Arxiu mensual: juliol de 2012

LA INDIGNITAT NO ES UN RÈDIT A LLARG TERMINI

 

Les primeres multes del No Vull Pagar arxivades ja son un fet, i es demostra que la tàctica de la Generalitat de donar l’esquena a la ciutadania, i tot el suport al robatori de l’empresa Abertis es una indignitat difícil d’explicar. Alhora veiem com el PP critica TV3 per fer apologia de l’independentisme, i la mateixa Sanchez Camacho queda en evidencia, quan defensa la pujada de l’IVA, i si repassem hemeroteca la podem veure criticant aquesta possible mesura quan el seu partit encara no governava a Madrid. Tot son actituds criticables i rebutjables que no poden sortir gratis, ja que la memòria no es pot perdre tant fàcilment.

 

Efectivament, segons el PP la cadena catalana fa apologia de l’independentisme, i utilitza termes com “espoli fiscal” massa sovint, o per exemple la desmesurada cobertura dels telenotícies amb l’onada de consultes sobiranistes del 2011, que consideren propaganda secessionista, o recentment documentals com el de la Crida que creuen enaltiment d’organitzacions radicals. Per últim, veuen inacceptable la no emissió de cap programa en castellà. Per altra banda la liquidació per part espanyola de la bonificació de peatges encareix encara més els nostres, tot just quan es comencen a guanyar els primers recursos contra les multes de la Generalitat i Abertis, i que deixen despullat el model repressiu contra la població que es planta davant aquest robatori. Sanchez Camacho va criticar clarament la pujada de l’IVA del govern Zapatero, i la considerava altament perniciosa per l’economia catalana amb una disminució del consum, del turisme i un augment de l’atur entre altres coses, cosa que contrasta amb el seu suport actual a la pujada popular del mateix.

Realment, els populars, ens enganyem igual que els socialistes, i  supuren nacionalisme espanyol pels quatre costats, i una fòbia anticatalana que no entenc com pot captar votants en el nostre territori. Diuen que TV3 utilitza termes com espoli fiscal, ells li diuen sistema financer autonòmic, jo crec que quan el 10% del PIB d’un territori va a la mal anomenada solidaritat i no torna mai més, es simplement un robatori a gran escala o un espoli, les coses pel seu nom. Respecte les consultes, això s’en diu noticia, i un fenomen que va fer parlar tota Europa, com exemple de democràcia participativa organitzada des del poble, ja se sap que pels populars el concepte democràcia el tenen una mica confús, sobretot si la pregunta formulada no els agrada, i era una noticia de primera magnitud els agradi o no, parlen de documentals com La Crida, en un altre clar exemple de la seva manca de democràcia, suposo que els semblaria perfecte fer un documental per exemple sobre Samaranch, un feixista reconegut, i aquí no ho considerarien apologia de res. Pel que fa als programes en castellà, haurien de saber un cop més que la nostra llengua pròpia es la catalana, i es la televisió de Catalunya, de la mateixa manera que les decenes de cadenes espanyoles pública i privades fan nomes els programes en castellà, i no sento que reclamin res. El tema de la Camacho demostra fins on pot arribar la falta d’arguments i la mentida per justificar aquest odi contra Catalunya, i aquest objectiu de perjudicar-la com més millor al preu que sigui, a veure si els seus votants se n’adonen d’una vegada, ja que ells també pateixen tots els nostres greuges. Finalment la reacció de la Generalitat, que recordo dins el sistema autonòmic, simplement es una institució espanyola a Catalunya, que com a tal defensa els interessos espanyols, i en aquest cas d’un gran lobby econòmic com Abertis, que amb el seu robatori als peatges provoca que per coartar a la ciutadania de la seva plantada per dignitat no doni suport a la ciutadania que precisament representa, i ara es vegi com la tàctica de la por, se’ls pot girar en contra amb la falta d’arguments juridics per les multes. Crec que l’actitud del govern català ha estat senzillament indignant, i demostra fins quin punt ens fa falta l’Estat propi.

EL CERCLE D’ECONOMIA I LA CAIXA, L’ENÈMIC A CASA

 

El cercle d’Economia presidit per Josep Piqué rebutja un concert econòmic per Catalunya, ja que seria inconstitucional, i no garanteix la solidaritat que sempre ha fet bandera el nostre territori. Per altra banda tant CIU, PP com PSOE-C, rebutgen la comparaixença del President de La Caixa a la comissió d’investigació creada per investigar les caixes, tot i els 5 mil milions i 300 mil famílies enganyades en les preferents, i que queden en segon terme davant els interessos dels partits i l’entitat financera.

