Arxiu mensual: maig de 2015

QUAN DIREM PROU

En aquests últimes hores, dos fets més han sacsejat la campanya electoral i ens tornen a posar a prova davant aquestes claveguers de l’Estat que no aturen la seva croada contra Catalunya La Junta Electoral Central i a petició de Sociedad Civil Catalana ha ordenat la retirada d’estelades dels espais públics ja que vulnera la neutralitat política en la campanya electoral. Per altra banda els Mossos han denunciat al CNP que hauria avortat una operació antigihadista del cos català amb una filtració per evitar un èxit de la policia catalana jugant impunement amb la vida de la ciutadania.

Aquest tot s’hi val comença en aquest cas pels 323 municipis denunciats per posar en els seus edificis públics l’Estelada, amb un precedent perillós, ja que la mobilització prevista a la Meridiana per la Diada coincideix amb el primer dia de campanya electoral. Encara més greu, ja que la vida de les persones sempre es més important. El seguiment dels Mossos a una xarxa jihadista es va veure vigilada per membres de la Policia espanyola que van alertar a la cel·lula gihadista avortant una operació que podia significar un éxit pel nostre cos policial. Tot això amb el Ministre Fernandez Diaz sempre explicant la coordinació total entre cossos, i que ara ha sentenciat ” la lluita antiterrorista i la política antiterrorista no es poden deixar en mans dels que no tenen el més mínim sentit d’Estat”, en referència als Mossos.

La pregunta es fins quan hem de seguir jugant amb les seves cartes marcades i les seves regles de joc. Quan direm prou. El joc brut de l’Estat no s’atura i a mesura s’acosti el 27S i posteriorment seguirà en augment. Per tant cal plantar-se i començar a exercir la sobirania, mai podrem ser un Estat independent seguint les regles marcades per l’Estat, i això cal tenir-ho clar i exercir-ho. Que una associació amb rerefons foscos, membres vinculats o simpatitzants de règims anteriors i declaracions profundament antidemocràtiques com SCC sigui suficient per tal que la Junta Electoral espanyola coarti la llibertat d’expressió de posar una bandera encara que no sigui oficial, es molt mala senyal. Aquella bandera no ès allà per capritx de ningú, hi oneja per la voluntat popular expressada a travès dels seus representants i això es la democràcia. Apart obre la porta per intentar prohibir la mobilització de la Meridiana pels mateixos motius, cosa que evidentment no podem permetre. La segona part ja es totalment un escàndol de grans proporcions, la policia espanyola boicotejant la catalana jugant amb elements molt perillosos i la seguretat ciutadana es d’una mesquinesa ofensiva fora de tot dubte. Suficient per exigir la dimissió de Fernandez Diaz i la seva obsessió malaltissa digne d’altres règims, encara que segur no passarà res.

En el regne del tot s’hi val per aturar el procés independentista, serem capaços de dir prou.

WERT: COSES DEL FRANQUISME I LA XENOFÒBIA

No hi ha dubte que el Ministre de Cultura espanyol ha creuat totes les línies vermelles en els seus intents per culminar allò que un cop perduda la sobirania al 1714 i anomenat Decret de Nova Planta, ja era un objectiu per acabar amb un poble i la seva singularitat, prohibir la seva llengua i que el temps fes la resta. Els atacs constants a la nostra llengua i presentar el castellà com una victima i pràcticament amb situació d’extinció a les nostres terres ja es un lema que sentim cada setmana i que ens indigna profundament.

Ahir el Ministre Wert, definit per Joan Tardà com una mala persona i perfectament ignorant va reblar el clau al defensar les últimes mesures com l’ampliació de la Preinscripció per deixar als pares posar la casella de llengua vehicular en castellà, i les sentències dels Tribunals que com si de filòlegs es tractés marquen 25% per la llengua castellana i obliguen escoles on algun pare ho demana a modificar tot el sistema. Alhora demanava que la Generalitat acates aquestes sentències i va reblar el clau considerant que la situació del castellà a Catalunya era semblant a la viscuda pel català en el franquisme.

