Arxiu mensual: juliol de 2008

FETS I NO PARAULES

Aquesta afirmació era el lema del tripartit al iniciar la legislatura, i en el decurs del temps s’ha invertit la frase amb paraules i pocs fets, i aquest cap de setmana en tenim un exemple clar.

 

Ja ha acabat el congres del PSC, i avui podem llegir a la premsa el seriós avis de Montilla a Zapatero amb grans titulars, i la frase que he vist repetidament del seu discurs es que el PSC estima a Zapatero, però mes estima a Catalunya, i “Quien bien te quiere te hara llorar”, dos frases que han provocat tota una tremolor al president del govern de l’estat, però no de por, sinó del fart de riure en privat què es deu haver fet.

 

La gran realitat es que una vegada mes el  sector espanyolista del partit s’ha imposat, i el grup propi queda ajornat sense data, i així amb l’arma mes poderosa de que disposa aquest partit a Madrid per defensar els nostres interessos desactivada, i seguint l’obediència cega a les tesis del PSOE, siguin quines siguin, em queda el dubte de com s’ho faran per defensar aquest amor a Catalunya.

 

Se’ns dubte la demagògia del polítics no te límits, i aquesta afirmació de prioritat catalana abans que al president de l’estat, primer, s’ha d’entendre que no hauria de ser un mèrit sinó una cosa normal, jo no sento dir mai per exemple al president francès que la seva prioritat es França, simplement es una obvietat.  Si ho has de reafirmar, alguna cosa no va be, i segon, quan les teves actuacions sempre han estat de determinada manera, aquestes et delaten, i podríem trobar mil exemples de submissió absoluta a Madrid a favor o en contra dels interessos de Catalunya.

 

Pel que respecta al finançament, crec que posar-se d’acord en exigir el compliment d’una llei orgànica que marca uns paràmetres en aquest aspecte, es qüestió de complir la llei  o pasar-se-la pel forro com fa el govern de l’Estat, que primer aprova una llei i desprès en discuteix el contingut aprovat, això no es seriós, podem discutir a partir d’aquí, però mai la part ja aprovada, el Ministre Solbes amb tota tranquil·litat ignora aquest Estatut, i així no es va enlloc.

 

Ara es l’hora de passar de les paraules buides de contingut als fets, suposo que en aquesta política social per damunt la identitaria que tant pregonen, per dur-la a terme, el finançament es clau, i la proposta comuna ha de ser ineludible per presentar-se a Madrid a plantejar-la, i si el retorn es de riure com ja va passar amb l’estatut, aquest cop negar-se a acceptar-la i denunciar-la allà on calgui, governi qui governi a l’Estat.

 

Nomes així començarem a veure algun fet de dignitat en aquesta mediocritat general.

IBARRA: EL GRAN DESAGRAIT

En el congres del PSOE extremeny, hem pogut comprovar el profund desagraïment d’algunes persones, i les barbaritats què s’han d’inventar per no dir un simple gracies.

Efectivament, en l’anomenat congres, el que vas ser fins el 2007 president de la comunitat d’Extremadura, la que te el record olímpic de superàvit fiscal segons les recents balances fiscals publicades a Madrid, Juan Carlos Rodriguez Ibarra, ha deixat anar algunes perles com ja ens te acostumats.

 

El preocupa l’augment en la cessió del % de l’IRPF a les comunitats, ja què al final s’arribarà al 100%, i com que ell es sent espanyol perquè comparteix espai fiscal amb altres espanyols, si això es trenca, ho deixarà de ser.  Va menysprear les balances fiscals que troba absurdes, i va dir que no es pot confondre capacitat fiscal amb esforç fiscal ja que llavor el pensament nacionalista s’imposa, i va deixar anar que per ser un bon català o extremeny si s’havia de ser mal espanyol.

 

Aquest home te un problema d’humilitat, apart del seu espanyolisme ranci i caducat, ja que la solidaritat catalana no te límits, i ell es un dels principals beneficiaris, una teoria què recolza les balances fiscals, i que fa 30 anys era una de les comunitats mes pobres, però que ara te el major numero de funcionaris per habitant, i per exemple en tecnologia aplicada a l’educació disposa d’un ordinador per alumne i tecnologia d’última generació equiparables als millors països europeus. Jo entenc que ell defensi el que anomena espai fiscal comú, però això no es pot confondre amb espoli per uns, i beneficis il·limitat pels temps dels temps pels altres, per molt que vulgui tapar les xifres vergonyoses que ens donen les balances tant favorables sempre als mateixos, es una informació què ha de ser transparent i ell ho sap.

