ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN POT DISPOSAR DELS SEUS DINERS, PERÒ NO DELS DINERS DELS ALTRES

Sense categoria

Aquesta bonica frase va ser pronunciada pel Conseller Antoni Castells desprès de sentir les mesures de Zapatero en el debat de l’Estat de la Nació, on concretament i amb les ajudes directes als compradors de vehicles, obliga a la Generalitat amb 500 euros, la mateixa quantitat que l’Estat, tot hi  expressar la negativa a la mesura en boca del President Montilla fa pocs dies, però què com es sabut la seva opinió no val res.

La dita però te una segona part, ja que m’entres Catalunya no sigui Estat, i estigui sotmesa a l’Estat Espanyol, els seus i els nostres diners nomes son propietat d’ells, i això queda demostrat amb l’espoli creixent any rere any.

 

El PSOE-C, com a fidel escuder de Zapatero per damunt de qualsevol cosa, fa un balanç positiu de les propostes del president espanyol, què diu suposen un nou impuls per a l’activitat econòmica, i repeteix el mètode de les dues opcions, la d’estar al costat del govern o fer costat al PP, què nomes busca accedir a la Moncloa.

 

Realment aquesta es l’opinió del partit que hores d’ara governa la Generalitat amb l’ajut de les seves dues crosses, troba positiu el robatori per imposició directe en el cas dels automòbils, i el enèsim ajornament del finançament català que porta 9 mesos d’endarreriment, la nul·la activitat de traspassos pendents, la presa de pel del traspàs de rodalies sense definir el finançament què l’ha d’acompanyar i sense el material imprescindible, o la nova gestió aeroportuària amb una posició anecdòtica de la institució catalana, per no parlar del nul interès per portar la oficialitat del català a Europa, cosa que en paraules de Zapatero deu formar part dels excessos de les llengües cooficials.

 

Cal prendre nota de tot per veure què es un insult que aquest partit, així com els què ho fan possible segueixi al govern català, ja que no defensen els nostres interessos, i si el seu projecte homogeneïtzador què insisteix amb l’antagonisme amb el PP, quan en el fons son dos projectes amb diferents vies però mateixos fins.

 

Mentrestant la seva crossa principal segueix el degoteig constant en la fugida de militants, i abandonant qualsevol eix nacional segueixen amb l’obsessió de fer de dretes qualsevol renuncia, i acusar a CIU de no voler fer els que ells tampoc fan, amb una desorientació gran fins al punt que en la sessió de treball del Pla d’acció Exterior de Catalunya, el vicepresident Carod ha lloat la figura d’en Miquel Roca, com un d’aquells polítics que prestigien un país com el nostre.

 

La degradació ideològica es tant gran, que ara lloen un dels pares de la Constitució del 78, aquella què ens perpetua en una mena de prolongació actualitzada de la dictadura franquista, i què ens amenaça amb l’exèrcit si trenquem la sagrada unitat territorial de l’imperi.

 

Això per mi es el tipus de català què ha estat el principal escull a vèncer per seguir la nostra construcció nacional, i l’anhel de recuperació de llibertats, i ara se’l lloa per aquesta tasca amb traïdoria, i què tant be han sabut explotar des de la capital de l’imperi.

 

 

 

DEBAT DE L?ESTAT DE LA NACIÓ ESPANYOLA, NO APTE PER LA PERIFERIA

Sense categoria

Avui ha començat el què anomenen el Debat de l’Estat de la Nació, què ja dona idea del tarannà d’aquest estat què porta la seva uniformitat als límits, ja què amb aquest pompós títol donen a entendre que tants sols n’hi ha una de nació, i a més alhora de la veritat es converteix en una lluita dialèctica entre els dos grans partits espanyols, i on la resta, anomenant forces nacionalistes, terme també curiós, son com uns turistes visitant un museu i escoltant el guia.

Primer davant la desconfiança i les crides a deixar sol a aquest demagog espanyolista com el va definir molt be en Carretero, anomenat Zapatero, en Miquel Iceta per part del PSOE-C, ha tret el manual del cinisme en estat pur, i ha convidat a tots a fer pinya amb el president estatal per afrontar millor la crisi econòmica, i deixar en segon pla l’agenda catalana. El problema es que ells l’han llençat a les escombraries fa anys aquesta agenda, i tant sols els preocupa el què passa a la Meseta, a més cal recordar que 9 mesos desprès del teòric acord de finançament marcat a l’Estatut, el més calent es a l’aigüera, i l’espoli econòmic segueix a tot ritme amb crisi o sense.

 

El president espanyol en la seva intervenció ha tret el llibre màgic de les promeses, què desprès tant sols son això, i ha dit un altra xifra màgica pel finançament amb l’anunci de la convocatòria abans del 15 de juliol del Consell de Política Fiscal i Financera per tancar un acord, què ha considerat estructural, i fregant el deliri ha qualificat de negociació lleial, bilateral i multilateral.

 

Ha anunciat un seguit de mesures contra la crisi, on destacaria la dels ajuts directes per compra de cotxes per una quantitat de 2000 euros, dels quals 500 aniran a càrrec de les Autonomies, contradient la negativa fa pocs dies de la Generalitat per dur-la a terme.  En matèria educativa, i en un pla d’escola virtual  ha promès 420000 ordinadors per alumnes de 5e. De primària.

 

Ja tenim nova data, i van tantes que he perdut el compte, realment lamentable qualificar de lleial i bilateral el finançament català, quan pensa plantar-se i dir prou el govern del PSOE-C i les seves dues crosses, quan de temps més pensen seguir el joc en aquest mentider compulsiu, la dignitat te un límit, i la Generalitat l’ha superat amb escreix, son incapaços de veure o evidentment no volen veureu que l’Estat mai complirà l’Estatut, i que l’ofec econòmic seguirà sempre, i què tant sols deixa una sortida en forma d’estat propi pel be i pel futur de la ciutadania, tant covards i interessats son, què tant poc els importa el poble al que teòricament representen, crec què la resposta es clara i contundent.