 

Realment tot hi que segons les enquestes una gran majoria de la ciutadania estaria a favor del concert econòmic, el cercle d’Econòmia presenta un document de rebuig ja que es inconstitucional, i amb un defecte d’origen,que es la manca de solidaritat, i que contradiu l’esperit català. Per això demanen un model que respecti la ordinalitat per no perdre posicions, i una reforma de l’estat de les autonomies que no sigui regressiva. El model basc i navarrès deixen clar que no el podem aplicar, ja que Catalunya sempre ha deixat clara la voluntat de contribuir a la solidaritat, i demana un ampli consens semblant al pacte constitucional. Per altra banda tant CIU com PSOE-C i PP han impedit la comparaixença d’Isidre Fainé, president de La Caixa i dels altres bancs que més participacions preferents han emés. Apart no es podrà investigar la liquidació del model de caixes catalanes amb el silenci precisament de la Caixa, curiosament al consell d’administració de l’entitat hi ha destacats polítics dels tres partits, i aquesta ha concedit crèdits a aquests partits en condicions molt favorables. De fet l’escàndol de les preferents constava d’una lletra petita de més de 100 pagines, i va afectar a més de 300 mil famílies. Per no parlar de les inversions de la Caixa en grans empreses endeutades que deuen més de 200 mil milions a l’entitat, i que impedeix precisament donar crèdit a petita i mitjana empresa.

Efectivament, aquest lobby econòmic català al servei de l’estat espanyol, i totalment d’esquena a la ciutadania catalana i els seus interessos, rebutja un model de concert econòmic per la seva inconstitucionalitat, suposo que si ho es per País Basc i Navarra, també hauria de ser lícit per Catalunya, en qualsevol cas primer son els nostres interessos, i després les lleis, no a l’inrevés, i per la manca de , diu una de les nostres voluntats de sempre, m’agradaria saber on ho posa això, jo particularment no tinc cap voluntat de ser solidari per imposició i abusivament i menys amb qui no s’ho mereix, i menys si això suposa un perjudici per la nostra població i territori. De la manera que Piqué enfoca el tema, es com una condemna on es més important el benestar de la gent d’altres territoris que el nostre propi, i això es inadmissible, i fruit del nacionalisme espanyol del personatge que hauria de pensar en canviar el nom de Cercle Català d’Economia a Cercle espanyol d’Economia, crec que li escau molt millor. Per altra banda la comissió de les caixes queda totalment inútil davant aquests vetos als principals acusats, que precisament tenen molt ben agafats als partits polítics, amb alguns dels destacats al Consell d’Administració, i crèdits favorables concedits a canvi de favors que tard o d’hora es paguen. Així doncs el frau de les preferents quedarà en no res i els damnificats desatesos i indefensos per la voracitat del poder del diner. Una entitat que sota l’aparença dels seus fins socials amaga autèntics fraus com aquests, i un poder absolut en el territori, on per cert ha desaparegut la competència amb una liquidació del model vergonyosa, pel silenci dels partits. Es el clar exemple de la podrida societat on vivim, i el model que hem de pagar entre tots per beneficis d’uns quants com sempre.

INTERVENCIÓ A CATALUNYA PER EVITAR LA SOBIRANIA

 

El president Mas ens diu que vol arribar fins al final amb el pacte fiscal, i ho veu com una oportunitat per encaixar Catalunya a Espanya i sortir de la crisi, encara que amb un fracàs buscarà amb el factor de cohesió social intacte un altre rumb. Ha admès que hi ha hagut contactes per la nostra intervenció, però que no s’entendria, de totes maneres a Espanya cada vegada ens compren menys, no ens paguen els deutes, ens treuen molts diners i no ens donen prestigi. Tota una gran contradicció que la societat te que posar al seu lloc.

 

Sota les amenaces ja reconegudes pel president d’intervenció, i suspensió de la nostra autonomia, per no poder complir amb els requisits marcats des del govern espanyol, el president encara te esperances per sumar la majoria de forces polítiques entorn el pacte fiscal, i ho planteja com una oportunitat al PP per aquest famós encaix, crida a deixar de banda els partidismes amb especial atenció al PSOE-C. Ens diu que els lligams amb Espanya son importants, i ara hem decidir cap a quin camí anem, amb un creixement de les nostres exportacions que ens fa més fàcil prescindir del mercat espanyol. Parla de la possible intervenció que no seria de justícia, i no s’entendria a la comunitat que fa més per corregir el dèficit amb gran austeritat. Tanmateix, avisa que de produir-se aquest o la negativa al pacte fiscal, unes eleccions anticipades o unes eleccions pel dret a decidir son alternatives. Coses que tot sigui de pas personatges com el director de la , avisen que no tenen valor de fer, i que tot es qüestió de tenir diners per tornar a ser fidel aliat a Madrid.

