Els puteros què n’han de fer?

Aquells espanols s’estranyen de la pressió. Es queixen de la pressió. En canvi de queixar-se, no fan res més. Res que no feren abans.
No haurien d’estranyar-se, però se’n queixen, de la pressió dels mercats, del deute, d’Europa. Com uns xiquets, fan ostentació d’aquella rabieta.
Els mercats no se’n fien, no se’ls creuen, no hi confien, i malgrat el rescat continuen pressionant, a veure com aguanten.
Però, realment, quina cosa ha canviat, després del rescat? Perquè Europa es puga creure els espanols, què ha canviat?
Res. Res de res.
Han enviat els diners, o han promés els diners, als puteros de sempre, així que aquests puteros continuen fent putaes, res més. Ni els controls, si n’hi ha, no faran canviar gaire les coses.
Per què Europa continua pressionant? Per què continua malfiant-se dels espanols? Com caram voleu que no ho facen, que desconfien, si res no ha canviat!
A València, a Madrit, a espana, continuen governant els corruptes, els mafiosos, els màxims actors de la irresponsabilitat espanola dels últims vint anys. Continuen organitzant curses de cotxes de luxe, preparen esdeveniments superflus, i volen continuar construint infrastructures de països rics, més línies AVE i més aeroports de fum, en canvi de res. Són els mateixos polítics de la incapacitat, imputats i corruptes, que es tapen les faltes, els lladrocinis, els robatoris a les caixes públiques: són encara a les corts, als parlaments, als ajuntaments, a les diputacions, tot de polítics imputats, tapats, defensats per jutges igualment corruptes, igualment perdonavides, fatxendes, i plegats voldran gestionar els 100.000 com fins ara han gestionat les subvencions que arribaven d’europa, com han arruïnat la hisenda pública, a l’estil de buidar els dipòsits en favor d’ells mateix. Ni encara amenaçant-los amb les proves no dimiteixen, ni se’n fan responsables de res. Per què hauria de confiar Europa, els mercats, o afluixar la famosa cosa del risc? Són els mateixos gossos, que rebran els diners d’Europa, els que han furtat i robat a mans plenes, diners que no eren seus, que ara tornaran a rebre perquè continuen furtant. Per què ningú hauria de confiar si són en el mateix càrrec que eren. N’hi ha que fa vint anys, que governen, en base a robar, insultar, fatxendejar.

No dimiteixen ni després de provar-se com han arribat a provocar-nos aquesta ruïna. Ves si s’ha de ser malparit. Puteros, en la seua majoria, que continuaran fent putades, amb els 100.000: infrastructures supèrflues i polítiques contra l’educació, contra la sanitat, contra Europa mateix, mentre ells tornaran a enriquir-se  a través d’empreses públiques que són empreses fantasma, empreses tapadora, fins i tot servin-se’n d’ONG’s, o televisions públiques, o viatges papals, continuaran fent putades, perquè quan es naix malparit de mena, i encara s’entrenen per empitjorar, tenen la barra de mantenir-se als llocs i continuar l’ofici, malgrat demostrar com són d’inútils… Europa no ho sap perquè no ho vol saebr, fa anys que diem que els nostres pólítics són gànsters, i molts dels jutges els han tapat les faltes. Hem convertit la política i la gestió pública en una màfia. A València, a Mallorca, A Madrit, entre borbons, a l’església, arreu que alces l’estora, hi ha instal·lada la seua màfia.
Sí, Europa no pot fiar-se’n, d’un estol de malparits i arribistes que no pensen sinó en l’egoïsme propi, que han sigut capaços d’organitzar una xarxa de prostitució institucional, vet ací en quina cosa han dipositat els diners, les energies, la política en canvi d’arruinar-nos a propòsit.

