutadans catalans escriure al Tribunal de Justícia Europeu en la seva llengua, i rebre resposta en la mateixa llengua, segons el secretari demostra la voluntat i compromís del govern espanyol amb les comunitats que tenen llengua pròpia, una mentida més del govern Zapatero.

El Tribunal ja ha advertit que no acceptarà el català en documents de caràcter jurídic, i d’altres com subvencions o contractes de treball, i on el govern espanyol s’haurà de fer càrrec de les despeses de traducció.  Això vol dir què primer s’haurà d’enviar el text a Madrid per traduir-lo al castellà, i la resposta correra en l’ordre invers de Luxemburg a Madrid, i d’allí a Catalunya.

En definitiva Luxemburg tant sols admetrà les 23 llengües oficials de la Unió, i aquest conveni es començarà a aplicar quan l’Estat informi que es fa càrrec del cost de les traduccions, cosa què ja va ser denunciada per incompliment espanyol en aquest punt.

En definitiva una maniobra més per fer passar bou per bestia grossa amb uns titulars que si mirem el fons tants sols son una cortina de fum, perquè al final l’estat espanyol no vol al català com a llengua oficial a Europa, ni tant sols en el seu territori, com succeeix amb la prohibició de qualsevol llengua què no sigui el castellà en les seves institucions.

Si l’Estat volgués tal com va fer Irlanda amb el minoritari gaèlic, el català ja seria oficial, però no els interessa, i la seva xenofòbia esta per damunt d’aquestes coses intentant enganyar la bona fe de la població amb falsedats i esforços irreals per aconseguir l’objectiu, ells son l’obstacle com en moltes altres coses, i son ells qui frenen aquest procés esperpèntic, on realment la carta en català nomes aniria de Catalunya a Madrid i a la inversa, fent tota la resta de recorregut amb castellà, per tant no es cert que poguéssim dirigir-nos directament al Tribunal Europeu, i per si això no fos poc el tema esta paralitzat ja què l’estat no ha fet cap pas per assumir els costos de traducció, tota una presa de pel.

Tot te la seva lògica, ciutadans de segona, llengua de segona, i prohibició de internacionalitzar la llengua, i on interiorment a base de falses visions de perill del castellà i discriminació, afavorir el retrocés de les llengües minoritàries  per deixar-les en detalls folklòrics.

Definitivament, més del mateix amb la col·laboració dels mitjans afins tergiversant la noticia per fer-nos empassar el gripau, si volem conservar la nostra llengua entre moltes altres coses nomes ho podem fer amb un estat a favor, i ara per ara no el tenim.

La situació d’Esquerra degut a les actituds despòtiques de la direcció ha provocat amb dos dies la baixa de dos militants de pes, Jaume Renyer i Joan Carretero, degut a la seva visió critica sobre el rumb del partit republicà, i sembla que l’amenaça de Carod d’aplicar disciplina al partit en el seu discurs de renuncia a la candidatura a la presidència es va fent realitat.

Jaume Renyer, el candidat a la presidència per un dels dos sectors renovadors, Esquerra Independentista, militant des de fa  prop de vint anys, i autor de nombrosos llibres sobre la independència i els valors republicans, ha decidit marxar al no trobar marge de diàleg, i constatar que la direcció no te intenció d’afrontar un conflicte contra l’estat espanyol per exercir el dret a l’autodeterminació.

Joan Carretero, líder de l’altre corrent, Reagrupament, i què davant la fusió dels dos sectors continuadors del rumb del partit aquests últims anys junt al PSOE-C, va escriure un article, i què com a bon doctor diagnosticava els mals i receptes per fer una candidatura transversal des del partit o un de nou amb l’objectiu de la independència unilateral, davant la decisió de la direcció primer de voler fer un judici davant d’aquesta al que es va negar, i ara davant la suspensió de militància i obertura d’expedient disciplinari, ha pres la decisió de marxar.

