Arxiu mensual: abril de 2012

EL PERDÓ DE LA VERGONYA I L?ESTATUT RECICLABLE

El monarca espanyol ha dit que ho sent molt, i que no tornarà a passar com a disculpa, ja de per si vergonyosa, i encara ho es més quan el portaveu del govern de la Generalitat ho ha donat per bo. Per altra banda, si algú encara defensa una llei inútil i inservible com es l’Estatut, deu viure en un altre planeta, desprès de sentir com el govern espanyol assegura no estar obligat a pagar els diners que deu a Catalunya.

El govern espanyol ara al·lega que segons la sentència del TC només ha de pagar el que deu de l’Estatut si hi ha acord. No nomes no estan disposats a pagar a Catalunya els diners per compensar la falta d’inversions, sinó que asseguren que no estan obligats, ja que ha d’haver acord, i com que no n’hi ha, Espanya no ha de pagar. Cal recordar que en el pressupost no hi ha inclòs el deute de 2008, ni el del 2009.  Per altra banda, el borbó espanyol ha demanat perdo amb un comunicat al sortir de l’hospital amb les breus paraules esmentades, i com una excusa, desprès de les critiques que han sorgit demanant fins hi tot l’abdicació, també ens diu que tornarà aviat a les seves obligacions, això si que es novetat, la pregunta es obligacions?.  El portaveu del govern dona les disculpes per bones, i subratlla que forma part de la conducta exemplar demanar perdó, com va dir el monarca en el discurs nadalenc.

 

Les coses cada dia son molt clares, qui encara defensa aquesta llei orgànica espanyola anomenada Estatut de Catalunya, s’ho ha de fer mirar, i fer un examen de consciència per veure la seva total inutilitat. Ara resulta que el govern espanyol no tant sols no inclou cap pagament endarrerit en els pressupostos per Catalunya, sinó que ni tant sols en te cap obligació, ja que la sentencia del TC sobre l’Estatut, especifica que hi ha d’haver acord, i naturalment no n’hi ha. Es com si agafen un lladre en ple robatori, i no el poden portar a judici ja que ha d’admetre el seu delicte, francament es delirant, i una nova presa de pel que dona idea d’un altra bestiesa com l’anomenat pacte fiscal, si no es vol pagar els deutes legítims del 2008 i 2009, com volen un nou finançament per nosaltres on tinguem la clau de la caixa, es veritablement una manera de defugir responsabilitat, i malbaratar la teòrica credibilitat i seriositat dels nostres representants. Catalunya viu sota les lleis espanyoles, que normalment li van en contra, i l’Estatut no en deixa de ser una, diuen la més important pel nostre territori, i que simplement es un llast sense cap valor, i amb data de caducitat ja sobrepassada. Per altra banda el monarca espanyol diu que ho sent molt i no es repetirà, com aquell que sembla una criatura que fa una malifeta, i promet que no la tornarà a fer, en un altra burla  a la societat que ja no s’aguanta per enlloc, i a sobre ens diu que tornarà a les seves obligacions, que vol dir que tornarà de cacera a matar elefants, algun discurs amb olor de naftalina o a donar la nota en afers internacionals com el famós “porque no te callas”, o potser fer un tomb amb el iot o ajudar a Urdangarin en la seva trama de frau monetari de grans dimensions. Francament millor que no hi torni a la seva feina. Encara pitjor que això, la reacció del govern català col·laborant amb aquesta broma de mal gust, i donant per bo l’acte de disculpes. On esta la dignitat dels nostres representants, que no ho veuen que personatges com el Rei borbó sobren en una democràcia, que no ho veuen que bona part del seu astronòmic part del pastis dels pressupostos ho paguem nosaltres amb els resultats que veiem. Ja n’hi ha prou d’enganyar al personal, que molts ja som grandets i fa temps que ens afeitem.

 

 

 

 

 

 

ACTUAR COM SI FÓSSIM INDEPENDENTS

Aquesta es la recepta que ens dona l’expresident Pujol per seguir endavant, ens diu com sempre que la independència es molt difícil, i la qualifica si li volen dir amb la paraula impossible, però demana el comportament igual que si ho fos, ja que no hi ha altra sortida, i ens queda la capacitat de resistir i refer-nos. També en Roca ens diu que el concert econòmic a la falsa transició no tenia una majoria social al darrere suficient, i adverteix que Espanya sense Catalunya no se’n sortirà. Llàstima que no reconeix o no li interessa que Catalunya amb el llast espanyol tampoc, amb un nou exercici de covardia, i falta de visió i perspectiva de futur sense donar cap opció.

