ALBERT CORTES MONSERRAT

Que el govern avanci les eleccions del 2010 es una possibilitat, i son molts els temes què ho poden provocar, però sincerament crec què els tres partits aguantaran fins al final, i tot queda en mans de la pressió que sàpiga fer la societat civil cap a la resposta del nostre govern a cadascuna de les incògnites que tard o d’hora es resoldran.

Apart de la crisi, què amb el minso poder que te Catalunya poques possibilitats te de d’afrontar, i tant sols pot esperar que l’afavoreixin les mesures que vagi canalitzant el govern espanyol, es una prova més què aquest govern de gestió i de despesa social sense poder real no s’aguanta per enlloc, ja què les dos coses van molt lligades, al contrari del què ens volen vendre.

El Finançament sembla entrar en la recta final, i ja se sap que la oferta de l’Estat serà humiliant pels interessos de Catalunya i el seu dèficit fiscal, però ja apareixen veus que veuen que s’ha d’acceptar, per posteriorment torna a negociar un cop la crisi vagi desapareixent.  Una manera clara de marejar la perdiu, i d’actualitzar aquest famós peix al cove què tant mal ha fet, però amb diferents protagonistes, i on tots el disfressaran no de submissió sinó de responsabilitat, ja se sap que l’art de les paraules no te límits.

La sentencia del TC, segons publica el que sembla ser diari oficial, La Vanguardia, serà pels volts de final de juny, i no anul·larà preceptes, sinó què els buidarà de contingut amb una interpretació nova, on per exemple nació no tindrà cap validesa jurídica, la bilateralitat serà presa com un simple model de treball sense cap privilegi, o modificacions en el tema de la llengua per protegir el castellà. En definitiva una autentica estafa, i què tots tres apostaran per una resposta unitària que evidentment i sobretot amb el PSOE-C pel mig, nomes pot suposa acceptació i resignació com ja deia molt be avui el seu expert en cinisme Jose Zaragoza, desvinculant els afers de Catalunya del seu suport en el Debat de Política General a Zapatero, al contrari del què proposen els seus dos socis, i què no ha de sorprendre a ningú, ja què els afers catalans com els anomenen no son els seus, i son secundaris com sempre ho han estat.

El tercer problema seran les lluites internes d’ERC, que sembla acabaran com en Carretero marxant del partit, i amb una neteja de totes les veus discrepants ofegades per aquesta direcció que ha perdut el nord, i què la seva única finalitat es mantenir-se al govern per damunt de qualsevol cosa i al preu que sigui, i on a pesar de les proclames que l’independentisme nomes està dins al seu partit, crec poden tenir una bona sorpresa en forma de càstig electoral, i il·lusió per altres formacions què si poden tenir clar l’objectiu final.

En definitiva, difícilment s’escurçarà la legislatura, i nomes la pressió de la societat civil indignada per tanta mediocritat pot fer saltar pels aires aquest autentica vergonya pel país.