Arxiu mensual: juny de 2012

EXEMPLE D?ODI VISCERAL

Aquests dies veiem com el Financial Times demana a Catalunya que imiti l’exemple d’unitat de la Roja, i posa a Xavi com exemple de l’Espanya autonòmica, nacional i internacional. Curiosament just al mateix dia que la llei de llengües aragonesa inventa com ja van fer al País Valencià una nova llengua, l’aragonès oriental, per esborrar la paraula català del territori. Suposo que segons el rotatiu esmentat aquest deu ser l’exemple unitari que demana.

Definitivament aquest mitjà internacional i altaveu de l’espanyolisme ranci  i unificador, ens ven “la Roja” com exemple a seguir, i amb Xavi, un mite blaugrana, però també un dels jugadors més veterans de la selecció espanyola. Posen el futbolista com exemple d’orgull de la nació espanyola i la seva regió, i recorden el seu crit de “Viva Espanya” al  guanyar el mundial, i diuen que representa Espanya que es a la vegada autonòmica, nacional i internacional, i acaba recordant que la Roja ha esborrat els tints de nacionalisme espanyol i extrema dreta que portava del franquisme, i es un senyal política a imitar ,ja que la bona relació entre regions i centre, es possible en el futbol i també ho ha de ser a nivell polític. Per altra banda, i com deia el govern d’Aragó, s’atribueix una nova competència, la de crear noves llengües, amb l’aragonès oriental, malgrat que el català de la franja a la part oriental es el mateix que el dels seus veïns a la part occidental, i deixa així una llei de llengües amb finalitats molt clares.

Realment el Financial Times faria be en deixar de fer les cròniques sobre l’Estat espanyol sense contrastar la realitat, i fent cas exclusiu del seu corresponsal a Madrid i el seu entorn totalment viciat i manipulat. Sembla que no es vol que es barregi política i esport, però ens demanen que imitem a una selecció de futbol i un exemple com Xavi, suposo que ningú li ha dit que a l’Estat espanyol no passa com el Regne Unit, on cada nació te el seu equip nacional, aquí per llei Catalunya no pot competir internacionalment allà on hi hagi la Federació espanyola, o sigui el 99,9% dels esports, per tant els esportistes no poden triar, i tenen la obligatorietat sota l’amenaça de sanció dura, d’incorporar-se a les seleccions espanyoles si son cridats. Per tant d’unitat res de res, en tot cas imposició que es molt diferent, per tant que un dels millors futbolistes del planeta sigui un líder en el Barça, i alhora un veterà a la Roja, no es cap cosa estranya, entraria dins la normalitat, el que no es tant normal es elevar una anècdota a la categoria de llei, com passa amb el “Viva Espanya” esmentat, per cert Espanya es uniformitat, per tant res d’autonòmica, una autèntica farsa, i  res de internacional donat la prohibició de les identitats diferents a la oficial. La selecció no ha esborrat cap etiqueta de nacionalisme ranci, i no es una bona relació entre totes les parts, es una relació obligada que es diferent, i sobretot es o hauria de ser esport, per tant traslladar això a la política esta totalment fora de lloc, encara que com sabem son dos conceptes a l’estat espanyol totalment junts, i un arma poderosa de vendre els èxits esportius com arguments per aquesta falsa unitat. Pel que fa Aragó, segueix el genocidi lingüístic que ja va començar el País Valencià, i tal com van fer en primer lloc, inventen una nova denominació d’una llengua per esborrar la unitat del català, i afeblir aquesta llengua, autèntic objectiu de tot plegat. Es autènticament esquizofrènic que dos territoris veïns amb la mateixa llengua, es considerin llengües diferents per aquesta obsessió espanyola de fer desaparèixer qualsevol llengua que no sigui la castellana, única protegida i cuidada. Aquest es un bon exemple pel Financial Times, per veure com es trasllada aquesta unitat que ens volen vendre, i aquests valors en altres àmbits espanyols, on la lluita contra la diferencia es el pa de cada dia.

 

 

 




 

 

 

DES DE FORA PREGUNTEN I AQUÍ ENCARA DUBTEN

Es diu que el magnat Sheldon Adelson, que valora portar el seu Eurovegas a Catalunya, va preguntar al Conseller Recoder si era possible un procés de secessió a Catalunya, i com afectaria el seu projecte, que per altra banda i per seguir la tradició, ja presenta manifestos i manifestacions contraries per fugir d’aquesta gran oportunitat econòmica. Sembla que no es el primer que des de fora ja contempla aquesta possibilitat. Mentrestant el portaveu català Homs, rebutja el No vull pagar, ja que al final qui no paga ho acaba pagant el del costat, que pot ser un pensionista sense cotxe, en un exercici de demagògia digne de menció.