Realment a Fracisco Marhuenda, director de la Razon, no li falta raó quan diu que no ens atrevirem a fer el pas, i malauradament es basa en la historia que no ens indica que la valentia o dignitat sigui la nostra característica. De totes maneres crec que una de les raons de la intervenció, apart de liquidar la nostra pobre autonomia d’una vegada per totes amb l’excusa de la crisi, i començar de zero, es deixar-nos sense la nostra principal institució, que hauria de fer aquest gest de secessió com a representant de la nostra sobirania, sense ella la via es complica, encara que simplement actuí com una delegació més espanyola en el nostre territori. Per altra banda es curiós que amb aquest full de ruta, i les atzagaiades una rere l’altre, el president encara busca formules pel famós encaix amb un territori com ens diu que cada cop ens compra menys, no ens paga el que ens deu, i ens espolia descaradament. Ja em direu quin sentit te buscar amistat amb un personatge així, amb tot un món sencer per explorar que ens espera. Francament no sembla gens racional insistir amb qui et vol perjudicar. De totes maneres tampoc s’entén, sinó es per interessos ocults, o pròpia covardia perdre un temps preciós amb un pacte impossible, i que segellaria la nostra pertinença malaltissa amb el nostre botxí. La cruïlla s’acosta com diu el president, i aquesta no entén de burles fiscals, o som una regió de segona en un estat que s’enfonsa o prenem rumb al nostre camí, i a ser un més en el concert mundial dels estats, es així de simple.

SENY I RAUXA, PERÒ FINALMENT RAUXA

 

Realment les útlimes mesures del govern espanyol, i la manera de tractar les autonomies com Catalunya, haurien de fer veure als nostres partits que el dia 25 de juliol amb la votació del pacte fiscal tornaran a fer el ridícul un cop més, i el que es més greu, constataran la percepció espanyola que no fem cap tipus de por.

 

Ens dicten les normes, ens diuen mil i un cops no i la nostra classe política amb un autisme absolut segueix a la seva, amb el que sembla un intent desesperat per guanyar temps, i endarrerir el procés per l’estat propi amb uns temps millors que podrien variar la percepció de la gent. Tot plegat d’una gran mediocritat. Es senten veus de desobediència davant aquestes mesures dictades pel govern de Rajoy, i el govern català te una gran oportunitat de posar el país davant, i no cedir un cop més a aquests lobbys econòmics que tant sols volen mantenir els seus beneficis sense comptar amb el nostre futur, apart veiem clarament com la nostra indefinició, aquest fals seny be acompanyat per l’actitud espanyola d’imposar el seu model per damunt de la sortida de la crisi, com ens diu en Guillem Carol en el seu escrit.

La gran retallada: Senat, diputacions i ministeris

“El model d’Espanya centralista -que tants diners ens ha costat- no es mourà ni un centímetre”

Guillem Carol

Senat: 55 milions d’euros.
Diputacions: 22.000 milions d’euros.
Ministeri de Cultura: 937,40 milions d’euros.
Ministeri de Sanitat: 2.309 milions d’euros.
TOTAL: 25.301,4 milions d’euros.

Alguns estudis que circulen per internet diuen que si eliminéssim els citats organismes i repartíssim les seves competències entre altres administracions podríem estalviar-nos més de 10.000 milions d’euros. Una xifra gens menyspreable que ens hauria estalviat el primer paquet de retallades de l’executiu de Rajoy i solucionaria algunes absurdes duplicitats administratives.

Ara bé, quan és l’hora d’estalviar el govern Espanyol –ja sigui del PP o del PSOE- ha optat sempre per congelar les pensions, baixar els sous o prescindir de prestacions sanitàries o educatives. No es realitzen reformes estructurals sinó que s’escullen mesures conjunturals. S’apuja l’IVA, es treuen pagues extres i es redueix la prestació d’atur. L’estructura estatal, però, no s’ha tocat ni un mil•límetre. El Senat, les diputacions i els ministeris de Cultura i Sanitat continuen al seu lloc. Aliens al canvi. Per ells la crisi no existeix.