 

La capacitat fiscal que ell parla, no vol dir explotar uns territoris per afavorir a uns altres, vol dir una solidaritat amb limitacions, i on els que eren mes pobres han rebut mes precisament per pujar el seu nivell, i anar rebent cada cop menys, es el mateix que a l’Unió Europea ha passat amb Alemanya, el motor que ha donat molt a estats com Espanya per exemple, i què davant les dificultats que començava a tenir ha dit prou, i tothom ho ha entès perfectament.

 

El problema es que com sempre no som comparables amb res, i aquí pels segles dels segles uns paguen, i els altres reben sense cap tipus de topall, i amb el cinisme del menyspreu d’aquests últims quan algú gosa aixecar la veu.

 

Ja ser que el Sr. Ibarra poc l’importa el que passa a Catalunya, i les grans dificultats que ha d’afrontar, mentres cada mes arribi el nostre xec a fons perdut a les seves terres, però tot te un final, i ha arribat el moment de dir prou i repassar el concepte solidaritat.

 

Aquest tracte fiscalment colonial que reben els Països Catalans ha de passar a la història, jo en cap moment vull negar si puc la meva solidaritat, però vull escollir com, quant, i amb qui, com tots els estats normals del mon i precisament vostè no entraria en la meva llista, primer perquè no li cal, i segon per desagraït, què com deia la meva avia de desagraïts l’infern n’és ple.

LA PURGA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Amb el recent comiat d’Antoni Bassas de Catalunya Radio, i tot el que l’ha acompanyat ens podem fer unes quantes preguntes sobre la crosta nacionalista espanyola que va guanyant terreny ràpidament.

 

Volia parlar del congres del PSC, però donat que l’únic debat existent es la incorporació o canvi de noms a la direcció, i la gestió del dia a dia sense entrar en cap plantejament ideològic, amb un lema tant genèric i demagògic com la Catalunya que sap on va, se’ns dubte amb el poder concentrat d’aquest partit la direcció del país es molt clara, la homogeneïtzació dintre de l’estat i convertir la diferencia en una substancia residual, tot amb la col·laboració desinteressada dels seus socis de govern, què deixant fer sense posar pals a les rodes a aquesta pèrdua d’identitat en tots els àmbits, i especialment en els mitjans de comunicació.

 

Aquí es on enllaço amb el tema del Bassas, que tot hi confessar no ser un seguidor incondicional, crec què es un gran professional i amb un punt de vista centrat en Catalunya què finalment li ha valgut la fi del seu contracte, una sèrie d’excuses en forma de modificacions inacceptables en un programa que era l’estrella de Catalunya Radio han tapat les verdaderes intencions de la direcció.

 

Catalunya Radio ha anat depurant els seus professionals amb mes caire nacional, com en Basté, la Rita Marzoa, en Bassas entre d’altres, se’ns dubte per la pressió oferta pel PSC i el control que volen exercir en aquests àmbits tant llaminers, tampoc TV3 s’ha escapat del tema i amb un exemple com la Terribas, convertida amb nova directora, però al final amb la desaparició del programa La Nit al Dia, molt incòmode pel mon nacionalista espanyol de persones com Joan Ferran i els seus companys en el partit socialista.

 

Amb un cop d’ull al tractament dels telenotícies, ja es veu que comencen a destil·lar un tuf a erradicar totes les referències catalanes, don nomes de moment en queda el mapa dels Països Catalans en la informació meteorològica, però que si comparem per exemple el tracte rebut per les manifestacions sobiranistes, els actes independentistes, la Copa America d’hoquei patins per posar alguns exemples, amb la celebració de la roja, la F1 de Fernando Alonso, i la gran quantitat de noticies espanyoles sense interès aquí,  amagant les que realment ens afecten. Per no parlar de les expressions subtils com el president del govern, en referència a Zapatero, i no a Montilla o d’altres que fàcilment podreu identificar a diari per poc que si fixeu.

 

La intenció es ben clara, controlar la informació, i servir-la ben amanida d’espanyolisme integrador, i evitant qualsevol referència que  se surti del regim establert, convertint la radio i televisió publica catalana amb entitats totalment depurades i controlades.