Efectivament, en Pujol ens insta  a mentalment actuar així, i qualifica d’impossible la nostra emancipació nacional, encara que anar fent com ara també ho veu inviable, troba aquest punt mig de resistència, que francament ja no s’aguanta per enlloc. Un acte on parlen tant Pujol com Roca, que han lluitat pel reconeixement de Catalunya com a país amb característiques pròpies dins l’estat espanyol, i ara ho veuen bloquejat, ja que ens consideren una anomalia incòmode. Segons Roca, cal advertir que Espanya sense nosaltres no te sortida, i diu que tenim recursos, fins hi tot diu que tenim una gran Constitució que no te ningú que la interpreti com es va voler fer, demana no trencar la cohesió com a principal norma, i defensa que no hi havia una majoria favorable al concert el 1977 com per demanar-lo. Pujol esmenta Churchill per defensar els pactes amb els populars, i el suport a la llei d’estabilitat pressupostaria, ja que es pacta amb qui es pot.

Un gran exercici d’hipocresia es va viure amb aquest acte, i unes justificacions que fan riure per no plorar.  Crec que afirmar que la independència es impossible, i que seguir com ara també, es una presa de pel que ja augmenta a grans dimensions, quan es demana que actuïs com el que no ets. Ja n’hi ha prou de prendre el pel, si tot es inviable, que fem, desapareixem com per art de màgia, i assumim que som una mena d’extraterrestres dins el planeta diferents a tota la resta. No emboliquem més la troca, la independència nomes depèn de nosaltres, com ha estat a tot arreu, ni més ni menys, no porta enlloc resistir fins l’infinit sense cap finalitat concreta, francament es una tàctica bastant estúpida, a damunt ho vol fer per refer-nos quan ens diu que el camí actual ens porta a l’abisme, com es vol refer, si no tenim els mecanismes necessaris per fer-ho. Diu que han lluitat pel reconeixement del país dins l’estat espanyol, de debò s’ho creuen, jo no els crec tant babaus, l’Estat es de pensament únic, i sense cap pluralitat, i amb un objectiu molt concret des del 15 de setembre del 1714 al dia d’avui, la nostra desaparició com a poble i identitat. Pujol esmenta Churchill per defensar els pactes amb els Populars, dient que es pacta amb qui es pot, sap que es mentida, te alternatives en clau nacional, i ho sap molt be, no l’obliga ningú a pactar amb qui ens vol veure desapareguts,no te cap sentit, i a més no ens aporta cap rendiment efectiu, que encara es més greu, i més votant a favor d’una llei que disminueix el nostre pobre autogovern, i ens te encara més vigilats. En Roca ja supera tots els límits del cinisme, amb la seva mentalitat espanyola, diu que aquesta no se’n sortirà sense Catalunya, naturalment no ens diu que la segona si que se’n sortiria sense la primera, i això es una dada fonamental que no esmenta. Parla de no haver una majoria social per no demanar el concert econòmic, quan sap perfectament que no hi va haver cap consulta, ni informació a la població sobre el tema, no serà que el tema impostos no els interessava, i nomes volien els temes més simpàtics amb la gent, en detriment de l’estat del benestar, crec que els bascos ho van tenir força més clar.  Vol reblar el clau lloant una gran Constitució que no hem sabut interpretar en el seu esperit, si vol li dic quin es, es l’esperit franquista d’una dictadura vigilant que va fer una falsa transició, i una norma que difícilment superaria els mínims democràtics en molts dels seus articles, i amb la idea de que continuéssim sent una colònia pels segles dels segles.

En definitiva, un acte que mostra quina classe de lideratges tenim, i el perquè don ens trobem. Ni rastre de dignitat i coherència, cal recuperar-la urgentment, ja em perdut prou el temps.

 

 







EXPROPIACIÓ I REACCIONS QUE FAN RIURE

La decisió d’Argentina de nacionalitzar el 51% de les accions de Repsol YPF, ha portar nervis a l’Estat espanyol, i ha anunciat totes les mesures legals al seu abast, i una compensació pels danys ocasionats, alhora que ho veuen com una manera de tapar la crisi social i econòmica de l’estat sud-americà. Se’ls veu una mica desorientats, ja que no estan acostumats amb aquests afers, si ens pregunta als catalans, nosaltres som uns experts, i portem gairebé 300 anys expropiats econòmicament i culturalment, per tant si volen consells som uns mestres en la matèria.