Aquest és el seu model d’Espanya. El mateix model que els impulsa a proposar la bogeria de Corredor Central o que els fa construir AVEs per tothom amb la idea de “vertebrar el territori”. Tot respon al mateix. A la mateixa idea d’estat que els fa esgarrifar quan s’inverteixen 12.000 euros pels traductor del Senat, però es queden tan amples quan l’ambaixada d’Espanya a Berlín es gasta 324.000 euros en concepte de neteja.

La crisi la patirem tots. Potser eliminaran les comunitats autònomes o ens quedarem sense prestacions d’atur. Això sí: el model d’Espanya centralista –que tants diners ens ha costat- no es mourà ni un centímetre.

SÙBDITS EN COMPTES DE SOCIS

Aquesta es la sensació que el Conseller Mas Collell va expressar a la seva sortida del Consell de Política Fiscal i financera, desprès de sentir-se renyat i no escoltat en aquesta reunió, per part del Ministre espanyol que seguint amb el seu alt grau d’exigència a les autonomies, quan el govern espanyol ha vist relaxat la seva pressió per part d’Europa, i ha deixat clar per exemple que la pujada de l’IVA no significarà cap nou ingrés per les arques de les comunitats. Mentrestant al Parlament ens entretenim aigualint un concert econòmic impossible, amb la dèria de portar al desorientat grup socialista al mateix sac. Veure per creure.

Realment, li ha costat molt en Mas Collell admetre un tracte que es be produint des de fa prop de 300 anys, i no ha variat. Aquest escanyament premeditat no afluixarà, i la imposició serà la regla d’or per les comunitats, inclosa Catalunya. A pagar la festa espanyola i callar amb totes les retallades que calguin, i tots els sacrificis necessaris amb un estat que va a la deriva total. Mentrestant el document presentat a la cimera del pacte fiscal comença a posar aigua al vi, i a utilitzar l’ambigüitat per definir les claus mestres del que era un concert econòmic, amb una clau de la caixa a les nostres mans, i una recaptació i gestió de tots els impostos per part catalana. Ara, i sorprenentment es pretén incorporar un partit com el PSOE-C que mai votarà a favor d’això, i per tant es torna a cometre l’errada estatutària aquest cop amb plena consciència, i d’esquena a la gent, que ja en comença esta farta, de tant marejar la perdiu amb un pacte impossible, per evitar aquest xoc de trens inevitable, i aquest procés cap  a la independència sense retorn. Es una mena de joc macabre que la població catalana no es mereix, i ha de dir i exigir que la festa s’ha acabat, com sempre en Salvador Cardús ho exemplifica amb el seu escrit.

 

 

 

Anem passant, d’acord?

En la negociació prèvia per arribar a un acord a Catalunya sobre el pacte fiscal, es repeteix un dels tics del debat estatutari: més càlcul partidista que patriotisme. És a dir, tornem a la curiosa mania d’arribar a la taula de negociació havent desqualificat greument les intencions de l’adversari. Com que no hi entenc, de política de partit, em costa distingir si aquesta és una tàctica negociadora que s’ha comprovat que és eficaç i per tant necessària, o si no passa de ser un comportament rutinari, tan inútil com generador de desconfiança general en els partits i els seus líders. No cal que digui que jo seguiria una estratègia negociadora del tot diferent: em dedicaria a parlar bé de l’adversari, creant expectatives positives entre la ciutadania, de manera que se sentís veritablement forçat a cedir. Però en fi: potser els partits s’adonaran algun dia que els caldria desenvolupar una nova emocionalitat parlamentària, més positiva, més empàtica, amb una mica més d’humor –ara no n’hi ha gens- i, sobretot, amb una retòrica menys previsible.

Ara bé, en descàrrec seu, cal dir que ha de ser difícil fer bona cara quan se sap que l’empresa és inútil. Fa més pena que gràcia que encara diguin que es tracta de l’últim intent, que cal treballar per defensar un model de finançament federal com fan els països civilitzats (Navarro) o que és una gran oportunitat a favor d’Espanya mateix (Mas). Francament: una cosa és guanyar temps amb maniobres de distracció, per buscar suports més amplis per fer el pas definitiu o per impedir-lo, i l’altra és enviar missatges confusionaris, com fan sobretot PSC i CiU.

Sigui com sigui, el cas és que els nostres partits gasten moltes energies per a un escenari que no tan sols és improbable, sinó que ja l’hem deixat enrere. El pacte fiscal era un bon objectiu per a un període postestatutari, però els fets es precipiten i ho deixen tot immediatament arnat, obsolet. Aquesta setmana, escoltava una entrevista d’en Fuentes a en Duran i Lleida, i per les respostes, primer vaig pensar que era un recurs tret d’un calaix, de feia un parell d’anys, i no: era en directe. Però Duran parlava com si no considerés que la sentència del TC sobre l’Estatut ja havia tancat el cicle autonomista, i encara donava una nova oportunitat a Madrid. I llavors troba impossible la independència!