 

El fet es greu, però forma part de la tàctica del PSC per obrir la famosa crosta, aprofitant la passivitat de la població catalana que quant arriba les comeses electorals segueix el joc de l’autodestrucció com a poble.

 

 

EL CATALÀ LLENGUA COMUNA

S’ha presentat un manifest a favor del Català com a llengua comuna per part d’associacions de persones immigrades, i organitzacions de suport .

El text impulsat per entitats com la Plataforma per la llengua, ens parla d’un model educatiu en català com a llengua vehicular sigui quin sigui l’origen de l’alumne. Les associacions xineses, marroquines, senegaleses i d’altres nacionalitats ens parlant de la llengua com un factor d’integració, i no de confrontació, i què amb un respecte per les mes de 300 llengües emprades a Catalunya, la pròpia te que ser la comuna i una eina de cohesió de la societat.

 

Donada la anormalitat de la nostra nació, un manifest tant obvi com aquest, i què no seria noticia en cap lloc del planeta, aquí amb un nacionalisme espanyol totalment virulent en qualsevol diferencia amb el codi oficial i únic, pasa a tenir un gran valor, i desmunta el topic de les persones que venen de llocs llunyans i sembla que no puguin aprendre el català.

 

Malauradament, el mal el tenim a dintre de casa nostra, i discussions com les que va presentar el grup xenòfob de Ciutadans pretenen traduir tots els senyals de transit per no discriminar el castellà i facilitar la vida als turistes, francament es de riure per no plorar, on pot arribar l’odi a una llengua que molesta, i que tot hi tractar-la de segona categoria continua resistint.

 

Aquesta setmana hem viscut l’episodi de la crítica al català que parla el President Montilla per part d’en Felip Puig en un programa d’humor de radio, i que han aixecat una gran polseguera, què s’ha traslladat a la sessió de control del parlament on la picabaralla entre Oriol Pujol i Joan Ferran sobre el tema ha estat considerable, i on diuen que algun insult s’ha escapat.

 

Realment tenim la pell molt fina, i tots els partits s’han afanyat a demanar que demani disculpes, i en Ferran el desacredita, i diu que ha fet un mal servei al país i a la seva cohesió, en una carta seva parlant sobre l’incident.

 

Francament quan en Ferran parla de país, es deu referir a Espanya, i quan parla de cohesió es perquè el català molesta a la nostra llengua comuna i preferida d’aquest diputat, el castellà.  Que jo sàpiga les barbaritats que ha arribat a dir sobre Catalunya, la seva crosta nacionalista, i l’imaginari creat del nacionalisme, mai han estat rectificades, i destil·len un clar menyspreu per la llengua catalana i per l’opció legitima de voler un estat propi diferent al seu.

 

El President Montilla porta molts anys entre nosaltres, i tot hi reconèixer el seu progrés amb la llengua en els darrers dos anys, molts cops fa vergonya sentir segons quines frases pel màxim mandatari del país, i mes quan a qualsevol funcionari se li exigeix el nivell C de Català en l’Administració Publica.  El problema es d’abans d’accedir a la presidència on el seu interès per la llengua evidentment no era el d’ara, i l’encoratjo a seguir la seva millora.

 

De totes maneres les disculpes sempre han d’anar des d’un costat, mai des de la banda nacional espanyola, quan en Solbes ens diu que incomplirà una llei orgànica anomenada Estatut, no espereu una disculpa, quan en Zapatero no compleix les moltes promeses fetes amb Catalunya, mai una disculpa, quan en Carod va viatjar a Perpinyà a parlar amb ETA, a enfonsar-lo perquè ell es veu que no podia com si han fet molts altres, i trobaríem mil exemples d’aquesta doble vara de mesura, potser ja seria hora que tots plegats ens ho féssim mirar i relativitzéssim el poc important i exigíssim amb fermesa disculpes quan cal.

ELS DILEMES DEL PRESIDENT

Aquests últims dies hem sentit declaracions contradictòries del President de la Generalitat, que cada dia poden ser mes nombroses per la impossibilitat de justificar el que no es pot justificar.

 

A la premsa diumenge, llegim amb tristesa com el President de Catalunya ens diu que el seu objectiu no es posar en dificultats a Zapatero, i ahir al Parlament  ho ratifica, però recorda que li ha causat problemes i què ho seguirà fent,ja que Catalunya per sortir del pou li cal un bon finançament què no vincula a les balances fiscals.

