ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ELS AVALS D?ERC

General

Ja s’ha produït l’entrega de signatures per part dels quatre corrents què lluitaran per capitanejar la nau del partit.

 

La primera fase del procés s’ha acabat, i sembla que el primer entrebanc de la direcció del partit amb una norma feta per eliminar possibles candidats renovadors ha fracassat.

 

Les quatre candidatures han presentat avals sobrats per ser candidats, en primer lloc la candidatura oficial, amb l’aparell del partit al darrere, d’en Puigcercos es el què mes n’ha presentat, l’altra sector oficial de Carod torna a treure un conill del barret, i nomes presenta les signatures necessàries renunciant a unes 700 mes que guarda per la seva confidencialitat i denunciant un possible mal us, fet molt greu en un partit democràtic i que cas de que fos cert, la sospita es tindria que basar en fets contrastats o estaríem davant un frau per coacció en tota regla.

 

Tanmateix, les candidatures renovadores, Reagrupament i Esquerra Independentista han presentat en el cas de Carretero i d’Uriel Bertran prop del miler de signatures, què representa un gran impuls per aquestes candidatures que volen donar un tomb al partit.

 

Ara toca explicar el projecte fins al 7 de juny on hi haurà les votacions, i el 14 de juny on s’aprovarà el full de ruta d’ERC a partir d’ara.

 

Els militants tenen la paraula amb una decisió personal i secreta, on les pressions i possibles malifetes de l’aparell no valdran pel dia dels comicis.

 

Es pot escollir entre les dos candidatures oficials, on es volen canviar coses sense canviar res, o sigui, res de marxar del govern, seguir fent de crossa socialista, i anar perdent credibilitat en cada tema que es posa damunt la taula, com en el famós transvasament, o per el contrari les candidatures renovadores on es vol tornar a aquelles mans netes i lliures d’abans del tripartit, executant un full de ruta cap al dret a decidir sense complexos, i posar-lo com a pal de paller de qualsevol entesa amb una altra partit, sense embuts i per damunt de quotes de poder i tàctiques mesquines què desvirtuen el missatge, i fan fugir els votants desil·lusionats.

LA RE-CONSULTA

General

Aquests dies sentim els nostres representants traient pit i donant alternatives a la propera sentencia del TC sobre l’estatut.

Els partits d’obediència estricta espanyola, es a dir PP i PSC, evidentment per boca dels seus portaveus, ja han afirmat que la resolució s’haurà d’acatar perquè forma part de la legalitat vigent, i no volen sentir a parlar de cap consulta a la població, què un cop mes ha d’amagar el cap sota l’ala, llepar-se les ferides, i participar d’aquest gran projecte imperial anomenat Espanya.

 

El mes preocupant, be de la part del dos partits majoritaris d’obediència estricta catalana, CIU i ERC.  Tots dos coincideixen en cas de retallada substancial, a fer una consulta popular per saber si la ciutadania ho accepta de bon grat.

 

Se’ns dubte es una acció totalment inútil, i fruit de la mesquinesa política que acompanya les esporuguides i desorientades direccions dels dos partits.

 

Segueixen abusant del tacticisme polític, oblidant els verdaders interessos dels catalans, treien pit amb una consulta que sembla un insult a la intel·ligència de qualsevol poble amb consciencia de ser-ho. Tanmateix els serveix com excusa per no donar un pas endavant, i de desobediència davant l’amo, i  posteriorment desenvolupar aquelles qualitats pactistes que tants pocs redits han donat els últims 300 anys.

 

Davant l’atzucac, i col·lapse de la voluntat del poble, el sistema autonòmic, i la nul·la voluntat federalista de l’estat espanyol de sempre. La única sortida es la lliure decisió de sortir d’aquesta presó disfressada de democràcia i llibertat.

 

La pregunta de la consulta hauria d’estar relacionada amb la relació que volem amb l’estat, i la posada en marxa d’aquesta dintre el marc de la Unió europea, i davant la impossibilitat de desenvolupament i benestar dels ciutadans catalans.