La decisió de la presidenta Argentina porta cua, i el mateix president de la companyia anuncia mesures legals, i acusa el govern argenti de fer una campanya de desprestigi per caure les accions i facilitar l’operació. Veu una operació cosmètica, i anuncia que demanarà compensacions per la seva acció, també lamenta no haver acceptat seure a negociar. Mentrestant a Catalunya veiem com l’ús del català preferent es considerat un perjudici de difícil reparació segons el Tribunal Suprem, i mentrestant Solidaritat demanarà al Parlament declarar-se moralment exclòs de la monarquia espanyola, i el retorn del 20% que financem d’aquesta institució podrida, i on els escàndols segueixen augmentant, alhora líders com Navarro, Camacho o Duran segueixen defensant la monarquia espanyola fins les ultimes conseqüències, en una nova dosi d’indignitat.

Efectivament, qui no esta acostumat a ser la víctima, i sempre fer el paper de botxí, Ii passa que quan ha de canviar els papers no sap com reaccionar, i cau amb totes les contradiccions del món, alhora de fer balanç intern i extern. L’Estat fa vora 300 anys que actua amb Catalunya com un expropiació a gran escala, un espoli despietat, unes inversions mínimes, un perjudici econòmic en tots els àmbits, i un ofec sense treva que empobreix el nostre territori sense remei, apart uns atacs a la identitat i cultura, que sonen més a genocidi culturals que altra cosa. En canvi Argentina ha tirat pel dret, i ara demanen seure’ns a negociar, que jo sàpiga no ho han fet mai amb nosaltres, i la imposició es la llei que ha imperat, demanen reparació en danys, crec que si sumem tot el robatori que hem patit, les quantitats serien desorbitades, i ja veurem com reaccionaran quan el nostre nou estat negocií aquestes coses dins la separació. Les ara víctimes de la situació, ens ensenyen com la justícia espanyola considera la llengua catalana com un perjudici de difícil reparació, un nou insult a una cultura, i a una llengua, i un nou atac per deixar el català a la picota, i una nova institució sigui dominada per imperatiu legal per un altra llengua, que recordo no es la nostra pròpia llengua. Alhora els silencis i defensa de la monarquia d’alguns personatges mediocres com els esmentats anteriorment, denota la seva poca dignitat, i les seves intencions que els fan viure en el seu món virtual allunyat totalment de la ciutadania,  la proposició de Solidaritat seria normal en qualsevol territori o institució digne, però malauradament no crec que tiri endavant, i seguirem mirant cap un altre costat, i entomant tots els atacs de les ràncies institucions espanyoles que alhora deixen la nostra imatge sota terra.

En definitiva, no em fa cap llàstima l’Estat, i la seva sorpresa amb el terme expropiació, i naturalment si volen consells, hem fet un màster que ja dura tres centenars d’anys, i encara no en sabem prou.

 

LA REBEL?LIÓ DELS PEATGES

El lobby de les autopistes vol seguir el seu negoci amb els catalans com a principals víctimes, encara que amb la crisi, i la voluntat de pagar el dèficit dels peatges madrilenys amb un nou pagament dels catalans, ha portat a una revolta que ha començat per la xarxa, i sembla es va estenent poc a poc farts de ser cornuts i pagar el beure.

La davallada del transit per la crisi, i la voluntat de seguir mantenint uns beneficis d’escàndol, obliguen al sector a reinventar-se per no perdre aquests dividends milionaris. El president d’ABERTIS Salvador Alemany, va dir ben clar que havia estat un greu error construir autovies gratuïtes a la vora d’autopistes de peatges, i parla de la fi d’aquest sistema que explica molts retards en desdoblaments de vies llargament demanats i retardats sense data. De fet els objectius es que quan existeixi transit suficient els nous projectes de carreteres de gran capacitat sigui de pagament, també parlen de compensar les que siguin deficitàries, en referència a Madrid i els catalans, i rebutgen qualsevol nacionalització, ja que el cost per l’Estat seria massa gran. Això ens ho diuen en la presentació del llibre “Les autopistes de peatge a Espanya”, sense cap rubor.  Algunes persones com en Josep Casadellà, ha decidit que ja n’hi ha prou d’aquesta presa de pel, i ahir el van retenir en un peatge per dir “no vull pagar”, indignat amb el fet, i estenent per la xarxa la campanya per deixar de pagar els peatges, i donant peu a seguir l’exemple a altres conductors.