 

Realment ja es prou trist que la prioritat d’un president es no portar dificultats a un altre, com un simple secretari de Madrid a la Generalitat, i desprestigiant el càrrec que ocupa, però la segona part fa riure, quins problemes ha causat el President Montilla al PSOE, jo diria que tret de la creació del tripartit, que no semblava ser l’opció preferida de Zapatero, què apostava per la sociovergencia, no crec que pugui tenir queixa de cap problema des de la Generalitat.

 

Recordem que el PSC nomes aprovar l’Estatut del 30 de Setembre ja va presentar a Madrid esmenes contra ell, i a la taula catalana de negociació simplement va desaparèixer per passar a l’altre costat, en el seu favor cal dir que a la part catalana fruit de la mediocritat general, la representació va ser pèssima, però això es un altre tema, i desprès  amb la renuncia del grup propi mai han fet servir els seus diputat com a pressió.

 

Ara amb les balances per fi publicades, les dos parts diuen que son dades orientatives, i què no son referent pel nou model, jo em pregunto la insistència a publicar-les si resulta que desprès no serveixen de res.

 

Les dades crec son molt clares, i l’espoli mes que demostrat i per variar tot disfressat amb mentides com que les comunitats mes riques son les quatre amb mes dèficit fiscal, cosa que si mirem el rànquing veurem que no es així, en canvi algunes que ho son mes, presenten superàvit en els seus números, un autèntic frau per oficialitzar l’asfixia econòmica a Catalunya, i per extensió als Països Catalans, i això segons el govern de la Generalitat no ha de ser un punt fonamental pel nou finançament, ja n’hi ha prou de prendre el pel a la població i de tanta mesquinesa política.

 

Davant les dades, crec que el Concert Econòmic com el País Basc es l’objectiu, qualsevol altre esparadrap a la ferida sagnant no servirà de res, i a mes, com ja han avisat des de Madrid, serà un model per tots i de poc increment  per la crisi existent, i la falta de voluntat de l’Estat.

 

Si la dignitat existís, la proposta de concert conjunta de tots els partits catalans, o la majoria, seria el que s’esperaria dels nostres representants, però malauradament no serà així, i la prioritat serà no posar dificultats al nostre botxí de torn i presentar uns números de saldo venuts com una meravella.

 

Esperarem que s’inventen per lloar la sentencia de la retallada de l’estatut al TC, segur que les ments pensants socialistes ja deuen estar treballant en els tema per mantenir la letargia de la societat catalana.

 

NORMES CONTRA LA DIFERENCIA

Quan queda menys d’un mes per la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín, la manca de llibertats i drets de la ciutadania xinesa es trasllada a l’organització.

 

La dictadura xinesa, amb el beneplàcit mundial ha dictat tot una sèrie de normes amb l’intenció de protegir el regim de qualsevol punt de llibertat, prohibició de qualsevol tipus de manifestació, pancartes de menys de 2 metres, i òbviament sense cap referència a la manca de drets humans a la xina, increpar als arbitres, i una que crida mes l’atenció es la prohibició per part dels espectadors de lluir banderes de països o nacions que no participin en els Jocs, una mostra de clara repressió pel poble tibetà, i de pobles com el nostre.

 

Com qualsevol dictadura, la repressió brutal que ha patit el poble tibetà s’ha d’amagar al calaix, i què no es visualitzi als ulls del mon per molt que tothom ho sàpiga, però així, pugui gaudir dels esports sense mala consciencia, es un cas semblant a la dictadura franquista quan el dictador anava a una ciutat primer es netejava de qualsevol element hostil a la seva persona i així tot semblava una bassa d’oli.

 

Europa mes enllà de quatre veus, no ha condemnat amb prou rotunditat els fets xinesos, i no s’ha plantejat cap tipus de boicot amb l’excusa que esport i política no s’han de barrejar, una gran mentida que serveix de coartada a la Xina pels seus crims, o a l’Estat Espanyol amb “la roja” per intentar impregnar el seu nacionalisme ferotge i ranci  a tots els racons.