Fiar-se’n? Confiar en espana? Home, ens haveu enganyat durant molts anys, tenim una justícia carregada de jutges malparits i estafadors, però Europa no és ximple. Ha dit prou. I prou és que som en la corda fluixa, amb l’aigua al coll, amb la merda fins al cap. Però a València continuen governant amb la màxima de les impunitats (ajuntaments, diputacions, generalitat…), i a madrit, i a mallorca… Fins i tot el Tribunal superior viu d’aqueixa merda dels llepons i ningú no dimiteix… Fotre, la merda els arriba a les orelles, a la boca i tenen la barra de preguntar-se per què Europa no se’ls creu.  
Aquella dictadura va portar aquesta democràcia i no tenim remei. Amb espana, no.

Imputats inútils i amaters

Va destapant-se tot el que saben fer, i el que sabien, els polítics de l’última cordada dita democràtica. Gairebé res. Quan hi havia diners al calaix, llepar, beure, congriar-se amb el luxe, amb el robatori, amb la baixa qualitat humana de la política, el mercadeig, l’empresa, i para de comptar. Quan hem necessitat una mica de preparació, la talla d’eficàcia s’ha demostrat nul·la. Fins i tot amb els grapats d’assessors de tot tipus que s’havien apuntat a xuplar de mamella i mamar del pot. Ni saben, ni estaven preparats, quan ha calgut una mica de política. D’economia, de resposta eficaç i professional, res de res.
El noranta per cent dels polítics actuals no serveixen. Per allò que es necessita almenys. Ara bé, són amigots, o família, o fan el paperot. Omplin llistes, fan el cul gros dels primers noms, poqueta cosa més. Inútils, en la seua majoria, mal aprofiatts, ca! Si damunt no saben ni volen exercir sobre democràcia i tot de conceptes fonamentals, s’hi dediquen als baixos fons: l’especulació, les comissions, les festotes, lluir vestidet, poquesta cosa més. Tants anys de teatret, ves si ens ha servit de gaire. Com diu un amic, els grans avenços s’han aconseguit, justament, al marge dels polítics, aquests solament que saben posar pals a les rodes. Home, que n’hi ha tres o quatre excepcions. Si? Quants en salvaríeu dels últims quaranta anys? (amb sinzeritat)

Xiva té els millors oculistes, marià

Aquest és el tercer apunt que perc hui, xe, caguen la merda.
Volia parlar sobre la ceguesa d’espana i els seus polítics, d’esquerra i de dreta, de com ens han portat plegats fins el millor moment: ara som a mans de professionals, això almenys suposem, que ja no ens gestionaran xitxarel·los inútils. Marià, s’ha de ser inútil, per no voler reconèixer què passa: si no servim, que vinguen uns altres a fer la faena, a rentar la roba bruta i a posar a estendre els llençols, si és que queda res de net.
Els oculistes, i les millors òptiques, són a Xiva, i per això caldria que veníreu de pressa, tu i els teus, a vore si encara podeu salvar la merda i que amagueu: aquell forat de la meseta és tan gros que Europa no se’n fia, ni els mercats, ni els inversors: ni 100 ni 200, els milers de milions que calen no caben en el furgó, Marià, per això ningú no dóna una ileta pel vostre prestigi, ni per la confiança, ni per res: espana no val un xavo, mariano. Ni un ni cap. Vet ací, però tu ves-te’n al furbol, o als bous, però no tornes.
Fa segles que els espanols no veuen sinó una realitat diferent, que no és la que veiem la resta, i per ells, fins que les faves les pagàvem els idiotes, els comptes els funcionaven. Però ara s’han de traure ells les castanyes, perquè les nostres faves s’han acabat completament, que ací s’ha acabat el pot, el perol i el crèdit és una caguerà de bou. Ni el bou no li val per çò.
No, no és un rescat, Marià, és una palla europea en forma de bitllets que haureu de tornar trinco-trinco, multiplicats… Sols, els de la meseta, no duraveu mig any, per això ens atenalleu a la vostra dependència, perquè sols se vos cruspien malfaeners, corbs, rates i tota la pollastreria fatxendosa i bonyiguil.