Dies tristos per aquest partit amb vocació independentista desada en un calaix per passar a ser un partit d’ordre  o madur com el defineixen ara, la direcció sembla instal·lada en un altra dimensió on no li preocupa la pèrdua progressiva de votants, mes de 300000, ni els negres auguris per les properes eleccions al Parlament català, on la seva opció sembla apostar per un tercer tripartit reforçant el caràcter d’esquerres i social de la formació, per deixar de banda la reivindicació, i aglutinar tota la bona feina que esta fent l’Estat espanyol per la creació de l’estat propi.

La prostitució de l’ideari independentista passarà molta factura, i si la marxa i degoteig de militants va en augment, les conseqüències poden ser molt importants, ja que una possible nova agrupació per molt que la desacreditin, si aconsegueix ser verdaderament transversal, i amb un objectiu clar cap a la sobirania i uns lideratges coherents, amb carisma, i no tacats per la ratera com la definia els partits catalans que segueixen el sistema espanyol en Salvador Cardus en un article l’altre dia, pot ser l’espurna per veure la llum al final del túnel, i el trencament dels esquemes actuals.

Crec que ERC encara pot tenir un paper important en aquest procés, però no amb el rumb actual totalment desdibuixada, i no amb els dirigents actuals què ja han perdut tota credibilitat, d’ells depèn canviar la ruta, o ser un altra desencís en el llarg camí cap a la Independència.

No volem esperar més, i els vents bufen al nostre favor, cal que tinguin una expressió política clara sense pors, ni mans brutes, i això ho pot fer ERC, o es pot fer sense ella, cal que decideixin en paraules del mateix Puigcercos que volen ser quan siguin grans.

En un acte FETS PRESIDENT MONTILLA celebrat avui, acompanyat dels seus consellers i ministres i sense el logo del PSOE-C present, i on nomes tenia com objectiu incrementar la imatge positiva del President, aquest ha semblat què comença a preparar a la gent pel seu sí al finançament donat per Madrid, i què Zapatero vol resolt pel mes que be, i tot disfressat de fermesa i convicció.

Aquest ha demanat paciència als catalans, ja que calen uns quants dies més de feina dura, i ha denunciat  la manera d’entorpir de CIU en les negociacions què ha qualificat de poc patriòtica, ha revisat la obra de govern en aquests dos anys com els fets de SEAT o NISSAN com exemples, i ha reiterat que no acceptaran un acord a la baixa com els governs de Pujol, i què aconseguiran Rodalies, Beques o la participació decisiva a l’aeroport, defensant l’Espanya federal, i amb un horitzó al 2020.

D’altra  banda el ministre de justícia  Francisco Caamaño, diu què l’Estatut es constitucional i espera una bona sentencia, pel que fa a la nació diu què en el preàmbul no te cap valor jurídic, i què la sentencia es complexa.

Respecte al President, sembla què la comèdia arribarà el mes que be al final, i des de Madrid ja s’ha ordenat acceptar la proposta que segons Salgado no serà superior que la misèria de Solbes, i molt lluny de les necessitats catalanes, i ara miraran de disfressar-la com puguin per presentar-se com uns herois amb l’almoina a la butxaca i prop de 9 mesos de retard respecte la llei orgànica màxima catalana. Se’ns dubte tot un record d’ineptitud, submissió i finalment claudicació amb l’aval de les dues forces que els acompanyen, què per no perdre els seus llocs al govern signaran el que convingui com han fet fins ara.  Pel que fa als traspassos pendents, i tenint en compte què desprès de l’aprovació del text fins avui pràcticament no hi ha hagut cap traspàs, la seva teoria queda molt dubtosa per no dir impossible, ja què amb rodalies ha d’anar una forta inversió, amb beques fa molts anys que es reclamen i encara esperem, i l’aeroport segons les ultimes noticies la Generalitat no podrà decidir ni de quin color es pinten les parets del vestíbul, o sigui què el més calent a l’aigüera. Pel que fa a l’Espanya federal no calen comentaris, ja n’hi ha prou d’enganyar a la gent l’Estat serà uniforme com ara, i l’alternativa es una Catalunya independent, què vostès com la resta segueixen ignorant.