Nosaltres no els esperarem pas. Tenim pressa, molta pressa. O sigui que mentre pacten això de qui tindrà la clau, de si en seran dues amb un sol pany o dos panys amb una clau, nosaltres anem passant. Quan ens atrapin, ja ens trobarem.

Salvador Cardús

 

NO ES POT RETALLAR LA DEMOCRÀCIA

Aquesta última onada de retallades amb una reducció del 30% de regidors municipals, apart d’una clara invasió de competències, es un atemptat a la democràcia molt greu, ja que afectarà en molts casos el vot dels ciutadans a unes eleccions lliures, i que ara es veurà modificat en la seva composició. Deixant de banda el dubtós estalvi que això produïrà, i que demostra clarament cap on volen anar a parar amb una democràcia de fireta, i una població enganyada i escanyada. La nostra sortida no pot esperar gaire més. Un estat podrit que ens acabarà podrint a nosaltres.

Avui els nostres partits seguiran amb la comèdia d’un pacte fiscal impossible, i ja superat totalment pels esdeveniments, hi ha una majoria que vol un estat propi, i que ho considera cada dia que passa una sortida a la crisi i al nostre futur, Cal veure que molts dels estats que ho han aconseguit en les darreres dècades, tant sols uns mesos abans semblava un impossible, i ara ja gaudeixen i prosperen amb la seva condició de primera divisió. Estem jugant amb el nostre futur, i la nostra supervivència, i desmentint en Duran, això no s’arregla deixant tant sols tres autonomies a l’Estat espanyol, l’espoli seguirà igual, i les agressions no afluixaran, el problema es Espanya en si,i sent una autonomia no ho arreglàrem mai.

El que es intolerable, es aprofitar aquests moments de desconcert i de pèrdua de sobirania econòmica per part espanyola per retallar la democràcia. No es poden alterar uns resultats electorals, això es sagrat, ja ho van fer al País Basc amb la ilegalització d’una part de la societat per fer un frau de resultats, i ara ho podem tornar a veure als ajuntaments. Aquesta reducció d’un 30% de regidors, ògicament proporcional farà perdre representació a les grans formacions, però també pot fer desaparèixer partits petits que legítimament havien assolit representació. A les 4 grans capitals catalanes no canviaria molt el panorama, però hi ha altres poblacions com Igualada on CIU passaria a tenir majoria absoluta que ara no te, o Ripoll on hi hauria una formació que per art de màgia es quedaria fora, o altres poblacions petites amb petites formacions molt repartides,i on algunes en quedarien fora amb la reducció. El resum de tots aquests moviments es reduir la pluralitat política,i concentrar el poder en els grans partits. Apart molts d’aquests regidors de poblacions petites cobren petites quantitats amb una gran dedicació,i que ara passarà a tècnics de les diputacions que si cobren un bon sou, deixant el teòric estalvi, en una despesa major. Sembla visualitzar-se que l’objectiu no es tant la despesa com si obtenir més poder,i fer minvar segons que amb l’excusa de la crisi amb grans desgavells,com per exemple la llei de la dependència, on es va fer una gran propaganda, es va traspassar el mort a les autonòmies com Catalunya amb uns recursos totalment insuficients per fer-hi front, ara es tornar a modificar amb la professionalització dels serveis,que poden deixar tot aquest sector de la població totalment desvalgut i abandonat.

En definitiva, o sembla que hi hagi interès a retallar allò que tothom admet ha estat un autèntic desgavell, com infraestructures inutils, que fent cas omis es segueixen executant amb sucosos beneficis pels de sempre, però en canvi un estalvi barrejat amb component ideologic,sembla imposar-se en molts casos passant per damunt dels més elementals valors democràtics o de la mateixa població.

 



LA PREGUNTA ES: FINS QUAN?

Les noves mesures dels populars espanyols amb la pujada de l’IVA, cosa

que per cert van dir que no farien mai, la retirada paga de nadal als

funcionaris, o les descarades invasions competencials en els estaments

municipals amb un retorn al model homogeni provincià, son una nova

prova de foc per Catalunya i la ciutadania en general. Mentrestant des

del govern català es segueix la comèdia del pacte fiscal que ara vol

reblar el clau amb una votació per parts, com es va fer a l’Estatut per

intentar fer veure una unió entorn al projecte totalment irreal, i de

poc pes donada la seva importància.