Realment el límit ja es intolerable, cal denunciar al Ministre tal com va fer per exemple Tardà a Madrid, i declarar la mala fe i suposada ignorància del mateix amb un objectiu obsessiu i malaltis molt clar. Tanmateix barbaritats com la que ens va oferir ahir en Estats democràtics suposarien la dimissió o cessament ja que demostra que no esta capacitat pel càrrec i per altra banda la seva ideològia es incompatible amb qualsevol estandard democràtic. De totes maneres esperar això de l’Estat espanyol es totalment inútil. El canvi del franquisme, encara protegit i silenciat a una democràcia de fireta permet que els mateixos tics es repeteixin un cop i un altra. De fet l’Estat continua monolingüe i amb al·lergia a qualsevol diferència, augmentada si es tracta de Catalunya, una voluntat uniformadora que no pot ser el nostre model.

Es una burla a tots aquells que van patir repressió durant la dictadura amb un idioma prohibit i anul·lat. Si mirem ara, veiem que a Catalunya el castellà en la majoria d’àmbits com la Justícia, etiquetatge, cinema i molts d’altres es pràcticament exclusiu, i en el sistema escolar, única taula de salvació per l’idioma minoritàri es demostra que els alumnes tenen el mateix nivell o superior de castellà que qualsevol altra territori.

Ara cal plantar cara, de cap manera obeir les sentència, i igual que el 9N i donant valor a la Declaració de Sobirania cal dir prou a la fatxenderia, mesquinesa i xenofòbia del Ministre esmentat i totes les sentències que busquen aquest genocidi lingüístic amb el català.

GRÀCIES DINAMARCA

El fet que ahir va succeir al Parlament danès no pot passar de puntetes. Es com es va dir a l’arribada a la lluna, un petit pas per l’home i un gran pas per la humanitat. Per primer cop els representants d’una democràcia tant consolidada i de referència com la danes es posiciona a la qüestió catalana i dona tracte igual a Catalunya i Espanya apel·lant al diàleg per resoldre el nostre anhel per arribar a ser un Estat. Caldrà recordar aquest gest un cop assolim ser un poble més entre els pobles lliures del món.

Efectivament i gràcies a l’ANC en aquell Estat, set dels vuit partits a la cambra donen suport a la resolució pel diàleg democràtic entre el Govern espanyol i Català i alhora mostren preocupació per la resposta espanyola durant aquests tres últims anys amparat en aspectes legals per impedir la democràcia. Un gest que demostra que l’afer intern que som, de fet ho serem fins que el nostre Parlament no faci el gest de declarar la Independència, ja es un assumpte que a l’exterior i sobretot en el nostre àmbit genera debat. Esperem que sigui la primera resolució de moltes que vindran per defensar el nostre dret democràtic i pacífic a decidir que volem ser.

Mentrestant l’Estat ha impedit amb tota la pressió que ha estat capaç, evitar la rebuda per part del President europeu a ANC, Òmnium i AMI amb l’entrega de les signatures recollides el 9N, concretament més d’1300000 signatures de denúncia a l’Estat, i al mateix temps rebutgen tramitar al Congrés que els jutges hagin de conèixer el català a Catalunya argumentant que seria una condemna a la pobresa lingüística, al monolingüisme, i a l’ostracisme a Catalunya.

Aquest es el tarannà que tenim davant, treure pit per impedir que la veu ciutadana no tingui la foto de la seva entrega i tot el que això suposa, com si el seu silenci l’invalidi o el faci invisible, i impedir que els ciutadans catalans es puguin expressar normalment en l’àmbit judicial lesionant greument els seus drets, amb un argument que donaria fe de que saber les dues llengues oficials a Catalunya ens condemna a la pobresa de llengues, en canvi saber nomes el castellà ens dona una riquesa fora de dubte. Es un retorn al passat, si es que alguna vegada hi ha hagut una evolució.