Una nova presa de pel per la ciutadania catalana, i un nou greuge comparatiu ens envaeix. La gota que ha fet vessar el got, ha estat haver d’allargar les nostres concessions per pagar el dèficit de les vies de Madrid, fins aquí podíem arribar. En Salvador Alemany amb tota la normalitat del món, i sense sentir vergonya, parla de l’errada de construir autovies gratuïtes pels pobres conductors catalans, i ho dona per finiquitat, ja que això nomes esta reservat per la major part de l’estat espanyol, encara que siguin zones amb un baix transit i circulació de vehicles, però Catalunya no te aquest dret, i per tant no importa el perjudici que es causa a l’economia o els accidents mortals provocats per vies col·lapsades, que esperen des de fa anys un desdoblament que no arriba, ja que el català ha de pagar i mantenir aquest lobby, que ja pensa en el cobrament de les noves autovies com a solució pel seu gran negoci. Devem ser un cas singular en el planeta, paguem bona part de les infraestructures dels demes amb o sense raó econòmica pel mig, i com agraïment paguem els peatges gairebé de per vida, amb un exercici de cinisme d’Abertis, que ja no s’aguanta per enlloc. La iniciativa d’aquest ciutadà es comprensible, ara nomes falta que altres afegeixin el seu vehicle per aturar aquest robatori despietat. Com sempre la societat te la paraula, francament no hi confio gaire, però la indignació es va estenent com una taca d’oli, i els greuges s’acumulen damunt la taula sense fre.

Els grans abusos rebuts no es poden solucionar amb petits gestos, necessiten canvis en profunditat, i una societat implicada per donar el tomb a les coses, d’altra banda poca cosa hi ha per fer. Cal un autèntic tomb a un sistema podrit, que nomes va contra els mateixos, i per enriquir els de sempre sense cap tipus de vergonya, s’han de desemmascarar aquests personatges que reparteixen milions de benefici a grups reduïts, i mentrestant el ciutadà que ja paga els seus impostos, nomes rep un rere l’altre pals a la seva gestió, i atracaments de guant blanc que pretenen ser normals, i no ho son de cap manera.

 

 

LA NOSTRA PARAULA CONTRA EL CAFÈ PER TOTHOM

La crua realitat es va imposant, i aquell invent de les autonomies per poder apaivagar les nacions com Catalunya i el País Basc, i sense cap criteri geogràfic o històric, sembla que va tocant a la seva fi, ja que no te ni viabilitat econòmica, ni cap lògica des del punt de vista de l’organització territorial. La següent proposta ja expressada per varis sectors espanyols, i cada cop amb més força es deixar l’autogovern català a zero, i recentralitzar el poc que s’ha traspassat, davant d’això, els temors de la classe política, i com molt be descriu la Patricia Gabancho en el escrit que us adjunto, la resposta ciutadana, i fins on esta disposada a arribar es cabdal, i aquí la responsabilitat es de tots, i cal assumir-la abans no sigui massa tard.

El pressupost i els supòsits

Allò del pressupost ja ens ho sabíem, no calia esperar a llegir-lo. La inversió a Catalunya cau a l’11% del total però no hi haurà compensació via Estatut; és més important l’AVE a Galícia –que serà deficitari des del primer dia- que no pas els enllaços ferroviaris del port de Barcelona; i el que es treu als transports barcelonins se suma als transports de Madrid. Per no parlar dels museus. És Espanya en estat pur. Geni i figura, i la sepultura econòmica no està gaire lluny. Podem discutir si ho fan voluntàriament o si és que no en saben més, però el resultat fóra el mateix. La qüestió interessant és, doncs, la resposta catalana.

El president Mas s’està movent amb tres paràmetres alhora, la qual cosa l’aboca a equilibris molt inestables. Per una banda, vol projectar una imatge de seriositat en el mirall europeu, i per això s’empassa el gripau col·lectiu de la reforma laboral i vota a favor de l’estabilitat pressupostària. Acceptem-ho.

Per una altra banda, mira de prop el PSC. No se’n refia. El PSC està massa lligat encara a les consignes del PSOE i va repetint, a veure si fa forat, allò dels pactes amb el PP i el no a les retallades. És poca cosa, sobretot si tenim en compte que la Rocío s’ha atrevit a negar el dèficit fiscal (el Caja aquell ha saltat com un llamp per agafar-s’hi, favors que se li fan).

Tinc la impressió que Artur Mas es comença a sentir com aquests herois que no ho són, els qui a les “pel·lis” acaben salvant la situació fent més del que tenien previst de fer. Jo diria que té consciència que a vegades la història truca a la porta, i que aleshores has d’obeir, que no hi ha escapatòria. Tant li fa si és pacte fiscal, tancament de caixes o consulta popular.

Per això mira el PSC: per intentar de saber cap a on tirarà, si hi serà o no en l’envit i en el conflicte. El tercer supòsit, i Mas no les té totes, és la gent. Tan senzill com això. Quanta part de poble català el seguirà i fins a on.

Quan ell es contesti les preguntes, nosaltres tindrem les respostes.