En Caamaño caldria preguntar-li que entén ell per bona sentencia, ja què l’advocat de l’estat esta per la interpretació restrictiva de molts dels articles què ens diu ja van ser degudament pentinats a Madrid, i per tant la cosa no pinta be, i sobre la opinió sobre nació, ja n’hi ha prou de que tothom pugui opinar sobre com ens diem, quan es una cosa que òbviament som nosaltres qui ho decidim i la història que portem darrere, i cap Caamaño de torn o qualsevol altre te cap dret a alterar el què es un fet els hi agradi o no.

En definitiva un acte de promoció del President que ens parla de pàtria, quan tots sabem quina es la seva, i més veient com l’acompanyen els seus ministres Chacon i Corbacho, uns personatges que en la seva ment no te com a prioritats els problemes del territori que els ha escollit.  Així que prou de demagògia barata, ja què es conscient que la seva grisor i mediocritat el fa incompatible amb el càrrec que ocupa.

Llegim avui les trobades d’aquests dos polítics sobiranistes d’ERC i CDC respectivament, i què haurien parlat de la hipotètica nova formació interpretada en el seu article i proposada pel primer, amb l’objectiu de ser transversal i amb la finalitat de la declaració unilateral d’Independència.

El segon va rebutjar l’oferta dient què es troba molt còmode defenent els postulats del seu partit, però què  obria les portes a col·laborar amb iniciatives civils conjuntament, i on la seva bona entesa dona bones vibracions.

Realment crec què la interpretació què s’ha fet de l’escrit d’en Carretero ha sacsejat les consciencies i les pors de la classe política catalana, ja què amb reaccions diverses han tancat files ràpidament per no donar entrada al club privat a ningú més, ja què el pastis es petit i la gana es molta, per haver de repartir un altre tall.

Les nombroses iniciatives civils i el maltracte sense embuts de l’Estat, què ja no se n’amaga, fa créixer exponencialment  el nombre de partidaris de l’Estat propi com a via per solucionar els nostres problemes, i això junt amb la desafecció creixent pel desencís dels nostres partits acomodats al sistema espanyol dona unes possibilitats reals a una nova formació.

Des del seu partit li han obert les portes, ja què no volen què res pertorbi la pau en el seu rumb cap a un tercer tripartit, i conservar les quotes de poder amb quatre proclames molt escaients quant s’apropin les eleccions per acontentar els militants mes perplexos, i qui dia passa any empeny. Des de CIU arrosseguen el projecte amb vocació espanyola d’en Duran, i la indefinició clàssica de CDC amb el tema nacional, amb la cortina de fum de la Casa Gran i el dret a decidir no saben molt ben be el que, mentrestant els militants sobiranistes van guanyant terreny però no el suficient per imposar les seves tesis, pel què fa a la resta, ICV sempre de bracet amb els socialistes, i aquests amb els populars obeint les ordres de Madrid.

Per tant una opció desacomplexadament sobiranista, i trencant esquemes dreta i esquerra, units per l’objectiu de l’emancipació nacional , segurament es una opció que molts independentistes orfes de vot esperen, i què tant sols li mancaria que aquests líders sobiranistes d’altres formacions davant la impossibilitat de dur a terme el projecte en els seus partits, donessin el pas i el risc d’abandonar l’aixopluc del sistema, per la lluita sense aturador pel projecte, i ser la punta de llança en el Parlament amb un discurs clar i ètic, força proper el que va fer ERC fins el 2003, i què li va donar tants bons resultats abans de perdre el rumb.

Les iniciatives civils s’aniran multiplicant, però cal una vinculació política que les reculli com a representants de la sobirania del poble, i les proclami en el Parlament, tard o d’hora i si els partits actuals no rectifiquen el rumb, s’haurà de fer per culminar el procés i per vergonya dels partits actuals, què s’han acomodat a la legalitat espanyola, i de moment no pensen arriscar ni un pas per superar-la.

Suposo que us preguntareu que tenen a veure aquests tres conceptes agrupats en una mateixa frase, però les declaracions del personatge, i la obertura del recinte on es realitza aquesta festa andalusa coincideixen en espai i temps, i ens poden donar respostes clares sobre el risc del totalitarisme nacionalista del què ens adverteix aquest treballador del Ministerio de Cultura.