En definitiva, una distància tant gran dins Europa de supasades democràcies com Dinamarca i Espanya dona idea dels diferents nivells que tenim.

ALBIOL VOL SEGUIR NETEJANT

Realment l’alcalde actual i candidat pels Populars a Badalona vol seguir “Netejant Badalona” sense escrúpols. La democràcia es sagrada, però crec que no val tot per ser representant de la societat. El discurs de la xenofòbia no hauria de ser acceptat com eina electoral. Qualsevol societat civilitzada no pot equiparar col·lectius sencers amb segons que, creant un estigma com a base del discurs. Com diu la Marta Lasalas, no és l’únic culpable, la resta de partits no han estat capaços tampoc de netejar Badalona i arribar a una entesa per demostrar que hi ha valors per damunt de la tàctica partidista o el vot a qualsevol preu. Se’ns dubte era esperar massa.

Els responsables d’Albiol
Marta Lasalas
Xavier Garcia Albiol ha demostrat que és un polític molt hàbil. Les passades municipals va jugar amb la xenofòbia com si fos la vareta amb què una majoret fa malabarismes. Va trepitjar línies vermelles, va assenyalar alarmants dreceres que altres han seguit dins del seu partit i se’n va sortir. Per què no continuar? En aquestes eleccions hi torna un altre cop. “Netejant Badalona”, diu la seva tanca electoral. Per si algú benintencionat té dubtes sobre la literalitat de la frase, només cal recordar aquell “suposo que ja m’heu entès” amb que va acompanyar-la quan va presentar la seva candidatura. Evidentment, se l’entén molt bé.

Albiol va guanyar les eleccions municipals del 2011 amb 11 regidors. Va ser després d’una campanya molt tensa amb el tema de la immigració, que es va veure precedida per uns tríptics en què s’equiparava gitanos romanesos i inseguretat. En aquelles eleccions el PSC va obtenir 9 regidors, CiU 4 i ICV-EUiA 3. Sumem? 11 regidors del PP enfront 16 de la resta de partits. No obstant això, i malgrat la greu polèmica amb què va inflar la seva campanya, va ser escollit alcalde.

SOS Racisme va presentar una querella contra Albiol per incitació a l’odi racial, també el fiscal de delictes d’odi i discriminació va obrir una investigació tot i que finalment va haver d’inhibir-se. El setembre del 2011, l’alcalde va passar pel jutjat. Va arribar a admetre que havia comès “algun excés verbal” com titllar els gitanos romanesos de “plaga que ha vingut exclusivament a delinquir”. El jutjat d’instrucció va arxivar dos cops el cas, però l’Audiència va obligar a reobrir-lo les dues ocasions argumentant que els comentaris d’Albiol suposaven un atac a la dignitat personal i l’honor dels gitanos i a més podien incitar els veïns a l’odi cap el col•lectiu. Finalment va ser l’Audiència de Barcelona qui va absoldre l’alcalde.

Garcia Albiol se’n va sortir, però ha aconseguit el dubtós honor de ser el primer polític espanyol jutjat a Espanya per aquest motiu. I això mantenint a la mà la vara d’alcalde de la tercera ciutat més poblada de Catalunya. Tot un exemple.

El març del 2013 els partits de l’oposició a Badalona van intentar articular una moció de censura per apartar-lo de l’alcaldia i van ser de nou incapaços de tancar un acord. I així arribem al 24-M, amb un candidat del PP que sap perfectament com vorejar els límits de la legalitat sense sobrepassar-la i uns partits de l’oposició incapaços de parar els peus a aquesta mena de discurs. També a ells caldrà demanar-los explicacions.

LA CAIXA DELS TRONS

La campanya municipal ha començat amb força, i més que això de manera desagradable. Entenc que alguns encara no s’han assabentat que el nostre tarannà no es la violència verbal com en altres contrades i potser haurien de revisar els seus protocols pel be de la democràcia i la convivència. Les agressions a dos militants durant la campanya.Una agressivitat excessiva amb les visítes de Pablo Iglesias i els atacs de Colau tractant el Govern català d’un color com si hagués estat imposat i contra la societat que regeix i finalment aquesta expressió xenofòba de la candidata d’Iniciativa a Girona amb l’expressió “catalufo” com a mostra del seu gran nivell arriba a uns límits que hauriem de revisar.