Efectivament, Adelson se suma a diversos ambaixadors internacionals a Madrid o els empresaris del lobby “Puente Aereo”, que veuen perillar els seus negocis de la dependència. Caldria sumar molts altres mitjans i inversors internacionals, que ja ho contemplen com una possibilitat propera, caldria saber les respostes catalanes, ja que aquí sempre es diu que no som majoria, o que estem lluny, però la veritat es que des de fora o des de l’Estat espanyol ja es treballa amb aquesta hipòtesi com una meravellosa realitat. Els moviments com el del PP per excloure ERC del pacte fiscal o la seva escenificació viatjant a Madrid, per presentar el seu propi pacte, son fruit d’aquest nerviosisme existent que els pot tornar a la marginació, ja que veuen com el fum que venen es va esvaint. Francesc Homs per la seva banda, ja parla de que el famós pacte fiscal parla de poder real i no de xifres, ja que aquestes sempre han acabat volant fora de Catalunya, li ha costat, però sembla que ho ha entès, de totes maneres rebutja el No vull pagar peatges amb un gran cinisme, ja que ho carrega a altres que hauran de compensar aquests pagaments, posant com exemple un pensionista, això si sense recordar els beneficis immorals d’Abertis.

Hi ha un refrany castellà que diu “cuando el rio suena, agua lleva”, i en aquest cas es totalment aplicable. La realitat es pot amagar, intentar desdibuixar, disfressar com a producte intern, però quan la corrent de fons comença a ser potent i fa soroll, des de fora, on el filtre abans descrit queda molts cops anul·lat es veuen les coses més nítides, es el que te la distancia, i la no implicació directe amb el tema. Si aquest magnat americà arriba amb aquestes preguntes, potser com a qüestió clau per la seva instal·lació en el nostre país, es que evidentment les informacions o inputs que ha rebut son potents a l’altra banda de l’oceà, cosa positiva d’entrada, ja que sense caure en aquestes campanyes absurdes contra certes coses que finalment son pedres en el nostre propi terrat, sense la benedicció americana, difícilment hi haurà el nostre estat. Seria interessant quina mena de respostes es donen des de la Generalitat, les que posen un embolcall de no suficient majoria, de pactes absurds per desviar l’atenció, o de passar de puntetes sobre el tema, precisament per no perjudicar aquest gran lobby empresarial que fa negoci amb la dependència catalana, o realment hi ha un altre tipus de discurs, diria més tocant de peus al carrer. Ahir mateix em referia amb les manifestacions espontànies en grans esdeveniments sobre el tema, o amb l’embranzida o volada que estant agafant entitats com l’Assemblea Nacional o l’Associació de municipis per la independència, i tot això no es casualitat. També destaco els moviments desesperats de Sánchez Camacho, d’en Pere Navarro o d’en Duran intentant frenar la tendència amb arguments infantils i malèvols, que fan riure per no plorar. Per cert en aquests caldria afegir els d’Homs i la seva demagògia amb el pensionistes i els no vull pagar, vertaderament de molt mal gust. El tema es l’abús d’una empresa molt relacionada amb el partit de Govern, cobrant per unes carreteres llargament amortitzades, i això no pot ser indefinit. Per la mateixa regla de tres podria dir que no podem ser independents, ja que l’espoli de 20 mil milions anuals els haurà de pagar amb impostos un pobre aturat d’Extremadura posem el cas, i seria una solemne bajanada, i en tot cas no el nostre problema.

Per tant estem a l’alçada de les circumstancies històriques que aviat viurem, i assumim que el moment esta proper, i aquestes excuses ja no valdran. Des de fora ens ho diuen i nosaltres no podem ignorar-ho.

 

 

 

 

 

 

ELS CLAMS DE LA LLIBERTAT

Aquests últims mesos estem veient un fenomen que crec es simptomàtic del xup xup que el nostre país va fent créixer. En actes importants de diversa naturalesa, com per exemple l’acte d’entrega del premi d’Honor de les lletres catalanes al Pare Massot que atorga Òmnium, el concert al Palau Sant Jordi per la lluita contra la Sida, o ahir mateix al Palau Blaugrana en motiu de la final de la Lliga de Basquet amb victòria blaugrana, s’han sentit al final els crits “independència, independència..”, espontàniament i aclaparadorament, tot hi la barroera manera d’amagar-ho dels mitjans espanyols evidentment, però també els propis, cosa més vergonyosa. El poble esta despertant, i cada acte de llibertat, es un pas més cap a l’Estat Propi, i ningú ho podrà aturar.

CONTRA LA LLIBERTAT TOT S?HI VAL

Aquests dies hi ha uns quans exemples de la demagògia contra la democràcia i la evidencia, el Ministre de l’Interior espanyol Jorge Fernández, ens diu que ara no hi ha lloc per a independències a tot el planeta, altres com en Duran nega el concert econòmic, nega la independència, i ara també el terme Països Catalans, emprat per Xavier Bosch a Madrid. Per finalitzar ,sembla que la Unió Europea controlarà la viabilitat i rendibilitat de cada gran obra pressupostada per l’Estat, especialment les obres del TAV que segueixen alienes a la realitat i sense cap sentit.