 

Un pas valent que faria trontollar moltes quotes de poder, i que precisament per això em fa desconfiar d’aquests partits per impulsar-les. La societat els ha d’empènyer sense mirar enrere, i posar-los entre l’espasa i la paret per aconseguir-ho.

EL CAP DE LA TERRIBAS

General

En Manel Mas, ex-alcalde de Mataró i diputat al Congres pel PSC, a traves del seu bloc ha demanat la dimissió de la periodista Mònica Terribas.

 

La raó fonamental per demanar el cap de la reconeguda periodista, es la entrevista amb el president de la Generalitat a TV3 on mentres responia, la imatge de Zapatero apareixia de fons en pantalla, i segons Mas dona a entendre la supeditació del Sr. Montilla als designis del President espanyol.

 

Jo li diria, què veient concretament aquesta entrevista, a un li queda la sensació de que no tenim president, o almenys un que defensi els nostres interessos, va exhibir tot el manual per perdre credibilitat del mal polític, balbuceig i dubtes en algunes respostes compromeses, cinisme quan afirma no saber les converses prèvies a aprovar el transvasament entre la ministra i el conseller Baltasar, tractant la població amb el mínim de coherència que es mereix, defugir preguntes  de si o no, i que derivarien a la seva supeditació total a Madrid amb respostes sense solta ni volta, topics buits de contingut en altres respostes, i una imatge davant la relació amb l’estat impròpia d’algun que representa la Generalitat.

 

Vostè no es ningú per reclamar el cap d’aquesta professional en un ens públic, on teòricament les decisions no son politiques sinó per criteris de professionalitat i transparència.

 

Li recomanaria llegir el llibre “TV3 a traïció” d’en Víctor Alexandre, sospito un escriptor no gaire del seu gust, on amb multitud d’exemples es demostra l’orientació perversa de la cadena, sobretot en els noticiaris on la visió catalana del món ha estat substituïda subtilment per la visió espanyola, perquè ens entenguem han intentat treure el que vostès anomenen la crosta, i què tant els desagrada.

 

El seu partit degut a les quotes de poder i mitjans propis, son uns mestres alhora d’utilitzar-los pels seus fins sense contemplacions, i amb l’objectiu final de convertir aquesta nació amb una comunitat autònoma mes, totalment desnaturalitzada, i el que els hi molesta mes es que desprès de prop de 300 anys encara no ho han aconseguit.

 

Li demano una reflexió serena, i pensar en l’atzucac que ens porta aquesta relació fraternal amb Madrid que tant defensen per damunt de tot.

EL MAL MENOR

General

Aquests dies estem sentint comentaris de membres del PSC impropis de qualsevol classe política digna i responsable.

 

El Sr. Zaragoza, brillant director de l’ultima campanya del PSC a les eleccions a l’estat, ja què amb una sola idea en va tenir prou per aconseguir els 25 diputats a Catalunya què van privar al PP de guanyar les eleccions.  Aquesta proposta era la de la por al partit rival, i unes falques publicitàries ben elaborades i cronològicament encertades, clar per aconseguir tant amb tant poc, cal un electorat desmemoriat i força immadur democràticament parlant, on el mal anomenat mal menor va quallar.

 

 

 Aquest mal menor en el poc temps de legislatura ja ha apuntat el camí què seguirà, amb un menyspreu a un dels seus socis en la passada legislatura, esquerra, i un acostament al PP i altres partits per pactar els grans temes d’estat.

 

La recuperació per la porta del darrere, i a cop de decret del Pla Hidrològic, es el primer pas, la negació de qualsevol èxit del PSC, què per altra banda s’ha diluït en la família socialista com ha fet sempre oblidant aquesta C final, es el segon.

 

Sembla acceptarà de bon grat la sentencia restrictiva i humiliant del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, on s’acabaran de perdre els últims llençols que quedaven.

 

Seguiran practicant l’ofegament econòmic al país, ja què la negociació del finançament serà multilateral, i de poca volada, quedant per veure si les famoses balances fiscals veuen la llum o segueixen en l’oblit del pou de promeses de Zapatero.