Realment i especialment per aquesta Esquerra que sempre acusa a la dreta de xenofòba i falta de respecte i destapa la gerra de les essències de la tolerància i la democràcia per bandera. Queda molt tocada pels discursos i acusacions de formacions que es presenten com a noves i modernes a base de greus insults i menyspreu a determinats partits i Governs com el català. Iglesias i Colau potser se’ls hauria d’explicar que el Govern de Catalunya sigui del color que sigui no esta allà per gracia divina, sinó fruit de la força del vot i la decisió lliure de la societat catalana, per tant es mereix el màxim respecte sigui la formació que sigui la que dirigeixi o representi la nostra societat. Si no es així, la democràcia queda molt en entredit, i si aquesta es la nova política, francament em quedo amb la vella, però respectuosa i més quan per exemple l’Ajuntament de Barcelona no te cap imputat i el que es desprèn dels discursos de la Sra. Colau dona a entendre que no es així.

No hi ha dubte que el procés independentista posa molt nervios a segons qui, ja que ha desmontat aquella pauta ja establerta i que semblava inamovible i amb un paper reservat per Catalunya i els catalans que ara a saltat pels aires i descolocat molta gent. Aquesta expressió de la candidata gironina no deixa de ser la frustració i un intent més de desprestigiar, insultar i vexar gratuitament tota una societat de la que ella forma part, però que amb la seva manera d’actuar intenta dividir entre bons i dolents, com si tots no fossim catalans pensem el que pensem.

Es un mecanisme d’autodefensa que ataca directament els valors democràtics i fa de la xenofòbia selectiva una manera de justificar un pensament ja fora de lloc.

PABLO IGLESIAS: UN FRAU SENSE VERGONYA

Interessant entrevista a Pablo Iglesias a RAC1 en el dia d’ahir, i on es va veure molt clar que davant d’algunes preguntes la diferència amb el que anomenen els polítics o partits de la casta son nul·les. Aquell vell joc de la puta i la ramoneta, tant utilitzat per no definir-se i quedar be a tot arreu es un arma que es pot girar en contra del mateix protagonisme, i en aquest cas algunes respostes demostraven que acontentar a tothom és impossible, i que la vella política denúnciada segueix sent el ritme que marca Podemos.

Davant la pregunta sobre la unitat de la llengua catalana, ha fet referència a una estada a l’Alguer i el català que es parla allà, però s’ha negat a respondre sobre la unitat, adduint que es un debat per filòlegs, cal recordar que el seu candidat a l’Aragó es un ferm defensor del invent del Lapao, apart sent conscient que li podria restar vots a l’Estat. Defensa el dret a decidir, però diu que un referèndum no es possible ja que la Constitució es la que es i no l’ha feta ell. Sobre el corredor mediterrani ens diu que no està prou informat i per tant no es defineix, curiós per un eurodiputat i un insult a la societat en general. Ja en qüestions més banals i parlant de futbol, i concretament de Messi i que en pensava i treu resposta classica espanyola posant Cristiano Ronaldo al mig i lloant que son dos grans jugadors per seguir quedant be amb tothom i amb ningú alhora.