 

Respecte les mesures econòmiques, son tant falses com les Autonomies, les quals poden ser ignorades quan calgui sense respectar cap llei ni cap competència, ara pretén que els catalans paguem 500 euros per cada cotxe nou venut, quan l’espoli financer es de dimensions extraordinàries, i a sobre del que paguem i no torna, hem de contribuir  a les mesures de l’estat. Pel què fa als ordinadors, i gracies al nostre espoli, ja comunitats que ja compten amb un ordinador per alumne, cosa que a Catalunya evidentment es impossible.

 

Realment el maltracte es tant gran, què si l’orgull existís, cap diputat des partits catalans hauria d’assistir en aquests plens, excepte els 25 impostors i súbdits del PSOE. Nosaltres no hi tenim res a guanyar apart d’humiliacions i promeses buides de contingut, per tant no cal esperar que reformin la llei amb més diputats al Congreso, per fer quasi impossible la presencia de forces que no siguin PSOE i PP, què tard o d’hora passarà.  Cal saber dir prou, i no seguir jugant amb les cartes marcades en una partida impossible de guanyar.

LA DEGRADACIÓ INFANTIL TAMBÉ ES PERMESA CONTRA EL CATALÀ

Sense categoria

L’anunci del Partit Popular contra la Llei d’educació,  titulat “Suspenso en calidad, Suspenso en libertad”, on apareixen dos nens emmanillats, i amb els ulls tapats, es totalment inadmissible en qualsevol estat democràtic, què evidentment no es el cas de l’estat espanyol.  Em pregunto quin serà el proper pas, una proposició de llei prohibint el català per decret com a la dictadura franquista, don per cert molts encara no semblen haver sortit.

 

El govern de la Generalitat està creant una nova cortina de fum per tenir entretingut al personal amb l’assumpte del CAT, i distintiu autonòmic en diuen ells, a unes noves matricules, i què des de la conselleria d’Interior s’ha rescatat del fons d’un bagul, se li ha tret la pols, i s’esbombà sabent des del principi què Espanya no es qualsevol estat europeu, i què qualsevol cosa que trenqui la uniformitat de l’imperi es ràpidament rebutjada.  De fet el Partit Popular evidentment mostra la seva posició contraria, i el PSOE evidentment contrari, ho disfressa dient què hi ha d’haver consens entre totes les forces politiques i el sector, quan sap positivament què no n’hi haurà, i per tant es tornarà a guardar al calaix, servint nomes per no parlar d’un escàndol de proporcions gegantines, com es el retard de 9 mesos en el finançament català i l’incompliment d’una llei orgànica fet inaudit en qualsevol estat de dret, tot davant la passivitat del govern català.

 

Mentrestant el PP desprès de portar la llei catalana d’Educació al Consultiu, pas previ pel constitucional, ens treu un anunci on la utilització de la infància en actitud degradant sembla no importar gaire, ja què el missatge d’evitar què el català intenti sobreviure es davant de tot, i com la memòria històrica la tenen mes aviat fluixa, no recorden com van pressionar fins aconseguir retirar un anunci a favor de les seleccions catalanes, quan es veia un nen que no el deixaven jugar uns altres de vermell, fins que la resta es treien la samarreta per jugar tots plegats, i tot això amanit va ser prohibit per mala utilització infantil.

 

Ara tot s’hi val, ningú a les Espanyes veurà res anormal en aquest anunci, ja què precisament seguir la croada contra el català entra dintre la normalitat de l’Estat Espanyol i el seu ridícul estat de dret, sempre al servei dels hereus del franquisme, i en contra de la llibertat dels pobles, què simplement volen tenir la oportunitat de decidir.

 

Avui mateix s’ha presentat una proposta de Catalunya Acció i ESAIT, organització basca en favor de les seves seleccions, per girar-se d’esquena i xiular dimecres l’himne espanyol, quan el rei borbó entri al camp per veure la final de Copa del Rei de futbol entre catalans i bascos.  Crec què es una bona oportunitat per deixar en evidencia aquesta farsa de democràcia, i aquesta agressivitat del tot s’hi val per destruir les nacionalitats diferents a la central, i on definitivament les mascares han caigut perquè la justícia pugui utilitzar dues vares diferents depenent de qui es el culpable o l’agressor, i on Catalunya sempre acaba rebent el tracte mes degradant.

UNS VAN PER FEINA I ALTRES FAN EL JOC

Sense categoria

Alguns fets interessants donen pes a aquestes afirmacions, i les ultimes declaracions d’Aznar sobre els regnes de Taifas, altrament dites Autonomies, la qualificació de català de prestigi a Vidal Quadras per part del partit català, contrasta amb les declaracions sectàries dintre d’ERC del Conseller Huguet, i els fets d’una nova cacicada a Tarragona per esbandir els crítics a la direcció.

Efectivament, Aznar culpa de la crisis a Espanya , la desbocada i irreflexiva renovació dels estatuts autonòmics què han convertit l’Estat en un esquelet, i ho atribueix a la deslleialtat d’aquestes, i el seu malbaratament de recursos, i fomenten la fragmentació d’Espanya.  Per si no fos prou el deliri segueix quan la presidenta popular catalana titlla  a Vidal Quadras de català de prestigi per les institucions europees.

Realment la croada continua, i els deliris feixistes d’aquest partit post-franquista son increïbles, els estatuts què diu en la resta de comunitats han estat fets pel seu grup i els seus col·legues del PSOE, al País Basc i per la via del frau electoral han aconseguit arribar al poder ilegalitzant tot el que els hi fes nosa, i ara podran fer i desfer a la seva manera. Per tant arribem a Catalunya on l’Estatut presentat pel Parlament Català amb un 90 % de vots ja es història, primera retallada al Congreso, i ara segona pel Tribunal Constitucional, i de totes maneres el que queda com pot ser el cas del Finançament o els traspassos pendents, l’Estat sembla què te la potestat de complir la llei o no.

Però per aquests senyors això no es prou, han d’imposar la llengua castellana com sigui en detriment de la pròpia, i a més el poc poder què realment han traspassat ha de sofrir una involució perquè no ens mal acostumem amb la misèria que hem de gestionar i que sembla fa trontollar l’Estat que per sort te representants tant xenòfobs com en Vidal Quadras.

