RIDAO I LES SEVES CONSIDERACIONS
En un article publicat a la premsa, el secretari general d’ERC ha respost les critiques de sectarismes per part de Reagrupament, i els atacs a la seva gestió junt amb la direcció existent, i per fer-ho es dona suport amb idees que se’ns dubte ja han estat superades i demostrades del seu mal camí.
Considera que la direcció avalada per la militància es la què ha de governar la nau, i critica que les diferents sensibilitats degenerin en disquisicions que evidencien un dèficit democràtics per part de qui no accepta els resultats. Creu què el camí es difícil, i què molts volen que fracassin, i confirma la tàctica d’esgarrapar vots al PSOE-C guanyant terreny al sucursalisme, alhora què s’enorgulleix de ser la única direcció escollida per sufragi universal davant dels altres partits.
Puc estar d’acord que la direcció ha de dirigir un partit, i més com aquesta votada per la militància, però no si s’aparta de la línia, i dels objectius del partit per altres coses què res tenen a veure amb això, i si amb els objectius personals de cadascun. No es pot treure pit per la democràcia interna, i nomes utilitzar aquesta quan es convenient per la direcció, i quan molesta com en el cas del finançament passar-se pel forro el que s’aprova en els congressos, què recordo també es per sufragi universal.
No es pot confondre la critica i les diferents opinions, en no acceptar els resultats i considerar-ho un atac a repel·lir, fer un article recordant l’objectiu final que signaria qualsevol independentista, i recordant les mancances què ens allunyen d’ell en els últims temps, no es motiu de sanció en un partit que se suposa hauria d’estar d’acord amb les conclusions de totes totes, i vostè ho sap.
Insisteix amb la tàctica d’esgarrapar vots a l’espanyolisme ranci del PSOE-C amb el qual governa, i això sense ser massa savi ha suposat una pèrdua de mes de 300000 vots en els últims anys, ja què no es poden barrejar peres i pomes com a la Casa Gran convergent on tot s’hi val i tothom i cap per defensar el blanc i el negre al mateix temps, es una mala copia, i els hipotètics guanys per un costat es compensen sobradament amb les pèrdues per un altra, i més quan la utilització d’estar al govern tant sols comporta submissió a la voluntat del partit majoritari al govern amb una pèrdua total de la pròpia personalitat.
Arriba un moment a la vida què un ha de decidir que vol ser quan sigui gran, i evidentment no ho pot escollir tot, ha de remenar i finalment triar per emprar-hi totes les energies, en aquest cas l’aposta era clara cap a l’estat propi i carregats de raons, i amb el suport creixent de la societat, tant sol faltava seguir amb coherència un full de ruta clar per donar el següent pas per damunt de legalitats artificials i beneficis personals o quotes de poder, es a dir no se un mes de la ratera com la defineix molt bé Salvador Cardus, i francament el seu camí ha estat al contrari, i de ser el pal de paller de les nostres il·lusions han passat ha ser una desil·lusió més en aquest llarg camí que comporta aquesta desafecció creixent, i buscar nous camins per fer créixer la idea què per damunt dels nostres mediocres representants, nacionalment parlant, es possible seguir avançant amb la construcció de l’estat propi.
Sobre els 300.000 vots perduts no hauríem d’oblidar que van ser també guanyats amb el mateix full de ruta. De la mateixa manera que ERC és un partit independentista també acatem la legalitat vigent i sobretot els resultats electorals. Sortir de la ratera no es pot fer sense acatar la legaliat vigent i sobretot “acatant” els resultats electorals, els que hem guanyat i perdut amb el mateix full de ruta. Em sembla que la millor manera de recuperar els votants perduts no és sotragant el full de ruta seguit perquè si bé els votants poden ser-ho avui del PSC i demà de CIU,els mateixos votants no perdonen sotragades als partits, per la qual cosa no podem deixar de ser independentistes ni d’esquerres ni deixar d’acatar la legalitat ni els resultats electorals.
Com a independentista que entenc que no puc renunciar a aquest punt de partida, d’acció present i d’arribada, vull sumar els que han votat ERC i ara han tornat a votar PSC i CIU perquè penso que per sortir de la ratera hem de sumar també aquestes persones, necessàries per sortir de la ratera, però veig que hi ha companys aviat excompanys d’ERC que pensen que no s’ha d’esperar ningú i que simplement cal voler sortir de la ratera. Jo això no ho veig tan fàcil, perquè entenc que ni el voler per si sol t’assegura el poder ni naturalment el deixar de voler.
