Ulisses20

Ahir em vaig llegir d’un colp lector l’últim llibre de Manel Alonso, Fusta de carrasca. Per aquest llibre només, si l’enveja serà un delit, un home ja podria dir-se escriptor. Amb garantia. Anit em vaig quedar tocat d’una lectura que és un homenatge a una nisaga, el retrat de quatre generacions d’una família que bé podria ser el retrat d’un milió de valencians. M’ha agradat l’ús de la llengua, el retrat dels personatges, el patiment d’un segle vint que, per molts valencians, ha sigut un calvari gros, més difícil i cruent que el d’aquella passió cristiana, o just per culpa d’aquella passió cristiana.

El dolç silenci convida / els espectres a esmorzar.

Cada capítol dels nou que configura aquesta lliçó de vida dels emigrants de la manxa als pobles de l’horta comença amb uns versets que també t’atrapen  en favor de la llengua. Sobre la llengua, jo hagués fet algunes indicacions, però en conjunt ací n’hi ha ofici i goig  per encomanar-nos una llengua planera, sense artifici, viva i acurada, en canvi de la vivesa d’uns protagonistes que hom no sap com van poder subsistir, amb una vida que els parava una fel amarga cada dia…

Com he gaudit la protagonista, els iaios, els pares, la serra propera que compartim, l’horta, la música i un segle sencer de vida que és també la nostra vida i el nostre segle, cru, duríssim, que encara espanya ens el va fer més impossible i violent. El pa i una botija per sobreviure, això ens deixava espanya als valencians, als emigrants, a tothom que no combregava: després quin miracle es podia fer de la integració, l’escola, el feixisme que perdura, els pares i els fills, una protagonista que et guanya com va desfilant les històries de vida, una història que se’ns fa nostra, tan propera, el poble, ah, el poble, els carrers de terra, els llums de 120: el retorn al poble en aquell desert manxec, la sobrietat de les cases de barri, l’arraval, l’estretor… Vaig acabar de llegir l’últim capítol amb un nus a la gola, i després ja era el silenci d’un jorn de Nadal amb tots els records, la vida de cadascú: com m’hagués agradat d’escriure això, aquest regal, sobre la meua pròpia nissaga, mon pare pastor de xiquet, com l’antonio, el tio josé, però ja havia fet tard, jo, molt tard, perquè mon pare ja fa anys que és mort i jo no tinc un quadern de records…

Mentre dinàvem, el meu fill, la meua sogra i la tia, van eixir a la conversa tantes coses com hi havia a la taula, i Amparo, la meua sogra ja depassa els vuitanta (jove, jove, ja ho sé…) i la tia els noranta (jove)…, ella la meua sogra va dir: -Com han canviat les coses, tanta fam com hem passat. “Per a bé, per a bé”, es va afanayar ella a confirmar la millora… I jo recordava aquell home desllomat, l’antonio, que havia treballat tota la vida a les vies, i la dona, aquesta mare que és totes les mares i aguanta la història, com aquelles dones fortes del segle XX, que no sabem encara com van resistir als pobles, van tenir la tenacitat de fer endavant les famílies i encara mantenir un somriure, un de sol,  i poca cosa més… La vida que van haver de fer. Quina força, que no del res paraven taula: el pa, sobretot, l’aigua, la sal, el rent, la farina, el pa final.

I se’ns escapa la vida / pels dits tous de les mans.

Manel Alonso vindrà el 28 de desembre a la fira de Bétera, a l’ateneu, per parlar-nos d’una novel·la que hauríem de llegir un milió de valencians, pel cap baix, perquè és un cant de vida i un retrat de vida de tants valencians que han nascut a espanya, però se ‘han fet ací i han arrelat ací, malgrat que havien de tornar sovint a revisitar els seus que s’hi van quedar, en aquells pobles orfes, abandonats a la dula, pobles cementiri, oblidats del segle i dels seus. Ací n’hi ha l’exemple viu que n’hi ha que es van integrar, adaptar, a la poca vida que algú els convidava a passar… Quina cara feien els nostres avantpassats? Qui els va fer passar aquell calvari de vida, allà i ací, i com és que ho van suportar tot?

Fusta de carrasca serà sens dubte una sorpresa, un llibre breu que mereix també l’atenció dels instituts. No sé si a la universitat n’hi ha ningú que encara fa llegir. A l’escola secundària… Als clubs de lectura, llars de jubilats, clubs de colombaires, coeters, o cooperatives del camp…

Fusta de carrasca és un llibre d’edicions del Bullent.