 

PATRICIA GABANCHO

EL DIA DE LA REPÚBLICA I EL BORBÓ DE CACERA

El 14 d’abril es la commemoració de la proclamació de la República, i causalitats de la vida, el Rei Borbó espanyol, aquell que va ser triat a dit pel dictador sanguinari Francisco Franco, i que mai ha estat validat individualment  per la ciutadania, en plena crisi i retallades, ha estat descobert gracies a un accident en un safari de luxe a Botswana de cacera d’elefants. No cal dir que pagat per tots amb els nostres impostos, i assistint a una nova presa de pel d’un sistema caduc i podrit, que forma part d’aquest pacte dictadura a suposada democràcia, però que com la crisi acaben pagant la festa la classe treballadora i humil.

Efectivament, el monarca espanyol ha commemorat l’aniversari abans esmentat, amb un nou incident en una de les seves grans passions, com es la cacera, s’ha trencat un maluc, i ja ha estat traslladat i operat en un hospital madrileny. De fet el borbó es trobava en un viatge privat en un safari de luxe a Botswana, per la cacera d’elefants que es cotitza a 37 mil euros per peça abatuda, i que dit sigui de pas son les peces més cares, i on l’estat Africà dur a terme aquest negoci tant lucratiu per un turisme especial. De fet una estada de dotze dies en un campament de luxe per la cacera major costa una fortuna, nomes a l’abast d’aquesta classe elitista. Es diu que ja era client de l’empresa que ho organitzava, i la caiguda ha descobert aquesta nova visita que diuen el mantindrà uns 45 dies de baixa.

Segurament algú pensarà que a l’estat espanyol poden tenir el regim que vulguin, be sigui monàrquic o republicà, i que això no ens afecta als que volem el nostre propi estat. La veritat es que els dono part de raó, francament no em preocupa aquesta circumstància, però de moment, i com que la nostra pertinença es en aquest estat, el personatge es pagat pels nostres impostos, i per tant tinc tot el dret de denunciar aquesta nova presa de pel de la família reial espanyola. En plena crisi, retallades per totes bandes, precarietat laboral i ajustaments al límit, en els pressupostos generals la retallada per la casa reial es molt més minsa que en altres àmbits més importants, de fet tots ho son, i si això ho unim al cas Urdangarin i la infanta, i el seu enriquiment a base de frau rere frau, la despesa ostentosa d’aquests membres de la família que no se n’amaguen com la casa del príncep, i ara descobert malbaratant els nostres diners amb caceres de luxe sense cap tipus de vergonya. Estic convençut que tard o d’hora aconseguirem la nostra llibertat, i per tant deixarà de ser un problema per nosaltres, però ara potser seria l’hora de finiquitar aquesta farsa imposada per un dictador, i restaurar el sistema republicà anterior a la dictadura militar espanyola, i que era el sistema lògic a adoptar, ja que va ser tancat per la força de les armes, i en contra del poble. La família borbònica sembla instal·lada en el seu propi món, aliè a totes les circumstancies, i aprofitant aquesta vida regalada de que gaudeixen sense rubor. El govern espanyol parla de suprimir duplicitat d’administracions, però aquesta es una rèmora que te un alt cost per un rendiment nul, i s’hauria de revisar, de fet ja s’ha demostrat més d’un cop que el  23 F, el rei no va ser cap salvador de la democràcia, i si de la seva persona i càrrec, que es molt diferent.

La època medieval ja ha passat, i no te sentit aquestes famílies pagades pel poble, i que desprès es queixen de despeses insignificants, poden retallar per on es mes útil, i més veient aquesta burla per la ciutadania, que ja marca retirar aquests peces de caça major, però en aquest cas per la via democràtica, no com el seu nomenament tacat de la sang d’un dictador.

 

 

 



LA DIGNITAT D?ANAR PER CASA

El conseller d’economia ens diu que una Catalunya independent seria, com a mínim tant prospera com l’actual responent a Llanos de Luna, i la seva teoria interessada i fantasiosa sobre l’empobriment de Catalunya. Per altra banda, una desena d’empresaris i autònoms han pagat l’IVA a l’agencia catalana dins de la campanya Diem Prou, i amb la inseguretat de com gestionarà aquests diners la Generalitat catalana.