Realment aquest producte televisiu i de marqueting que comença a desinflar-se. Han volgut vendre la revolució i la puresa contra el vell sistema i els partits tradicionals per acabar actuant exactament de la mateixa manera per no perdre encara més pistonada. No dir clarament que la llengua catalana manté una unitat en tots els seus territoris es una burla a la societat catalana, una excusa dels filòlegs es molt pobre, i més quan aquests evidentment en la seva majoria han denunciat els invents de llengues espanyols, i encara més quan a l’Aragó Podemos defensa aquest invent per dividir una llengua com la catalana. Posa com excusa la Constitució per evitar pronunciar-se sobre un referèndum a Catalunya i alhora dir que es defensa el dret a decidir, no s’aguanta per enlloc i s’assembla molt al discurs Popular i socialista, per acabar negant el mateix dret a decidir i de pas la democràcia. El tema del corredor mediterrani venin d’un eurodiputat i parlar de manca d’informació es senzillament mesqui i una nova burla als possibles votants. Tanmateix l’exemple Messi i la resposta es el resum de tot l’anterior, ambigüitat i no pronunciar-se amb res favorable a Catalunya per simple caça del vot.

En definitiva, un invent amb gaseosa que veu la llum amb tota la cruesa i un lìder de fang que acaba actuant com tot el que critica i per suposat aplicant la màxima espanyola que a Catalunya ni aigua.

NOU ATAC COMPULSIU

El Ministre Wert ara pretén allarga la preinscripció escolar per donar una oportunitat als pares de marcar una casella de llengua vehicular en castellà. Una nova ocurrència contra la convivència a Catalunya i un nou atac contra la immersió lingüística posant un suposat problema allà on no n’hi ha cap. La resposta de Govern i partits ha estat ràpida rebutjant la pretensió excepte Populars i Ciudadanos acostumats a saltar per damunt de la democràcia, sobretot quan es tracta de Catalunya i els catalans.

Una obsessió malaltissa per destruir un sistema com sempre hem dit exemple de convivència i amb la demostració de que els alumnes al acabar assoleixen un nivell tant de català com de castellà per damunt la mitjana estatal. Una llengua pròpia com a pal de paller de l’escola, per cert un dels pocs àmbits on pot treure el cap, ja que en molts altres malauradament i en bona part per mesures de l’Estat espanyol no gaudeix de cap tipus de visibilitat, reben atacs constants i presentant la nostra llengua com una nosa o mania dels catalans, quan la voldrien com una anècdota folklòrica sense cap tipus de respecte.

Aquesta malaltia es tant greu que han arribat a inventar llengües amb els filòlegs posant-se les mans al cap com el Valencià o el Lapao simplement per dividir la llengua catalana i afeblir-la cada cop més. No cal parlar de la seva oficialitat europea vetada per tots els governs espanyols sense excepció. Al mateix temps omplint-se la boca d’Estat plurilingüe i negant una gran evidència com la imposició de la llengua castellana i l’objectiu de ser aquesta la única llengua oficial a tot el territori.

Wert tornarà a rebre un no per resposta ja que una amplia majoria de la societat catalana i dels seus representants al Parlament entenen que no es pot trencar el model d’èxit i cohesió per intents barroers de crear problemes imaginaris o demandes molt minoritàries que ja son ateses a l’actualitat però que de cap manera poden marcar el sistema, seria una burla a la societat catalana, un mal respecte a la democràcia i un atac a la nostra llengua i als nostres alumnes que veurien retallats els seus drets per drets de conquesta que en el segle que vivim ja no tenen cabuda.

EL GRANET DE SORRA

Efectivament, la tendència sembla que es tal com la descriu en Vicent Sanchis, errades pròpies rebaixen objectius i aportacions de cada formació. Ho pagaran principalment les dues principals, i llavors el paper de les CUP agafa una rellevància absoluta que s’ha de cuidar. Ningú diu que un partit ha d’obtenir una majoria absoluta, però la suma dels tres evidentment si, i aquí cadascú te el seu paper i el seu rol. El 27S és una oportunitat massa gustosa per deixar escapar per jugades partidistes, tenen 5 mesos per seguir aprenent la lliço.

La precarietat que s’acosta

Vicent Sanchis
Les enquestes es repeteixen. Allipebre salpebrat. Més enllà dels interessos que reflecteixen els qui les cuinen o de les trampes dels qui les interpreten sempre en interès propi. I diuen les enquestes que l’unionisme puja i que l’independentisme baixa. Genèricament. És a dir, augmenten al saldo net els partidaris de continuar ancorats a Espanya i disminueixen els que aspiren a amollar amarres. Conseqüència, potser, dels encerts dels primers i els errors dels segons. Això diuen les enquestes darrerament.