 

Sobre el traspàs de Rodalies i Aeroport, així com altres qüestions importants el mes calent es a l’aigüera, i al País Basc viu un autèntic estat d’excepció sense comparació possible a qualsevol territori europeu.

 

Mentres alts dirigents del PSC, com l’abans esmentat Sr. Zaragoza diu que el 2014 es una bajanada i és queda tant ample. La falta de respecte a un gruix molt important de la societat catalana que creu que es la solució per sortir de l’atzucac on ens trobem es total, i faria be de defensar i explicar el seu unionisme amb arguments, i la falta de defensa dels nostres interessos a Madrid si pot, deixant d’utilitzar la tàctica de la por com si fóssim nens petits i el dret a decidir fos un capritx d’uns quants eixelebrats.

UNA NACIÓ VIRTUAL

General

 

Avui llegim les primeres conclusions del Tribunal Constitucional sobre els recursos a l’Estatut de Catalunya.

 

Han començat pel preàmbul,on trobem el primer escull important, el concepte nació, desprès de la primera retallada del text original on la definició era tant clara com que Catalunya es una nació, es va deixar en aquella frase, jo diria que còmica, de que el Parlament de Catalunya recollint el sentiment majoritari del poble es defineix com a nació, per tot seguit dir que segons la Constitució es definida com a nacionalitat.

 

Mira per on, això tampoc es bo, ja que volen deixar clar que no te cap valor jurídic la paraula, i si es manté el text tal com esta, s’eliminarà la bilateralitat, es a dir qualsevol temptació de poder negociar algun tema, inclòs el finançament de tu a tu amb l’estat, i tot ben arregladet amb el conjunt d’autonomies de l’imperi.

 

Aquest tarannà, cal dir compartit en major o menor mesura pel anomenat sector conservador i sector progressista amb un denominador comú, l’espanyolisme ranci i caspós, com la mateixa institució feta a mida com una espècie de tribunal d’inquisició. Ens indica per on aniran les retallades i la desfiguració del text, recordo ja desvirtuat a la Moncloa i refrendat pel poble català.

 

El binomi PSOE-PP, en aquests temes van a una, i en un fet gravíssim en qualsevol estat que es digui democràtic, deixaran un estatut potent i modern del 30 S, en uns estatuts dignes d’una comunitat de veïns, passant per damunt de la sobirania d’un parlament i la voluntat d’un poble.

 

Davant d’aquest atzucac, no espero res de la classe política catalana que en major o menor mesura s’anirà empassant cada llençol que perdem de la bugada, amb alguns escarafalls de cara a la galeria, i un maquillatge constant de les accions del TC.

 

No tenen cap previsió, uns subjectés al que mani el govern de Madrid, i els altres amb la seva tàctica política on la picabaralla constant i les quotes de poder van per davant del país.

 

En qualsevol altre nació amb majúscules la desobediència  i el salt endavant  donant per acabada aquesta etapa trista engolits per l’estat espanyol, estaria a l’ordre del dia, malauradament si no hi ha renovació de cares i idees als principals partits continuarem cofois com a nació virtual.

EL NEGOCI DE LA POLITICA

General

Aquesta setmana hem vist la retirada momentània de la política del portaveu fins ara del PP, en Eduardo Zaplana.

Una carrera ascendent, des d’alcalde de Benidorm, President de la Generalitat Valenciana durant 7 anys, i un ascens dintre del Partit, què el va portar en l’època Aznar a un ministeri, i mes recentment des de l’oposició a portaveu del grup en el Congreso.

 

Durant aquest període, i en especial el de la seva època de presidència valenciana ha estat vinculat a la gran especulació immobiliària en aquest territori, amb un episodi especial en el projecte del Parc temàtic Terra Mítica que va acabar en una suspensió de pagaments, i una desaparició d’una bona part de la pretesa inversió realitzada, a mans desconegudes.

 

Se’ns dubte el seu patrimoni ha anat augmentant en proporció a la seva influencia política, i als càrrecs que ha exercit sense cap tipus d’escrúpol,  on els punts foscos financers mai l’han esquitxat prou com per ser condemnat, encara que coneixent l’estat de dret de l’estat espanyol no es d’estranyar.