Davant d’això el partit què semblava havia de capitalitzar sortir d’aquest establishment creat per tenir-nos ben controlats, es dedica a col·leccionar ex votants independentistes què en la seva majoria queden abocats a l’abstenció, i obliga a marxar qui gosa contradir la tàctica de ser la crossa socialista en el govern pels segles dels segles, i dir ben alt el que teòricament hauria de defensar aquest partit, què es l’autodeterminació.

Una mostra la tenim en el Conseller Huguet, què ens anuncia què el període autonòmic esta arribant a la seva fi, i curiosament per això el discurs del partit no ha de basar-se nomes en la Independència, sinó en intentar  sumar gent demòcrata i d’esquerres.  Realment un anàlisi molt contradictori no parlar de la solució quan el problema esta arribant a la seva fi.

Tanmateix ja no estranya aquestes actituds, quan a Tarragona i aprofitant la dimissió del president regional, membre de Reagrupament i de quatre membres en total que no arriben ni molt menys al 50% exigit per dissoldre la direcció regional, però això ho ha aprofitat la direcció per eliminar aquest òrgan territorial dominat pels crítics, nomenar una junta gestora, i posteriorment fer un nou congres que col·loqui els representants de la direcció en aquest òrgan, i completar un nou frau per eliminar qualsevol discrepància.

Realment molt trist en aquests moments decisius no voler donar el pas, i ser mes forts i incisius què mai, per simple qüestió de poder personal i misèria política, i mes veient els atacs constants del sector unionista, què se sent més fort que mai, ja què la nostra timidesa nomes la trenca les iniciatives civils què esperem obliguin finalment aquesta mediocritat política, sinó per convicció, almenys per obligació.

 

 

LA INDEPENDÈNCIA HA ARRIBAT A EL MUNDO

Sense categoria

Segons aquest rotatiu del gran periodista Pedro J. Ramirez, i líder de la premsa rància espanyola, Catalunya es declara independent d’Espanya en matèria d’ensenyament. Es una nova tàctica del govern de la Generalitat, i una cosa mai vista en el món, declara la Independència per etapes i sense escarafalls, i així abans que ens n’adonem el President Montilla serà el President d’un nou estat de la Unió Europea, se’ns dubte fidel al seu lema Fets i no paraules.

Efectivament, l’acord per l’aprovació de la LEC, Llei d’Educació Catalana ha reactivat en el PP la seva xenofòbia contra la llengua catalana, una mesura què sempre els dona molts vots, i què deixa en un no res els anuncis de la seva presidenta a Catalunya sobre l’apropament d’aquesta formació al territori.

El seu cap de llista a les europees, Mayor Oreja, expressa què no hi hagi cap basc o català que no sàpiga parlar espanyol, ja què això li suposaria una limitació a l’Europa d’avui en dia, també s’ha mostrat contrari a la immersió lingüística afirmant que s’ha de respectar la llibertat dels pares a escollir la llengua què volen per educar els seus fills, i ha reblat el clau dient què qualsevol maltracte a la llengua espanyola en qualsevol autonomia impedirà el liderat de l’Estat Espanyol a Europa.

Per la seva part Alicia Sanchez Camacho ja ha anunciat què demanaran portar la llei al Consell Consultiu, ja què considera discrimina el castellà, arribant a dir que el President Montilla te cada cop mes tics sobiranistes.

Per la seva banda el seu partit germà, el PSOE, què quan es tracta d’uniformitat els punts de contacte son molt evidents, per boca de la Vicepresidenta De la Vega ja ha dit que parlaran amb la Generalitat per la retallada de la tercera hora de Castellà.

Tot aquest racisme lingüístic, i per afegitó al conjunt de Catalunya, per una llei que regula un sistema propi pel territori, ja què en te les competències transferides cal recordar-ho, i sembla blindar el sistema d’immersió lingüística sempre tant ben valorat a la Unió Europea, i què deixa el Català recordo llengua pròpia de Catalunya com a llengua vehicular, cosa perfectament normal, i què res te a veure amb tics sobiranistes que el President no te.

Una vegada mes comença la roda de les mentides, amb el desconeixement del castellà a Catalunya i la seva desaparició, juntament amb els grans problemes què provoca la nostra llengua, i que sembla que nomes es poden resoldre reduint-la a un fet simbòlic, negant-li la presencia oficial a Europa, i tallant-li les ales cada cop què tímidament treu el cap.

Aquest feixisme i agressivitat dels dos principals partits espanyols es senzillament intolerable i cal dir prou. Han de saber molt clar que la paraula pròpia, vol dir la nostra, la dels nostres avantpassats, i la que ens pertoca en aquest territori del planeta, i es molt diferent de la paraula oficial, què com el terme legal, tant sols depèn del legislador i la força què te per  aplicar-ho, però res a veure amb la realitat o la justícia.

Els hi agradi o no el català es la nostra llengua, i es troba en una situació delicada què des de les Espanyes volen accelerar a la fi de completar el seu projecte colonitzador amb mesures de força, però no ho aconseguiran, perquè si posem rumb a l’Estat Propi la nostra llengua estarà salvada, i passarà a ocupar un lloc de normalitat com les respectives llengües en la resta dels estats, amb total respecte per la resta de llengües què ja tenen els seus territoris per desenvolupar-se, i lliures de PSOE, PP, UPyD o CCS amb els seus projectes xenòfobs respecte a Catalunya, i que difícilment passarien el coto democràtic a la resta del món.

SOMNI COMPLERT O MALSON A LA VISTA

Sense categoria

Segons paraules del portaveu del PSOE-C, Miquel Iceta, aquest traspàs virtual de Rodalies es un somni de fa molt temps, i un compromís que be de lluny, i element central de l’Estatut, esperant es compleixin totes les etapes previstes i acordades entre el President Montilla i el Ministre Blanco, encara què m’ensumo què alguna cosa no fa bona olor.