Marià, que això ho has provocat tu? Que tu has pressionat Europa? Que tu els has donat la solució? Home, encara ens faràs creure que Europa espera el teu equipàs d’intel·ligència: Rita, Rus, Fabra, Blasco, Aguirre… quines llumeneres, Rato, Olivas i totes les botifarres en oli del pp, menistres o llepons, perquè ens alliçoneu, marià, en economia, en cultura, en domini de llengües… Xe quin coneixement més balafiat, com no ho havíem pensat abans de posar-vos plegats en una universitat, però a distància, allà a ferlamà a la lluna, o a mart, o més lluny, caguen redell, quins filòsofs no esteu fets.

– No és un rescate! No és un rescate!
– Xe, però se podrà ser més fava!

A la memòria de l’oblit, dels oblidats

Som al corral de l’Ateneu de Bétera escoltant lectors voluntaris, en favor de recordar aquells oblidats-afussellats en aquesta comarca, durant la guerra i la postguerra. Han començat amb textos de Vicent Pertegaz, un llibret que va publicar amb aquella generació de poetes dits del 27: els llegia el seu renebot, o net, abans que Fredi pertegaz, pare de Pau, i nebot de Vicent, tornés a recordar-nos aquell oratori de Vicent Andrés Estellés en memòria del metge Peset, Vora el barranc del Carraixet. Fredi fa una lectura memorable, de l’oratori. Som una cinquantena de persones, que fugim dels bous de carrer i alres futilitats del poble i de la comarca. A l’ajuntament vell hi ha una exposició sobre toponímia i repressió franquista, alguna toponímia encara molt viva, com molta de la repressió actual.

Pau Pertegaz presenta ara un mecanoscrit sobre una història particular del tio Vicent Pertegaz, un home amb una història molt bèstia, de títol la guerra absurda, sobre la guerra civil: llegeix el baptisme de foc i de sang de son tio-iaio: com narra la mort, la primera, els primers dies de guerra, en uns turos a madrit, espana.

Un canvi radical entre els poemets entre canyes i tarongers, al barranc, la primera tria, i aquesta duresa de la mort i de la guerra, d’unes memòries d’una geurra particular que va ser un home important en el conflicte i posteriorment, no debades li tocà encarrehra-se de la defensa de Madrit quan els comandaments superiors van pegar a fugir al bàndol contrari.

Ara voltegen a glòria, al campnar de bétera, com una premonició, no sabem si en favor o en contra. Silenci, davant la ufana campana major, estrident: glòria, glòria!

Ah, l’església sempre ens ha fet aquest paper o desastre. Un paperet. 

Malparit Bauzà

el president de mallorca fa mans i mànegues contra la llengua. Tant se val, si és legal o no, ell es creu l’amo del món, per atacar la cultura, amb aquella càrrega d’odi que solament els malparits poden contenir, en la freixura, en la fel, en la mirada. Ens va bé aquest odi, contra nostre, perquè és l’espill d’espana i els espanols que, ni quan són en responsabilitat de governar, no poden amagar com ens odien, com ens la tenen jurada, per la llengua, per les persones, pels valors, als mallorquins, als valencians, als catalans, no ens poden vore, malgrat que són invasors, i fills de puta. Clar i ras. No calen més raons, ni negocis, ni excuses: els espanols són una cosa, que bauzà representa ben exactament. Nosaltres en representem una altra de ben diferent. Sort d’això.
Potser per aqueixa raó tenim dues seleccions, naltros: la nostra, i qualsevol que juga contra la d’ells. I encara no sabem que fan els nostres engrandint-los el cul i la fava, amb els xitxarel·los del madrit. A perdre, sempre a perdre, els malparits carregats d’odi i rancúnia: total, que per ser intervinguts no calien tantes alforges d’orgull i ràbia, malparit bauzà!