 

Efectivament, la reforma de l’administració local amb aquesta excusa 

per tot que es la crisi, i que en realitat es una recentralització

autonòmica encoberta, ja es un fet, i el retorn al model de províncies

amb molt més poder per les diputacions, i menys pels Ajuntaments serà

un fet. De fet hi ha un model centralista que elimina qualsevol

diferencia, i que deixa al marge questions com alguns ministeris

inutils amb les competencies transferides o la reducció de funcionaris

en llocs on el número es excessiu, que no es el cas català. El govern

català mentrestant no crec que passi d’una nova protesta que no

serveix de res. Apujada de l’IVA del 18 al 21, reducció de la

prestació dels aturats a la meitat a partir del sisé mes, o reducció

de regidors, apart de la supressió de la paga de nadal son altres

mesures que haurem de patir. Per part del govern català molt ocupats

amb el pacte fiscal, parlen de presentar una votació per parts i així

aconseguir una gran unitat en gairebé tot, menys l’apartat de la clau

de la caixa. Aleshores aquesta unitat fictícia serà un fet que no

serveix de res, però una nova cortina de fum amb una proposta que no

va enlloc, i que pretén sumar posicions antagòniques, cosa impossible.

 

Per veure la perversió dels partits, i la memòria fràgil podeu veure com es poden defensar dues postures inverses sense contemplacions.

10 J EN EL RECORD I 11 S EN ELFUTUR

 

Avui fa exactament 2 anys d’aquella històrica manifestació que va aplegar al voltant d’un milió i mig de persones, i amb una intenció inicial de protesta per la retallada estatutària, que posteriorment es va convertir en un clam per la independència. Ara estem a les portes d’un 11 de setembre que hauria de ser històric per reclamar, i demostrar que una majoria de la societat civil vol donar un pas endavant, i emplaçar als seus representants a actuar amb aquesta direcció sense més pausa, ni pèrdues de temps com el pacte fiscal o similars.

 

Efectivament, la gent s’ha preguntat que desprès d’aquell esbravada no va passa res, i molta gent va mirar cap un altre costat o va voler amagar el missatge del poble. De totes maneres veient ahir el debat sobre el pacte fiscal a TV3, cal dir que mai s’havia parlat de la via de l’estat propi amb més normalitat, i mai aquest debat havia estat tant viu, això ja es un pas, la normalització de la via independentista. Pel que fa al debat en si, hi va haver moltes intervencions que eren per agafar les maletes, i emigrar a un país seriós i responsable. Si aquests son els polítics que ens mereixem malament anem. El representant popular evidentment va defugir el concert econòmic, va negar el que el seu partit avala al País Basc, i va rebutjar ser cap excusa per trencar res, amb una proposta bàsicament més del mateix, i rebutjant la clau de la caixa que va qualificar d’actitud infantil, suposo que l’Estat espanyol que la te i no la vol deixar, deu ser el més infantil de tots. La representant socialista es va moure en aquella ambigüitat, i sempre rebutjant el concert econòmic, i amb l’atreviment de denunciar el vot diferent de CIU a Madrid i a Catalunya amb un doble discurs, crec que li hauria de caure la cara de vergonya, quan el seu partit sempre ha votat diferent al Congreso de Madrid, que al Parlament de Catalunya, i la majoria de cops contra els interessos dels catalans. El tercer representant del nacionalisme espanyol al Parlament, Ciudadanos va esgrimir el seu discurs de la mala gestió catalana, que no hi ha fronteres noves, que l’important es la crisi, i sobretot que ell li era igual si els seus diners anaven a Lleida o a Teruel, francament el concert econòmic es per arranjar l’espoli que ell nega, i superar la crisi, pel que fa a les fronteres, es curiós nomes mira les catalanes, totes les altres del món son legitimes, i respecte el comentari dels diners que prenguin nota els seus votants que s’haurien de sentir traits, i francament apart d’escampar la seva xenofòbia no se que hi fan en el Parlament de Catalunya. En Jordi Turull per CIU, es va moure en l’ambigüitat calculada, sense un pla alternatiu quan es produeixi el fracàs anunciat, cosa que denota molt poca responsabilitat, i un intent de sumar totes les forces sense remoure un pacte inicial que sap que es impossible, i que incomprensiblement es va demorant en el temps amb unes conclusions des de fa mesos damunt la taula. Esquerra va denunciar espoli i donar suport al concert econòmic amb alternativa la independència o no els trobaran, ja era hora una mica de dignitat de la perduda, Solidaritat va dir les coses molt clares, i aposta clarament per l’estat propi abans que un pacte impossible des del començament, i denuncia actituds com el retorn dels diners dels insubmissos fiscals a l’Estat per part de la Generalitat. Iniciativa es va preguntar perquè tanta demora en el debat fiscal, i Joan Laporta que va dir que per sentit d’Estat donaria suport al govern amb el concert econòmic. Francament un debat que com van recordar tristament, sembla una repetició de l’Estatut, una proposta ambiciosa, una aigualiment per agafar consens, i finalment estavellar la proposta a Madrid amb la conseqüent frustració, tot un símptoma de la presa de pel monumental que ens volen vendre des de la Generalitat, que no semblen aprendre les lliçons de la historia.