Així doncs el que ja es podia haver traspassat amb l’antic Estatut del 79, i què la famosa Maleni mai es va decidir a resoldre tot hi les promeses de Zapatero que va fixar una data ara fa dos anys, que ja sabem que tenen una nul·la credibilitat, ara en Blanco en una reunió, i amb els mateixos arguments què es consideraven per part del govern català inacceptables, s’anuncia un acord a partir de l’1 de Gener del 2010, què quan el govern de Madrid posa una data per experiència ja sabem què no vol dir complir-la, sinó tot al contrari, i on teòricament la Generalitat assumirà el contracte programa amb Renfe, i podrà regular, planificar, gestionar i inspeccionar el servei, un any més tard acaba el contracte i pot decidir no renovar-lo. Ara durant 6 mesos es treballarà sobre els recursos econòmics què han d’acompanyar el traspàs amb una frase cínica del Ministre assegurant que el principal entrebanc no era el finançament sinó el model.

 

El ministre  ha aprofitat per fer propaganda dels recursos què destina el govern actual a Catalunya, contraposant a la quantitat molt inferior del PP, i al compliment de promeses, quan sap de sobres que el partit abans mencionat va cedir la gestió del port barceloní i de Tarragona sense falses promeses, i sense retards.

 

La clau de tot es incorporar les vies, trens i estacions en el traspàs, ara propietat d’ADIF, i unes bones inversions per millorar el servei i assumir la gestió, i això encara no s’ha solucionat, i el què es mes greu se n’encarregarà una comissió mixta formada per Renfe, Ministeri i Generalitat amb majoria pel govern estatal per resoldre aquests temes, i on el PSOE-C ha qualificat de tristos els que han posat aigua al vi a la noticia, quan en realitat tots sabem de la solitud de Zapatero al Congreso i de les Eleccions Europees, i què el que avui s’ha escenificat es una cortina de fum més en aquesta llarga llista de greuges de l’Estat amb Catalunya.

 

Realment la demagògia pel socialisme espanyol i català no te límits, i a cop de titular ens volen fer passar bou per bestia grossa, quan en realitat no hi ha res, es mentida les dades d’inversions, quan Rodalies de Madrid tindrà mes inversió que la obsoleta xarxa catalana, i quan el traspàs porta dos anys de retard respecte les promeses fetes.  No es cert com diu el nou ministre Blanco que la seva prioritat es Catalunya, no ho es, ni ho serà mai, i volen fer un traspàs virtual de gestió sense el finançament necessari i amb la propietat del material a la butxaca, amb una Generalitat què com en el tema de les beques, donant la cara amb la titularitat, però sense el poder darrere per exercir-lo.

 

La societat catalana ha de dir prou de tanta presa de pel, amb viatges ministerials a les colònies catalanes omplint-se la boca de falses promeses, quan els serveis de segona per uns ciutadans de segona son a l’ordre del dia, però alhora de pagar en nom de la sagrada solidaritat la categoria s’eleva a primera especial.

L?HOME ENSOPEGA DUES VEGADES AMB LA MATEIXA PEDRA, O TRES

Sense categoria

Les ultimes declaracions de l’Artur Mas, futur candidat de CIU al Parlament cada cop fan veure mes clar què no vol sortir del carreró sense sortida on es troba instal·lat el país, i insisteix amb els mateixos tics i errades de sempre, sense oferir un vertader projecte de futur, sinó més del mateix.

En Mas, davant el pacte basc PP-PSOE ha remarcat mantenir CIU amb molt de suport es essencial i garantia per evitar quedar diluïts dins l’Estat Espanyol, adverteix del perill de la divisió nacionalista en referència a Carretero, i què beneficia altres opcions, curiosament no posa en qüestió la legalitat del nou govern basc, i fa referència al tripartit com exemple a evitar, critica el desallotjament del PNB en nom de l’espanyolisme i a Catalunya en nom de les esquerres donant per finalitzada el projecte d’Espanya plural. Per últim, es mostra convençut de la victòria en les eleccions catalanes, i demana una majoria forta de perfil catalanista.

 

Respecte al país basc, què un dirigent com diu ell catalanista, un terme més aviat ambigu i moltes vegades buit de contingut, no qüestioni la legalitat del nou govern basc es significatiu, ja què amb els seu suport la llei de partits es va aprovar, i ha servit per adulterar les eleccions basques deixant 100000 vots de l’esquerra abertzale fora de servei, i adulterar unes eleccions a la carta per formar i sense cap rubor una majoria no nacionalista com diuen ells, o sigui nacionalista espanyola, i amb clara vocació uniformadora i regressiva respecte la identitat basca, i què només  ha estat possible per la democràcia de fireta espanyola.

 

El perill de la divisió nacionalista, només vol dir una cosa, por a perdre futurs votants per una possible nova formació amb un projecte molt clar i una sortida a l’atzucac actual, la independència, cosa que de moment CIU no tracta a pesar de tenir a les seves files molts independentistes, perquè el projecte què ofereix CIU es una reedició del lema socialista de les passades eleccions referit a què si tu no hi vas, ells hi tornen, en aquest cas el què hi torna es el tripartit i el què hi va es la federació convergent.  No ens enganyem, això motiva a poca gent, un simple canvi de cares per seguir gestionant les engrunes de Madrid millor o pitjor no es la solució.  En canvi el projecte de l’estat propi trencant la legalitat si que engresca, i més si com diu l’Espanya plural ja es una cosa del passat, a que espera.

 

Dividir el vot en aquest sector no es dolent si l’objectiu es el mateix, aquest perfil catalanista, i aquesta gran majoria no servirà de res, si al final segueix la submissió al govern de l’estat, no es problema de gestió, es problema de poder polític i econòmic que evidentment amb el tripartit no s’aconseguirà, i que amb les seves tesis tampoc, aquest poder només s’aconsegueix portant la nació catalana al lloc que li pertany  en el món, un estat dins la Unió Europea, què de moment deixi en termes secundaris aquest eix dreta o esquerra, i CIU es una peça important per aconseguir-ho. 

 

Fa poc el President Pujol es preguntava que fer perquè no acabin la liquidació definitiva del país, i la solució es molt senzilla, prou de falsa legalitat què no condueix enlloc, i que permet veure exemples com el País Basc, no es Tripartit o CIU, la realitat es regió assimilada sense futur o estat propi dins la Unió Europea.