L’exeurodiputat de CIU, i fitxat recentment pel govern espanyol de Zapatero, segueix la seva deriva, i finalment es mostra tal com es, un autèntic nacionalista espanyol afirmant que Catalunya corre el risc de patir un totalitarisme nacionalista, perquè alguns creuen que només son catalans els què pensen com ells, hi ha què les seves idees son millors què les dels altres i les poden imposar, excloent del país els què no ho veuen així, es la definició de feixisme.

D’altra banda i a pesar de la crisi existent, on el numero de parats no para de créixer, i l’ofec econòmic de l’Estat al territori català no obeint una llei orgànica anomenada estatut, i oferint unes engrunes de finançament què no solucionaran en res la situació, i augmentaran el dèficit ja de per si escandalós a l’Europa Occidental, la fira d’Abril manté intactes les subvencions atorgades per la Generalitat, Diputació i Ajuntament, curiosament comandades pels socialistes catalans, i on l’alcalde Hereu considera una expressió dels catalans i de la Catalunya plural i diversa, i on per cert diversos membres de la FECAC (Federació d’entitats culturals andaluses a Catalunya) han passat pels jutjats per irregularitats acusats d’estafes en temes de subvencions, però 225000 euros aniran a parar a aquesta fira, quan d’altres s’han reduït o anul·lat, i amb la mentida d’inflar la suma de visitants què no arriba ni de bon tros a la què dona la organització.

En Guardans avisa d’un risc de totalitarisme nacionalista, i efectivament el pateix, però es l’espanyol, què ell deu considerar constitucionalisme o universalisme, ja què en tot el món com sabem l’únic nacionalisme es el català, la seva definició de feixisme es molt bona, però no es tracta d’imposar o excloure, sinó de coherència, i per molt que li pesi en aquest personatge, Catalunya te una història, una llengua, una cultura, una identitat i unes maneres de fer diferents de l’Estat, ja què es una nació diferent, i evidentment si des d’un càrrec públic representes aquest territori no ho pots fer defensant uns altres valors aliens al territori que representes, tenim un bon exemple en els 25 diputats del PSC a Madrid, evidentment no representen Catalunya, son fets, i això s’ha d’assumir o caure en la mes pura mediocritat i hipocresia, perquè vostè ja ha decidit pel seu sentiment o interès personal, i ser català apart de viure i treballar a Catalunya com deia en Pujol hi ha la qüestió del sentiment i els valors, què funciona en tots els territoris del món, i nosaltres per molt què ho neguin som iguals que la resta del mon.

Si parlem d’imposicions, la vergonya de la Feria d’Abril per motius únicament politics i estratègics electoralment no son de rebut, aquesta subvenció a una entitat dubtosament fraudulenta, quan entitats autòctones passen penúries, i una expressió contradient Hereu evidentment gens catalana, son una autentica vergonya, i més ho seran els politics mediocres assistint a la fira, i pensant què donen imatge de pluralitat, una pluralitat mal entesa i imposada totalment amb una demagògia aberrant, ja què apart de finançar els seus deutes històrics inventats i les seves prestacions i infraestructures a costa del nostre espoli i els serveis de segona categoria dels nostres ciutadans, també hem de pagar les seves festes a preu d’or en el nostre territori, una submissió més inacceptable, i què fa urgent una fugida endavant cap a l’Estat Propi, i alliberar-nos d’aquest llast dels què han vingut sense integració, i dels d’aquí què fan el joc pel seu propi interès,  a pesar de l’enfonsament del país.

Avui diada del llibre i la rosa podem veure accions o declaracions què segueixen la línia de mediocritat de la resta de l’any, i què ni tant sols aquest dia on la cultura te un fort arrelament, son motiu per abandonar aquestes practiques què veiem cada dia en els nostres polítics, i els de l’Estat.

El president de la Generalitat, José Montilla, i davant de les continues preguntes sobre el nul servei dels diputats socialistes catalans a Madrid, ha assegurat què aquests s’utilitzen més del què la gent pensa, respecte al finançament ens diu què no li agrada ser presoner de les xifres, assegurant què no son maximalistes.