Efectivament, el ministre espanyol parla que amb la situació econòmica europea, es fa evident que no hi ha lloc per nous estats, ja que l’hora del nosaltres sols ja ha passat a la història, i convé que a Catalunya alguns ho tinguin clar, ja que el context actual es d’interdependència. En Duran segueix fent el seu paper per lliure, va negar el nou sistema financer basat en el concert econòmic, nega sistemàticament la independència, i ara va criticar l’expressió Països catalans, ja que sona a imposició i pot ofendre altres territoris. Per últim l’Estat haurà de provar la rendibilitat de les grans obres i presentar un anàlisi transparent del cost-benefici abans de construir cap TAV o obra faraònica, en valor a una esmena presentada per CIU i ERC a l’Eurocambra. O sigui que aeroports fantasmes, autovies en zones de nul trànsit o la xarxa de TAV com el d’Extremadura que volen seguir executant, sabent que es insostenible i aberrant.

Realment contra el dret elemental de les persones i els mínims democràtics exigits quan es tracta de Catalunya tothom s’atreveix, el Ministre espanyol no deu haver vist l’evolució mundial en els últims anys, ja que hauria vist que la creació de nous estats per diferents motius es una constant, i queda demostrat la seva eficiència i progrés en la majoria dels cassos, diu que el nosaltres sols ja ha passat a la historia, com es que Espanya no renunciar a ser un Estat doncs, ningú va sol, està dins d’un marc global, en aquest cas dins la Unió Europea, però no carregant amb un llast extra i mortal com es el nostre cas. Ens parla d’interdependència, es correcte, diferents territoris independents relacionats entre si amb molts dels seus aspectes, per tant li recomanaria que no faci més el ridícul, encara que lògicament es el seu paper. Pel que fa en Duran, es un cas a estudiar quan siguem un estat, ja que no segueix sovint les directrius del Govern català, i nega tot per Catalunya, no tenim dret a un concert econòmic com el País Basc i Navarra, encara que sap la situació financera i el dèficit asfixiant que rebem, nega la independència moltes vegades amb arguments tant de pes, com que el seu pare viu a la Franja aragonesa, i es veu que si ets diferents estats les distancies canvien, i l’Europa sense fronteres en aquest punt es converteix en un mur infranquejable, i ara renega per no ofendre de Països catalans, quan sap perfectament el sentit de la paraula, i de la nostra identitat comuna, cosa que no vol dir obligar a ningú a res, però es veu que l’Estat espanyol es normal que consideri Catalunya una part seva, aquí no hi diu res, però quan s’aspira a tornar a unir els Països catalans democràticament, i sense cap imposició es un pecat mortal, vertaderament els seus arguments son tant pobres que no mereixen comentari. Per últim, destacar que l’Estat haurà de passar pel control europeu per la seva disbauxa total amb infraestructures, i que han de presentar uns informes de viabilitat i costos, que obliguen a preguntar, si fins ara no es feien, segurament no, ja que un TAV a Extremadura no te cap sentit, i es ruïnós o amb molts altres llocs, autovies com la de la Plata, que creua de nord a sud l’Estat espanyol per llocs de molt baixa circulació es una burla, i si parlem dels faraònics aeroports com el de Ciudad Real o Castelló nomes fruit de la especulació, i amb una dada esfereïdora, un estat intervingut amb el doble d’aeroports que la potent Alemanya, em sembla que sobren comentaris, i agreuja encara més com va destinat el nostre espoli, com deia contra Catalunya i els seus interessos tot s’hi val.

 

 

PRENEM NOTA, SENSE COPIAR

En aquests temps crítics per moltes coses, per la Unió Europea, per l’euro, pel sistema bancari, per una manera de fer i per moltes coses més, alguns territoris poden trobar la solució tant llargament ajornada fa segles, un d’ells es Catalunya, i un altre Escòcia. Precisament tant CIU com ERC ja han fet saber que seguiran amb molt d’interés tot el seu procés de referèndum per la independència, cosa que trobo encertada. Ara be, i com diu en Salvador Cardús en el seu article, el context i les condicions son totalment diferents, per tant no descuidem el nostre propi camí, ja que de ben segur des de l’unionisme també segueixen amb atenció qualsevol moviment.