 

7 HOMES I UN DESTÍ

Sense categoria

Això que podria ser el títol d’una pel·lícula, te molt a veure amb la realitat, i correspon als 7 membres de la Mesa del Parlament què a partir del 6 de maig tenen sobre el pes de les seves consciencies admetre la Iniciativa Legislativa Popular presentada per Catalunya estat lliure i Deumil.cat, junt amb el suport d’altres plataformes, perquè el Parlament faci una proposició de llei per la qual es convoca un referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre del 2010, i què te el suport record de més de 10000 persones adherides com a promotors.

 

El nom d’aquestes persones son: el Predident Ernest Benach (ERC), Higini Clotas (PSC), Lluís M. Corominas (CIU),  Lidia Santos (PSC), Antoni Castellà (CIU), Jordi Miralles (ICV) i Rafael Luna (PPC).

 

El nostre Parlament ja ha declarat en més d’una ocasió què no renuncia a exercir el dret d’autodeterminació, i per coherència exercitar-lo mitjançant un referèndum on tots els catalans lliurement puguin decidir el seu futur es la millor manera, i la més escrupolosament democràtica.

 

Aquestes persones no poden actuar com a fiscals coartant la llibertat d’opinió, i el dret a aprofundir amb la democràcia de la població independentment de les declaracions ideològiques dels seus partits respectius, i de legalitats què mai poden passar per damunt de la llibertat de les persones i el seu dret a decidir.  Aquesta iniciativa no demana un si o un no en el referèndum, simplement la oportunitat de poder celebrar-lo, i escoltar la societat civil què amb tota llibertat expressi la seva opinió, i en definitiva valori i decideixi què vol per ell i les futures generacions amb tota naturalitat.

 

Amb la confiança de l’esperit democràtic d’aquests 7 parlamentaris escollits pel poble per ser la seva representació, no crec què hi hagi mes opcions que la unanimitat en admetre la iniciativa, i demostrar la tant desitjada maduresa dels partits catalans moltes vegades amagada sota el tacticisme de baixa volada, i la visió partidista de temes que ens afecten a tots, i què han portat al país a l’atzucac on actualment es troba immers.

LES ACTITUDS DE LA MEDIOCRITAT

Sense categoria

EL secretari general d’ERC , Joan Ridao, no descarta tornar a convocar un referèndum sobre l’Estatut si aquest es retallat pel TC,  i segueix insistint amb la resposta unitària dels partits i de la societat civil, recordant què el text es un pacte polític entre les Corts i el Parlament, validat pel poble amb majoria aclaparadora.

També s’ha referit a la possible creació d’un nou partit per part d’en Carretero, afirmant que no tindrà cap repercussió electoral, defensant la solidesa del partit què defensa amb un projecte d’esquerres i independentista què ningú pot qüestionar. Sobre el possible suport del PP a CIU amb la condició de retirar el recurs de l’Estatut, s’ha mostrat sorprès, ja què no ha dit res de sobiranisme com a condició per pactar, i confirma la  sospita de què tant sols es una tàctica electoral, i denuncia l’oblit de la gestió del notari per no pactarà amb el PP.

 

Realment el que es sorprenent es què un partit teòricament independentista davant una nova retallada estatutaria per part d’un tribunal espanyol què posa fi a la via autonòmica, i dona els límits del autogovern català per sempre, insisteixi en fer un referèndum sobre l’estatut retallat per la validació de la gent, i no sobre el dret a decidir si es vol seguir per aquesta via esgotada o sobre la creació de l’estat propi.  El text diu què es un pacte polític Parlament i Corts Espanyoles, cosa què sap que no es certa perquè l’Estatut aprovat per la institució catalana simplement era paper mullat, ja què desprès la institució espanyola amb la col·laboració mediocre dels partits catalans te la potestat de refer-lo de dalt a baix, i recordo amb l’acceptació de la direcció republicana, tant sols rectificada per la militància.  Això no se’n pot dir pacte entre dos institucions, sinó submissió d’una  a l’altra.

 

Menysprea la creació d’un nou partit amb la lloança del projecte independentista d’ERC, seguint el discurs de l’exclusivitat iniciat per Carod, crec què per damunt de personalismes hauria de fer-li molta vergonya  haver de crear una nova formació per fer el que el partit república hauria de demanar, i no un projecte que amb aquest ritme ni d’aquí 300 anys més aconseguiríem alguna cosa, i el temps no juga al nostre favor.

 

Pel que fa a les critiques a CIU i les condicions d’un futur pacte amb el PP amb l’absència del sobiranisme com a condició, apart de l’obsessió malaltissa per aquesta formació, caldria recordar què aquesta condició tampoc es present pel pacte republicà amb el PSOE-C, i ja en van dos, per tant la diferencia no existeix.  De moment en el present i per la seva condició de partit de govern, el què assumeix tots els passos enrere cap al procés d’Independència es el partit republicà, i això no veig que ho assumeixi el dirigent republicà.

 

Per últim aquesta mania de resposta unitària al TC, només pot venir des de la submissió, ja que el PSOE-C mai donarà cap pas per saltar la legalitat vigent espanyola, per tant es impossible, a no ser que ja tinguin decidit seguir jugant en aquest joc, i sigui un pas més en la humiliant claudicació del rumb d’ERC en els últims anys.

 

Millor què no barregi la societat civil en aquesta resposta unitària, ja què molta part no compartirà seguir com si res hagués passat, i voldrà saltar aquest mur sense mes excuses de mal pagador.

AVANÇAMENT ELECTORAL, DEPEN DE LA SOCIETAT CIVIL

Sense categoria

Que el govern avanci les eleccions del 2010 es una possibilitat, i son molts els temes què ho poden provocar, però sincerament crec què els tres partits aguantaran fins al final, i tot queda en mans de la pressió que sàpiga fer la societat civil cap a la resposta del nostre govern a cadascuna de les incògnites que tard o d’hora es resoldran.

Apart de la crisi, què amb el minso poder que te Catalunya poques possibilitats te de d’afrontar, i tant sols pot esperar que l’afavoreixin les mesures que vagi canalitzant el govern espanyol, es una prova més què aquest govern de gestió i de despesa social sense poder real no s’aguanta per enlloc, ja què les dos coses van molt lligades, al contrari del què ens volen vendre.