 

Ara, i reblant el clau se’n va provisionalment com delegat a Europa de Telefònica amb un sou proper al milió d’euros anuals, i on aprofundirà  amistats amb dirigents de tarannà tant democràtic com Silvio Berlusconi, un bon amic d’en Zaplana.

 

Personatges com aquests, ens podem preguntar que han fet per merèixer aquests sous, i aquests càrrecs fets a mida per trobar el seu punt en l’àmbit laboral.

 

No es el primer polític que ha estat recolocat a alts càrrecs de l’empresa privada lligada a l’estat, i això fa tuf de corrupció i tràfec d’influències.

 

Tanmateix l’estat de dret te altres problemes mes greus, com empresonar gent per motius politics, com l’alcaldessa d’Arrasate, gent per ultratge als símbols nacionals com en Franki, i perseguir els que cremen  fotos del Rei imposat pel franquisme com a successor. Es del tot comprensible, no pot arribar a tot arreu.

 

ABSTENCIÓ MEDIOCRE

General

Ahir es va aprovar al Congreso de los diputados a Madrid el Decret llei de mesures excepcionals i urgents per abastir d’aigua Barcelona.

La resolució va ser aprovada amb la majoria aclaparadora de PSOE i PP, i dos partits catalans, CIU i ERC, què van optar per l’abstenció, fonamentada en dos motius, un el finançament del projecte a càrrec de l’estatut, i l’altre l’obertura de futurs projectes transvasistes arreu de l’estat.

 

Els altres partits “catalans”, van seguir la seva línia, el PSC, no te cap tipus de veu, i simplement accepta qualsevol cosa que aprovi el PSOE, i ICV el partit ex-ecologista evidentment es creu les seves pròpies contradiccions, i fa les giragonses que facin falta.

 

CIU, segueix defensant el seu projecte faraònic de portar aigua del Roïne, i seguint la seva actitud ambigua en tots els temes cabdals, aprofita per atacar el desgovern de la Generalitat, dona suport als transvasaments i no dona el si pel tema del finançament del projecte, cosa molt important, però que no val la seva oposició, se’ns dubte una tàctica esperant futurs pactes a Madrid, i oblidant qualsevol interès per la nova cultura de l’aigua.

 

D’altra banda ERC, on la direcció actual sembla ancorada en la incoherència total, a banda de donar suport al govern amb el transvasament, i per altra banda participar en la manifestació de la PDE en defensa de l’Ebre, ara acabar de donar el tomb, i opta per l’abstenció, ni si ni no, tot al contrari. De fet això no es nou, ja en la tramitació de l’estatut propugnava el famós nul polític de difícil explicació, i que finalment la militància va esmenar cap al no.

 

Sempre la indefinició, i la poca valentia política van per davant de la coherència i la seguretat alhora d’afrontar la defensa dels interessos dels catalans, i això diu ben poc a favor dels nostres partits on la renovació comença a ser urgent.

ULTRATGE A LA BANDERA

General

Un altre atemptat a la democràcia ha succeït amb l’ingrés a presó de Francesc Argemí,un jove de Terrassa.

 

Els fets provenen del 2002, quan un grup de joves va voler arrancar la bandera espanyola de l’Ajuntament de Terrassa durant la festa major, amb els posteriors aldarulls.

 

Des del 2004 quan va ser condemnat, ha presentat tres recursos al·legant que ell no estava present en els fets, i fins hi tot l’ajuntament egarenc ha demanat l’indult, estant denegat pel ministeri fiscal

 

La condemna es de dos anys i tres mesos amb una multa per ultratge a la bandera, que si no abona es convertirà en quatre mesos i mig mes a complir.

 

La desproporció del càstig pel simple fet d’intentar treure una bandera d’un lloc oficial es totalment desproporcionada, si la comparem amb altres delictes molt mes greus.