Ara ja podem pensar amb l’11 de setembre, on no hi haura excuses per fer la manifestació a favor de la independència més gran de la historia, i això nomes depèn de nosaltres, veurem com respon el poble, i quin tipus de pressió pot fer sobre la classe politica que tenim.

UN GOVERN A CRÈDIT

 

El govern de la Generalitat te la caixa tant buida que ha demanat un crèdit a la Caixa de 500 milions per poder sobreviure, després de pagar les pagues extres als seus funcionaris. Aquesta es la situació real de les finances catalanes. Mentrestant a cop de tisora s’ha retallat el nostre estat del benestar fins a límits fins ara verges, com la sanitat i l’educació, i des de Madrid el govern espanyol, segueix traspassant els deures a les autonomies per fugir d’estudi, i anar retallant les seves competències. Per si això fos poc, des d’altres comunitats ja han advertit que ni parlar-ne de cap pacte fiscal especial per Catalunya, ja que es podria acabar la festa que ells anomenen solidaritat, i que vulgarment en diem espoli o presa de pel.

 

La realitat, es l’asfixia econòmica que patim porten i malgrat les retallades a que la caixa estigui sota mínims, i un crèdit urgent a La Caixa, per valor d’aquests 500 milions de moment es la sortida, ja que el pagament de pagues extres han acabat amb el poc volum existent. Aviat sense pacte fiscal, i la clau en el nostre poder, no podrem assumir segons quines competències, apart aquesta debilitat deixa el poder si no ho estava ja en mans de l’entitat bancària, per cert única supervivent de la liquidació d’entitats financeres catalanes sense cap resposta catalana, i naturalment posa en dubte la comissió d’investigació sobre les caixes, on concretament aquesta era principal per la seva emissió de participacions preferents, i que ara gairebé segur quedara exempta de donar cap tipus d’explicació. Mentrestant, seguim rebent els atacs del govern espanyol, ja be sigui el genocidi cultural a que estem sotmesos o aquesta asfixia econòmica premeditada, on les mesures nomes semblen ser per les autonomies, especialment la catalana, i alhora la central no sembla prendre cap mesura important. Per si era poc des d’Andalusia, el PSOE insta a no donar suport a cap progrés d’alguna autonomia a costa d’Andalusia, ja que defensen la igualtat d’oportunitats.

Efectivament, la Generalitat ha quedat tant minimitzada amb època de vaques magres, i atacs constants, que entrem en un terreny, si no hi érem ja que el lobby econòmic, i normalment amb interessos espanyols, i allunyats de les necessitats reals de la ciutadania agafa les regnes. Aquest crèdit es un autèntic xec en blanc per l’entitat financera que tal com tenen als partits polítics, tindrà tota la institució ben controlada. Vivim al dia, i pendents de cada retallada que fem en contra de la població, per recaptar uns diners que ens permetin assumir el proper dia amb condicions desfavorables, no hi cap pla més enllà. Davant això el pacte fiscal, la clau de la caixa, aturar la sagnia econòmica, que com una sangonera ens xucla la sang, però per la nostra informació des de qui ostenta el vertader poder ja ha dit no a qualsevol intent de reforma financera, per molt que fem veure que no el sentim, i seguim amb una ruta suïcida cap al precipici, això nomes fa que empitjorar les coses. O ens acabem d’enfonsar sense remei o fem el nostre propi camí, no hi ha cap més ruta a seguir, i tothom ho sap. Arribats aquí, evidentment, primer va ser Extremadura, i ara Andalusia que no vol cap reforma a costa seva, es lògic se’ls acabaria la festa que paguem els catalans des de fa molts anys, i per mes burla demanen el principi d’igualtat, quan saben perfectament que ells son els afavorits permanents, i Catalunya l’ase dels cops, i la solidaritat sense límit, suposo que el cinisme no te fronteres.