El mirall escocès

Pot ser realment molt útil seguir amb atenció la campanya pel referèndum escocès sobre la independència. No es tracta de forçar comparacions com si es tractés, el seu i el nostre, de dos processos idèntics, perquè no ho són. Més aviat tot el contrari: ens pot anar bé veure’n atentament les diferències, els eslògans d’uns i altres, els arguments, les formes de mobilització…

Per començar, la primera diferència de totes és que ells el poden fer, el referèndum, dins de la legalitat. I s’ha de dir que el govern britànic, per bé que sigui partidari de la unió i que ha mirat de posar condicions que fossin més favorables a la seva opció, en qualsevol cas, respecta la decisió del Parlament escocès. Nosaltres, mai el podrem fer per la simple raó que ens cal demanar permís. És a dir, que ja començaríem malament, perquè el mateix referèndum, per ser legal, ja no seria fruit d’un acte de sobirania sinó de la magnanimitat espanyola. Ras i curt: que aquí, en qualsevol cas, la independència serà resultat d’una ruptura de la legalitat constitucional, o no serà. I, així, és impossible que comencem, com ells, per un referèndum. Caldrà començar per un gest de sobirania del Parlament.

Però més que no pas això, m’interessen els argumentaris d’uns i altres. Per exemple, em fa gràcia que siguin els unionistes el que –segons l’SNP- els que apel·len als sentiments i no a la raó: “unionists must appeal to the heart, not just the head”, diuen. Aquí, sempre s’ha dit que érem els independentistes els que apel·làvem a l’emoció, “a les tripes”, i que per això havíem de carregar sobre les nostres espatlles qualsevol possible ruptura de la cohesió social. O sigui, d’una cohesió aconseguida gràcies a l’acceptació resignada d’uns de la relació colonial amb l’Estat.

També contrasta el fet que els unionistes facin córrer l’eslògan “stronger together, weaker apart”, és a dir, “forts tots junts, febles per separat”. No és que aquí no s’hagi fet anar aquest argument, però tal com ara estan les coses, si alguna cosa és clara és la contrària: als catalans, la submissió –que no unió- a Espanya ens debilita, mentre que anant tots sols al món, ens faríem més forts.

Això tot just ha començat, però ens anirà bé que passin al davant –si més no, pel que fa a la campanya- perquè hi podem aprendre molt. És per aquesta mateixa raó que la fundació del PP, la FAES, ja fa temps que també s’ho ha pres seriosament, i ho està seguint amb molta atenció i, poseu-hi la mà al foc, amb tots els recursos que facin falta.

Com passa sovint en política, aniria bé poder combinar algunes de les seves fortaleses amb algunes de les nostres. La nostra opinió pública i el seu lideratge del SNP i en Salmond; la nostra fortalesa cultural i la seva tradició democràtica… Però això és impossible. Cadascú ha de jugar amb les seves cartes. I, això sí, aprendre dels seus encerts i errors.

Salvador Cardús

ESPANYA, UGANDA I GRÈCIA

Aquests dies la manipulació sobre la ciutadania sembla la forma de ser o l’objectiu de les el·lits de poder, veiem com el president espanyol com ens diu “Aguanta, Espanya no es Uganda”, que ja ha provocat les reaccions internacionals i comparacions de dades, amb l’atur o el creixement del PIB per exemple. A banda veiem clarament com les votacions a Grècia s’intenten manipular amb la campanya contra una formació en concret, com si els ciutadans siguin titelles sense veu ni vot.

Efectivament veiem com Espanya te un 24% d’atur i Uganda un 4% el 2009, i el creixement del PIB el 2010, un -0,01% per un creixement del 5,2%. Per tant aquesta fatxenderia d’un dirigent d’un estat que anava de cap al pou, i ha estat rescatat per Europa esta totalment fora de lloc, i es digne del típic comportament espanyol. Pel que fa a Grècia, aquesta campanya contra el nou partit Syriza que simplement critica el negoci europeu amb el rescat grec, i es demonitzat permanentment fent un flac favor a la democràcia. Se’ns dubte en Vicent Partal ho descriu perfectament en el seu article.

 

Dret a votar

vicent partal

La campanya d’intimidació  del govern grec és un autèntic desastre per a la democràcia

Diumenge Grècia anirà a votar. Són unes eleccions transcendentals per al país i per a la Unió. I no és estrany per això que la tensió s’haja instal·lat en la campanya. Fins a un límit, però. Veig amb alarma com s’ha orquestrat una enorme campanya d’intimidació contra la possibilitat que els grecs decidisquen votar un partit, Syriza, que capitalitza la crítica contra el rescat patit per Grècia i les duríssimes condicions imposades als seus ciutadans.

Des de dins i des de fora. A Grècia mateix hi ha partits que afirmen que els tallaran la llum aquella mateixa nit si guanyen els de l’esquerra radical. Però déu-n’hi-do també  des de fora. Aquesta setmana hem vist com un informe teòric, segons els seus autors, sobre un possible corralito grec es transformava en portades espectaculars que després eren convenientment posades en relleu a Grècia mateix –i no ens enganyem, que aquest era l’objectiu de la diguem-ne filtració.