 

Un cop mes el famós estat de dret d’un estat de tant baixa qualitat democràtica com l’estat espanyol, ha atropellat els drets d’un ciutadà per uns fets tant banals com l’intent de treure una bandera. Caldria veure com actuaria si el símbol fos la senyera, però de totes maneres el codi penal hauria de tipificar altres delictes verdaderament importants amb la seva condemna justa, i deixar de donar rellevància a aquests delictes identitaris que precisament és produeixen per la negació per part de l’estat de les diferents nacions que actualment l’integren.

 

La crema de fotos del rei, la sostracció de banderes, la no constitucionalitat de banderes estelades quan en moltes manifestacions veiem banderes del regim feixista, i altres coses per l’estil son el resum d’aquesta Espanya de pensament únic i eliminació de diferencies.

 

Tanmateix, preocupa mes el silenci dels partits catalans, i la poca rellevància que donen a fets com aquests, cosa que els converteix en còmplices del sistema i bons aliats d’aquest mur que no vol escoltar.

DESOBEDIENCIA

General

Àngel Colom ha tornat, i proposa la desobediència davant la retallada de l’estatut al Tribunal Constitucional, a part d’altres mesures.

Aquest políti,c que era representant de la Generalitat al Marroc, i recordem que a principis dels 90 com a cap de cartell d’ERC va donar la primera gran empenta a l’independentisme català aglutinant aquest vot al partit, i donant el primer gran salt endavant d’aquesta formació junt amb Pilar Rahola. 

 

Posteriorment amb una greu crisi interna va abandonar el partit, fracassant amb l’intent de creació d’un nou grup, el PI.

 

Ara com a militant de Convergència Democràtica, s’ha incorporat a la Casa Gran del Catalanisme que propugna Artur Mas,  i pot servir per crear llaços d’unió entre els dos partits catalans, com ja propugnen altres membres de les dos formacions, cada vegada en major nombre si es vol donar un pas cap al dret a decidir.

 

Ens proposa la desobediència en forma de grans mobilitzacions ciutadanes contra la retallada, i una postura unitària de les institucions catalanes. Es un primer pas, però va mes enllà donant suport a Mas en fer una consulta, cosa que jo particularment crec que ens podem estalviar, mes que res perquè tant PSC com PP maquillaran l’escapçament tant com podran, i amb els seus mitjans, i el seu vot fidel podria resultar que el resultat no fos el que esperem.

 

Tanmateix, crec positiu el retorn d’en Colom, i això hauria d’anar apropant els dos partits amb els comptadors a zero des de les direccions respectives al voltant de l’unica sortida que li quedarà a Catalunya si es torna a desfigurar l’estatut per damunt de l’opinió del poble, que es el qüestionament de la relació amb l’estat sense cap topall, ni tàctica pel mig.

LA PROPERA PRESA DE PEL

General

Les paraules del Ministre Solbes sobre el nou finançament català, conviden a pensar en una nova presa de pel pels interessos de Catalunya.

 

Per si algun ingenu tenia algun dubte, les paraules del ministre han afegit mes aigua al vi sobre un tema cabdal com es el finançament, la recessió econòmica impedirà al govern de l’estat fer cap gran esforç, i evidentment qualsevol acord serà multilateral entre totes les comunitats.

 

La qual cosa vol dir que la bilateralitat tant proclamada pels partits catalans entre les bondats del nou estatutet ja la poden guardar al calaix, Catalunya mai ha negociat res que afecti a tot el conjunt de l’estat de forma exclusiva, i ara no en serà una excepció, financerament, forma part del regim general i no aconseguirà res que les altres comunitats autònomes no ho vulguin, posi el que posi l’estatut.

 

Els partits polític catalans ja han començat a reaccionar, però haurien de saber que jugar a ser comunitat autònoma de l’estat espanyol te aquestes coses, i no serveix de res voler treure pit com el Sr. Mas perquè sap que les seves paraules cauran en l’oblit, ni fer veure que no s’ha escoltat res com el Sr. Castells perquè ell i el seu partit formen part d’aquest conjunt que evidentment mai defensarà els interessos legítims dels catalans.