El Finançament sembla entrar en la recta final, i ja se sap que la oferta de l’Estat serà humiliant pels interessos de Catalunya i el seu dèficit fiscal, però ja apareixen veus que veuen que s’ha d’acceptar, per posteriorment torna a negociar un cop la crisi vagi desapareixent.  Una manera clara de marejar la perdiu, i d’actualitzar aquest famós peix al cove què tant mal ha fet, però amb diferents protagonistes, i on tots el disfressaran no de submissió sinó de responsabilitat, ja se sap que l’art de les paraules no te límits.

La sentencia del TC, segons publica el que sembla ser diari oficial, La Vanguardia, serà pels volts de final de juny, i no anul·larà preceptes, sinó què els buidarà de contingut amb una interpretació nova, on per exemple nació no tindrà cap validesa jurídica, la bilateralitat serà presa com un simple model de treball sense cap privilegi, o modificacions en el tema de la llengua per protegir el castellà. En definitiva una autentica estafa, i què tots tres apostaran per una resposta unitària que evidentment i sobretot amb el PSOE-C pel mig, nomes pot suposa acceptació i resignació com ja deia molt be avui el seu expert en cinisme Jose Zaragoza, desvinculant els afers de Catalunya del seu suport en el Debat de Política General a Zapatero, al contrari del què proposen els seus dos socis, i què no ha de sorprendre a ningú, ja què els afers catalans com els anomenen no son els seus, i son secundaris com sempre ho han estat.

El tercer problema seran les lluites internes d’ERC, que sembla acabaran com en Carretero marxant del partit, i amb una neteja de totes les veus discrepants ofegades per aquesta direcció que ha perdut el nord, i què la seva única finalitat es mantenir-se al govern per damunt de qualsevol cosa i al preu que sigui, i on a pesar de les proclames que l’independentisme nomes està dins al seu partit, crec poden tenir una bona sorpresa en forma de càstig electoral, i il·lusió per altres formacions què si poden tenir clar l’objectiu final.

En definitiva, difícilment s’escurçarà la legislatura, i nomes la pressió de la societat civil indignada per tanta mediocritat pot fer saltar pels aires aquest autentica vergonya pel país.

EL NOU PP CATALÀ, RADICALISME ESPANYOL COM SEMPRE

Sense categoria

La Presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sanchez Camacho, ha manifestat que fins ara el seu partit no havia aconseguit un compromís amb Catalunya, i ha negat que això fos causa de l’antiga direcció del partit, evidenciant què les relacions amb el PP de l’Estat son molt satisfactòries, i això es positiu per Catalunya.

Ens assegura que les visites d’en Rajoy al territori van en aquesta direcció, amb una millora de la forma de comprendre els catalans, i on el principal objectiu son els nostres interessos, pel que fa al passat ens diu què davant la negociació amb terroristes del PSOE van haver de respondre i reaccionar com s’havia de fer, dona el valor de la coherència el no retirar el recurs de l’estatut pel nostre be, i la seva constitucionalitat, sobre el finançament lloa l’acord CIU-PP, què diu va ser el millor sistema que ha tingut mai fins ara Catalunya, i obre la porta a una acord amb la federació convergent, sempre què s’allunyi de la radicalització sobiranista, ja què no es el que volen la majoria de catalans.

Realment aquest partit nacionalment espanyol, i què junt amb el PSOE formen el bloc de l’Estat al Parlament, ja no sap que fer ni que dir per atreure l’electorat, i no es dona per vençut de ser una rèmora a Catalunya amb un públic limitat, i sense mases possibilitats de millorar els resultats, diu què vetlla pels nostres interessos, però te segrestat la nostra principal eina ara per ara en un tribunal què es tot menys just, i en el finançament lloa un sistema què finalment ens ha portat a la situació on ara ens trobem amb un espoli dramàtic. Es interessant sentir que ara tenen un compromís amb Catalunya, això deu voler dir què fins ara no el tenien, llavors la pregunta era com es que es presentaven a les eleccions al Parlament Català, i amb qui tenien el compromís.

Tanmateix ofereixen la seva ma a CIU si s’allunya de posicions radicals sobiranistes, curiós qualificatiu ja què la seva radicalitat espanyola no es vista com a tal, simplement la consideren normal, però en canvi la de qualsevol nació a aspirar democràticament al seu estat propi es cosa de radicals, un plantejament molt poc democràtic i digne d’aquest partit, rèmora del franquisme i on els seus tics dictatorials el delaten a cada instant, igual què l’altre gran partit espanyol.

Respecte a que la sobirania no la volen la majoria de catalans, crec què es un discurs que ja no enganya a ningú, i què haurien de renovar si volen trobar excuses per la seva defensa de la unitat de l’imperi, les enquestes els contradiuen, i la pugna ara mateix per l’espai independentista donat les poques intencions d’avançar en aquest aspecte de CIU i ERC son una prova del potencial de projecte.

El discurs ranci del PP Català ja no dona mes de si, i junt amb el PSOE-C son l’enemic a batre per assolir noves quotes de llibertat.

 

 

 

 

LES FAES NEGUEN EL FEIXISME DE FRANCO

Sense categoria

Segons les FAES, presidida per José Maria Aznar, la dictadura franquista no va ser una època feixista perquè aquest règim de Francisco Franco no va tenir una ideologia definida, i nomes es basava en mantenir el poder eternament com a base principal.

A l’ultima edició dels “Cuadernos de pensamiento politico” de l’entitat, el catedràtic de dret polític, Manuel Ramirez, en un article titulat “Hace setenta años, el regimen politico y su mentalidad” , afirma què el regim franquista no va ser un conjunt estàtic sense canvis ni variacions, sinó què es poden distingir fins tres etapes unides per l’argument de la fidelitat al cap de l’estat. A més defineix el franquisme sense base ideològica, i amb aportacions diverses, a vegades agafades i a vegades desestimades, i ho contraposa amb l’alemanya de Hitler o en l’Italia de Mussolini, tot això va facilitar la caiguda del règim un cop mort el dictador.