Si jo fos grec diumenge votaria Syriza. Primer perquè crec que la seua plataforma electoral és molt sensata. Més enllà de manipulacions interessades Syriza no vol que Grècia abandone l’euro i encara menys la Unió Europea. El que diu és que les condicions són insostenibles per al poble grec i cal renegociar-les. I el que afirma és que Europa ha de canviar urgentment de política. Que l’austeritat ens està ofegant i condemnant a tots –opinió  que compartisc absolutament i que ja és un clam arreu de la Unió. Però si jo fos grec votaria també Syriza perquè crec que cal defensar el dret a votar el que vols. La campanya d’intimidació  del govern grec és un autèntic desastre per a la democràcia. A Itàlia ja mana un senyor que no l’ha votat ningú –i això no es pot oblidar per més que ho estiga fent bé–. Ara què volen? que els grecs no voten a qui creuen que pot treure’ls millor de la situació  actual?

Sir Winston Churchill, en acabar la guerra, no va guanyar les eleccions, malgrat el seu heroic comportament bèl·lic. Amb la seua ironia fina va respondre dient que la democràcia és perfecta però té el problema que tothom vota el que vol. Doncs per molts anys que així sia.

ELS ATACS ESPANYOLS I LES RECEPTES CADUCADES CATALANES

El nacionalisme espanyol va per feina, i per exemple els populars insisteixen amb la por cap un estat propi, ara amb el vell recurs de les pensions, i les balances comercials, i dependència sobre l’Estat. Per la seva banda a les Illes, porten a terme un autèntic genocidi de la llengua, deixant la pròpia de les Balears com a secundària, i autoritzant la traducció al castellà de tots els topònims, sort que el vertaderament important era la crisi. Per la seva banda en Duran i la Soraya acorden una reunió de la comissió bilateral, el nom sol ja fa riure per parlar de les competències, es que no tenen remei.

Realment, insistir amb el discurs contra l’estat català es una constant amb un mentida sobre l’altra sense descans, ara ens diuen que no podríem finançar-nos, i posa la xifra d’1’5 milions de pensions i 630 mil subsidis que l’Estat paga, i que pujarien el dèficit a 1131 milions nomes en Pensions. També la balança comercial catalana ens diu que es positiva gràcies a les vendes a la resta de l’Estat, per últim va xifrar l’alt cost del nacionalisme en despeses ideològiques com les famoses ambaixades. A les Illes ja via lliure per deixa la llengua catalana, pròpia de les Balears, i que a la funció publica passarà de requisit a mèrit, alhora es faran oficials els topònims en castellà, tot això desprès de separar amb dues línies l’ensenyament, i on per cert un 85% va triar el català. Per altra banda, es convoca la comissió bilateral pel juliol on els conflictes de competències en seran els convidats, desprès de portar el TC la tisorada espanyola a Educació, i veure com Madrid amenaça en portar la taxa turística i l’euro per recepta, segons Camacho s’ha d’evitar que els catalans tinguin una doble imposició.

Efectivament, quan els arguments no hi son, evidentment s’han d’inventar, i la fàbrica d’invents popular va a tota màquina per negar una evidència que la resta del planeta pot veure amb claredat. Es una mica com quan la gran majoria d’estats consideren el Barça el millor equip del món pels triomfs i pel joc, i Madrid segueix mirant cap un altre costat per no admetre la realitat. Ens parlen de les pensions quan hi ha un dèficit clar entre el que surt de Catalunya per aquests temes, i el que arriba als nostres pensionistes, aquesta quantitat no se sap on va a parar, però si la sumem a l’espoli habitual, trobem que els nostres jubilats cobrarien una paga més com a mínim i sense esforç econòmic, amb aquest augment del 56% del pressupost de la Generalitat, xifra impressionant, els subsidis evidentment no correrien cap perill, vers al contrari. Pel que fa a les balances comercials, caldria recordar que un terç es consum propi, un terç va a l’estranger, i nomes l’altra terç es consum espanyol, xifra per cert que va decreixent cada any. Per tant davant la mentalitat que el mon s’acaba als Pirineus, jo els hi diria que el mercat global es molt i molt ampli, per cert recorre a les ambaixades catalanes com a despesa inassolible, si vol fem una llista de despeses que ara hem de suportar, aeroports fantasmes, AVE sense solta ni volta, inversions imprescindibles que no arriben, si vol segueixo, però crec que no cal. Per altra banda en Bauzà senzillament fa un genocidi lingüístic a les Illes Balears, deixant la llengua pròpia com a llengua de segona, un cas únic al món, i sense fer cas que totes aquestes mesures artificials guiades per la seva xenofòbia han trobat resposta amb el 85% de pares triant els estudis dels seus fills amb llengua catalana, però no l’importa, cal eliminar com sigui la nostra llengua, i fer una substitució en tota regla, fins hi tot en els noms de les poblacions, crec que el tribunal de drets humans podria començar estudiar el cas d’odi il·limitat del Sr. Bauzà i el seu partit. En un altre costat la resposta catalana, i per distreure el personal passa per una reunió bilateral, que bàsicament vol dir una trobada on un te el poder i l’altra no el te, però que de cara a la galeria pretén crear una ficció que cada cop es veu més clara. Te gracia que una banda amb una llei orgànica trinxada i morta des del començament, i amb unes competències que son travessades quan i com volen per l’Estat vulgui negociar, francament no se el que.