Un efecte més d’aquesta tendència és la intenció de vot. Convergència Democràtica guanyaria ara unes eleccions, però deixant-se molts pèls a la gatera. La segona força seria Esquerra Republicana. Els uns i els altres no obtindrien la majoria absoluta, com sí que passava fa uns mesos. L’independentisme necessitaria la participació decidida de la CUP, que triplicaria els tres diputats que va aconseguir en les darreres eleccions. Mentre sembla que la intenció de vot independentista manté, a contrapèl i suant la cansalada, el resultat total, es diversifica encara més en les opcions que se la disputen.

Uns tals resultats complicarien el costerut procés sobiranista. Artur Mas seria el candidat més votat, com ara, però amb molt menys suport. Està per veure com aguantaria el candidat de Convergència un segon descens consecutiu. De 62 diputats a 50. I de 50 a menys de 40. En els moments més bèsties del dit procés. I com resistirien igualment Oriol Junqueras i Esquerra republicana un ascens amarg. Perquè l’electorat sobiranista continua decantant-se majoritàriament per Mas com a líder en l’articulació política de l’anhel independentista. I què faria, igualment, la CUP, una força carregada sempre d’incertesa pel caràcter festivament assembleari que la defineix. Amb totes aquestes costures es podria mantenir el torcebraç amb l’Estat amb la solvència necessària?

LA TÀCTICA ENQUESTES

Tots sabem que com més va avançant els dies, les setmanes i els mesos, les mesures per part de les clavegueres de l’Estat per deslegitimar el 27S, negar-lo o enfrontar-nos amb baralles fraticides per evitar el que veuen inevitable augmentaran i molt.

Ara han utilitzat el Grup Godo, amb la Vanguardia al capdavant amb una enquesta cuinada per incidir que les forces sobiranistes no sumen, per cert amb un oblit com la CUP, deu ser una casualitat i sense reparar que el que presenten a l’altre costat de la balança es senzillament dessolador. Veiem que partits com PSC o PP perden bona part del seu suport, ja poc a aquestes alçades, i aquest va a parar a Ciudadanos aquest espanyolisme barnissat de modernitat, però que simplement arrossega votants de la seva banda, o sigui un nou repartiment per tornar a quedar igual on erem.

Per la banda sobiranista, veiem CIU que tard o d’hora resoldrà el problema Duran i que si perd suports, van directament a ERC que fen les coses amb encert augmentarà, però si es mira el melic i els seus propis resultats pot ser un bon cistell de vots pel tercer actor en discòrdia la CUP, i més si es confirma com a candidat el mediàtic Antonio Baños. Fet i fet una cistella que es reparteix però no perd pistonada, amb una majoria com la que ara gaudeix, i amb camp per correr per fer-la encara més gran.

El que ens diu l’enquesta de la Vanguardia es simplement això, per tant no desesperem amb titulars de pa sucat amb oli, i analitzem la situació real. Depèn de nosaltres i els nostres partits en aquests últims 5 mesos d’aconseguir una victòria incontestable i posar fil a l’agulla a l’estat propi amb un aval democràtic fora de tot dubte, i un Estat Espanyol que veurà com finalment no pot impedir que la realitat tregui el cap i amb tossuderia reclami el seu espai.

Els paranys i son però menys. Una amenaça seriosa com Podemos, veiem com dia a dia es va desinflant, aquest monstre creat a cop de televisió i en clau catalana per impedir el nostre dret a decidir arribarà el 27S molt més desgastat del que ja es a hores d’ara, i l’aposta sucicida d’Iniciativa per salvar els mobles al seu costat es veurà una nova errada política que pot convertir aquest partit en poc més que un cadaver polític gràcies als seus dirigents.

En definitiva, motius per l’optimisme tots, però cal treballar de valent i amb tot el seny que en siguem capaços.