Efectivament, segons en Mas Collell la seva resposta a l’amenaça de la virreina espanyola a Catalunya, es assegurar que amb un estat propi seria com a mínim tant prospera com l’actual, per la seva fortalesa econòmica i capacitat d’exportació. El conseller avisa que les retallades econòmiques poden portar a Catalunya a nivells de fa deu anys al seu estat del benestar. Per altra banda, els integrants de Diem Prou ja han pagat l’IVA a Catalunya, i han escenificat l’insubmissió fiscal amb Espanya, de fet han estat una desena, i ho han fet perquè el seu tribut es quedi en aquest territori, i  per dignitat democràtica, i reclamen al govern de la Generalitat que faci el que toca, i no permeti que aquest capital marxi a Madrid, com deia el principal promotor Andreu Bartolome “en aquest país ens falten diners i molts dels que paguem no tornen, això ha de canviar”. De fet el mateix estatut diu que la gestió, recaptació i inspecció d’impostos son de titularitat estatal, i s’exposen a una sanció espanyola.

Realment, les paraules del conseller son indignes del càrrec que ocupa, primer per contestar insensateses sense sentit, com la teoria d’un empobriment català amb un estat independent, cosa que mai ha succeït amb cap territori que ha assolit la seva sobirania, i ja que ho ha fet no pot dir un altra mentida indigne en la forma de que seria com a mínim tant prospera com l’actual, quan sap que la seva riquesa i possibilitats donaria un salt qualitatiu molt important, sense un espoli de 20 mil milions anuals, sense el greuge comparatiu de les inversions ridícules de l’Estat a Catalunya, que son un fre insalvable per la nostra econòmica, i sense el veto a determinades infraestructures, com ara l’aeroport del Prat o el corredor mediterrani per posar dos exemples, i amb tot el poder de decisió nostre, i nomes nostre per portar el nostre rumb del territori, el salt seria de grans dimensions. No pot caure tant baix, de rebaixar el que seria una realitat, i que tots els economistes equiparan a una Holanda com a mínim, i això es molt més que una regió empobrida com som ara. Una nova presa de pel a la ciutadania que ja no te cap sentit. Per la seva banda, la desena de valents per dignitat que han començat la insubmissió fiscal espanyola, mereixen un reconeixement per denunciar una situació insostenible que tots sabem, i arriscar el seu patrimoni amb aquesta acció, malauradament no tenen ni la simpatia i suport del govern català, i molt em temo que aquests diners via les nostres institucions, arribaran igualment al seu destinatari inicial per vergonya aliena, apart tota la campanya amb deu únics valents, demostra fins a quin punt arriba la covardia catalana. De totes maneres com a gest simbòlic esta mot be, però tots sabem que la llei que ara per ara ens empara no ho permet, tant l’Estatut com la llei espanyola, deixa ben clar qui te la potestat sobre la recaptació d’impostos, i aquesta es l’estat espanyol, i hem de ser conscients que sent una autonomia espanyola això no canviarà. Nomes hi ha una manera per invertir els nostres esforços econòmics amb el nostre territori, i aquesta manera es un estat propi que administri com tota la resta els seus impostos de la ciutadania, altra cosa es enganyar-se, i un pedaç, que més enllà del patriotisme no ens solucionarà el problema.

 

 

 

 

.

 

 

 

 

EL CAPITÀ DEL COSTA CONCÒRDIA

En el ple del Parlament sobre les retallades, el president Mas ens diu que o prenem decisions o ens intervindran, i compara les mesures que si no es fessin Catalunya quedaria embarrancada com el creuer esmentat. Posteriorment se li ha recordat que segurament el Costa Concòrdia es diu Estat espanyol, i nosaltres i viatgem amb ell, per tant el problema es canviar de vaixell abans les vies d’aigua siguin tant grans que el naufragi sigui inevitable.

El president defensa les mesures d’austeritat, i ha retret als socialistes quan defensaven que tenien el sistema financer més sòlid del món, com també ha recordat que Alemanya fa menys retallades, ja que vuit anys enrere les va afrontar, ha citat els sacrificis que han fet pel be comú, i reclama ara el mateix. Per la banda republicana se li ha demanat que si falla el pacte fiscal s’agafi el camí de la consulta cap a la independència, i de la part de Solidaritat se li indica que el tema es canviar de vaixell,  i no insistir amb un que ja poca cosa te a fer.