En definitiva, una nova presa de pel indignant per la ciutadania, que ja en te prou d’aquestes pallassades que nomes ens provoquen vergonya per la incapacitat, submissió  i covardia dels nostres representants.

 




ENS VOLEN TORNAR A AIXECAR LA CAMISA

El PSOE-C i els sindicats espanyols CCOO i UGT, donen suport amb tot el cinisme, i amb unes intencions ben clares, a presentar una petició al Parlament català per una consulta sobre les retallades, que curiosament obliden totalment l’espoli que patim els catalans. Per altra banda, els Populars no es volen quedar enrere, i insten al Govern català a que abandoni les idees del pacte fiscal, i reflexioni sobre el rescat bancari, i el moment que es per sortir tots junts de la crisi com a prioritat, un altra bona dosi de cinisme al servei del nacionalisme espanyol més ranci.

Efectivament, els socialistes donen suport a la iniciativa dels sindicats sobre la consulta, que curiosament el mes de gener es van comprometre a incloure el concepte de dèficit fiscal, i que uns mesos més tard obliden el tema, i deixen l’espoli català que pateixen principalment les classes treballadores, i han cedit a la pressió  d’aquest partit nacionalment espanyol, i que tant li fa que 20 mil milions vagin a Espanya per no tornar mai més cada any, en un cas únic al món com ja he explicat molts cops. El 18 de juny ho registraran amb la pregunta “Creu que l’acció del Govern de Catalunya hauria de donar prioritat a les polítiques d’educació, sanitat i benestar social per garantir aquests drets bàsics, i complir amb l’Estatut?”, un complet frau de pregunta. Ells mateixos neguen el dret d’un concert econòmic català, alhora que li donen ple suport al País Basc, i reblen el clau amb una consulta totalment capciosa que demostra clarament com donen l’esquena als ciutadans. Per la seva banda, els Populars volen fer reflexionar el Govern sobre les prioritats amb unitat i lleialtat política per damunt del victimisme i la reivindicació permanent, defensant un vaixell on anem tots junts.

Realment quan el cinisme no te límits, i els objectius son tant allunyats dels nostres interessos, qualsevol cosa es possible, com poden els sindicats i socialistes fer una pregunta totalment incompleta i tergiversada a la població, oblidant la causa principal de la nostra crisi com es l’espoli fiscal, si no volen abandonar el vaixell espanyol, i aquest acumula un incompliment sobre un altra al territori català, com pensen que ens podem sortir, sinó es retallant el nostre estat del benestar. Un altra qüestió seria la indignitat que això suposa, sobretot a l’educació i la sanitat, per no plantar-se d’una vegada per totes i dir prou a aquest robatori continuat des de fa 300 anys, però d’això no en volen sentir ni parlar, tant els hi fa que el nostre dèficit acumuli 20 mil milions cada any, un 10% del nostre PIB per pagar la festa espanyola, que les inversions siguin incomplertes un cop i un altra en el nostre territori, que l’Estat ens posi pals a les rodes a cada iniciativa que ens ajudaria a sortir del pou, com el corredor mediterrani, o que simplement ens negui el pagament dels deutes amb nosaltres, i a canvi exigeixi el nostre  esforç brutal per arribar als números establerts. Tot això tant els fa, i ara ens presenten una consulta estúpida per una ciutadania que menyspreen profundament, i han deixat abandonada a la seva sort, en especial, les classes populars catalanes. Ens neguen un finançament que en un altre territori defensen amb ungles i dents amb un clar exemple de xenofòbia i marginació totalment denunciable, i amb el paper galdós d’aquests sindicats, que amb sis mesos han oblidat el nostre principal problema, i ara segueixen fent el joc a l’objectiu espanyol d’ensorrar el nostre territori costi el que costi. Per la seva part els Populars, ara amb l’excusa del rescat i la crisi, ens insten a oblidar tots els nostres problemes i interessos, diuen per una causa comuna, que curiosament nomes es amb una sola direcció, ja que nosaltres no n’esperen res d’aquesta part comuna, que en canvi es veu mereix tots els nostres esforços. Com sempre la nostra causa no es pot dir en temps de crisi, i tampoc en temps de bonança econòmica. La pregunta seria, quan podem parlar del nostre drama, segurament seria mai, i ells ho saben molt be.