Penso que si a ERC hem de ser llestos i seguir amb l’estratègia marcada perquè sinó ens situaríem en l’opció que sembla que es perfila des de RCat, una opció que no acata la ratera però que al final es marginalitza a la mateixa ratera perquè suma només els convençuts i no els que no ho estan del tot. Hores d’ara, el clam per sortir de la ratera que és el meu clam no el percebo majoritari al meu voltant.
En definitiva, penso que per sortir de la ratera s’han d’utilitzar les normes de la ratera, malgrat no produeixin els resultats immediats que satisfacin la meva voluntat que de la mateixa manera és cert que és la voluntat de molts entenc que per imposar-la democràticament hem de ser encara molts més.
Albert,
Bé, al menys, i a partir del teu darrer comentari (17 de maig), ara em sembla que podem estar d’acord en que ERC no ha variat el rumb, que, en resum, és el mateix que ha seguit en els darrers anys i que segueix la línia alhora independentista i alhora participativa, que ens ha fet guanyar i perdre suports electoral, i això és igual de contradictori (per a qui ho entengui així) ara que l’any 2003. Ho dic perquè al llegir-te, en altres comentaris, es podia entendre tant que deies que ERC havia variat de tàctica de com que no.
Si fonamentes la necessitat del canvi de tàctica d’ERC en la interpretació que em comentes de l’evolució del vot, trobo que t’equivocaràs de ple: per mi és evident que en l’anàlisi del suport del 2003 no es pot concloure que l’augment del vot recollit fos sobretot vot independentista -vot que naturalment també hi era-, perquè bona part d’aquest vot guanyat va retornar (espero que no definitivament) en una primera onada de retrocés a PSC, CIU i l’abstenció, especialment després del no a l’estatut. Després, la segona onada de pèrdues va venir pels independentistes contundents que -com jo- van demanar el no a l’estatutet, i en la mateixa contundència no van trobar bé la participació d’ERC al 2n Govern tripartit. Em fa l’efecte que el vot que vam perdre amb el no a l’estatutet era nombrós i molt anònim, provinent d’altres partits, i en canvi les crítiques i sortides de l’indenpendentisme contundent són menys nombroses però al provenir d’un sector social molt ideologitzat si que tenen molt ressò.
Quan dius que alguns independentistes creiem que la independència és impossible en el curt i mitjà termini, et diré que si jo sóc independentista ho és perquè hi crec i hi treballo, en el meu àmbit, amb la meva energia i capacitat i fins a assolir-ho, sigui quan sigui. Per això voldria esmentar que l’independentisme ha crescut de manera important els darrers anys i aquí la “culpa” la tenim tots els independentistes que hi treballem, tant des d’ERC com des d’altres opcions. Però com tu dius, la perspectiva política passa per assolir més suports, d’una banda, i estirar els altres partits i votants, de l’altra. Tenint en compte que el primer partit de Catalunya és nacionalista, sembla evident que és cabdal per a assolir la independència que aquest partit passi a recolzar aquesta posició, més enllà de declaracions individuals dels seus integrants. I això, com ho fem? Segurament podem valorar que fàcil no és però també que és possible. Per això, entenc que l’opció actual d’ERC és la millor, perquè penso que un pacte de Govern d’ERC amb CIU (actualment ni CIU és el PNB ni Mas s’assembla a l’Ibarretxe) hagués situat aquest partit –CIU- en una posició més conservadora que l’actual per contrarestar les posicions d’ERC, i també posicionant ERC quasi com les seves joventuts -més indòmites-. Però en qualsevol cas seguiria essent l’opció de l’independentisme de participar en la “ratera”.
Quan dius que penses que no hem de participar en aquesta “ratera”, jo et dic que no em sembla una posició efectiva respecte els objectius, primera perquè no sé en que consisteix exactament i segona perquè entenc que si realment vols influir en els actors d’un joc polític, els que juguen en la “ratera”, si et situes al marge amb la teva quota de representació poc els podràs influir. Actuant així,per exemple ERC faria un “favor” a la CIU actual, ja que tindrien l’accés al Govern sense necessitat de pactar ni de passar a l’independentisme. Mala estratègia, com el front independentista que proclama Carretero que, al final que serà? Al final segurament es convertirà en una opció política clàssica, més o menys testimonial, que competirà amb ERC i amb CIU, però naturalment sense aconseguir que aquesta estratègia possibiliti que CIU ni IC canviin cap a l’independentisme, i en conseqüència dividint-lo i afeblint-lo.