 

Persones com Sarkozi, president de França, ja ha rectificat, i ara anirà a la inauguració olímpica amb una clara prova del seu populisme conservador que primer va enlluernar però que ara ja no enganya a ningú.  Evidentment Espanya mai ha dubtat de la seva presencia, a la memòria deuen tenir les moltes detencions d’independentistes durant el període dels Jocs de Barcelona per amagar davant el mon qualsevol intent de visualitzar diferencies amb l’uniformisme del regim espanyol, al final totes les dictadures, camuflades o no utilitzen les mateixes tàctiques.

 

A Catalunya mentrestant amb el recent espoli fiscal disfressat de solidaritat, i la burla constant des de l’estat en qualsevol tipus d’àmbit, la Xina ens cau molt lluny, i com es normal els nostres atletes i esportistes serviran de propaganda pel regim estatal i el molt que ens uneix, simplement patètic, què una societat com la nostra no digui prou ja d’una vegada a aquesta immoralitat constant, i a aquesta frase que tant be ens defineix “cornut i pagar el beure”.

LES BALANCES DE LA VERGONYA

Desprès de molts anys d’espera per fi, el govern de l’Estat ha publicat les famoses balances fiscals, i lluny de posar vermell a mes d’un, la normalitat es aparent.

 

En primer lloc totes les resolucions aprovades què demanaven la seva publicació, i què han estat desobeïdes, simplement perquè l’estat espanyol te la potestat de complir les lleis o decrets a la carta, i sempre sota el seu punt de vista.

 

En segon lloc, el Ministre Solbes, que repetidament distribueix falsedats a tort i a dret com la famosa crisis inexistent, i que ara casualment desprès de les eleccions el canvi de rumb ha estat notable en una acceptació que en qualsevol altre estat seriós comportaria la dimissió per ineptitud i mentida prolongada per finalitats electorals, no ha donat la cara en la presentació de les balances, delegant en altres persones, donant a entendre el poc interès, i la poca importància que dona el tema.

 

En tercer lloc, i com es preveia han embolicat la troca al màxim amb 6 balances diferents amb diversos mètodes de càlcul, i curiosament el resultat rebaixa l’espoli mostrat per les balances catalanes en 1 punt.  Han arribat a la gran conclusió que Catalunya, les Illes, País Valencià i Madrid  son les comunitats mes riques, i amb un dèficit fiscal mes gran, per l’altre costat amb superàvits espectaculars es situen Extremadura, Ceuta o Melilla.

 

Això ells en diuen sistema de redistribució de rendes, què curiosament espolia a les comunitats mes riques per ajudar a les mes pobres fins a la fi del planeta, i aquestes ultimes acaben gaudint d’uns serveis que les primeres no poden ni plantejar-se per l’espoli fiscal rebut, i l’escanyament de la seva població.

 

Com si fos un gran mèrit, lloa la nostra solidaritat, jo li dic presa de pel, i com es natural no vol barrejar les balances amb el nou finançament, ja que es un càlcul orientatiu, i es queden tant amples.

 

Senzillament es un insult que l’espoli demostrat amb qualsevol balança fiscal, sigui el mètode que sigui no quedi fixat en un sistema de finançament que el redueixi, i retorni els diners a fons perdut que no permeten a Catalunya desenvolupar infraestructures modernes, actualitzar el sistema educatiu o sanitari i en definitiva millorar el benestar dels seus ciutadans.

 

El mes greu no es el cinisme de l’estat demostrat una vegada mes amb escreix, i total menyspreu pels seus territoris conquerits, sinó que des del PSC s’insisteixi també amb la mateixa cantarella de desvincular balances i finançament, i mes quan el Conseller Castells ens diu que els diputats del PSC a Madrid amb la tria entre Catalunya i PSOE, sempre defensaran el primer. A qui vol enganyar!.

L?AMBIGÜITAT CALCULADA A CDC- II

Ja ha finalitzat el congres convergent, i puc treure unes conclusions complementaries mes de l’aposta de CDC per la Casa Gran del Catalanisme.

En primer lloc la renovació de la cúpula dirigent amb nous noms, no ha inclòs cap dels noms mes sobiranistes com Victor Terradellas o Alfons Lopez Tena entre d’altres, si be es cert que noms provinents del mon municipal tenen diverses sensibilitats, cap es conegut per apostar per un estat propi sense embuts, i la tornada de figures del passat com en Cullell, poden ajudar a homogeneïtzar el partit, però no son garantia de cap aposta renovada.