 

També tenim l’actitud d’ERC, un partit que va promulgar el no a l’estatut, i que per tant sembla hauria de tenir les mans mes lliures per oferir les seves propostes, però com que la coherència no es la seva principal virtut com és demostra en el tema del transvasament, i el Sr. Carod i el Sr. Puigcercos sembla prioritzen la tàctica de ser crossa del partit socialista a la defensa d’un veritable concert econòmic, no en podem esperar res de bo.

 

Aquesta legislatura crec que senzillament, i si no hi ha un canvi real dels partits catalans, assistirem  a la indiferència del govern espanyol per les qüestions catalanes per molt que la llei estigui per complir-la. Un augment de percentatge d’impostos controlat i poca cosa mes.

 

L’espoli continuarà amb el beneplàcit dels partits catalans, mes pendents de les seves batalletes internes, que de definitivament pensar en un salt a aquesta paret que ahir a Alacant recordava el 3OO aniversari de la Batalla d’Almansa, i on encara estem ancorats.

LES SELECCIONS ENDAVANT

General

Llegeixo les reaccions de la Federació espanyola de Bowling i bitlles sobre la resolució del TAS, i sembla que la seva ceguesa no els deixa veure la realitat.

Per fi bones noticies per les federacions catalanes,on la resolució del TAS dona validesa a la oficialitat de la Federació catalana dels esports abans esmentats, tomben el recurs espanyol, i uns conceptes molt importants com la invalidesa del la llei espanyola de l’esport davant les Federacions internacionals amb les seves pròpies regles, com entitats privades que son, i la possibilitat com de fet ja existeix en el mon civilitzat, que un estat tingui diferents Federacions que el representen, sense que això signifiqui que es trenqui res.

 

Desprès de la lluita aferrissada de la federació de patinatge, recordo inscrita en la Federació Sud-americana per poder competir, una cosa que degut a la persecució sense precedents en un estat democràtic, per tot el mon va provocar fets tant esperpèntics com l’assemblea de Fresno, amb episodis i maniobres del mes alt nivell de l’estat per impedir la oficialitat catalana, i accions casposes com el fet d’ensenyar el passaport on posa Espanya com a prova, quan això no hi te res a veure amb l’esport, la lluita fosca  ha continuat i ha donat els primers fruits.

 

Aquesta sentencia desmunta els arguments espanyols ancorats en una passat imperial i de deficient qualitat democràtica, on no han estat capaços d’adaptar-se als nous temps i separar esport de la política, i on el tracte xenofòbic per qualsevol tret identitari que no sigui l’oficial, es marca de la casa.

 

Ara moltes federacions podran optar a presentar la seva oficialitat, i les federacions internacionals decidiran cada cas, semblaria ingenu pensar que no hi haurà grans pressions per part d’Espanya però no amb la seva llei a la ma.

 

De fet l’estat espanyol amb la seva negació a la diferencia, no ha reconegut Kosovo, va posar traves a Montenegro, i utilitza tot el seu poder per ofegar els casos catalans i bascs negant el dret universal de poder decidir.

 

Aquesta obstinació amb tics feixistes, i que al no haver fet net amb el passat dictatorial segueix aflorant. Poc a poc te que anar cedint davant la globalització mundial, i els diferents sentiments personals de cada territori, acceptant que això no es pot imposar com afirma el seu article vuitè de la sagrada Constitució

ARRASATE: UNA ANOMALIA DEMOCRÀTICA

General

Ahir es va produir un fet greu en un suposat estat democràtic a l’ajuntament d’Arrasate, on la complicitat de PSE-PNB volia alterar la llibertat d’expressió.

En aquest poble del País Basc governat per ANV, ès va votar una moció de censura per exigir la dimissió dels regidors que no condemnen la violència, en referència al partit abans esmentat.

