Ulisses20

Anit en obrir la fira van entrar dues dones i un home, ell de Sonora, ella de Los Angeles, la filla també d’aquella península americana. Seran uns futurs veïns i volien saber què feia aquella escampada de llibres i què era aquella casa oberta de llums i de portes. Vam fer els honors, l’explicació a cada pregunta, mentre la dona, Cíntia, agafava llibres malgrat que el seu valencià no era gaire fluïd —no n’entenia ni un borrall—, però això no li impedia comprar cinc llibres, cinc, i constar en la història de la fira com a la primera americana del festival que havia fet una tria de detall i pacient: per contra el dia anterior, el 27, els primers set visitants de la fira no van comprar res, van mirar, observar, no els van ni tocar els llibres, un va comentar “són todos en valenciannooo” i van girar cua com havien entrat. Amèrica ens guanya, valencians, a anys llum. Vaig convidar la família de l’oest americà a un vi moscatell que van trobar una exquisitesa… potser que siga una mistela de Torís o de Xaló, o de Beneixama, no ho sé. Però com van agrair aquella calidesa de benvinguda.

Després l’ateneu va anar omplint-se de gent habitual, uns quants socis i amics, i la venda es va animar. També va omplir´se d’algunes absències sonades, però tot arribarà, que nosaltres no ens desanimem fàcil. Va arribar l’escriptor convidat, Manel Alonso, que ja deveu saber, si heu llegit la crònica  “1.000.000 de valencians” que és l’autor de la novel·la breu sorpresa de l’any, sens dubte, mereixedora de lectures atentes, multitudinàries, col·lectives, amatents: per una novel·la així un home ja pot dir-se escriptor.

Manel ens va regalar un cd de poemes seus recitats per Artur Alvàrez i un llibre també acabat d’eixir de l’obrador 2022, Quadern de l’horabaixa, una antologia del mateix Alonso a cura de Vicent Penya. Com que n’havíem fet un clam, la gent triava Fusta de Carrasca, que ahir va ser el nostre bestseller particular, el llibre més venut. Va arribar Núria Sendra, l’editora, i el seu home, i encara una altra sorpresa majúscula, Carme Manuel i també el seu home; ella és ara la directora de l’editorial 3i4, escriptora també i traductora d’unes quantes poetes angleses de Pedigrí, com ara Emily Dickinson, que trobareu publicada per Alfons el Magnànim.

La presentació d’anit va baixar dels deserts manxecs fins a l’horta de València, Núria i Dídac llegien fragments de l’obra i Manel descabdellava el perquè d’alguns motius d’aquesta joieta literària, amb una humiltat i senzillesa que encara feia més elevada la novel·la. Insistesc —si no la teniu, correu a comprar-la i poseu-vos a llegir-la, potser recordareu aquest Nadal per això. Alguns moments de la presentació, com deia George Orwell, es convertí en un dels quatre motius principals del perquè escriuen els escriptors: la bellesa, però també la cerca de la veritat, d’explicar la història dels nostres, i encara explicar la història de la gent senzilla i anònima que va migrar a València, empesa per la fam i la manca de futur. Pobres de solemnitat. Com explicava la meua sogra Amparo diumenge. Anit vam viure un altre regal a la fira de Bétera, que ens acosta encara més al festival de llibres de Wigtown, sens dubte, i nosaltres, organitzadors de l’ateneu, ja ho voldríem d’aquesta manera: elevar l’esperit lector dels valencians: almenys dels que s’apropen a la plaça el Mercat.

Ves si encara n’hi ha reticències, a la cultura i, sobretot, als llibres. Si ens haurà fet mal aquella dictadura i la rastrera de polítiques que l’han continuada fins avui. Però nosaltres, malgrat que ens acusen veus amigues que no fem forat, hi insistim. El ciri és llarg i la processó i la feina de mestre. Incomparable sempre a la de llaurador, és clar.

Avui, sí, tenim una altra cirereta a l’ateneu, si no us voleu perdre la sorpresa de tenir en directe un dels actors valencians més ferm. Dirà Fuster, Kurt Vonnegut i Xèspir, de Bétera a Nàpols. Dirà que voldrà. Benvinguts de nou.

Fira de llibres a Bétera, camí del festival més internacional.