Ulisses20

Anit la fira va fer el ple. A l’envelat no cabia ni una ànima més. Vam haver d’improvisar unes quantes cadires dalt la teulada, gairebé a tocar del cel. Anit l’ateneu era una festa pels llibres, per la lectura; bétera, una part dels seus habitadors, gairebé era aquell poble d’Escòcia, Wigtown, almenys ho semblava durant uns minuts, la presentació del club de lectura, amb Rosa i Ildefons fent de lectors de privilegi, i després la gran professora, Carme Manuel, desllorigant cada pàgina de “El dit de déu”, amb aquella veu intensa que desperta els morts, el públic que se resistia a anar-se’n, amb els peus freds, que algú no es va adonar que les estufes de parafina van amb parafina quan s’acaba la parafina; uns altres socis, ja fora de l’envelat, corrent al café del Corral a encomanar el sopar dels convidats, un sopar a la vora del foc, amb entrepans compartits i vi, i un èxit de vendes, anit, que va sobrepassar el primer dia d’inauguració.

El llibre de Raquel s’ha convertit en el nostre número 1 de vendes. Només anit em vam vendre quinze exemplars. Hom dirà, només quinze!? Aaaahhh, us penseu que som a Escòcia, o que som a Gal·les, però no, no i no, encara som a València, un poble a tocar, un poble amenaçat pel canvi lingüístic, a tocar de morir-nos d’una invasió forastera, governats per un país aliè que assetja i amaga la nostra literatura, encara que siga de primera. No ho sabeu, però la primera vegada que vam encomanar els llibres de Raquel Ricart, van trigar trenta dies a servir-los: incapaços?, inútils?, enemics? No n’hi ha res de casual. Res de res.

Però anit, era la festa, no m’ho pense estalviar. Anit allò ja eleva el nivell lector dels veïns uns metres sobre el mar, i la recompensa de la bona literatura, de la llengua exquisida, en aquesta fira que just si comença però que apunta de lo alto. La llengua, la narradora, l’escriptora, el jo, Nora, una gosadia per cabdellar una dona que escriu, i ho fa amb una precisió cirurgiana, que va construint una escriptora cabdal entre els valencians, com feia molt de temps no teníem, de Perpinyà a Guardamar. A mi, particularment m’hagués agradat que l’autora hagués parlat d’uns quants espais que reconeixem, els veïns de bétera, en aquesta novel·la: el trinquet, el cinema d’estiu, el passeig, els corrals de martín…, l’escola, que són també la infantesa nostra, aplegada en una novel·la que també són moltes novel·les i un altre testimoni, un de nou que tenim d’escriptores de primera línia europea. Si no fórem dependents d’un estat intrús i estranger, aquesta novel·lista ja seria traduïda a més llengües i les escoles, els instituts i universitat se la rifarien, que no fórem a mans d’inútils de ments colonitzades, ja haurien posat la seua lectura a mans de milers de valencians… Si aquell parrús de govern valencià no fera el fava (els valencians som els pitjors finançats d’un estat lladre, malgrat la publicitat del psoe) la literatura de primer ordre travessaria la séquia de Montcada. I també la ment colonitzada fins a Perpinyà i les Illes.

Ací trobareu una lladre d’històries que us farà gaudir com ho fan els autors russos i anglesos…, literatura de primera. Això ja ho havia dit?  I ves que només el 5% dels valencians saben o poden fruir-ho. (continuarà)