La merda ja no fa pudor

Realment, en fa i molta. La merda, si és merda de veritat, merda merda, com no voleu que faça pudor, una burrà. Però ara s’estila més que manta coses que no semblaven merda, en facen més encara, una pudor insuportable. Per exemple, la política, o la banca, o la pocavergonya generalitzada d’un país a la deriva, sense rumb, que fins i tot els alemanys no saben per on pegar.
Si això de convergència és veritat, que s’ha oposat a la compareixença del DIVAR al parlament espanol, és de pudor de merda. De retirar-los la confiança i la poca credibilitat. Qui han enviat a espana perquè salven un desgraciat que viu del luxe públic, a costa de tothom? Com és de vergonya una constitució que puga emparar ningú de ser investigat, siga el rei o la mare que el parí, ací caga el rei i el papa que de cagar ningú no s’escapa, així que justament aquests, el papa i el rei, són prevaricadors o majorment creminals (en grau superior que no ens puguem imaginar), i encara el pp donarà lliçons d’ètica i de moral, i viuran del lladrocini generalitzat que han escampat, professionalment, arreu on han governat i ho continuen fent.
La merda ja afecta directament tothom: el diner negre, la groga, la corrupció, la creminalitat, tot li val per salvar els mobles, ells, i pegar pel cul la resta del món, com més propers més fort: els valencians fa anys que rebem, però això de ciu, home, faltava la cirereta, el duran, l’altra, i les penyores, per descobrir-nos que no tenim remei, que si són els catalans que ens han de salvar d’espana, la cosa anirà per llarg, cru, i de morir-nos una quants milers pel camí.

Ja ens ho va dir la providència: a can cataluna nova n’hi ha blavers pitjors que a valència, que es venen el país i els seus pels mateixos fesols que els valencians, i quina causalitat, que els compradors sempre són espanols, que ens acaben guanyant la punta i la fava. Tant se val els discursos, els oferiments d’enguardiola o d’enpuyal, n’hi ha malparits que sempre volen vendre i tocar-mos la pera.

Fills de puta n’hi ha a cada casa, ningú no se’n salva. I nosaltres fa molts anys que ens entrenem a donar-los pinso o sobresou. O totes dues coses.
A vore si farem net d’una puta vegada i pelarem els xoriços, els de casa també. Els primers.
 

Fabra&Fabra, creminals associats

¨Lo que ens faltava pal duro!», més creminalitat, més faves, major idiotesa, i riure-se’n, dels valencians, després que ens han arruïnat per a cent anys i la correguda. Els fabra, ambdós presidents, s’han associat per al disbarat, per a la pocavergonya, per a continuar malbaratant els valencians, el poc honor que els queda. Diners, zero, i crèdit, zero. Indústria, la justeta. El camp, menys zero… I aquell que semblava que volia fer una mica de neteja, s’ha cagat en la calça i ha afluixat una nova idea de l’incendiari falangista, el president d’una diputació que viu encara en el franquisme, que ordeix i manipula una província que viu en els anys cinquanta: cal passar per davant d’aquell descalabre de territori i ruïna, de poble fantasma, de caguera damunt un plat: nosaltres vam passar ahir: tot de fàbriques de ceràmica que no saben què fer amb tants milions de taulell sense eixida. Un aeroport fantasma, per als conills i les rates. L’horror d’una ciutat de prostitució moral: marina d’or, que va saquejar un paratge natural en canvi de més ruïna i mentides… Castelló és el paradigma  d’un complex de mentida, que ara s’apunta a fer-la encara més grossa, a continuar enganyant la gent, a convertir-nos damunt en la riota i en la burla, una pel·lícula de terror sense cinema. Castelló és un museu de cera, però sense cera: amb tot de morts que representen la vida.
Sí, ho deia l’altre dia el presidentet dels valencians: els valencians no som tan desgraciats ni tan malparits com Europa ens veu. Sí, és veritat, els valencians no som així, són els nostres polítics, els malparits, i els banquers, els jutges perdonavides, i encara tants votants que han permés que se’ns pixen a sobre, en canvi de fer-se rics ells i tota la seua refillada de famílies que els han criat i congriat budells i ventres.
Quina tropa, encara voler convertir-nos en un club de putes i de fill de putes: cal tenir mala fel, i mala idea contra els valencians.
-Xe, fabra, et féiem menys idiota i menys estúpid.
I si els jutges encara no us han posat un plet solament per la idea, és perquè la connivència els portarà rèdits, i ja sabem quants regals i soparots de luxe.

-Xe, Merquel, compra també valència, quan vingues a pel saldo espanol!