 

La moció va ser rebutjada amb els vots a favor de PSE i PNB, què van quedar en minoria. A la practica això es una vulneració mes de l’estat de dret per aïllar l’esquerra abertzale amb mètodes de caire dictatorial, aquesta vegada amb la col·laboració del partit nacionalista, on la tàctica política pot empastifar la imatge decidida del lehendakari a donar un pas endavant, se’ns dubte dins d’aquest grup ja una tendència mes moderada i pactista, i una mes sobiranista que moltes vegades es contradiuen.

 

Aquesta censura pel que no es diu, ratlla l’esquizofrènia política, ja que aquest estat amb successius governs com el de Zapatero, ha tingut la oportunitat d’acabar amb la xacra terrorista, però com altres cops quan s’ha intentat arribar al fons del conflicte que evidentment es polític, seguint l’exemple irlandès, el pas enrere de l’estat el fa còmplice de qualsevol acte criminal de la banda.

 

Tanmateix la definició de la condemna de la violència es molt ampla, ja que el tancament de diaris, la criminalització de dirigents polítics com Arnaldo Otegui i tota la cúpula de Batasuna, la llei de partits per no deixar presentar a determinats partits que volen saltar el sistema, la no condemna del franquisme del PP i la ridícula llei de la Memòria històrica del PSOE, l’espoli premeditat econòmicament i culturalment  de Catalunya, l’invenció d’una llengua com la valenciana per dividir la llengua catalana, el nul respecte als parlaments sobirans i una llarga llista de coses, son també violència permesa i sense mocions de censura pel mig.

 

Una vegada mes la poca qualitat democràtica de l’estat espanyol es fa notar amb força amb la permissivitat del ridícul estat de dret.

APUNTS DE SANT JORDI

General

La diada del llibre i la rosa a Catalunya ha deixat uns apunts interessants per poder comentar amb mes calma.

Voldria destacar la participació de la gent en aquesta festa tant nostra, tot hi no ser festiu  com és mereixeria el patró de Catalunya, o com a mínim una espècie de pacte amb les empreses per fer una mitja jornada, i així donar mes temps a la gent per gaudir de la cultura, que es signe de societat avançada.

 

També puc esmentar la proliferació de paradetes dels partits polítics, entre les dels llibreters per vendre, i fer publicitat del seu producte, cosa què han de fer ja que en el seu àmbit natural la credibilitat brilla per la seva absència.

 

Enguany, hi com a fet diferencial, la campanya decideixo decidir recollia signatures per la capacitat de convocar referèndums, desprès de la censura intolerable per sortir al carrer el dia de les eleccions. Una iniciativa molt lloable per aprofundir en el fet democràtic, i la capacitat de decidir del nostre poble

 

La tradicional missa de Sant Jordi, ha aparegut com a noticia en alguns mitjans, per la presencia del President Montilla i l’absència de representant d’ERC i ICV a la mateixa en un to crític, crec que en un estat laic, la llibertat personal d’assistir a un acte religiós, sigui quina sigui la confessió es un fet normal, i no hauria de ser noticia, sinó es pel monopoli que encara ostenta la fe catòlica en aquest territori fruit dels injustos convenis signats, què son un pur maquillatge dels que tenien en temps dictatorials.

 

Per últim, el llibre de ficció en català mes venut ha estat “l’Últim Patriarca “ de l’escriptora Najat el Hachmi , nascuda al Marroc i portada aquí als vuit anys, es un exemple d’integració en un territori, i es un exemple perfecte per desmentir la vella teoria del nacionalisme espanyol, on la immigració es un problema, i suposadament mai identificada amb la causa catalana, se’ns dubte es deuen referir a aquells immigrants de l’estat als anys 60 que mai han volgut integrar-se a la seva nova llar, i que han passat per normal una actitud que en cap part del mon s’hi considera.

EL PLA B

General

Els últims dies s’estan escoltant els plans davant la sentencia adversa del Tribunal Constitucional sobre l’estatut.

Un dels primers a badar boca ha estat el president de CIU Artur Mas, què ha expressat la seva idea de que el poble de Catalunya ha de tornar a vota en un Referèndum un text desnaturalitzat o retallat substancialment, si ho accepta o no, i que aquesta opinió ha de prevaler sobre el tribunal.