També ha causat expectació la presencia del líder del PP Mariano Rajoy a la recepció al Palau Pedralbes per Sant Jordi, fet què ha aprofitat el seu partit per alabar el seu compromís amb Catalunya què cada cop serà mes fort, i on per cert el president popular ha assegurat que no retiraran el recurs contra l’Estatut al TC, per la seva part des d’ERC, la seva portaveu Anna Simó, li ha desitjat un bon esmorzar,  i què conegui la realitat catalana en la seva diversitat.

Respecte el primer tema, crec què ja esta be de burlar-se de la gent, em vol dir quan i perquè han utilitzat els seus 25 diputats a Madrid, què jo sàpiga mai han trencat la disciplina de vot del PSOE, sigui la votació favorable a Catalunya o no, i arribant al deliri de votar una cosa al Parlament i la contraria al Congres de Madrid, per tant ens han demostrat què la seva prioritat es el govern de Zapatero, i no podem comptar amb ells per defensar els nostres interessos, pel què fa al finançament ningú li diu que sigui maximalista, simplement què compleixin una llei orgànica anomenada Estatut què no volen fer, amb això n’hi hauria prou, i el canvi de ministres al govern estata, amb el canvi d’actitud del nostre amic Chaves avui mateix s’ha vist refredat per la ministra Salgado què avalat la misèria oferta per Solbes com definitiva, o sigui que haurà de triar i fer bona aquella frase què va pronunciar que estimava Zapatero, però més a Catalunya, ara te la oportunitat de donar-li validesa, o fer les maletes del palau de la Generalitat per dignitat del càrrec què ocupa.

Pel que fa a Rajoy, em sembla molt hipòcrita aquesta fixació què per exemple no es va produir quan Zapatero va sortir al balcó de la Generalitat en el primer tripartit, o quan avui mateix en la mateixa recepció la ministra de defensa Chacon, què també hi era, i bàsicament a fet el mateix per Catalunya que el president del Partit Popular, què fins hi tot ha estat increpat al carrer, cosa que no succeeix amb altres personatges com els què he comentat.  Li demanen que retiri el recurs de l’Estatut, però l’actitud dels dos partits espanyols es la mateixa, uns han fet un recurs al TC, i els altres simplement l’incompleixen i es queden tant amples, son dues cares de la mateixa moneda.

Els dos tenen el mateix objectiu, seguir l’espoli de Catalunya utilitzant la demagògia uns i els fets directes els altres, cal posar tothom al seu lloc, i no caure amb la trampa de si no guanyo jo be l’altra, perquè tant dona, son el mateix, uns amb careta i altres a cara descoberta, cal convertir-los en residuals a Catalunya, si nacionalment volem ser forts i mentalment conservar la nostra identitat.

Segons les ultimes dades dels Estudis Generals de Mitjans per les emissores radiofòniques a Catalunya, i desprès de molts anys de liderat, Catalunya Radio ha perdut la primera posició en benefici de RAC 1, i pateix un sotrac considerable, coincidint amb l’arrencada de la crosta nacionalista, com ho definiria en Joan Ferran (PSOE-C).

Efectivament, RAC 1 es lider absolut de les set del mati a les vuit del vespre, amb programes com el Món a RAC1 de Jordi Basté, Minoria absoluta de Toni Soler o Versió RAC1 de Toni Clapes, i les xifres totals parlen d’un primer lloc amb 469000 oients, Catalunya Radio 454000 i Cadena Ser 452000 com a dades més destacades.

Son unes dades importants, ja què coincidint amb un dels objectius socialistes amb el beneplàcit dels seus dos socis de govern, què com tots sabem es anul·lar la visió catalana dels mitjans sobretot en els públics, i donar una visió mes aigualida, i amb una realitat espanyola sense complexos, això va provocar la destitució d’algunes persones, entre elles i com a més destacat l’Antoni Bassas, i la substitució per d’altres afins al regim, i què han canviat el format i llenguatge dels seus programes eliminant qualsevol referència nacional catalana, el què en Joan Ferran anomenaria la Crosta, i qèe tant s’ha fet notar per exemple en els telenotícies de TV3, on a vegades tant sols falta treure el mapa del temps dels Països Catalans per un de l’Estat Espanyol, i la confusió amb qualsevol noticiari d’altres cadenes seria una realitat.