Realment, seguir parlant del pacte o concert per Catalunya es una burla intolerable, i fer ulls clucs o parlar com si res de l’espoli que pateix Catalunya es una irresponsabilitat que ja passa de mida. Sabem que la nostra crisi i el president ho sap, es diu estat espanyol amb impagaments, poques inversions i un ofegament amb tota regla que  no ens deixarà sortir de la crisi per molt que estalviem per totes bandes. Les mesures d’austeritat quan son justes, i no hi ha més cera que la que crema son acceptables, quan per altra banda la butxaca es robada sistemàticament per l’estat, i en contraprestació es rep un greuge rere l’altre, la cosa ja no es acceptable. Parla d’Alemanya, i la seva previsió amb la crisi, però es deixa de dir que ells son un estat, i nosaltres una simple regió amb un poder de fireta, que aviat no podrà ni administrar-se el seu pressupost, i per tant no tenim cap potestat més, que les que marca l’Estat. Ens parla de sacrificis pel conjunt de l’Estat en el passat, i seria l’hora de preguntar amb quina finalitat, ja que es veu molt clar que la resposta no ha esta agraïda precisament, i més aviat nociva pels nostres interessos. Els republicans segueixen insistint amb el pacte fiscal, quan saben perfectament que es una presa de pel a la ciutadania, i no es pot ajornar de per vida el que es inajornable. De fet l’exemple del president per no acabar com el creuer embarrancat, caldria dir que ja hi som dalt aquest vaixell, hi portem vora 300 anys, i hem arribat fins aquí assumint la major part de despeses per viatjar amb unes condicions totalment inacceptables, amb aquesta premissa assumida, no es pot continuar intentant salvar la nau amb el sacrifici del nostre personal, el més assenyat es agafar un nou vaixell que pagarem, i en tindrem el control amb dret a equivocar-nos de ruta o no, però serà la nostra decisió, no la d’un tercer sense sentit.

En definitiva, deixar la realitat virtual, i la no assumpció de cap responsabilitat de veritat, amb una vida còmoda en aquest sentit, que ens ha portat a aquest atzucac sense sentit, i on les decisions ja son urgents. Ells ho tenen molt clar, i no pensen deixar passar les oportunitats per fer-nos desaparèixer definitivament, ara ens toca a nosaltres dir la nostra, i amb pactes de la vergonya i retallades per no afrontar el problema no trobarem la solució.

 

 

POR A LA DEMOCRÀCIA

La llei de consultes catalanes es una amenaça per l’estabilitat econòmica de l’Estat espanyol, segons la vicepresidenta del govern Soraya Saez de Santamaría a pregunta de la representant d’UPyD Rosa Diez. Una afirmació que dona idea del tarannà democràtic d’un estat, on el que menys importa es l’opinió lliure de la ciutadania, i on el prioritari es la imposició en benefici d’un be comú ,que naturalment marquen uns quants, en detriment de la majoria o d’un territori vèncer com es Catalunya.

El nacionalisme català es insaciable, i vol posar en risc l’economia de l’Estat, aquesta es la diagnosi, asseguren que el principal pacte fiscal que necessiten es que totes les administracions publiques compleixin amb els seus objectius de dèficit, apel·lant al sentit comú i la responsabilitat. La Rosa Diez parla de la consulta com un pols a l’estat, i un conflicte que vol confrontar legitimitats, i fer xantatge al govern . Com a resposta la vicepresidenta ha advertit que si la llei excedeix de la Constitució, el govern acudirà al TC. Per altra banda Albert Rivera de Ciudadanos, segueix volent enterbolir les balances fiscals, que diu porten espurnes d’odi entre ciutadans per qüestions econòmiques.

Es inaudit que un estat que es diu democràtic, tingui por a consultar la ciutadania, qui així ho defensa caldria que quedes al marge del terreny polític ja que les seves mancances son bàsiques i crucials. L’opinió de la ciutadania es la base de qualsevol democràcia normal, altra cosa es un succedani infumable i una cortina de fum, que ens vol distreure amb un canvi de regim que no es correspon amb la realitat. A preguntes de la líder del partit ultra nacionalista espanyol UPyD Rosa Diez, que parla de risc, conflicte, i xantatge quan ha de definir una consulta a la població, evidentment dona idea del seu tarannà, i parla de conflictes de legitimitats. Realment es cinisme, quan sap que a l’estat espanyol nomes n’hi ha una de legitimitat que es la imposada des de l’estat, i  que no pot xocar amb res, ja que no hi ha un altra legalitat paral·lela, ens diu que pot ser un xantatge, quan en realitat serà l’opinió de la gent sobre qualsevol tema i que lògicament ha de ser tinguda en compte, sinó la diferencia entre la dictadura anterior i ara seria difícil de veure. La resposta de la vicepresidenta tampoc te desperdici, ja que una consulta creada des d’un Parlament que representa la sobirania de la població del seu territori, i que ha passat tots els filtres, no pot ser amenaçada en acabar a un tribunal polititzat on els seus membres son triats pels dos grans partits espanyols, i les seves decisions per tant altament deslegitimades. Parlen de sentit comú i responsabilitat, precisament aquesta seria la raó fonamental perquè Catalunya abandonés projectes i encaixos impossibles, i poses rumb al seu propi estat, altrament la irresponsabilitat de perjudicar el present i el futur de la població del propi territori  es descomunal i miserable.