 

També ERC, en l’esborrany de la ponència del congres del mes de juny què hem conegut aborda el tema amb la necessitat d’una consulta, però nomes si es tomba l’estatut, en cas de ser retallat plantejaria una batalla jurídica punt per punt.

 

Dels altres partits no se’n sap les seves reaccions, i venen optimisme davant la resolució del recurs, sense contemplar cap pla alternatiu.

 

La realitat es que l’estatut, ja de per si molt retallat com cal recordar a tots els partits catalans, i a la ciutadania, segurament en major o menor mesura patirà una segona escapçada en les parts que mes puguin incomodar a l’estat, o se’ls hi donarà una nova interpretació amb el beneplàcit de l’interposador principal dels recursos, PP i la passivitat del PSOE.

 

Suposo que des de Madrid, ja conten que donat la mediocritat política catalana i el tacticisme establert, difícilment hi haurà resposta unitària davant aquest nou atemptat contra qualsevol principi mínimament democràtic, i sense comparació amb cap estat que se’n digui.

 

Fer un nou referèndum o plantejar batalla jurídica, crec que es una pèrdua de temps, i una fatiga a la població que esta cansada de tanta presa de pel i tanta passivitat catalana.

 

Hi ha una alternativa en qualsevol parlament seriós, que seria buscar una resposta unitària, i arribar a la conclusió que la via autonòmica ha arribat al seu límit, i els greuges constants què ofeguen aquesta terra en el seu desenvolupament no poden aguantar mes.

 

El dret a decidir una nova relació amb l’estat basada en la creació d’un estat propi, crec què es la sortida per aquest poble, amb la consulta a la societat, i poder aturar aquesta sagnia i limitacions de benestar pels seus ciutadans. Les direccions de CIU i ERC per damunt de la tàctica i la por haurien de pensar mes en el país, i fer aquest salt endavant abans no sigui tard.

 

EL DESGAVELL DE LA DIRECCIÓ D?ERC

General

L’actual cúpula d’aquest partit formada per membres de la candidatura de Puigcercos i de Carod ha presentat la ponència oficial pel congres del mes de juny.

 

En aquest primer esborrany, ha quedat molt clar que l’horitzó del 2014 tant sols son paraules buides de cara a la galeria, i es limita a marcar l’estratègia fins el congres del 2012, on es revisarà la situació del catalanisme en aquell moment per fer noves propostes sense concretar res.

 

Segueix la seva ceguesa política, apostant pel tripartit fins al final de legislatura i mantenint les quotes de poder personals, sense valorar si es convenient pel projecte.

 

En altres punts segueix el programa de Puigcercos, com la candidatura conjunta a les eleccions europees del 2009,quan per altra banda no volen posar el comptador a zero amb CIU fins al 2010, una contradicció total.

 

Es proposa un numero de regidors i alcaldes elevat per les properes eleccions municipals, quan com ben be saben, la inèrcia no va precisament en aquesta direcció.

 

El punt que parla de la sentencia del TC al recurs de l’estatut també es bastant lamentable, ja que contempla una batalla jurídica si es contraria al text. Aquesta batalla la resoldrà l’estat de dret que tots sabem i que no suposarà mes que una gran pèrdua de temps.

 

No pactaran amb qui no vulgui el concert econòmic, quan saben perfectament que l’estat mai l’acceptarà i no serà mes que un altra operació de propaganda per treure pit, ja que els seus socis al govern tampoc gosaran a demanar-ho.

 

Finalment la interconnexió de xarxes, pretenen fer de crossa socialista al govern acceptant el fet i per altra banda d’oposició participant a la manifestació de la PDE a Amposta contra el transvasament. Això se’n diu no tenir cap coherència.

 

Aquests fets i accions parlen per si sols, de cap on volen portar el partit els dos sectors oficials, per sort els militants tenen la possibilitat de fer un canvi de rumb, i abandonar aquesta incoherència constant i el manteniment del poder a qualsevol preu, què ha decebut a tants milers d’independentistes, i tant de mal esta fent al projecte del dret a decidir com a poble lliurement.