 

Vull destacar que els militants han atorgat el nombre mes baix de vots a la direcció a David Madí, director de les ultimes campanyes, i autor del famós vídeo què amb un cinisme esfereïdor, i molta demagògia barata atacava el tripartit, i què va provocar mes que res desencís en els propis votants, crec que si es volia apostar per noves formules, evidentment aquesta persona què amb el seu ressentiment i mètodes americans utilitzats matusserament no ha aportat res de positiu per avançar com a país.

 

Tanmateix, i com em vaig referir en el post anterior, l’aposta pel dret a decidir sense límits amb termes com a nació lliure ja es un avenç en aquest partit tant prudent alhora de parlar d’aquests temes, però la no inclusió d’estat propi, i declaracions d’en Mas dient que vol mes una nació forta dins Espanya, que un estat propi feble, sintetitzen la famosa ambigüitat, i la poca coherència de voler posar en un mateix pot totes les sensibilitats del blanc al negre.

 

Primer, una nació forta dins Espanya, ell sap perfectament que no es el camí traçat del Estat de les Autonomies, i què les balances fiscals han donat un bon exemple d’aquest espoli que continuarà pels segles dels segles, i un TC que marcar el límit autonòmic que evidentment per un territori que vol ser potent es totalment insuficient, la segona part referent a l’estat propi feble, es una bajanada parlant clar, ja que no hi ha en el mon un estat propi que vulgui deixar de ser-ho, i prendre les teves decisions en el teu propi benefici, i gaudir de tots els teus recursos evidentment no es mai senyal de feblesa.

 

Aquestes contradiccions son els tics convergents que perduren en el temps, i què evidencien què nomes apostaran per donar el salt endavant quan es visualitzi amb claredat l’aposta per la sobirania, ells no en seran pas el motor, però si una part important.

 

La societat civil, i altres partits que vulguin apostar clarament per l’estat han de donar el primer pas, i iniciar el pols amb l’estat.  Les coses estant canviant, però les pors segueixen existint, mentrestant el nacionalisme espanyol no en te cap de recança a mostrar tota la seva virulència, vingui de Madrid o de la pròpia Catalunya, i ja se sap que si un puja, vol dir que l’altre baixarà.

L?AMBIGÜITAT CALCULADA A CDC

S’està celebrant el Congres de Convergència aquest cap de setmana, i on les primeres conclusions comencen a veure contradiccions notables.

 

El lideratge d’en Mas no es discutit, per tant el congres es centra en el contingut polític, i les apostes pel futur, cosa que pot tenir una incidència cabdal a Catalunya.

 

Del que se’n sap, es que algunes veus segueixen amb la cantarella de la injustícia del tripartit davant les seves victòries en les comeses electorals, crec que eren tics què ja els tenien superats, i no cal insistir en el procediment democràtic que sempre ha estat el mateix per formar govern, i què ells molt ben be saben.  Es un argument que ja cansa per inconsistent, i provoca el cansament de la gent, ja que les regles no son bones quan et convenen i dolentes quan se’t giren en contra, la humilitat crec que es una recepta  bona per qualsevol formació política que ha de saber governar i fer oposició quan toca, mai  hi ha res que duri sempre, i la Generalitat no es patrimoni de ningú.  Un altre cosa es la gestió de cada govern, què pot ser mes encertada o no.

 

Sabem que s’ha rebutjat l’esmena a la totalitat que reclamava un estat prop,i i que les moltes esmenes sobiranistes s’estan intentant incorporar esborrant el terme estat propi, per sobirania plena, nació lliure o exercici del dret a l’autodeterminació vinculat al dret a decidir.

 

Aquesta tàctica d’amagar les paraules, es la típica estratègia pujoliana de no dir les coses pel seu nom.  Em pregunto quina por fa dir estat propi, i quina diferencia hi ha amb els altres termes. Al mon hi molts estats, i no conec cap d’ells que s’avergonyeixi de ser-ho, i busqui formules per no dir-se estat.

 

La gran excusa es que a la Casa Gran hi cap tothom, i s’ha d’evitar que les formules emprades puguin restar gent al projecte, defensant també la inclusió d’Unió en ell.

 

A veure Sr. Mas, el que s’ha de definir es el projecte, i en la seva casa no hi pot entrar tothom, no hi ha cap projecte al mon que englobi tota la població, sempre hi haurà gent a favor, gent en contra i gent que s’hi incorporarà mes tard, ara, intentar fer tots els papers de l’auca condueix tard o d’hora al desengany.