Per altra banda Albert Rivera i la seva xenofòbia contra el territori català, segueix insistint amb les balances fiscals, dient que porten odi entre ciutadans, clar no diu que pels grans beneficiats cap problema, però els ciutadans, teòricament iguals que els altres, i que sempre son discriminats, i amb un tracte que res te a veure amb els primers, si que es una qüestió important, i es una cosa ja llargament acceptada que el nostre espoli no te cap raó de ser, excepte un saqueig premeditat, i que ens porta un perjudici molt greu per bona part de la població, i que evidentment per en Rivera tant li fa, els seus interessos evidentment no rauen en aquestes contrades, i si amb la persecució sistemàtica del nostre territori.

 

  

 

 

EL NACIONALISME ESPANYOL POSA LA DIRECTA

Davant la passivitat i poca entitat de les nostres institucions i partits, el nacionalisme espanyol, amb els Populars al capdavant, i el suport socialista en aquestes qüestions, veu una oportunitat única de finalitzar un problema que ja els dura prop de 300 anys, tenen les eines, el poder, els recursos i la convicció contra la sorpresa, inactivitat, i esperit submís i sense compromís nacional que te com adversari. Ara toca revisar les competències autonòmiques, noves retallades, i eliminar televisió i ambaixades entre d’altres qüestions, que poden deixar Catalunya com un solar.

El ministre Montoro ens ho diu molt clar, revisaran les competències autonòmiques molt aviat, i s’intervindran les comunitats que no compleixin els objectius de dèficit., ja que vol ordenar l’estat i evitar nous malbarataments. Parla de que les comunitats hauran de renunciar a projectes que han anat més enllà del que haurien d’haver arribat, i ha citat televisions autonòmiques i ambaixades. El govern espanyol vigilarà les autonomies, i sancionarà i fins hi tot intervindrà les incomplidores amb els objectius, cosa que suposarà una gestió directa des del ministeri de la gestió pressupostaria. Per altra banda es retallaran 10 mil milions en sanitat i educació de les comunitats, s’eliminaran duplicitats, i es tendeix a unificar criteris, com per exemple la imposició de llibertat d’horaris comercials  a tot el territori espanyol, envaint les competències catalanes. La titular d’Ensenyament catalana defensa les competències en el sector catalanes, i no creu que hi hagi canvis normatius.

Es una ofensiva sense treva per eliminar d’un cop el nostre minso autogovern, i de pas la nostra identitat amb tot el que això comporta, ja han destruït el nostre sistema financer de caixes, seguiran per la immersió lingüística que tard o d’hora es veurà modificada, eliminaran qualsevol diferencia amb la identitat espanyola, com pot ser la televisió catalana o les famoses “ambaixades” que exportaven la nostra imatge al món en la mesura del possible, i més enllà, i sabent que Catalunya no podrà complir els objectius de dèficit, ja que  a pesar de les retallades te un estat moros que no li paga els deutes, podrà ser intervinguda, i el seu pressupost serà gestionat des de Madrid, amb un clar desmantellament de qualsevol tipus de poder o peculiaritat catalana respecte a la resta de l’estat espanyol, en definitiva una regió qualsevol sense diferencies substancials amb Múrcia posem el cas. Davant d’això trobem unes institucions catalanes que fan veure que no va amb ells, i que cas de consumar-se, ja podem demanar la seva desaparició, no cal mantenir més coses inútils, i uns partits que segueixen jugant al seu joc sense veure la realitat, parlant de pactes fiscals i encaixos impossibles, de cobrar petites parts del deute, i de competències foradades que volen fer passar per una cosa infranquejable. Segurament els ha agafat a contrapeu, ja que la confrontació la tenen davant el nas, i les alternatives son desaparèixer o plantar cara, però no amb transicions nacionals, ni estats propis que no son independència, sinó des de la insubmissió, i la via directa cap un nou estat dins Europa. Francament no veig preparats els nostres líders politics per assumir aquest repte, ja que les seves prioritats segueixen sent les batalletes curtes de partit sense veure més enllà dels seus peus, però la realitat es tossuda, i ens vol posar a prova com a nació que vol ser ella mateixa, o regió totalment desnaturalitzada i espoliada sense remei. Aquesta hora ha arribat, i la societat civil te una gran responsabilitat per obligar als seus representants ha triar la opció correcte, tots en serem responsables, i aquest famós dret a decidir ha arribat el moment de fer-lo servir. Son molts anys sense responsabilitats de veritat, ni decisions que altres ja prenien per nosaltres, però nosaltres decidim.