 



EL RESCAT HA DE FER OBRIR ELS ULLS

Avui mateix la Cambra de Comerç de Barcelona xifrava en 2600 milions el deute en infraestructures amb Catalunya, que junt amb tots els impagats pendents via inversions, l’espoli del nostre 10% del PIB, i una política que sistemàticament posa pals a les rodes en projectes que farien donar un gran salt al nostre territori, com el Corredor del Mediterrani, ara afegim que algú haurà de pagar un Rescat financer, del qual diguin el que diguin es responsable l’Estat, vigilat molt a prop de les autoritats europees com ja han anunciat avui. Normalment, quan això passa significa que els nostres diners volaran encara més de pressa cap a Madrid, per no tornar mai més amb la contrapartida de posar-nos encara més dificultats.

Segurament ha arribat el moment de dir prou a seguir pagant aquesta festa macabra que fa tants anys que assumim com  a nostra, i la veritat es que no ho es. La historia reclama un cop d’efecte, una mostra de la nostra voluntat ferma de seguir el nostre propi camí, i això nomes depèn de nosaltres, i del que ens estimem aquest país i les properes generacions, amb els nostres fills inclosos. Hi ha dos camins, escollir el nostre futur i confiar amb nosaltres mateixos, ja que tots els economistes avalen que tenim un gran potencial, i podríem ser una mena d’Holanda del sud, o assumir ara també aquest gran crèdit, i seguir així pels segles dels segles. Crec que en Vicent Sanchis amb la seva bona visió habitual, ens relata les deu principals mentides de Rajoy en la gestió d’un rescat, que no han volgut assumir com a tal.

 

LES DEU MENTIDES DE RAJOY

Primera. El ministre Luis de Guindos va definir dissabte l’ajuda europea com “un préstec favorable”. Qui només presta, per molt favorable que siguin les condicions del préstec, ni recomana ni demana al creditor rectificacions i accions futures en la seva actuació que garanteixin la pròpia solvència. La Unió Europea exigirà reformes i sacrificis econòmics i polítics a Espanya que mai acompanyarien un “préstec” convencional.
 

Segona. La “responsabilitat” de la situació no correspon exclusivament als que “haurien d’haver actuat abans”, com va afirmar ahir Mariano Rajoy. El govern de Zapatero en té, de responsabilitats, però també en té el de Rajoy, que ha encadenat errors i improvisacions en el cas de Bankia –el pitjor forat que se sàpiga del sistema bancari espanyol. També en tenen les administracions controlades pel PP que designaven els responsables de les caixes d’estalvi i els assignaven inversions ruïnoses.
 

Tercera. Hi ha molts tipus de “préstecs” i de “línies de crèdit”. L’ajuda que ha rebut Espanya no s’assembla gens ni als uns ni a les altres. Espanya ha demanat el rescat senzillament perquè no se’n sortia sola. Sense aquesta injecció, el govern espanyol, per exemple, no hauria pogut tapar l’enorme forat de Bankia. El govern de Mariano Rajoy menteix, una vegada i un altra, sobre la solvència de l’Estat i d’algunes entitats.
 

Quarta. El rescat de la Unió Europea sí que comporta obligacions. L’Eurogrup demanarà contrapartides serioses que afectaran les entitats que s’hi acolliran. Ningú presta diners debades i encara menys si ho fa obligat i sense gaire convenciment. La Unió Europea voldrà garanties sensates sobre uns fons que mirarà de no haver d’augmentar més.
 

Cinquena. El rescat sí que pot afectar el deute públic espanyol. Perquè les entitats que se’n beneficiaran –com ara Bankia– han estat intervingudes per l’Estat. Serà, doncs, l’Estat qui haurà d’entomar-ne els interessos. I també n’és l’Estat el darrer responsable, com ha demanat l’Eurogrup.
 

Sisena. Malgrat que les condicions del rescat són bones –més bones que les que ara determina el mercat per a les entitats i el deute públic espanyols– caldrà pagar aquest préstec i fer front als interessos. I aquestes obligacions poden fer que bancs i caixes endureixin encara més el crèdit a les empreses. El govern de Rajoy proclama just el contrari i afirma, irresponsablement, que el crèdit “fluirà”.
 

Setena. Dissabte no va ser Luis de Guindos qui va explicar els detalls del rescat perquè ell sigui “membre de l’Eurogrup”. Qui n’és membre de ple dret és el seu govern. Rajoy no va comparèixer en públic senzillament perquè evita tant com pot aquests tràngols.
 

Vuitena. Espanya no ha frenat i evitat la intervenció. Això no ni ho sap ni ho pot afirmar ningú. I encara menys un govern que és un insolvent en les previsions i un incapaç en l’actuació política.
 