En definitiva, fariem be de no viure al dia i endeutats, i mirar que volem pels nostres fills, una terra prospera i agradable de viure per les seves possibilitats, i estat del benestar o una regió empobrida i espoliada amb La Caixa fent d’ambaixada del govern espanyol.

EL FEDERALISME ES MORT I L’INDEPENDENTISME ES VIU

 

Aquest cap de setmana l’assemblea de l’Associació de Municipis per la independència, ha deixat ben clar que quan s’arribi al 60% de la població inscrita, la consulta sobre el nostre futur, i amb el suport del govern català serà una realitat. Per la seva part l’alcalde gironí ens deixa clar que l’estat espanyol no té futur, i l’única opció es l’estat propi. Davant d’això en Pere Navarro, el líder socialista segueix insistint que la via federalista es ben viva i la millor aposta. Potser ja n’hi ha prou de prendre per estúpids a la gent o intentar fugir d’estudi per no voler compartit una solució per Catalunya cada cop més majoritària.

 

Efectivament en Carles Puigdemont, ens diu que l’estat espanyol no ha tingut futur ni quan les coses anaven bé, per tant la nostra obligació com a representants del poble es trobar una proposta de futur per la nostra gent. Cal recordar que l’AMI, associació de bracet amb l’Assemblea Nacional Catalana, ja compta amb la meitat de municipis catalans adherits, un 35% de la població, i ara es tracta d’aconseguir aquest 25% que falta per fer una consulta el mateix dia, i amb una pregunta ben clara ,i amb el suport del govern català. Davant això el primer secretari socialista ens diu i replica els que creuen que es el moment per la independència, o que que el federalisme es mort des de dins del mateix partit, que el model federal es ben viu, i que l’acord pel pacte fiscal ha de ser amb una destinació clara dels diners per solucionar problemes econòmics amb plans de xoc, defensa la via federal amb exemples com Alemanya, Canada o USA, i es pregunta que no es més difícil que l’estat propi, i garanteix el progrés de tots els pobles. De debó en Navarro es creu això o se n’en fot directament dels catalans. Que ens vol comparar USA, Canada o Alemanya amb Espanya. Quin percentatge de federalistes hi ha a l’Estat, i finalment dificultat igual, quan un depèn de l’Estat espanyol i l’altra nomes dels catalans, sis plau deixi de fer el ridícul, i escolti les veus dins del seu mateix partit que volen parlar del dret a decidir, que vostè vol negar a Catalunya per la seva submissió absoluta al PSOE i als objectius espanyols. Us adjunto un escrit de la Patrícia Gabancho en la mateixa lìnia.

El rei va nu

L’anomenat sector catalanista del PSC acaba de llançar un torpede al casc ideològic del partit, i sense haver declarat abans la guerra. El sector catalanista del PSC estava guardat en un calaix i només en sortia en les grans ocasions, per fer bonic. Això va començar oficialment en el congrés de Sitges, històric, i es va arrodonir en rodolar el cap del president Maragall, a causa d’un tall netíssim al coll oficiat pel secretari general de llavis prims –un tret que els responsables de càsting valoren molt-, l’actual senador Montilla. Des d’aleshores, i han passat moltes coses, el sector catalanista és un detall ornamental.

Ara també. No manen ni manaran gens. Però això no treu que no sigui un sector molt més sensible al bategar social que no pas el nucli mineral que s’ha reproduït en la figura de Pere Navarro i els seus pròxims, que s’identifica amb el “no” a les retallades, l’Espanya federal, la solidaritat fiscal que se’ns reclami i CiU és el mateix que el PP. Castells & co han proclamat que el rei va nu: la vida federal és morta, diuen solemnes, cal explorar el dret a decidir. Sembla que parlo en conya però és molt important. El sector catalanista és ornamental dins el PSC però té predicament en determinats àmbits de la societat catalana que fins ara deien que era més “progre” ser federalista i ho deixaven estar, com si el federalisme fos una qüestió de voler i poder. Ara els mentors adverteixen que “nanai”, que sense una Espanya disposada a canviar la Constitució amb dos terços de vots favorables el federalisme és impossible. Mireu cap a on s’ha avançat en els trenta últims anys i comenceu a comptar escons.

Que el PSC trontolli l’hauria de fer pensar, primer, en el pacte fiscal i en el perquè de les retallades. I després en una cosa bàsica: Catalunya no és prou forta, amb l’Estat en contra, per estirar Espanya fora de la crisi. Des de Madrid diuen ara que posaran peatge als contenidors del port de Barcelona per pagar unes vies de tren que haurien d’estar fetes fa anys. La conclusió és….?

Patricia Gabancho