 

La FAES es un laboratori d’idees  i programes per omplir el pensament de centre liberal i reformista, i busca promoure els valors de la llibertat, la democràcia i l’humanisme, segons figura en els seus estatuts.

 

Curiosa manera de defensar la democràcia i la llibertat justificant una dictadura sagnant i autoritària com la franquista, amb tots els tics de totes les dictadures mundials, es a dir feixisme en estat pur, pel què fa a la ideologia, gairebé fa riure, ja què era molt clara, i es podia assimilar a la de Hitler o Mussolini o d’altres amb les variants del context on es trobava, i amb la figura del cap de l’estat com a be suprem com en qualsevol dictadura, i unes tesis a defensar que repassant els principis del Movimiento no deixen massa lloc per dubtes del feixisme recalcitrant què supuren pels quatre costats.

 

Justificar això amb diverses etapes, es absurd, i no te cap tipus de sentit, ja què a mesura que passen els anys el règim no pot tenir la mateixa cruesa, ja què la societat també evoluciona, però això no vol dir diferent ideologia, sinó la mateixa amb mes suavitat o més fortalesa.

 

Si per la llei de partits s’han ilegalitzat partits per no condemnar la violència, tancat diaris, i clausurat organitzacions civils per estar vinculats en aquest mon a Euskadi indiscriminadament, crec què la FAES està justificant la violència, i com diuen ells enaltiment del terrorisme, no pot ser que desprès de 30 anys de la mort del dictador, una organització el pugui justificar donant per bons els milers de morts per motius politics, i la fi per la força d’una república escollida per la població per un exercit feixista, es simplement una vergonya.

 

Per cert discrepo amb l’autor de l’article en què la poca base ideològica va provocar la caiguda del règim un cop mort el dictador, ja què  precisament la mort del dictador simplement va fer una actualització anomenada transició, i tutelada pels caps de la dictadura, per seguir  portant les regnes des de l’ombra amb la cortina de fum de la democràcia espanyola, què 30 anys desprès encara no ha condemnat ha ningú, i simplement ignora el passat i deixa modificar la historia amb textos com el què apadrina les FAES, i què no seria legal amb cap democràcia plena on les organitzacions feixistes com aquestes no gaudeixen de subvencions milionàries com aquesta.

 

Aquesta es la verdadera democràcia, i el tarannà de l’Estat, una rèmora del passat disfressada de modernitat.

 

 

 

 

RIDAO I LES SEVES CONSIDERACIONS

Sense categoria

En un article publicat a la premsa, el secretari general d’ERC ha respost les critiques de sectarismes per part de Reagrupament, i els atacs a la seva gestió junt amb la direcció existent, i per fer-ho es dona suport amb idees que se’ns dubte ja han estat superades i demostrades del seu mal camí.

Considera que la direcció avalada per la militància es la què ha de governar la nau, i critica que les diferents sensibilitats degenerin en disquisicions que evidencien un dèficit democràtics per part de qui no accepta els resultats. Creu què el camí es difícil, i què molts volen que fracassin, i confirma la tàctica d’esgarrapar vots al PSOE-C guanyant terreny al sucursalisme, alhora què s’enorgulleix de ser la única direcció escollida per sufragi universal davant dels altres partits.

Puc estar d’acord que la direcció ha de dirigir un partit, i més com aquesta votada per la militància, però no si s’aparta de la línia, i dels objectius del partit per altres coses què res tenen a veure amb això, i si amb els objectius personals de cadascun.  No es pot treure pit per la democràcia interna, i nomes utilitzar aquesta quan es convenient per la direcció, i quan molesta com en el cas del finançament passar-se pel forro el que s’aprova en els congressos, què recordo també es per sufragi universal.

No es pot confondre la critica i les diferents opinions, en no acceptar els resultats i considerar-ho un atac a repel·lir, fer un article recordant l’objectiu final que signaria qualsevol independentista, i recordant les mancances què ens allunyen d’ell en els últims temps, no es motiu de sanció en un partit que se suposa hauria d’estar d’acord amb les conclusions de totes totes, i vostè ho sap.

Insisteix amb la tàctica d’esgarrapar vots a l’espanyolisme ranci del PSOE-C amb el qual governa, i això sense ser massa savi ha suposat una pèrdua de mes de 300000 vots en els últims anys, ja què no es poden barrejar peres i pomes com a la Casa Gran convergent on tot s’hi val i tothom i cap per defensar el blanc i el negre al mateix temps, es una mala copia, i els hipotètics guanys per un costat es compensen sobradament amb les pèrdues per un altra, i més quan la utilització d’estar al govern tant sols comporta submissió a la voluntat del partit majoritari al govern amb una pèrdua total de la pròpia personalitat.

Arriba un moment  a la vida què un ha de decidir que vol ser quan sigui gran, i evidentment no ho pot escollir tot, ha de remenar i finalment triar per emprar-hi totes les energies, en aquest cas l’aposta era clara cap a l’estat propi i carregats de raons, i amb el suport creixent de la societat, tant sol faltava seguir amb coherència un full de ruta clar  per donar el següent pas per damunt de legalitats artificials i beneficis personals o quotes de poder, es a dir no se un mes de la ratera com la defineix molt bé Salvador Cardus, i francament el seu camí ha estat al contrari, i de ser el pal de paller de les nostres il·lusions han passat ha ser una desil·lusió més en aquest llarg camí que comporta aquesta desafecció creixent, i buscar nous camins per fer créixer la idea què per damunt dels nostres mediocres representants, nacionalment parlant, es possible seguir avançant amb la construcció de l’estat propi.

 

ZAPATERO I LES SEVES COLONIES

Sense categoria

El President espanyol Zapatero en la seva intervenció en l’Assemblea parlamentaria del Consell d’Europa, ha assegurat que les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla no son comparables amb Gibraltar, recordo colònia britànica què Espanya fa temps que reclama, i ha posat en marxa el discurs demagògic i imperialista d’aquest estat en matèria territorial.

Davant de les preguntes del representant suís per la situació d’aquestes dues ciutats que reclama el Marroc, va teoritzar que des del punt de vista històric, jurídic i polític no hi ha comparació, i la sobirania espanyola es inqüestionable, i què seguiran reivindicant Gibraltar amb un diàleg constructiu.