De totes maneres la baixada espectacular d’oients en una emissora què dominava a plaer a cada estudi realitzat, denota què molta part de la població no s’identifica amb aquesta manera aigualida dels mitjans, i busca la nostra visió de les coses, i sobretot basada en Catalunya com en qualsevol altre lloc del món, i com fan sense anar mes lluny les emissores espanyoles amb una diferencia, què al ser nosaltres la paraula es nacionalisme o radicalisme, ja què ni tant sols podem explicar les coses des dels nostres propis ulls.

Es un bon símptoma i un reves per l’estratègia socialista, què ara i com a prioritat ja anunciada començaran a aplicar a Euskadi, per intentar canviar la visió mental de la gent, i on els fets de casa nostra passen a ser secundaris davant els fets de l’Estat que pretenen presentar com universals.

Internet i la seva xarxa ha estat un element molt valuós per la lluita per la llibertat d’un poble com Catalunya, ja què no es pot controlar i ràpidament s’estén pel territori, però cal uns mitjans nacionalment forts en premsa, radio i televisió per fer arribar les iniciatives i els mitjans què els successius governs volen amagar, i aquests son una part molt important de l’èxit, ja què com hem vist amplifiquen  les noticies que els interessa i ignoren les perilloses pel sistema.

Crec què comunicació i internacionalització son dos claus per la consecució de l’Estat Propi, i què els índexs reflecteixin què la gent fuig de la desnacionalització, es una bona noticia què no hauria de passar inadvertida.

El portaveu del PSOE-C, ha advertit davant la imminència de la reunió Montilla-Chaves per tractar els temes relacionats amb el desenvolupament de l’Estatut, què la relació dels socialistes catalans amb el PSOE esta en joc,  ja què sinó es compleix  la llei catalana, afecta a Catalunya com a poble, i la sobirania del poble espanyol, ja que les corts van donar validesa a la llei.

El president català portarà la cartera plena d’incompliments, com els aeroports, rodalies, beques i el finançament, i espera un acte de sentit comú del govern Zapatero per no cometre un altre injustícia. Seguint amb el portaveu, davant la denuncia ens diu que hi ha en joc a part de l’estabilitat dels dos governs, la coherència del projecte federal del PSC, la Espanya plural de Zapatero, les relacions dels dos partits, i l’encaix de Catalunya i Espanya.

Una nova amenaça què fa riure d’aquest col·laborador del govern espanyol què no te la mes mínima intenció de canviar les coses, ja què ja ha demostrat de totes les maneres possibles les seves prioritats per l’Estat, a més, i com els terminis del finançament i de forma cíclica suposo perfectament calculada per l’aparell socialista, va repetint aquestes amenaces què desprès mai es veuen a la realitat, ja què a Madrid mai s’han fet notar, ja què el vot sempre es captiu del PSOE, i moltes vegades contra Catalunya, i a més basa la seva crida amb un Estatut què cal recordar a les 24 hores d’haver-ho  aprovat al Parlament amb el seu vot favorable ja estaven presentant esmenes a Madrid, per començar la retallada encarregada per Zapatero.

Respecte als termes Espanya plural i projecte federal, son en boca d’aquest senyor un insult a la intel·ligència, ja què mai han existit a l’estat espanyol, què es basa en la seva uniformitat i el menyspreu a qualsevol diferencia, i en unes autonomies totalment controlades  què ja han tocat sostre, i on a més el poder central sempre ha ignorat quan li ha convingut.

Pel que respecta a l’encaix dels dos territoris, no crec què sigui un tema què provoqui discrepàncies entre el partit mare i la sucursal, ja què el seu nacionalisme espanyol es fora de tot dubte. Nomes cal veure la reacció d’alegria amb l’anunci de Carod de deixar el testimoni a Puigcercos en el partit república i soci de govern, i el silenci sepulcral davant l’article de Carretero plantejant una cosa que molesta i molt, fins hi tot als mateixos partits catalans, com es parlar seriosament de la Independència, la qual nomes convé treure per fer retòrica buida de contingut de tant en tant.