Novena. Espanya no s’ha estalviat “la humiliació nacional”, que tant sembla preocupar els seus governants i la premsa de Madrid. La mateixa ajuda és un reconeixement d’incapacitat i insolvència. El govern i l’economia espanyols no tenen gens de credibilitat en els mercats internacionals. Si el rescat els tranquil·litza, tots els mèrits són d’Europa. L’intervingut no només quedat “humiliat”, sinó “tocat” i, li agradi o no reconèixer-ho, “intervingut”.
 

Desena. Els fons que Europa destina al sistema financer espanyol són la constatació d’un fracàs. Un enorme fracàs que el ministre De Guindos i el president Rajoy tenen la santa barra de negar en públic. Com es pot parlar de “línia de crèdit” amb un govern, unes entitats i unes administracions que no en mereixen cap? Qui menteix així ni tan sols es mereix que el rescatin. Sort en té Espanya, de formar part de la Unió Europea i de la moneda comuna. Un dels pocs mèrits que es pot atribuir als governants espanyols en les darreres dècades.

VICENT SANCHIS

PRÉSTEC FAVORABLE O LÍNIA DE CRÈDIT

El rescat ja ha arribat, i els ciutadans el pagarem car, si, he dit rescat amb totes les lletres, ja que l’espectacle dantesc del Govern espanyol amagant la paraula, i disfressant aquesta de préstec favorable, sense ni tant sols oferir dades dels interessos a tornar, o de línia de crèdit, quan tots sabem que aquests 100 mil milions per salvar la Banca espanyola, i els seus forats era imprescindible, i evidentment l’Estat en serà el responsable, apart de ser controlat per la Unió Europea, ja que aquests tenen el poder per fer-ho per sort, ja que l’experiència amb els catalans els deu haver alertat, i amb raó.

Finalment des de la Unió Europea es confirma el rescat financer amb un màxim de 100 mil milions d’euros, i s’atorga la responsabilitat plena a l’Estat espanyol, es vehicularà a traves del FROB, i servirà pel greu problema bancari, i el seu fort endeutament de grans corporacions a qui les entitats financeres van donar crèdits, i que ara amenacen en ser crèdits deixalla, i on sembla que la responsabilitat d’aquesta bombolla no sigui una qüestió important. El ministre De Guindos ha assegurat que el préstec ajudarà a recuperar la confiança en el sector financer, i reduirà la pressió. Còmicament ha evitat el terme rescat, i ens parla d’un préstec favorable, sense tant sols quantificar el retorn. El president espanyol Rajoy finalment ha comparegut, i qualifica d’èxit  el rescat, i nega la intervenció europea, tampoc ha esmentat la paraula, i ho ha qualificat de línia de crèdit com ja havien fet altres estats, sense esmentar que la quantitat es el 10% del PIB espanyol, i la incredulitat i mofa dels mitjans europeus per aquesta manera d’amagar la realitat.

Francament esperpèntic el recital del govern espanyol per justificar i amagar un rescat financer europeu, que ha deixat en evidencia l’estat de les finances espanyoles, totalment sota mínims, per la disbauxa bancària d’aquests últims anys, i la direcció equivocada econòmicament parlant que han portat, i on per exemple ha estat més important l’especulació, i perjudicar a Catalunya, que portar l’Estat pels paràmetres correctes. Recordo Zapatero que ens deia que posaria les mans al foc pel sistema bancari espanyol, segurament deu estar a la unitat de cremades intensives d’algun hospital. Pel que fa a De Guindos, es francament hilarant i cínic veure aquest personatge intentant donar el tomb, a un drama, com es un rescat financer europeu, i intentar convertir-lo en un préstec favorable, sense aportar dades sobre les condicions per retornar-lo, i dient que la població no s’ha de preocupar, quant ha quedat molt clar que el responsable es l’Estat, i que aquests diners hauran de sortir de la moneda pública, que segur afectarà a tots els seus ciutadans, en forma de retallades o pujada d’impostos. Dir altra cosa es mentir descaradament. Per altra banda fa quatre dies el director de Bankia se’n va anar amb més d’un milió d’euros a la butxaca com a premi per una nefasta gestió que ha deixat un gran forat, el mateix podríem dir de la destrucció del sistema de Caixes catalanes,  que semblaven i presentaven bons números, i que ara amb les fusions i adquisicions per bancs no sembla que cap vagi per bon camí, caldria exigir responsabilitats, i sembla que aquest no es el camí. El president espanyol encara va arribar a superar aquest patetisme, dient que es un èxit demanar un rescat europeu, se’ns dubte com a broma no es massa bona, i també ho qualifica de línia de crèdit, amb la rialla de tota la premsa internacional que veu com aquest estat de fireta,ha estat gestionat nefastament, i ha volgut fer veure el que no era, fins que la crisi ha posat les coses al seu lloc, i ha demostrat la inutilitat d’aquest sistema espanyol, que malauradament ens te atrapats en el seu interior, i de moment sense resposta. Que més ens fa falta per agafar la nostra via?.