L’aljama, la cruïlla
Anit vam viure l’última mostra de ball popular i cançó tradicional a Bétera, una mostra o “la” mostra, que cada any presenta l’Aljama. Després d’una llarga postpandèmia, a uns dies de començar a embotir el Nadal dins la sopa de cadascú, l’Aljama féu repàs a divuit anys de feinada. Un repàs que semblava un comiat, o un gir, o una cruïlla a partir de la qual hom podria pensar que hem perdut les espardenyes, en canvi de continuar un marge que era recte i ferm, ple d’estètica, de poesia, d’una revisió de la tradició fins ara culta i única. Per anys i anys, no ho oblidem, l’Aljama ha obert un camí com poca gent havia marcat en la tradició del ball; lluny de la coentor i la folklorada. Lluny del discurs fàcil. Això ningú no li ho podrà manllevar. Mai. Però, compte, perquè res més fàcil que agrair-li a qui paga per acceptar-ne que mana. O baixar la persiana. Si l’ofec arriba fins ací… Si hom pensa amb tants d’enemics com són a casa.
Anit vam revisitar totes les mostres en una. I això també era un regal, un recordatori a tant de treball i la col·laboració gratuïta i entusiasta de tanta gent. El record de cada mostra ensenyava un ball i una elegància dels balladors i balladores. Pocs grups com l’Aljama ballen la tradició i això és una feina de la mestra Imma impagable. I l’estil d’unes parelles inconfusibles. Però tothom ens fem grans i trobar recanvis d’aital bellesa no és fàcil. És una feinada d’anys. I de molta escola. I de bons mestres. I de voluntat de ferro i de fermesa humana.
Anit n’hi havia massa discursos, molts discursos que fregaven la complaença en canvi de l’estètica, l’aplaudiment en canvi de la bellesa. N’hi havia poc risc, i potser fins i tot una prova d’una realitat valenciana-provinciana difícil de combatre. Els músics, les veus, els balladors, n’hi havia noms propis d’una gran vàlua que foragiten els dubtes. Però no n’hi havia l’horitzó d’uns altres anys. Jo no el sabia veure, que tots ens fem vells sense disculpa. L’envit es diluïa amb decisions impensables abans de pandèmia. Abans que els grans balladors, homes i dones, —no penseu que n’hi ha tants— tingueren unes altres responsabilitats. Per exemple, en canvi de dir tantes vegades com estàvem d’emocionats, havíem perdut l’emoció. Potser que siga la primera de les lliçons a l’escola, en l’art, en la música, en la poesia: sense cercar-hi expressament la paraula, saps si allò té o no bellesa. Però no ens rendim. No ens hem rendit encara, i potser que no ens rendirem mai ni fàcilment. No ho sé.
És molta la gent que hi posa traça, esforç, hores pròpies per cada mostra. Això només ho dubten els malparits. I per molt menys que això, per no-res, n’hi ha qui rep ajudes increïbles, gratuïtes, en canvi d’oferir-nos la pobresa de l’esperit. Però ningú no ha dit que era fàcil endreçar el país, la tradició, la identitat dels valencians. I ves que l’Aljama és un nom propi a Bétera que ha sabut elevar a culte una tradició a mans d’amaters i secundaris. No era fàcil. Però de l’horitzó que hom espera d’aital camí, només l’aljama, ella mateix, el sabrà trobar en aquesta cruïlla.
—Si ens hem deixat les espardenyes, mare…