I finalment, quan dius això de que la direcció d’ERC s’alegra que alguns crítics pleguin del partit penso que estàs obviant el problema i analitzant-lo a partir de les seves conseqüències. El problema no és que uns des de la direcció s’alegrin que els que actuen públicament en contra de la direcció i línia del partit pleguin, tot i que això és valorable també, el problema és com es gestiona la diferència i el debat dins d’un partit, perquè si ens referim a RCat, és obvi que ja fa temps que estan actuant públicament com a líders d’un altre partit.
Salut!
(Resposta al comentari de 21 de maig)
Albert, bon dia,
Em sembla que t’equivoques amb aquest plantejament de “reunificar les forces independentistes”, orientat com dius sovint al curt termini, al proposar un referèndum sobre la sobirania a partir de les eleccions al Parlament amb un partit exclusivament independentista, això sí “unificat” (amb qui?), ni de dretes ni d’esquerres, deixant l’eix social a “professionals”.
D’una banda perquè penso que ERC ja fa aquesta funció al Parlament perquè entre els seus pressupòsits ideològics bàsics hi ha la sobirania dels Països Catalans. Democràticament. Jo voto ERC perquè és independentista però també o no només per això.
D’altra banda, i seguint la teva argumentació, al no trobar ERC cap altre partit independentista que ens permeti sortir de la ratera s’hauria de deixar de jugar-hi. Això podria satisfer els que són exclusivament independentistes, que poden ser militants més compromesos (sovint amb molta presència a internet) però segurament deixaria de banda moltes persones (sovint més “silencioses” a la xarxa) que estan en diverses fases de les diferents aproximacions al sobiranisme.
Per tant, amb un plantejament independentista més exclusiu i intensiu restaríem els no exclusius. No hem d’oblidar que malgrat increments i decrements d’electors, el plantejament sumatori d’ERC, clar però també inclusiu, ha aconseguit al llarg dels anys fer pujar el sobiranisme (http://ca.wikipedia.org/wiki/Parlament_de_Catalunya#Composici.C3.B3_del_Parlament_de_Catalunya).
La tàctica de sumar a partir d’independentistes contundents i/o exclusius pot ser satisfactòria per aquests però fer perdre no contundents i produir efectes no destijats, fins i tot totalment inversos als desitjats. De moment Carretero no ha pogut convèncer la majoria dels militants d’ERC a córrer més en un únic sentit; tampoc CIU; tampoc IC; tampoc les CUP. És veritat que Carretero pot aglutinar alguns segments del reguitzell d’unitats independentistes contundents (a la pràctica no integradors de posicions més “tèbies” en sobiranisme) com el PRC, el grup de Santiago Espot, etc. Però unificant o sumant contundents minoritaris pot passar, per exemple, que treguis 50.000 vots i et quedis sense cap diputat. Que en quedarà llavors del curt termini? Hauràs aconseguit restar a ERC, restar a CIU, restar a les CUP… amb 0 resultats pràctics però això sí tindràs èxit i estaràs satisfet de votar contundentment i desacomplexadament (segons tu) una opció contundent. Ara bé, si Carretero treu 1 o 2 o 3 o 4 diputats, el resultat es podrà vendre millor com a èxit. Però a la practica i en relació a l’objectiu, malauradament, el resultat serà uns Ciudadanos en versió nacional. A la pràctica, i si és així, el curt termini s’haurà convertit en bona voluntat.
La teva “coherència” en la contundència blanc-negre equival “inflexibilitat” amb postures properes no tant contundents, els grisos.
Per tant, és probable que aquesta tàctica de “reunificar les forces independentistes” produeixi l’efecte contrari, i per voler córrer més obtinguis l’efecte de retrocés en lloc del “pas definitiu”. Hem de recordar i valorar la línia de creixement del sobiranisme, malgrat la darrera crisi que ens ha fet passar de 23 a 21 diputats, i que penso que és una crisi de creixement superable, sobretot amb unitat (unitat que no ha de ser acrítica) molt més que el que va costar refer-nos després del pacte amb CIU, quan vam passar de 14 a 5 escons.
Per guanyar la partida pots perdre peons, cavalls, alfils, fins i tot torres… però separar-te com a torre de l’exèrcit és el pitjor dels moviments, i això passa quan et creus que la realitat és internet (on hi ha molta efervescència contundent) i no el carrer, i quan poses la satisfacció personal per damunt dels objectius finals en la partida nacional.
Jo no sóc partidari de fixar terminis, sinó d’avançar en el sobiranisme al ritme sobiranista i en l’avantguarda sobiranista de la societat catalana.
Salut!