 

Les ànsies colonitzadores d’aquests imperis decadents, i què encara porten en els seus cromosomes aquest estigma del passat pensant què poden eternament dominar sota el seu jou un territori, sense demanar opinió a la població desprès d’haver-lo aconseguit fa molts anys per la força de les armes, i explotar-lo fins als seus límits, poc a poc es van esgotant.

 

Els arguments s’acaben, i es molt trist què un president d’un estat hagi d’utilitzar el recurs de dir què dos situacions iguals son diferents, simplement perquè un l’interessa i l’altre no amb dos punts de vista oposats.  La situació de Ceuta i Melilla evidentment es la mateixa que Gibraltar, i no pot reclamar una, sense cedir les altres, i per cert seguint aquesta filosofia mai he sentit una reclamació de la Catalunya Nord actualment sota el domini de l’estat francès, un altra greu contradicció.

 

Se’ns dubte l’esperit de Castella es guerrer per naturalesa, i allí on ha passat ha deixat un rastre de sang i destrucció què fan inassolible aquest concepte de “madre patria”, quan parlen dels territoris americans què per sort per ells van poder expulsar aquesta autentica plaga, per esdevenir estats independents.

 

Ara ens trobem el 2009, i precisament per les raons que esgrimeix en Zapatero, de la historia, jurídiques i polítiques, la democràcia s’imposa a Europa, i a mesura que la civilització avança els pobles tenen mes llibertat, i el dret de decidir el seu futur amb la creació de molts estats nous que fa pocs anys no figuraven al mapa, i d’altres que ja piquen a la porta, esclar què d’un estat què no reconeix el dret a l’autodeterminació d’una de les ultimes colònies que resta sota el seu domini com es Catalunya, no es pot esperar gaire cosa, i la seva esquizofrènia arriba a fer judicis sobre dictadors a llocs llunyans del planeta, quan les atrocitats del franquisme segueixen intocables, i ara es volen investigar les tortures de Guantanamo, quan la organització pels drets humans en el seu informe anual denuncia aquestes practiques en el propi estat.

 

Es inútil la pedagogia, no es volen adaptar a les circumstancies actuals, i així la convivència es impossible, quan a Gibraltar es pregunta a la població, aquesta majoritàriament vol pertànyer a la Gran Bretanya i no a Espanya, se’ns dubte es un detall que no interessa al govern espanyol pels seus nivells mínims de democràcia.

 

Europa sap molt be què te una taca al sud del continent on els drets segueixen sent vulnerats, i on aquest antic imperi es va reduint, i esperem aviat segueixi la seva dieta aprimant-se una mica més per la seva bona salut i la nostra.

L?OPTIMISME INJUSTIFICAT DEL CONSELLER SAURA

Sense categoria

Avui s’ha celebrat la reunió a Madrid entre el ministre Chaves i el Conseller Saura per tractar el tema dels traspassos pendents, i ens anuncien que a mitjans de juliol Rodalies de Barcelona i Inspecció de treball seran una realitat tant falsa com la personalitat dels dos personatges reunits, però experts en cortines de fum per amagar la realitat.

Saura ha insistit en que s’ha plantejat la necessitat de donar un nou impuls en el desenvolupament de l’Estatut, i ha alabat la receptivitat en què ha estat rebut, i des de la banda espanyola confirmen que falten uns petits serrells per tancar els traspassos, dient que complir l’estatut no es un assumpte senzill, amb el compromís de modificar les lleis estatals per fer-ho possible.

 

Per una banda les habilitats negociadores del conseller, son de tots conegudes, amb la seva actuació contra els estudiants amb protesta pel pla bolonia i una escomesa policial  totalment desproporcionada, pel  pacte amb la Vicepresidenta espanyola De la Vega, amb un termini què qui sap on para pel nou finançament, a canvi de no demanar la compareixença de Zapatero a donar explicacions sobre els tema, i pel seu si al nou Estatut la mateixa nit què es pactava a Madrid la seva definitiva retallada sense temps material per digerir-lo. Amb aquests precedents, les seves primeres impressions de donar un nou impuls al desenvolupament de l’Estatut son premonitòries, ja què nou vol dir què abans hi ha hagut un desenvolupament, cosa què es fals, ja què desprès de 2 anys aquest es sota mínims per la inoperància catalana i la negativa espanyola a tenir-lo en consideració, esperant la sentencia judicial per escampar els retalls què en quedin pel territori.

 

Ens parla de la receptivitat, quan crec què sap perfectament que Zapatero necessita aliats, i ha de suavitzar el seu maltracte a Catalunya a contracor, per aconseguir què aquests partits catalans fluixos de memòria i amb anhels de tocar cuixa al preu que sigui, donin el seu suport parlamentari, i sense oblidar què aquest socialista andalús no es precisament un amic, i nomes cal repassar hemeroteques i actuacions, per veure la simpatia què li produïm.

 

Dir què complir l’estatut no es fàcil, desprès de retallar-lo a consciencia, aprovar-lo, votar-lo el poble, i entrar en vigor, es poc més que un insult, es com si jo hem posen una multa al cotxe, i dic desprès de molts anys al volant què conduir no es fàcil.

 

Pel que fa a Rodalies, els dos governs necessiten un acord, què puguin esbombar evidentment sense llegir la lletra petita i a cop de titular, veurem com el traspàs no serà complert, o no vindrà amb la dotació econòmica per posar al dia el caducat servei de l’àrea metropolitana, o anirà a compte de les inversions previstes a Catalunya, o fins hi tot del finançament promès, però segur què no es or tot el que llueix, començant perquè la inversió prevista a Madrid ja es superior a la de Barcelona, amb moltes mes deficiències i necessitats de la segona, tot un senyal què les coses aniran com sempre, i ens volen fer empassar un nou gripau que doni munició al PSOE-C i la seva suposada defensa del territori, i doni aire a les seves dues crosses al govern, per vendre el producte a animes de bona fe.

 

Senzillament no me’ls crec, i em repugna aquesta manera d’actuar i d’enganyar la bona gent, tot per no arribar al fons de la qüestió, i seguir amb la màxima de qui dia passa any empeny.