 

Cada partit polític te un ideari, i aquest captarà a un volum de persones que intentarà anar augmentant, però no pot ser blanc i negre alhora.

 

Catalunya, en l’atzucac on ha arribat el que menys li fa falta es ambigüitat calculada que ja varem viure durant 23 anys, i què  al final amb la col·laboració del tripartit ens ha portat en aquest cul de sac. El que cal una vegada esgotat l’autonomisme i el peix al cove, es una alternativa contra el nacionalisme ferotge inclusiu de l’estat, i aquest es la defensa de l’estat propi sense embuts com a solució al benestar de la ciutadania i la retallada constant de llibertats.  

 

Un full de ruta clar i pautat amb una formació d’una taula de partits, plataformes i associacions civils què visualitzin i donin forma a aquest recorregut, i què la població lliurement i acabi donant el seu consentiment.

 

En aquest projecte no hi cabran tots com vostè pretén, però es tracta què finalment sigui la majoria la que hi doni suport prescindint en aquest moments delicats de les sigles dels partits, i proposant aquest canvi què segur que la societat acollirà amb els braços oberts, però sisplau prou ambigüitats, i prou tacticisme mediocre del seu partit i de la resta per no voler afrontar els reptes plantejats.

JOSÉ ZARAGOZA: EL PROJECTE ESPANYOLISTA

En una entrevista en un mitjà digital el secretari d’organització del PSC, i creador de la campanya per les eleccions a l’estat basada en la idea de la por al PP, José Zaragoza, a fet unes declaracions que defineixen força la seva manera d’actuar.

En primer terme, i ho escric amb un somriure als llavis, promet que el PSC es plantarà davant el PSOE en l’Estatut i el finançament. Tot seguit ens explica que l’ajornament de les comissions Estat-generalitat es una tàctica negociadora, i en comptes de fer teatre com CIU, el govern es capaç de plantar-se. Respecte al grup propi a Madrid, diu què es farà quan convingui a Catalunya. Ressalta la voluntat política de Madrid per desenvolupar l’Estatut, la no vinculació de les balances fiscals al nou finançament, i un seguit d’improperis habituals contra CIU.

 

A aquest gran promotor del projecte espanyolitzador de Catalunya, li diria que el PSC ni s’ha plantat, ni es plantarà mai davant el PSOE, perquè es una mateixa cosa, i durant tots aquests anys son moltes les lleis amb un vot al Parlament i un de diferent a Madrid vagi o no a favor dels interessos catalans, sobre el finançament i l’Estatut segur que troben un model  general per totes les autonomies de regim comú, ja que les dos parts estan en la mateixa banda negociadora, com ja va quedar demostrat amb l’Estatut, on el dia desprès d’aprovar-lo al Parlament ja presentaven esmenes a Madrid per retallar-lo.

 

Respecte al teatre, crec que en son uns experts, i l’ajornament de les comissions be donat perquè en dos anys, de 235 transferències pendents se n’han traspassat 5 i de poca importància.  Si amb això li diu voluntat de desenvolupar l’Estatut, ens podem trobar el 2102, i culminarem joiosos el procés.

 

Respecte les balances fiscals, no li veig cap tipus de rubor davant aquest autèntic espoli  sense comparació mundial, i cap tipus de denuncia a l’explotació d’un territori en benefici d’un altre, no serà que ja li va be.  Com es normal ho desvincula de la negociació del finançament, com també diu el Sr. Castells, l’encarregat del govern de la Generalitat per negociar-lo, donat que com sembla el PSC governa sol, amb l’acompanyament de dues comparses que ballen al so que marca aquest partit.

 

Vostè forma part d’aquesta cúpula del PSC de tarannà espanyol, i que ha aconseguit tots els èxits electorals possibles, gracies a una societat acomplexada, sense esperit i un nivell d’autoestima lamentable, un perfecte caldo de cultiu per les seves mentides, i el seu projecte d’aigualiment identitari que amb unes altres circumstancies no reeixiria.

 

Han estirat molt la corda, i l’atzucac on han arribat els pot esclatar els dits per abús, i impossibilitat d’explicar la seva manera d’actuar amb la propera sentencia del TC i amb la passivitat del tripartit, així ho espero.