Avui en Chaves, expert en deutes històrics, se li podria regalar per la proximitat de Sant Jordi algun llibre sobre les balances fiscals catalanes, i sabrà realment que es un deute històric, no en la seva imaginació, sinó a la realitat, però esclar entre companys de partit seria massa esperar.

Quatre estirabots d’Iceta, principis d’acord que sempre queden en principi, acords per acordar un altra reunió, i si hi ha sort algun altra termini què ja no be d’un, i sempre queda be de cara a la galeria. Aquest es el joc què hem de suportar, i a les nostres mans esta el canviar-lo.  A que esperem per fer-ho realitat.

L’arquebisbe de Madrid i President de la Conferencia Episcopal Espanyola, Rouco Varela, durant l’obertura de l’assemblea d’aquest organisme religiós, ha tornat a oferir la versió mes rància de si mateix, crec què la única que te, i entre altres barbaritats, ha dit què el crim de l’avortament enfosqueix la historia de la humanitat, tota una declaració de principis.

Efectivament, ha criticat la reforma de la llei d’avortament dient què vol reduir la democràcia al mecanisme empíric, mitjançant l’aprovació de lleis què representen una espècie de denominador comú d’opinions i interessos de la societat, a pesar què es tracta del dret a la vida.  Tampoc ha faltat la critica a l’assignatura de l’educació per la ciutadania, reivindicant el dret dels pares a educar els seus fills amb valors morals i religiosos què lliurement assumeixen i cultiven, en contraposició a la imposició legal d’aquesta assignatura.

Se’ns dubte aquesta rèmora del franquisme més ranci segueix donant lliçons de moralitat a base de barbaritats, què no crec que ni els mateixos fidels de la religió que representa es creuen.  La seva preocupació per la vida humana es commovedora, però al llarg de la història la vida sembla no haver importat gaire a la religió catòlica, sobretot dels què no s’hi ha apuntat, des de les croades contra els musulmans, passant pel tribunal de la inquisició, la colonització d’America, les diferents dictadures amb el suport d’aquesta església, fins hi tot el nazisme per posar alguns exemples, no han seguit aquesta dèria del Sr. Roucco que insisteix amb l’avortament, un fet què la ciència ha permès fer amb moltes més garanties, i què impedeix els fills no desitjats o amb problemes insuperables o que suposaran una carrega familiar injusta.

El que enfosqueix la humanitat molts cops es la religió, la seva i moltes altres què han provocat guerres, mort i destrucció del pensament lliure des de la seva existència.  Respecte a la critica a la democràcia i al joc de majories i minories, es compren què amb una organització com la seva, on aquesta paraula brilla per la seva absència amb una estructura totalment piramidal, i on el esser espiritual adorat es per damunt de tots i ningú pot gosar contradir sinó vol ser víctima de tot tipus de càstigs divins, però en els afers terrenals què la majoria guanyi hauria de ser normal amb el degut respecte a la minoria, evidentment.

Respecte als valors religiosos i morals i la imposició d’altres valors, crec què durant molts anys els valors únics obligats han estat els religiosos i la prohibició de diferents visions en el pensament i no han dit mai res, per tant, i com sempre he defensat a l’escola s’aprenen les coses terrenals, i uns valors ètics de convivència què junt amb els pares han de formar els individus en el conjunt de la societat.  Pel que fa a valors religiosos, entren en un terreny espiritual personal què ja te les escoles religioses o els centres de cada congregació per impartir-los a qui vulgui, com el què vol practicar balls de saló va a una acadèmia especialitzada, i mai se li passarà pel cap demanar què a l’escola sigui obligatori.

El temps evoluciona, però aquesta institució segueix ancorada en el passat. i el què es mes greu subvencionada en un estat teòricament laic, i on els convenis amb aquesta església de l’època feixista continuen vigents amb lleugeres modificacions, donant idea del poder fàctic què encara representen avui en dia.